dilluns, 28 d’abril del 2014

Un immens frau: Les conclusions de la Comissió d'investigació de les Caixes

Aquests dies la premsa s'ha anat fent ressò de les conclusions
de l'anomenada "Comissió d'investigació de les Caixes",  aquí teniu les  del grup parlamentari d'ICV-EUiA: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/conclusions_icv-euia_comissi__caixe/1.

Són les conclusions sobre un període recent del qual encara n'estem vivint les conseqüències i que ha està sent clau, també, per entendre l'actual situació política a Catalunya: La desaparició de les caixes d'estalvi, que concentraven més del 50% de l'estalvi popular, en un brevíssim període de temps fruit d'un procés de fusió, absorció i finalment la seva transformació per llei en bancs, amb la posterior nacionalització, rescat i privatitzacions.

Les conclusions aborden les responsabilitats de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, dels governs de l'Estat de PSOE i PP, el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (que sempre s'havien mostrat contraris al model de caixes), així com del Govern de la Generalitat i la seva passivitat, en aquest immens frau anomenat "estafa financera" i que és fill de la bombolla immobiliària i l'estafa de les preferents, que han deixat sense casa i sense estalvis a centenars de milers de ciutadans i amb especial incidència entre les classes treballadores i populars.

La transformació del sistema financer català ha estat radical.

Caixa Catalunya, Tarragona, Terrassa, Girona, Sabadell, Manlleu, Laietana, Penedès... ja no existeixen. Quasi totes estan nacionalitzades pel FROB o s'han privatitzat i ara són propietat de "CaixaBank" (l'antiga La Caixa), BBVA, Banc de Sabadell, etc. 

Les conclusions per part d'ICV-EUiA són clares: "La crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes ha estat conseqüència d'un enorme frau, Un frau de proporcions gegantines perpetrat per l'elit directiva de les caixes, que es van convertir en els “veritables propietaris” de les entitats i pels màxims responsables polítics, de la regulació, el control i la supervisió de les entitats financeres."

Un frau que té la seva expressió més dramàtica en la comercialització de crèdits hipotecaris, participacions preferents, deute subordinat i altres productes de risc. I que pren la forma més grollera en les desorbitades remuneracions, indemnitzacions i pensions dels directius del sistema financer. 

Un frau que ha provocat l’empobriment de bona part de la societat, ha deixat sense casa milers de persones, ha forçat el tancament d’empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. Com s'assenyala a les conclusions: "Un frau en el qual els responsables de la regulació, la supervisió i el control de les entitats financeres han estat col·laboradors necessaris, quan no inductors”.

Per això, es proposa que la Generalitat es personi com a acusació a tots els procediments judicials, tant als oberts. com als que s’obrin en el futur immediat, contra les males praxis d’entitats financeres, on estiguin afectats ciutadans de Catalunya i "doni suport jurídic a les persones a les quals els seus drets han estat vulnerats pels bancs i/o caixes a fi de que puguin obtenir el dret a la reparació”. 

Un estafa feta amb "nocturnitat i premeditació" enmig d'una crisis financera i econòmica que ha elevat a nivells
Guindos i Rato en la sortida a borsa de Bankia
insuportables el patiment de les classes populars amb nivells d'atur que han comportat un radical descens de les condicions de vida que ha situat Catalunya com una de les regions europees amb més risc de pobresa i desigualtats socials. La crisi financera mundial desfermada a partir de l’any 2007, va coincidir a Espanya amb l’esclat de la bombolla immobiliària que es va anar inflant a partir de finals dels anys 90 amb la constitució de la Unió Econòmica i Monetària, la creació de l’euro com a moneda única i el paper del Banc Central Europeu.

ICV-EUiA exigeix responsabilitats davant de la justícia i proposa que el Parlament reprovi la gestió dels directius de les caixes com Rodrigo Rato o Narcís Serra i retornin indemnitzacions o liquidacions que van cobrar al deixar les entitats d'estalvi i la dels responsables polítics d'aquesta estafa massiva com Luis De Guindos, Elena Salgado, o Pedro Solbes per no comparèixer davant la comissió d'investigació. 


Moratòria de desnonaments i dació en pagament, devolució de les preferents i creació d'una Banca pública

Les conclusions acaben amb 56 propostes i/o recomanacions que ICV-EUiA posarà a votació al Parlament, en destaco tres:

1.- Que la Generalitat decreti “a Catalunya una moratòria de 
desnonaments, fins que no es pugui garantir el
reallotjament adequat en tots els casos seguint les mesures cautelars ordenades pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, d’acord amb la legislació internacional i del comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides”. A les conclusons també es proposa: “incorporar a l’ordenament jurídic la dació en pagament retroactiva i l’expropiació temporal dels habitatges buits, en zones d’acreditada demanda d’habitatge, per destinar-los a règim de lloguer social”.

2.- Devolució immediata, per part de les entitats financeres, dels capitals inicials de les persones que van contractar participacions preferents o deute subordinat, creient que contractaven un producte d’estalvi garantit i sense tenir el perfil d’inversor de risc. 

3.- La creació d'una banca pública que es faria en base a les entitats financeres que es van nacionalitzar com Bankia, CatalunyaCaixa i NovaCaixaGalicia.

dijous, 24 d’abril del 2014

La vulneració dels drets humans al CIE de Zona Franca de Barcelona


ICV-EUiA vol que el Govern es personi com a acusació en el cas dels policies imputats de maltractaments al CIE de la Zona Franca



Entre passat 31 de desembre de 2013 i els dies 1 i 2 de gener de 2014, es van produir, en el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona, depenent del Ministerio del Interior del Govern d’Espanya, una sèrie d’incidents que van comportar la intervenció policial i que hi hagués diversos interns amb contusions de diversa consideració, els interns ho van denunciar fent diferents accions de protesta, entre les quals cal destacar la vaga de fam d’una quarantena d’interns. 

Amb la finalitat d’esclarir els fets esmentats, les possibles responsabilitats i/o vulneració dels drets humans dels interns, cal emmarcar l’actuació de diferents entitats de defensa dels drets humans com Tanquem els CIE, SOS Racisme o MigraStudium i la intervenció del Síndic de Greuges de Catalunya que va traslladar la seva preocupació al president del Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC), al fiscal delegat en temes d’estrangeria, al ministre de l’Interior i a la defensora del poble. 

Un altre fet preocupant va ser que la direcció del Centre d’Internament d’Estrangers va negar l’entrada a una Comissió del Parlament de Catalunya que volia entrevistar-se amb interns i avaluar la situació dels drets humans dins l’esmentat CIE. 

Els fets van ser denunciats i el Jutjat d'Instrucció núm. 9 de Barcelona va citar a declarar en qualitat d'imputats tres agents de la policia nacional per suposades agressions comeses contra un grup de persones immigrants al CIE de la Zona Franca, el passat 31 de desembre i l'1 de gener. 

Aquesta mesura ha estat presa pel Jutjat desprès que es prengués declaració a les persones que van denunciar haver estat agredides, tant per agents de la policia nacional encarregats de custodiar el CIE, com per part d'agents antiavalots. 


Així mateix, tot i que tant l'acusació particular com el ministeri fiscal havien sol•licitat les gravacions recollides per les càmeres del CIE per aclarir els fets, el CIE, tot i saber que hi havia una investigació oberta sobre aquests fets, no les va conservar. Això va suposar que quan van ser requerides pel Jutjat, la Policia Nacional va respondre que aquestes imatges havien estat eliminades en permetre que es regravés a sobre almenys 13 dies després dels fets.

La Proposta de Resolució presentada al Parlament, (http://issuu.com/davidcompanyon/docs/pr_cie_zonafranca_250_01069_10_rg63) vol que el Departament d’Interior de la Generalitat és personi d’ofici com acusació en aquest cas de possible vulneració de drets humans al CiE de Zona Franca, tal com han denunciat diverses organitzacions socials. El Departament d’Interior de la Generalitat no pot mirar cap un altre cantó i emparar-se en la “manca de competències” com si el CIE no estigués en territori català o la possible vulneració dels drets humans sobre persones immigrades no estigués passant a Catalunya. No és el mateix criteri que fa servir el Govern per presentar-se com acusació, especialment en dies de vaga general. 

És important que el Parlament de Catalunya es posicioni clarament sobre la necessitat de fer una reconsideració integral de centres com el CIE de la Zona Franca de Barcelona a fi de que els drets humans estiguin garantits i que el govern entengui que sí és de la seva incumbència encara que no sigui de la seva competència.

Per això la proposta de resolució recorda que l’article 4.1 de l’Estatut obliga els poders públics de Catalunya a garantir les llibertats i drets fixades en aquest estatut, la constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans. Per això, instem el govern “a que es personi com acusació particular en les diligències obertes pel Jutjat núm. 9 de Barcelona en relació als interns suposadament agredits al CIE de la Zona Franca entre els dies 31 de desembre de 2013 i 1 de gener de 2014”.

La proposta demana al Síndic de Greuges un informe sobre la situació dels drets humans al CIE de Zona Franca

El proposta també reclama “una reconsideració integral de centres com el CIE de la Zona Franca de Barcelona a fi de que els drets humans estiguin garantits”; que “els organismes encarregats per llei de garantir el respecte als drets humans puguin visitar, sense impediments, aquests tipus de centre”; i que el Síndic de Greuges, que ha denunciat reiteradament que l’executiu espanyol li veta l’entrada al CIE, pugui elaborar un informe sobre la situació dels drets humans a l’indret.

Finalment, la proposta també vol que el Govern demani “a la Delegació del Govern de l’Estat tota la informació sobre els fets esmentats” i sol·liciti “una informació completa de l’actuació del cos de Policia Nacional sobre els fets ocorreguts al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona i que ha comportat que tres agents de la policia nacional siguin imputats per suposades agressions”.



Proposta de resolució

1 .- El Parlament de Catalunya reitera la necessitat de fer una reconsideració integral de centres com el CIE de la Zona Franca de Barcelona a fi de que els drets humans estiguin garantits i insisteix en la necessitat que els organismes encarregats per llei de garantir el respecte als drets humans puguin visitar, sense impediments, aquests tipus de centre.

2.- El Parlament de Catalunya insta el Síndic de Greuges ha efectuar un informe sobre la situació dels drets humans en el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona.

3.- El Parlament de Catalunya insta al Govern a demanar a la Delegació del Govern de l’Estat tota la informació sobre els fets esmentats.

4.- El Parlament de Catalunya insta el Govern a que els seus representants a la Junta de Seguretat sol·licitin una informació completa sobre l’actuació del cos de Policia Nacional sobre els fets ocorreguts al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona i que ha comportat que tres agents de la policia nacional siguin imputats per suposades agressions comeses contra un grup de persones immigrants al CIE de la Zona Franca, el passat 31 de desembre i l'1 de gener. 

5.- El Parlament de Catalunya insta el Govern a que és personi com acusació particular en les diligències obertes pel Jutjat núm. 9 de Barcelona en relació als interns supusadament agredits al CIE de la Zona Franca entre els dies 31 de desembre de 2013 i 1 de gener de 2014.



Altres articles relacionats: Impressions d'una visita al CIE de Zona Franca
http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/impressions-de-la-visita-al-cie-de-zona.html

dimarts, 22 d’abril del 2014

El día que Rajoy y Rubalcaba hicieron “suya” la Constitución


Empecemos por el final del debate en el Congreso de los Diputados: Un rotundo no de 299 votos en contra (PP, PSOE, UPyD) a la propuesta del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta el próximo 9 de noviembre acordada con el gobierno y el Estado Español; 47 (Izquierda Plural –IU, ICV-EUiA, CHA-, CiU, PNV, AMAIUR, ERC, BNG, Compromís, GBai) a favor, 1 abstención (CC). Era lo previsible, lo esperado, lo anunciado.
La respuesta de los partidos del Régimen puede resumirse así: 1) para  el PP: Renuncien a la consulta y propongan desde Catalunya una reforma de la Constitución a la cual también nos opondremos; 2) el PSOE: Renuncien a la Consulta y acójanse a nuestra propuesta de reforma federal de la Constitución, aunque no pueda llevarse a cabo por la negativa del PP. España es indisoluble y esto se acepta voluntariamente o por imposición.
Un conflicto democrático
Los tres parlamentarios designados por el Parlament de Catalunya, Turull (CiU), Rovira (ERC) y Herrera (ICV-EUiA) defendieron la Consulta como la respuesta a la movilización masiva, popular y transversal de la sociedad catalana fruto del rechazo del Tribunal Constitucional al Estatut de 2006 aprobado previamente en referéndum..
Hasta aquí las coincidencias, Turull hizo un relato democrático, Rovira deslizó su intervención hacia la independencia en un discurso más sentimental que político y Herrera situó el conflicto no en las identidades, sino en la política, en el agotamiento del Estado de las Autonomías y un Régimen incapaz de reconocerse como el Estado más plurinacional de Europa, incapaz de crear un marco de convivencia común y dar respuestas democráticas también a los conflictos sociales, como las Marchas por la dignidad del 22 de marzo.
El debate tubo todos los ingredientes de las “grandes ocasiones”. Un diputado de La Izquierda Plural me daba tres datos que lo ilustra: todos los ministros suspendieron su agenda y estaban presentes en el hemiciclo; la alta asistencia, pues en los plenarios suelen faltar de media entre 20 y 25 diputados, el día del debate sobre la Consulta solo faltaron 3 y lo más “relevante”, la “buena educación” de los diputados del PP, casi no salieron malas voces. El “no” había de ser contundente, pero sin insultos o recriminaciones malsonantes hacia los tres diputados del Parlamento catalán o hacia los grupos que se posicionaron favorablemente (y lo cierto es que apenas hubo).
El ambiente era de expectación. También por la reciente sentencia del Tribunal Constitucional en la que, si bien se volvía a negar que Catalunya sea una nación y su capacidad para celebrar un referéndum de autodeterminación, se dejaba a la negociación política una consulta sobre el llamado “derecho a decidir”. ¿Abriría el gobierno Rajoy alguna puerta, algún atisbo de negociación aunque fuera a futuro?
Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías
Tras el turno de los representantes del Parlament, subió al estrado Rajoy. Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías, ni mejora de la financiación. La primera media hora hizo de abogado del Estado “no se puede negociar lo que no está contemplado en la ley”, la siguiente hizo de registrador de la propiedad “España es de todos sus propietarios y como en una comunidad de propietarios, para cambiar las normas hace falta el acuerdo de todos”. Acabó negando todas las razones sobre las que se basaron los diputados del Parlament de Catalunya, pero sin entrar en ninguna de ellas, “son falsas porque se basan en aravios que no existen”.
No debatió, no argumentó, no dialogó. Rajoy no  tuvo ningún interés en responder alguno de los porqués que han llevado, en tan sólo cuatro años de apoyar el pacto que significaba el Estatut de Catalunya a que el 80% de la sociedad catalana apoye una Consulta sobre la relación entre Catalunya y España, vote lo que vote.
Tras recordar que una Catalunya independiente sería pasto de la siete plagas bíblicas: fuera de la UE, fuera del euro, de la ONU, de los mercados, del BCE… acabo con un estúpido: Yo amo Catalunya “más que ustedes”, que sonó tan hipócrita como el “yo hablo catalán en la intimidad” previo a los pactos Aznar-Pujol.
Su hoja de ruta sigue siendo, como le señaló Joan Herrera, el anticatalanismo que tan buenos resultados le ha dado siempre al nacionalismo español y que con tanto esmero utilizó el PP para recoger millones de firmas contra el Estatut, para posteriormente impugnarlo ante el Tribunal Constitucional.
Rajoy es un presidente de Gobierno que ha dimitido de la política. Las caras de perplejidad y decepción, sobre todo entre los diputados catalanes de CiU y del PSC que asistían al debate desde la tribuna de invitados del Congreso, era palpable. Para unos era un insulto que no hubiera ni insinuado que hay que llegar a algún tipo de acuerdo, como le reclamó Duran i Lleida en su turno: pactar para poder seguir pactando. Para el PSC el discurso de Rajoy deja sin aire a Rubalcaba y su propuesta de reforma de la Constitución. Sin el PP no hay reforma que valga.
El discurso del PP fue, en realidad, el inicio de la campaña electoral de las europeas. Hizo un discurso dirigido a su electorado y puso mucho cuidado en suturar las fugas hacia UPyD y Vox. Por eso el PP había adelantado el debate a primeros de abril, en vez de celebrarlo en junio, como estaba previsto. También aquí Joan Herrera supo leer mejor que Turull y Marta Rovira el debate. Al día siguiente el “dedazo” de Rajoy proclamaba a Cañete candidato, vía sms de Cospedal.
Bipartidismo monárquico: tanto monta, monta tanto
“Solo hay una soberanía, la del pueblo español en su conjunto”. En la Constitución no cabe expresar la voluntad popular de los catalanes, vascos, gallegos... para autodeterminarse. Rubalcaba y Rajoy transitaron por líneas paralelas con el mismo argumentario de fondo: la Constitución… es un muro infranqueable, excusa perfecta para negar la capacidad a la política de negociar, de dar soluciones, de poner en el centro la democracia y las leyes al servicio de la democracia y no ésta al servicio de las leyes.
Ese martes 8 de abril marca el fin de la transición española. Los partidos del Régimen se hicieron “suya” la Constitución, se la hicieron suya en “exclusiva”. Todos los demás que reclamamos el “derecho a decidir” debemos ser “anticonstitucionales”, unos fuera de la ley.
Que la Constitución deje al 70 u 80% de los catalanes fuera de ella parece no preocuparles y si eso deja a los socialistas catalanes fuera de catalanismo político, es un daño colateral. Que todas las mayorías del PSOE en España se hayan aposentado sobre la base de grandes resultados del PSC parece no importar a los socialistas españoles. (Tal vez, como pregona Felipe González o Almunia, el futuro está en los gobiernos de PP-PSOE o PSOE-PP, siguiendo el modelo alemán y así no depender del apoyo de CiU o PNV o, “peor aún”, de IU)
Votar es el problema
Rubalcaba dejó claro a Rajoy que puede contar con él para los asuntos de Estado. Y, desde luego, Catalunya es “el” asunto de Estado. No pudo dejar de aparecer como el muletilla de lujo del PP. Los propios diputados del PP lo jaleaban y reían sus puyas contra la consulta y los diputados del Parlament. 
Hay que reconocerle que sí puso argumentos políticos en defensa de su reforma de la Constitución, en la que tampoco tendría cabida el “Derecho a Decidir”. Para Rubalcaba el problema es precisamente ese: votar. Si Catalunya vota, sea lo sea que vote, daría igual que “no fuera jurídicamente vinculante” –tal como consta en la propuesta del Parlament de Catalunya-, no puede aceptarse ni siquiera para conocer la voluntad mayoritaria, puesto que sí sería “políticamente vinculante”. Y si se vota una vez, se puede votar más veces y en otros sitios.
Por otra parte su propuesta de “diálogo” en forma de reforma constitucional federal: Senado, rechazo a la invasión competencial, reconocimiento de “la singularidad catalana”… sonó antigua, a los años 90, no responde a lo que se exige desde Catalunya: que se la reconozca como la nación que es y que libremente decida su relación o no con España.
Un acuerdo entre las élites
La salida al conflicto para el PSOE, el escenario de acuerdo, sería un pacto entre las élites políticas –se supone que con el visto bueno de las élites económicas- y ese, y sólo ese acuerdo, podría ser sometido a consulta. Se trata de que no sea la ciudadanía la que vote sobre la relación con España, pues si se vota debería negociarse sobre el resultado de la consulta y no sobre otra cosa. Para Rubalcaba el único acuerdo posible es el que corresponde a los partidos mayoritarios, PP y PSOE, y ese acuerdo es el que debería someterse a ratificación por los catalanes, un acuerdo de “mal menor”… ya se sabe: “mejor esto que nada”.
En eso Rubalcaba y Duran Lleida coincidieron. Fue el hombre de CiU en Madrid quien citó a Herrero de Miñon para, dirigiéndose a Rajoy, ofrecerle diferentes salidas constitucionales y proponerle que fuera él quien tomara la iniciativa, en vez de quedarse con un “no y punto”.
Sin duda, no fue una casualidad que Herrero de Miñon, ponente de la Constitución, dos días después del debate, en el Círculo de Economía de Barcelona, plantease que una disposición adicional en la Constitución “adhoc” para Catalunya sería perfectamente constitucional y recordó como se había utilizado  esa fórmula para que las comunidades autónomas de la “vía lenta” –como el País Valencià- accedieran más rápidamente a sus competencias o para el régimen foral navarro. La “tercera vía” no reconocería la soberanía de Catalunya como nación, pero blindaría competencias exclusivas o una mejora de la financiación. El problema para los constructores de las “terceras vías”, es que el PP se siente fuerte en la confrontación y no en el diálogo.
Inmobilismo o democracia
La reforma constitucional federal, que el PSOE ha tardado 36 años en plantear, sólo se ha esbozado para negar el derecho a decidir y, de momento, sólo ha conseguido dividir al PSC, que acabará siendo un partido menor en Catalunya, como pronostican todas las encuestas. Un federalismo que no reconozca la capacidad de los pueblos de unirse libremente, en realidad es “moneda falsa” para atacar a las izquierdas que sí propugnan que el federalismo debe basarse en la libertad y el consentimiento.
Por eso Rubalcaba lanzó un ataque furibundo hacia Izquierda Unida, desafiándola a defender el “derecho a decidir” de los catalanes en Puente Genil o Zamora. De nuevo el autoritarismo de Estado disfrazado de anticatalanismo, en versión PSOE.
Joan Coscubiela, en una réplica memorable, recordó tanto a Rajoy como Rubalcaba, que ellos sí se habían vendido la “soberanía nacional” a los mercados y la banca reformando el artículo 135 de la Constitución en una semana por imposición de Merkel y la Troika, naturalmente sin consultar a la ciudadanía sobre la cual descansa la “soberanía nacional”. Coscubiela, como antes Herrera, situó el debate en términos de derechos sociales y democracia. No en vano la involución democrática de España es proporcional al ataque a los derechos sociales, laborales y cívicos.
Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez–que apareció en el debate perdida y sólo pudo exigir más y más dureza contra los “sediciosos”, hasta encarcelarlos si fuera menester- utilizaron machaconamente el argumento de que el Parlament actúa unilateralmente, “ya han fijado fecha y pregunta”, cuando en realidad era una demostración que el proceso soberanista en Catalunya “va en serio” y el debate en el Congreso era para encontrar un punto de acuerdo.
Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez utilizaron la “táctica” de quienes están también interesados en confundir el método –la consulta- con uno de los resultados -la independencia-. Los tres espadas del inmovilismo dieron alas a quienes sólo quieren que se prohíba la consulta (y así evitarse la negociación con el Estado Español, sea cual sea el resultado de la Consulta) para ir hacía una declaración unilateral de independencia o unas elecciones anticipadas plebiscitarias sin consultar a los catalanes. Herrera y Coscubiela insistieron que nada puede sustituir la consulta, ni la movilización social para conseguirla. En política el orden de los factores sí altera el producto.
Inmobilismo o Democracia. Ese era el debate. Justo dónde lo situó la única fuerza estatal que voto a favor,  Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, CHA), y el resto de partidos que representan la plurinacionalidad del Estado: ERC, CiU, PNV, AMAIUR, BNG, Compromís, GBai, CC. No era un debate entre españoles y catalanes: muchos españoles son favorables a que se realice esa consulta y entienden que ni la Constitución puede ser una “cárcel”, ni se puede mantener a Catalunya a la fuerza en el seno de España.
¿Y ahora qué?
El debate en el Congreso de los Diputados no fue un simple “expediente administrativo”, un simple trámite obligado para mostrar ante Europa el “no” del Estado Español, como lo quisieron plantear  ERC y CiU.
La Consulta en Catalunya forma parte, tal vez la parte más avanzada, de los diferentes procesos de “ruptura democrática” que se están configurando y madurando en el Estado y que la Marcha por la Dignidad del 22 de marzo puso de relieve con su lema de “Pan, trabajo y libertad”, que podíamos leer en su manifiesto: “En 2014 nos encontramos ante una situación extremadamente difícil, una situación límite, de emergencia social, que nos convoca a dar una respuesta colectiva y masiva de la clase trabajadora, la ciudadanía y los pueblos.”.
Los 47 votos a favor del “sí” son aliados, incluidos los votos de Izquierda Unida, la única fuerza estatal que defendió la consulta en Catalunya como parte de los procesos que, como el 22 de marzo, son la denuncia de centenares de miles contra unas leyes y una Constitución que ha convertido la deuda en miseria, el derecho al trabajo, a la vivienda, a una vida digna en una pura mercancía que está empobreciendo a millones para enriquecer, aún más, a unos pocos.
Encontrar espacios de alianza entre los procesos de ruptura con el Régimen, sus élites económicas y sus partidos, debería ser una de las conclusiones, tanto para el movimiento popular por el “derecho a decidir” en Catalunya como para las clases populares a las que se niega el derecho a decidir sobre las políticas impuestas por el Régimen, y de las cuales CiU es tan fiel seguidor.
Rupturas democráticas
La voluntad de ejercer el derecho a decidir no va a desaparecer por el resultado de esa votación. Y esa voluntad está por encima de lo quieran, piensen o decidan los partidos. Esa sociedad movilizada no quiere que Rajoy o Rubalcaba digan que “aman Catalunya”, quiere que simplemente se la respete, quiere decidir y que no decidan por ella.

Esa mayoría movilizada, la fuerza de la gente, es la auténtica protagonista de lo que está pasando, no lo que se votó en el Congreso. Como señaló el escritor gallego Suso del Toto: “El poder votar en esa consulta no es una reclamación de esos partidos que acudieron a las Cortes, ni siquiera es una reclamación nacionalista, es una reclamación cívica. Quieren que se celebre esa consulta los partidarios de una solución y los partidarios de otra, hasta quienes no desearon en su día que se plantease la consulta saben que ahora es necesario poder votar. Ninguna sociedad puede aceptar que se la ahogue o que la encierren. Cuando dicen “la Constitución lo impide” reconocen que la Constitución es un obstáculo para solucionar los problemas. A estas alturas ya da igual lo que ya no tiene remedio: no tiene remedio que el Tribunal Constitucional anulase partes del Estatuto catalán que tenían importancia capital; y no tiene remedio esa votación que afirma que la Constitución es una cárcel para una parte de la ciudadanía. Por cierto, también lo es para buena parte de la ciudadanía que no vive en Catalunya.”
¿Y ahora qué? El Parlament seguirá elaborando la Ley de Consultas, para darle cobertura legal y cuando esté aprobada –a mediados de septiembre- se convocará la consulta el 9 de noviembre, que todo indica que será impugnada por el Gobierno ante el Tribunal Constitucional. A partir de ahí volveremos a transitar en terreno desconocido.
Difícilmente el gobierno de Mas llevará el enfrentamiento hasta romper con la legalidad –CiU es un partido de orden- y veremos cómo conjuga su voluntad de agotar la legislatura al máximo (noviembre de 2016) con la promesa de hacer unas elecciones en forma de plebiscitarias que, a posteriori, legitimasen una Declaración Unilateral de Independencia.
Otro escenario es la suspensión de la autonomía y la Generalitat por el artículo 155 de la Constitución. Las consecuencias serían imprevisibles. Por eso, si se suspende la consulta, posiblemente el siguiente movimiento sería tras las elecciones de marzo de 2015, con el horizonte de una pérdida de la mayoría absoluta del PP y un Congreso de los Diputados donde los partidos del Régimen hayan perdido una parte importante de escaños.  Eso daría un mayor margen de maniobra para acordar la Consulta.
Antes tendremos las elecciones europeas, las movilizaciones en los municipios hasta el próximo 11 de septembre, con otra gran manifestación convocada por l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), entre la Diagonal y la Gran Via de Barcelona que, tras el éxito de la Via Catalana hace un año, mostrará el grado de movilización popular a favor de ejercer el Derecho a Decidir.
La votación en el Congreso de los Diputados no será el punto y final que PP y PSOE querían. El escenario sigue evolucionando hacia una ruptura (o varias rupturas consecutivas y tal vez no sólo en Catalunya) entre la legalidad del régimen monárquico y la legitimidad de la movilización popular y la declaración de soberanía del Parlament de Catalunya.
Sin esa ruptura, sin encontrar apoyos y alianzas en el Estado con los sectores que luchan también por esa ruptura con el Régimen, como hemos analizado antes, difícilmente Catalunya podrá hacer la consulta. Es la misma ruptura con el Régimen necesaria para re-conquistar la soberanía nacional perdida por la sumisión de los gobiernos del PSOE y el PP a la banca y la troika, reconquistar los derechos sociales y el derecho a una vida digna que llevaron a centenares de miles a manifestarse en Madrid el pasado 22 de marzo contra el gobierno Rajoy.
El 9 de noviembre debe ser en España también un día en defensa de los derechos democráticos y sociales: las clases populares en España tienen mucho más que ganar apoyando la consulta en Catalunya que quedándose pasivas, al margen o, peor aún, sucumbiendo al nacionalismo español, que a fin de cuentas sólo tiene interés en mantener el Régimen de la Monarquia como lo que és: un sistema de explotación de clase.
Y ello hace imprescindible la unidad en Catalunya entre federalistas, soberanistas y independentistas, e implica incorporar a la lucha por ejercer el derecho a decidir al máximo de sectores y demandas sociales como han hecho recientemente CC.OO, UGT o la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona.


                 
Article publicat el dia 13 d'abril, pocs dies desprès de la votació a les Corts Generals sobre la Consulta a Catalunya, a la revista SinPermiso http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6849   

dijous, 10 d’abril del 2014

Quanta democràcia cap a la Constitució?

Aquesta pregunta podria resumir el debat al Congrés dels Diputats sobre la proposta del Parlament de Catalunya de cessió temporal de la facultat de realitzar un referèndum consultiu. La resposta a la pregunta donada pel Congrés mostra l'esgotament de l'Estat de les autonomies i el Règim de la transició.

La majoria que reclamava tancar "la deriva sobiranista" és clara: 299 NO, 47 SI, 1 abstenció. Ni consulta, ni negociació, ni terceres vies. Els vots del PP, PSOE i UPyD tenen un comú denominador: ni a la Constitució, ni a la política espanyola hi ha democràcia suficient perquè les nacions i ciutadans, en aquest cas de Catalunya, siguin consultats sobre la seva sobirania nacional.

Els mateixos que neguen la consulta al poble de Catalunya, en nom de la "sobirania nacional", són els que se la van vendre als mercats i als bancs, tot modificant l'article 135 de la Constitució en una setmana. El bipartidisme que sustenta un Estat incapaç de resoldre democràticament el conflicte social que es va expressar als carrers de Madrid amb la Marxa de la Dignitat el passat 22 de març!

Els partits del Règim del Regne d'Espanya no només no van parar l'orella a l'explicació dels tres diputats designats pel Parlament de Catalunya, sinó que van ser incapaços de "dialogar" sobre les raons per les quals, des de l’any 2010, la gran majoria de la ciutadania catalana dóna per esgotat el marc autonòmic i dóna suport a una Consulta, l’anomenat Dret a Decidir i s’han manifestat massivament per exercir-lo.


PP i PSOE van voler situar el debat estrictament en el marc parlamentari i un marc jurídic: "mai no es reconeixerà que Catalunya és una nació, ni que tingui sobirania nacional".

El “pacte per seguir pactant” que reclamava CiU en veu de Duran o la proposta federal del PSOE són de cartró pedra, són moneda falsa... doncs qualsevol canvi passa per un acord que el PP nega de soca-rel, fent impossible allò que PSOE i Duran, entenen com un acord, fet entre les elits econòmiques i polítiques que desprès fos sotmès a consulta, negant, però, el dret a decidir lliurament el seu futur comú amb la resta de pobles d’Espanya o la independència.

El vot favorable va venir dels diputats de l’Esquerra Plural (IU, ICV-EUiA, CHA), d’ERC, CiU, PNV, AMAIUR, BNG, Compromís, GBai, CC. D’aquells que reclamen que s’escolti primer a la gent catalana. No era doncs un debat entre espanyols i catalans, sinó entre la democràcia entesa com l’expressió de la voluntat del poble i l’immobilisme que considera Espanya com indissoluble i això s’accepta bé voluntàriament o per imposició.

I ara què? El Parlament seguirà elaborant la Llei de Consultes i amb ella es convocarà la consulta, que tot indica que serà impugnada al Tribunal Constitucional. Abans hi haurà les eleccions europees, les mobilitzacions als municipis, l'11 de setembre amb una gran manifestació convocada per l'ANC, en forma de V, entre la Diagonal i la Gran Via que tornarà a mostrar el grau de mobilització popular a favor d'exercir el Dret a Decidir.

L'escenari ens aboca, doncs, cap a una ruptura entre la legalitat del Règim i la legitimitat que expressa la mobilització popular i la declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya.


La votació al Congrés del Diputats, que volia ser un punt i final pel PP i PSOE, ens diu que sense ruptura democràtica, Catalunya no podrà fer la Consulta i aquest repte implica la imprescindible unitat entre federalistes, sobiranistes i independentistes, implica incorporar al màxim de sectors i demandes socials com han fet recentment CC.OO, UGT o la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona.


dimarts, 8 d’abril del 2014

Votar i Decidir

Avui 8 d'abril, el Congrés dels Diputats debatrà la proposta del Parlament català que s'autoritzi un referèndum a Catalunya.

El govern ja ha declarat que s'oposarà. Farà el mateix el PSOE de Rubalcaba, que es mostra incapaç de tenir una política diferenciada del PP, i UPyD. Per contra, han anunciat el seu vot favorable Izquierda Plural (integrada per Izquierda Unida, ICV-EUiA i Chunta Aragonesista), ERC, CiU, PNB, GBai, BNG i Bildu.

A ningú se li escapa la importància d'aquesta sessió parlamentària. Una important majoria del poble català ha expressat en grans mobilitzacions seva decidida voluntat d'exercir el dret a decidir el seu propi futur i la seva relació amb la resta de pobles d'Espanya.

És un dret democràtic reconegut per l'ONU i per tots els fòrums internacionals i, però, la majoria del Parlament espanyol està disposada a negar-ho, a no reconèixer la sobirania del poble català .

Els que s'oposen argumenten que Catalunya no té dret ni capacitat per decidir, que aquesta decisió depèn del conjunt dels pobles que avui componen Espanya. Això és el que diu l'actual Constitució, que també parla de la indissolubilitat de la nació espanyola.

Però és evident que hi ha una contradicció entre el desig del poble català i l'actual Constitució de la Monarquia, les enquestes parlen de prop d'un 80% a favor de votar per decidir.

És una contradicció que s'estén a molts terrenys, ja que també parla del dret al treball amb gairebé 6 milions d'aturats; o del dret a un habitatge quan s'han desnonat a milers de famílies; o d'una salut i educació pública mentre se les retalla i privatitza.

Si el PP i el PSOE van canviar la Constitució de la nit al dia per garantir que cobrin els creditors, també es pot ajustar perquè el poble català, o altres pobles d'Espanya, puguin exercir un dret democràtic.

No és només un problema entre Catalunya i Espanya. És un problema democràtic entre el desig d'un poble de decidir i la negativa antidemocràtica d'un règim en crisi política i social.

Interessa a tota la classe treballadora, resideixi a Madrid, Sevilla, Barcelona o Bilbao. La unitat de la classe treballadora contra el govern del PP, contra les seves polítiques neoliberals i les seves retallades de drets i llibertats exigeix ​​la defensa de tots els drets democràtics.

El dret del poble català a decidir també pot ser un pas per alliberar-se del govern del PP, de les seves polítiques antisocials i de l'actual règim monàrquic.

El PP i el PSOE volen indisposar a Espanya contra el poble català. La llibertat i la democràcia és que els pobles decideixin i un cop hagin votat puguin establir les millors i més lliures relacions, i no relacions imposades o no desitjades.

Això és el que avui es debat al Parlament. La Izquierda Plural serà l'única força política d'àmbit estatal que defensarà aquest dret democràtic i els seus diputats i diputades són de Ciudad Real, Aragó, Madrid, Astúries, Andalusia, Catalans... votaran a favor del dret a decidir, a favor de la democràcia contra l'immobilisme.