dilluns, 24 de desembre del 2012

El pacte CiU+ERC: Dret a Decidir i lluites de resistència


Comença la X legislatura al Parlament de Catalunya. Artur Mas va acabar l'anterior legislatura (la més curta de la història) amb 62 diputats i ara torna a l'hemicicle amb 50. Ha estat investit amb els vots dels 21 diputats i diputades d’ERC. La investidura de Mas ha coincidit pràcticament amb el primer aniversari de Rajoy (sí, només fa un any…) i amb les pitjors dades econòmiques després de cinc trimestres consecutius de caiguda del PIB (-1,6%), l'atur desbocat i una recessió del consum intern del -3,3%. Pot ser que aquesta legislatura sigui encara més curta…


Aquests dies és interessant llegir les editorials de La Vanguardia o El País. Tots dos coincideixen en acceptar com a "millor opció" que Mas hagués fet com tants altres governants després d'unes eleccions: agafar el programa electoral i desar-lo al calaix després d'apel•lar a la "dura realitat". Segur que el PP o el PSC – PSOE l'haguessin entès bé, ells ho han fet moltes vegades. Això, com a mínim, és el que sembla que pensin els responsables de les patronals, les cambres de comerç, les associacions empresarials i... Duran i Lleida, Rubalcaba i Rajoy que van atacar un possible acord entre CiU i ERC.

El fracàs polític de CiU a la recerca d'una majoria excepcional podia haver estat l'excusa perfecta. Artur Mas, cal reconèixer-ho, no ha volgut ser enterrat a l'abocador de la història pel que hagués estat una estafa monumental als seus votants. Malgrat totes les pressions, el Pacte s'ha materialitzat i Mas ha estat investit amb els 21 vots d'ERC.

La legislatura vindrà marcada per la voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació l'any 2014. Ens agradi o no, com que així ho han pactat CiU i ERC, aquest serà un dels elements clau sobre els quals pivotarà un Parlament amb més protagonisme que mai… ja que aquell que té la paella pel mànec no serà al Palau de la Generalitat, des d’on Mas s’encarregarà de gestionar l'altre aspecte que marcarà la legislatura: les brutals retallades als serveis públics.

Aquesta és la combinació que s'ha batejat com el "Pacte per la Llibertat" (signat el dia 19 per Artur Mas i Oriol Junqueras), que inclou la investidura del primer i el suport als pressupostos del segon. Un pacte barroc, amb multitud de recons, meandres, comitès de seguiment, de transició nacional… que fan presagiar una legislatura on el centre de la política estarà al parc de la Ciutadella (seu del Parlament) més que no pas a la Plaça Sant Jaume (seu del govern).

Pere Navarro, va qualificar el debat entre Mas i Junqueras, d'amable diàleg entre el candidat i el que en teoria és el "cap de l'oposició"… ja que tots dos defensen el mateix programa de govern…

Durant la investidura, va quedar lluny el Mas de 2010, aquell qui es va presentar amb "la millor" tripulació (el govern dels millors) rumb a "l’excel•lència": retallades, estabilització, creixement econòmic i Pacte Fiscal en el terreny nacional. Gairebé no queda rastre d'aquell que donava lliçons a dreta i esquerra, que es presentava com el govern dels negocis "business friendly" (el seu discurs d'investidura de fa dos anys semblava una classe magistral d’ESADE) convençut com estava que seria el primer de la classe de l'austeritat, que feia classes gratuïtes al govern de Rajoy sobre com aplicar les polítiques d'ajust.

Ara el to del discurs no té res a veure. L'arrogància ha desaparegut, el fracàs del "camí cap a l'excel•lència" de les polítiques d'austeritat ha deixat petja. És un líder derrotat pel que fa als seus objectius polítics pel 25N.

Avançar cap al dret a decidir, en això va basar el discurs i la lectura dels resultats electorals: dolents per CiU, bons per a l'autodeterminació. En el terreny econòmic i social desorientat: ni una paraula sobre l'estabilització de les finances, menys encara sobre el creixement. Només s'entrelluquen retallades socials més que mai, més patiment social i més atur. Ja no té discurs… ni solucions. Només laments i queixes cap als seus mestres a Europa: el BCE, el govern alemany i molt especialment cap al/s govern d'Espanya per l’asfíxia financera, fiscal, els incompliments pressupostaris, la deslleialtat i la incomprensió.

Oriol Junqueras, que va fer un discurs sense llegir, no va aparèixer com el salvador que Mas va somiar ser en la campanya electoral. Va ser alhora molt moderat i ferm en la necessitat d'aconseguir la independència amb tot tipus d'arguments econòmics per justificar un pacte a dos que implica a tots els altres.

La raó esgrimida és el moment històric, el més important en 300 anys expliquen en el seu relat per justificar l’acord i les renúncies de cadascun per aconseguir-lo. Històric n’és, sens dubte, governar des de l'oposició i fer oposició des del govern, ja que si bé CiU ha aportat al Pacte allò que s’ha de fer, ERC ha escrit sobre com s’haurà d'aplicar el programa de govern.

El pacte entre CiU i ERC implica que per avançar cap al dret a decidir, s’haurà de patir un doble "via crucis": el de l’Estat espanyol i el d’una agenda de retallades socials sense precedents: 4.000 milions d'euros que atacaran els febles fonaments del mal anomenat "estat del benestar", paralitzaran encara més l'economia, provocaran més atur, menys consum i menys ingressos. ERC ha acceptat que el dret a decidir té un preu i esta disposada a pagar-lo, per salvatge que sigui, per molt que deixi al país runes… ja que, avui per avui, només poden convocar el referèndum d'autodeterminació amb CiU.

No han entès que el dret a decidir és del poble


El "Pacte per la Llibertat" reprodueix, desgraciadament, l'esquema convergent i ERC s'hi ha apuntat. Ells marquen la ruta i les estacions. És un acord fet fora del Parlament i al marge de la societat, de les entitats socials, dels sindicats, i de les associacions que configuren el país… d'aquelles que van sortir al carrer el passat 11 S de manera tan massiva. CiU i ERC han arribat a un acord, però n’han deixat a la resta al marge, com a simples espectadors, no pas com a protagonistes.

Herrera ho va definir bé durant el debat parlamentari: "Han fet que el dret a decidir sigui més petit" que el que sumen les forces disposades a fer que s'exerceixi, han deixat fora a ICV-EUiA, a la CUP i fins i tot al PSC (malgrat totes les ambigüitats que manifesten). No han entès allò que és principal: que el dret a decidir és del poble de Catalunya, de tots els catalans, d’aquells que hi estan a favor, d’aquells que hi estan en contra i dels que dubten. És dels catalans que estan a favor de la independència, dels que són federalistes i dels que són partidaris de continuar essent una comunitat autònoma més de l’Estat espanyol.

Governarà Mas amb el programa de Junqueras?


Oriol Junqueras ha mantingut el discurs manifestat poques hores després de les eleccions fins a la mateixa votació d'investidura: Catalunya necessita un govern i només CiU pot conformar aquest govern; ERC li donarà suport sense entrar al govern sempre que CiU acordi una data per fixar un referèndum sobre la independència. Aquest és l'objectiu de "país".

El qui s'ha hagut de moure ha estat en Mas. CiU pretenia incorporar a ERC al govern i confiava en moderar les pretensions polítiques dels republicans amb el desgast de la "dura realitat". La tossuderia de Junqueras va descol·locar als negociadors de CiU que van començar a dubtar que l’estratègia plantejada. A més Duran la posava en dubte de manera pública, ell preferia negociar a "dues bandes" amb ERC i PSC per "estovar" el maximalisme de Junqueras que s’obstinava en fixar la data de la consulta.

"Maximalisme" que s’acompanyava de mesures socials que haurien de suposar un pal•liatiu als 4.000 milions en retallades que permetés a ERC presentar-se com el moderador del "dogmatisme liberal" de CiU: creació de nous impostos, supressió de l'euro per recepta, reversió d'algunes privatitzacions... La gran patronal, la cambra de comerç, personatges il·lustres acostumats a agafar el telèfon i "aprovar o tombar" lleis… van començar a criticar obertament un acord entre CiU i ERC. Rajoy va carregar contra el possible acord apel·lant al "seny" de CiU. La vicepresidenta va atacar negant qualsevol possibilitat de consulta…

Finalment Mas va entendre que no podia aguantar una negociació de tants dies. La negociació s'estava desgastant i podia provocar distensions cada cop més públiques. ERC va decidir no posar en qüestió l'euro per recepta, les privatitzacions i va donar carta de llibertat a Mas per decidir els seus Consellers. En un dia es van acabar les negociacions i es posava data a la consulta amb una clàusula de salvaguarda "si no es realitza serà per acord entre ambdues formacions". Es consumava la segona derrota de Mas en un mes “horribilis”. També per a horror de Duran i Lleida.

CiU entre dreta i país… ha escollit "país" però "de dretes". Això és el que ha votat ERC… és el que ha votat el "país" diu Junqueras. Si es confirma la continuïtat de Consellers com Boi Ruiz (el privatizador de la sanitat), Mas Collell (pare de les retallades), Irene Rigau (amb tota la comunitat educativa enfrontada)... ERC tindrà difícil fer entendre el seu pacte ja que es trobarà amb la mobilització social de cares.

Entre el país i l’esquerra: el país… encara que sigui de dretes


Quan Junqueras va accedir fa dos anys al lideratge d'ERC va dir aquella frase que era tota una declaració d'intencions que ara adquireix molt més valor: "Entre dreta i esquerra, d'esquerres, entre el país i l'esquerra, el país". Si traduïm la frase al resultat de les eleccions implica que si CiU era capaç de comprometre's "seriosament" amb el referèndum, ERC li donaria el seu suport per investir-lo malgrat la seva política econòmica; si s’havia d’empassar la ideologia progressista de la formació… ho faria.

Però ERC ha fet un salt qualitatiu en el moment d’acceptar el "marc lògic" de l’austericidi imposat per Madrid i Brussel•les: una retallada brutal de 4.000 milions d'euros en sanitat, educació, serveis socials… Tota la rebel·lió enfront de Madrid pel dret a decidir, s'evapora en el terreny social… La llibertat serveix per parlar de Catalunya, no per a la immensa majoria de catalans i catalanes que pateixen cada dia l'atur i la falta de recursos per poder tenir una vida digna, catalans i catalanes que veuen com es degrada exponencialment l'educació, la sanitat… i que veuen com els seus salaris i pensions es redueixen directament o per efecte de la fenomenal escalada de preus de l'aigua, la llum, el gas, el transport…

Per ells només hi ha una frase: si fóssim independents tot aniria millor. Aquesta frase és el remei per digerir-ho tot. Encara que és bo recordar que el pròleg del "Pacte per la Llibertat" va ser l'abstenció d'ERC per protegir a Mas de comparèixer al Parlament per donar explicacions del "cas Palau" en relació al qual la seu nacional de CiU ha hagut de ser hipotecada per fer front a la fiança imposada… Junqueras ha protegit els silencis de CiU en els casos de corrupció.

El PSC amb "el cap sota l’ala"


Mentre es cuinava el pacte entre CiU i ERC, el PSC que es va negar des de les eleccions a "deixar-se estimar" per CiU… va deixar anar de sobte que estaria disposat a formar un "govern de concentració nacional" en el qual seria millor que Mas no hi fos. El sorprenent canvi d'actitud va ser rebut amb alegria en els cercles econòmics i, alhora, va tornar a descol•locar al mateix PSC que no va dissimular les crítiques.

Amb aquest precedent Pere Navarro tenia l'oportunitat d'aparèixer com el "veritable cap de l'oposició". Va començar el seu discurs amb fermesa però es va anar diluint en la falta de claredat. Del govern de concentració ni una sola paraula i, de sobte, anuncia que en relació al dret a decidir el PSC s'abstindrà durant tota la legislatura. Tothom bocabadat.

El PSC es va desactivar en un tema de tanta transcendència "per a tota la legislatura" i ha decidit anul·lar la seva capacitat d'influència… L’abstenció només es pot entendre en clau interna, en relació amb els problemes PSC – PSOE, amb la indefinició sobre què implica reconèixer que Catalunya és una nació a la qual se li nega la sobirania per decidir el seu futur… Aquesta abstenció però és incomprensible per a la majoria de la població que a casa, a la feina i als carrers sí que debatrà com es desenvolupa el procés del dret a decidir. Què va proposar? La reforma constitucional per a un Estat federal i la del Senat. La rèplica de Mas el va empetitir, ja que el PSC no té força davant del PSOE per poder tirar endavant aquesta aposta i la reforma del Senat sona a un "déjà vu" previ al diluvi. Massa repte per a un PSC que està comprant tots els números perquè cada vegada més catalans s'abstinguin de votar-lo.

Què li queda? Oposar-se a les retallades? Sí clar, però el PSC ha perdut molta de la seva arrel i els moviments socials no el reconeixen ni es reconeixen en ell després d'haver votat amb Zapatero els canvis de la Constitució, després d'haver justificat les primeres retallades, després la reforma laboral i després d'haver congelat les pensions. El PSC s'està convertint en un partit menor a Catalunya, no pels seus resultats electorals, sinó sobretot per la seva falta d'ambició nacional i social, per la seva debilitat a l'hora d'interpretar i canalitzar les necessitats de la majoria del poble… Si en algun moment el PSC va ser el millor reflex de com eren els catalans, avui aquest mirall està trencat.

La bancada de la por


El debat entre Alicia Sanchez – Camacho i Mas va ser el d'aquella parella que es divorcia de manera agra. Tot van ser retrets i amenaces per part d'un PP que ha quedat relegat a una espècie de franquícia catalana de la FAES.

Va pujar a l'escenari a visualitzar la ruptura de dos anys de col·laboració entre CiU i PP, ho va fer de manera airada, no va tenir la necessitat de proclamar-se "líder de l'oposició" com Navarro, ella representa una altra oposició: la de l'Espanya del règim de la monarquia borbònica, la de l’obscurantisme, la que castiga als seus fills díscols amb el desterrament de l'imperi de la llei d’un nacionalisme espanyol que està disposat al que faci falta per tal d'impedir una consulta "il·legal" (en la seva "raó"). Només falta citar el "dret de conquesta", tot arribarà. El PP va deixar clar que és un partit incompatible amb la democràcia.

Albert Rivera de Ciutadans va fer un discurs repetitiu, molt dur verbalment contra Mas en un terreny gairebé personal, però que no sap què dir. Alguna ocurrència: contra la corrupció i la política – negoci. La radicalitat espanyolista del PP no deixa a aquest partidet una altra alternativa que la d'imaginar les pors i catàstrofes que implicarien suposadament una consulta democràtica.

PP i Ciutadans no representen més que el 20% dels vots, 28 (19 i 9) diputats dels 135 totals. La seva força radica en la defensa dels privilegis de la "nació espanyola" (sobirana) sobre la "nació catalana" (subsidiària de l'espanyola). La seva defensa miserable de la Llei Wert contra el model d'escola catalana, en nom de la llibertat individual de 16 famílies, és el millor exemple d'aquesta infàmia. Fan de la Constitució del 78 un Mur de Berlín contra el dret a decidir. Són els defensors d'un règim que apareix a Europa, en comparació d'Escòcia i Gran Bretanya o amb Quebec i Canadà, com un Estat reaccionari allunyat dels principis elementals de la democràcia: la llibertat i la fraternitat entre els pobles perquè sigui possible construir una convivència entre iguals.

Dret a decidir sí, retallades socials no


Joan Herrera, en nom d'ICV-EUiA, va començar la seva intervenció citant les mobilitzacions socials, laborals, cíviques, per l'escola catalana... Va embastar un discurs sòlid puntualitzant qui guanya i qui perd amb la crisi, que va tornar a qualificar d'estafa. També va explicar com la crisi s'ha convertit en la principal eina tant en l'àmbit català, com en l'espanyol i en l'europeu per canviar la correlació de forces entre el capital i el treball (rebaixar salaris, drets laborals, augmentar l'exèrcit d'aturats) i com el capital expressa la seva hegemonia social i política negant qualsevol alternativa.

Herrera va parlar alt i clar sobre la necessitat d'exercir l'autodeterminació sense adherir-se al pacte CiU – ERC, pacte que va dir que cal reformular de baix a dalt amb el Parlament com a eix de la legitimitat i no als despatxos del govern: "el dret a decidir també s'ha de vincular al dret a l'educació, a la sanitat, a l'habitatge, a una renda bàsica… ja n'hi ha prou de patiment per la gent".

Durant la rèplica Mas li va etzibar: "Vostè té discurs, però no té solucions". Va ser una frase per a la premsa, per desqualificar les alternatives econòmiques i socials l’austericidi que ICV – EUiA li va plantejar. Per a Artur Mas el dret a decidir va unit a la gestió del dia a dia del govern i a la seva estabilitat, és a dir, a les retallades i la seva lògica econòmica neoliberal.

Semblaria que auditar el deute, declarar una moratòria del pagament a les empreses concessionàries o els peatges a l'ombra, parar els desnonaments, renegociar, revisar o deixar de pagar una part del deute financer de la Generalitat, crear un impost a les grans fortunes o a les empreses que segueixen tenint grans beneficis (tot i la crisi) com La Caixa… i dedicar-ho a un pla de rescat social, seria incompatible amb el suport de CiU al dret a decidir. Herrera va fer una intervenció de l'esquerra que vol transformar, no gestionar.

La intervenció de David Fernàndez, de la CUP, va ser seguida amb gran expectació. En el contingut i el continent va ser impecable. El seu va ser un discurs sobre la necessitat de construir la societat sobre unes noves bases. Va ser una crítica mordaç, ben estructurada. A un Estat espanyol que durant dècades ha intentat desculturalizar els Països Catalans. També va ser una crítica a una Catalunya burgesa que ha fet i segueix fent els seus negocis a costa del patiment de la majoria de la població, "com La Caixa que ha guanyat en aquests tres últims anys de crisi 8.000 milions d'euros". Una crítica contra un govern Mas submís i partícip dels interessos d'aquesta minoria i convertit en un partit – negoci esquitxat de casos de corrupció des dels seus orígens. La seva mà estesa al dret a decidir i el puny tancat contra les retallades: va ser una de les imatges del debat.

Al meu entendre les intervencions d'Herrera i Fernàndez són dignes de tornar a ser escoltades. Haig de confessar que jo vaig aplaudir les dues. Van ser complementàries i auguren una legislatura també diferent en el camp de l'esquerra, ara òrfena amb una ERC aliada de CiU i un PSC abstencionista.

En tots dos discursos hi havia respostes a Mas quan diu que l'esquerra té discurs però no solucions i que no és possible exercir el dret a decidir sense acceptar les retallades socials. Emulant a la PAH li van dir: sí es pot. Sí es pot exercir un dret que és incondicional, que implica el dret a la separació i la formació d'un nou Estat si aquesta és voluntat de la majoria. Un dret que no té preu, i que no pot ser moneda de canvi.

Sí es pot! Sí es pot exercir el dret a decidir sense unes retallades contra la majoria de la població. Hi ha respostes i son dins de la pròpia lluita contra les retallades i dels moviments socials, són a l'economia social i les cooperatives de treball, de consum, de compra; són a l'economia sostenible i verda i a les iniciatives d'economia solidària i de proximitat. A Madrid els sindicats i les plataformes contra la privatització de la sanitat han respost al govern autonòmic no només amb la mobilització, sinó també amb alternatives possibles que farien totalment innecessària qualsevol privatització.

Això implica naturalment canviar les regles, qüestionar el deute, obligar a les grans empreses i a les grans fortunes a "sacrificar-se" pel bé del poble. Com és possible que La Caixa rebi més de 4.000 milions d'euros per quedar-se amb el Banc de València per un euro? Mentre el govern Mas ha privatitzat i augmentat el preu de l'aigua, a París l'ajuntament n’ha municipalitzat la gestió.

Si el pressupost de la Generalitat tingués parets de cristall i estigués controlat per entitats socials, l'austeritat seria un valor i no una coartada perquè els rics siguin cada vegada més rics i els pobres més pobres.

La gent que participa en les mobilitzacions de ben segur que té propostes i respostes que fa poc temps semblaven utòpiques com ha passat amb la dació en pagament impulsada per la PAH. Escoltar al poble no sembla mala resposta. I si no se l’escolta caldrà que acumular forces, teixir aliances i unir les mobilitzacions per tal de ser escoltats.

dilluns, 10 de desembre del 2012

L’acord CiU-ERC: rumb al “desconegut”

El mapa parlamentari català ha virat cap a l'esquerra (tant en el terreny nacional com en el social) sense que aquesta tingui capacitat per governar, però si per influir i condicionar. Encara sura en l'ambient el rostre desencaixat dels dirigents de CiU pel resultat electoral després de perdre 12 escons i el seu rastre perdurarà en el temps. Van convocar les eleccions per aconseguir la majoria absoluta i van quedar-se a 18 diputats d'aconseguir-la.

CiU ha guanyat, però Mas ha quedat com un líder menystingut pel seu error estratègic i s'enfronta a la tasca d’estructurar un nou govern des d’una posició de debilitat. Tres partits ERC, PSC i PP amb un pes semblant (ERC dobla representació, PSC pateix un altre daltabaix i el PP es manté), ICV-EUiA que augmenta la seva influència, Ciutadans triplica escons i les CUP substitueixen a SI com a mostra de la radicalització. Set partits que mostren una societat catalana molt plural i mobilitzada en l'eix nacional (Catalunya – Espanya) i l'eix social (Esquerra – Dreta).

Si analitzem les eleccions des de l'òptica del Regne d'Espanya, els resultats són un pas més en la crisi del règim de partits, que és la base de la Monarquia, i mostren l'esgotament del sistema autonòmic de la Constitució. El resultat (en aquest sentit) presenta una relació amb les eleccions basques, on el primer i segon partit són “nacionalistes i autodeterministes”. Els dos grans partits espanyols amb prou feines compten amb el 27% dels vots (i el PSC segueix essent un “mal de cap” per a Rubalcaba).

L'aritmètica resultant de les eleccions, en principi, permetria a CiU governar indistintament amb ERC, amb el PSC o amb el PP, però en unes condicions molt més precàries, resultat bàsicament de:

     a) La derrota política dels objectius que perseguia CiU: confirmar la seva política de retallades socials a l’estela de la reivindicació nacional que pretenia conduir segons els seus interessos. La pèrdua de 12 diputats implica la necessitat de pactar i d’acceptar un viratge i un “tempo” condicionats per ERC.

     b) La crisi s'aguditza sense cap perspectiva de millora. 840.000 aturats, 200.000 famílies que viuen del asistencialisme (sense cap tipus d’ingrés), el 25% dels catalans per sota de l'índex de pobresa, 100 desnonaments diaris, 1 de cada 5 nens que viu en pobresa extrema…

     c) Les mobilitzacions socials no han cessat abans, durant i després de la campanya. No és només la vaga general, són les manifestacions contínues i les tancades, que expressen el trencament del teixit de la societat catalana. Aquest serà el taló d’Aquil·les d’ERC, entre el carrer i el Parlament i la pressió combinada a la seva esquerra que exerciran ICV-EUiA i les CUP.

     d) La petició de la Generalitat d'acudir al Fons de Liquiditat Autonòmica implica una Generalitat intervinguda pels “homes de negre” del Ministerio de Hacienda i l'obligatorietat de complir les condicions imposades.

Un govern “natural” de CiU i ERC


Així ho venen els opinadors habituals de CiU que durant tres mesos s'havien convertit a la causa “nacional”. Però no és el govern preferit per l’establishment català (ni per Duran Lleida, líder d’Unió que compta amb 13 dels 50 diputats de CiU), que veuria amb millors ulls un govern de CiU i PSC per diferents raons (entre les quals no és menor la “aversió” a ERC).

Un pacte entre els dos “perdedors” és com tindrien més influència. Les elits volen estabilitat i en aquest acord veuen la possibilitat que hi hagi “una mica de tot”: una mica en el pacte fiscal, una mica en el debat nacional, però sense “aventures” i una mica de reorientació de les polítiques econòmiques que estan portant a la ruïna a la petita i mitja empresa.

Però els socialistes s'han “descartat” com a socis d'una fórmula en la qual no serien més que una crossa sense personalitat. Els passaria el mateix en un govern “tripartit” de CiU, ERC i PSC (proposat per alguns dirigents del PSC i més explícitament per Carod Rovira) on no tindrien res a guanyar: apareixerien com a “còmplices” de les retallades socials i alhora com un fre al procés del “dret a decidir”, que serà el leitmotiv de l'acord entre Mas i Junqueras. Així mateix, l’entrada en aquest govern “a tres” causaria una gran perplexitat al PSOE i donaria més munició al PP de Rajoy.

El PSC prefereix i necessita “llepar-se les ferides” incapaç de traçar una línia estratègica i tàctica a causa del seu menor pes polític, de les diferències d'orientació en la seva direcció i del fet d’encaparrar-se a donar respostes al dret a decidir amb un federalisme irreal, de les critiques a unes retallades que van avalar al govern Zapatero i, per si faltava alguna cosa, de el recent cas de corrupció a Sabadell.

Una aliança entre PP i CiU és pràcticament irrepetible. Implicaria la renúncia de CiU a qualsevol agenda nacional, cosa que suposaria un enorme frau polític, i no seria assumible per a les seves bases socials més populars, que van sobrepassar i descol·locar a la direcció de CiU després de la manifestació de l'11 S. El matrimoni amb el PP camina cap al divorci: retrets mutus i amenaces de CiU de trencar la “col·laboració” a la Diputació i als Ajuntaments com Badalona o Castelldefels. El PP basa la seva política en el fet de ser el “comercial” de Rajoy a Catalunya i el refugi dels privilegis d'una Espanya incapaç de reconèixer-se com el que és: plurinacional i plurilingüe, com s'ha vist en la proposta de Llei d'Educació del ministre d’ (in) cultura Wert.

ERC apareix per a CiU com l'única opció concreta en aquest moment concret… És la “majoria natural” per a una part de les bases d'ambdues formacions; però aixeca tots els recels de la burgesia catalana, que abans de res és burgesia i sap que governar amb ERC implica accelerar l'agenda nacional, el referèndum d'autodeterminació... I això és endinsar-se en un “món desconegut”, lluny del tradicional “seny”, del pactisme pragmàtic que ha guiat a CiU durant tota la seva existència.

Les elits de la burgesia catalana saben que és el que implica un enfrontament amb l'Estat governat per un PP amb majoria absoluta i capitanejat des de l'ombra per la FAES, la dreta extrema: posar en risc les seves relacions i negocis. En fi, els Fainé, Alemany, Godó… intueixen que governar “gràcies” a ERC és pujar al “Dragon Khan” de la inestabilitat, imatge amb la qual tantes vegades La Vanguardia va ridiculitzar al Tripartit.

Veurem fins quan mantenen a Mas, per a qui tampoc tenen un relleu. A l'horitzó s'albira una crisi a les bases socials que donen suport a CiU: la gran burgesia amb els seus negocis, la petita burgesia ofegada econòmicament i que creu que és a causa de l'asfíxia fiscal de l'Estat i les classes populars que, castigades per l'atur i les retallades, creuen que amb la independència Catalunya viuria molt millor. Objectivament tenen interessos contraposats i satisfer-los alhora és impossible en un context de crisi econòmica.

Cap a aquestes darreres, les classes populars, és cap a on es dirigeix l'estratègia d'ERC, que ha llançat un “hastag” per explicar el seu possible acord amb CiU “tenim pressa” i ha arribat a posar data al referèndum (setembre de 2013). CiU té de tot menys pressa: no en va van convocar les eleccions per seguir en el poder quatre anys més i van posar data a un referèndum en el… 2020.

Un acord amb dues velocitats molt diferents. ERC prefereix una legislatura de curta durada: referèndum al més aviat possible i noves eleccions que serveixin per recollir els fruits de la seva estratègia. CiU la necessita el més longeva possible: necessita tot el temps de legislatura del que pugui disposar recompondre la seva base social de la duríssima “agenda social” de retallades, atur i patiment. Van prometre que amb un “govern dels millors” i que amb CiU “se sortiria de la crisi” i poden arribar al Referèndum amb un país esgotat i desesperat per la crisi.

Junqueras, el líder d'ERC, ha deixat clar que el suport a CiU no implica entrar al govern. És més, vol exercir de líder de l'oposició. Una altra vegada ens endinsem en el desconegut, en el “Dragon Khan”: ser govern a l'ombra i oposició al sol. El seu suport, argumenta, és obligat pel resultat electoral i per accelerar el suport a la consulta.

Sap que no pot donar suport a un govern neoliberal durant molt temps sense que ERC en pateixi les conseqüències. No entrar al Govern permet que sigui CiU la que aparegui com a responsable del patiment de molts catalans. Junqueras vol utilitzar la tàctica de “la puta i la Ramoneta” (una espècie de personatge amb doble personalitat) que va ser com Jordi Pujol va qualificar el seu suport “des de fora” als governs de Suárez, González i Aznar.

CiU no té molt on escollir: es troba en mans d'ERC. Sembla que pensin: “qui dia passa, any empeny”. Estan “condemnats a entendre's”… el contrari podria desembocar en noves eleccions i cap dels dos sembla estar-hi interessat per l'incert que podria ser el resultat. Millor entendre's… ara com ara.

Per això ERC vol capitalitzar el més aviat possible un canvi de “rumb social” en les polítiques econòmiques més lesives per a les classes populars: l'euro per recepta, que la Generalitat augmenti la seva recaptació impositiva amb la recuperació dels impostos de patrimoni i successions. Nous impostos a les grans superfícies, a les nuclears, dipòsits bancaris etc. Impostos que ja existeixen en altres territoris de l’Estat.

És cert que serà millor que res, però només aconseguiran ajornar una mica l'agonia que Joan Herrera qualifica de “cercle desastrós”. Al malalt se li aplica una teràpia per aplacar els símptomes, però no es tracten les causes de la malaltia.

CiU tindrà com a contrapartida una ERC que es posarà la soga al coll del dèficit i de les retallades amb el seu aval per a la investidura i votarà a favor dels pressupostos amb la major retallada a la despesa social de la història: 4.000 milions d'euros.

De moment ERC, en plena negociació, manté el silenci en relació a l'afirmació del conseller d'Interior, Felip Puig, sobre la utilització de bales de goma pels mossos el dia de la vaga general i que li va costar la pèrdua d'un ull a Ester Quintana. Les imatges àmpliament difoses a les xarxes socials han demostrat que Puig va mentir al Parlament i que va ocultar un informe intern. La indignació ha crescut i la petició de dimissió de Puig s'ha generalitzat. ERC oficialment s'absté de dir res. De la mateixa manera com ho va fer en la votació per demanar la compareixença de Mas al Parlament en relació al major cas de corrupció a Catalunya, el cas Palau, pel qual CiU ha hagut d'hipotecar la seva seu per pagar la fiança imposada pel jutge.

Tots dos pugen al mateix vaixell i comencen a remar, cap a Ítaca? La mitologia ens explica que només un hi va arribar i que la resta dels companys d'Ulisses van morir pel camí...

Mas formarà un govern feble, el més feble de la història autonòmica de Catalunya. No només perquè governar en minoria ho implica, sinó perquè un govern que no pot aplicar el seu programa, sinó que es veu força a aplicar el “dels altres” (del PP en el terreny econòmic i el d’ERC en el terreny nacional), neix sense força, moral ni lideratge.

Quina “fulla de ruta” porta al referèndum?

Queda per veure quin serà el “full de ruta” nacional, com es guanyarà la majoria social per celebrar el referèndum d’autodeterminació?

Aquesta majoria necessita aliances socials i també aliances amb la resta de l'Estat, a qui cal exigir el reconeixement de Catalunya com a nació sobirana amb dret a decidir el seu futur, a decidir seguir unida a Espanya com una Comunitat Autònoma, com una part d'un Estat federat o bé decidir la separació; fins i tot primer separar-se i després federar-se. En tot cas, Espanya ha de reconèixer a Catalunya el poder de decidir i això implica el reconeixement de la seva sobirania: és una necessitat democràtica per poder seguir convivint en igualtat i sense privilegis d'uns territoris per sobre d'uns altres.

Aquest “full de ruta” necessita molt més que una majoria parlamentària. Necessita un amplíssim acord social que impliqui al Parlament català, però també a les entitats i associacions de tot tipus, sindicats, col•legis professionals, moviments socials, etc. Cal un debat, també a nivell internacional, per donar legitimitat democràtica a tot el procés, especialment si el govern de Rajoy es nega a concedir a Catalunya el dret a realitzar la consulta.

Però a més, cal un debat no en clau d'identitats nacionals, sinó de comunitat política, d'interès comú. “Som un sol poble”: sobre aquesta divisa s'ha forjat la Catalunya moderna i això implica un debat sobre el país que volem i per tant un “procés constituent” en el qual la majoria de la població vegi reflectits els seus interessos i necessitats.

És aquest el plantejament de CiU i d’ERC? No ho sabem. Seria aconsellable que anés en aquest sentit, ja que tenir la majoria parlamentària, fins i tot una àmplia majoria, (si es té en compte que ICV-EUiA està clarament disposada a que el dret a decidir s'exerceixi aquesta legislatura), no implica tenir la majoria social, que és més que el 51%.

Més retallades: un cop de destral de 4.000 milions d’euros


El “full de ruta” social va ser anunciat per Artur Mas dos dies després de les eleccions: una nova retallada de 4.000 milions d'euros. Més gran que la dels dos anys anteriors. Naturalment, com ho va fer Rajoy, va amagar les seves intencions durant la campanya electoral, amagant també les conseqüències d’aquestes noves retallades que “afectaran amb certa gravetat aspectes bàsics de l'estat del benestar”.

Mas repeteix com un “mantra” que el deute privat s'ha convertit en deute sobirà i que les imposicions de la UE i del FMI obliguen a pagar el deute abans d’atendre les necessitats socials de la població. L'ofec financer de la Generalitat conseqüència de la impossibilitat d'obtenir crèdit, la deslleialtat del govern de Rajoy amb la flexibilitat del dèficit…

Però no hi ha res que li faci desertar de la política econòmica d'austeritat dogmàtica que implica un bucle “infernal”: menys activitat econòmica, menys ingressos, més deute = més retallades i més atur i tornem a començar.

El “govern dels millors” ha demostrat ser una drecera d'incapaços i d’inútils amb les seves receptes de “retallades, estabilització i recuperació”. I el desconcert polític pel resultat recollit ha afegit una total incapacitat per reorientar la política econòmica cap a uns postulats més favorables a la majoria de la població. Mentre, el dèficit, que asseguraven que controlarien, s'ha disparat molt més que amb el Tripartit.

CiU analitza el “nou temps” polític sense la política, és presonera de les seves obsessions neoliberals i del dogmatisme de l'austeritat. Segons el seu relat no hi cap més opció que la submissió al BCE i a Merkel. “Ni Hollande es lliura d'ells”, clama Mas com un escut contra les crítiques de l'esquerra.

Mas repeteix a ERC, una vegada i una altra, que qualsevol acord de govern passa per “gestionar” aquesta retallada descomunal en les polítiques socials. Però es fa difícil d’imaginar que aquest no suposi posar a bona part dels catalans a la vora del “precipici social”.

ERC sembla disposada a acompanyar CiU per un temps. Però les “receptes socials” de Junqueras són engrunes davant la descomunal destralada que representa retallar 4.000 milions d'euros en sanitat, educació, serveis socials… De moment només es tracta d’una declaració. Quan es concreti, per exemple, en què i com es retalla el 15% del pressupost de sanitat (ja retallat durant els dos últims anys), quan es passi del paper a la realitat, aleshores veurem una ERC votant a favor… per responsabilitat amb la Catalunya de CiU?

Si acceptem el símil del mateix Mas que diu que ens estem apropant al precipici, què proposaran ells als catalans? Saltar al buit, quan tots sabem que uns salten amb paracaigudes i uns altres sense? Pot un govern portar al poble cap al precipici sense que aquest es rebel•li? Es poden seguir mantenint els compromisos amb les multinacionals, els peatges a l'ombra…? Es pot seguir pagant el deute i els seus interessos sense auditar-la? Es pot seguir permetent un frau fiscal sistèmic que és quatre vegades superior a les retallades anunciades? Es pot seguir tolerant que les caixes i els bancs segueixin desnonant, mentre els pisos buits es compten per desenes de milers…?

Com es pot acceptar que els que més tenen no siguin els que més contribueixen? Com pot ser que els causants de la crisi, d'aquesta estafa globalitzada, segueixin multiplicant exponencialment els seus beneficis en detriment dels interessos de la immensa majoria de la població? Com es pot acceptar que La Caixa rebi 4.000 milions dels pressupostos de l'Estat per quedar-se el Banc de València pel preu d'un euro, mentre s'obliga a Catalunya a retallar en 4.000 milions les polítiques socials que afecten a milions de ciutadans? Com es pot acceptar que empreses amb beneficis acomiadin (com en el cas de Telefònica) milers de persones per augmentar els seus beneficis i substituir als treballadors acomiadats per uns d’altres amb llocs de treball precaris?

Aquestes preguntes no són “catalanes”, naturalment, són gregues, portugueses, espanyoles, irlandeses… també alemanyes o franceses.

Si Syriza hagués guanyat les eleccions gregues hauria plantejat la qüestió clau que, tard o d'hora, caldrà respondre: si aquestes són les regles del joc… cal canviar-les i si no es pot, caldrà desobeir-les. Com ho fa diàriament la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, el moviment contra l'euro per recepta, la vaga de fam contra els acomiadaments a Telefónica, els tancaments per la sanitat pública… És el primer pas contra lleis manifestament injustes amb el poble. La desobediència civil no és solament una forma de lluita justa, és la manera d'expressar que és justament la nostra supervivència allò que està en joc, i no només el fet de redistribuir millor els bens. I aquests moviments i aquestes lluites socials sí que ens representen.

La situació tendeix cap a l'emergència social a una velocitat cada vegada major. Cap govern per si sol, cap partit per si sol, cap sindicat en solitari pot fer front a aquesta situació. És necessari el plantejament d'una àmplia base social i política que trenqui el “marc lògic” del que ja s’anomena “austericidi”, una àmplia base social que qüestioni el pagament d'un deute que, alhora que és il·legítim (en la seva major part) és impagable. Un deute que ja es menja la major part dels pressupostos i que només serveix per sanejar els balanços dels bancs i els seus accionistes (aquest 1% que posseeix el 60% de la riquesa mundial) a costa del patiment de la majoria (l'altre 99%).


David Companyon i Costa

dilluns, 9 de gener del 2012

El Partit dels Socialistes de Catalunya a la cruïlla

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha viscut el seu 12è Congrés en un atzucac produït per la pèrdua continuada d'eleccions i de poder, que l'han situat fora de la centralitat política catalana.

El Congrés ha visualitzat les derrotes, els efectes encara estan per cicatritzar, però el seu objectiu prioritari era recompondre una direcció desacreditada i perduda en un rumb erràtic. Acostumat a governar, després d'ostentar durant 7 anys la presidència de la Generalitat, es va trobar (gairebé) de sobte abandonat per la meitat del seu electorat (del 45,3% al 26,6%), amb un retrocés molt significatiu en les àrees urbanes i metropolitanes.

El PSC s'ha distanciat de la seva base social i aquesta ho ha fet del PSC. Però aquesta no ha estat la discussió ni tampoc s'han analitzat les raons de perquè una bona part de les classes populars i mitjanes li han donat l'esquena per abstenir-se o per transferir el seu vot a CiU i el PP, d'una banda, i cap a ICV -EUiA els que han optat per una opció més a l'esquerra.

El Congrés ha passat de puntetes sobre quin seria el diagnòstic de la seva situació i l'elaboració de propostes que permetin mantenir la confiança dels centenars de milers que l'han votat i recuperar la dels que han deixat de votar-lo. No en va el moviment 15 M, amb la seva crítica radical del paper dels partits socialdemòcrates (també de la resta de les esquerres) com a corretja de transmissió dels interessos del capital, o la vaga general de CCOO i UGT contra les mesures del govern ZP , li han passat factura al PSC.

La principal conseqüència, a tenir molt en compte en l'anàlisi, de l'últim cicle electoral ha estat el gran descens socialdemòcrata (que continua, però, sent la primera força de l'esquerra). Descens que ens porta cap a un cicle dominat per les dretes de CiU i el PP, que ocupen tot el poder de manera gairebé absoluta a Catalunya i Espanya per aplicar un programa radical de retallades de drets socials i laborals, els serveis públics, privatitzacions i empetitiment l'Estat a favor dels mercats i els beneficis privats.

Les classes mitjanes en el centre del discurs

L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ha estat elegit primer secretari pel 75% dels delegats, enfront del 25% que s'ha decantat pel duo Elena-Ros (representants de "Nou Cicle" de Raimon Obiols i del sector "catalanista "d'E Maragall, Tura, Geli ...). El sector de Navarro ha aglutinat al seu voltant el nucli d'alcaldes metropolitans que conserven una minsa part del poder que el PSC tenia fins al 2010. Aquests alcaldes (Bustos, Balmón, Marin, Parlón, el mateix Navarro ...) són les "cares noves" sobre les quals el PSC vol articular la seva renovació.

El pes més rellevant en el nou equip el constitueix el que es coneix com "la federació catalana", el sector del PSC més proper al PSOE en la seva tradició i cultura política. La seva principal preocupació és articular un discurs dirigit a les classes mitjanes, que pateixen l'agudització de la crisi econòmica sota els efectes de l'augment de les taxes i impostos indirectes. Són capes liberal-progressistes, votants tant de CiU com del PSC, preocupades pel manteniment dels drets i llibertats personals davant del retrocés previsible en l'àmbit de l'exercici de la ciutadania amb que amenacen CiU i el PP. Unes classes mitjanes atretes també pel discurs ecologista, que el PSC vol incorporar per aturar el transvasament de vots a ICV-EUiA.

Aquesta visió ha triomfat àmpliament sobre les tesis de "Nou Cicle" de construir noves aliances amb les forces d'esquerres (en un balanç crític, encara que positiu del Govern tripartit) i també sobre les del sector "catalanista", que defensa aprofundir les senyes d' identitat diferenciades del PSC enfront del PSOE i organitzar un grup propi parlamentari al Congrés dels Diputats que rivalitzi amb CiU i ERC amb un projecte català propi. Encara que no es pot oblidar que el sector "catalanista" és un garbuix poc cohesionat i que té punts en comú en la seva proposta estratègica amb el discurs majoritari de buscar aliances amb el nacionalisme convergent davant el Govern central del PP.

El nou primer secretari del PSC, Navarro, va construir l'eix del seu discurs en una proposta de "mà estesa a CiU" per acordar un full de ruta que, en un nou exercici de "equilibrisme" zapaterista, protegeixi els sectors socials més desfavorits , però mantingui la política econòmica neoliberal d'ajust i austeritat iniciada per ZP i que ha aprofundit CiU. Aquesta política neoliberal de "consens per sortir de la crisi "hauria de permetre el PSC reocupar un espai central en la política catalana com a principal partit d'una oposició "responsable" i, al mateix temps, restar protagonisme al PP com a aliat de CiU a Catalunya, utilitzant al seu favor-com va fer CiU a l'oposició les inevitables friccions i xocs amb el Govern Rajoy.

Per això, si el discurs polític del Congrés va situar a les classes mitjanes en el centre de les seves preocupacions, el perfil del PSC com a partit català i els vincles amb el PSOE van ser l'altre eix sobre el qual pilotar les propostes. Les conclusions són clares: es descarta tenir grup propi i un projecte de construcció nacional per a Catalunya autònom del PSOE i de CiU. El que és especialment significatiu en un moment en què el federalisme és un concepte buit de contingut al PSOE, incapaç de resistir les pressions neocentralistes del PP i d'UPyD.

Seguirà el PSC a remolc de la burgesia catalana sense un projecte propi de construcció nacional, després de l'enorme frustració política de la reforma de l'Estatut i davant del desafiament polític del pacte fiscal proposat per CiU. Un pacte fiscal que pretén oferir com a sortida de la crisi econòmica un major autogovern de Catalunya i subordinar el social a l'àmbit nacional, entès com una negociació d'interessos fiscals entre la burgesia catalana i l'espanyola.

Res reflecteix millor l'actual hegemonia de CiU que el "mantra" del pacte fiscal: CiU exigeix a tots els partits que donin suport al govern Mas, sota acusació en contra de "trair Catalunya". S'arriba fins i tot a plantejar un desafiament teòric al govern Rajoy amb la convocatòria de referèndum, s'agita l'independentisme amb el "Espanya ens roba" ... Però la realitat fins ara és que CiU pacta amb el PP a tots els nivells, tot i que Rajoy no para de donar-los carabasses amb el pacte fiscal.

El PSC té el llast, en la seva oposició a CiU, el no haver sabut posar fi a l'injust desequilibri fiscal pel que Catalunya rep menys per habitant que la resta de la major part de les autonomies. La socialdemocràcia catalana finalment sempre s'ha supeditat als interessos del PSOE, temorosa de la reacció de la resta de les autonomies i del PP.

La nova executiva

La relació orgànica amb l'aparell del PSOE ha quedat també reforçada per la designació de Daniel Fernández com a secretari d'organització en substitució de José Zaragoza, nou home fort del PSC a Madrid ... en substitució del mateix Fernández.

En realitat la nova executiva és una combinació d'aquestes "cares noves" i del vell equip de Montilla (nomenat senador autonòmic tot i que la majoria de dirigents era contrari a la seva designació) amb Corbacho, Chacón, Zaragoza, Rangel, Collboni, Nadal i Iceta (ratificats com a responsables del grup parlamentari, en detriment de figures emergents com Martínez-Sempere, Laia Bonet o Eva Granados, que és el vincle amb la UGT). La resta de l'executiva és una combinació dels equilibris amb el sector de Joan Ignasi Elena-Àngel Ros, les JSC i les federacions. Destaca la incorporació de Ferran Pedret del col · lectiu Inflexió, que reclama una política nítidament d'esquerres.

Al Congrés, el debat polític sobre les alternatives socials a la crisi ha estat el que ha ocupat menys temps. En tot cas, el centre del debat no ha girat sobre la política, sinó sobre les persones i els equips. Pocs han dit les coses pel seu nom i el guió és esperar que sigui la crisi i la gestió de CiU, cada vegada més contestada socialment, la qual retorni els vots al PSC. Ara serà en els congressos locals, com el de Barcelona, on pugui sorgir una oportunitat per a un debat de fons real.

El fracàs del projecte de Pasqual Maragall

La crisi econòmica ho inunda tot, també a tots els partits. Per què a afectat tant el PSC? A més de la crisi, que altres causes han portat tantes derrotes?

El projecte del PSC era liderar Catalunya des d'una visió social acoblada a un projecte federal vinculat a una entesa amb Espanya, en què Catalunya veuria reconeguda la seva condició de nació amb drets històrics i un acord fiscal just. Maragall ho va visualitzar en un nou Estatut. Per això va buscar construir un bloc polític hegemònic amb l'acompanyament d'ERC (que buscava des de l'esquerra inter-classista desbancar CiU com a eix central del nacionalisme) i d'ICV-EUiA.

El projecte nacional del PSC va fer aigües per la tensió amb el PSOE-sota pressió del PP-i la por de veure acusat de "nacionalisme excloent", el dictamen del Tribunal Constitucional retallant un Estatut negociat per Zapatero amb Mas, aprovat pel Parlement de Catalunya i votat en referèndum, i la mobilització de CiU i els poders mediàtics de la burgesia catalana i la premsa madrilenya (que han utilitzat totes les desqualificacions possibles contra el Govern tripartit en el terreny nacional i social).

Davant la sordesa de l'Espanya oficial, sorgeix de nou el relat victimista de CiU, que va rendibilitzar, molt més que les opcions sobiranistes, els fruits de l'enorme manifestació del 10J contra la sentència de l'Estatut. La crisi ja era la principal preocupació dels catalans i CiU es presentava com la garantia nacional per fer-hi front.

Però CiU ha utilitzat el crèdit així acumulat no per avançar en el dret a decidir, sinó per llançar un anatema desqualificador contra un PSC esgotat per les contradiccions internes, pels conflictes dins del govern d'esquerres, per la incompetència de Zapatero davant la crisi i les relacions amb Catalunya.

El PSC no ha estat capaç de respondre als grans desafiaments de la societat catalana, ni emancipar-tant de la visió de CiU de Catalunya, com del PP d'Espanya. CiU segueixen sent "els d'aquí" i el PSC apareix contínuament com subsidiari del PSOE (i per extensió d'Espanya), mentre que a la resta de l'estat és presentat com un partit gairebé "separatista" pel PP (i una part del PSOE ).

Com a la resta de partits socialdemòcrates en el govern, el PSC li ha estat més fàcil adaptar-se a un model heretat de creixement i al discurs neoliberal, recórrer al deute en comptes fer una política fiscal progressiva, que en definitiva has de cobrar als "votants" Durant anys, l'ampliació del petit estat del benestar a Catalunya s'ha finançat en el mercat del deute, no mitjançant la recaptació impositiva (fins i tot emprant el marge d'una administració autonòmica amb poca autonomia fiscal i financera com Catalunya).

És més, es va sumar acríticament a l'estupidesa de ZP que "baixar impostos era d'esquerres" i la va practicar suprimint els impostos de patrimoni, de successions ... cedint a les pressions del poder econòmic i de CiU i del PP, amb gran satisfacció d'una ERC en ple gir soci-liberal.

L'estret camí per on transitar

El PSC té doncs un difícil i estret camí per refer-se i recuperar la confiança del seu electorat.

A la seva esquerra té ICV-EUiA, amb una oposició nítida al govern de CiU recolzat pel PP. Oposició tant a les formes autoritàries de Mas, com al contingut de les seves polítiques, que va més enllà del Parlament per situar-se en les lluites dels moviments socials contra els retallada. Una oposició que denuncia així mateix la regressió social que Mas suposa a Catalunya des de la vessant ideològica, perquè la batalla també està en el terreny de les idees. 

No en va una recent enquesta de La Vanguardia atorga a ICV-EUiA la millor valoració en la tasca d'oposició al govern CiU, per davant del PSC i ERC. Aquesta valoració queda reforçada pel fet que Joan Herrera és el segon polític més ben valorat (per darrere de Mas), però per davant de Joaquim Nadal i Pere Navarro del PSC i Oriol Junqueras d'ERC.

L'enquesta projecta uns hipotètics resultats en els que mentre CiU i PP mantindrien els obtinguts en les eleccions autonòmiques, el PSC segueix baixant, i només ERC (que recull la desintegració del partit de Laporta) i ICV-EUiA pujarien de manera notable: entre 4 i 5 escons cadascun.

ICV-EUiA està recollint els fruits d'una coherent defensa del llegat social del Govern tripartit i de la defensa dels drets socials i els serveis públics enfront de les polítiques neoliberals de Mas.

Curiosament, en l'enquesta de La Vanguardia la valoració dels catalans del Govern tripartit és més aviat positiva o regular (56%) que negativa (43%) i, si bé suspenia en les seves polítiques econòmiques i contra la crisi, en canvi la nota era positiva en un 75% per a les polítiques socials, de sanitat, medi ambient i llengua catalana. El sorprenent és que a la pregunta si CiU ho hagués fet millor, la resposta en tots els casos és negativa en més d'un 50%.

Malgrat el clima de oponió que reflecteix l'enquesta, el Congrés del PSC vol desmarcar-se d'una oposició contundent i ferm al govern Mas i marcar distàncies amb ICV-EUiA, a la qual consideren part de la "cultura d'oposició", mentre que ells representarien la "cultura de govern" de les esquerres.

Navarro, Belmón, Fernández, Nadal han intentat per diferents vies enviar un missatge a CiU en relació als propers pressupostos: "... Entenem que cal fer retallades, estem disposats a una entesa si poden modular i suavitzar ...".

I això en un moment d'hores baixes del Govern de CiU. Els abusos en la gestió de les nòmines dels empleats públics, fruit de la prepotència amb la que governa, i els efectes de les retallades que han aplicat fan que-com indiquen les enquestes de La Vanguardia i la del Centre d'Estudis d' Opinió-suspengui en la seva gestió, com també tots els consellers , especialment aquells que tenen relació amb els serveis públics. La veritat per als ciutadans és que després d'un any ... Catalunya va a pitjor: més retallades, més atur, més desesperança.

Només Mas es salva. CiU encara és vista com la millor opció per sortir de la crisi. Però el crèdit se li esgota: Mas ja ha anunciat la seva incapacitat per treure a Catalunya de la crisi, de complir la seva promesa de reduir l'atur a la meitat i proclama, un dia sí i altre també, que no hi ha alternatives a les retallades i dóna un pas més en proclamar que les retallades "són per salvar Catalunya de la intervenció d'Espanya", com li ha passat a la Generalitat Valenciana.

La volta de rosca de Rajoy

Però el govern de Mariano Termidor no necessita CiU per governar i li ha aigualit l'argument a Artur Mas. Amb retallades o sense ja ha llançat la seva aposta contra les comunitats autònomes: Els seus pressupostos han de tenir el vistiplau del ministeri d'economia, abans de ser aprovats en els respectius parlaments.

És una declaració "de guerra" que ha estat qualificada d'"inadmissible i inacceptable" pel portaveu de la Generalitat. Però Mas sap que les mesures provenen dels "think tank" de Merkel i Sarkozy dels que fins fa dos dies es proclamava alumne avantatjat, el primer de la classes en retallades socials.

El "no" a la investidura de Rajoy, que ni va nomenar el "pacte fiscal" malgrat les súpliques de Duran i Lleida, ja va ser un senyal inequívoc que el PP no havia de fer concessions a CiU. Ara va a provar la seva pròpia medicina ... l'ortodòxia neoliberal i no li agradarà ... CiU fa retallades socials "per Catalunya" i el PP li retalla a Catalunya drets nacionals "per Espanya" .

De fet l'anunci del PP és com una segona part de la sentència del Tribunal Constitucional, la primera va retallar els drets nacionals i lingüístics, la llei que prepara el PP ataca directament l'autonomia financera de la Generalitat posant-de facto-tot l'Estat autonòmic sota tutela. Una regressió cap a la reestatalización en tota regla que farà les delícies d'UPyD ... ara ja no és el cafè per a tots ... és oli de ricí per a tots i per a Catalunya són dos tasses.

L'excusa del dèficit de les autonomies (la majoria governades pel PP i aquestes tenen un dèficit espectacular) és perfecta per a la política "recentralitzadora" del PP i que ja portava mesos reclamant a ZP. S'entreveu un llarg període de conflictes entre autonomies i l'Estat ... que pot acabar amb una altra reforma constitucional exprés que atac al títol VIII de la Constitució per la via del control pressupostari

De l'eufòria de 2008 al desert del 2011

El PSC, que dominava tots els ressorts del poder polític el 2008, ara transita per un desert desconegut en 30 anys d'existència i s'ha de presentar davant Mas oferint-se com "fidel escuder", esperant convertir-se en el valedor de les classes mitjanes castigades per la crisi .

Els socialistes catalans també s'han apuntat a la "geometria variable" de CiU, però a l'inrevés. Si CiU, en minoria al Parlament, espera pactar amb PP, PSC i ERC depenent de la llei a aprovar, el PSC espera que aquesta geometria variable es torni impossible per l'èmfasi recentralitzador del PP i es faci insuportable als ulls de l'electorat convergent seguir els acords amb els populars de Sánchez-Camacho a Catalunya i amb Rajoy a Espanya.

Històricament la burgesia catalana mai ha trencat "la corda" que lliga els seus interessos als d'Espanya, més difícil sembla en els moments actuals que CiU no només trenqui amb el PP per l'atac a l'Estatut i l'autogovern-com li exigeixen PSC i ICV-EUiA-i avanç cap a la independència-com li exigeixen ERC i Solidaritat-, sinó de trencar amb el PP implica aïllar-se de l'Europa neoliberal que aplaudeix les mesures de Rajoy i Guindos.

El PSC s'ofereix una vegada i una altra a CiU a canvi de ser un soci estable, a canvi que Mas enterri la "geometria variable" que els fa aparèixer com un apèndix, com un producte de "usar i llençar".

Però els resultats de l'entrevista de Navarro amb Mas han estat bastant escassos, de pura cortesia. CiU no vol col · laborar amb el PSC, vol utilitzar-lo i ja està. Vol que avali les seves polítiques d'austeritat i retallades socials i es calli com penitència per esporgar els seus pecats al Govern tripartit.

Mas no vol un acord estable amb el PSC que li permeti aparèixer a aquest com un element moderador de la seva política de contrareformes radicals, en les que coincideix amb el PP. Se li esgotaria a més una de les coartades favorites que justifiquen la seva política de retallades: la "malgastadora gestió" del Govern tripartit. En aquests termes, el PSC el camí a la seva dreta se li fa pràcticament intransitable i insofrible.

En aquesta disjuntiva estratègica, el PSC no remunta, segueix en caiguda lliure i perdent percentatge de vot i la confiança del seu electorat. En la valoració de líders, Nadal és millor considerat pels votants d'ERC i PP que pels seus. El mateix passa amb Navarro, nou primer secretari del PSC, a qui els votants de tots els partits (de CiU a ICV-EUiA) el valoren millor que els propis del PSC. És només una enquesta, però una mostra evident que "alguna cosa no va bé".

Com apuntàvem, el moviment 15 M ha passat factura al PSC més que a altres partits. El "no ens representen" ha ressonat alt i fort en un electorat progressista que ha constatat l'enorme distància entre l'ètica i la realitat d'unes estructures de partit en què predominen els "senyors de la política" amb privilegis, sous i dietes pròpies d'una casta al marge del poble, un poble que anava acumulant efectius en les files de l'atur mes a mes.

El PSC, després d'un any, no recull cap fruit de la seva política conciliadora amb Mas (facilitar la seva investidura) i de la seva oposició de guant blanc (el 31% creu que hauria de ser més dura), al contrari retrocedeix en suport social, mentre que ICV-EUiA i ERC pugen. La majoria percep el congrés del "nou PSC" com "més del mateix" i el proper Congrés del PSOE pot afegir més llenya al foc.

La fi de la idea federal?

En el debat a les files del socialisme espanyol també es juga una part important del Congrés del PSC, com si d'una segona volta es tractés. I no perquè una de les candidates sigui militant del PSC, Carme Chacón, sinó perquè l'altre candidat, Pérez Rubalcaba, va fer una presentació de la seva candidatura que signaria el mateix Bono.

El discurs de Rubalcaba, ple de retòrica, exigia un mateix discurs del PSOE per a tot Espanya - "la mateixa veu" - en una clara al · lusió a Chacón, però sobretot un torpede al concepte federal que, almenys formalment fins ara, havien tingut els socialistes espanyols. Rubalcaba va destil · lar un discurs en què l'Espanya diversa està de més, és un dèficit i creu que una part del seu electorat li ha donat l'esquena per ser massa tou cap als nacionalismes (una altra vegada el repudiat Govern tripartit ...). El PSOE ha de tornar a ser un "partit nacional".

Naturalment, els mitjans catalans han posat de relleu el gir de Rubalcaba i la incomoditat de Navarro, no tant per decantar-se per un dels candidats en competició, sinó perquè això allunya el PSC d'una part del seu electorat i de la seva base popular, que entenen el "catalanisme polític" com a part d'un projecte federal, així com del sector de votants que no estan disposats a votar un partit que "no defensa els interessos de Catalunya".

La nova etapa necessita un Front social d'esquerres

El PSC ha passat per la seva XII Congrés sense abordar els desafiaments plantejats per la globalització econòmica. La nova executiva haurà d'abordar una estratègia d'aliances en el camp social i polític.

La nova etapa requereix acumular forces a partir de les lluites contra la precarització d'una part important de la societat catalana (un 25% ja viu per sota dels llindars de la pobresa). Una acumulació de forces per generar alternatives en benefici de les classes treballadores i populars i que necessita de la més àmplia aliança de les forces d'esquerra, sindicats, 15 M, moviments socials, associacions ... i ha d'estar forjada en les mobilitzacions. El PSC pot tenir un lloc si mira cap a l'esquerra.

No fer-ho és deixar pas lliure a les polítiques conservadores que alimenten la por, l'atur i la precarització ... brou de cultiu per als populismes demagògics (PP + PxC) i identitaris, que estimulen el conservadorisme i la resignació davant la llei de la selva. I sense abordar aquests problemes de fons, el PSC seguirà a la cruïlla, mirant a la dreta i sense estratègies d'aliances a la seva esquerra

¿Girarà el PSC cap a l'esquerra, cap als moviments socials? Una part del seu electorat i quadres així ho volgués. El PSC segueix sent el partit més votat de les esquerres i cal tendir ponts per sumar a un front social per articular una resposta àmplia i contundent a les polítiques de submissió de CiU als mercats i l'Europa de Merkel i Sarkozy.

L'augment de suports d'ICV-EUiA, fins i tot amb el reconeixement que al seu treball d'oposició donen les enquestes (amb el seu reflex a nivell de l'Estat a IU, o en el cas basc a Amaiur), no és suficient per resistir o aturar la ofensiva neoliberal contra les condicions de vida de les classes treballadores, el desmantellament del ja feble estat del benestar, la retallada dels drets socials i els serveis públics. Cap partit, ni sindicat, ni moviment social té la força suficient per plantar cara per si sol.

El PSC hauria de sortir d'aquest camí tan estret per on transita. Esperem que quan ho faci agafi el camí cap a l'esquerra.