El Congrés ha visualitzat les derrotes, els efectes encara estan per cicatritzar, però el seu objectiu prioritari era recompondre una direcció desacreditada i perduda en un rumb erràtic. Acostumat a governar, després d'ostentar durant 7 anys la presidència de la Generalitat, es va trobar (gairebé) de sobte abandonat per la meitat del seu electorat (del 45,3% al 26,6%), amb un retrocés molt significatiu en les àrees urbanes i metropolitanes.
El PSC s'ha distanciat de la seva base social i aquesta ho ha fet del PSC. Però aquesta no ha estat la discussió ni tampoc s'han analitzat les raons de perquè una bona part de les classes populars i mitjanes li han donat l'esquena per abstenir-se o per transferir el seu vot a CiU i el PP, d'una banda, i cap a ICV -EUiA els que han optat per una opció més a l'esquerra.
El Congrés ha passat de puntetes sobre quin seria el diagnòstic de la seva situació i l'elaboració de propostes que permetin mantenir la confiança dels centenars de milers que l'han votat i recuperar la dels que han deixat de votar-lo. No en va el moviment 15 M, amb la seva crítica radical del paper dels partits socialdemòcrates (també de la resta de les esquerres) com a corretja de transmissió dels interessos del capital, o la vaga general de CCOO i UGT contra les mesures del govern ZP , li han passat factura al PSC.
La principal conseqüència, a tenir molt en compte en l'anàlisi, de l'últim cicle electoral ha estat el gran descens socialdemòcrata (que continua, però, sent la primera força de l'esquerra). Descens que ens porta cap a un cicle dominat per les dretes de CiU i el PP, que ocupen tot el poder de manera gairebé absoluta a Catalunya i Espanya per aplicar un programa radical de retallades de drets socials i laborals, els serveis públics, privatitzacions i empetitiment l'Estat a favor dels mercats i els beneficis privats.
Les classes mitjanes en el centre del discurs
El pes més rellevant en el nou equip el constitueix el que es coneix com "la federació catalana", el sector del PSC més proper al PSOE en la seva tradició i cultura política. La seva principal preocupació és articular un discurs dirigit a les classes mitjanes, que pateixen l'agudització de la crisi econòmica sota els efectes de l'augment de les taxes i impostos indirectes. Són capes liberal-progressistes, votants tant de CiU com del PSC, preocupades pel manteniment dels drets i llibertats personals davant del retrocés previsible en l'àmbit de l'exercici de la ciutadania amb que amenacen CiU i el PP. Unes classes mitjanes atretes també pel discurs ecologista, que el PSC vol incorporar per aturar el transvasament de vots a ICV-EUiA.
Aquesta visió ha triomfat àmpliament sobre les tesis de "Nou Cicle" de construir noves aliances amb les forces d'esquerres (en un balanç crític, encara que positiu del Govern tripartit) i també sobre les del sector "catalanista", que defensa aprofundir les senyes d' identitat diferenciades del PSC enfront del PSOE i organitzar un grup propi parlamentari al Congrés dels Diputats que rivalitzi amb CiU i ERC amb un projecte català propi. Encara que no es pot oblidar que el sector "catalanista" és un garbuix poc cohesionat i que té punts en comú en la seva proposta estratègica amb el discurs majoritari de buscar aliances amb el nacionalisme convergent davant el Govern central del PP.
El nou primer secretari del PSC, Navarro, va construir l'eix del seu discurs en una proposta de "mà estesa a CiU" per acordar un full de ruta que, en un nou exercici de "equilibrisme" zapaterista, protegeixi els sectors socials més desfavorits , però mantingui la política econòmica neoliberal d'ajust i austeritat iniciada per ZP i que ha aprofundit CiU. Aquesta política neoliberal de "consens per sortir de la crisi "hauria de permetre el PSC reocupar un espai central en la política catalana com a principal partit d'una oposició "responsable" i, al mateix temps, restar protagonisme al PP com a aliat de CiU a Catalunya, utilitzant al seu favor-com va fer CiU a l'oposició les inevitables friccions i xocs amb el Govern Rajoy.
Seguirà el PSC a remolc de la burgesia catalana sense un projecte propi de construcció nacional, després de l'enorme frustració política de la reforma de l'Estatut i davant del desafiament polític del pacte fiscal proposat per CiU. Un pacte fiscal que pretén oferir com a sortida de la crisi econòmica un major autogovern de Catalunya i subordinar el social a l'àmbit nacional, entès com una negociació d'interessos fiscals entre la burgesia catalana i l'espanyola.
Res reflecteix millor l'actual hegemonia de CiU que el "mantra" del pacte fiscal: CiU exigeix a tots els partits que donin suport al govern Mas, sota acusació en contra de "trair Catalunya". S'arriba fins i tot a plantejar un desafiament teòric al govern Rajoy amb la convocatòria de referèndum, s'agita l'independentisme amb el "Espanya ens roba" ... Però la realitat fins ara és que CiU pacta amb el PP a tots els nivells, tot i que Rajoy no para de donar-los carabasses amb el pacte fiscal.
El PSC té el llast, en la seva oposició a CiU, el no haver sabut posar fi a l'injust desequilibri fiscal pel que Catalunya rep menys per habitant que la resta de la major part de les autonomies. La socialdemocràcia catalana finalment sempre s'ha supeditat als interessos del PSOE, temorosa de la reacció de la resta de les autonomies i del PP.
La nova executiva
La relació orgànica amb l'aparell del PSOE ha quedat també reforçada per la designació de Daniel Fernández com a secretari d'organització en substitució de José Zaragoza, nou home fort del PSC a Madrid ... en substitució del mateix Fernández.
En realitat la nova executiva és una combinació d'aquestes "cares noves" i del vell equip de Montilla (nomenat senador autonòmic tot i que la majoria de dirigents era contrari a la seva designació) amb Corbacho, Chacón, Zaragoza, Rangel, Collboni, Nadal i Iceta (ratificats com a responsables del grup parlamentari, en detriment de figures emergents com Martínez-Sempere, Laia Bonet o Eva Granados, que és el vincle amb la UGT). La resta de l'executiva és una combinació dels equilibris amb el sector de Joan Ignasi Elena-Àngel Ros, les JSC i les federacions. Destaca la incorporació de Ferran Pedret del col · lectiu Inflexió, que reclama una política nítidament d'esquerres.
Al Congrés, el debat polític sobre les alternatives socials a la crisi ha estat el que ha ocupat menys temps. En tot cas, el centre del debat no ha girat sobre la política, sinó sobre les persones i els equips. Pocs han dit les coses pel seu nom i el guió és esperar que sigui la crisi i la gestió de CiU, cada vegada més contestada socialment, la qual retorni els vots al PSC. Ara serà en els congressos locals, com el de Barcelona, on pugui sorgir una oportunitat per a un debat de fons real.
El fracàs del projecte de Pasqual Maragall
La crisi econòmica ho inunda tot, també a tots els partits. Per què a afectat tant el PSC? A més de la crisi, que altres causes han portat tantes derrotes?
El projecte del PSC era liderar Catalunya des d'una visió social acoblada a un projecte federal vinculat a una entesa amb Espanya, en què Catalunya veuria reconeguda la seva condició de nació amb drets històrics i un acord fiscal just. Maragall ho va visualitzar en un nou Estatut. Per això va buscar construir un bloc polític hegemònic amb l'acompanyament d'ERC (que buscava des de l'esquerra inter-classista desbancar CiU com a eix central del nacionalisme) i d'ICV-EUiA.
El projecte nacional del PSC va fer aigües per la tensió amb el PSOE-sota pressió del PP-i la por de veure acusat de "nacionalisme excloent", el dictamen del Tribunal Constitucional retallant un Estatut negociat per Zapatero amb Mas, aprovat pel Parlement de Catalunya i votat en referèndum, i la mobilització de CiU i els poders mediàtics de la burgesia catalana i la premsa madrilenya (que han utilitzat totes les desqualificacions possibles contra el Govern tripartit en el terreny nacional i social).
Davant la sordesa de l'Espanya oficial, sorgeix de nou el relat victimista de CiU, que va rendibilitzar, molt més que les opcions sobiranistes, els fruits de l'enorme manifestació del 10J contra la sentència de l'Estatut. La crisi ja era la principal preocupació dels catalans i CiU es presentava com la garantia nacional per fer-hi front.
Però CiU ha utilitzat el crèdit així acumulat no per avançar en el dret a decidir, sinó per llançar un anatema desqualificador contra un PSC esgotat per les contradiccions internes, pels conflictes dins del govern d'esquerres, per la incompetència de Zapatero davant la crisi i les relacions amb Catalunya.
El PSC no ha estat capaç de respondre als grans desafiaments de la societat catalana, ni emancipar-tant de la visió de CiU de Catalunya, com del PP d'Espanya. CiU segueixen sent "els d'aquí" i el PSC apareix contínuament com subsidiari del PSOE (i per extensió d'Espanya), mentre que a la resta de l'estat és presentat com un partit gairebé "separatista" pel PP (i una part del PSOE ).
Com a la resta de partits socialdemòcrates en el govern, el PSC li ha estat més fàcil adaptar-se a un model heretat de creixement i al discurs neoliberal, recórrer al deute en comptes fer una política fiscal progressiva, que en definitiva has de cobrar als "votants". Durant anys, l'ampliació del petit estat del benestar a Catalunya s'ha finançat en el mercat del deute, no mitjançant la recaptació impositiva (fins i tot emprant el marge d'una administració autonòmica amb poca autonomia fiscal i financera com Catalunya).
És més, es va sumar acríticament a l'estupidesa de ZP que "baixar impostos era d'esquerres" i la va practicar suprimint els impostos de patrimoni, de successions ... cedint a les pressions del poder econòmic i de CiU i del PP, amb gran satisfacció d'una ERC en ple gir soci-liberal.
L'estret camí per on transitar
El PSC té doncs un difícil i estret camí per refer-se i recuperar la confiança del seu electorat.
A la seva esquerra té ICV-EUiA, amb una oposició nítida al govern de CiU recolzat pel PP. Oposició tant a les formes autoritàries de Mas, com al contingut de les seves polítiques, que va més enllà del Parlament per situar-se en les lluites dels moviments socials contra els retallada. Una oposició que denuncia així mateix la regressió social que Mas suposa a Catalunya des de la vessant ideològica, perquè la batalla també està en el terreny de les idees.
El PSC té el llast, en la seva oposició a CiU, el no haver sabut posar fi a l'injust desequilibri fiscal pel que Catalunya rep menys per habitant que la resta de la major part de les autonomies. La socialdemocràcia catalana finalment sempre s'ha supeditat als interessos del PSOE, temorosa de la reacció de la resta de les autonomies i del PP.
La nova executiva
La relació orgànica amb l'aparell del PSOE ha quedat també reforçada per la designació de Daniel Fernández com a secretari d'organització en substitució de José Zaragoza, nou home fort del PSC a Madrid ... en substitució del mateix Fernández.
En realitat la nova executiva és una combinació d'aquestes "cares noves" i del vell equip de Montilla (nomenat senador autonòmic tot i que la majoria de dirigents era contrari a la seva designació) amb Corbacho, Chacón, Zaragoza, Rangel, Collboni, Nadal i Iceta (ratificats com a responsables del grup parlamentari, en detriment de figures emergents com Martínez-Sempere, Laia Bonet o Eva Granados, que és el vincle amb la UGT). La resta de l'executiva és una combinació dels equilibris amb el sector de Joan Ignasi Elena-Àngel Ros, les JSC i les federacions. Destaca la incorporació de Ferran Pedret del col · lectiu Inflexió, que reclama una política nítidament d'esquerres.
Al Congrés, el debat polític sobre les alternatives socials a la crisi ha estat el que ha ocupat menys temps. En tot cas, el centre del debat no ha girat sobre la política, sinó sobre les persones i els equips. Pocs han dit les coses pel seu nom i el guió és esperar que sigui la crisi i la gestió de CiU, cada vegada més contestada socialment, la qual retorni els vots al PSC. Ara serà en els congressos locals, com el de Barcelona, on pugui sorgir una oportunitat per a un debat de fons real.
El fracàs del projecte de Pasqual Maragall
La crisi econòmica ho inunda tot, també a tots els partits. Per què a afectat tant el PSC? A més de la crisi, que altres causes han portat tantes derrotes?
El projecte del PSC era liderar Catalunya des d'una visió social acoblada a un projecte federal vinculat a una entesa amb Espanya, en què Catalunya veuria reconeguda la seva condició de nació amb drets històrics i un acord fiscal just. Maragall ho va visualitzar en un nou Estatut. Per això va buscar construir un bloc polític hegemònic amb l'acompanyament d'ERC (que buscava des de l'esquerra inter-classista desbancar CiU com a eix central del nacionalisme) i d'ICV-EUiA.
El projecte nacional del PSC va fer aigües per la tensió amb el PSOE-sota pressió del PP-i la por de veure acusat de "nacionalisme excloent", el dictamen del Tribunal Constitucional retallant un Estatut negociat per Zapatero amb Mas, aprovat pel Parlement de Catalunya i votat en referèndum, i la mobilització de CiU i els poders mediàtics de la burgesia catalana i la premsa madrilenya (que han utilitzat totes les desqualificacions possibles contra el Govern tripartit en el terreny nacional i social).
Davant la sordesa de l'Espanya oficial, sorgeix de nou el relat victimista de CiU, que va rendibilitzar, molt més que les opcions sobiranistes, els fruits de l'enorme manifestació del 10J contra la sentència de l'Estatut. La crisi ja era la principal preocupació dels catalans i CiU es presentava com la garantia nacional per fer-hi front.
Però CiU ha utilitzat el crèdit així acumulat no per avançar en el dret a decidir, sinó per llançar un anatema desqualificador contra un PSC esgotat per les contradiccions internes, pels conflictes dins del govern d'esquerres, per la incompetència de Zapatero davant la crisi i les relacions amb Catalunya.
Com a la resta de partits socialdemòcrates en el govern, el PSC li ha estat més fàcil adaptar-se a un model heretat de creixement i al discurs neoliberal, recórrer al deute en comptes fer una política fiscal progressiva, que en definitiva has de cobrar als "votants". Durant anys, l'ampliació del petit estat del benestar a Catalunya s'ha finançat en el mercat del deute, no mitjançant la recaptació impositiva (fins i tot emprant el marge d'una administració autonòmica amb poca autonomia fiscal i financera com Catalunya).
És més, es va sumar acríticament a l'estupidesa de ZP que "baixar impostos era d'esquerres" i la va practicar suprimint els impostos de patrimoni, de successions ... cedint a les pressions del poder econòmic i de CiU i del PP, amb gran satisfacció d'una ERC en ple gir soci-liberal.
L'estret camí per on transitar
El PSC té doncs un difícil i estret camí per refer-se i recuperar la confiança del seu electorat.
A la seva esquerra té ICV-EUiA, amb una oposició nítida al govern de CiU recolzat pel PP. Oposició tant a les formes autoritàries de Mas, com al contingut de les seves polítiques, que va més enllà del Parlament per situar-se en les lluites dels moviments socials contra els retallada. Una oposició que denuncia així mateix la regressió social que Mas suposa a Catalunya des de la vessant ideològica, perquè la batalla també està en el terreny de les idees.
No en va una recent enquesta de La Vanguardia atorga a ICV-EUiA la millor valoració en la tasca d'oposició al govern CiU, per davant del PSC i ERC. Aquesta valoració queda reforçada pel fet que Joan Herrera és el segon polític més ben valorat (per darrere de Mas), però per davant de Joaquim Nadal i Pere Navarro del PSC i Oriol Junqueras d'ERC.
L'enquesta projecta uns hipotètics resultats en els que mentre CiU i PP mantindrien els obtinguts en les eleccions autonòmiques, el PSC segueix baixant, i només ERC (que recull la desintegració del partit de Laporta) i ICV-EUiA pujarien de manera notable: entre 4 i 5 escons cadascun.
ICV-EUiA està recollint els fruits d'una coherent defensa del llegat social del Govern tripartit i de la defensa dels drets socials i els serveis públics enfront de les polítiques neoliberals de Mas.
Curiosament, en l'enquesta de La Vanguardia la valoració dels catalans del Govern tripartit és més aviat positiva o regular (56%) que negativa (43%) i, si bé suspenia en les seves polítiques econòmiques i contra la crisi, en canvi la nota era positiva en un 75% per a les polítiques socials, de sanitat, medi ambient i llengua catalana. El sorprenent és que a la pregunta si CiU ho hagués fet millor, la resposta en tots els casos és negativa en més d'un 50%.
Malgrat el clima de oponió que reflecteix l'enquesta, el Congrés del PSC vol desmarcar-se d'una oposició contundent i ferm al govern Mas i marcar distàncies amb ICV-EUiA, a la qual consideren part de la "cultura d'oposició", mentre que ells representarien la "cultura de govern" de les esquerres.
Navarro, Belmón, Fernández, Nadal han intentat per diferents vies enviar un missatge a CiU en relació als propers pressupostos: "... Entenem que cal fer retallades, estem disposats a una entesa si poden modular i suavitzar ...".
Només Mas es salva. CiU encara és vista com la millor opció per sortir de la crisi. Però el crèdit se li esgota: Mas ja ha anunciat la seva incapacitat per treure a Catalunya de la crisi, de complir la seva promesa de reduir l'atur a la meitat i proclama, un dia sí i altre també, que no hi ha alternatives a les retallades i dóna un pas més en proclamar que les retallades "són per salvar Catalunya de la intervenció d'Espanya", com li ha passat a la Generalitat Valenciana.
La volta de rosca de Rajoy
Però el govern de Mariano Termidor no necessita CiU per governar i li ha aigualit l'argument a Artur Mas. Amb retallades o sense ja ha llançat la seva aposta contra les comunitats autònomes: Els seus pressupostos han de tenir el vistiplau del ministeri d'economia, abans de ser aprovats en els respectius parlaments.
És una declaració "de guerra" que ha estat qualificada d'"inadmissible i inacceptable" pel portaveu de la Generalitat. Però Mas sap que les mesures provenen dels "think tank" de Merkel i Sarkozy dels que fins fa dos dies es proclamava alumne avantatjat, el primer de la classes en retallades socials.
El "no" a la investidura de Rajoy, que ni va nomenar el "pacte fiscal" malgrat les súpliques de Duran i Lleida, ja va ser un senyal inequívoc que el PP no havia de fer concessions a CiU. Ara va a provar la seva pròpia medicina ... l'ortodòxia neoliberal i no li agradarà ... CiU fa retallades socials "per Catalunya" i el PP li retalla a Catalunya drets nacionals "per Espanya" .
L'excusa del dèficit de les autonomies (la majoria governades pel PP i aquestes tenen un dèficit espectacular) és perfecta per a la política "recentralitzadora" del PP i que ja portava mesos reclamant a ZP. S'entreveu un llarg període de conflictes entre autonomies i l'Estat ... que pot acabar amb una altra reforma constitucional exprés que atac al títol VIII de la Constitució per la via del control pressupostari
De l'eufòria de 2008 al desert del 2011
El PSC, que dominava tots els ressorts del poder polític el 2008, ara transita per un desert desconegut en 30 anys d'existència i s'ha de presentar davant Mas oferint-se com "fidel escuder", esperant convertir-se en el valedor de les classes mitjanes castigades per la crisi .
Els socialistes catalans també s'han apuntat a la "geometria variable" de CiU, però a l'inrevés. Si CiU, en minoria al Parlament, espera pactar amb PP, PSC i ERC depenent de la llei a aprovar, el PSC espera que aquesta geometria variable es torni impossible per l'èmfasi recentralitzador del PP i es faci insuportable als ulls de l'electorat convergent seguir els acords amb els populars de Sánchez-Camacho a Catalunya i amb Rajoy a Espanya.
Històricament la burgesia catalana mai ha trencat "la corda" que lliga els seus interessos als d'Espanya, més difícil sembla en els moments actuals que CiU no només trenqui amb el PP per l'atac a l'Estatut i l'autogovern-com li exigeixen PSC i ICV-EUiA-i avanç cap a la independència-com li exigeixen ERC i Solidaritat-, sinó de trencar amb el PP implica aïllar-se de l'Europa neoliberal que aplaudeix les mesures de Rajoy i Guindos.
El PSC s'ofereix una vegada i una altra a CiU a canvi de ser un soci estable, a canvi que Mas enterri la "geometria variable" que els fa aparèixer com un apèndix, com un producte de "usar i llençar".
Però els resultats de l'entrevista de Navarro amb Mas han estat bastant escassos, de pura cortesia. CiU no vol col · laborar amb el PSC, vol utilitzar-lo i ja està. Vol que avali les seves polítiques d'austeritat i retallades socials i es calli com penitència per esporgar els seus pecats al Govern tripartit.
En aquesta disjuntiva estratègica, el PSC no remunta, segueix en caiguda lliure i perdent percentatge de vot i la confiança del seu electorat. En la valoració de líders, Nadal és millor considerat pels votants d'ERC i PP que pels seus. El mateix passa amb Navarro, nou primer secretari del PSC, a qui els votants de tots els partits (de CiU a ICV-EUiA) el valoren millor que els propis del PSC. És només una enquesta, però una mostra evident que "alguna cosa no va bé".
Com apuntàvem, el moviment 15 M ha passat factura al PSC més que a altres partits. El "no ens representen" ha ressonat alt i fort en un electorat progressista que ha constatat l'enorme distància entre l'ètica i la realitat d'unes estructures de partit en què predominen els "senyors de la política" amb privilegis, sous i dietes pròpies d'una casta al marge del poble, un poble que anava acumulant efectius en les files de l'atur mes a mes.
El PSC, després d'un any, no recull cap fruit de la seva política conciliadora amb Mas (facilitar la seva investidura) i de la seva oposició de guant blanc (el 31% creu que hauria de ser més dura), al contrari retrocedeix en suport social, mentre que ICV-EUiA i ERC pugen. La majoria percep el congrés del "nou PSC" com "més del mateix" i el proper Congrés del PSOE pot afegir més llenya al foc.
La fi de la idea federal?
En el debat a les files del socialisme espanyol també es juga una part important del Congrés del PSC, com si d'una segona volta es tractés. I no perquè una de les candidates sigui militant del PSC, Carme Chacón, sinó perquè l'altre candidat, Pérez Rubalcaba, va fer una presentació de la seva candidatura que signaria el mateix Bono.
El discurs de Rubalcaba, ple de retòrica, exigia un mateix discurs del PSOE per a tot Espanya - "la mateixa veu" - en una clara al · lusió a Chacón, però sobretot un torpede al concepte federal que, almenys formalment fins ara, havien tingut els socialistes espanyols. Rubalcaba va destil · lar un discurs en què l'Espanya diversa està de més, és un dèficit i creu que una part del seu electorat li ha donat l'esquena per ser massa tou cap als nacionalismes (una altra vegada el repudiat Govern tripartit ...). El PSOE ha de tornar a ser un "partit nacional".
Naturalment, els mitjans catalans han posat de relleu el gir de Rubalcaba i la incomoditat de Navarro, no tant per decantar-se per un dels candidats en competició, sinó perquè això allunya el PSC d'una part del seu electorat i de la seva base popular, que entenen el "catalanisme polític" com a part d'un projecte federal, així com del sector de votants que no estan disposats a votar un partit que "no defensa els interessos de Catalunya".
La nova etapa necessita un Front social d'esquerres
El PSC ha passat per la seva XII Congrés sense abordar els desafiaments plantejats per la globalització econòmica. La nova executiva haurà d'abordar una estratègia d'aliances en el camp social i polític.
No fer-ho és deixar pas lliure a les polítiques conservadores que alimenten la por, l'atur i la precarització ... brou de cultiu per als populismes demagògics (PP + PxC) i identitaris, que estimulen el conservadorisme i la resignació davant la llei de la selva. I sense abordar aquests problemes de fons, el PSC seguirà a la cruïlla, mirant a la dreta i sense estratègies d'aliances a la seva esquerra
¿Girarà el PSC cap a l'esquerra, cap als moviments socials? Una part del seu electorat i quadres així ho volgués. El PSC segueix sent el partit més votat de les esquerres i cal tendir ponts per sumar a un front social per articular una resposta àmplia i contundent a les polítiques de submissió de CiU als mercats i l'Europa de Merkel i Sarkozy.
L'augment de suports d'ICV-EUiA, fins i tot amb el reconeixement que al seu treball d'oposició donen les enquestes (amb el seu reflex a nivell de l'Estat a IU, o en el cas basc a Amaiur), no és suficient per resistir o aturar la ofensiva neoliberal contra les condicions de vida de les classes treballadores, el desmantellament del ja feble estat del benestar, la retallada dels drets socials i els serveis públics. Cap partit, ni sindicat, ni moviment social té la força suficient per plantar cara per si sol.
El PSC hauria de sortir d'aquest camí tan estret per on transita. Esperem que quan ho faci agafi el camí cap a l'esquerra.
