dimarts, 4 de desembre de 2018

L’assassinat de Francesc Layret. Un crim d'Estat


Aquesta setmana farà 98 anys que Francesc Layret queia ferit de mort davant de casa seva pels trets dels pistolers de la patronal protegits pel governador civil Martínez Anido. Layret era un malson tant per la burgesia catalana com per la Monarquia espanyola. Era diputat a Corts per Sabadell en el moment del seu assassinat i liderava amb un èxit creixent el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb Lluís Companys i Marcel·li Domingo. Layret es plantejava la necessitat d’una aliança entre els republicans d’esquerres i el moviment obrer. Diversos historiadors han posat l’accent en el paper que en aquesta aliança hi podria tenir Salvador Seguí  “el noi del sucre”, secretari general de la CNT i que havia liderat la vaga de La Canadenca fins aconseguir la jornada de vuit hores per llei i per tots els treballadors. L’Estat Espanyol va ser el primer on s’aconsegueix aquesta fita.

La creixent força del catalanisme republicà d'esquerres estava disputant l’hegemonia a la Lliga Regionalista, que supeditava les reivindicacions del catalanisme al lideratge d’una burgesia enfrontada a mort al moviment obrer. El catalanisme republicà confrontava amb l’aliança de la Lliga amb la Monarquia, cada cop més desprestigiada, i com el propi Cambó afirma: “Jo veia clar l’esforç que hauria de fer per no deixar-me prendre el moviment per les esquerres” (1).

La Lliga de Cambó havia fet un gir pronunciat cap a la dreta, el 1917 va entrar com  ministre del govern d’Alfons XIII i gir que es va aprofundir desprès de la vaga de La Canadenca. L’aliança dels republicans d’esquerres i el moviment obrer contra la oligarquia s’albirava com un enemic capaç de tombar el règim monàrquic i alhora vincular la llibertat de Catalunya amb la causa democràtica i obrerista.

Aquest és el rerefons de l’assassinat de Francesc Layret, un crim d’Estat  planificat de dinamitar el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i els sectors republicans que combatien tant un estat repressor com una burgesia catalana que no feia escarafalls a l’autoritarisme emergent arreu d’Europa que serà l’embrió del feixisme pocs anys desprès i estava disposada a tenir pistolers a sou per assassinar líders obrers i polítics -el mateix Salvador Seguí seria assassinat l’any 1923-, participar en el cop d’Estat de Primo de Rivera per salvar una monarquia corrupte i acabar recolzant el cop d’Estat feixista l’any 1936 contra la República del general Franco que acabaria afusellant Lluís Companys, com a President de la Generalitat de Catalunya, l’any 1940.

Maria Aurèlia Capmany ho relata magistralment en l’obra de teatre que, va escriure l’any 1971 amb Xavier Romeu, “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. En el procés de documentació d’aquest article vaig trobar-me amb la versió televisiva que van fer els estudis catalans de TVE l’any 1976 (2) i que us recomano de totes totes. Us trobareu una obra de teatre que denuncia, en ple franquisme, als mateixos de sempre: als qui reprimien als obrers fa cent anys, als qui ho feien fa quaranta i per extensió, als qui reprimeixen la ciutadania en els nostre dies.

UN FRED MATÍ DEL 30 DE NOVEMBRE DE 1920

El general Severiano Martínez Anido decreta la il·legalització del sindicat anarquista, la CNT, i l’arrest de centenars de sindicalistes. A una trentena (3) de líders de la CNT i del PRC d’en dicta la seva deportació a la fortalesa de La Mola a Maó. Entre els detinguts està Salvador Seguí. Martínez Anido, que era l’assistent personal d’Alfonso XIII, acaba de ser nomenat governador civil de Barcelona i té ordres expresses del rei i del cap de govern, Eduardo Dato de retornar l’ordre a Barcelona “por todos los medios, aunque haya que sacrificar a obreros por millares”, com explica el periodista Francesc Madrid en el seu llibre “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona”. (4)

En Lluís Companys, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà Català,  en assabentar-se de la detenció de Seguí, ambdós eren amics des de la infantesa –eren de dos pobles de l’Urgell i els pares de Seguí treballaven a la hisenda del pare de Companys-, se’n va a la presó Model per defensar-lo. En arribar, li comuniquen que sobre ell també hi ha ordre de deportació i és detingut.

Mercè Micó, esposa de Companys, en conèixer la detenció del seu marit se’n va a la casa de Francesc Layret, que com que com Companys era advocat i havia defensat desenes de sindicalistes de la CNT.

La convulsió política a Barcelona és enorme. Layret desprès de la conversa amb Mercè Micó, truca indignat a l’alcalde de Barcelona, el commina a intercedir per Lluís Companys, que és regidor de la ciutat, i que junts vagin a exigir al governador civil la llibertat de Companys.  A primera hora de la tarda l’alcalde Martínez Domingo li diu que el governador civil els rebrà i queden a la Plaça Sant Jaume. Layret acorda amb Mercè Micó que el passi a recollir a les sis de la tarda davant de casa seva per anar plegats.

Sis de la tarda. Mercè Micó està dins un taxi, la crònica de La Vanguardia del dia següent dirà que és el taxi 325 de la Companyia General de Taxis, veu sortir Layret del portal de casa seva al carrer Balmes, 26, entre Gran Via i Diputació, ajudat d’un amic i amb les seves inseparables crosses que l’acompanyarien tota la vida com a conseqüència d’una paràlisi que va patir a l’infantesa.

Es disposa a creuar el carrer quan d’un grup d’homes, que eren a prop del portal, se li atansen,  un d’ells, amb la pistola a la mà, li etziba set trets, algun d’ells al cap, el deixen ferit de mort. Mercè MIcó surt del cotxe i horroritzada cau desmaiada desprès de cridar: “Pobre senyor Layret!”.
Estem en ple centre de Barcelona s’han disparat set trets, però no hi ha cap policia, ningú acudeix i els pistolers poden fugir sense cap problema. Mai s’obriria una investigació, mai serien detinguts, mai serien jutjats.
Layret en estat crític i ple de sang es traslladat, en el taxi on s’esperava la dona de Companys, a un centre sanitari al carrer Sepúlveda. Enmig del trasbals, amb metges i infermers fent el que poden per salvar-li la vida, es presenta el governador civil Martínez Anido a “interessar-se” per la vida de Francesc Layret. Joan Manent, sindicalista anarquista, relata en les seves memòries: “tots vam tenir clar el perquè de la seva visita. Volia assegurar-se per ell mateix que l'assassinat s'havia comès i que ja no tenia res a témer d'aquell home que s'estava debatent contra la mort” (5). A les deu del vespre moria.
Poc abans, en arribar la nit el vaixell «La Giralda» sortia del moll de Barcelona, amb els 36 detinguts per ordre de Martínez Anido. L'endemà, quan el vaixell arribà a la Mola, a Maó, un dels oficials de la tripulació li comunica a Lluís Companys que Francesc Layret havia estat assassinat. Companys relatant aquell moment recorda com Salvador Seguí va dir: “Ja saben el que han fet, els vils!”. Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.
El seu enterrament, el 2 de desembre, va anar acompanyat d’una vaga general de protesta, convocada per la CNT. El funeral es convertí en un colossal acte polític al qual van acudir desenes de milers de persones. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes i es dirigeix cap a les Rambles, la guàrdia civil té ordres d’impedir-ho i comença una càrrega a sabre, la repressió és tant ferotge que fereix als quatre obrers que portaven el cos, donen cops de sabre al mateix fèretre que cau a terra i es trepitjat amb les potes dels cavalls. Davant la reacció de la multitud, començaren a disparar. Hi hagué desenes de ferits.

QUI ERA FRANCESC LAYRET?
Malauradament la gran majoria de nosaltres desconeixem qui era Layret, com a molt ens sona el nom, però poques persones podran situar-lo políticament. Ens han amagat la nostra pròpia història, és la història dels vençuts que mai no s’explica, com si no hagués passat mai.

Va estudiar el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot i junts van fundar l’Associació Escolar Republicana l’any 1900. Va participar el 1902 en la fundació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on va conèixer Salvador Seguí i bona part del que seria el nucli dirigent de la CNT com Daniel Rebull, Andreu Nin, Angel Pestaña... L’Ateneu Enciclopèdic, en contraposició de l’elitista Ateneu Barcelonès, era una veritable universitat obrera que va arribar a tenir més de 20.000 socis quan, per comparar-ho, el Futbol Club Barcelona en tenia 7.000.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se el 1905 i tres anys desprès seria escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, sent regidor de cultura impulsa, per primer cop, escoles municipals que havien d'impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en català. El Bisbe de Barcelona i la Lliga de Cambó posaren el crit al cel i van fer tot el possible per dinamitar aquest projecte que volia materialitzar els criteris pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia recollits a L'Escola Moderna (6), fins i tot van recórrer al govern de Madrid per parar-li els peus a Layret. Malauradament ho van aconseguir i Barcelona hauria d’esperar a la Segona República per tenir un projecte educatiu que no fos tutelat per “la santa mare Església”. 
També com a advocat, va participar en molts processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT. En  Layret s’unia l'obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme polític i cultural.
Va trencar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana quan s’alià amb els lerrouxistes per fundar el 1917 el Partit Republicà Català, un partit fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que demana integrar-se a la III internacional el 1919.

Layret era un ideòleg i alhora un home d’acció. Fou director “La Lucha” on sostenia que la ruptura amb el règim només podia venir bé de l’autoritarisme amb un cop militar (com acabaria succeint amb Primo de Rivera el 1923) o per la via de la revolució obrera i alhora que només les esquerres tenien força moral per a reivindicar l’emancipació  nacional de Catalunya, donat que la col·laboració política de la dreta regionalista de la Lliga amb la monarquia la invalidava. La Lucha va tenir també un gran ressò en destapar múltiples caos de corrupció vinculats tant al rei, als seus ministres i als prohoms de Règim o de la Lliga. Per aquestes denúncies va rebre diverses demandes i querelles. (7)

Juntament amb Companys, Layret va emprendre una campanya per l’organització dels treballadors de la terra, els rabassaires, contra l'explotació de què eren víctimes per part dels grans terratinents agrupats en l’Institut Agrari Català Sant Isidre, vinculat a la Lliga de Cambó. Va fer una crida a constituir un sindicat d’obrers del camp: “Aixequeu els vostres dignes caps de la terra catalana! No us deixeu befar, ni atropellar! Ajudeu-vos i uniu-vos tots contra l'opressió i la injustícia al camp”. Finalment aquest sindicat naixeria l’any 1922 amb el nom d’Unió de Rabassaires de Catalunya (8). Companys va presidir el congrés fundacional i va arribar a tenir més de 20.000 afiliats, el seu setmanari “La Terra” era el més difós entre els camperols catalans.

L’ESTAT EN GUERRA CONTRA L’ALIANÇA ENTRE OBRERS I REPUBLICANS

Layret i Companys van forjar una profunda amistat ja des dels temps d’estudis i amb Salvador Seguí formaren un trio on l’amistat personal es barrejava amb aquesta aliança política que tots tres volien assolir entre classe obrera i el catalanisme republicà.
Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’Estat com a la burgesia catalana que dirigia la patronal de Foment del Treball. La victòria de la revolució bolxevic a Rússia, barrejada amb els aires revolucionaris que bufaven a Europa, van decidir a la burgesia catalana a una guerra oberta contra republicans i anarquistes.
La vaga indefinida de la Canadenca, el 1919, en la que més de 3.000 obrers foren detinguts, marca un abans i un desprès, un enfrontament de classe contra la burgesia catalana representada per la Lliga, que va mostrar la seva cara més reaccionària. Cambó explica com posa en marxa forces paramilitars per aturar als obrers: “Mentre jo era en el Govern s’havia autoritzat la creació del sometent a Barcelona, la direcció del qual estava principalment en mans d’homes de la Lliga. Els sometents no havien encara actuat mai i se’ls prenia molt en broma. Davant l’agreujament de la situació a Barcelona i l’escassetat de forces de què disposava l’autoritat militar, s’acordà mobilitzar el sometent confiant-li el manteniment de l’ordre públic”.(9)
Desprès van venir els anys del pistolerisme patronal amb la cobertura de l’Estat, mig miler de morts entre 1917-1923, tres quartes parts dels quals les posarien els sindicalistes: 244 obrers, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 policies (10).  
El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs. El grup d'individus que amb Pallàs participaren en l'atemptat era manat pel famós pistoler del Sindicat Lliure Carles Baldrich. Tots ells a sou de la patronal, tots ells actuant amb connivència amb el cap de policia de Barcelona, d’infaust record, Arlegui que no va obrir cap investigació malgrat ser “vox populi” qui eren els assassins. Tots ells van quedar impunes com correspon als crims d’Estat. Tots ells estaven a les ordres de Martínez Anido que havia acceptat l’encàrrec del rei Alfons XIII de ser governador civil i restaurar l’ordre a Barcelona “matant milers d’obrers si era necessari”.
I això volia dir atacar la CNT que comptava llavors amb prop de 500.000 afiliats, la majoria a Catalunya. La detenció dels seus líders sindicals, aquell 30 de novembre, inicia un etapa de repressió salvatge.
Martínez Anido va il·legalitzar la CNT i va clausurar tots els seus locals. Però, com bé sap el feixisme, no n’hi havia prou, calia destruir les organitzacions obreres i els seus líders. Per fer-ho calia anar “fins al límit de la llei i una mica més”. Aquesta “mica més” fou la Llei de fugues (11), de la qual Martínez Anido en seria el principal impulsor, consistent en simular la fugida d'un detingut i abatre'l a trets amb aquesta excusa.
La seva fama de repressor implacable i el seu ferotge anticatalanisme el portaria a ser ministre de governació amb la dictadura de Primo de Rivera i a ser el primer Ministro de Orden Público amb la dictadura franquista. Segons el propi Martínez Anido amb la Llei de fugues es van ordenar més de vuit-centes execucions extrajudicials, el que avui anomenaríem terrorisme d’Estat, d’ells més de cinc-cents eren militants anarquistes. El sindicalista de la CNT, Gregori Daura es considera la primera víctima de la Llei de Fugues, el 5 de desembre de 1920.

MONUMENT A LAYRET

Amb l’arribada de la República l’avinguda del Paral·lel passà a dir-se Francesc Layret. L’any 1932 es va iniciar una campanya per aixecar un monument en homenatge a Francesc Layret i costejar-lo per subscripció popular. El 22 de juny de 1933, el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar una proposta de llei per sumar-se a l’homenatge. La Lliga de Cambó, però, va votar en contra produint-se un tens debat dels diputats Pi i Sunyer i Joan Comorera amb el diputat de la Lliga Duran i Ventosa. Ni tretze anys desprès havien oblidat el seu odi de classe envers Layret, a l’acta de la sessió podem llegir que la Lliga vota en contra per la “ideologia netament republicana, socialista, socialitzant o anarquitzant i la significació laica i antireligiosa”. (12)

Finalment, el 1r de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (l’actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on fou atès el dia de l’atemptat. Després dels fets d’octubre del 34, amb la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern Companys, el governador militar va donar l’ordre d’aturar les obre que no es van reprendre fins la victòria del Front d’Esquerres l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, el seu vell amic Lluís Companys ja com President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer.

Amb la victòria del feixisme l’any 1939 el monument fou desmantellat. Al diari El Correo Catalán podem llegir: "Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."

No va ser fins l’any 1977 que es restitueix el monument a la Plaça Goya. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i el Congrés de Cultura Catalana va col·locar una plaça a la façana de la casa del carrer Balmes on va viure i també fou assassinat.

VINDICAR I REIVINDICAR LAYRET

Vindicar Layret i el seu llegat polític és també assenyalar que, 98 anys del seu assassinat, 95 del de Salvador Seguí i 78 de l’afusellament de Lluís Companys, l´únic president escollit democràticament que ha estat afusellat, l’Estat Espanyol encara no s’ha disculpat, no ha reconegut la seva responsabilitat en milers de crims, no s’han anul·lat els judicis sumaríssims ni el judici a Companys. Tots aquests crims d’Estat segueixen en la impunitat.
Els tres van ser assassinats i conformen una paràbola de l’odi de la burgesia contra la classe treballadora i les reivindicacions nacionals de Catalunya: Layret, assassinat en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat. Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els seus companys de feina. Lluís Companys, lliurat per Hitler a Franco, afusellat per ser el President de la Generalitat de la Catalunya republicana i antifeixista.

Reivindicar Layret també és assenyalar que molts dels reptes que estaven plantejats en aquells dies segueixen vigents avui, també les dificultats, per fer front un sistema social injust, una economia capitalista que segueix explotant pobles i precaritza la vida de les classes treballadores i un Estat que ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva davant al voluntat de poble de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.
La necessitat de bastir aliances republicanes liderades des de les esquerres i les classes populars segueix sent un repte i una de les claus per aconseguir que la República Catalana sigui sinònim de llibertat i justícia social i alhora per a  i obrir un nou temps republicà a l’Estat.

David Companyon i Costa
Barcelona, 29 de novembre de 2018

NOTES

1.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 120


3.- Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, Manuel Salvador i Serrano, Camil Piñón i Oriola, Francesc Comes i Pagès «Parones» , Vicenç Botella i Moya, Narcís Vidal i Cucurulla, Josep Vidal i Cucurulla, Eusebi Manzanares i Barrera, Martí Barrera i Maresma, Miquel Abós i Serena, Antoni Solé i Cuadrat, Josep Viadiu i Valls, Enric Rueda i López «Rodín», Anicet Palau López i Dalmau, Emili Albarícies i Alorda, Manuel Nuñez i Garcia, Saturnino Meca Gonzàlez, Dionís Aroles i Batlló, Antoni Ocaña i Martín, Josep Soler i Guillamet, Manuel Castariencas i Domingo, Josep Francès i Jarques, Josep Roigé i Rodó, Guillem Vallès i Bruguera, Daniel Rebull i Cabré «David Rey», Eusebi Jorge Sànchez, Antoni Calomarde i Costa, Salvador Caracersa i Díaz, José Antonio Gómez Vicente, Salvador Pascual i Mascaró, Ramon Recasens i Muset, Francesc Arín i Simó, Jesús Vega i Fernandez, Jaume Albarícies i Descàrrega, Lluís Companys i Jover, regidor de l'ajuntament de Barcelona i advocat, i Antoni Amador i Obón, periodista.

4.- Eduard Tortejada i Eloi Vila en el seu llibre “El viatge de Companys”, Edicions Rosa dels Vents, recullen del llibre del periodista Francesc Madrid  “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona” el testimoni del governador civil Federico Carlos Bas en el que anuncia la seva destitució i els relata a dirigents sindicals que desprès d’una reunió entre el govern Dato i Foment del Treball Nacional, la patronal catalana, s’ha acordat restablir l’ordre a Barcelona “aunque haya que sacrificar a obreros por millares”. Els anuncia, també, que el general Martinez Anido ha acceptat l’encàrrec i serà el seu relleu.

5.- Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

6.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org



9.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 122

10.- “El viatge de Companys” d’ Eduard Tortejada i Eloi Vila.




dimecres, 21 de novembre de 2018

Els Màrtirs de Chicago. Història del 1r de maig.


Potser us sona que el 1r de maig, Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores, es commemora l’execució dels Màrtirs de Chicago. La II Internacional va acordar el 20 de juliol de 1889 que cada 1 de maig fos una jornada de lluita amb l'objectiu de conquerir la jornada laboral a vuit hores. Perquè es va escollir aquesta data? Què va passar aquell 1 de maig de 1886?

Per respondre-ho cal anar uns anys enrere. L'Associació Internacional dels Treballadors (AIT, coneguda també com la Primera Internacional), en el seu Congrés de Ginebra a l'agost de 1866, va acordar com a reivindicació central per tot el moviment obrer la jornada de vuit hores, com una condició prèvia sense la qual fracassarien tots els altres intents de millores i l'emancipació mateixa de la classe obrera.


Des d’aleshores aquesta reivindicació estaria estretament vinculada a l’organització independentment de la classe obrera i la consciència, del que El Manifest Comunista anomenaria, d’una classe “en sí” a una classe “per a sí”.

Les diferents lluites per assolir aquesta reivindicació portarien a la Federació Nord-americana del Treball, al seu quart congrés, realitzat el 17 d'octubre de 1884, a aprovar una resolució per la que des de l'1 de maig de 1886 la durada legal de la jornada de treball hauria de ser de vuit hores, declarant la vaga si no s'obtenia aquesta reivindicació.

Durant tot un any es va preparar i, a principis de 1885, una circular va recórrer de mà en mà les files del proletariat en Estats Units. Amb les següents paraules, va fer una crida a realitzar accions de tota la classe l'1 de maig de 1886:

"Un dia de rebel·lió, no de descans! 
Un dia no ordenat pels portaveus jactanciosos 
de les institucions que tenen encadenat 
al món del treballador. 
Un dia en què el treballador 
fa les seves pròpies lleis 
i té el poder d'executar-les! 
Tot sense el consentiment 
ni aprovació dels que oprimeixen i governen. 
Un dia en què amb tremenda força la unitat 
de l'exèrcit dels treballadors es mobilitza 
contra els que avui dominen el destí dels pobles de tota nació. 
Un dia de protesta contra l'opressió i la tirania,
contra la ignorància i la guerra de tota mena. 
Un dia en què començar a gaudir 
`vuit hores de treball, vuit hores de descans, 
vuit hores per al que ens doni la gana". (1)


En aquells moments als Estats Units la jornada laboral estava fixada entre 14 i 18 hores, depenent de la voluntat dels patrons. La premsa capitalista va qualificar el moviment vaguista com un «deliri de llunàtics poc patriotes». Això és que podem llegir al New York Times: “Les vagues per a obligar al compliment de les vuit hores poden fer molt per a paralitzar la nostra indústria, disminuir el comerç i frenar la renaixent prosperitat de la nostra nació, però no assoliran el seu objectiu” o al Philadelphia Telegram deia: “Les desfilades de carrer, les banderes vermelles, les fogoses arengues de truans i demagogs que viuen dels impostos d'homes honestos però enganyats, les vagues i amenaces de violència, assenyalen la iniciació del moviment”. (2)

Chicago havia estat destruïda per un incendi el 1871 i va haver de ser reconstruïda, passà de ser una ciutat comercial a ser un centre industrial. Tot plegat va atraure molta mà d’obra i el 45% de la ciutat estava composada per classe obrera industrial majoritàriament d’immigrants de nombroses nacionalitats, principalment irlandesos, italians, alemanys, eslaus... molts d’ells fugint de les lleis antiobreres i la repressió dels governs europeus contra els moviment obrer.

A Chicago van portar les seves idees i formes de lluita, era un dels centres anarcocomunistes més potents dels Estats Units i amb una llarga tradició de vagues com la del ferrocarril en la qual van ser assassinats més de 50 vaguistes. Les condicions dels treballadors, però, eren bastant pitjors que en altres ciutats del país. Les lluites obreres eren durament reprimides, fins i tot fora d’unes lleis que ja eren per sí antisindicals, mitjançant forces paramilitars de la patronal -el que a Catalunya coneixeríem més tard com “pistolers de la patronal”- i la policia (no per casualitat Chicago va acabar sent el paradís de la màfia).

Malgrat totes les pressions, l’1 de maig de 1886 més de 300.000 treballadors es van declarar en vaga arreu dels Estats Units aturant-se més de 12.000 fàbriques. 


A Detroit, 11.000 treballadors van marxar en una desfilada de vuit hores. A Nova York, una marxa amb torxes de 25.000 obrers va passar com torrent de Broadway a Union Square; 40.000 van fer vaga. En Cincinnati un batalló obrer amb 400 rifles Springfield va encapçalar la desfilada. A Louisville, Kentucky, més de 6000 treballadors, negres i blancs, van marxar pel Parc Nacional violant deliberadament l'edicte que prohibia l'entrada de gent de color. Paral·lelament, uns altres 200.000 obrers van conquistar les vuit hores a les seves fàbriques amb la simple amenaça de realitzar-la.

LA REVOLTA DE HAYMARKET

La vaga del 1r de maig a Chicago va començar amb una gran manifestació de més de 30.000 treballadors a la plaça Haymarket i es va centrar contra l’empresa McCormick –fabricant de maquinària agrícola, la única fàbrica que seguia treballant gràcies als esquirols– i exigint la jornada de vuit hores. La policia va carregar amb una duresa extrema causant la mort a diverses persones i molts ferits. Les mobilitzacions van continuar a Chicago el dia 2 en solidaritat amb dels 1.200 obrers acomiadats de la McCormick. Mentre Spies, un dels condemnats feia un discurs davant milers d’obrers, uns quants centenars van anar a ocupar la fàbrica i fer fora els esquirols. La policia va disparar contra els treballadors que havien entrat a la fàbrica per aturar-la i van matar-ne sis i ferit a dotzenes. El 3 de maig, lluny d’aturar-se el moviment vaguista, 80.000 obrers van sortir en manifestació. (3)

El creixement del moviment i la força que mostrava la classe treballadora van fer saltar les alarmes dels capitalistes locals que van començar a preparar la resposta per a esclafar el moviment. Organitzaren grups de paramilitars i de “rebentavagues” amb atacs contra els treballadors en vaga, i a través de la premsa, assenyalaven dirigents obrers. El Chicago Mail posava als líders anarquistes August Spies i Albert Parsons en el punt de mira i cridava a fer-los servir d’escarment. Eren dos dels dirigents que havien destacat en la direcció del moviment obrer. 

A la concentració convocada pel 4 de maig a la plaça Haymarket, malgrat estar autoritzada per l’alcalde, enmig dels discursos, la policia comença a reprimir als concentrats i a disparar, matant un nombre indeterminat d’obrers (mai es va investigar) i ferint-ne a més de 200. Enmig dels trets, esclata una bomba llençada, segons la policia, des de les files dels vaguistes. Mata un policia i en fereix una dotzena. La premsa burgesa clama per venjança i el governador d’Illinois declara l’estat de setge i el toc de queda. 

En els dies següents es van detenir centenars d'obrers, els quals foren colpejats i torturats. S’inicien les detencions arbitràries i tortures. August Spies, Samuel Fielden, Oscar Neebe, Michael Schwab, George Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons y Louis Lingg, són detinguts sota l’acusació d’assassinat del policia.

Es van realitzar una gran quantitat de violacions de domicili i la premsa comença una campanya de difamacions i calumnies. El director del Chicago Daily alerta que “estem davant d’una repetició dels motins de la Comuna de París” i ja dicta sentència en nom del “Comitè Civil” format pels patrons, capitalistes i burgesos: “Què millors sospitosos que la plana major dels anarquistes. A la forca els bruts assassins, rufians vermells comunistes, monstres sanguinaris, fabricants de bombes, gentola que no són una altra cosa que la ressaga d'Europa que va buscar les nostres costes per a abusar de la nostra hospitalitat i desafiar a l'autoritat de la nostra nació, i que en tots aquests anys no han fet una altra cosa que proclamar doctrines sedicioses i perilloses!” (4)

UN MUNTATGE JUDICIAL, UN CRIM DE CLASSE
El judici als Màrtirs va ser una paròdia de justícia. En realitat, no hi va haver cap prova contra d'ells, no es va comprovar que fossin ells els que llancessin la bomba i l'única "prova" en contra seva va ser que alguns dels articles incendiaris escrits en la premsa anarquista d'aquests anys "podrien "haver incitat a qui va llançar la bomba a fer-ho. 

La llei de d’Illinois permetia condemnar als ‘còmplices’ al mateix càstig que als autors (mai capturats), de manera que la sentència que reclamava era la pena de mort. La majoria dels arrestats ni tan sols eren a Haymarket durant els fets. (5) 

Des del començament del judici va ser clar que se'ls jutjava en la seva condició d'anarquistes i líders del moviment obrer a Chicago, no perquè la "evidència" (inexistent, d'altra banda) els inculpés de manera alguna. El fiscal Grinnell ho deixava ben clar en el seu discurs final adreçat al jurat: "La llei està sent jutjada, l'anarquia està sent jutjada. Aquests homes han estat seleccionats, escollits pel Gran Jurat i acusats perquè han estat líders. No són més culpables que els milers d'homes que els segueixen. Senyors del Jurat, condemnin a aquests homes, facin d'ells un exemple, condemnin-los a la forca i salvin a les nostres institucions, a la nostra societat" (5) 

Després d’un judici presidit per un jutge obertament hostil als treballadors, un jurat de “ciutadans respectables”, del qual s’havia exclòs cap persona que pogués ser vagament sospitosa de militància sindical o simpaties pels treballadors, van ser declarats culpables. La justícia mai no ha estat neutre, com bé hem vist a casa nostra recentment, sinó que defensa uns interessos de classe i al poder establert. En l’exercici de cinisme habitual, la premsa culpà els mateixos acusats de la seva condemna per les seves idees, confirmant de fet que el que es condemnava no eren uns fets violents sinó al moviment organitzat dels treballadors. Fischer, Parsons, Engel, Spies i Lingg són condemnats a la forca. Fielden i Swabb, a cadena perpètua i Neebe a treballs forçats.

UNA ONADA DE SOLIDARITAT S’EXTENGUÉ ARREU 

La solidaritat s’estengué a tot el món, i el moviment obrer respongué amb mobilitzacions a nombroses ciutats americanes i europees. Es va crear un gran moviment de masses a tot el món que clamava per les vuit hores, es van fer milers d’actes i circulaven peticions per al seu alliberament amb centenars de milers de signatures. A Alemanya, d’on eren originaris la majoria dels condemnats, la reacció dels treballadors van ser tant gran que el canceller Bismarck va prohibir tota reunió pública durant sis setmanes. 

La causa dels Màrtirs de Chicago va unir sectors socialistes, comunistes i anarquistes d’arreu del món. Els màrtirs de Chicago es van convertir en un símbol, i foren extraordinàriament didàctics de cara a mostrar què podia esperar el moviment obrer d’un sistema de façana democràtica però que emprava la màxima repressió i violència, per esclafar les reivindicacions dels treballadors. Una resolució de l’AIT conclouria: “Totes les lleis estan dirigides contra la classe treballadora. Per tant, en la seva lluita contra el sistema vigent, els treballadors no han d’esperar cap ajut de cap partit capitalista. Han d’assolir la seva emancipació pels seus propis mitjans”. 

Quan al juliol de 1889 es reunia a París el Congrés que donaria lloc al naixement de la II Internacional, el principal sindicat nord-americà, la AFL, va enviar un missatge cridant als treballadors a convertir el 1r de maig en un dia internacional de lluita per la jornada de 8 hores. Així, des del 1r de maig de 1890, es commemora internacionalment als Màrtirs de Chicago.

ELS CINC MÀRTIRS
Finalment arriba l’11 de novembre de 1886. August Spies, Albert Parsons, George Engel y Adolf Fischer són executats a la forca, Louis Lingg, es va suïcidar el dia abans per evitar la forca. Tres obrers més, Samuel Fielden, Oskar Neebe i Michael Schwab, van passar diversos anys a presó fins que van ser posats en llibertat per manca de proves.
José Martí, l’heroi de la revolució cubana, aleshores corresponsal a Chicago del diari La Nación de Buenos Aires, va relatar així la l’execució dels Màrtirs de Chicago: “...surten de les seves cel·les. Es donen la mà, somriuen. Els llegeixen la sentència, els subjecten les mans per l'esquena amb manilles, els cenyeixen els braços al cos amb una faixa de cuir i els posen una mortalla blanca com la túnica dels catecúmens cristians. A baix hi ha la concurrència, asseguda en una filera de cadires davant del cadafal com en un teatre... Fermesa en el rostre de Fischer, pregària en el de Spies, orgull en el del Parsons, Engel fa un acudit a propòsit de la seva caputxa, Spies crida: «la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara». Els hi abaixen les caputxes, després un senyal, un soroll, el parany cedeix, els quatre cossos cauen i s'engronsen en una dansa espantable...” (6)
En conèixer el veredicte un rere l’altre, s’adreçaren al jurat durant amb uns discursos que per la seva serenitat, convicció indestructible i per la seva combativitat constitueixen un dels més bells testimonis en la lluita dels pobles; van ser traduïts a diversos idiomes.

Albert Parsons (nord-americà, 39 anys) periodista, espòs de la que seria una de les principals dirigents anarquistes Lucy González Parsons (7) amb una història de pel·lícula, amb ella va fundar el diari The Socialist de l’AIT. Malgrat que es va provar que no va estar present en el lloc, fou jutjat i condemnat igualment. Era el més conegut de tots els que van ser condemnats. Aquest va ser el seu al·legat al judici: "Jo com a treballador he exposat el que creia justos clams de la classe obrera, he defensat el seu dret a la llibertat i a disposar de la feina i dels fruits del treball. Jo crec que els representants dels milionaris de Chicago organitzats us reclama la nostra immediata extinció per mitjà d'una mort ignominiosa. ¿I quina justícia és la vostra? Aquest procés s'ha iniciat i s'ha seguit contra nosaltres, inspirat pels capitalistes, pels que creuen que el poble no té més que un dret i un deure, el de l'obediència. El capital és el sobrant acumulat de la feina, és el producte de la feina. La funció del capital es redueix actualment a apropiar-se i confiscar per al seu ús exclusiu i el seu benefici el sobrant de la feina dels que creen tota la riquesa. El sistema capitalista està emparat per la llei, i de fet la llei i el capital són una mateixa cosa. Creieu que la guerra social s'acabarà penjant-nos de la forca bàrbarament? Ah no! Sobre el vostre veredicte quedarà el del poble americà i el del món sencer. Quedarà el veredicte popular per dir que la guerra social no ha acabat per tan poca cosa." Va acabar amb una frase que ha perdurat fins els nostres dies en la consciència de moltes generacions: “Let the voice of the people be heard!” (Deixeu que s’escolti la veu del poble) (8) 


Georg Engel (alemany, 50 anys, tipògraf). "Per quina raó se m'acusa d'assassí? Per la mateixa que vaig haver d'abandonar Alemanya, per la pobresa, per la misèria de la classe treballadora. Només per la força podran emancipar els treballadors, d'acord amb el que la història ensenya. En què consisteix el meu crim? En què he treballat per l'establiment d'un sistema social on sigui impossible que mentre uns s'amunteguen milions altres cauen en la degradació i la misèria. Així com l'aigua i l'aire són lliures per a tothom, així la terra i les invencions dels homes de ciència han de ser utilitzats en benefici de tots. Les vostres lleis estan en oposició amb les de la natura, i mitjançant elles robeu a les masses el dret a la vida, la llibertat, el benestar. Jo no combato individualment als capitalistes; combato el sistema que dóna privilegi. El meu més ardent desig és que els treballadors sàpiguen qui són els seus enemics i els seus amics."

Adolf Fischer (alemany, 30 anys, periodista). Aquest va ser el seu discurs davant el jurat: Solament haig de protestar contra la pena de mort que m'imposen perquè no he comès cap crim... però si haig de ser penjat per professar les meves idees anarquistes, pel meu amor a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, llavors no hi tinc cap inconvenient. Ho dic ben alt: disposin de la meva vida. (9)

Hessois Auguste Spies (alemany, 31 anys, periodista). Així va ser el seu discurs: Honorable jutge, la meva defensa és la seva pròpia acusació, els meus pretesos crims són la seva història. [...] Pot sentenciar-me, però almenys que se sàpiga que a l'estat d'Illinois vuit homes van ser sentenciats per no perdre la fe en l'últim triomf de la llibertat i la justícia.

Louis Linng (alemany, 22 anys, fuster) per a no ser executat es va suïcidar en la seva pròpia cel·la. En el judici va sentenciar: No, no és per un crim pel que ens condemnen a mort, és pel que aquí s'ha dit en tots els tons: ens condemnen a mort per l'anarquia, i ja que se'ns condemna pels nostres principis, jo crido ben fort: sóc anarquista! Els menyspreo, menyspreo la seva ordre, les seves lleis, la seva força, la seva autoritat. Enforqueu-me!

Més de mig milió de persones van assistir al seguici fúnebre en el que va ser la major demostració obrera feta mai i que s’albirava desprès d’un any de milers d’actes arreu del país denunciant el muntatge policial i judicial on van assistir centenars de milers aixecant una onada de solidaritat que va servir per difondre fins l’últim racó les idees de l’emancipació obrera i a que milions de treballadors s’afiliessin als sindicats.



LA LLUITA, EL MILLOR HONOR ALS MÀRTIRS DE CHICAGO

La repressió a Chicago va costar la vida de molts treballadors i dirigents sindicals (no se'n coneix el nombre exacte) milers d’acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants italians, espanyols, alemanys, russos, irlandesos, jueus, polonesos i eslaus. La repressió va ser duríssima, però una nova amenaça de vaga va fer que a la fi de 1886 diversos sectors patronals cedissin  i es va conquerir la jornada de vuit hores a diversos centenars de milers d'obrers arreu dels Estats Units. A Catalunya no seria fins 1919 amb la vaga indefinida de La Canadenca, amb més de 4.000 obrers detinguts, que s’aconseguiria la jornada de 8 hores en una de les fites més importants del moviment obrer català. (10)

La història del moviment obrer té en aquesta data del 1er de maig del 1886 una de les seves pàgines més rellevants i cal reivindicar-la. El millor honor als Màrtirs de Chicago, no és que ens recordem d’ells, sinó que seguim lluitant per l’emancipació d’un sistema que injust de soca-rel que es basa en l’explotació i la misèria de la immensa part de la humanitat i més encara en els nostres dies que, com llavors, la propaganda capitalista, neoliberal, burgesa... repeteix incansablement contra tot intent emancipador dels oprimits sigui el 15M, les lluites contra els desnonaments, contra sindicalistes en vaga... que les nostres lluites són un «deliri de llunàtics poc patriotes», que repeteixen, com aleshores, que no hi ha conflicte de classes malgrat que les desigualtats socials no paren de créixer i l’1% acumula més riquesa que mai incrementant el nivell d’explotació, precarietat i saqueig dels recursos naturals per part de les multinacionals.

Al llarg d’aquests 131 anys, la classe treballadora ha lluitat per l’emancipació humana i la fi de l’explotació, i ha aconseguit grans conquestes laborals, socials i democràtiques. Avui els enemics de sempre de llibertat, la igualtat i la fraternitat segueixen entestats a demostrar-nos que, fet i fet, l’única manera d’assolir una vida digna passa necessàriament per organitzar-se com a classe per a l’enderrocament del capitalisme i així guanyar la llibertat com a individus i com a pobles.

NOTES






5.- Extens article que és la Introducció del llibre "Los Orígenes Libertarios del Primero de Mayo: de Chicago a            América Latina" (Ed. Quimantú, Hombre y Sociedad, Libre Iniciativa)            http://www.rebelion.org/noticia.php?id=226063



9.-https://www.portaloaca.com/historia/historia-libertaria/2237-las-ultimas-palabras-de-los-martires-de-chicago.html

dijous, 15 de març de 2018

Els drets socials i nacionals es defensen al carrer


El 8 de març els carrers de tot l’Estat, de centenars de ciutats es van inundar i érem conscients que la marea lila estava fent història i aixecant una aliança intergeneracional contra els fonaments del patriarcat i el paper que el capitalisme té assignat a les dones.
La mobilització i la vaga feminista va desbordar totes les previsions. El mateix havia passat pocs dies abans amb la mobilització contra l’atac a les pensions; a Catalunya segueixen les mobilitzacions a favor de l’escola pública i el model d’immersió lingüística que el PP i C’s volen carregar-se amb el 155.
Que estem davant d’un augment de les mobilitzacions socials és una evidència que ha agafat al PP i C’s amb el pas canviat després de passar-se setmanes atacant la vaga feminista i menyspreant les reivindicacions dels pensionistes, que consideraven fins fa quatre dies com el seu graner de vots.
Fins i tot, a portar a M. Rajoy (el dels sobres en negre) a comparèixer al Congrés dels Diputats davant el sotrac que desenes de milers de persones jubilades, han creat en alçar el seu crit contra la indignitat de les “pujades” de 2€ anuals, mentre la cistella de compra o els serveis bàsics com l’aigua, la llum o el gas no paren de pujar i generar beneficis multimilionaris a les empreses de l’IBEX35 a costa de l’augment de la pobresa energètica.
La indignació no para de créixer, els governs del PP i PSOE (amb el suport de Convergència, el PNB o C’s) van fer dues (contra)reformes laborals destinades a empobrir els salaris, després de congelar les pensions o portar anys amb una constant pèrdua de poder adquisitiu, que afecta sobretot al 70% de les pensions que no arriben als 900€ mensuals,
La indignació creix perquè és una gran mentida de “que no hi ha diners per les pensions”. Han buidat la “caixa de les pensions” per aprovat un rescat bancari amb un forat de més de 60.000 milions d’euros que han anat a les butxaques dels més poderosos o que dir de les indemnitzacions indignes i il·legals com la del Castor.
Tothom sap que han robat als que menys tenen per fer més rics als que ja ho eren.
La mobilització de la Marea Pensionista tornarà a inundar els carrers arreu aquest dissabte. A Barcelona serà a les 11h a la Plaça Urquinaona sota el lema “En defensa de les pensions públiques”.
I també dissabte, a les 17h des de la Plaça Catalunya una altra manifestació serà multitudinària en defensa de l’escola catalana: “L’escola no té por” convocada per més de cinquanta entitats com una resposta col·lectiva en favor de la immersió lingüística, que els partits del 155 han posat en el punt de mira per desballestar el model educatiu català, però també contra els intents de l’aparell judicial i la fiscalia de criminalitzar als docents, acusant-los d'adoctrinament i fins i tot de “delicte d’odi” per debatre sobre la repressió de l’1 d’octubre a les aules.
No es tracta només de denunciar l’enèsim intent d’acabar amb un model que s’ha mostrat d’èxit i que compta amb una gran fortalesa social o de denunciar la repressió contra la comunitat educativa, la defensa de l’escola catalana, pública i de qualitat és cabdal i forma part de la lluita pels drets nacionals dels i les catalanes, aconseguida a través de la lluita al llarg dels anys.
Aquest dissabte les mobilitzacions són un magnífic exemple d’allò que hem defensat sempre, la lluita pels drets socials i nacionals és indestriable, la millor manera de defensar-los, ampliar-los i superar el marc que el Règim del 78. 
Construir aliances per avançar conjuntament, doncs entre altres coses defensen els interessos de la majoria de la societat. Això també són valors republicans.