
El Llibre s’estructura amb una certa lògica cronològica (malgrat que a vegades pesa més la idea sobre la temporalitat), que s’inicia amb un repàs de la nissaga Maragall –per mi el que destil·la el Maragall més tendre i emocionat-, i acaba en la lluita contra el senyor alemany com un testimoni del seu caràcter tossut i d’una peça.
Pot llegir-se en diferents claus, per a mi la més interessant és la que recorre les classes socials i la relació Catalunya-Espanya, conflicte obert i encara present, que amb diferents noms, ens acompanyen des de fa més de 300 anys. Ara en diem Estatut, finançament, dret a decidir, subsidiarietat, Espanya federal...
El jove Maragall; el Front Obrer de Catalunya i la conformació d’una mena de d’àgora de la qual naixerien diferents esquerres (socialista, trotskista, maoista) en lluita contra el franquisme, en lluita contra elles mateixes i competidores amb el PSUC; les renúncies ideològiques, l’allunyament de la radicalitat i l’aproximació a la socialdemocràcia i el reformisme com a ideologia possibilista i que comparteix amb Pujol; la primera etapa d’alcalde, les relacions amb Felipe González.... desprès el llibre es agafa un ritme un xic cansí amb les Olimpíades com a eix, son pàgines més dedicades a la “justificació” de la seva posició i enfrontament amb la Generalitat presidida per Jordi Pujol.
Interessant el fil conductor entre nacionalisme-patriotisme-catalanisme identitari i el social. Maragall està molt lúcid (es nota que “quien tubo, retubo” des d’una òptica marxista) en l’explicació sobre les capes i sectors socials sobre les quals s’assenten ambdós conceptes dels quals “beuen” o donen ànima als partits catalans.
Brillant la caracterització del nacionalisme identitari, d’arrels cristianes, caracteritzat pel “nosaltres sols” que ha durat més de vint anys en el poder i que ha impedit a CDC fer acords amb el seu medi natural (PSC o ERC). El paper de Jordi Pujol, “l’alter ego”, en la història recent de Catalunya, al qual li reconeix molts mèrits, però al qual també li “dedica” les pàgines més dures a la seva darrera etapa amb una CDC aliada d’Aznar, amb un projecte de país esgotat i aferrada al poder amb els acords amb el PP i el Pacte del Majèstic.
El ritme torna amb la renúncia a l’alcaldia, l”exili a Roma”, la decisió de presentar-se com a candidat a la Generalitat que acabaria donant lloc al Pacte de Tinell, dins d’un acord “catalanista i d’esquerres” –el qual defensa decididament contra la “sociovergència” tant volguda a la Moncloa i els poders econòmics-; la difícil governabilitat d’un govern de coalició, l’Estatut, les esperances i posterior desencís amb Zapatero i l’Espanya plural on Maragall on explica sense gaires embuts els enfrontaments entre el seu “esperit lliure” –que ell identifica amb els desig de canvi de la majoria de catalans- i l’aparell –el barons- del partit del qual n’era president, el relat de la seva soledat dins el PSC i dins el govern ens mostra un Maragall –que si bé guarda les formes narratives- va destil·lant un toc d’amargor, de desencís, de fatiga que malgrat tot, acompanya de retalls de cartes adreçades a Felipe González, a Pujol, a Mitterrand, a Zapatero... en les quals hi ha –sens dubte- traços del seu testament polític.
Us els recomano, Oda Inacabada, més enllà de les anècdotes, històries, justificacions i el testament polític que conforma la part final del llibre, es un testimoni per entendre una part de la nostra realitat escrit amb un aploma lúcida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada