dijous, 18 de desembre del 2014

Operació Pandora, la Llei Mordassa en proves?

Si dimarts 16 de desembre ens llevàvem una gran operació policial contra un suposat “terrorisme anarquista”, escorcolls d’hores i hores a la Kasa de la Muntanya, ateneus i Centres Socials Okupats...dimecres ens anàvem a dormir amb un altre registre, aquest cop, a l'Ateneu l’Harmonia de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. 

Queda clar que s’ha donat un pas més en la voluntat de vincular moviments socials, espais alternatius, okupacions i ideologies “dissidents” del sistema amb notes de premsa on calculadament apareixen mots com “terrorisme”, “violents”, “anarquistes”... repetits mil i una vegades des de mitjans de comunicacions com si fos una “raó d’estat”. (vegeu l'article del Grup Barnils "Terrorisme anarquista, periodisme d'Estat" http://www.vilaweb.cat/mailobert/4224076/terrorisme-anarquista-periodisme-destat.html)

Res és casual, són els mateixos fils argumentals amb els que el govern Rajoy justifica la Llei de Seguretat Ciutadana, fils argumentals que ens transporten a la generació de “por”, “inseguretat”, “enemics”... pels quals “necessitem un enduriment”, que com molts han assenyalat, ens duu a l’època de les lleis franquistes... en un moment en el qual a l’Estat Espanyol ETA va decretar ja fa cinc anys una alto-el-foc definitiu i incondicional. Aquesta llei no va contra el yihadisme o altres formes de terror, és una llei de dreta extrema,
 ideològica i repressiva contra la mobilització sindical i la protesta social.

El ministre de l'Interior, Fernández Díaz en una conferència del 2012 a Barcelona explicava el nucli central de la Llei, en aquell moment en elaboració: “... En este mismo contexto deberían situarse algunos de los piquetes sindicales, cuyo papel informativo parece innecesario en la actual cultura de la sobreinformación. Todos estos comportamientos acostumbran a catalogarse como falta... que se saldan con inútiles amonestaciones, multas simbólicas y fracaso coercitivo. Es el mundo al revés, donde los antisistema que viven del sistema se apoderan del espacio público. Estamos frente a una real y constante apropiación indebida, que provoca una pérdida de confianza del ciudadano normal (sic)...”. (podeu llegir-la aqui: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/fdez_d__iz____violencia_urbana_la_i/0)

Ara la Llei ja ha passat el primer tràmit al Congrés, fortament

qüestionada política i socialment que senyala com el règim polític en crisi vol defensar-se de les classes populars omplint d'arsenal repressiu la legislació. i ai las! al cap de quatre dies ens trobem una operació “anti-terrorista”... a Barcelona (ves per on! a la ciutat de la Rosa de Foc, la ciutat de les grans mobilitzacions pel dret a decidir). Onze persones han estat detingudes. Milers de persones s'han manifestat a Barcelona i arreu de l’Estat contra aquest atac repressiu i tornarem a fer-ho quantes vegades calgui.

Aquesta Llei, aprovada pel Partit Popular, és el major atemptat contra les llibertats de reunió, expressió i manifestació del règim del 78. Suposa un autèntica destralada als drets individuals i socials criminalitzant la protesta. Aprovada pel PP amb la comprensió de CiU que és l’únic grup que no s’ha compromès ha derogar-la, ans al contrari va assegurar que l’aplicarien.

Les pressions internacionals, el Consell General del Poder Judicial i el Consell General de l'Advocacia han obligat al govern a modificar o eliminar 33 infraccions del projecte original.

El Govern, manipulant els terminis d'esmena, no ha introduït fins a l'últim moment la reforma de la Llei d'Immigració, permetent les devolucions en calent dels immigrants, tot i que el Consell d'Europa ha fet una crida expressa als diputats espanyols a votar en contra.

A partir de l'entrada en vigor de la llei, els i les ciutadanes podran ser detingudes sense cap garantia 6 hores, es restringeix la circulació de les persones per mera decisió administrativa policial i es prohibeixen taxativament les manifestacions davant del Senat, el Congrés i els parlaments de les autonomies, tot i que no estiguin reunits. Les actes de la policia es converteixen, com si es tractés de notaris de la fe pública, en proves jurídiques mentre no es demostri expressament davant els tribunals la seva falsedat.


Aquesta llei és una amenaça, no només contra les recents protestes dels ciutadans contra la crisi econòmica i social en aquesta agonia del règim de la segona restauració borbònica, sinó contra el dret de vaga, els piquets informatius i la llibertat sindical. Ja hi ha hagut exemples en aquest sentit.

El conseller d'Interior, Espadaler, ha fet declaracions acceptant l'aplicació de la "Llei Mordassa", ja el seu antecessor Felip Puig ja va dir: “Anirem fins els límits de la llei i una mica més”. Només cal veure com han desplegat 700 mossos per una macrooperació dissenyada per fer creure de la “necessitat” d’endurir fins al lí
mit la repressió contra la protesta social i la dissidència, ja ho vam veure amb Can Vies.

Quin govern el de Mas! Diu que vol independitzar-se d'Espanya però no té problemes per aplicar la repressió decidida per l'Audiència Nacional. Si cal avançar cap a una República Catalana és també per derogar lleis com aquesta; perquè les llibertats siguin plenes i un tribunal extern no imposi les seves mesures repressives; perquè la policia estigui al servei de la ciutadania i la garantia de les llibertats, no de la repressió.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Breus apunts sobre la conferència d'Oriol Junqueras

Un procés constituent per una República Catalana

La conferència d’Oriol Junqueras ha estat en un punt d’inflexió en el debat post 9n, que havia estat marcat per la conferència d’Artur Mas, que va situar els elements centrals en unes eleccions plebiscitàries (la “consulta definitiva”) amb una llista única de personalitats (polítics, gent de prestigi i tècnics en la qual s'hivernaven les sigles de partits) i un únic punt que expressament obvia els aspectes socials en un full de ruta de 18 mesos amb un govern de político-tècnic que paral·lelament a la creació d’estructures d’Estat es negociava amb l’Estat Espanyol i un referèndum, al cap d’aquest any i mig, per obrir el procés constituent. Si no és donaven aquestes circumstàncies, Mas no convocaria eleccions

Junqueras va situar els eixos centrals en: eleccions immediates, que planteja ja com a constituents per una República Catalana amb diferents llistes de partits o coalicions amb els seus respectius programes i un punt comú per la independència. Exercir des del primer moment com a Estat amb un govern de concentració i construir les estructures d’Estat alhora que es crea legalitat catalana i es redacta la Constitució, que es posarà a ratificació en referèndum. Fort contingut dels aspectes socials com a manera d’ampliar la base social de la independència (tota una auto-esmena d’ERC al seu suport a CiU aquest dos darrers anys) i la necessitat de fer un “país net” en referència a tots els casos de corrupció.

Les principals diferències per rebutjar la “llista única” amb un únic punt programàtic estan en els aspectes socials i econòmics i la lluita contra la corrupció i el frau fiscal, doncs la seva absència faria que molts independentistes o gent disposada a votar opcions favorables a la independència, no ho fessin pel rebuig a les polítiques neoliberals d’un govern Mas tacat també per la corrupció de CiU.

La proposta feta per Junqueras té bastants punts en comú amb la conferència política on EUiA que, partint d’una aliança entre federalistes, sobiranistes i independentistes, proposava un Procés Constituent per la República Catalana i, lògicament, diferències.

Coincideix en la necessitat d’un canvi substancial de les polítiques neoliberals (pobresa zero), l’eradicació de la corrupció sistèmica i el frau fiscal (corrupció zero), convertir la mobilització social en un procés constituent de baix a dalt i l’aspiració a un Estat propi es concreti en una República Catalana i podríem dir que difereix del plantejament d’EUiA en el nom (llistes per la independència, en compte de per la República Catalana, per exemple) i en el com (proclamació immediata de la independència sense una consulta basada en la legalitat catalana).

Si bé es cert que la impugnació de l’Estat a la consulta té per objectiu bloquejar el dret a decidir dels catalans, no hauria de ser que la consulta quedi desdibuixada rere unes eleccions on, amb la llei electoral espanyola, es beneficia als “grans partits” atorgant majories absolutes amb menys del 40% dels vots. El mandat democràtic exigeix que la proclamació de la independència assoleixi més del 50% dels vots i on cada vot tingui el mateix pes, cosa que no passa en unes eleccions per escollir diputats on els vots de Lleida o Girona valen més que els de Barcelona.

Si hi ha eleccions, no es segur que Artur Mas les convoqui d’acord amb les seves pròpies paraules, crec que han de ser constituents i si el resultat dóna un mandat majoritari per iniciar el procés constituent i de ruptura amb la legalitat espanyola, al meu parer caldria una ratificació de la Constitució de la República Catalana en forma de consulta o referèndum vinculant.

A llarg d’aquest darrers mesos he defensat que la gent d’esquerres la manera que tenim de dir independència és República Catalana i que independentista, federalista o confederalista, hores d’ara, aquesta República Catalana lliure i social, només pot passar la proclamació d’un Estat independent doncs el Regne d’Espanya mai no acceptarà una solució democràtica en la que el poble decideixi o en tot cas, aquest pas de exercir la sobirania és la millor manera de trencar el Règim monàrquic que oprimeix socialment a les classes populars arreu de l’Estat.  

Comparteixo, però, amb altres companys i companyes d’EUiA, que la República Catalana, com a subjecte sobirà, ha de poder (almenys teòricament) federar-se, confederar-se o ser independent, d’acord amb la voluntat popular i la Constitució catalana hauria de contemplar-ho.

Entenc la proposta d’ERC com un pas endavant en un aspecte central: guanyar l’hegemonia social de les esquerres i els valors republicans, això implica, no només no fer una “llista única” amb CiU, sinó de facto trencar amb les polítiques neoliberals de les quals el govern d’Artur Mas n’és un dels exponents i això cal fer-ho des d’ara mateix. Ara és l’hora, d’altra manera no aconseguirem l’alliberament nacional i social de les classes populars catalanes. 

És en aquesta perspectiva que són possibles punts d’acord i configurar, perquè no, un espai on des d’ERC, ICV, EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i altres forces, siguin capaces de construir el binomi Estat Nou-Nou Estat a favor de la majoria del poble.

Ara el President va coix. El poble ha de fer camí, un camí constituent amb les dues cames, la nacional i la social.


dijous, 6 de novembre del 2014

SIs raons per votar SISI

  
La impugnació i suspensió per part de l’Estat Espanyol i el Tribunal Constitucional han donat al 9N tota la càrrega política que el Govern d’Artur Mas, amb la seva marxa enrere en l’aplicació del decret per fer la consulta –tot acatant l’anterior suspensió del TC- havia perdut en diluir-se en un “procés participatiu”.

La participació i la mobilització en serà la clau d’un procés que va començar en el poble i serà la mobilització del poble la que desafiarà la legalitat espanyola i les estructures del Règim monàrquic. 

Aquest 9n és doncs un pas cap a la ruptura democràtica dins d’un Estat Espanyol que és incapaç de donar una sortida democràtica a la voluntat abastament majoritària de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya de ser protagonistes i decisius en com i quines han de ser les relacions amb l’Estat Espanyol, inclosa l'opció de la independència.

És cert que el 9n no generarà un “mandat democràtic”. L’Estat ha tingut la capacitat de bloquejar un procés deliberatiu i el govern català ha decidit acatar al TC i la legalitat espanyola, però la voluntat d’exercir el Dret a decidir continua creixent i el diumenge seran molt i moltes els que es rebel·laran contra unes lleis que intenten impedir l’exercici de drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió i participació.

Per això resulta incomprensible la posició d’aquells que dient-se d’esquerres es quedaran al sofà veient-ho per la TV... indiferents i suposadament neutrals com el PSC, o altres forces d'esquerres, en una actitud nècia que prefereix mirar el dit en comptes de la lluna. A tots ells ja els va retratar el poeta Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo , cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”

Per tant, aquest 9N és de totes i tots, dels qui s’expressaran

amb la papereta del NO, del SINO i del SISI. Fins i tot d’aquells que votin en blanc o simplement introdueixin a l’urna el que vulguin. 

El termòmetre del 9N està en la quantitat de gent que decideixi posar-se dempeus i rebel·lar-se contra aquest Estat antidemocràtic, autoritari i negador de drets.

Per això l’opció del SISI, ara i aquí, encara pren més força, tot sent conscient que la independència no resolt res per sí mateixa, com no ho resolt a Grècia o Itàlia. És imprescindible canviar la correlació de forces en el que és una mateixa lluita per les llibertats nacionals i els drets socials en un context de capitalisme globalitzat cada cop més incompatible amb una democràcia basada en el poder i sobirania del poble.

I, naturalment, el meu SISI està molt més a prop del SINO d’en Joan Mena o en Joan Herrera que l’entenen com una eina per la "ruptura democrática i procés constituent" que dels qui no volen independitzar-se de La Caixa.

Aquí us deixo, breument les “meves” SIs raons:

*Un SI per la República Catalana, que la vull lliure i social, sobirana i solidària, independent o lliurement federada amb altres repúbliques a Espanya, Ibèriques, dels Països Catalans o d’Europa.

*Un SI perquè el poble decideixi. Per exercir la democràcia directe i participativa que empoderi a la ciutadania i faci néixer una nova relació entre els pobles.

*Un SI a la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles. Mai més un poble al servei d’una Constitució, volem la Constitució de la República Catalana al servei del poble.

*Un SISI perquè vull guanyar l’hegemonia social de les esquerres i posar el poder al servei de les classes populars enfront d’aquells que no volen independitzar-se dels poders econòmics, no volem X. Sala-Martin de ministre d’economia.

*Un SISI contra les polítiques d’autericidi exercides pels governs de Mas i Rajoy i contra la mercantilització i privatització dels drets socials

*Un SISI de ruptura democràtica i per enfortir els processos constituents a Catalunya, l’Estat Espanyol i Europa. Res aproparà més la República als pobles d’Espanya que exercir el dret a decidir, a decidir-ho tot i res aproparà més la llibertat en peu d’igualtat als pobles d’Espanya que la proclamació de la sobirania i la independència de Catalunya .

Ah! I jo votaré per... l'Andreu Nin!

dijous, 9 d’octubre del 2014

Llibertat pel pres 8719600510. Arnaldo Askatu!

La localitat guipuscoana d'Elgoibar, lloc on va néixer Arnaldo Otegi, farà el proper dissabte 11 d'octubre una manifestació per exigir la seva posada en llibertat. 

La manifestació està organitzada per la plataforma 'Arnaldo Askatu Política Askatu', i coincideix amb el cinquè aniversari de la seva detenció i de la de la resta de condemnats pel cas Bateragune. 

Otegi es troba a la presó de Logronyo des d'octubre de 2009, condemnat per participar en la formació d'un partit polític, Sortu, que avui dia és legal i participa dins les coalicions Bildu i Aralar. A la web http://www.arnaldotegi.com/?lang=pt podreu trobar les adhesions tant d'organitzacions polítiques, socials, sindicals, culturals com a títol individual.

Aquí teniu el comunicat que he adreçat en suport de la manifestació i la llibertat d'Arnaldo Otegi:

Companys i companyes,

Vull donar-vos tot el meu suport a la campanya per l’alliberament d’Arnaldo Otegi i tots els companys empresonats pel cas Bateragunen -Arkaitz, Sonia, Miren i Rafa- i a la manifestació del proper dissabte 11 a Elgoibar.

Arnaldo Otegi s’ha convertit en un símbol de tots els presos polítics a l’Estat Espanyol, un Estat que no ha dubtat en saltar-se les seves pròpies lleis per mantenir un “estat d’excepció permanent” envers els presos bascos i emprar-los com a ostatges contra el procés de pau a EuskalHerria. 

Un Estat que no dubta en empresonar sindicalistes pel fet de ser-ho o de negar qualsevol via de solució democràtica a la reivindicació del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

M’adhereixo, doncs, a la petició de llibertat per Arnaldo Otegi, el pres 8719600510 i el seus companys, fetes des del Parlament Basc fins al premi Nobel de la Pau Desmon Tutu. El seu empresonament és un atac al drets humans i a la nostra dignitat, no ho podem permetre i no ho permetrem.

Arnaldo Askatu!

divendres, 19 de setembre del 2014

Esquerres pel SISI, construïm el nou pais


La mobilització gegantina de la Diada i l'aprovació de la Llei de Consultes pel Parlament de Catalunya marquen el curs polític que acaba de començar i que té en un horitzó cada cop més proper el 9 de novembre, la data acordada per realitzar la consulta.

La V ha estat un impuls i una validació popular de la Voluntat de Votar, de que sigui el conjunt de la ciutadania la que decideixi sobre el futur de Catalunya. Com han fet els escocesos que han decidit lliure i democràticament, exercint la seva sobirania, seguir dins la Gran Bretanya. Alguns pensem que el SI ens hagués apropat més a l'Europa dels pobles i construida des de baix, des de la ciutadania i hagués estat un cop dur a l'Europa del capital que ha apostat clarament pel NO. 

Ara cal convocar la consulta i que el Govern de Catalunya obeeixi el mandat popular expressar l'11 de setembre i obeeixi la legalitat catalana si el Tribunal Constitucional suspèn la Llei de Consultes i la consulta del dia 9 de novembre. Té tota la legitimitat, l'acord majoritari del Parlament i, sobretot, la força de la mobilització ciutadana i popular.

També cal, en aquest camí, deixar ben palés que els drets nacionals no poden amagar el drets socials i la necessitat de construir un país lliure, just i net. Una República Catalana on les esquerres socials, polítiques.. volem que siguin majoria. 

Per això, sota el manifest "Construïm el 9país" afirmem que: "...això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric..." 

Col·lectius i diferents persones, activistes socials, veïnals.. i diputats i diputades com Joan Tardà (ERC), Jaume Bosch, Laura Masana, Sara Vilà (ICV-EUiA), David Fernández, Isabel Vallet, Quim Arrufat (CUP) l'hem signat. Si voleu adherir-vos-hi aquí podeu fer-ho: Esquerres pel SíSí

Aquí teniu el video de presentació del manifest feta per Lluís Rabell, president de la FAVB : http://www.youtube.com/watch?v=91NO6_9IALs
i per Abel Rodríguez i Joel Sans, activistes: http://www.youtube.com/watch?v=fZQUH6eIW6U



Manifest

SÍSÍ, construïm el 9 país!
Democràcia, llibertat i justícia social

Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.

Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda

negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.

Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.

Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat

per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.

Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí. Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Un 11 de septiembre decisivo para Catalunya y España

"El pueblo de Cataluña tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano". 
Declaración de soberanía y el derecho a decidir del pueblo deCataluña del Parlamento de Catalunya (23/01/2013)

Nota: Artículo firmado junto a Josep Ferrer i Francesc Matas y publicado el 7 de septiembre en la revista "Sin Permiso" (www.sinpermiso.info)

Donde sea de la piel de toro, en las conversaciones de café o en la prensa, en las entrevistas y declaraciones de dirigentes políticos y de los gobiernos, aparece la consulta soberanista catalana como algo central y controvertido, dotado de una gran presión emocional. La Diada Nacional de Cataluña de este año es crucial para el Reino de España y para Cataluña.

Imagen recreada de la "V" 
El mayor o menor éxito en la masividad del jueves 11 de septiembre será un hecho decisivo tanto para quienes están a favor o en contra de la consulta del 9 de noviembre. La ciudadanía en Cataluña es la clave. El pueblo movilizado es el factor decisivo para efectuar la presión necesaria, con la legitimidad emanada del anhelo y voluntad popular, que encamine a partidos, Parlament, gobierno y presidente de la Generalitat a convocar y organizar la consulta sobre la voluntad democrática de proclamar un nuevo Estado, sobre si este Estado catalán ha de ser independiente o no.

Desde el bloqueo de la reforma del Estatut de Catalunya por el Tribunal Constitucional, la respuesta de la ciudadanía catalana, movilizadada pacíficamente, ha resultado elocuente, como puso de manifiesto el 11 de septiembre de 2010 ("Somos una nación", "Nosotros decidimos"). Desde 2012 Cataluña evoluciona rápidamente hacia la izquierda soberanista 2. Y este desplazamiento no favorece precisamente a CiU.

El imaginario popular, la opinión pública o la consciencia colectiva, es un fenómeno a estudiar detenidamente. Las mil y una causas y reivindicaciones contra los recortes de la austeridad gubernamental y patronal se incorporan en la movilización en curso y a lo que se denomina el proceso de la consulta. Es un giro hacia la izquierda en el que se incluye la defensa de la radicalidad democrática, expresado en propuestas de procesos constituyentes de la ciudadanía, la sociedad y sus instituciones.

El proceso prefigura una situación de pre-ruptura democrática, en la que la Diada del 11 de septiembre y la consulta del 9 de noviembre son jalones decisivos que determinarán el futuro inmediato y a largo plazo en el Reino de España y en Cataluña. Incluido los escenarios electoral autonómico, municipal y general. Ningún partido, sea español o catalán, saldrá indemne de la consulta y su resultado, ninguno saldrá indemne tampoco si ésta no se celebra por la prohibición del Estado y el acatamiento del gobierno catalán. Todo se mueve: lo decisivo es en que dirección.

Consultar y votar es una cuestión de democracia

En Europa, Escocia puede votar sobre su independencia del Reino Unido, en un proceso acordado entre ambos gobiernos y convocado por el primer ministro conservador David Cameron. Habrá referéndum legal el 18 de septiembre y la población decidirá. El Reino Unido contempla y ejerce el derecho a la autodeterminación de los pueblos y naciones.

En Europa, Cataluña no puede votar sobre su independencia del Reino de España según el gobierno PP y el Tribunal Constitucional. La Constitución de 1978 cierra la vía a un referéndum legal español circunscrito a la Autonomía catalana sobre lo que quiere ser Cataluña y si su población quiere mantenerse unida o separarse del Reino de España. 

Para el gobierno del Estado, para el PP y el PSOE, así como UPyD y Ciutadans, los nacionalismos periféricos son nocivos. Para el gobierno y el Tribunal Constitucional la consulta o referéndum es pura y llanamente ilegal. Hacer la consulta no es democrático, al no ser legal por ir contra el orden jurídico constitucional. 

En SinPermiso, Hilary Wainwright3 citaba a Cat Boyd en una reciente reunión en la Cámara de los Comunes: "La independencia de Escocia no es una cuestión de fronteras o banderas, sino de la vida de las personas y como cambiar a mejor.” 

La "V" de la Vía catalana 2014 se convoca con el lema "Ara és l’hora (Ahora es el momento). En el llamamiento se hace referencia a que hay que convocar la consulta y poder votar. La presidenta de la Asamblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, y la de Òmnium Cultural, Múriel Casals, entidades convocantes de la "V" de este 11 de septiembre, añaden que se ha de Votar y Vencer. El acento se ha situado en poder votar democráticamente y en que condiciones, más que en el contenido concreto del voto. Votar en esta consulta es una cuestión democrática. Hacer la consulta se convierte en la prueba definitoria de la democracia española y de la catalana. 

En el caso de que la legalidad constitucional de 1978 del Reino de España, gestionada por unas instituciones en manos de la derecha conservadora, impida la expresión democrática catalana, se hará necesario partir de la legitimidad popular ciudadana para construir una nueva legalidad y un nuevo marco constitucional.

Crisis del estado monárquico de las Autonomías 

El Estado surgido de la segunda restauración borbónica está en una crisis profunda, que abre boquetes por todas bandas. El gobierno del PP se parapeta en una mayoría absoluta parlamentaria que sabe que tiene fecha de caducidad. 

La erosión del sistema bipartidista, la contraproducente política económica y social -ineficaz respecto a la crisis económica y terriblemente injusta para la mayoría de la población-, el desprestigio de la Corona -mal resuelto con una abdicación exprés y un heredero sin respaldo popular-, la recentralización y la crisis fiscal de las autonomías, preceden el envite mayor de la consulta catalana. 

Aznar firmando contra el Estatut de 2006
Quizás explotar el “efecto catalán” acalle por un tiempo las necesidades populares y trabajadoras españolas. Quizás se logre un cierre de filas ante la “amenaza” de que se rompe España, concebida como un sólo país y nación, y permita esconder -como pasa con la corrupción- que este Reino de España y esta Constitución afectan ya de manera muy negativa a toda la población, la española y la catalana. 

Las reivindicaciones de los sindicatos y de las de la Marea de la dignidad ("Pan, Trabajo, Techo") requieren unas libertades democráticas, unas representaciones políticas, y unas instituciones con contenidos sociales, por lo tanto de izquierdas, que les llevarán a buscar alianzas sociales y entre los pueblos para liberarse juntos y todos de este Estado. Cataluña es por ahora el eslabón débil del gobierno del Reino de España. 

El enfoque de Cospedal o Montoro, refiriendo a la violencia que implicaría una ruptura de la unidad de la nación española suenan a lenguaje cuartelero o tabernario, pero no democrático. ¿La consulta y votar serían un acto violento? ¿O lo sería un doble Sí/Sí al Estado catalán y a la independencia? 

La secretaria general del PP y presidenta autonómica de Castilla-La Mancha se lució en Badalona con su propuesta de una gran coalición contra el soberanismo catalán que incluiría al PP, PSC, UDC, C's y UPyD. Pero los previstos interlocutores desdeñaron esta posibilidad que les ponía la soga al cuello. 

Pedro Sánchez, nuevo secretario general del PSOE, ha presentado al presidente Artur Mas en Barcelona la propuesta de su antecesor Alfredo Rubalcaba de un Estado federal, sin mencionar si implica mantener la Monarquía o avanzar hacia una República. Hemos de hacer el ejercicio de suponer que previamente tendría que ganar las elecciones con una mayoría suficiente cualificada para abordar los cambios que ofrece. Tras la reforma constitucional, una consulta legal, de la que seguiría excluida de antemano toda posibilidad sobre la constitución de un estado catalán o su separación. Mientras tanto, Cataluña tiene que suspender su consulta y abandonar “delirios de libertad e independencia”.

No es de extrañar que, ante estas andanadas, las perspectivas unionistas, directamente centralistas e involucionistas del PP, con amenazas incluso de suspender la Autonomía, o las federalistas del PSOE, no conciten fervor, no contribuyan a resolver la crisis estatal, y tampoco consigan frenar el descalabro de sus partidos en Cataluña.

El movimiento revolucionario municipalista en 1931 abrió las puertas a la Segunda República española, poniendo fín a la primera restauración borbónica. Por eso vuelven a ser de actualidad las concepciones y propuestas por las que lucharon Joaquín Maurín y Andreu Nin. Su puesta al día abre perspectivas para una República Catalana y una Confederación de Repúblicas Ibéricas.

Pujol hunde política y moralmente al pujolismo y al autonomismo

A menudo sectores de las izquierdas contrarias al derecho a decidir, que son incapaces de entender (o mejor dicho, no quieren entender) que el derecho a la autodeterminación es un derecho democrático, han empleado como argumento la hegemonía de la burguesía catalana en el proceso soberanista. 

Pese a que cotidianamente los diarios nos muestren como la gran burguesía catalana es abiertamente contraria al proceso (Fainé, Lara, Freixenet, Oliu, Rosell, Carceller, etc.) insisten en acusar a las izquierdas que defienden la consulta (ya no digamos si defienden el Sí/Sí, tanto el abiertamente independentista, como el que se presenta como herramienta para avanzar en los procesos de ruptura del Reino de España) de someterse a la burguesía catalana y, por tanto, de dar cobertura a las políticas neoliberales de recortes sociales. Asimilan el papel de ICV-EUiA y la CUP al de ERC, pese a que han animado, participado y estado en primera línea de todas las movilizaciones sociales de denuncia del gobierno de CiU.

Señalan un problema real y sustancial: ¿quién tiene la hegemonía social, política, ética?. Tras la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut, las izquierdas -que acababan una etapa agotadas y divididas por el gobierno tripartito y el fracaso del Estatuto-, estaban muy lejos de poder ejercer ninguna hegemonía. CiU tenía y tiene el gobierno... pero los cambios profundos que está viviendo la sociedad catalana (también la española) son de un alcance muy profundo e incontrolables por los aparatos de los partidos.

En este sentido, la confesión de Jordi Pujol se ha convertido en la confesión del fraude político, social, ético del “pujolismo", la ideología dominante desde los años 80 en Cataluña. El caso del clan Pujol, la confesión de fraude durante 34 años para acumular una fortuna (secreta, como la del Rey, como la de tantos empresarios del régimen…), independientemente de las razones de la misma y de la utilización por parte del Estado de una información que había mantenido oculta durante decenas de años, ha puesto en el centro del proceso soberanista la naturaleza de las élites que han gobernado Cataluña. Como las élites catalanas han utilizado los mecanismos de corrupción, clientelismo e impunidad igual que el resto del Estado. Como el fraude fiscal en Cataluña -superior a los 15.000 millones de euros- es uno de los causantes de los recortes sociales y las medidas de austeridad. Como a la corrupción se ha sumado la impunidad política y judicial.

Millet y el caso Palau han vuelto a salir a escena, al igual que la sede embargada de CDC, como un ejemplo más de la compra de voluntades y del entramado de empresas de la construcción, sanidad, medio ambiente... a las que la adjudicación de concursos públicos servía para financiar a CDC o UDC y al mismo tiempo enriquecer a las familias que vivían en el poder. La primera respuesta de Mas, diciendo que "era un asunto personal de la familia Pujol”, abrió los ojos y los oídos a tanta gente que no quería o hacía esfuerzos por no creer que fuera posible esta "doble moral" con la que Jordi Pujol ha liderado durante tanto años Cataluña.

CiU, que ya había perdido la hegemonía social del proceso que se vive en Cataluña, intentó antes de la primera gran manifestación del 11 de septiembre de 2012 que la reivindicación fuera el "pacto fiscal" con el gobierno de Rajoy  y no “Cataluña, Nuevo Estado de Europa, Independencia". 

La manifestación certificó que el catalanismo viraba del autonomismo y del “peix al cove” tantas veces repetido por Pujol -y que en castellano se traduciría por "más vale pájaro en mano, que ciento volando”- hacia el ejercicio del derecho a decidir: CiU tuvo que enterrar sin solemnidad el "pacto fiscal". Este cambio, surgido del empuje popular, implicó una gran mayoría social que todavía perdura y que, ha medida que avanza, cada vez confia menos en CiU.

Fue el inicio de su pérdida de la hegemonía política. Artur Mas convocó elecciones adelantadas con el convencimiento de que lograría una mayoría absoluta que le permitiría controlar el proceso. El resultado fue catastrófico para CiU. Perdió 12 diputados y el punto de gravedad de los partidos favorables al derecho a decidir giró hacia la izquierda. Las últimas elecciones europeas mostraron esta pérdida, cada vez más acusada, de hegemonía política. Las últimas encuestas, después del caso Pujol, señalan un gran retroceso de CiU, por debajo del 20% de la intención de voto.

La confesión de Jordi Pujol diluye la hegemonía ética o moral que CiU todavía pudiera tener y deja en manos de las izquierdas, especialmente de aquellas que entienden que hay que transformar socialmente la realidad de Cataluña, una oportunidad, única de construir y ganar la hegemonía del proceso que vive Cataluña por el ejercicio de su derecho a la autodeterminación. Esa oportunidad pasa por ganar la hegemonía social, política y moral y por lo tanto construir una verdadera alternativa de poder desde las izquierdas.

ERC es quien va tomando el testigo de la bandera catalana. Pero no lo puede hacer sola, ni emular lo que ha sido CiU. El independentismo de ERC, para enterrar el autonomismo, necesita la alianza con la izquierda de base trabajadora, incluyendo desgajar de CiU el apoyo de una parte de la clase trabajadora catalana.
  
La Consulta, con la movilización para una respuesta ciudadana Sí/Sí, necesita la confluencia del creciente sector independentista de la población catalana con la componente trabajadora y sindicalista que ha asumido y defiende la independencia como un elemento práctico para romper con el estado de la Monarquía y encaminarse a un proceso constituyente democrático republicano.

Ruptura democrática o involución unionista centralista

En este 11 de septiembre el desafío es que la movilización sea tan importante que se convierta en una señal indeleble y firme que la Generalitat y el presidente Artur Mas no tengan otra opción que desacatar la suspensión de la consulta por
parte del tribunal Constitucional. ¿Se atreverá a la desobediencia institucional el presidente catalán? ¿Podrá ser declarado en rebeldía y acusado de prevaricación? El presidente Mas se verá pronto en la tesitura de escoger entre la legalidad constitucional española o apoyarse en la legitimidad ciudadana para acogerse a una legalidad catalana,constituyente de soberanía.

El escenario alternativo, convocar unas elecciones anticipadas en vez de la consulta, puede aún ser más convulsivo para CiU que llevar a cabo su compromiso político. Una lista conjunta entre CiU y ERC es ahora mismo una quimera, no sólo por las consecuencias del caso Pujol, sino por razones políticas, pues ERC exige incorporar el compromiso de una Declaración unilateral de independencia que difícilmente pueden aceptar aquellos que no se atreven a llevar a cabo la consulta. Por otra parte, tal lista conjunta supondría la ruptura entre Mas y Duran, de la coalición CiU, y de los respectivos partidos, que sólo beneficiaria a ERC.

Para muestra, un botón: en el seno del gobierno se han alzado voces, procedentes de miembros de UDC -la vicepresidenta Joana Ortega- y de CDC -Santi Vila-, que abogan por el aplazamiento de la consulta hasta que haya las condiciones legales. El presidente Mas, a instancias de Oriol Junqueras de ERC, ha tenido que matizarlas, sin desautorizarlas. Y el nuevo coordinador general de CDC, Josep Rull, ha asegurado que pondrán las urnas para votar en la consulta… pero da su apoyo a Santi Vila.

Oriol Junqueras ha señalado su disposición a un gobierno de concentración con el único objetivo político de realizar la consulta. Miquel Iceta ha ofrecido al PSC para entrar en un gobierno que aplace la consulta hasta que pueda ser legal mediante una negociación con el Estado central.

En la medida que la fecha de la consulta se acerca y la presión aumenta, será más difícil que puedan convivir en el seno del gobierno que la tiene que llevar a cabo consejeros que, en vez de poner los cinco sentidos en asegurar la realización del voto de la ciudadanía, se dediquen a introducir confusión o aboguen por escenarios distintos a la orientación adoptada por el Parlament para la convocatoria de la consulta.

La danza de posibilidades y escenarios va a ser frenética. El proceso catalán va a experimentar todas las tentaciones que se desplegaron en la transición de la segunda restauración borbónica.

La posibilidad de una gran frustración, de consecuencias impredecibles, planea sobre los estados mayores partidarios en el caso de que no se responda adecuadamente a la suspensión de la consulta.

El Sí/Sí es la base del impulso a la consulta

La opción democrática de la población y la izquierda española es defender el derecho al referéndum en Cataluña, como se hará en el caso de Escocia. Junto a este derecho, la voluntad política de respetar el resultado de la decisión popular. Esta está siendo la política adoptada por el grupo parlamentario de la izquierda Plural en el Congreso.

Esta posición democrática no implica el acuerdo explícito en los contenidos de la consulta, ni en las decisiones que resulten mayoritarias. 

Pero es de suma importancia que la izquierda española deje de considerar este Estado monárquico como legítimo. Una ruptura democrática en Cataluña con este Reino de España abriría un sinfín de posibilidades inéditas para el desarrollo de procesos constituyentes sociales y republicanos en el estado español. La perspectiva de una ruptura democrática hacia una Tercera República se haría posible

Por eso, a toda la izquierda le interesa que el 11 de septiembre en Cataluña sea un éxito y una nueva baza para que se realice la consulta catalana. En este sentido hay que tener en cuenta que la opción política que mejor defiende las aspiraciones catalanas de autogobierno, y los intereses sociales y económicos de las clases populares se expresa en el Sí/Sí a las preguntas de la consulta.

Será a partir del 11 de septiembre, al fragor de cómo llevar a cabo la consulta a pesar de todos los obstáculos legales y políticos estatales, cuando se desplegará el debate sobre la necesidad para la izquierda de abanderar un Sí/Sí que permita y asegure la ruptura política, de forma unitaria y democrática.

La Memòria histórica es útil para la izquierda. La concepción de Salvador Seguí, dirigente histórico de la CNT, nos es especialmente grata y viene como anillo al dedo: 

“En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista. (...) En cambio,  nosotros, los trabajadores, como sea que con una Cataluña  independiente no perderíamos nada, más bien el contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo.

Una Cataluña, liberada del Estado español os aseguro, amigos madrileños, que sería una Cataluña amiga de todos los pueblos de la Península Hispánica y sospecho que quienes ahora pretenden presentarse como los adalides del catalanismo, temen una entente fraternal y duradera con las otras nacionalidades peninsulares.”

Salvador Seguí "El Noi del sucre". Octubre de 1919 en el Ateneo de Madrid. *4

Notas:


David Companyon, es diputado por ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya. Miembro del Consell Nacional de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) y del Consejo Político Federal de Izquierda Unida. Francec Matas Salla es consejero de acción política de EUiA. Josep Ferrer Llop fue Rector de la Universitat Politècnica de Catalunya.

dijous, 4 de setembre del 2014

Sobirania s’escriu amb V de Votar

Tothom és conscient que aquest 11 de setembre és clau. Els que estan a favor i en contra de la Consulta del 9 de novembre. Ho son els que diuen estar a favor de la Consulta, però que aquesta s’ha d’ajustar al “marc legal espanyol” i els que defensem que la Consulta s’ha de fer Si o Si, com també els que volen acabar amb el procés.

Si el procés cap a la autodeterminació i el Dret a Decidir va començar al carrer amb la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i les consultes populars als pobles i ciutats catalanes, és al carrer d’on sortirà la força per exercir-lo. L’èxit ens fa imprescindibles a totes i tots, la V d’aquest 11 de setembre ha de fer irreversible la Consulta, perquè ha arribat el moment d’exercir una sobirania que s’escriu amb la V de Votar. La SoVirania no és una declaració, és exercir el Dret a Decidir.

I fer la consulta va molt més enllà de convocar-la. Tothom n’és ben conscient que el govern del Reino de España i el seu règim, impugnaran la Consulta del 9 de novembre i el Tribunal Constitucional la suspendrà. L’Estat no dóna cap sortida democràtica per consultar a la ciutadania de Catalunya.

L’èxit d’aquest 11 de setembre és impedir que el Govern d’Artur Mas acati la suspensió del Tribunal Constitucional, un Tribunal que és jutge i part. El Govern haurà d’escollir entre la legalitat catalana o la espanyola. Entre donar la veu al poble o actuar com un govern regionalista que sotmet Catalunya a una legalitat que li nega la seva condició de nació, entre complir la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya encara que això impliqui la ruptura amb el Règim o sotmetre’s.

Ara és l’hora... d’inscriure’s a la V i omplir els carrers per
omplir les urnes el 9 de novembre. Els sindicats, entitats veïnals, socials, de cooperació... convoquen als trams 57 i 58, a la Plaça Universitat, per conformar un “Tram Social”. Cal omplir els carrers de la V i fer-ho amb les samarretes de les reivindicacions que hem portat tot aquest temps de lluites contra les retallades socials a l’educació, la sanitat, els desnonaments, per la llengua, contra els acomiadaments, per la Renda Garantida...

Hem de deixar clar que el nostre el nostre SI/SI és per exigir no només el dret democràtic a un nou Estat, sinó també exigint un Estat nou al servei de la majoria del poble i no d’unes elits que volen seguir sotmetent-lo i explotant-lo. Ara és l’hora també de fer net i acabar amb les seves pràctiques corruptes, tapades durant tants anys d’autonomisme.

Ni Catalunya és un poble mesell, ni oblidem que la burgesia catalana, com hem vist amb el clan Pujol, sempre ha emprat les reivindicacions nacionals per fer millors negocis mentre retallava els drets socials i laborals dels treballadors catalans. Com deia Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por”

Per si voleu llegir sencer el discurs sencer de Seguí, dirigent de la CNT, fet l'octubre de 1919 a l'Ateneo de Madrid, aquí teniu l'enllaç, com podreu veure hi ha coses que segueixen sent "d'actualitat" malgrat els quasi cent anys passats: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9508#.VAgaFsV_vTo

dilluns, 18 d’agost del 2014

El Consell de Garanties avala la Llei contra l'Homofòbia

Aquest 18 d'agost hem tingut una molt bona notícia: La Llei dels drets de les persones LGTBI, també coneguda com la Llei contra homofòbia ha estat avalada pel Dictamen 17/2014 del Consell de Garanties Estatutàries i ho fet per unanimitat. No és només una bona notícia per les persones LGTBI, sinó per a tota la ciutadania de Catalunya, doncs aquesta Llei aprofundeix en els drets de les persones, posant l'accent en el dret a la no discriminació. És un pas més en que els drets no siguin un desig, sinó que siguin reals i efectius.

La Llei aprovada en Comissió (aquí en teniu el text http://issuu.com/davidcompanyon/docs/202-00035_dictamen_revisi__sal/0) no va poder ser aprovada pel Plenari del Parlament de Catalunya del mes de juliol, com estava previst, atesa la impugnació que el PP va fer davant el Consell de Garanties Estatutàries al·legant que la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar homofòbia i la transfòbia -aprovada a la Comissió de Benestar, Família i Immigració- no s’adequava a la Constitució i a l’Estatut d'Autonomia, "en especial l’article 26 bis i el capítol IV del títol IV, sobre el règim d'infraccions i sancions, en general, i més concretament, dels articles 30, 31 i 32."


Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties són contundents contra les al·legacions del PP contra la Llei, que també eren compartides pels diputats i diputades d'Unió que en aquesta Llei van votar conjuntament amb el PP.

El Consell de Garanties Estatutàries acaba el seu dictamen de 45 pàgines amb una única conclusió: "Els articles 26 bis, 30, 31 i 32, i la resta de preceptes del capítol IV del títol IV de la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia i la transfòbia, no són contraris a la Constitució, sens perjudici de les observacions de tècnica legislativa contingudes en el fonament jurídic tercer. Adoptada per unanimitat." 

Aquesta validació per part del Consell de Garanties Estatutàries (aquí teniu el dictamen http://issuu.com/davidcompanyon/docs/dcge_17_2014_lgbti_certcat/0) fa que la llei dels drets de les persones LGTBI i per la eradicació de homofòbia no sigui una llei declarativa, una llei de principis que acaba guardant-se en un calaix. És una Llei "de primera", que caldrà millorar, adequar i ampliar, però de primera amb un Règim sancionador i d'infraccions que ens permet dir que a Catalunya tenim instruments legals per dir que homofòbia és un delicte en tots els àmbits de la vida, no només en el dret penal, sinó també en l'àmbit de les relacions socials, comercials, administratives...

És una Llei pionera no només en l'àmbit cabdal de l'educació, sanitat, serveis socials, esport, espectacles i establiments d'oci... ho és per l'aplicació de la l'article 26 bis sobre la inversió de la càrrega de la prova (pàgines 43 i 43).

Especialment recomanables els apartats sobre els límits a la llibertat d'expressió: "...D’aquí en resulta, com dèiem, que, perquè quedin justificades les restriccions a la llibertat d’expressió o a la ideològica, les conductes prohibides han de contenir uns especials atributs lesius (risc de violència, caràcter vexatori o denigrador, greus actes de discriminació, etc." (pàgina 35). Algun cardenal i més d'un bisbe hauran d'anar amb compte...

En fi, de nou cal dir que res d'això hagués estat possible sense la lluita de tants anys de les entitats LGTBI, una lluita que caldrà continuar ara perquè, una vegada aprovada la Llei, segurament en el Plenari dels dies 1 i 2 d'octubre, aquesta s'apliqui. Com bé veiem cada dia, sense una societat mobilitzada pels seus drets, de poc serveix tenir lleis quan els governs de torn governen contra els drets del poble.

Notcies relacionades:

http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/lhomosexualitat-no-es-una-malatia.html

L'homosexualitat no és una malaltia, l'homofòbia si


http://www.euia.cat/pagina.php?idp=8602

El Parlament aprova, amb el suport d'ICV-EUiA i altres grups, el dictamen de la llei contra la LGTBIfòbia, que inclou un règim sancionador