Us recomeno l'exposició de la Llei de Barris

L'exposició dels projectes de la Llei de Barris mostra un recull de les actuacions més destacades de les cinc convocatòries resoltes fins ara, que han permès impulsar projectes de millora de 92 barris situats en 77 municipis. Entre ells trobareu el del barri de El Coll. Es pot visitar gratuïtament a la sala d'exposicions del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona (al cantó de la Catedral), de 10 a 20 hores, de dilluns a dissabte, fins el proper 27 de febrer.

La Catalunya rica ha oblidat sempre aquests barris que considerava la rebotiga on s'allotja, dorm i es reprodueix la mà d'obra que ha de fer servir pels seus negocis. Hi viuen persones sí, però mancades del que avui dia anomenem dret a ciutat, és a dir els drets de ciutadania (educació, equipaments, urbanisme, sanitat, habitatge, serveis socials...) és a dir els serveis públics de qualitat.

Durant molts anys, els de la dictadura, es van crear molts dels barris a les perifèries de les ciutats per malallotjar l'immigració (Can Garcia a manlleu, Sant Roc a Badalona, Turó de la Peira a Barcelona, Can Anglada a Terrassa...), però també es va produir un altres fenomen: la degradacio de nuclis antics i el centre de moltes viles (Balaguer, Tortosa...) on les famílies benestants han anat desplaçant-se a les afores i deixant els habitatges amb poques comoditats a la nova immigració. Aquesta realitat ha fet que una part molt important de la població catalana visquin afectades de greus dèficits de qualitat urbana.

Dèficits urbanístics que afecten amb particular intensitat als barris de classe treballadora amb un índex de població immigrant alt, amb habitatges de baixa qualitat i que troben acompanyades, a més, per una acusada problemàtica social: envelliment, baix nivell de renda, baix nivell educatiu, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials,.

Aquesta realitat tampoc es nova, ja la Generalitat republicana ja va elaborar una llei que regenerés els barris que considerava insalubres i on no es podia dur una vida digna. La guerra civil va aturar d'arrel aquesta iniciativa i el franquisme la va agreujar amb la seva política i els barris que va construir son un exemple de barraquisme vertical.

La Generalitat al rebre el traspàs dels barris amb habitatge social va fer una important tasca de rehabilitació d'una part d'aquests barris, però només aquells dels quals n'era propietària i el partit que aleshores governava, CiU, va lligar-ho a una penetració política fent de contrapoder als ajuntaments, quasi sempre d'esquerres. Aquesta pràctica va donar pas a un dels episodis de despotisme més estudiats: adjudicació a dir d'habitatges, subvencions sense cap control, inversions sense cap tipus de concurs públic i un calendari de rehabilitació que tenia més en compte la captació de vots que no els criteris tècnics.


El primer govern catalanista i d'esquerres va voler posar fi a aquesta situació amb la Llei de Barris, la primera llei del nou govern, la qual -mitjançant- un procediment transparent i per concurs públic- va proposar a tots els ajuntament cofinanciar al 50% els projectes de millora que presentessin. Aquest resultat es el que es presenta a l'exposició que es fa al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i en aquests temps que vivim podem veure com la crisi econòmica afecta a uns molts més que a uns que altres, el uns -una minoria- malgrat ser uns dels responsables principals de la crisi econòmica encara volen que la paguem tots nosaltre; els altres som la immensa majoria, son els que en reben les conseqüències, els acomiadaments..., els uns solen viure en barris populars, en molts d'aquests barris han estat històricament desatesos, que podreu veure i (re)conèixer a l'exposició.

A més si en voleu saber més de cada projecte, s'ha creat una xarxa de barris en la qual es comparteixen i transfereixen les experiències de cada actuació a partir del portal e-catalunya. La xarxa s'anomena barris amb projectes.