dijous, 30 de gener del 2014

L'homosexualitat no és una malaltia, l'homofòbia si

Si bé es cert que en termes generals avui ser homosexual no és causa directa d'exclusió social com ho era en el franquisme amb lleis que els perseguien com a delinqüents per la seva orientacion sexual, sí que n'és causa l'homofòbia/transfòbia/lesbofòbia o bisexofòbia i les conseqüències que aquesta discriminació sobre les persones que la pateixen.

La societat segueix tenint uns comportaments estàndars basats en el patriarcat, el masclisme i l'heterosexisme i estableix com a dominant un discurs i unes estructures materials i mentals basats en aquests arquetips i pre-judicis. 

El problema no és que una persona sigui homosexual, lesbiana, bisexual o trans, el problema rau en que vivim en una societat on els comportaments homòfobs encara modelen i dificulten la vida de les persones que tenen aquesta opció sexual i la de les seves parelles, famílies... I aquesta homofòbia és una barrera que dificulta la igualtat d'oportunitats d'una manera constant i quotidiana.

No es tracta de "donar més drets" a les persones LGTB. Es tracta de que els seus drets siguin reals i no formals. Aquest tipus de discriminació no es pot diluir dins de "totes les desigualtats", cal actuar sobre les causes que avui dia encara arrelen a la nostra societat amb una llei que incideixi sobre l'educació, l'esport, el treball... Doncs aquestes persones pateixen també "altres" discriminacions: ser dona, ser discapacitat, ser de classe treballadora i barri popular, ser gran i no tenir pensió, emigrant... 

Només cal veure declaracions recents de bisbes de la jerarquia catòlica on es tracta l’homosexualitat com una malaltia o fins i tot la conseqüència d'anar a una escola d'ideologia no catòlica o assignatures com "educació per a la ciutadania" com declarava el bisbe d'Alcalà, Reig Pla, en un seminari universitari (sic) catòlic. Declaracions que, malgrat totes les lleis anti-discriminació, no són perseguides per les fiscalies o arxivades pels jutjats emparades en la "llibertat d'expressió". 

La llei, consensuada per tot el col•lectiu LGTB de Catalunya i fruit de les lluites contra la discriminació, és doncs una fita important que esperem sigui aprovada el mes de juny al Parlament tal i com fou remesa (en tot cas millorada) als diferents grups parlamentaris i que les polítiques que se'n derivin siguin aprovades dins del Consell LGTB, doncs l'homosexualitat no és cap malatia, l'homofòbia potser sí, la bona noticia és que es cura amb cultura !



Descarregar la Proposició de llei dels drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l'eradicació de l'homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia http://issuu.com/davidcompanyon/docs/proposta_de_llei

“Les causes que provoquen l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia són diferents, i per tant és necessària una llei específica” 
(nota del web d'EUiA)

Comença el tràmit decisiu del projecte de llei contra l’homofòbia al Parlament. Aquest dimecres a la tarda han arrencat les compareixences dels diversos col•lectius i experts en l’àmbit LGTB que, en els propers mesos, exposaran a la comissió d’Igualtat les seves opinions sobre la norma, que reivindica la pràctica totalitat de les entitats LGTB a Catalunya, i que va ser registrada al Parlament a petició seva per part d’ICV-EUiA i la resta de grups d’esquerres.
Aquest dimecres han intervingut en aquesta comissió el president de Gais Positius, Quim Roqueta; el portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, Eugeni Rodríguez; Joana López, de l’Associació de Transsexuals de Catalunya; Elena Longares, coordinadora de Lesbianes a Catalunya; i Emilio Ruiz, president del Casal Lambda. En nom d’ICV-EUiA ha intervingut a la sessió el diputat David Companyon, que, enfront dels grups conservadors que volen retallar la proposta de llei, ha reivindicat que “les causes que provoquen l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia són diferents, i per tant és necessària una llei específica”.

Quim Roqueta ha començat lamentant com les retallades han afectat els col•lectius LGTB, per exemple obligant a tancar, fa tan sols unes setmanes, el Telèfon Rosa que prestava assistència a les persones LGTB. Eugeni Rodríguez, del FAGC, ha recordat per la seva banda tota una sèrie de pràctiques i crims homòfobs succeïts darrerament a Catalunya, com el grup autoanomenat ‘Pilla-pilla’ que assetjava homosexuals a l’entorn de Granollers, la batuda dels Mossos a bars d’ambient del Raval el Dia de l’Alliberament Gai, i ha advertit que el col•lectiu LGTB no tolerarà retallades a la proposta: “Una llei que ens descafeïni i com ens han descafeïnat tota la vida, no la volem”, ha dit. Joana López ha recordat la situació d’especial vulnerabilitat del col•lectiu transsexual i Elena Longares ha ressaltat la manca de visibilitat de les dones lesbianes.

El diputat d'ICV-EUiA ha fet esment en el seu discurs de la recent sortida de l’armari del primer futbolista que ha jugat durant anys en primera línia, l’exinternacional per Alemanya Thomas Hitzlsperger, que es declara gai, que es va produir fa tan sols poques setmanes. Davant d’això, el diputat ha constatat que “seguim tenint una societat patriarcal, masclista, i heterosexista”. “Seguim tenint uns arquetips sexistes que asseguren que uns són superiors, i altres no”, ha lamentat Companyon, que per això ha reivindicat que és necessària una llei específica per combatre les discriminacions que provoquen aquests arquetips.


Companyon ha contestat així els grups conservadors, i especialment el PP, que s’oposa a l’aprovació de la norma. Companyon ha recordat també que segons la memòria de la fiscalia de delictes d’odi, un 16% de tots els delictes de discriminació que es produeixen a Catalunya són delictes d’homòfobia, lesbòfobia i transfòbia. Malgrat això, no hi ha estadístiques completes sobre aquesta xacra. La llei permetria tenir-ne, i a més oferiria instruments per combatre-la. Cal aprovar la norma, ha resumit Companyon, “entre altres coses, també pel dret a la reparació”.

"Els fets s’obstinen en demostrar la urgència de la llei”

L’escoltaven nombrosos activistes LGTB, entre ells alguns de l’Àrea de Llibertats Afectivo-Sexuals d’EUiA, que han assistit a aquesta sessió tan significativa. El seu coordinador, Miquel Soler, ha recordat el caràcter pioner al món d’aquesta norma, i ha advertit que “si aquesta llei fracassa estarem defraudant a col•lectius d’arreu del món que necessiten que algú faci de punta de llança”.

Aquestes compareixences han demostrat “que no es tracta d’una llei sobrera, accessòria, sinó que queda molt justificada i és imprescindible”. Sobre l’argument del PP que considera que fer una llei específica “estigmatitza”, Soler ha respost lamentant aquest discurs “paternalista” i lamentant que “allò que estigmatitza és la manca d’eines contra l’homofòbia”. Ha recordat el caràcter pioner d’aquesta norma al món. “Ens estan mirant des de molts països on la situació és molt més greu que aquí, amb l’esperança que aquest model es propagui”. 

Han estat alguns dels activistes que han assistit a la comissió, com els històrics Armand de Fluvià i Jordi Petit; així com Gerardo Ariza, l’amic de l’empresari gai Juan Andrés Benítez, mort l’octubre del 2013 després de patir un placatge per part de diversos mossos; o les noves entitats EnFemme i el Col•lectiu Transsexuals de Catalunya.

dijous, 23 de gener del 2014

Ara és demà: SI a la Consulta, NO als Pressupostos Antisocials

En el termini d’una setmana el Parlament ha tingut dues votacions molt significatives: La proposició de llei al Congrés dels Diputats de la cessió de la competència per convocar consultes i l’aprovació dels Pressupostos del 2014.

De la combinació de les votacions es pot dibuixar els espais en els quals transcorre el posicionament dels diferents partits i sobretot, les mobilitzacions pel Dret a Decidir o contra les retallades als drets socials. En la combinació d’ambdues, com va fer moltíssima gent l’11 de setembre de 2013 és on crec que situar els fonaments de la Catalunya que volem.

La votació majoritària no ha expressat, però, aquesta combinació de lluita nacional i social. Ha estat el SI a la Consulta i SI als Pressupostos. És l’acord CiU-ERC que vincula la consulta uns Pressupostos clarament continuadors d’aquells que CiU va pactar amb el PP envers les retallades en polítiques socials, seguint els “manaments” de la Troika. Sens dubte era un mal averany la pròrroga del Pressupost del 2013. ERC ha donat suport a uns comptes de dretes, neoliberals, privatitzadors.

Per mostra un botó: Les partides en  salut és redueixen el 16,3%, la despesa en ensenyament per alumne cau un 28%. El conjunt de la despesa social es situa a nivells de 2004... amb un milió de catalans més, amb un 23% de la població en atur, amb un 55% dels joves sense feina. 
Cap desacatament a les imposicions del Govern Rajoy, als límits de dèficit, cap impost adreçat a les grans fortunes, etc.. Vincular Consulta i Pressupostos és un segrest de la democràcia que reclamem a l’Estat, al qual ERC no hauria d’haver-se prestat.

ICV-EUiA s’ha situat clarament en el SI a la Consulta perquè la ciutadania s’expressi democràticament sobre la relació de Catalunya amb Espanya i el NO als Pressupostos que segueixen carregant sobre les classes populars i en cap cap sobre els que més tenen, en una Catalunya que es situa al capdavant de les desigualtats socials.

Cap esmena, ni cap de les propostes d’ICV-EUiA per augmentar els ingressos ha estat acceptada per CiU i ERC. per gravar les rendes altes i activitats més contaminats, atacar el frau fiscal, augmentar la base impositiva de l’impost de successions a qui hereti més d’1M€ o l’impost de Patrimoni. Aquí teniu un resum de les propostes per recaptar més de 2.000M€ http://www.icveuia.cat/icv-euia-presenta-ms-dun-centenar-desmenes-a-la-llei-de-mesures-per-recaptar-ms-de-2-071-milions-deuros/
Aquest era el compromís: 100% amb el Dret a Decidir SI, 100% en defensa dels Drets socials. A les mobilitzacions i les lluites, als ajuntaments i al Parlament. Però aquest espai en el que és situa ICV i EUiA no és un espai “propietat” de la coalició, és un espai en construcció, que cal engrandir, enfortir i ampliar basat no en la “gestió” sinó en bastir alternatives compartides per la transformació real.

En aquesta perspectiva és situa la trobada “Ara és demà” que el proper 1 de febrer a l’antiga fàbrica de Fabra i Coats (http://araesdema.cat/). 
És, ha de ser, un primer pas no només de debat i diagnosi pel bé comú, sinó d’accions de transformació, denúncia o desobediència civil, on l’activisme social hi té el paper clau en la confluència amb altres espais, moviments i superar els "patriotismes" de partit.

Un pas més en la ConsultaSIoSI
La votació del Parlament de Catalunya en la qual 87 diputats i diputades de CiU, ERC, ICV-EUiA i 3 del PSC que no van seguir la consigna de vot de la direcció del seu grup i amb la resta de diputats i diputades van aprovar enviar una proposició de llei Congrés dels Diputats en la qual es demana que aquest aprovi la cessió de la competència (d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució que preveu transferir o delegar a una Comunitat Autònoma una competència exclusiva de l’Estat) per organitzar referèndums a Catalunya i així fer una  consulta al conjunt de la ciutadania envers la relació de Catalunya amb Espanya. 
La cessió és una de les vies mitjançant la qual es pot donar resposta a la voluntat majoritària del poble català tal i com s’ha expressat a les massives mobilitzacions des del 2010.

La votació és el primer pas en el terreny legal més enllà de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament ara fa un any. És el primer pas efectiu per exercir el dret a l’autodeterminació, que té l’expressió concreta a la pregunta i la data de la Consulta, el 9 de novembre de 2014. Aquest era l’acord. Però la pedra angular segueix sent la celebració de la consulta. Aquest element és cabdal i substantiu.

L’aprovació per part del Congrés dels Diputats d’aquesta proposta de llei, implicaria la celebració d’un referèndum dins “d’un pacte de legitimitats” entre l’Estat Espanyol i Catalunya en la línia del que va succeir entre el Canadà i el Quebec o entre la Gran Bretanya i Escòcia. Era imprescindible proposar a qui ostenta la “sobirania” que, per sobre de la visió “nacional espanyola”, prevalgués una consulta democràtica àmpliament reclamada per la ciutadania.

La consulta, encara que dins la legalitat espanyola, es rebutjada frontalment pels  partits que representen el nacionalisme d’Estat. Per ells fóra com reconèixer la sobirania de Catalunya (i per extensió del País Basc, Galícia...) i que la legitimitat del Règim s’ha de basar en la democràcia per sobre de la legalitat de la Constitució de 1978 on la nació espanyola “unitària i indissoluble” desposseïa de sobirania  les anomenades “nacionalitats històriques” i que consagrà al restauració borbònica desprès de la dictadura feixista.

Tot indica que les Corts espanyoles rebutjaran majoritàriament aquest pacte polític perquè la ciutadania de Catalunya sigui consultada. PP, PSOE, UPyD, UPN ja s’hi ha pronunciat clarament en contra i que Izquierda Unida (IU) i les forces de les esquerres nacionalistes (Bildu, BNG, GBAi...) hi votaran a favor.

El “plan de Rajoy” no és altre que impedir la consulta

En aquesta estratègia té el suport del PSOE a l’Estat i de Ciudadanos al Parlament. Malauradament el NO a la Consulta de PP i C’s és la negació  a trobar una solució democràtica a una realitat: l’esgotament del model autonòmic i el trencament del “pacte constitucional” que implica la sentència del Tribunal Constitucional, però també la reforma de l’article 135 que consagra el governs de l’austericidi i la deutocràcia. PP i C’s van votar no a cap consulta i a cap pregunta. Aquest és un altre dels espais: NO a la Consulta i NO als Pressupostos.

La direcció del PSC ha decidit “sindicar” el vot dels altres 16 diputats a les rengleres del “NO” a la consulta i fer-ho al·legant que els governs espanyol i català no han arribat a un acord previ a la petició de transferència de la competència per fer el referèndum, malgrat el Govern Rajoy s’ha negat a qualsevol acord. És un error “igualar” a qui té la potestat de transferir la competència amb qui la demana. A qui vol fer la consulta i a qui la nega amb “por tierra, mar y aire”. No és el mateix i en tot cas el PSC supedita la seva acció política  a allò que facin Rajoy i Mas... tot evitant incomodar al PSOE.

El vot del PSC debilita el camp del “dret a decidir”. Fa menys creïble la seva proposta federal. Quin federalisme és aquest que per existir necessita el vist i plau de Rajoy i nega una consulta als ciutadans de Catalunya? Alhora, s’allunya d’una part molt significativa de militants i votants del PSC partidaris, com la gran majoria de la població, de que és faci un referèndum i el poble decideixi i no comparteixen la necessitat de recolzar a CiU per fer la consulta. 
Bona prova d'això, és que lluny d'apaivagar-se amb mesures disciplinàries, la crisi s'ha agreujat dins d'un PSC que ha deixat de ser, com li agrada als seus dirigents definir-se: "un mirall de la societat catalana".

La CUP van optar, tot i haver signat la proposta de llei, per abstenir-se subratllant que no reconeixen la “legalitat espanyola”. La seva abstenció va impedir que la votació assolís els 2/3 dels vots, una xifra simbòlica en la dialèctica de la legitimitat doncs és necessària per aprovar un canvi de marc legal com per exemple l’Estatut o altres lleis similars. Potser una tàctica de votar dos que sí i una abstenció hagués estat més útil. La seva abstenció s'emmarca, però, en el SI a la consulta, la pregunta i la data, en el mateix espai d'un NO als Pressupostos que són “una declaració de guerra a les classes populars”. 

Els Pressupostos continuen malmeten les condicions de vida de la majoria, consoliden els anteriors pressupostos de CiU i PP: retallades en els serveis públics,  en sanitat, educació, serveis socials, cultura, suport als municipis, accés a l’habitatge... Els Pressupostos seran legals però no legítims, i aquesta no pot venir d'una partida per fer la consulta com pretèn ERC. 

El govern de Mas segueix submís a les polítiques neoliberals, cal fer-los fora, socialment són el més semblant al govern Rajoy, per això provoca tants dubtes en els que pensen que no acabarà desobeïnt l'Estat per convocar una consulta que és irrenunciable per la majoria dels catalans. 

L'espai que representa la CUP,  Procés Constituent, 
ICV i EUiA, el que poden representar sectors del socialisme d'esquerres favorables al dret a decidir o els moviments socials, sindicats, organitzacions defensores dels drets civils, etc.. 

Tots aquests espais expressen, per separat i amb diferències, la necessitat de canviar l'hegemonia social i tots ells enllacen amb la mobilització popular, bé pel Dret a Decidir -inclòs el dret a la independència- indissociable dels drets socials. 

Cap espai té, però, prou força per separat per canviar l'hegemonia social del neoliberalisme en favor dels interessos de la majoria i, es torna cada cop més imprescindible, trobar-se no només en les lluites, sinò també compartir aquests espais i no competir per ells.



dimecres, 22 de gener del 2014

El Decret de Pobresa Energètica, màrqueting en mans del Govern


El Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU i ERC, aprovarà el mal anomenat Decret Llei sobre la “Pobresa energètica”.

Què sentirem als mitjans? Que queden protegides de talls de subministrament entre els mesos de novembre a març les famílies que no puguin pagar. Però quines famílies podran acollir-se? Les que tinguin uns ingressos per sota de 569,12€ mensuals (7.967,73€ anuals). És a dir, cobrar 600€ mensuals t’impedeix accedir a les condicions que estableix el Decret, i tothom sap que bé es pot viure amb 600€ desprès de pagar el menjar, l'habitatge, els rebuts...! Aquí teniu el Decret: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/dllei-modifica-codi-consum-cataluny

Què passarà amb l'import dels rebuts que la família no pot pagar? El deute acumulat s’haurà de pagar en el termini que s’acordi amb la companyia, prorratejat en sis mesos. L’Agència de Consum farà de mitjancera entre les famílies i les companyies, però aquestes tindran la darrera paraula fora dels mesos de “treva hivernal”... poques vegades la paraula "treva" ha estat més falsa.


No només no és cap solució, sinò que pot acabar endeutant a les famílies per anys amb les companyies subministradores. Una vegada més propaganda per fer bullir l’olla i tranquil·litzar consciències davant una realitat cada cop més evident, més crua, més difícil d’amagar: l’augment de la pobresa, l’augment de les desigualtats socials, l’augment de la malnutrició infantil...

Les dades ens diuen que a Catalunya el 26,7% de la població està en risc de pobresa, les pròpies dades de l’IDESCAT reconeixen que el 13% té dificultats per poder pagar les rebuts i es calcula que gairebé un milió de persones no podran mantenir encesa la calefacció aquest hivern. Creu Roja en el seu darrer informe assegura que el 58% de les persones que atén pateix pobresa energètica: és a dir, no poden escalfar adequadament el seu habitatge o no poden pagar els rebuts de la llum, aigua o gas.

Les causes que generen aquesta precarietat energètica estan clarament
 vinculades a la crisi, l’atur i l’exclusió social i als alts preus de l’energia, l’aigua, el gas etc. Les conseqüències són clares; Tall dels subministres per les companyies i per tant, risc d’endeutament, impacte sobre la salut física i mental de les persones, especialment de la gent gran.


Els talls dels subministraments de la llum, l’aigua o el gas en ple hivern s’afegeix a la cadena de drames socials com els desnonaments. L’empobriment no és una qüestió estadística, són centenars de milers de famílies, són nens que han d’estudiar amb fred, són gent gran que no pot escalfar-se o posar la rentadora.

El Decret aprovat per CiU i ERC és una declaració de covardia. No generalitza a tot l’any l’impediment del tall dels subministraments, les famílies acumularan el deute i si no el poden pagar de novembre a març, com podran d’abril a octubre? Com podran pagar el rebut actual i l’endarrerit? Es converteixen en deutors de les companyies subministradores i si no poden pagar els faran el tall a partir del més d’abril. Això sí, desprès d’una farragosa carrera d’obstacles burocràtics que cal fer en els 10 dies desprès de rebre el primer avís de tall.

Com sempre el govern d’Artur Mas és fort amb els dèbils i dèbil
amb els forts. Naturalment deu ser més prioritari socialment seguir subvencionant La Vanguardia que crear un fons social per fer front a aquesta situació d'emergència social i sobretot, no preveu cap mesura, impost o compensació perquè una part dels beneficis d'Endesa, Gas Natural-Fenosa, Iberdrola, HC Energía, Repsol, BP i CEPSA, etc.. es destini a la creació d’aquest fons social.




El preu de l'energia –l'electricitat ha pujat un 80% en els darrers deu anys– i la progressiva mercantilització del mercat energètic, que ha beneficiat a les principals operadores de l'Estat, quasi totes elles privatitzades pels governs del PP i el PSOE en les quals podem trobar a nombrosos exministres d’ambdós partits en un magnífic exemple de “portes giratòries” del sector públic cap el privat d’aquells que van aprovar lleis fetes a mida d’aquesta oligarquia.

I mentre tota això passa, quasi en silenci, quasi sense ningú que ho
expliqui, les empreses subministradores van augmentat els rebuts i van augmentant de forma escandalosa els seus beneficis multimilionaris a costa de fer cada cop més difícil l’accés a uns serveis bàsics i imprescindibles per una vida digna.

Reprodueixo el manifest de l’Assemblea d’Aturats i Aturades sobre el Decret


DAVANT UN DECRET LLEI QUE DEFRAUDA LA LLUITA CONTRA LA POBRESA ENERGÈTICA

Al llarg de l'any 2013 el moviment de treballadors/es sense ocupació de Catalunya al costat d'altres entitats va presentar mocions en diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Barcelona, que finalment van ser aprovades, en defensa del dret de les persones i famílies sense feina i recursos al subministrament dels serveis bàsics d'aigua, llum i gas, i en conseqüència, que no patissin el tall d'aquest subministrament per impagament de les factures, sense generar per això un deute impagable.

El 7 de novembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una Moció sobre pobresa energètica que intentava respondre a aquesta demanda, i que obligava al Govern de la Generalitat a desenvolupar les lleis i normes per fer-la efectiva.

El 23 de Desembre de 2013, el govern promulgava el Decret Llei 6/2013 pel qual es modifica la llei que regulava el Codi de Consum de Catalunya, on s'estableixen normes i requisits per a la suspensió del tall del subministrament de llum i gas durant el període de novembre a març (ambdós inclosos) per a les persones i famílies que acreditin la seva situació de vulnerabilitat, mantenint l'obligació de pagar el deute acumulat entre el període d'abril a octubre del mateix any.

Davant aquest Decret del Govern de la Generalitat signat pel President Sr Artur Mar i el conseller d'empresa i ocupació Sr Felip Puig , volem manifestar:

1.- Ens sentim decebuts i burlats, davant d'una limitació temporal absurda i irracional. Les persones i famílies sense feina i recursos necessiten aquests serveis bàsics de llum i gas durant tot l'any: Il·luminar les llars, cuinar el menjar, permetre el funcionament de la nevera per conservar els aliments, rentar la roba, etc.

2.- Mostra una gran insensibilitat social, i poc sentit de la realitat, exigir el pagament del deute pel subministrament d'aquests serveis a persones i famílies, que sense ocupació ni recursos suficients seguiran sense poder fer front al deute acumulat. No es pot hipotecar el futur de la ciutadania en condicions de vulnerabilitat!

Per tot això, exigim al Govern de la Generalitat la modificació d'aquest decret llei abans que finalitzi el mes de març de 2014, de manera que s'ampliï a tot l'any la suspensió del tall de subministrament de llum i gas al col · lectiu de persones i famílies en condicions de vulnerabilitat, i que es condoni el deute per impagament d'aquests serveis a aquestes persones i famílies.

Exigim també, que la condonació d'aquest deute vagi a càrrec dels beneficis de les empreses de llum i gas, i que mentre això no es faci efectiu el Govern de la Generalitat assumeixi la responsabilitat pressupostària que li correspon, i no derivi als ajuntaments la totalitat de la càrrega d'aquest deute.

Requerim al Govern de la Generalitat a posar en marxa amb criteris de transparència, integració i respecte a la pluralitat social la Taula sobre pobresa energètica que compleixi les funcions contingudes en la moció. En aquest sentit reiterem la nostra sol · licitud en tant Coordinadora del moviment de treballadors/es sense ocupació de Catalunya a participar en aquesta Taula.

Prat del Llobregat, 8 gener 2014

dilluns, 13 de gener del 2014

Impressions de la "visita" al CIE de Zona Franca, on els Drets Humans es difuminen

  Diputades i diputats d'ERC, ICV-EUiA, CUP amb l'eurodiputada Ska Keller i Tanquem els CIEs, SOS Racisme i Migrastudium
Aquest dijous passat un grup de diputats i diputades d’ICV-EUiA, d’ERC i la CUP i l'eurodiputada Ska Keller dels Verds vam entrar dins el Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca de Barcelona.

No ho vam poder fer com a electes del poble de Catalunya, sinó com a ciutadans que volien veure algun dels interns. Ho vam fer per recolzar la mobilització d’entitats com Tanquem els CIE, SOS Racisme i 
Migrastudium en la seva denúncia envers la recent mort de l'Alik i l'actuació de la policia el dia de cap d'any en el que diversos interns van ser colpejats, segons han denunciat. Alguns dels testimonis de la mort de l'Alik han estat deportats. No és un fet aïllat, ja són quatre els morts al CIE de Zona Franca. El dia que vam entrar cinc interns estaven en vaga de fam.

Tanquem els CIEs porta molt de temps clamant contra
l’opacitat d’aquests espais de dubtosa i difusa legalitat (a Espanya no hi ha cap reglament que els empari), on els Drets Humans es difuminen rere les reixes que l’envolten i les persones internades viuen en un estat de no-drets, pitjor que en una presó.

Els CIE, nascuts amb les diferents lleis d’estrangeria, estan pensats per internar a persones que no han comés cap delicte, tant sols una falta administrativa: no tenir la documentació en regla per romandre a l’Estat Espanyol. Durant dies se'ls vulneren els drets de ciutadania i la majoria acaben expulsats als seus països d’orígen, malgrat portin anys a Catalunya, tinguin fills i família.

Han anat proliferant a Europa seguint models com els dels EE.UU. envers la immigració no regular i se’se'ls ha acusat per de ser els “nostres Guantánamos” tot fent una al·legoria amb els camps de concentració per a militants islamistes que els EE.UU. van construir a la base militar que tenen a l’illa de Cuba i on no se’se'ls hi aplica cap altre llei que no sigui la impunitat. 


Aquí podeu llegir l’informe sobre el CIE de Barcelona: http://tanquemelscies.blogspot.com.es/2014/01/informe-sobre-el-cie-de-barcelona.html

El Ministeri de l’Interior alimenta l’opacitat

L’acció també va servir per denunciar la negativa del ministeri de l’Interior i la Delegació del Govern central a permetre l’accés de la Comissió de Justícia del Parlament, de l’eurodiputada dels verds alemanys –que va entrar amb nosaltres- o del Síndic de Greuges.

L’amplia repercussió als mitjans de la visita dels diputats ”familiars per unes hores” ha estat important. Poques vegades com fins ara la denúncia de la violència latent al CIE de la Zona Franca havia tingut tant ressò tot i les diverses morts i suïcidis que s’hi han produït.

Donar a conèixer la manifestació que al dia següent,
manifestació de l'11 de gener
convocada per Tanquem els CIEs, era un altre dels objectius i el fet és que més de mil persones es van aplegar davant les seves portes. Sens dubte que això animarà a tots els col·lectius i associacions implicades a reforçar la lluita contra el que és una veritable vergonya a casa nostra. Aquí teniu un petit vídeo http://www.youtube.com/watch?v=q6sOo4xfKkY

Com és una visita al CIE de Zona Franca

El primer que cal explicar és que no és gens fàcil arribar-hi.

Cap cartell, cap indicació assenyalen la seva ubicació en mig de la multitud de carrers de la Zona Franca, que com tot polígon industrial ja es de per sí complicat d’orientar-s’hi. Està clar que al seva ubicació no es va fer a l’atzar.

Quan arribes hi ha quelcom que el fa força diferent a les fàbriques i 
magatzems que conformen aquest paisatge industrial: Les reixes i la policia. 
Foto: DisoPress.com

Dos furgonetes de la BRIMO arriben i marxen. Desprès dos furgonetes de la policia nacional arriben i entren dins el CIE. Mitja dotzena de policies ens controlen.

Mentre esperem va arribant la premsa, TV, periodistes... la gent de Tanquem els CIEs ha preparat un dossier i amb una professionalitat que us puc assegurar que supera a la de molts gabinets de comunicació, va explicant l'abast i el sentit de l'acció que han preparat. 

Mentre això passa, veiem un grup de persones que entren al CIE, un periodista que s'hi atansa ens diu que és una delegació de jutges que fan una visita al Centre d'Internament. Avui sabem per una noticia a El País que exigiran millores en el CIE desprès de la inspecció.  http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/01/12/catalunya/1389552760_712499.html

A intervals anem entrant acompanyats, cadascun, per un activista de Tanquem els CIEs, els quals ens 
facilitaven la visita amb interns amb els quals tenen contacte regular i els hi donen suport jurídic i psicològic. 

Mentre esperàvem, alguns familiars feien cua amb nosaltres
tot atenent la crida del policia de torn a la sala d’espera que es troba just al cantó dels murs de l’entrada (a la garita que es pot veure a la fotografia).

No pots deixar de pensar com a de ser de dur pels familiars dels interns haver de fer front al fet que el seu familiar està sota un règim que pot expulsar-lo de forma arbitrària i arruïnar-li la vida, lluny de casa seva. Una de les dones que anava a veure al seu germà m’explicava com estaven fent tot el possible per arreglar els papers i com de malament ho estava passant la seva parella, catalana d’un poble de la vora de Barcelona que no podia venir a veure’l sovint per no perdre la feina.

Una conversa entre reixes


Una vegada la policia ens avisa que l’intern pel qual hem demanat ja està a la sala de comunicacions (això de

comunicacions es tot un dir...) passes l’espai que separa la sala de visites de les instal·lacions del CIE, un cop entres et “revisen” com si estiguessis a un aeroport (claus, monedes, cinturó... fora), tot es passa per raig X i et fan passar per l’arc.

Sempre vigilat per diferents policies, et fan passar a una altra sala des d’on es veuen les petites cabines on parlar per telèfon amb l’intern separat per un vidre de metraclilat i unes reixes. Així hi ha cinc cabines on tothom parla alhora i el volum sonor va pujant per la tensió i l’ambient inhòspit i un xic surrealista que li donen els quadres descolorits penjats a les parets d’Elvis Presley, d’uns nens petits donant-se un petó...

La comunicació no pot durar més de deu minuts. Jo parlo amb l’intern que identifiquen amb un número. Porta 46 dies (el màxim permès és de 60 dies) espera sortir aviat. Ell fa més de deu anys que viu a Catalunya (que lluny queda aquí dins allò de que és català tot el que viu i treballa a Catalunya!), aquí ell és argelí, extranger, expulsable. N
o és un ciutadà amb drets, aquí no sembla existir la pressumpció d'innocència que tant de moda està en les elits. 

Té una filla de sis anys. S’emociona quan parla d’ella. Anímicament se’l veu bé, sencer. Sap que ell és el seu principal amic i pot ser el seu principal enemic perd l’ànim o es deixa arrossegar per l’ambient d’ira i violència que es viu de forma latent dins del Centre d’Internament.

M’explica la baralla que havia hagut al matí, em distingeix entre “policies bons i dolents”, entre la gent amb la que de

sobte porta dies i dies llarguíssims convivint. L’angoixa de que alguna cosa no surti bé i acabi expulsat de repent es creua en mig del relat que em feia sobre el que ha anat passant des del dia de cap d’any i la mort per presumpte suïcidi d’Alik.

L’activista de Tanquem els CIEs li demana com està i li explica com segueix el seu expedient. En el seus ulls s’expressa l’agraïment per la feina impagable que fan. Que seria d’ells sense el suport a dins d’aquestes entitats socials? Entitats que ja estan conformant un veritable moviment de denuncia i rebuig social a aquests centres plens d’opacitat.

Ens acomiadem. No podem donar-nos la mà o fer-nos una abraçada. Li poso la mà al vidre per dir-li adéu. Un somriure m’acomiada i marxem de la sala sota les veus del policia que ens recorda un altre cop que hem de marxar...ja!

Ens tornen els DNI que hem lliurat a l’entrada i sortim. Vaig

veient les cares dels altres diputats. Fora ens espera un munt de periodistes. Tanquem els CIE, SOS Racisme i Migrastudium expliquen la situació, desprès cadascú de nosaltres relata el que ens han explicat dins. 

Tots demanem que els tanquin, el d'aquí i els arreu de l'Estat, que són espais intolerables, que cal que al societat en sigui conscient, que el racisme i la violència son una constant, que estan sota un règim penitenciari sense haver comés cap delicte... Tot sota l’atenta mirada de la policia que no ens treu l’ull de sobre. Ha estat una "visita" inesborrable...

Per més informació 


Notícia apareguda a "Catalunya Plural" http://www.eldiario.es/catalunya/delegacion-diputados-CIE-Zona-Franca_0_216628504.html

Comunicat de Tanquem els CIEs llegit a la concentració del dia 11 de gener http://tanquemelscies.blogspot.com.es/2014/01/11g-manifestacio-tanquem-els-cies.html#more

Crònica de L’Aurora http://laurora.netpor.org/noticia/661/tanquem-els-cie.html

dimecres, 8 de gener del 2014

L'augment de la T-10 és un abús de poder

Des de que la dreta està governant Barcelona, l'augment de les tarifes del transport públic han augmentat d'una manera absolutament abusiva. És una de les millors mostres de com CiU fa pagar a les classes populars la crisi. 

Aquest augment és un abús de poder contra les classes populars especialment al jovent i aturats al quals se'ls nega de facto el dret a la mobilitat no existeix sense tarifes socials imprescindibles en un país amb la meitat dels joves sense treball i el 24% de la població en atur. Està clar que la insensibilitat social de CiU està a les dues bandes de la Plaça Sant Jaume. Artur Mas no té res a envejar-li a Xavier Trias.

L'alcalde Trias està convertit l'accés al transport públic en luxe, en un privilegi i no en un dret de la ciutadania. En compte de fomentar l'ús ciutadà dels transports públics amb tarifes accessibles a tothom. Qui hauria de ser l'impulsor de l’ús del transport públic s'ha convertit en el seu enemic. 

Xavier Trias s'ha convertit en l'alcalde del lobby del cotxe, primer va privatitzar els aparcaments municipals, desprès va reduir l'impost de circulació i va fer un decret de gratuïtat de l'àrea verda. El seu objectiu no és altre que fomentar la mobilitat privada en una ciutat que té gravíssims problemes de contaminació.

Aquestes tarifes anti-socials no faran més que augmentar el dèficit de l'ATM, doncs cada cop menys ciutadans podran agafar el bus o el metro. La reducció de les aportacions de l'Estat formen part del problema tarifari, es cert però Trias no pot excusar-se darrere les "dificultats pressupostàries" doncs alhora de confeccionar el pressupost de Barcelona ha primat amb escreix les inversions en el barris benestants de Barcelona, en comptes dels barris populars o les tarifes socials dels serveis públics. És la seva opció, la de les dretes barcelonines de CiU i PP. 

La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona i la Plataforma pel Transport Públic han convocat per aquest dijous a les 20h una concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per denunciar aquest augment abusiu. En un comunicat, que reproduïm més a baix, demanen la creació d’una mesa social per fixar les tarifes del transport públic que adeqüi els preus als ingressos de la població i on tinguin hi participin entitats socials, i sindicats. "La fixació d’una tarifa social de la qual puguin beneficiar-se les classes més desfavorides en els seus desplaçaments diaris hauria de ser una prioritat per a aquest Ajuntament".

Comunicat de la FAVB i la PTP


9 de gener a les 20h: concentració contra la pujada del preu del transport públic, per unes tarifes socials

Sumant càstigs a una ciutadania cada cop més desposseïda dels seus drets, el nou any ens porta una nova pujada de tarifes en el transport públic, mentre els ingressos de la majoria de la població, recordem-ho, lluny d’augmentar en paral·lel a aquestes tarifes, no fan més que disminuir.


D’esquenes a la realitat social, l’objectiu dels continus augments que hem patit els darrers anys no és altre que disminuir el finançament públic del transport via impostos i cobrir-lo amb l’augment de la contribució dels usuaris, que ha passat d’un 40% a un 47% en els dos darrers anys.

L’augment abusiu que això ha comportat suposa a la pràctica eliminar el caràcter social del transport públic, dificultant l’accés universal a aquest servei al·legant dificultats pressupostàries. Suposen també un cop per a la promoció d’aquest transport davant del transport privat i per tant per les polítiques de mobilitat sostenible de les quals l’Ajuntament hauria de ser el principal impulsor.

Fets com aquests demostren a més que, en les qüestions que estan a la seva mà, les polítiques aplicades per l’Ajuntament de Barcelona no difereixen de les polítiques antisocials de la Generalitat o l’Estat.

Davant d’aquesta situació les demandes veïnals són:


Congelació del darrer augment aplicat a les tarifes, que assoleix xifres que no guarden cap mena de relació amb el poder adquisitiu de la població, com ara 10,30€ a la T10 o 42,50€ a la T-50/30. L’argument que títols com aquests no són d’ús quotidià per als barcelonins afegeix la burla a una política tarifària que castiga els més febles
Transparència en els comptes del transport públic. Qüestions com la profusió de càrrecs directius amb salaris desconeguts i fora de conveni a TMB, la principal empresa operadora a Barcelona, no ajuden a pensar que la seva gestió es fa rigorosament amb els criteris d’interès públic que correspon a la seva naturalesa d’empresa pública.
Creació d’una taula social per fixar les tarifes del transport públic que tingui com a objectiu bàsic adequar els preus als ingressos de la població i on tinguin cabuda els diferents agents socials. La fixació d’una tarifa social de la qual puguin beneficiar-se les classes més desfavorides en els seus desplaçaments diaris hauria de ser una prioritat per a aquest Ajuntament.

Per tot això cridem a la ciutadania a mobilitzar-se el dijous 9 a les 20h davant l’Ajuntament de Barcelona. El transport públic és un dret, no un privilegi!

Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb) - Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

dijous, 2 de gener del 2014

Bárcenas tractat com un cap d'Estat a l'Hospital Gregorio Marañon

Aviat la "Marca España" se la coneixerà més per la impunitat legalitzada que per la corrupció institucionalitzada.


Això escribia el jutge del "cas Blesa" respecte a com la fiscalía està protegint a presumptes delinquents en comptes de perseguir la delinqüència de les altes instàncies del Règim.  

I ho podem veure en els "grans casos" com amb la Casa Reial amb la Infanta i Urdangarin o amb "petiteses" com l'ingrès a les urgències de l'Hospital Gregorio Marañon per una urticària de Luis Bárcenas,  la peça clau de la corrupció que ha gangrenat el Partit Popular durant anys i panys i que està des de fa mesos en presó preventiva. A l'Hospital va ser tractat, fora de qualsevol protocol sanitari, com si fos una estrella mediàtica o un cap d'Estat.

Una coneguda que estava de guàrdia a l'Hospital Gregorio Marañon ho explica així en un missatge i em demana que ho difongui:

"Estoy muy muy muy indignada. Y lo tengo que contar esta noche a las 00:25 han llevado a Bárcenas a la urgencia del Marañón y ha recibido trato de favor y honores que jamás ningún preso ni ningún paciente tiene. Custodiado por 20 guardias civiles le ha recibido el jefe de hospital (el que va detrás del gerente). 

Ha entrado por cuarto de soporte vital, cuando por ahí sólo pasan pacientes graves y su diagnóstico era una urticaria (a cualquier paciente con éste diagnóstico se le administra urbason y listo). Y los adjuntos tenían orden de atenderle. Cuando son los residentes los que atienden el cuarto de soporte vital. Le han dejado pasar la noche en la unidad de alta dependencia, donde hay pacientes graves (escondido) por una urticaria! !!!!!!!!!. Y encima pasar toda la noche! !!!!!!!!!.


Hijo de la gran p..., le han llevado por el pasillo en silla de ruedas y él se ha tapado la cabeza con una sábana para no ser reconocido por el resto de pacientes y familiares. Que la gente lo sepa. Así se trata en la sanidad pública que están desmantelando a los políticos presos  chorizos"

No fan falta més comentaris. 

El diari El País se n'ha fet ressó de l'escandalós que resulta  http://politica.elpais.com/politica/2014/01/02/actualidad/1388687564_508556.html

Un any de lluites i mobilitzacions, també al Parlament

2013 ha dut les mobilitzacions al centre de la política catalana. La Via Catalana i multitud de lluites socials. Ens cal la combinació de la mobilització social i popular, el més unitària i confluent, amb el treball parlamentari com l'expressió dels que no tenim res més que la política per canviar-ho tot.

2013 un any de transició? Amb aquesta idea “in itinere” d’anar fent via cap al 2014 amb la consulta i el procés sobiranista fa que molts mitjans i comentaristes –voluntàriament o no- obvien en el seu “balanç” el paper central de la societat mobilitzada i els moviments socials sobre la política catalana en general, tant en decisions de gran abast com en el dia a dia al Parlament.
2013 continua consolidant-se una tendència de fons: els ritmes polítics ja no es marquen “exclusivament” des de les executives dels partits són, cada cop més són "subsidiaris" de les mobilitzacions. Parafrasejant als clàssics, podríem dir que estem en un temps en el  que els “de baix” ja no accepten ser governats com fins ara “pels de dalt”. 
Les polítiques dels partits ja no són enteses com legítimes sinó son capaces de respondre a la mobilització, recolzar-se en ella o generar-la. El govern Mas ha sentit aquesta pressió a cada sessió del Parlament i això ha condicionat i molt la seva acció de govern i d'ERC com a soci. Artur Mas, en públic, ja no vol ser el primer de la classe de la Troika, les retallades ara les fan “perquè no hi ha més remei i per culpa de Madrid” combinant com sempre arguments objectius (dèficit fiscal) amb arguments interessats (privatitzacions, afavorir la gestió privada de serveis públics, manca de denuncia del frau fiscal o la corrupció,  etc).
Bombers de la Generallitat
2013 està incrustat en aquest canvi d’època, d’atac a les conquestes socials, de consolidació de les polítiques neoliberals que apunten directament al cor mateix de la molt dèbil democràcia espanyola on la “notícia” no és tant la corrupció institucionalitzada sinó la impunitat legalitzada
En un sentit o en un altre, estem vivint un moment històric en el que desprestigi de la política professional i institucional actual dóna als moviments populars una legitimitat fins i tot més enllà del nombre de gent que mobilitzen.
A casa nostra l’exemple més clar ha estat al Via Catalana, filla de les mobilitzacions de l’11 de setembre de 2012 i del 10 de juliol de 2010. Independentment de xifres, protagonismes, etc..expressa la voluntat majoritària del poble de ser consultat sobre la relació de Catalunya amb el Regne d’ Espanya ha quedat palesa sobradament. És el que expressa la cosigna: Consulta SI o SI. (http://www.youtube.com/watch?v=MmxMnLz738o). Com respondre-hi, a favor o en contra, ha impregnat bona part d’aquest 2013.
Fins i tot el PP i C’s han hagut de cridar a la mobilització el 12 d’octubre i el 6 de desembre per dotar de “legitimitat popular” l’actuació de l’Estat en favor de l’unionisme (Juntos major.. por la fuerza) i l’immobilisme envers la consulta. Altre cosa és comparar-les amb la Via Catalana.  Fins i tot han “mobilitzat” Pere Navarro per fer un brindis com a símbol de l'unionisme al voltant de la Constitució. Navarro va deixar patent que el PSC dona l'esquena a la consulta... perquè Rajoy mai no la "pactarà". És la submissió dels "socialistes" a la raó d'Estat... espanyol, això sí.
Sense la mobilització popular no hi hauria hagut ni data, ni pregunta, però aquesta “irrupció” als salons de la “vella política” tampoc no es podria entendre sense el 15-M i el seu “no ens representen” o les mobilitzacions contra els desnonaments impulsades per la PAH... on els partits del Règim (entès com un sistema de dominació de classes) no dóna solucions o directament és còmplice necessari del patiment de la gent, els moviments socials en mostren el rostre inhumà i depredador de les “elits extractives” i ho fan ocupant bancs, amb manifestacions o “escraches”.
Vaga contra la LOMCE
Un any en el que han augmentat els índex de pobresa, fins al punt que avui dia a Catalunya la pobresa infantil supera en risc a la pobresa de gent gran, on Catalunya és tristament un dels països capdavanters a Europa en desigualtat social, on el Síndic de Greuges va haver d’alertar contra la malnutrició infantil, on les entitats socials van tancant una rere l’altre per la manca de pagament d’un Govern que sí paga religiosament el deute a bancs i concessionàries.

Panrico, Alstom, Bales de goma, Fracking, desnonaments, preferents...

Treballadors de Panrico
En aquest context de crisi i estafa, les lluites socials, sindicals, ecològiques... de reivindicació dels drets i contra les retallades han omplerts els carrers i també han arribat a les portes del Parlament o a les grades del Plenari: les i els treballadors de Panrico, Alstom, TV3 i Catalunya Ràdio, Tradesa, HP, de Telefònica..
Contra les bales de goma i la repressió, contra el fracking, de la sanitat contra les retallades, la privatització encoberta o el tancament de CAPs, la vaga d’estudiants contra la Llei Wert i les retallades a l’ensenyament, contra el tancament d’escoles públiques, llars d’infants, escoles de música, residències de gent gran... 
Les seves reivindicacions han passat als escons, les esquerres, especialment ICV-EUiA i la CUP, estan aconseguint que la seva veu i lluites arribin cada cop de forma més clara dins els murs del Palau del Parlament en forma d’intervencions, de preguntes al govern, amb el lluïment de samarretes reivindicatives o a les Comissions parlamentàries, d’estudi o investigació.
Les Comissions d’estudi sobre les Bales de Goma o la del fracking, les comissions d’Investigació al sistema sanitari o de les Caixes, simplement no haguessin existit sense la pressió social, la denúncia o la mobilització.
Algú s’imagina que les bales de goma haguessin estat prohibides (de forma diferida fins el mes d’abril) o s’hagués posat en qüestió el model policial dels Mossos d’Esquadra i la BRIMO sense la presència de l’Ester Quintana, sense la mobilització social que ha impulsat Stop Bales de Goma , Ojo con tu Ojo o el Comitè contra la Tortura? Algú creu que la repercussió als mitjans dels
Ester Quintana
casos com el del Raval amb la mort de J. A. Benítez, la detenció del periodista Bertran Cazorla o la mort de Yassir a la comissaria d’El Vendrell... hauria estat la mateixa sense aquesta mobilització que és un factor de deslegitimació social de la impunitat policial?
Algú s’imagina com haguessin estat les sessions de la Comissió sobre l’estafa bancària sense la mobilització dels estafats per les preferents o la Plataforma d’Afectats per les hipoteques? Com de desligitimada va quedar la comissió d’Investigació al sistema sanitari que ha acabat sent una farsa davant el pacte entre CiU i PSC d’excloure a tots aquells que havien
Sessió al Parlament amb els vetats per CiU i PSC
denunciat les irregularitats en les contractacions, les privatitzacions, els sous abusius o les portes giratòries?
Un altre exemple el tenim en la mobilització contra el fracking (fractura hidràulica per l’extracció d’hidrocarburs), desenes d’entitats socials i grups ecologistes van aixecar la veu d’alarma davant els permisos que la Conselleria d’Empresa dirigida per Felip Puig havia atorgat en diverses comarques a multinacionals americanes per fer les primeres prospeccions amb un irreversible impacte mediambiental.
La mobilització va forçar a ajuntaments, consells comarcals a posicionar-s’hi en contra i que el Parlament fes una Comissió d’Estudi i que s’aprovés una moratòria i suspendre les autoritzacions concedides. El mateix va passar amb les salines de Tartàreu (La Noguera).
Iaioflautas
El Ple del Parlament ha vist com els iaioflautes mostraven la seva senyera per una República Catalana del 99% en el mobilitzacions unitàries de la FAVB, CONFAVC, CCOO, UGT, IAC, CGT, Juntes Podem, entitats i assemblees contra els pressuposts antisocials pactats entre CiU i ERC, Aquesta vegada les esquerres transformadores sí van unir-se amb els manifestants i clamar contra els pressupostos de la misèria.
També la PAH de Girona reclamava solucions pel Bloc Salt dins l’hemicicle desprès de la sentència del TDH i la mobilització contra el desallotjament que va comptar amb el suport in situ de diversos parlamentaris d’ICV-EUiA, la CUP, PSC i ERC.

La ILP per la Renda Garantida i la Llei contra l’Homofòbia

Altres expressions de les mobilitzacions socials han “entrat” al Parlament en forma de ILP o proposició de Llei. Un dels millors exemples n’és la ILP per la Renda Garantida Ciutadana, impulsada per multitud
Lliurament de les 121.191 signatures
d’organitzacions socials, sindicals, partits, cristians de base... 

Han recollit 121.191 signatures després de multitud d’actes, tenderols.. i  a principis de desembre passat ja van ser lliurades al Parlament per que s’iniciï la seva tramitació basada en l’article 24 de l’Estatut de Catalunya en el qual . Sens dubte serà una prova sobre el tipus de Catalunya que volem. 

També entrarà aviat una altra sobre el pagament a les residències de gent gran. El Govern de Mas, per boca de la seva consellera de Benestar ja s’ha oposat a les dues. Com sempre no hi ha diners per les polítiques socials. Però quin és el cost de la pobresa?
La llei contra l’homofòbia, impulsada per les entitats LGTB, que van lliurar la proposta als grups parlamentaris i es va aprovar la seva tramitació també és el fruit d’una lluita de més de 20 anys de totes aquestes entitats socials no només contra la discriminació per raó de l’opció sexual, sinó contra la violència vers aquestes persones. 

Com deia el portaveu del FAGC: "Per fi hem fet un acte contundent i de valentia política contra la violència que pateixen moltes persones".


Un govern sord davant les reivindicacions socials
En el discurs de cap d’any d’Artur Mas totes aquestes mobilitzacions socials van estat absents, clamorosament absents. Vergonyosament absents. I el discurs no ha fet més reflectir l’acció del seu govern durant tot un any. La més baixa producció legislativa d’un govern amb només una llei i vuit decrets. 
L’acció del govern de CiU ha donat l’esquena, quan no menyspreat les mobilitzacions com ho fa amb el moviments socials als quals veu com uns extranys al seu "projecte nacional". 
Mas-Collell i De Gispert presenten els Pressupostos
El govern de CiU i el seu aliat ERC han estat incapaços de recolzar-se en aquesta mobilització social per plantar cara i enfrontar-se al dictat d’un dèficit que està portant a Catalunya a un patiment social sense precedents.  
Ha estat incapaç d’elaborar uns pressupostos de mínims per salvaguardar uns serveis públics dignes i han preferit no presentar uns pressupostos al Parlament i prorrogar-los per seguir aplicant unes retallades brutals de més de 2.000M€ sobre les partides socials, que s’afegeixen als 5.000M€ dels anys 2011 i 2012 acordats amb el PP.
Davant el deute amb els bancs i les concessionàries, el dèficit injust imposat per Madrid, davant la reforma laboral i la precarietat... el govern de CiU imposa l’acatament a la legalitat per seguir privatitzant i venent-se el país al millor postor.
Cap alternativa que no sigui l’acatament a Brussel·les i Madrid, aquesta és també la divisa dels pressupostos pel 2014, més retallades, més privatitzacions, més patiment. Segueixen estan al cantó dels directius de Panrico i posant els Mossos d’Esquadra al seu servei contra al vaga dels treballadors per aturar els acomiadaments i les rebaixes salarials. Aquesta és la carta de presentació del Govern Mas.

I això en un any, el 2013, en el que ha augmentat l’atur fins al 23%, l’atur juvenil per sobre del 50% i els índex de pobresa afecten a un de cada quatre catalans, fins al punt que avui dia a Catalunya la pobresa infantil supera en risc a la pobresa de gent gran, on Catalunya és tristament un dels països capdavanters a Europa en desigualtat social, on el Síndic de Greuges va haver d’alertar contra la malnutrició infantil, on les entitats socials van tancant una rere l’altre per la manca de pagament d’un Govern que sí paga religiosament el deute a bancs i concessionàries. 

Quina Catalunya volem?
Aquest 2013 les mobilitzacions han entrat amb força en el dia a dia del Parlament, en alguns casos ha servit per visualitzar-les, per fer d’altaveu d’una denuncia contra les agressions als drets socials, laborals, cívics… com ha estat la vaga indefinida dels docents a les Illes, el tancament de Canal 9 al País Valencià o 
Treballadors d'Alstom
voler esborrar legalment el català a la Franja amb el LAPAO, o l’atac als drets de les dones amb la contrareforma nacionalcatòlica que el PP preparar amb la llei contra el dret a l’avortament.
El 2014 seguirem, la mobilització per fer la Consulta al poble de Catalunya sobre la seva relació amb l’Estat Espanyol per les esquerres ha de ser també la mobilització per un país més just socialment i mobilitzacions no en falten: contra els augments abusius del transport públic, contra la privatització de l’aigua, el rebut de la llum i la nacionalització de les elèctriques, contra els desnonaments i el dret a l’habitatge, pel dret a l’avortament o contra models com el Projecte Castor o BCN World basat en el totxo i el joc, on hem vist com ERC donava suport al govern en la rebaixa dels impostos als casinos al 10%..
Sigui com sigui, només des de la combinació de la mobilització social i popular, el més unitària i confluent, amb el treball parlamentari entès com una part d’aquestes lluites consolidarà i podrà donar respostes des les esquerres transformadores i radicals que conformen l’expressió política dels que no tenim res més que la política per canviar-ho tot.
La consulta d'autodeterminació marca “agenda” es cert, és un desafiament extraordinari contra el Règim de la Monarquia i per les llibertats nacionals negades a la Constitució  del 78, però també contra l’oligarquia que sustenta aquest Règim i ens governa a Brussel·les, Berlin, Madrid i Barcelona doncs les mobilitzacions i les reivindicacions socials s’entrecreuen amb una pregunta que cal respondre: Quina Catalunya volem?