divendres, 14 de març del 2014

Ple sobre la pobresa: Un debat entre 11 cotxes de luxe i un 26% de catalans en risc d'exclusió

Que Catalunya està en una situació d’emergència social, ja és difícil que ho negui algú. Aquest és el diagnòstic de totes les entitats socials, que alhora denuncien s’ha emprat la crisi com a excusa de retallar despesa social, retallar serveis públics i drets socials i laborals. Ara bé, què fer? Això són figues d’un altre paner.
El Parlament ha celebrat un Ple monogràfic sobre la pobresa i les desigualtats. Un Ple impulsat per PSC, ICV-EUiA i la CUP. Les tres formacions van sol·licitar que els 30’ (deu per grup) d’explicació dels motius del Ple fossin emprats per les entitats socials i fossin elles les que expliquessin aquesta situació d’emergència social amb especial incidència a les classes i barris populars.
El partit del govern, CiU, i el partit que li dona suport, ERC, s’hi van negar emparant-se en el Reglament del Parlament. Fals, simplement no volien. Escoltar en seu parlamentària la veu de les entitats socials potser faria enrogir a més d’un il·lustre diputat o diputada. Per la “vella política” és millor rebre’ls als despatxos i recordar-los que en bona part depenen de les subvencions del Govern, subvencions que cobren tard i malament.

Per això, dos dies abans del Ple i  al mateix Parlament, ICV-EUiA, PSC i CUP vam fer l'#OpenPobresa, on van parlar més de trenta entitats socials, veïnals, sindicals, empreses d’inserció, etc. Aquí en teniu un resum, en vídeo, de l’#OpenPobresa https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Rpjg61NJREo

Govern Mas: "Ni un euro més per lluitar contra la pobresa"
El dia abans del Ple, el portaveu del govern ja va advertir, criticant l’#OpenPobresa,  que no es destinaria “ni un euro més” a lluitar contra la pobresa, la portaveu d’Unió va insistir-hi i el portaveu de CDC, Jordi Turull, va reblar el clau: “cal acabar amb la cultura del subsidi i parar la mà”. Declaracions vergonyats, que obvien les subvencions al Grup Godó, Abertis, el rescat bancari, les elèctriques… és a dir, tots aquells oligopolis que han generat la crisis i segueixen guanyant milers de milions mentre tantes famílies s’enfonsen en la desesperació.
ICV-EUiA, va denunciant les causes i conseqüències de l’augment de les desigualtats socials: el 20% dels catalans acapara el 44% dels ingresos, mentre que el 20% més pobre només el 6% o l’augment del frau fiscal, el que ha portat a Catalunya ha convertir-se, malgrat ser una regió rica en termes de PIB per càpita a la UE, en la segona regió amb més desigualtat social.
Però aquest no era un Ple només per fer “diagnòstics”, sinó per mesures aquí i ara i per això ens vam centrar en  que s’aprovés un acord per revisar els Pressupostos aprovats per CiU i ERC a fi de canviar les partides i incrementar ingressos per abordar
propostes concretes: partides obertes per la RMI i les beques menjador, o que la Carta de Serveis socials inclogui el dret a l’alimentació de tal manera que tota persona tingui dret a tres àpats diaris, que es debateixi i aprovi la ILP de la Renda Garantida Ciutadana que ha recollit més de 120.000 signatures, que és canviï el decret contra la pobresa energètica (al qual només s’han pogut acollir 50 famílies, malgrat que afecta al 15% de les llars catalanes… ) a fi que es condoni el deute de les famílies i siguin els multimilionaris beneficis de les empreses subministradores les que sufraguin el dret de les famílies a escalfar la seva llar o que l’aigua ragi de l’aixeta... Són un exemples. Cap de les propostes va ser aprovades.
El Govern va mostrar una manca de lideratge clamorosa i Mas es va “amagar” darrera la intervenció de sis consellers i conselleres que van oferir una lletania que es pot resumir en que el Govern de CiU és un govern dèbil políticament i sobretot, dèbil davant els qui s’estan enriquint amb la crisi. Com sempre la culpa és de la “manca d’eines”, però cap voluntat de prioritzar les que tenen en favor dels que més ho necessiten.
No hi ha cosa que faci més mal al procés pel Dret a Decidir dels catalans i catalanes que aquesta política classista que deixa en la cuneta als que pitjor ho estan passant i els utilitza d’hostatges cap a Ítaca.  
Si quelcom ha quedat palès en aquest debat, és que CiU no posa en centre de l’acció de govern la lluita contra les desigualtats i les seves causes, com sempre es neguen a fer un impost a les grans fortunes que no es cap mesura “revolucionària” i existeix a multitud de països com França. El debat al Parlament s’ha mogut, doncs, entre el “negacionisme” classista de CiU “ni un euro més” i les hipèrboles d’ERC entre la realpolitik de “consulta a canvi de retallades” i l’intent de mostrar perfil social per maquillar la insensibilitat de CiU. Van presentar conjuntament déu resolucions farcides de les bones intencions de sempre, però cap compromís de modificar el pressupost. Per  l’unionisme de PP i C’s una de les causes de la pobresa és el procés sobiranista,..
No es pot mirar cap a un altre cantó
Les xifres no deixen lloc a dubtes: 27% de la població, 2,2 milions de catalans, (sobre) viu per sota del llindar de la pobresa (un 10% en pobresa extrema), 300.000 catalans mengen gràcies al Banc d’Aliments, un de cada quatre infants, 300.000, (sobre) viu en risc d’exclusió social i 50.000, d’acord amb l’informe del Síndic de Greuges, pateixen malnutrició infantil…
Dels 630.000 aturats  un de cada tres dels aturats no cobra cap tipus de prestació econòmica per desocupació, ni contributiva ni assistencial. Més de 25.000 desnonaments i la “nova pobresa” que afecta a mig milió de treballadors, fruit de  la reforma laboral i l’atac als salaris i cobren sous lleugerament per sobre del salari mínim, amb feines precàries. Bona mostra de tot això és un recent estudi sobre la desigualtat social a Barcelona: la renda per habitant del barri de Baró de Viver és 8 vegades inferior a la de Pedralbes, on una persona viu 8 anys de mitjana que al Baró de Viver. Una pobresa que té rostre de dona i les afecta amb especial cruesa com van explicar les associacions d'infermeres pediatres a la Comissió d'infància del Parlament.
Mentratant, en aquesta mateixa Catalunya hi ha qui acumula onze cotxes de luxe, com el fill de Jordi Pujol. Com hem deia una veïna al mercat que és voluntària en una parròquia: Què en pot fer algú d'onze cotxes? El seu pare faria bé de fer-li vendre i que donessin els diners al Banc d'aliments. Savi consell, li vaig dir, encara que jo preferia una societat que acabés amb les causes de la pobresa i impedís aquesta riquesa obscena...
Bé, tornant al Ple... decebedores conclusions, malgrat que ha tingut la virtut de “visibilitzar” la realitat tant cops amagada de la pobresa i les desigualtats, les causes i les entitats que hi lluiten cada dia per pal·liar-la... i alhora la conclusió de què no serà dins el murs del Parlament, sinó la mobilització de Plataformes com la PAH, les marxes contra l'atur o la recentment creada Aliança contra la pobresa energètica o StopPujades al transport públic i la conscienciació social, com es podrà canviar la correlació de forces contra aquest sistema social i econòmic generador de tanta injustícia i patiment.
Ara és demà.... i no tenim temps per perdre.




dijous, 6 de març del 2014

Perquè augmenta el dèficit de la Generalitat?

Aquesta setmana passada al Ple del Parlament s’han debatut els comptes de la Generalitat del 2011, els comptes del primer govern d’Artur Mas. Uns comptes en els que malgrat totes les promeses electorals va créixer l’atur, el dèficit i el deute... i les desigualtats, conseqüència de les prioritats del govern de CiU, marcades per la seva agenda neoliberal de transferir recursos públics a negocis privats i les retallades als serveis públics, les prestacions socials, l’educació, la sanitat... 
Hagués estat d’esperar que amb els mils de milions retallats als serveis públics, el dèficit hagués baixat, per això Mas explicava que eren necessaris tants “sacrificis”. Però no, al contrari, els comptes de la Generalitat del 2011 mostren com el govern de CiU ha augmentat el dèficit i que aquest va créixer més i a una velocitat més gran que amb els governs d’esquerres. 
L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha estat de poc més de 35.500 milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51% més, que el 2010.
I també han augmentat el dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fent comptes veurem que en set anys dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va créixer a raó de 328M€ de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan sols un any, el deute de la Generalitat ha crescut a raó de 510M€ cada mes, una vegada i mitja més.
Perquè creix el dèficit malgrat les grans retallades?
El saldo pressupostari (dèficit o superàvit) és la diferencia entre els ingressos públics i despeses públiques. Per tant, el saldo sigui negatiu (dèficit) o positiu (superàvit) depèn de la relació entre ingressos i despeses: són les dues fulles d’unes estisores.

Què genera el dèficit? La manca d’ingressos. Perquè han caigut tant els ingressos? Bàsicament per la manca d’equitat fiscal. L’Agència Tributària xifrava per al període 2008-2011 que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61% era degut a la baixada de la pressió fiscal i només el 39% a la caiguda per l’activitat econòmica.
Si la pressió fiscal s’hagués mantingut en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria, inclús mantenint l’injust sistema de finançament de Catalunya, uns ingressos de més de 7.000M€ per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes com Vicenç Navarro o Albert Recio no van mai a TV3.
Els ingressos públics d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, el 2011 només significaven el 35 per cent al conjunt de l’Estat i a Catalunya. Mentrestant, al conjunt d’Europa l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió fiscal que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de deu punts?
Si això li sumem el sempre tolerat i estimulat frau fiscal de les grans fortunes i les grans empreses, estimat en 16.000M€ a Catalunya, tenim la quadratura del cercle.
Sis raons perquè creix el dèficit a Catalunya
Tenim dèficit perquè les lleis que han aprovat el Partit Socialista, el Partit Popular i CiU, permeten a les grans fortunes no pagar els seus impostos, i permeten que siguin socialment insolidaris. Aquí exposo breument els sis principals motius:
  1. Per l’efecte de les reduccions fiscals que han beneficiat a les grans fortunes, com la supressió de l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi notablement. 
  2. Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000 milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors. 
  3. Per la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització dels salaris. 
  4. Per les retallades en la despesa pública, que naturalment contrauen l’economia. 
  5. Per un sistema de finançament injust amb els catalans i catalanes. 
  6. Per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.

Aquesta situació és mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals i en el model productiu, basat en l’especulació i en lleis fetes a mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem un basat en el bé comú i en el patrimoni col·lectiu.
La meva intervenció al Plenari del Parlament, que reprodueixo més a baix, va concloure així: “El 2011 estàvem a l’edat fosca de la macroeconomia, com deia Krugman. L’austeritat neolliberal, la privatització del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança. Aquest és el mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança molta gent, la més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat. Però no ens resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que s’organitza per aconseguir-les”

Intervenció al Ple del Parlament sobre el Compte General de la Generalitat


Gràcies, presidenta. Consellers, conselleres, diputats, diputades... Síndic major, síndiques i síndics i resta de personal que conforma la Sindicatura de Comptes, benvinguts al Parlament.
Vull començar la meva intervenció expressant el rebuig d’Iniciativa i Esquerra Unida a la voluntat del Govern de l’Estat de suprimir la Sindicatura de Comptes, voluntat explicitada a l’Informe de la Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas, el conegut informe Cora.
La sindicatura és un organisme que emana de l’Estatut de Catalunya, però els seus orígens es remunten a finals del segle XIII; existeix, ni més ni menys, des de fa quasi set-cents anys. No tot va néixer amb la Constitució de 1978. Aquest sembla un petit detall sense importància per a un govern que ara vol suprimir-la sota la mateixa excusa amb què s’han suprimit serveis i drets socials: reduir la despesa i garantir la unitat de mercat.
Ens imaginem com seria la fiscalització dels comptes de la Generalitat i del seu sector públic amb inspectors desplaçant-se sis-cents quilòmetres des de la capital de l’Estat? O és que potser el que pretenen és convertir la Sindicatura de Comptes en una delegació del Tribunal de Cuentas?
El xantatge a l'autogovern
L’informe Cora és la punta de llança de la recentralització i l’anul·lació política de l’autogovern. Sotmetre-s’hi implica reformar l’Estatut i derogar la Llei de la sindicatura. Volen que el Parlament de Catalunya legisli per reformar l’Estatut i suprimir la Sindicatura de Comptes o el Síndic de Greuges. I aquesta contrareforma sí que la podrà votar el poble de Catalunya? Aquí sí que ens deixaran votar?
I com ho pretén fer l’Estat? Doncs, condicionant el finançament del Fons de liquiditat autonòmic al compliment de l’informe Cora. I això, diputats i diputades, només té un nom: xantatge contra la voluntat de l’autogovern. Si l’informe Cora és el diàleg que ofereix el Govern central, no és d’estranyar que la majoria social de catalanes i catalans que volen redecidir la seva relació amb l’Estat espanyol segueixi creixent, perquè són molts els que veuen la supervivència de Catalunya com a nació cada cop més com una quimera sota un règim que cada cop té més de despòtic i menys de democràtic.
Per una Sindicatura al servei dels interessos del poble
Des d’Iniciativa i des d’Esquerra Unida creiem que cal reforçar i potenciar la Sindicatura de Comptes, no només com el garant dels comptes de la Generalitat mitjançant la seva fiscalització; també hauria de ser un dels organismes clau en l’anàlisi de la gestió pública i garantir que aquesta es faci conforme a l’interès general. No és acceptable que els informes de la sindicatura assenyalin greus irregularitats en la contractació pública, en la tramitació de subvencions, desviacions dels costos de l’obra pública o la utilització de la figura de mitjà propi per fer contractacions directes en comptes de concursos públics, pràctiques que poden ser l’avantsala de la corrupció i de corrupteles, i després, diputats i diputades, no passi pràcticament res.
Bé, s’aproven resolucions que, com tantes altres, després molt poques vegades es compleixen, perquè simplement no hi ha l’obligació de complir-les. Ho hem vist en la comissió d'investigació de la sanitat catalana, on els informes de la sindicatura han format part de la documentació estudiada. Es van fer informes durant anys sense que tinguessin cap efecte, sense que rectifiquessin les males pràctiques habituals i que els seus responsables seguissin com si res amb el joc de les portes giratòries.
I voldria aprofitar avui per felicitar l’Albano i la Marta Sibina que van ser vetats a l’esmentada comissió; són els editors de la revista Cafè amb Llet, i volia felicitar-los per l’absolució que l’Audiència de Barcelona ha fet sobre les denúncies de pràctiques corruptes a la sanitat catalana.
Diputats i diputades, els informes de la Sindicatura de Comptes haurien de vincular els comptes també amb la gestió i els objectius a assolir. Els en posaré un exemple. I em sap greu... (Pausa.) Ah, no!, està aquí. Aprofito que hi ha el conseller de Salut; pensava que havia marxat. Els en posaré un exemple, deia. El conveni signat pel CatSalut l’abril de l’any 2011 amb Capio i Hospital General de Catalunya per a l’atenció d’aguts al Vallès Occidental per un import de 17,5 milions d’euros, pregunto, afecta el fons de maniobra negatiu del Consorci Sanitari de Terrassa degut a la menor activitat? Quins pacients que poden ser atesos a la sanitat pública al Parc Taulí de Sabadell i per contra es deriven cap a Capio per ordre del CatSalut..., porta com a conseqüència el tancament de llits, reducció d’activitat i reducció de plantilla a l’Hospital de Sabadell?
Respondre aquestes preguntes... (Veus de fons.) Conseller, li demano..., si després vol, pren el torn de rèplica. Entenc que m’hagi de dir alguna cosa, però després, en el torn de rèplica, si vol pot fer-ho.
Respondre aquestes preguntes, li dic, conseller, sobre la gestió és cabdal, perquè, si no, hi ha el perill que els informes de la Sindicatura de Comptes siguin emprats per aquells que desprestigien el sector públic com a ineficient, quan en realitat el que ha passat és que s’estan derivant recursos del sector públic cap al sector privat.
I quan analitzem la gestió del pressupost del CatSalut, sorgeix una pregunta. Es compleix l’article 4 de l’Estatut de Catalunya, sobre els principis rectors dels poders públics, que diu que haurien de ser els següents: promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives? Hi insisteixo, reals i efectives? I, conseller, això deu incloure les llistes d’espera, no? Reals i efectives per a tots els ciutadans.
Està bé que la sindicatura sigui prudent, la seva naturalesa ho demana, però a la prudència caldria afegir-hi valentia i restar-hi prevencions i alguns silencis.
L'increment del dèficit
Entrant en l’anàlisi del Compte general del 2011, l’informe segueix mostrant una situació preocupant envers el dèficit, que es va incrementar bàsicament per sis motius
Per l’efecte de la reducció de la pressió fiscal que beneficia les grans fortunes, com la supressió de l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi notablement. Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000 milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors. Tercer, la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització dels salaris. Per les retallades en la despesa pública, que naturalment contrauen l’economia. Per un sistema de finançament injust amb els catalans i catalanes. I per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.
Avui tornarem a sentir que el tripartit va incrementar el deute, el dèficit. Naturalment, ho faran obviant que Catalunya va augmentar la seva població en un 20 per cent, i per tant la demanda de serveis públics, que es van incrementar les ajudes a les famílies, implementar programes socials, d’acollida; contractant milers de mestres, mossos, bombers; construint milers d’habitatges socials; rehabilitant barris oblidats durant anys i panys; que es van fer escoles, hospitals, jutjats, comissaries, carreteres, desdoblant eixos viaris.
Hi havia un govern que intentava construir la Catalunya social. I, naturalment, podem discutir si va ser encertat continuar amb la política de creixement expansiu; si no s’haurien d’haver posat en qüestió infraestructures heretades, com la línia 9. Es podran dir moltes coses, i naturalment algunes amb raó.
Però la promesa del Govern dels millors era reduir el dèficit. Ho van fer? Després d’una destralada històrica dels serveis públics, de tancar escoles i suprimir la sisena hora a les escoles públiques, de tancar plantes d’hospitals públics per ampliar concerts amb els privats, de tancar les urgències i molts CAP, com el de la Guineueta, que protesta cada dia que tenim plenari a les portes del Parlament, d’aturar la construcció d’escoles, de parcs de bombers, etcètera, van reduir el dèficit? No. L’han augmentat. Senyor Turull, l’han augmentat. Segons el compte general, el deute del 2011 va créixer més i a una velocitat més gran que amb els governs d’esquerres. L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha estat de poc més de 35.500 milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51 més que el 2011.
I també han augmentat el dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fem comptes. (Veus de fons.) Senyor Turull, tranquil. Fem comptes. Durant set anys dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va créixer a raó de 328 milions d’euros de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan sols un any, el deute de la Generalitat ha crescut 510 milions d’euros de mitjana mensual, una vegada i mitja més. Són els comptes que estem veient avui.
2011: Els pressupostos pactats amb el PP
Per a Iniciativa - Esquerra Unida el dret a decidir no pot ser una arma de distracció massiva; no volem ni podem perdre la memòria. 
El pressupost del 2011 va ser el primer dels pressupostos del Govern d’Artur Mas, pressupostos, cal recordar-ho, aprovats amb el vistiplau del Partit Popular, com reflecteixen les hemeroteques. Els recordo alguns titulars: «Convergència i Unió i el Partit Popular han arribat a un acord per aprovar els pressupostos de la Generalitat.» Un altre, la presidenta del Partit Popular català, Alícia Sánchez-Camacho, a El matí de Catalunya Ràdio: «L’acord dels pressupostos ja està signat.» Un altre: «La líder del Partit Popular assegura que el pacte pressupostari no té res a veure amb l’accés dels populars a l’alcaldia de Badalona i Castelldefels, i ha anunciat que l’acord que han tancat amb Convergència i Unió posa les bases per a un pacte en l’àmbit sanitari de cara a l’any que ve i la reducció de la despesa farmacèutica.»
Els dos partits de dretes de Catalunya es van posar ràpidament d’acord a aprovar uns pressupostos més lesius per a la ciutadania del nostre país –bé, disculpin; hi ha qui ho va aplaudir–, com una oportunitat de fer negoci amb els serveis públics i va imposar, amb el canvi de govern, la seva agenda neoliberal i privatitzadora. Mirin, si no, què deia aleshores Foment del Treball: «La política pressupostària ha de centrar-se en la reducció de dèficit a tots els nivells de l’Administració, centrant prioritàriament aquest esforç en la reducció de la despesa pública corrent i no en l’increment dels ingressos públics.»
El govern de les desigualtats
I no puc deixar d’estar-me de dir que els pressupostos que avui analitzem compten amb la major de les iniquitats feta per un govern un dia d’estiu: milers de ciutadans van deixar de percebre el PIRMI i van ser considerats possibles defraudadors. El seu presumpte delicte, ser pobres. El Govern dels millors va mostrar el seu pitjor rostre, el de la insensibilitat social. Això sí, els 30 milions d’euros per a les escoles d’elit que segreguen per sexes segueixen sent intocables –el 2011, el 2012, el 2013, el 2014–, mentre milers de perceptors de la PIRMI (remor de veus) –sí, senyors i senyores diputades–, mentre milers de perceptors de la PIRMI segueixen sense cobrar.
El compte general que avui aprovem és el d’un govern fort amb els febles i feble amb els forts, el del Govern de les desigualtats
Naturalment, sempre han intentat fer veure que no hi havia més alternativa a les retallades; Rajoy va dir el mateix al cap de pocs mesos. Però vostès mateixos s’han desmentit amb l’elaboració del pressupost del 2014. Sí que hi havia alternatives: ara han recuperat successions, han aprovat l’impost als dipòsits bancaris. Si haguessin fet això el 2011, com va proposar Iniciativa i Esquerra Unida, moltes de les retallades, del patiment social i dels acomiadaments no haurien existit. 
Si ho haguessin fet llavors, s’haurien ingressat 1.200 milions d’euros el 2011, el 2012, el 2013, el 2014. Si s’hagués aconseguit recaptar només el 10 per cent del frau fiscal, s’haurien recaptat 1.600 milions d’euros. Però, clar, estaven ocupats potser pactant la reforma laboral o la Llei d’estabilitat pressupostària.
Tots sabem que, si no s’ingressa més del que es gasta, es genera dèficit, però per què ingressem menys? I aquest és el principal problema, la manca d’equitat fiscal. Els ingressos públics d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, i han caigut el 2011 fins al 35 per cent. Per què tanta diferència amb la resta d’economies d’Europa, on l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió fiscal que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de deu punts?
L’Agència Tributària xifrava per al període 2008-2011 que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61 per cent era degut a la baixada de la pressió fiscal i només el 39 per cent a la caiguda per l’activitat econòmica. 
Si la pressió fiscal s’hagués mantingut en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria, inclús mantenint l’injust sistema de finançament que tenim, uns ingressos de més de 7.000 milions d’euros per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes com Vicenç Navarro no van mai a TV3.
Les lleis que permeten als més rics ser insolidaris
Tenim dèficit perquè les lleis que vostès han aprovat –Partit Socialista, Partit Popular i Convergència– permeten a les grans fortunes no pagar els seus impostos, i és perquè es permet que siguin socialment insolidaris, situació que es mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals. Perquè no es tracta només de dir quina part del pastís ens tocaria. El que ha passat és que el pastís és molt més petit. Per això trobem a faltar en la resolució que es presenta una anàlisi dels ingressos de la Generalitat.
Els deia que la situació es mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals i en el model productiu, que està basat en l’especulació i en lleis fetes a mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem un basat en el bé comú i en el patrimoni col·lectiu.

El 2011 estàvem a l’edat fosca de la macroeconomia, com deia Krugman: "L’austeritat neolliberal, la privatització del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança". Aquest és el mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança molta gent, la més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat. Però no ens resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que s’organitza per aconseguir-les.