dimecres, 23 de juliol del 2014

Solidaritat amb Gaza. Boicot a Israel

Fa dues setmanes que l'exèrcit israelià bombardeja per terra, mar i aire la petita franja de Gaza, on hi malviuen més de dos milions de palestins sotmesos, des de fa anys, a un setge sense treva. L’Estat d’Israel està aplicant un càstig col·lectiu i brutal a la població palestina, però no mata per error, forma part de l'estratègia de fer desaparèixer Palestina del mapa, per fer desaparèixer Parlestina de les nacions del món. 

Fins ara han mort més de 600 palestins, el 80% d'ells civils i

un 30% nens i hi ha més de 3.000 ferits. Cada dia que passa se ​​suma mig centenar de morts més, en un espectacle dantesc de crims de guerra que els organismes de Nacions Unides a la franja no fan més que denunciar.

La nova operació militar israeliana contra Gaza, una més de

les que es repeteixen intermitentment des de 2001, té el seu
origen en el fracàs del pla de pau del secretari d'estat dels EUA Kerry, davant la negativa del govern ultradretà de Netanyahu d'avançar en la solució dels dos estats i la fi de l'ocupació de Gaza i Cisjordània.

La formació d'un govern d'unitat palestina entre l'OAP i Hamas va ser el detonant real de l'actual operació de càstig col · lectiu, que va estar precedida de noves autoritzacions de construccions de colons ultraortodoxos a Cisjordània, tot i que es justifiqui en el segrest i assassinat de tres joves israelians -venjat per l'extrema dreta israeliana cremant viu un jove palestí-i el llançament de coets des de Gaza. Fins ara han mort 4 civils i 25 militars israelians. 


El govern de la barbàrie

Netanyahu ha mantingut la unitat del govern de dretes israelià, tot i els escàndols de corrupció, amb la por a l'amenaça permanent. Primer va ser Hamas, després Iran, després el gihadisme d'Al-Qaeda, ara per acabar amb la unitat palestina ... sempre amb la voluntat d’anar esborrant Palestina del mapa.

I davant cadascuna d'aquestes 
suposades amenaces, la resposta ha estat bombardejar Gaza, aterroritzar tota la
població, celebrar un nou sacrifici humà de centenars d'innocents per destruir els túnels i els coets sobre els quals s'assenta la resistència palestina a la Franja de Gaza. Fins ara, aquesta carnisseria ha estat inútil: Hamas segueix governant Gaza amb el suport dels seus habitants i la seva capacitat de resistència ha augmentat, tot i el terrible preu que ha pagat per això. 

Pressionar el govern israelià perquè posi fi immediatament a aquesta barbàrie no depèn d'un nou pla nord-americà o europeu. Depèn de la capacitat de mobilització solidària que erosioni política i econòmicament l'estratègia militar d'Israel- A Israel a través de les manifestacions per la pau. A

la resta del món amb protestes massives que culminin amb un boicot efectiu dels productes israelians com exigeix ​​la campanya BDS i amb el suport humanitari a les víctimes de Gaza.

I a Catalunya? 


Cal exigir al govern de CiU i al seu soci parlamentari, que Catalunya trenqui les relacions comercials amb l’Estat d’Israel, els convenis signats recentment pel president de la Generalitat en la recent visita que va fer a Israel i deixi de fer negocis o comprar serveis amb empreses israelites o d’ensinistrar-hi els Mossos d’Esquadra. Països com Xile, Bolívia i Equador, per exemple, ja han mostrat que sí es pot trencar els llaços amb un Estat que viola sistemàticament els drets humans.

El silenci ignominiós del govern Mas, la suposada neutralitat 
“davant els dos bàndols” és en realitat complicitat
amb la massacre i l’aparheid israelià.

Això és el que hem volgut assenyalar aquest matí, des d'ICV-EUiA, al Parlament de Catalunya perquè el govern català condemni els bombardejos a Gaza i suspengui acords comercials amb Israel. Aquí teniu la intervenció al Plenari: 

Com li ha recordat Joan Herrera a Artur Mas aquest matí al Parlament, en paraules de Desmond Tutu: "Si ets neutral en situacions d'injustícia has triat el costat de l'opressor" perquè això va d’opressors i oprimits.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Les retallades i l'incendi d'Horta de Sant Joan


Homenatge en el lloc
on van morir els
cinc bombers

El 21 de juliol de 2009 és un dia marcat en la memòria de tots els bombers de Catalunya: la mort de cinc bombers a l’incendi d’Horta de Sant Joan. Des de llavors cada any a les 12h tots els parcs de bombers de la Generalitat treuen els vehicles al carrer des de tots els parcs i fan sonar les sirenes durant un minut en senyal de dol i en record dels seus companys morts en acte de servei. 

Aquest matí he rebut un escrit de la secció sindical de la UGT dels Bombers de la Generalitat, que podeu trobar més a baix (i que segurament cap mitjà reproduirà). En ell hi ha una severa crítica als actuals responsables de la Conselleria d’Interior: “Desprès d’haver ultratjat la memòria de les víctimes i maltractat als bombers amb sancions, decrets i circulars abusives, aquest any el departament d’interior demana un minut de silenci en record a les víctimes de l’incendi d’Horta de Sant Joan”. Cal recordar que l’any passat la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis va imposar una sanció per haver fet aquest minut de silenci...! 

L’escrit explica, amb un deix d’amargor, a més de la manca endèmica d'assumpció de responsabilitats en relació a l'incendi d'Horta, també la situació actual del cos de bombers de la Generalitat i com les continues retallades, la manca d’efectius i la nul·la voluntat de diàleg de la Conselleria està degradant les condicions de treball, els parcs de bombers i la capacitat operativa d’un servei públic que és essencial per la comunitat. 

No fa gaires dies el programa de TV3 “Sense Ficció” feia un reportatge “El gran silenci” sobre l’incendi seguint el fil narrador de Josep Pallàs, l’únic bomber dels GRAF de Lleida que va sobreviure, malgrat les greus ferides, aquell fatídic 21 de juliol: http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=54002 

En ell s’insistia en la tesi de que la desgràcia fou un accident pràcticament inevitable. Sense entrar en el fons de l’escrit (no tinc prou capacitat per fer-ho) que considera errònia aquesta conclusió, ni en les múltiples preguntes que hi han esmerçat, la reflexió que em produïa la seva lectura era: com podem seguir, cinc anys desprès, en aquesta situació? Com poden sentir-se els Bombers, un cos format per servidors públics que moltes vegades posen la seva vida en perill en benefici de la comunitat, tant menystinguts pel Govern

Al crit d’alerta sobre les raons de l’incendi d’Horta de Sant Joan i les conclusions que el Parlament va aprovar en una Comissió d’Investigació, però que el govern segueix ignorant i bona part de les mateixes segueix sense aplicar-se (http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b656.pdf), s’hi afegeix una severa reflexió sobre l’actual situació tot esmentat l'incendi del 2012 a l'Alt Empordà i el de Tivissa d’aquest estiu. 

Els bombers de la Generalitat han protagonitzat en el darrer any i mig nombroses mobilitzacions, la darrera contra el Decret que els imposa un augment unilateral de la jornada de treball en 102 hores/any que s’afegeix a la retallada dels sous i a la manca d’efectius per la no reposició de les jubilacions i dels bombers que passen –per diferents raons d’edat, accident...- a “segona activitat”, és a dir, no estan operatius a primera línia de foc. 

Algú podria dir que són moments difícils, de pressupostos escadussers, que les retallades afecten tothom... etcètera. Però realment la Conselleria d’Interior està aprofitant aquesta situació per dur a la pràctica un veritable canvi de model dins el cos de bombers i com en tants altres serveis públics, n’és l’excusa per implantar un model que tendeix cap a la precarització, porta d'entrada de la privatització. 

No minven els recursos destinats a contractar empreses i serveis privats, en canvi s’eliminen recursos públics estructurals, el manteniment dels parcs de bombers i del material imprescindible com el vestuari ignífug estan en unes condicions absolutament lamentables (i en alguns parcs de bombers que he pogut visitar, diria que indignes, on els bombers han de pagar de seva butxaca reparacions que fa anys estan demanades) i tot això passa amb una clamorosa manca de capacitat de diàleg i d’arribar a acords precisament en el moment que més necessari seria mostrar aquesta voluntat. 

Si alguna cosa va mostrar la darrera compareixença del conseller Espadaler, el dia de la presentació de la campanya anti-incendis, és que feia oïdes sordes als plantejaments de la totalitat dels sindicats de bombers CC.OO. UGT, CATAC, COS (les trobareu al final del bloc) quan van comparèixer a la pròpia Comissió d’Interior i que mostrà clarament la situació de precarització en la que la Conselleria d’Interior està portant al cos de Bombers. Lluny d’això, la resposta és el Decret d’augment de jornada laboral feta al marge de l’acord i del mateix Comitè de Seguretat i Salut Laboral, pocs dies abans de l’inici de la campanya anti-incendis. 

Al conseller Espadaler se l’ha valorat –en positiu o en negatiu- bàsicament en relació a la seva actuació envers al Cos de policia dels Mossos d’Esquadra i en especial als casos Ester Quintana, Benítez, Bayart, Can Vies... que tenen lògicament un gran ressò mediàtic. 

Al meu parer, qualsevol valoració no pot obviar el fracàs al capdavant dels Bombers de la Generalitat, d’una gestió encapçalada per un Director General, Ramon Parés, mancat de capacitat de diàleg –entès no com un diàleg de sords, de reunions com un mer tràmit, sinó com l’eina per arribar a punts de trobada i acords- semblaria que el que més valora el Conseller, és la fermesa disfressada d’autoritarisme envers al cos de Bombers de la Generalitat... justament tot el contrari que requereix la situació o a algú li sembla possible abordar un canvi de model en la política pública d’emergències sense el principal actiu d’aquest model com ho són, entre altres, els bombers? 


NI UN MINUT DE SILENCI

Manifest de la secció sindical d'UGT de Bombers de la Generalitat

Cinc anys després del tràgic accident d'Horta de Sant Joan, els Bombers i familiars, ens seguim debatent entre sentiments de dolor, de ràbia, d'impotència i d’injustícia.

Els que llavors jutjaven avui són jutjats i exhibeixen sense pudor l’ interès partidista que els va moure llavors a ser tan crítics. Les propostes correctores de CiU, llavors a l'oposició, convertides en armes demolidores contra el Govern, són incomplertes avui sense respectar la memòria de les víctimes ni la seguretat dels bombers.

Aquests dies assistim amb perplexitat a una catarsis institucional en la que els dolents es converteixen en herois i les víctimes en culpables, intentant tancar una ferida que encara supura.

En un país on la assumpció de responsabilitat es confon amb culpabilitat,           és normal que a hores d’ara cap responsable polític ni operatiu hagi assumit la responsabilitat que li pertoca per les conseqüències del desgavell organitzatiu i operatiu d’Horta de Sant Joan. 

Desprès d’haver ultratjat la memòria de les víctimes i maltractat als bombers amb sancions, decrets i circulars abusives, aquest any el departament d’interior demana un minut de silenci en record a les víctimes de l’incendi d’Horta de Sant Joan.

Davant d’aquest acte de cinisme institucional, els bombers no volem callar ni un minut i volem parlar, no volem que es tanqui en fals una investigació que se’ns ha negat de forma premeditada i que ens ha de donar les respostes que tant necessitem, no tant per buscar responsables com per donar les eines per que una situació semblant no es torni a repetir.

Com és possible que una situació d’atrapament simultani de més de 100 bombers amb 5 morts i un de greu, continuï sent considerat un accident inevitable sense cap anàlisi més, pels mateixos professionals que davant de la Jutgessa de Gandesa van criticar el dispositiu a tort i dret?

Com és possible que continuem emulant el mateix model d’extinció, l’americà, que és el que més morts en extinció a provocat al món?

Països com Australia i Canadà, no recomanen l’ús de la Fire Shelter per donar una falsa sensació de seguretat que fa afrontar el foc de manera massa ofensiva.

Com es possible que encara continuem fent servir les mateixes mesures de protecció reactives que van provocar el fatal desenllaç?

Quines varen ser les dinàmiques de treball que van fer creure a tots els bombers que una zona era segura quant no ho era?

Que feien en mig d’un perímetre amb aquell potencial de retorn i sense recolzament aeri? 

Com és possible que fiquem dins l’incendi a agents de l’extinció sense localització GPS o fins i tot sense comunicació directe amb els comandaments del sinistre? 

Com és possible que els bombers continuem fent front al foc amb els mateixos equips caducats de fa 5 anys?

Aquestes i moltes més preguntes són les que els bombers necessitem donar resposta. I no una resposta política, sinó técnica i experta.

No podem donar per bona la llagrimosa justificació de l’accident inevitable e imprevisible, per que els professionals de l’extinció sabem que el més previsible d’un gran incendi forestal és precisament la seva imprevisió. 

Aquesta setmana es compleix també dos anys de l'incendi forestal de l'Empordà en el que es van tornar a posar de manifest les mateixes mancances.

El foc de Tivissa del passat 15 de Juny ens va deixar un sentiment agredolç, dolç al sentir de boca d’uns dels responsables del dispositiu destacar que es va prioritzar la seguretat dels bombers per sobre de l’extinció, i agre per que van ser els mateixos responsables que van poder aplicar el mateix criteri al foc d’Horta de Sant Joan evitant les conseqüències que vam arribar a tenir.

Quantes víctimes més haurem de suportar per poder afrontar l'incendi i la gestió forestal com un assumpte de país?

Sense partidismes, sense fer de l’emergència un negoci, on fundacions, associacions, agrupacions i professionals busquin la seva part del pastís en forma de subvenció. La lluita contra el foc forestal és una lluita desigual on les forces naturals sempre s’imposaran a la supèrbia humana d’intentar controlar-les.

És en la prevenció i en la gestió del bosc on hem de posar tots els nostres esforços i mentrestant dotar els professionals de l'extinció de suficients recursos per afrontar l'emergència amb garanties de poder protegir-se i de poder protegir la població.

Avui, mentre escrivim aquestes línies, molts companys segueixen arriscant la seva vida en la lluita contra el foc forestal, una lluita desigual on la supèrbia humana vol posar límits a les forces de la natura, viu reflexa d’aquesta societat on la cobdícia i la supèrbia humana marquen els nostre destí.

Tot i això seguirem lluitant amb entrega, noblesa i abnegació de servidors públics en la bonica tasca de socórrer als més necessitats. 

Avui els bombers volem seguir pagant un deute contret amb els nostres amics i companys, un deute que no saldarem mai. El deute de la memòria i sobretot el de la lluita, la lluita per que alguna cosa així no torni a passar. Pel contrari el seu sacrifici haurà estat inútil.

Homenatge als 5 bombers morts a Horta de St. Joan
dels Bombers de Mollerussa 21/07/2014
No podem permetre que Horta caigui a l’oblit com volen alguns, perquè els pobles que obliden la seva historia estan condemnats a repetir-la. 

Avui 21 de Juliol a les 12h en punt del migdia, com cada any, els bombers de la Generalitat treure’m els vehicles als carrers de Catalunya per fer sonar les sirenes durant un minut en senyal de dol i de record als nostres companys caiguts en acte de servei. 

“Bon viatge pels guerrers que al seu poble son fidels...”: Ramon Espinet, Jaume Arpa, Jordi Moré, David Duaigües, Pau Costa, molts ànims Josep Pallàs.
-----------------
Intervenció dels sindicats de Bombers de la Generalitat a la Comissió d'Interior del Parlament el passat 20 de febrer de 2014

divendres, 11 de juliol del 2014

La sentència sobre Aturem el Parlament

La sentència d’absolució sobre les protestes el 15 de juny de 2011 “Aturem el Parlament” contra l’aprovació de les retallades socials aprovades pel govern de CiU amb el suport del PP, ha causat estupor al Govern i els partits que van demanar fins a cinc anys de presó i un “castic exemplar” a les 20 persones encausades per atemptar contra les “altes institucions”. Han clamat a tort i a dret, invocant tots els sants de la pàtria i les institucions. S'exclamen: això és la victòria de la impunitat! Però la veritat és que quasi cap tertulià s'ha llegit la sentència. Us recomano llegir-la (abaix està l'enllàç)

Però el 15j va ser un clam nascut des del 15M i els moviments socials contra les lleis i la modificació de l’artícle 135 de la Constitució. Una protesta davant el Parlament per evitar que s’aprovés un atac sistemàtic a les condicions de vida de milions de persones amb el desmantellament dels serveis públics, una protesta contra la utilització d’una crisi que provoca suïcidis. Una protesta contra una impunitat imposada des del poder amb totes les violències... legals.

Una protesta en la que va haver-hi aldarulls... com a conseqüència del dispositiu policial del qual la sentència

certifica que va ser dissenyat per provocar-los, que va deixar sense protecció a uns diputats mentre es feia entrar en cotxe a uns altres o al president de la Generalitat i la del Parlament en helicòpter, així com les identificacions policials de les encausades i llevat d’un cas amb una condemna per faltes, considera que no queda provat la seva participació en els fets jutjats. Finalment desmunta la “lògica policial” envers a la restricció del dret fonamental a la manifestació com a dret a protegir i no limitar malgrat sigui incòmode pel poder polític i econòmic. Us recomeno també l'article d'en Jaume Asens sobre la sentència, que enllaço al final "Policía y protesta: ¿dónde están las líneas rojas?"  

La fiscalia, el govern Mas i la Mesa del Parlament de llavors (CiU, PSC, PP) volien un judici polític, una “causa general” per criminalitzar el 15M i els moviments socials, titllant, des d’uns poders que volien esmicolar el suport massiu al moviment dels indignats, la protesta de “setge al Parlament”, emprant una terminologia militar. 

Volien crear una imatge de caos i violència per justificar una “necessària” escalada de la repressió, com en el desallotjament de la Plaça Catalunya, i un enduriment de les penes per aldarulls a les vagues generals o conflictes socials i laborals. Felip Puig, conseller d’interior d’aleshores, ja va dir llavors: “anirem fins els límits de la llei i una mica més”.

ICV-EUiA i la CUP ja es van oposar a que es volgués fer un judici polític contra la protesta social i que els fets es

jutgessin a l’Audiència Nacional, un tribunal d’excepció hereu del Tribunal d’Orden Público del franquisme i menys en nom del Parlament, com ara s’han oposat a que es recorri la sentència absolutòria, un recurs que no té cap altre finalitat que fer pagar amb penes de presó la mobilització social, com està passant amb les i els sindicalistes. ICV-EUiA ha demanat la compareixença del govern Mas per respondre sobre l’operatiu policial i ha demanat que es cessi al conseller d’interior d’aleshores, Felip Puig.

Com en tants altres fronts de lluita, és imprescindible perquè “la por canviï de bàndol” construir espais de confluència amb objectius comuns on juntes pugem no només resistir, no només denunciar la impunitat del poder contra el poble, sinó canviar-ho tot i guanyar.


La sentència de l'Audiència Nacional: 
http://issuu.com/davidcompanyon/docs/sent__ncia_audi__ncia_nacional_n__m/0

Policía y protesta: ¿dónde están las líneas rojas? Article de Jaume Asens http://www.eldiario.es/autores/jaume_asens/

dijous, 10 de juliol del 2014

Fer vaga no és delicte

Les reformes laborals imposades pel Partit Popular al dictat de l’anomenada Troika no només tenen per objectiu abaratir i facilitar l'acomiadament individual i col·lectiu, volen buidar de contingut la negociació col·lectiva i facilitar les rebaixes salarials mitjançant la desvinculació i la modificació substancial de les condicions de treball per decisió unilateral de les empreses. 

L’objectiu és trencar l’espina dorsal dels sindicats i l’organització dels treballadors per defensar els seus interessos. L’estratègia és desarticular el moviment obrer i acabar amb la capacitat de negociació dels treballadors. La reforma laboral prepara les condicions per la individualització de les condicions de treball per tenir un escenari absolutament favorable als interessos de les patronals, doncs  quina força té un treballador sol davant el patró?

Pel neoliberalisme, que és la forma ideològica dels governs sotmesos al capitalisme financer, la resposta a la baixada de la taxa de benefici -degut

principalment a la competència entre les grans empreses i càrtels per efecte de la globalització- només pot recuperar-se es devaluant els salaris, precaritzar l’ocupació i esmicolant els drets laborals. 

Només cal recordar les declaracions al campus de la FAES -vinculada al PP i dirigida per Aznar- del cap de la patronal CEOE exigint acabar amb el subsidi d’atur o del conseller del Govern CiU, Felip Puig, de treure el subsidi d’atur si no s’accepta una oferta de treball encara que no tingui res a veure amb les capacitats del treballador aturat.

A la reforma laboral del PP li faltava, però una peça, per

desplegar la seva “eficàcia". El desplegament d'un arsenal repressiu que actuï com un veritable “piquet antivaga” contra les lluites dels treballadors envers els acomiadaments o els atacs salarials, contra la capacitat de resistència de la classe treballadora organitzada.

El PP està criminalitzant la defensa dels treballadors, amb centenars de persones treballadores i sindicalistes en processos i dotzenes de condemnes fermes. 
La repressió penal del dret de vaga impulsada per les fiscalies -seguint les indicacions del Ministeri de Justícia- s'està fent a partir de la reforma del Codi Penal de 1995, que va introduir un article que tipificava com a delicte, amb penes de presó de fins a tres anys, a qui "coaccionin altres persones a iniciar o continuar una vaga". 

L'ofensiva penal planificada contra el dret constitucional de vaga i el sindicalisme que afecta, fins al moment, a més de 260 sindicalistes, augmenta cada dia, per a les quals el Ministeri Fiscal demana un total de 125 anys de presó per participar en diferents mobilitzacions pacífiques i vagues generals, 14 anys corresponen a sentències fermes pendents d'execució. 

El que més crida l'atenció és la doble vara de mesurar: mentre els sindicalistes són portats a judici, condemnats i van a presó, mai es persegueixen l'actuació de multitud d’empreses que, amb la reforma laboral, entenen que el tenen tot el dret per fer el que vulguin contra un dret fonamental com és el dret de vaga. 


Tenim casos clamorosos d'impunitat ben recents, com
en l'ERE de Coca-Cola que va contractar esquirols per trencar la vaga de la fàbrica de Fuenlabrada, o el de la vaga indefinida de Panrico on la vulneració del dret a vaga es va saldar amb una multa ridícula, per part del govern CiU, que era més aviat una ofensa cap als treballadors.

La pregunta és: Quants banquers i responsables de la crisi i de l'estafa financera han estat condemnats? S'ha processat a algun 
empresari per amenaçar i impedir el dret de vaga? Quants empresaris han entrat a la presó per acomiadar treballadors que s'han presentat a les candidatures de CCOO, UGT o CGT a les eleccions sindicals? Quants empresaris hi ha imputats per enviar de forma fraudulenta al carrer als treballadors i treballadores? 

Un atac que respon a l'objectiu de "desanimar i fer por a la 
gent perquè no participi en les vagues i mobilitzacions i, en conseqüència, debilitar els sindicats". Així ho demostra el fet que ara, i per primera vegada en democràcia, s'utilitzi el Codi Penal per demanar penes de presó com es feia durant la dictadura. 

La lluita continua i continuarà fins que cessi la repressió i es
indulti a totes les persones condemnades. El contrari serà que, si entren a presó, ho faran com a presos i preses polítiques i de nou tornarem a lluitar per la seva amnistia.