Aquesta setmana passada al Ple del Parlament
s’han debatut els comptes de la Generalitat del 2011, els comptes del primer
govern d’Artur Mas. Uns comptes en els que malgrat
totes les promeses electorals va créixer l’atur, el dèficit i el deute... i les desigualtats, conseqüència de les prioritats del govern de CiU, marcades per la seva agenda neoliberal de transferir recursos públics a negocis privats i les retallades als serveis públics, les prestacions
socials, l’educació, la sanitat...
Hagués estat d’esperar que amb
els mils de milions retallats als serveis públics, el dèficit hagués baixat, per això
Mas explicava que eren necessaris tants “sacrificis”. Però no, al contrari, els comptes de la
Generalitat del 2011 mostren com el govern de CiU ha augmentat el dèficit i que
aquest va créixer més i a una velocitat més gran que amb els governs d’esquerres.
L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha estat de poc més de 35.500
milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51% més, que el 2010.
I també han augmentat el
dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fent comptes
veurem que en set anys dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va
créixer a raó de 328M€ de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan
sols un any, el deute de la Generalitat ha crescut a raó de 510M€ cada mes, una
vegada i mitja més.
Perquè creix el dèficit malgrat les grans
retallades?
El saldo pressupostari (dèficit o superàvit) és la diferencia entre els
ingressos públics i despeses públiques. Per tant, el saldo sigui negatiu
(dèficit) o positiu (superàvit) depèn de la relació entre ingressos i despeses:
són les dues fulles d’unes estisores.
Què genera el dèficit? La
manca d’ingressos. Perquè han caigut tant els ingressos? Bàsicament per la
manca d’equitat fiscal. L’Agència Tributària xifrava per al període 2008-2011
que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61% era degut a la baixada de
la pressió fiscal i només el 39% a la caiguda per l’activitat econòmica.
Si la pressió fiscal
s’hagués mantingut en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria,
inclús mantenint l’injust sistema de finançament de Catalunya, uns ingressos de
més de 7.000M€ per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de
capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes
com Vicenç Navarro o Albert Recio no van mai a TV3.
Els ingressos públics
d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, el 2011 només
significaven el 35 per cent al conjunt de l’Estat i a Catalunya. Mentrestant,
al conjunt d’Europa l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió fiscal
que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de deu
punts?
Si això li sumem el sempre tolerat i estimulat frau fiscal de les grans fortunes i les grans empreses, estimat en 16.000M€ a Catalunya, tenim la quadratura del cercle.
Sis raons perquè creix el dèficit a Catalunya
Tenim dèficit perquè les
lleis que han aprovat el Partit Socialista, el Partit Popular i CiU, permeten a
les grans fortunes no pagar els seus impostos, i permeten que siguin socialment
insolidaris. Aquí exposo breument els sis principals motius:
- Per l’efecte de les reduccions fiscals que han beneficiat a les grans fortunes, com la supressió de
l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada
de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi
notablement.
- Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en
gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000
milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció
fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors.
- Per la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada
de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització
dels salaris.
- Per les retallades en la despesa pública, que naturalment
contrauen l’economia.
- Per un sistema de finançament injust amb els catalans i
catalanes.
- Per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que
emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.
Aquesta situació és mantindrà,
siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures
fiscals i en el model productiu, basat en l’especulació i en lleis fetes a
mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem un basat en el bé
comú i en el patrimoni col·lectiu.
La meva intervenció al Plenari del Parlament, que
reprodueixo més a baix, va concloure així: “El 2011 estàvem a l’edat
fosca de la macroeconomia, com deia Krugman. L’austeritat neolliberal, la
privatització del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança.
Aquest és el mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança
molta gent, la més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat.
Però no ens resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que
s’organitza per aconseguir-les”
Intervenció al Ple del Parlament sobre el Compte General de la Generalitat
Gràcies, presidenta. Consellers, conselleres,
diputats, diputades... Síndic major, síndiques i síndics i resta de personal
que conforma la Sindicatura de Comptes, benvinguts al Parlament.
Vull començar la meva intervenció expressant
el rebuig d’Iniciativa i Esquerra Unida a la voluntat del Govern de l’Estat de
suprimir la Sindicatura de Comptes, voluntat explicitada a l’Informe de la
Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas, el conegut informe
Cora.
La sindicatura és un organisme que emana de
l’Estatut de Catalunya, però els seus orígens es remunten a finals del segle
XIII; existeix, ni més ni menys, des de fa quasi set-cents anys. No tot va
néixer amb la Constitució de 1978. Aquest sembla un petit detall sense importància
per a un govern que ara vol suprimir-la sota la mateixa excusa amb què s’han
suprimit serveis i drets socials: reduir la despesa i garantir la unitat de
mercat.
Ens imaginem com seria la fiscalització dels
comptes de la Generalitat i del seu sector públic amb inspectors desplaçant-se
sis-cents quilòmetres des de la capital de l’Estat? O és que potser el que
pretenen és convertir la Sindicatura de Comptes en una delegació del Tribunal
de Cuentas?
El xantatge a l'autogovern
L’informe Cora és la punta de llança de la
recentralització i l’anul·lació política de l’autogovern. Sotmetre-s’hi implica
reformar l’Estatut i derogar la Llei de la sindicatura. Volen que el Parlament
de Catalunya legisli per reformar l’Estatut i suprimir la Sindicatura de
Comptes o el Síndic de Greuges. I aquesta contrareforma sí que la podrà votar
el poble de Catalunya? Aquí sí que ens deixaran votar?
I com ho pretén fer l’Estat? Doncs,
condicionant el finançament del Fons de liquiditat autonòmic al compliment de
l’informe Cora. I això, diputats i diputades, només té un nom: xantatge contra
la voluntat de l’autogovern. Si l’informe Cora és el diàleg que ofereix el
Govern central, no és d’estranyar que la majoria social de catalanes i catalans
que volen redecidir la seva relació amb l’Estat espanyol segueixi creixent,
perquè són molts els que veuen la supervivència de Catalunya com a nació cada
cop més com una quimera sota un règim que cada cop té més de despòtic i menys
de democràtic.
Per una Sindicatura al servei dels interessos del poble
Des d’Iniciativa i des
d’Esquerra Unida creiem que cal reforçar i potenciar la Sindicatura de Comptes,
no només com el garant dels comptes de la Generalitat mitjançant la seva
fiscalització; també hauria de ser un dels organismes clau en l’anàlisi de la
gestió pública i garantir que aquesta es faci conforme a l’interès general. No
és acceptable que els informes de la sindicatura assenyalin greus
irregularitats en la contractació pública, en la tramitació de subvencions,
desviacions dels costos de l’obra pública o la utilització de la figura de
mitjà propi per fer contractacions directes en comptes de concursos públics,
pràctiques que poden ser l’avantsala de la corrupció i de corrupteles, i
després, diputats i diputades, no passi pràcticament res.
Bé, s’aproven resolucions
que, com tantes altres, després molt poques vegades es compleixen, perquè
simplement no hi ha l’obligació de complir-les. Ho hem vist en la comissió
d'investigació de la sanitat catalana, on els informes de la sindicatura han
format part de la documentació estudiada. Es van fer informes durant anys sense
que tinguessin cap efecte, sense que rectifiquessin les males pràctiques
habituals i que els seus responsables seguissin com si res amb el joc de les
portes giratòries.
I voldria aprofitar avui per
felicitar l’Albano i la Marta Sibina que van ser vetats a l’esmentada comissió;
són els editors de la revista Cafè amb Llet, i volia felicitar-los per
l’absolució que l’Audiència de Barcelona ha fet sobre les denúncies de
pràctiques corruptes a la sanitat catalana.
Diputats i diputades, els
informes de la Sindicatura de Comptes haurien de vincular els comptes també amb
la gestió i els objectius a assolir. Els en posaré un exemple. I em sap greu...
(Pausa.) Ah, no!, està aquí. Aprofito que hi ha el conseller de Salut;
pensava que havia marxat. Els en posaré un exemple, deia. El conveni signat pel
CatSalut l’abril de l’any 2011 amb Capio i Hospital General de Catalunya per a
l’atenció d’aguts al Vallès Occidental per un import de 17,5 milions d’euros,
pregunto, afecta el fons de maniobra negatiu del Consorci Sanitari de Terrassa
degut a la menor activitat? Quins pacients que poden ser atesos a la sanitat
pública al Parc Taulí de Sabadell i per contra es deriven cap a Capio per ordre
del CatSalut..., porta com a conseqüència el tancament de llits, reducció
d’activitat i reducció de plantilla a l’Hospital de Sabadell?
Respondre aquestes
preguntes... (Veus de fons.) Conseller, li demano..., si després vol,
pren el torn de rèplica. Entenc que m’hagi de dir alguna cosa, però després, en
el torn de rèplica, si vol pot fer-ho.
Respondre aquestes
preguntes, li dic, conseller, sobre la gestió és cabdal, perquè, si no, hi ha
el perill que els informes de la Sindicatura de Comptes siguin emprats per
aquells que desprestigien el sector públic com a ineficient, quan en realitat
el que ha passat és que s’estan derivant recursos del sector públic cap al
sector privat.
I quan analitzem la gestió
del pressupost del CatSalut, sorgeix una pregunta. Es compleix l’article 4 de
l’Estatut de Catalunya, sobre els principis rectors dels poders públics, que
diu que haurien de ser els següents: promoure les condicions perquè la
llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives?
Hi insisteixo, reals i efectives? I, conseller, això deu incloure les llistes
d’espera, no? Reals i efectives per a tots els ciutadans.
Està bé que la sindicatura
sigui prudent, la seva naturalesa ho demana, però a la prudència caldria
afegir-hi valentia i restar-hi prevencions i alguns silencis.
L'increment del dèficit
Entrant en l’anàlisi del
Compte general del 2011, l’informe segueix mostrant una situació preocupant
envers el dèficit, que es va incrementar bàsicament per sis motius
Per l’efecte de la reducció
de la pressió fiscal que beneficia les grans fortunes, com la supressió de
l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada
de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi
notablement. Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en
gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000
milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció
fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors.
Tercer, la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada
de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització
dels salaris. Per les retallades en la despesa pública, que naturalment
contrauen l’economia. Per un sistema de finançament injust amb els catalans i
catalanes. I per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que
emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.
Avui tornarem a sentir que
el tripartit va incrementar el deute, el dèficit. Naturalment, ho faran obviant
que Catalunya va augmentar la seva població en un 20 per cent, i per tant la
demanda de serveis públics, que es van incrementar les ajudes a les famílies,
implementar programes socials, d’acollida; contractant milers de mestres,
mossos, bombers; construint milers d’habitatges socials; rehabilitant barris
oblidats durant anys i panys; que es van fer escoles, hospitals, jutjats,
comissaries, carreteres, desdoblant eixos viaris.
Hi havia un govern que
intentava construir la Catalunya social. I, naturalment, podem discutir si va
ser encertat continuar amb la política de creixement expansiu; si no s’haurien
d’haver posat en qüestió infraestructures heretades, com la línia 9. Es podran
dir moltes coses, i naturalment algunes amb raó.
Però la promesa del Govern
dels millors era reduir el dèficit. Ho van fer? Després d’una destralada
històrica dels serveis públics, de tancar escoles i suprimir la sisena hora a
les escoles públiques, de tancar plantes d’hospitals públics per ampliar
concerts amb els privats, de tancar les urgències i molts CAP, com el de la
Guineueta, que protesta cada dia que tenim plenari a les portes del Parlament,
d’aturar la construcció d’escoles, de parcs de bombers, etcètera, van reduir el
dèficit? No. L’han augmentat. Senyor Turull, l’han augmentat. Segons el compte
general, el deute del 2011 va créixer més i a una velocitat més gran que amb
els governs d’esquerres. L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha
estat de poc més de 35.500 milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51 més que
el 2011.
I també han augmentat el
dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fem comptes.
(Veus de fons.) Senyor Turull, tranquil. Fem comptes. Durant set anys
dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va créixer a raó de 328
milions d’euros de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan sols un
any, el deute de la Generalitat ha crescut 510 milions d’euros de mitjana
mensual, una vegada i mitja més. Són els comptes que estem veient avui.
2011: Els pressupostos pactats amb el PP
Per a Iniciativa - Esquerra
Unida el dret a decidir no pot ser una arma de distracció massiva; no volem ni
podem perdre la memòria.
El pressupost del 2011 va ser el primer dels
pressupostos del Govern d’Artur Mas, pressupostos, cal recordar-ho, aprovats
amb el vistiplau del Partit Popular, com reflecteixen les hemeroteques. Els
recordo alguns titulars: «Convergència i Unió i el Partit Popular han arribat a
un acord per aprovar els pressupostos de la Generalitat.» Un altre, la
presidenta del Partit Popular català, Alícia Sánchez-Camacho, a El matí de
Catalunya Ràdio: «L’acord dels pressupostos ja està signat.» Un altre: «La
líder del Partit Popular assegura que el pacte pressupostari no té res a veure
amb l’accés dels populars a l’alcaldia de Badalona i Castelldefels, i ha
anunciat que l’acord que han tancat amb Convergència i Unió posa les bases per
a un pacte en l’àmbit sanitari de cara a l’any que ve i la reducció de la
despesa farmacèutica.»
Els dos partits de dretes de
Catalunya es van posar ràpidament d’acord a aprovar uns pressupostos més lesius
per a la ciutadania del nostre país –bé, disculpin; hi ha qui ho va aplaudir–,
com una oportunitat de fer negoci amb els serveis públics i va imposar, amb el
canvi de govern, la seva agenda neoliberal i privatitzadora. Mirin, si no, què
deia aleshores Foment del Treball: «La política pressupostària ha de centrar-se
en la reducció de dèficit a tots els nivells de l’Administració, centrant
prioritàriament aquest esforç en la reducció de la despesa pública corrent i no
en l’increment dels ingressos públics.»
El govern de les desigualtats
I no puc deixar d’estar-me de
dir que els pressupostos que avui analitzem compten amb la major de les
iniquitats feta per un govern un dia d’estiu: milers de ciutadans van deixar de
percebre el PIRMI i van ser considerats possibles defraudadors. El seu
presumpte delicte, ser pobres. El Govern dels millors va mostrar el seu pitjor
rostre, el de la insensibilitat social. Això sí, els 30 milions d’euros per a
les escoles d’elit que segreguen per sexes segueixen sent intocables –el 2011,
el 2012, el 2013, el 2014–, mentre milers de perceptors de la PIRMI (remor
de veus) –sí, senyors i senyores diputades–, mentre milers de perceptors de
la PIRMI segueixen sense cobrar.
El compte general que avui
aprovem és el d’un govern fort amb els febles i feble amb els forts, el del
Govern de les desigualtats.
Naturalment, sempre han intentat fer veure que no
hi havia més alternativa a les retallades; Rajoy va dir el mateix al cap de
pocs mesos. Però vostès mateixos s’han desmentit amb l’elaboració del
pressupost del 2014. Sí que hi havia alternatives: ara han recuperat
successions, han aprovat l’impost als dipòsits bancaris. Si haguessin fet això
el 2011, com va proposar Iniciativa i Esquerra Unida, moltes de les retallades,
del patiment social i dels acomiadaments no haurien existit.
Si ho haguessin
fet llavors, s’haurien ingressat 1.200 milions d’euros el 2011, el 2012, el
2013, el 2014. Si s’hagués aconseguit recaptar només el 10 per cent del frau
fiscal, s’haurien recaptat 1.600 milions d’euros. Però, clar, estaven ocupats
potser pactant la reforma laboral o la Llei d’estabilitat pressupostària.
Tots sabem que, si no
s’ingressa més del que es gasta, es genera dèficit, però per què ingressem
menys? I aquest és el principal problema, la manca d’equitat fiscal. Els
ingressos públics d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, i
han caigut el 2011 fins al 35 per cent. Per què tanta diferència amb la resta
d’economies d’Europa, on l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió
fiscal que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de
deu punts?
L’Agència Tributària xifrava
per al període 2008-2011 que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61
per cent era degut a la baixada de la pressió fiscal i només el 39 per cent a
la caiguda per l’activitat econòmica.
Si la pressió fiscal s’hagués mantingut
en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria, inclús mantenint
l’injust sistema de finançament que tenim, uns ingressos de més de 7.000
milions d’euros per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de
capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes
com Vicenç Navarro no van mai a TV3.
Les lleis que permeten als més rics ser insolidaris
Tenim dèficit perquè les
lleis que vostès han aprovat –Partit Socialista, Partit Popular i Convergència–
permeten a les grans fortunes no pagar els seus impostos, i és perquè es permet
que siguin socialment insolidaris, situació que es mantindrà, siguem
independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures
fiscals. Perquè no es tracta només de dir quina part del pastís ens tocaria. El
que ha passat és que el pastís és molt més petit. Per això trobem a faltar en
la resolució que es presenta una anàlisi dels ingressos de la Generalitat.
Els deia que la situació es
mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les
estructures fiscals i en el model productiu, que està basat en l’especulació i
en lleis fetes a mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem
un basat en el bé comú i en el patrimoni col·lectiu.
El 2011 estàvem a l’edat fosca de
la macroeconomia, com deia Krugman: "L’austeritat neolliberal, la privatització
del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança". Aquest és el
mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança molta gent, la
més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat. Però no ens
resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que s’organitza per
aconseguir-les.
