Operació Pandora, la Llei Mordassa en proves?

Si dimarts 16 de desembre ens llevàvem una gran operació policial contra un suposat “terrorisme anarquista”, escorcolls d’hores i hores a la Kasa de la Muntanya, ateneus i Centres Socials Okupats...dimecres ens anàvem a dormir amb un altre registre, aquest cop, a l'Ateneu l’Harmonia de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. 

Queda clar que s’ha donat un pas més en la voluntat de vincular moviments socials, espais alternatius, okupacions i ideologies “dissidents” del sistema amb notes de premsa on calculadament apareixen mots com “terrorisme”, “violents”, “anarquistes”... repetits mil i una vegades des de mitjans de comunicacions com si fos una “raó d’estat”. (vegeu l'article del Grup Barnils "Terrorisme anarquista, periodisme d'Estat" http://www.vilaweb.cat/mailobert/4224076/terrorisme-anarquista-periodisme-destat.html)

Res és casual, són els mateixos fils argumentals amb els que el govern Rajoy justifica la Llei de Seguretat Ciutadana, fils argumentals que ens transporten a la generació de “por”, “inseguretat”, “enemics”... pels quals “necessitem un enduriment”, que com molts han assenyalat, ens duu a l’època de les lleis franquistes... en un moment en el qual a l’Estat Espanyol ETA va decretar ja fa cinc anys una alto-el-foc definitiu i incondicional. Aquesta llei no va contra el yihadisme o altres formes de terror, és una llei de dreta extrema, ideològica i repressiva contra la mobilització sindical i la protesta social.

El ministre de l'Interior, Fernández Díaz en una conferència del 2012 a Barcelona explicava el nucli central de la Llei, en aquell moment en elaboració: “... En este mismo contexto deberían situarse algunos de los piquetes sindicales, cuyo papel informativo parece innecesario en la actual cultura de la sobreinformación. Todos estos comportamientos acostumbran a catalogarse como falta... que se saldan con inútiles amonestaciones, multas simbólicas y fracaso coercitivo. Es el mundo al revés, donde los antisistema que viven del sistema se apoderan del espacio público. Estamos frente a una real y constante apropiación indebida, que provoca una pérdida de confianza del ciudadano normal (sic)...”. (podeu llegir-la aqui: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/fdez_d__iz____violencia_urbana_la_i/0)

Ara la Llei ja ha passat el primer tràmit al Congrés, fortament

qüestionada política i socialment que senyala com el règim polític en crisi vol defensar-se de les classes populars omplint d'arsenal repressiu la legislació. i ai las! al cap de quatre dies ens trobem una operació “anti-terrorista”... a Barcelona (ves per on! a la ciutat de la Rosa de Foc, la ciutat de les grans mobilitzacions pel dret a decidir). Onze persones han estat detingudes. Milers de persones s'han manifestat a Barcelona i arreu de l’Estat contra aquest atac repressiu i tornarem a fer-ho quantes vegades calgui.

Aquesta Llei, aprovada pel Partit Popular, és el major atemptat contra les llibertats de reunió, expressió i manifestació del règim del 78. Suposa un autèntica destralada als drets individuals i socials criminalitzant la protesta. Aprovada pel PP amb la comprensió de CiU que és l’únic grup que no s’ha compromès ha derogar-la, ans al contrari va assegurar que l’aplicarien.

Les pressions internacionals, el Consell General del Poder Judicial i el Consell General de l'Advocacia han obligat al govern a modificar o eliminar 33 infraccions del projecte original.

El Govern, manipulant els terminis d'esmena, no ha introduït fins a l'últim moment la reforma de la Llei d'Immigració, permetent les devolucions en calent dels immigrants, tot i que el Consell d'Europa ha fet una crida expressa als diputats espanyols a votar en contra.

A partir de l'entrada en vigor de la llei, els i les ciutadanes podran ser detingudes sense cap garantia 6 hores, es restringeix la circulació de les persones per mera decisió administrativa policial i es prohibeixen taxativament les manifestacions davant del Senat, el Congrés i els parlaments de les autonomies, tot i que no estiguin reunits. Les actes de la policia es converteixen, com si es tractés de notaris de la fe pública, en proves jurídiques mentre no es demostri expressament davant els tribunals la seva falsedat.

Aquesta llei és una amenaça, no només contra les recents protestes dels ciutadans contra la crisi econòmica i social en aquesta agonia del règim de la segona restauració borbònica, sinó contra el dret de vaga, els piquets informatius i la llibertat sindical. Ja hi ha hagut exemples en aquest sentit.

El conseller d'Interior, Espadaler, ha fet declaracions acceptant l'aplicació de la "Llei Mordassa", ja el seu antecessor Felip Puig ja va dir: “Anirem fins els límits de la llei i una mica més”. Només cal veure com han desplegat 700 mossos per una macrooperació dissenyada per fer creure de la “necessitat” d’endurir fins al límit la repressió contra la protesta social i la dissidència, ja ho vam veure amb Can Vies.

Quin govern el de Mas! Diu que vol independitzar-se d'Espanya però no té problemes per aplicar la repressió decidida per l'Audiència Nacional. Si cal avançar cap a una República Catalana és també per derogar lleis com aquesta; perquè les llibertats siguin plenes i un tribunal extern no imposi les seves mesures repressives; perquè la policia estigui al servei de la ciutadania i la garantia de les llibertats, no de la repressió.

Breus apunts sobre la conferència d'Oriol Junqueras

Un procés constituent per una República Catalana

La conferència d’Oriol Junqueras ha estat en un punt d’inflexió en el debat post 9n, que havia estat marcat per la conferència d’Artur Mas, que va situar els elements centrals en unes eleccions plebiscitàries (la “consulta definitiva”) amb una llista única de personalitats (polítics, gent de prestigi i tècnics en la qual s'hivernaven les sigles de partits) i un únic punt que expressament obvia els aspectes socials en un full de ruta de 18 mesos amb un govern de político-tècnic que paral·lelament a la creació d’estructures d’Estat es negociava amb l’Estat Espanyol i un referèndum, al cap d’aquest any i mig, per obrir el procés constituent. Si no és donaven aquestes circumstàncies, Mas no convocaria eleccions

Junqueras va situar els eixos centrals en: eleccions immediates, que planteja ja com a constituents per una República Catalana amb diferents llistes de partits o coalicions amb els seus respectius programes i un punt comú per la independència. Exercir des del primer moment com a Estat amb un govern de concentració i construir les estructures d’Estat alhora que es crea legalitat catalana i es redacta la Constitució, que es posarà a ratificació en referèndum. Fort contingut dels aspectes socials com a manera d’ampliar la base social de la independència (tota una auto-esmena d’ERC al seu suport a CiU aquest dos darrers anys) i la necessitat de fer un “país net” en referència a tots els casos de corrupció.

Les principals diferències per rebutjar la “llista única” amb un únic punt programàtic estan en els aspectes socials i econòmics i la lluita contra la corrupció i el frau fiscal, doncs la seva absència faria que molts independentistes o gent disposada a votar opcions favorables a la independència, no ho fessin pel rebuig a les polítiques neoliberals d’un govern Mas tacat també per la corrupció de CiU.

La proposta feta per Junqueras té bastants punts en comú amb la conferència política on EUiA que, partint d’una aliança entre federalistes, sobiranistes i independentistes, proposava un Procés Constituent per la República Catalana i, lògicament, diferències.

Coincideix en la necessitat d’un canvi substancial de les polítiques neoliberals (pobresa zero), l’eradicació de la corrupció sistèmica i el frau fiscal (corrupció zero), convertir la mobilització social en un procés constituent de baix a dalt i l’aspiració a un Estat propi es concreti en una República Catalana i podríem dir que difereix del plantejament d’EUiA en el nom (llistes per la independència, en compte de per la República Catalana, per exemple) i en el com (proclamació immediata de la independència sense una consulta basada en la legalitat catalana).

Si bé es cert que la impugnació de l’Estat a la consulta té per objectiu bloquejar el dret a decidir dels catalans, no hauria de ser que la consulta quedi desdibuixada rere unes eleccions on, amb la llei electoral espanyola, es beneficia als “grans partits” atorgant majories absolutes amb menys del 40% dels vots. El mandat democràtic exigeix que la proclamació de la independència assoleixi més del 50% dels vots i on cada vot tingui el mateix pes, cosa que no passa en unes eleccions per escollir diputats on els vots de Lleida o Girona valen més que els de Barcelona.

Si hi ha eleccions, no es segur que Artur Mas les convoqui d’acord amb les seves pròpies paraules, crec que han de ser constituents i si el resultat dóna un mandat majoritari per iniciar el procés constituent i de ruptura amb la legalitat espanyola, al meu parer caldria una ratificació de la Constitució de la República Catalana en forma de consulta o referèndum vinculant.

A llarg d’aquest darrers mesos he defensat que la gent d’esquerres la manera que tenim de dir independència és República Catalana i que independentista, federalista o confederalista, hores d’ara, aquesta República Catalana lliure i social, només pot passar la proclamació d’un Estat independent doncs el Regne d’Espanya mai no acceptarà una solució democràtica en la que el poble decideixi o en tot cas, aquest pas de exercir la sobirania és la millor manera de trencar el Règim monàrquic que oprimeix socialment a les classes populars arreu de l’Estat.  

Comparteixo, però, amb altres companys i companyes d’EUiA, que la República Catalana, com a subjecte sobirà, ha de poder (almenys teòricament) federar-se, confederar-se o ser independent, d’acord amb la voluntat popular i la Constitució catalana hauria de contemplar-ho.

Entenc la proposta d’ERC com un pas endavant en un aspecte central: guanyar l’hegemonia social de les esquerres i els valors republicans, això implica, no només no fer una “llista única” amb CiU, sinó de facto trencar amb les polítiques neoliberals de les quals el govern d’Artur Mas n’és un dels exponents i això cal fer-ho des d’ara mateix. Ara és l’hora, d’altra manera no aconseguirem l’alliberament nacional i social de les classes populars catalanes. 

És en aquesta perspectiva que són possibles punts d’acord i configurar, perquè no, un espai on des d’ERC, ICV, EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i altres forces, siguin capaces de construir el binomi Estat Nou-Nou Estat a favor de la majoria del poble.

Ara el President va coix. El poble ha de fer camí, un camí constituent amb les dues cames, la nacional i la social.