L’assassinat de Francesc Layret. Un crim d'Estat

Aquesta setmana farà 98 anys que Francesc Layret queia ferit de mort davant de casa seva pels trets dels pistolers de la patronal protegits pel governador civil Martínez Anido. Layret era un malson tant per la burgesia catalana com per la Monarquia espanyola. Era diputat a Corts per Sabadell en el moment del seu assassinat i liderava amb un èxit creixent el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb Lluís Companys i Marcel·li Domingo. Layret es plantejava la necessitat d’una aliança entre els republicans d’esquerres i el moviment obrer. Diversos historiadors han posat l’accent en el paper que en aquesta aliança hi podria tenir Salvador Seguí  “el noi del sucre”, secretari general de la CNT i que havia liderat la vaga de La Canadenca fins aconseguir la jornada de vuit hores per llei i per tots els treballadors. L’Estat Espanyol va ser el primer on s’aconsegueix aquesta fita.

La creixent força del catalanisme republicà d'esquerres estava disputant l’hegemonia a la Lliga Regionalista, que supeditava les reivindicacions del catalanisme al lideratge d’una burgesia enfrontada a mort al moviment obrer. El catalanisme republicà confrontava amb l’aliança de la Lliga amb la Monarquia, cada cop més desprestigiada, i com el propi Cambó afirma: “Jo veia clar l’esforç que hauria de fer per no deixar-me prendre el moviment per les esquerres” (1).

La Lliga havia fet un gir pronunciat cap a la dreta, el 1917 Cambó va entrar com  ministre del govern d’Alfons XIII i gir que es va aprofundir desprès de la vaga de La Canadenca. L’aliança dels republicans d’esquerres i el moviment obrer contra la oligarquia s’albirava com un enemic capaç de tombar el règim monàrquic i alhora vincular la llibertat de Catalunya amb la causa democràtica i obrerista.

Aquest és el rerefons de l’assassinat de Francesc Layret, un crim d’Estat  planificat de dinamitar el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i els sectors republicans que combatien tant un estat repressor com una burgesia catalana que no feia escarafalls a l’autoritarisme emergent arreu d’Europa que serà l’embrió del feixisme pocs anys desprès i estava disposada a tenir pistolers a sou per assassinar líders obrers i polítics -el mateix Salvador Seguí seria assassinat l’any 1923-, participar en el cop d’Estat de Primo de Rivera per salvar una monarquia corrupte i acabar recolzant el cop d’Estat feixista l’any 1936 contra la República del general Franco que acabaria afusellant Lluís Companys, com a President de la Generalitat de Catalunya, l’any 1940.

Maria Aurèlia Capmany ho relata magistralment en l’obra de teatre que, va escriure l’any 1971 amb Xavier Romeu, “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. En el procés de documentació d’aquest article vaig trobar-me amb la versió televisiva que van fer els estudis catalans de TVE l’any 1976 (2) i que us recomano de totes totes. Us trobareu una obra de teatre que denuncia, en ple franquisme, als mateixos de sempre: als qui reprimien als obrers fa cent anys, als qui ho feien fa quaranta i per extensió, als qui reprimeixen la ciutadania en els nostre dies.

UN FRED MATÍ DEL 30 DE NOVEMBRE DE 1920

El general Severiano Martínez Anido decreta la il·legalització del sindicat anarquista, la CNT, i l’arrest de centenars de sindicalistes. A una trentena (3) de líders de la CNT i del PRC d’en dicta la seva deportació a la fortalesa de La Mola a Maó. Entre els detinguts està Salvador Seguí. Martínez Anido, que era l’assistent personal d’Alfonso XIII, acaba de ser nomenat governador civil de Barcelona i té ordres expresses del rei i del cap de govern, Eduardo Dato de retornar l’ordre a Barcelona “por todos los medios, aunque haya que sacrificar a obreros por millares”, com explica el periodista Francesc Madrid en el seu llibre “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona”. (4)

En Lluís Companys, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà Català,  en assabentar-se de la detenció de Seguí, ambdós eren amics des de la infantesa –eren de dos pobles de l’Urgell i els pares de Seguí treballaven a la hisenda del pare de Companys-, se’n va a la presó Model per defensar-lo. En arribar, li comuniquen que sobre ell també hi ha ordre de deportació i és detingut.

Mercè Micó, esposa de Companys, en conèixer la detenció del seu marit se’n va a la casa de Francesc Layret, que com que com Companys era advocat i havia defensat desenes de sindicalistes de la CNT.

La convulsió política a Barcelona és enorme. Layret desprès de la conversa amb Mercè Micó, truca indignat a l’alcalde de Barcelona, el commina a intercedir per Lluís Companys, que és regidor de la ciutat, i que junts vagin a exigir al governador civil la llibertat de Companys.  A primera hora de la tarda l’alcalde Martínez Domingo li diu que el governador civil els rebrà i queden a la Plaça Sant Jaume. Layret acorda amb Mercè Micó que el passi a recollir a les sis de la tarda davant de casa seva per anar plegats.

Sis de la tarda. Mercè Micó està dins un taxi, la crònica de La Vanguardia del dia següent dirà que és el taxi 325 de la Companyia General de Taxis, veu sortir Layret del portal de casa seva al carrer Balmes, 26, entre Gran Via i Diputació, ajudat d’un amic i amb les seves inseparables crosses que l’acompanyarien tota la vida com a conseqüència d’una paràlisi que va patir a l’infantesa.

Es disposa a creuar el carrer quan d’un grup d’homes, que eren a prop del portal, se li atansen,  un d’ells, amb la pistola a la mà, li etziba set trets, algun d’ells al cap, el deixen ferit de mort. Mercè MIcó surt del cotxe i horroritzada cau desmaiada desprès de cridar: “Pobre senyor Layret!”.

Estem en ple centre de Barcelona s’han disparat set trets, però no hi ha cap policia, ningú acudeix i els pistolers poden fugir sense cap problema. Mai s’obriria una investigació, mai serien detinguts, mai serien jutjats.

Layret en estat crític i ple de sang es traslladat, en el taxi on s’esperava la dona de Companys, a un centre sanitari al carrer Sepúlveda. Enmig del trasbals, amb metges i infermers fent el que poden per salvar-li la vida, es presenta el governador civil Martínez Anido a “interessar-se” per la vida de Francesc Layret. Joan Manent, sindicalista anarquista, relata en les seves memòries: “tots vam tenir clar el perquè de la seva visita. Volia assegurar-se per ell mateix que l'assassinat s'havia comès i que ja no tenia res a témer d'aquell home que s'estava debatent contra la mort” (5). A les deu del vespre moria.

Poc abans, en arribar la nit el vaixell «La Giralda» sortia del moll de Barcelona, amb els 36 detinguts per ordre de Martínez Anido. L'endemà, quan el vaixell arribà a la Mola, a Maó, un dels oficials de la tripulació li comunica a Lluís Companys que Francesc Layret havia estat assassinat. Companys en un article a La Humanitat, uns any desprès,  relata aquell moment tot recordant com Salvador Seguí va exclamar: “Ja saben el que han fet, els vils!”.(6) 

Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.

El seu enterrament, el 2 de desembre, va anar acompanyat d’una vaga general de protesta, convocada per la CNT. El funeral es convertí en un colossal acte polític al qual van acudir desenes de milers de persones. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes i es dirigeix cap a les Rambles, la guàrdia civil té ordres d’impedir-ho i comença una càrrega a sabre, la repressió és tant ferotge que fereix als quatre obrers que portaven el cos, donen cops de sabre al mateix fèretre que cau a terra i es trepitjat amb les potes dels cavalls. Davant la reacció de la multitud, començaren a disparar. Hi hagué desenes de ferits.

QUI ERA FRANCESC LAYRET?

Malauradament la gran majoria de nosaltres desconeixem qui era Layret, com a molt ens sona el nom, però poques persones podran situar-lo políticament. Ens han amagat la nostra pròpia història, és la història dels vençuts que mai no s’explica, com si no hagués passat mai.

Va estudiar el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot i junts van fundar l’Associació Escolar Republicana l’any 1900. Va participar el 1902 en la fundació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on va conèixer Salvador Seguí i bona part del que seria el nucli dirigent de la CNT com Daniel Rebull, Andreu Nin, Angel Pestaña... L’Ateneu Enciclopèdic, en contraposició de l’elitista Ateneu Barcelonès, era una veritable universitat obrera que va arribar a tenir més de 20.000 socis quan, per comparar-ho, el Futbol Club Barcelona en tenia 7.000.

Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se el 1905 i tres anys desprès seria escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, sent regidor de cultura impulsa, per primer cop, escoles municipals que havien d'impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en català. El Bisbe de Barcelona i la Lliga de Cambó posaren el crit al cel i van fer tot el possible per dinamitar aquest projecte que volia materialitzar els criteris pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia recollits a L'Escola Moderna (7), fins i tot van recórrer al govern de Madrid per parar-li els peus a Layret. Malauradament ho van aconseguir i Barcelona hauria d’esperar a la Segona República per tenir un projecte educatiu que no fos tutelat per “la santa mare Església”. 

També com a advocat, va participar en molts processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT. En  Layret s’unia l'obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme polític i cultural.

Va trencar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana quan s’alià amb els lerrouxistes per fundar el 1917 el Partit Republicà Català, un partit fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que demana integrar-se a la III internacional el 1919.

Layret era un ideòleg i alhora un home d’acció. Fou director “La Lucha” on sostenia que la ruptura amb el règim només podia venir bé de l’autoritarisme amb un cop militar (com acabaria succeint amb Primo de Rivera el 1923) o per la via de la revolució obrera i alhora que només les esquerres tenien força moral per a reivindicar l’emancipació  nacional de Catalunya, donat que la col·laboració política de la dreta regionalista de la Lliga amb la monarquia la invalidava. La Lucha va tenir també un gran ressò en destapar múltiples caos de corrupció vinculats tant al rei, als seus ministres i als prohoms de Règim o de la Lliga. Per aquestes denúncies va rebre diverses demandes i querelles. (8)

Juntament amb Companys, Layret va emprendre una campanya per l’organització dels treballadors de la terra, els rabassaires, contra l'explotació de què eren víctimes per part dels grans terratinents agrupats en l’Institut Agrari Català Sant Isidre, vinculat a la Lliga de Cambó. Va fer una crida a constituir un sindicat d’obrers del camp: “Aixequeu els vostres dignes caps de la terra catalana! No us deixeu befar, ni atropellar! Ajudeu-vos i uniu-vos tots contra l'opressió i la injustícia al camp”. Finalment aquest sindicat naixeria l’any 1922 amb el nom d’Unió de Rabassaires de Catalunya (9). Companys va presidir el congrés fundacional i va arribar a tenir més de 20.000 afiliats, el seu setmanari “La Terra” era el més difós entre els camperols catalans.

L’ESTAT EN GUERRA CONTRA L’ALIANÇA ENTRE OBRERS I REPUBLICANS

Layret i Companys van forjar una profunda amistat ja des dels temps d’estudis i amb Salvador Seguí formaren un trio on l’amistat personal es barrejava amb aquesta aliança política que tots tres volien assolir entre classe obrera i el catalanisme republicà.

Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’Estat com a la burgesia catalana que dirigia la patronal de Foment del Treball. La victòria de la revolució bolxevic a Rússia, barrejada amb els aires revolucionaris que bufaven a Europa, van decidir a la burgesia catalana a una guerra oberta contra republicans i anarquistes.

La vaga indefinida de la Canadenca, el 1919, en la que més de 3.000 obrers foren detinguts, marca un abans i un desprès, un enfrontament de classe contra la burgesia catalana representada per la Lliga, que va mostrar la seva cara més reaccionària. Cambó explica com posa en marxa forces paramilitars per aturar als obrers: “Mentre jo era en el Govern s’havia autoritzat la creació del sometent a Barcelona, la direcció del qual estava principalment en mans d’homes de la Lliga. Els sometents no havien encara actuat mai i se’ls prenia molt en broma. Davant l’agreujament de la situació a Barcelona i l’escassetat de forces de què disposava l’autoritat militar, s’acordà mobilitzar el sometent confiant-li el manteniment de l’ordre públic”.(10)

Desprès van venir els anys del pistolerisme patronal amb la cobertura de l’Estat, mig miler de morts entre 1917-1923, tres quartes parts dels quals les posarien els sindicalistes: 244 obrers, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 policies (11).  

El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs. El grup d'individus que amb Pallàs participaren en l'atemptat era manat pel famós pistoler del Sindicat Lliure Carles Baldrich. Tots ells a sou de la patronal, tots ells actuant amb connivència amb el cap de policia de Barcelona, d’infaust record, Arlegui que no va obrir cap investigació malgrat ser “vox populi” qui eren els assassins. Tots ells van quedar impunes com correspon als crims d’Estat. Tots ells estaven a les ordres de Martínez Anido que havia acceptat l’encàrrec del rei Alfons XIII de ser governador civil i restaurar l’ordre a Barcelona “matant milers d’obrers si era necessari”.

I això volia dir atacar la CNT que comptava llavors amb prop de 500.000 afiliats, la majoria a Catalunya. La detenció dels seus líders sindicals, aquell 30 de novembre, inicia un etapa de repressió salvatge.

Martínez Anido va il·legalitzar la CNT i va clausurar tots els seus locals. Però, com bé sap el feixisme, no n’hi havia prou, calia destruir les organitzacions obreres i els seus líders. Per fer-ho calia anar “fins al límit de la llei i una mica més”. Aquesta “mica més” fou la Llei de fugues (12), de la qual Martínez Anido en seria el principal impulsor, consistent en simular la fugida d'un detingut i abatre'l a trets amb aquesta excusa.

La seva fama de repressor implacable i el seu ferotge anticatalanisme el portaria a ser ministre de governació amb la dictadura de Primo de Rivera i a ser el primer Ministro de Orden Público amb la dictadura franquista. Segons el propi Martínez Anido amb la Llei de fugues es van ordenar més de vuit-centes execucions extrajudicials, el que avui anomenaríem terrorisme d’Estat, d’ells més de cinc-cents eren militants anarquistes. El sindicalista de la CNT, Gregori Daura es considera la primera víctima de la Llei de Fugues, el 5 de desembre de 1920.

MONUMENT A LAYRET

Amb l’arribada de la República l’avinguda del Paral·lel passà a dir-se Francesc Layret. L’any 1932 es va iniciar una campanya per aixecar un monument en homenatge a Francesc Layret i costejar-lo per subscripció popular. El 22 de juny de 1933, el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar una proposta de llei per sumar-se a l’homenatge. La Lliga de Cambó, però, va votar en contra produint-se un tens debat dels diputats Pi i Sunyer i Joan Comorera amb el diputat de la Lliga Duran i Ventosa. Ni tretze anys desprès havien oblidat el seu odi de classe envers Layret, a l’acta de la sessió podem llegir que la Lliga vota en contra per la “ideologia netament republicana, socialista, socialitzant o anarquitzant i la significació laica i antireligiosa”. (13)

Finalment, el 1r de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (l’actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on fou atès el dia de l’atemptat. Després dels fets d’octubre del 34, amb la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern Companys, el governador militar va donar l’ordre d’aturar les obre que no es van reprendre fins la victòria del Front d’Esquerres l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, el seu vell amic Lluís Companys ja com President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer.

Amb la victòria del feixisme l’any 1939 el monument fou desmantellat. Al diari El Correo Catalán podem llegir: "Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."

No va ser fins l’any 1977 que es restitueix el monument a la Plaça Goya. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i el Congrés de Cultura Catalana va col·locar una plaça a la façana de la casa del carrer Balmes on va viure i també fou assassinat.

VINDICAR I REIVINDICAR LAYRET

Vindicar Layret i el seu llegat polític és també assenyalar que, 98 anys del seu assassinat, 95 del de Salvador Seguí i 78 de l’afusellament de Lluís Companys, l´únic president escollit democràticament que ha estat afusellat, l’Estat Espanyol encara no s’ha disculpat, no ha reconegut la seva responsabilitat en milers de crims, no s’han anul·lat els judicis sumaríssims ni el judici a Companys. Tots aquests crims d’Estat segueixen en la impunitat.

Els tres van ser assassinats i conformen una paràbola de l’odi de la burgesia contra la classe treballadora i les reivindicacions nacionals de Catalunya: Layret, assassinat en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat. Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els seus companys de feina. Lluís Companys, lliurat per Hitler a Franco, afusellat per ser el President de la Generalitat de la Catalunya republicana i antifeixista.

Reivindicar Layret també és assenyalar que molts dels reptes que estaven plantejats en aquells dies segueixen vigents avui, també les dificultats, per fer front un sistema social injust, una economia capitalista que segueix explotant pobles i precaritza la vida de les classes treballadores i un Estat que ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva davant al voluntat de poble de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.

La necessitat de bastir aliances republicanes liderades des de les esquerres i les classes populars segueix sent un repte i una de les claus per aconseguir que la República Catalana sigui sinònim de llibertat i justícia social i alhora per a  i obrir un nou temps republicà a l’Estat.

David Companyon i Costa

Barcelona, 29 de novembre de 2018

NOTES

1.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la

primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 120

2.- http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/lletres-catalanes-layret/1231325/

3.- Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, Manuel Salvador i Serrano, Camil Piñón i Oriola, Francesc Comes i Pagès «Parones» , Vicenç Botella i Moya, Narcís Vidal i Cucurulla, Josep Vidal i Cucurulla, Eusebi Manzanares i Barrera, Martí Barrera i Maresma, Miquel Abós i Serena, Antoni Solé i Cuadrat, Josep Viadiu i Valls, Enric Rueda i López «Rodín», Anicet Palau López i Dalmau, Emili Albarícies i Alorda, Manuel Nuñez i Garcia, Saturnino Meca Gonzàlez, Dionís Aroles i Batlló, Antoni Ocaña i Martín, Josep Soler i Guillamet, Manuel Castariencas i Domingo, Josep Francès i Jarques, Josep Roigé i Rodó, Guillem Vallès i Bruguera, Daniel Rebull i Cabré «David Rey», Eusebi Jorge Sànchez, Antoni Calomarde i Costa, Salvador Caracersa i Díaz, José Antonio Gómez Vicente, Salvador Pascual i Mascaró, Ramon Recasens i Muset, Francesc Arín i Simó, Jesús Vega i Fernandez, Jaume Albarícies i Descàrrega, Lluís Companys i Jover, regidor de l'ajuntament de Barcelona i advocat, i Antoni Amador i Obón, periodista.

4.- Eduard Tortejada i Eloi Vila en el seu llibre “El viatge de Companys”, Edicions Rosa dels Vents, recullen del llibre del periodista Francesc Madrid  “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona” el testimoni del governador civil Federico Carlos Bas en el que anuncia la seva destitució i els relata a dirigents sindicals que desprès d’una reunió entre el govern Dato i Foment del Treball Nacional, la patronal catalana, s’ha acordat restablir l’ordre a Barcelona “aunque haya que sacrificar a obreros por millares”. Els anuncia, també, que el general Martinez Anido ha acceptat l’encàrrec i serà el seu relleu.

5.- Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

6.- https://www.ara.cat/opinio/Han-assassinat-Layret_0_2134586531.html

7.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org

8.- https://www.revistadelibros.com/resenas/de-corrupcion-negocio-y-politica-cambo-en-argentina

9.https://ca.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3_de_Rabassaires_i_Altres_Cultivadors_del_Camp_de_Catalunya

10.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la

primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 122

11.- “El viatge de Companys” d’ Eduard Tortejada i Eloi Vila.

12.- http://www.veuobrera.org/00finest/llei-d-f.htm

13.- https://www.parlament.cat/web/documentacio/recursos-documentals/diari-republica/index.html

Les meves raons per votar SI a la Consulta de Catalunya En Comú

Catalunya en Comú ha posat en mans de les seves inscrites el seu posicionament final sobre l’1-O. El debat en el sí de la Coordinadora Nacional del passat dissabte 9 va acordar la pregunta acompanyada d’un preàmbul. La participació en la consulta és clau per legitimar la nostra posició com a força política i participar es votar, mullar-se, prendre partit... És així com es construeix i es canvia la realitat. 

Aquest és el preàmbul: “El 8 de juliol, la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú va aprovar donar suport a la mobilització de l’1-O, i fer front a qualsevol tipus de repressió, inhabilitacions i suspensions per part de l’Estat, tot respectant la diversitat de l’espai, alhora que s’emplaçava a continuar treballant per aconseguir un referèndum efectiu que posés solució a la situació de bloqueig actual i fer front als atacs a la sobirania de Catalunya perpetrats pel Partit Popular.” I la pregunta: Catalunya en Comú ha de participar a la mobilització de l’1-O?

He intentat, més enllà del meu posicionament personal, ja conegut, sintetitzar en 5 idees perquè he votat SI i perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar en l’1-O, vincular el debat intern, necessari i legítim, amb el deure de mirar més enllà de l’organització, tant als nostres votants, com al conjunt de la societat catalana. Aquestes són les meves raons perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar l’1 d’octubre.

1.- Una gran majoria dels qui van votar a EnComúPodem (ECP) i que diuen que votaran Catalunya En Comú, superior al 85%, diuen que anirien a votar l’1-O, independentment que l’entenguin com un referèndum vinculant o una mobilització legítima. Un percentatge fins i tot superior al de la mitjana catalana. És important que el posicionament de Catalunya En Comú no s’allunyi d’aquesta posició -tant majoritària- del nostre electorat que es situa a les antípodes dels partits que volen impedir el debat al Parlament, via Tribunal Constitucional, i ara el boicot a l’1-O.

2.- Més enllà de les opinions personals sobre l’1-O, la immensa majoria de la societat catalana vol exercir el dret a decidir. Si volen liderar-la, si volem guanyar l’hegemonia, no podem donar l’esquena a aquesta realitat, que en sí mateixa impugna el Règim del 78.

3.- Participar-hi implica tenir veu pròpia, influir, preparar millor el 2-O i poder fer de pont i teixir aliances. Ens permet tenir capacitat d’introduir en el debat la diversitat d’opinions existents en la societat catalana, de la qual el nostre espai en construcció n’és un reflex i en ella hi ha veus del si, del no i del vot en blanc.

4.- Participar-hi és coherent amb el lema amb el que aquest 11s que vam fer el nostre acte a Santa Coloma: “Una Catalunya sobirana, diversa i valenta”. Mantenir-se “neutrals” no és possible davant la repressió de l’Estat, posar-se de cantó o semblar-ho, ens anul·la políticament per liderar la majoria del nostre poble.

3.- Participar com a Catalunya En Comú és clau per impedir que l’estratègia del PP (i els partits que com C’s i PSOE li donen suport) de derrotar l’1-O que es traduiria en un reforçament de les estructures autoritàries i contràries a la democràcia de l’Estat, i això seria també una derrota de tota aspiració republicana a Catalunya i a Espanya.

4.- Participar en l’1-O és dir-li, ben alt i clar, que “votar no és cap delicte” i que no acceptem l’estratègia de posar una mordassa a la veu del poble de Catalunya, que ens tenen dempeus i enfront davant la voluntat de judicialitzar-ho tot, de les seves inhabilitacions i querelles a càrrecs electes, de negar cap sortida dialogada i pactada, de les seves clavegueres i la guerra bruta, que no acceptem que el Tribunal Constitucional li dicti al Parlament de Catalunya, que representa la sobirania del poble de Catalunya, de què es pot debatre i de què no.

5.- Participar en l’1-O és la millor estratègia per seguir reivindicant el referèndum “efectiu i vinculant” que majoritàriament es va acordar en la Coordinadora Nacional del 8 de juliol. La fraternitat i la solidaritat entre los pobles es cosa de totes. Votar SI a la participació en l’1-O no és només defensar el dret de Catalunya a votar i a reconèixer el seu dret a l’autodeterminació, es reunir forces per derrotar al PP i obrir les portes a un Estat plurinacional, republicà construït des de la lliure voluntat dels pobles.

El día que Rajoy y Rubalcaba hicieron “suya” la Constitución

Empecemos por el final del debate en el Congreso de los Diputados: Un rotundo no de 299 votos en contra (PP, PSOE, UPyD) a la propuesta del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta el próximo 9 de noviembre acordada con el gobierno y el Estado Español; 47 (Izquierda Plural –IU, ICV-EUiA, CHA-, CiU, PNV, AMAIUR, ERC, BNG, Compromís, GBai) a favor, 1 abstención (CC). Era lo previsible, lo esperado, lo anunciado.

La respuesta de los partidos del Régimen puede resumirse así: 1) para  el PP: Renuncien a la consulta y propongan desde Catalunya una reforma de la Constitución a la cual también nos opondremos; 2) el PSOE: Renuncien a la Consulta y acójanse a nuestra propuesta de reforma federal de la Constitución, aunque no pueda llevarse a cabo por la negativa del PP. España es indisoluble y esto se acepta voluntariamente o por imposición.

Un conflicto democrático

Los tres parlamentarios designados por el Parlament de Catalunya, Turull (CiU), Rovira (ERC) y Herrera (ICV-EUiA) defendieron la Consulta como la respuesta a la movilización masiva, popular y transversal de la sociedad catalana fruto del rechazo del Tribunal Constitucional al Estatut de 2006 aprobado previamente en referéndum..

Hasta aquí las coincidencias, Turull hizo un relato democrático, Rovira deslizó su intervención hacia la independencia en un discurso más sentimental que político y Herrera situó el conflicto no en las identidades, sino en la política, en el agotamiento del Estado de las Autonomías y un Régimen incapaz de reconocerse como el Estado más plurinacional de Europa, incapaz de crear un marco de convivencia común y dar respuestas democráticas también a los conflictos sociales, como las Marchas por la dignidad del 22 de marzo.

El debate tubo todos los ingredientes de las “grandes ocasiones”. Un diputado de La Izquierda Plural me daba tres datos que lo ilustra: todos los ministros suspendieron su agenda y estaban presentes en el hemiciclo; la alta asistencia, pues en los plenarios suelen faltar de media entre 20 y 25 diputados, el día del debate sobre la Consulta solo faltaron 3 y lo más “relevante”, la “buena educación” de los diputados del PP, casi no salieron malas voces. El “no” había de ser contundente, pero sin insultos o recriminaciones malsonantes hacia los tres diputados del Parlamento catalán o hacia los grupos que se posicionaron favorablemente (y lo cierto es que apenas hubo).

El ambiente era de expectación. También por la reciente sentencia del Tribunal Constitucional en la que, si bien se volvía a negar que Catalunya sea una nación y su capacidad para celebrar un referéndum de autodeterminación, se dejaba a la negociación política una consulta sobre el llamado “derecho a decidir”. ¿Abriría el gobierno Rajoy alguna puerta, algún atisbo de negociación aunque fuera a futuro?

Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías

Tras el turno de los representantes del Parlament, subió al estrado Rajoy. Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías, ni mejora de la financiación. La primera media hora hizo de abogado del Estado “no se puede negociar lo que no está contemplado en la ley”, la siguiente hizo de registrador de la propiedad “España es de todos sus propietarios y como en una comunidad de propietarios, para cambiar las normas hace falta el acuerdo de todos”. Acabó negando todas las razones sobre las que se basaron los diputados del Parlament de Catalunya, pero sin entrar en ninguna de ellas, “son falsas porque se basan en aravios que no existen”.

No debatió, no argumentó, no dialogó. Rajoy no  tuvo ningún interés en responder alguno de los porqués que han llevado, en tan sólo cuatro años de apoyar el pacto que significaba el Estatut de Catalunya a que el 80% de la sociedad catalana apoye una Consulta sobre la relación entre Catalunya y España, vote lo que vote.

Tras recordar que una Catalunya independiente sería pasto de la siete plagas bíblicas: fuera de la UE, fuera del euro, de la ONU, de los mercados, del BCE… acabo con un estúpido: Yo amo Catalunya “más que ustedes”, que sonó tan hipócrita como el “yo hablo catalán en la intimidad” previo a los pactos Aznar-Pujol.

Su hoja de ruta sigue siendo, como le señaló Joan Herrera, el anticatalanismo que tan buenos resultados le ha dado siempre al nacionalismo español y que con tanto esmero utilizó el PP para recoger millones de firmas contra el Estatut, para posteriormente impugnarlo ante el Tribunal Constitucional.

Rajoy es un presidente de Gobierno que ha dimitido de la política. Las caras de perplejidad y decepción, sobre todo entre los diputados catalanes de CiU y del PSC que asistían al debate desde la tribuna de invitados del Congreso, era palpable. Para unos era un insulto que no hubiera ni insinuado que hay que llegar a algún tipo de acuerdo, como le reclamó Duran i Lleida en su turno: pactar para poder seguir pactando. Para el PSC el discurso de Rajoy deja sin aire a Rubalcaba y su propuesta de reforma de la Constitución. Sin el PP no hay reforma que valga.

El discurso del PP fue, en realidad, el inicio de la campaña electoral de las europeas. Hizo un discurso dirigido a su electorado y puso mucho cuidado en suturar las fugas hacia UPyD y Vox. Por eso el PP había adelantado el debate a primeros de abril, en vez de celebrarlo en junio, como estaba previsto. También aquí Joan Herrera supo leer mejor que Turull y Marta Rovira el debate. Al día siguiente el “dedazo” de Rajoy proclamaba a Cañete candidato, vía sms de Cospedal.

Bipartidismo monárquico: tanto monta, monta tanto

“Solo hay una soberanía, la del pueblo español en su conjunto”. En la Constitución no cabe expresar la voluntad popular de los catalanes, vascos, gallegos... para autodeterminarse. Rubalcaba y Rajoy transitaron por líneas paralelas con el mismo argumentario de fondo: la Constitución… es un muro infranqueable, excusa perfecta para negar la capacidad a la política de negociar, de dar soluciones, de poner en el centro la democracia y las leyes al servicio de la democracia y no ésta al servicio de las leyes.

Ese martes 8 de abril marca el fin de la transición española. Los partidos del Régimen se hicieron “suya” la Constitución, se la hicieron suya en “exclusiva”. Todos los demás que reclamamos el “derecho a decidir” debemos ser “anticonstitucionales”, unos fuera de la ley.

Que la Constitución deje al 70 u 80% de los catalanes fuera de ella parece no preocuparles y si eso deja a los socialistas catalanes fuera de catalanismo político, es un daño colateral. Que todas las mayorías del PSOE en España se hayan aposentado sobre la base de grandes resultados del PSC parece no importar a los socialistas españoles. (Tal vez, como pregona Felipe González o Almunia, el futuro está en los gobiernos de PP-PSOE o PSOE-PP, siguiendo el modelo alemán y así no depender del apoyo de CiU o PNV o, “peor aún”, de IU)

Votar es el problema

Rubalcaba dejó claro a Rajoy que puede contar con él para los asuntos de Estado. Y, desde luego, Catalunya es “el” asunto de Estado. No pudo dejar de aparecer como el muletilla de lujo del PP. Los propios diputados del PP lo jaleaban y reían sus puyas contra la consulta y los diputados del Parlament. 

Hay que reconocerle que sí puso argumentos políticos en defensa de su reforma de la Constitución, en la que tampoco tendría cabida el “Derecho a Decidir”. Para Rubalcaba el problema es precisamente ese: votar. Si Catalunya vota, sea lo sea que vote, daría igual que “no fuera jurídicamente vinculante” –tal como consta en la propuesta del Parlament de Catalunya-, no puede aceptarse ni siquiera para conocer la voluntad mayoritaria, puesto que sí sería “políticamente vinculante”. Y si se vota una vez, se puede votar más veces y en otros sitios.

Por otra parte su propuesta de “diálogo” en forma de reforma constitucional federal: Senado, rechazo a la invasión competencial, reconocimiento de “la singularidad catalana”… sonó antigua, a los años 90, no responde a lo que se exige desde Catalunya: que se la reconozca como la nación que es y que libremente decida su relación o no con España.

Un acuerdo entre las élites

La salida al conflicto para el PSOE, el escenario de acuerdo, sería un pacto entre las élites políticas –se supone que con el visto bueno de las élites económicas- y ese, y sólo ese acuerdo, podría ser sometido a consulta. Se trata de que no sea la ciudadanía la que vote sobre la relación con España, pues si se vota debería negociarse sobre el resultado de la consulta y no sobre otra cosa. Para Rubalcaba el único acuerdo posible es el que corresponde a los partidos mayoritarios, PP y PSOE, y ese acuerdo es el que debería someterse a ratificación por los catalanes, un acuerdo de “mal menor”… ya se sabe: “mejor esto que nada”.

En eso Rubalcaba y Duran Lleida coincidieron. Fue el hombre de CiU en Madrid quien citó a Herrero de Miñon para, dirigiéndose a Rajoy, ofrecerle diferentes salidas constitucionales y proponerle que fuera él quien tomara la iniciativa, en vez de quedarse con un “no y punto”.

Sin duda, no fue una casualidad que Herrero de Miñon, ponente de la Constitución, dos días después del debate, en el Círculo de Economía de Barcelona, plantease que una disposición adicional en la Constitución “adhoc” para Catalunya sería perfectamente constitucional y recordó como se había utilizado  esa fórmula para que las comunidades autónomas de la “vía lenta” –como el País Valencià- accedieran más rápidamente a sus competencias o para el régimen foral navarro. La “tercera vía” no reconocería la soberanía de Catalunya como nación, pero blindaría competencias exclusivas o una mejora de la financiación. El problema para los constructores de las “terceras vías”, es que el PP se siente fuerte en la confrontación y no en el diálogo.

Inmobilismo o democracia

La reforma constitucional federal, que el PSOE ha tardado 36 años en plantear, sólo se ha esbozado para negar el derecho a decidir y, de momento, sólo ha conseguido dividir al PSC, que acabará siendo un partido menor en Catalunya, como pronostican todas las encuestas. Un federalismo que no reconozca la capacidad de los pueblos de unirse libremente, en realidad es “moneda falsa” para atacar a las izquierdas que sí propugnan que el federalismo debe basarse en la libertad y el consentimiento.

Por eso Rubalcaba lanzó un ataque furibundo hacia Izquierda Unida, desafiándola a defender el “derecho a decidir” de los catalanes en Puente Genil o Zamora. De nuevo el autoritarismo de Estado disfrazado de anticatalanismo, en versión PSOE.

Joan Coscubiela, en una réplica memorable, recordó tanto a Rajoy como Rubalcaba, que ellos sí se habían vendido la “soberanía nacional” a los mercados y la banca reformando el artículo 135 de la Constitución en una semana por imposición de Merkel y la Troika, naturalmente sin consultar a la ciudadanía sobre la cual descansa la “soberanía nacional”. Coscubiela, como antes Herrera, situó el debate en términos de derechos sociales y democracia. No en vano la involución democrática de España es proporcional al ataque a los derechos sociales, laborales y cívicos.

Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez–que apareció en el debate perdida y sólo pudo exigir más y más dureza contra los “sediciosos”, hasta encarcelarlos si fuera menester- utilizaron machaconamente el argumento de que el Parlament actúa unilateralmente, “ya han fijado fecha y pregunta”, cuando en realidad era una demostración que el proceso soberanista en Catalunya “va en serio” y el debate en el Congreso era para encontrar un punto de acuerdo.

Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez utilizaron la “táctica” de quienes están también interesados en confundir el método –la consulta- con uno de los resultados -la independencia-. Los tres espadas del inmovilismo dieron alas a quienes sólo quieren que se prohíba la consulta (y así evitarse la negociación con el Estado Español, sea cual sea el resultado de la Consulta) para ir hacía una declaración unilateral de independencia o unas elecciones anticipadas plebiscitarias sin consultar a los catalanes. Herrera y Coscubiela insistieron que nada puede sustituir la consulta, ni la movilización social para conseguirla. En política el orden de los factores sí altera el producto.

Inmobilismo o Democracia. Ese era el debate. Justo dónde lo situó la única fuerza estatal que voto a favor,  Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, CHA), y el resto de partidos que representan la plurinacionalidad del Estado: ERC, CiU, PNV, AMAIUR, BNG, Compromís, GBai, CC. No era un debate entre españoles y catalanes: muchos españoles son favorables a que se realice esa consulta y entienden que ni la Constitución puede ser una “cárcel”, ni se puede mantener a Catalunya a la fuerza en el seno de España.

¿Y ahora qué?

El debate en el Congreso de los Diputados no fue un simple “expediente administrativo”, un simple trámite obligado para mostrar ante Europa el “no” del Estado Español, como lo quisieron plantear  ERC y CiU.

La Consulta en Catalunya forma parte, tal vez la parte más avanzada, de los diferentes procesos de “ruptura democrática” que se están configurando y madurando en el Estado y que la Marcha por la Dignidad del 22 de marzo puso de relieve con su lema de “Pan, trabajo y libertad”, que podíamos leer en su manifiesto: “En 2014 nos encontramos ante una situación extremadamente difícil, una situación límite, de emergencia social, que nos convoca a dar una respuesta colectiva y masiva de la clase trabajadora, la ciudadanía y los pueblos.”.

Los 47 votos a favor del “sí” son aliados, incluidos los votos de Izquierda Unida, la única fuerza estatal que defendió la consulta en Catalunya como parte de los procesos que, como el 22 de marzo, son la denuncia de centenares de miles contra unas leyes y una Constitución que ha convertido la deuda en miseria, el derecho al trabajo, a la vivienda, a una vida digna en una pura mercancía que está empobreciendo a millones para enriquecer, aún más, a unos pocos.

Encontrar espacios de alianza entre los procesos de ruptura con el Régimen, sus élites económicas y sus partidos, debería ser una de las conclusiones, tanto para el movimiento popular por el “derecho a decidir” en Catalunya como para las clases populares a las que se niega el derecho a decidir sobre las políticas impuestas por el Régimen, y de las cuales CiU es tan fiel seguidor.

Rupturas democráticas

La voluntad de ejercer el derecho a decidir no va a desaparecer por el resultado de esa votación. Y esa voluntad está por encima de lo quieran, piensen o decidan los partidos. Esa sociedad movilizada no quiere que Rajoy o Rubalcaba digan que “aman Catalunya”, quiere que simplemente se la respete, quiere decidir y que no decidan por ella.

Esa mayoría movilizada, la fuerza de la gente, es la auténtica protagonista de lo que está pasando, no lo que se votó en el Congreso. Como señaló el escritor gallego Suso del Toto: “El poder votar en esa consulta no es una reclamación de esos partidos que acudieron a las Cortes, ni siquiera es una reclamación nacionalista, es una reclamación cívica. Quieren que se celebre esa consulta los partidarios de una solución y los partidarios de otra, hasta quienes no desearon en su día que se plantease la consulta saben que ahora es necesario poder votar. Ninguna sociedad puede aceptar que se la ahogue o que la encierren. Cuando dicen “la Constitución lo impide” reconocen que la Constitución es un obstáculo para solucionar los problemas. A estas alturas ya da igual lo que ya no tiene remedio: no tiene remedio que el Tribunal Constitucional anulase partes del Estatuto catalán que tenían importancia capital; y no tiene remedio esa votación que afirma que la Constitución es una cárcel para una parte de la ciudadanía. Por cierto, también lo es para buena parte de la ciudadanía que no vive en Catalunya.”

¿Y ahora qué? El Parlament seguirá elaborando la Ley de Consultas, para darle cobertura legal y cuando esté aprobada –a mediados de septiembre- se convocará la consulta el 9 de noviembre, que todo indica que será impugnada por el Gobierno ante el Tribunal Constitucional. A partir de ahí volveremos a transitar en terreno desconocido.

Difícilmente el gobierno de Mas llevará el enfrentamiento hasta romper con la legalidad –CiU es un partido de orden- y veremos cómo conjuga su voluntad de agotar la legislatura al máximo (noviembre de 2016) con la promesa de hacer unas elecciones en forma de plebiscitarias que, a posteriori, legitimasen una Declaración Unilateral de Independencia.

Otro escenario es la suspensión de la autonomía y la Generalitat por el artículo 155 de la Constitución. Las consecuencias serían imprevisibles. Por eso, si se suspende la consulta, posiblemente el siguiente movimiento sería tras las elecciones de marzo de 2015, con el horizonte de una pérdida de la mayoría absoluta del PP y un Congreso de los Diputados donde los partidos del Régimen hayan perdido una parte importante de escaños.  Eso daría un mayor margen de maniobra para acordar la Consulta.

Antes tendremos las elecciones europeas, las movilizaciones en los municipios hasta el próximo 11 de septembre, con otra gran manifestación convocada por l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), entre la Diagonal y la Gran Via de Barcelona que, tras el éxito de la Via Catalana hace un año, mostrará el grado de movilización popular a favor de ejercer el Derecho a Decidir.

La votación en el Congreso de los Diputados no será el punto y final que PP y PSOE querían. El escenario sigue evolucionando hacia una ruptura (o varias rupturas consecutivas y tal vez no sólo en Catalunya) entre la legalidad del régimen monárquico y la legitimidad de la movilización popular y la declaración de soberanía del Parlament de Catalunya.

Sin esa ruptura, sin encontrar apoyos y alianzas en el Estado con los sectores que luchan también por esa ruptura con el Régimen, como hemos analizado antes, difícilmente Catalunya podrá hacer la consulta. Es la misma ruptura con el Régimen necesaria para re-conquistar la soberanía nacional perdida por la sumisión de los gobiernos del PSOE y el PP a la banca y la troika, reconquistar los derechos sociales y el derecho a una vida digna que llevaron a centenares de miles a manifestarse en Madrid el pasado 22 de marzo contra el gobierno Rajoy.

El 9 de noviembre debe ser en España también un día en defensa de los derechos democráticos y sociales: las clases populares en España tienen mucho más que ganar apoyando la consulta en Catalunya que quedándose pasivas, al margen o, peor aún, sucumbiendo al nacionalismo español, que a fin de cuentas sólo tiene interés en mantener el Régimen de la Monarquia como lo que és: un sistema de explotación de clase.

Y ello hace imprescindible la unidad en Catalunya entre federalistas, soberanistas y independentistas, e implica incorporar a la lucha por ejercer el derecho a decidir al máximo de sectores y demandas sociales como han hecho recientemente CC.OO, UGT o la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona.

                 

Article publicat el dia 13 d'abril, pocs dies desprès de la votació a les Corts Generals sobre la Consulta a Catalunya, a la revista SinPermiso http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6849   

La ruptura amb el Règim comença amb la consulta a Catalunya

Fins dijous 19 de desembre tot l'escrit, dit, parlat, comentat... sobre la consulta d'autodeterminació a Catalunya (l'anomenat Dret a Decidir) a favor o en contra pertanyia a la categoria de "l'imaginable". Tots els arguments volien incidir i condicionar a favor o en contra sobre el primer fet concret i concloent, real i no declaratiu: La convocatòria de la consulta al poble de Catalunya el 9 novembre 2014 en forma de doble pregunta: Vol que Catalunya es constitueixi en un Estat? En cas afirmatiu, Vol que aquest Estat sigui independent?

La convocatòria ha estat acordada per sis partits polítics representats en quatre grups parlamentaris: Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CiU), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) , Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA ) i la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres ( CUP-AE)

Naturalment, hi ha hagut negociació entre les formacions polítiques, però no ha estat una negociació "en els despatxo " al marge del que reclamava la ciutadania: una consulta que compta amb el suport molt majoritari -superior al 75%- i amb la majoria de partits catalans al Parlament que es van comprometre a convocar-la i han complert. Això també és un "fet diferencial". La negociació ha servit per assegurar la convocatòria i la realització d'una consulta on cada vot val igual i cada ciutadà decideix com ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya. I guanya la majoria. És en la mobilització popular on rau la legitimitat de la consulta.

La pròpia convocatòria ja implica un acte de ruptura amb el règim , permeti aquest la consulta o no. En un fet històric i sense precedents. No hauria arribat fins aquí sense la mobilització popular. Aquest és el fet diferencial del procés a Catalunya: la massiva mobilització popular, pacífica, transversal, interclassista per un objectiu democràtic: una consulta al conjunt de ciutadans de Catalunya sobre la relació de Catalunya amb el Regne d'Espanya. Això no s'ha d'oblidar, el procés cap a la consulta ha arribat fins aquí per la força de la gent, és a la base de la "ruptura democràtica" amb l'actual ordenament jurídic i polític.                                                                                               
La imatge d'unitat reforça l'objectiu democràtic de la consulta. 

Només el PSC va decidir marginar-se, plantejant que era necessari abans de convocar la consulta, un acord previ entre el govern de

Rajoy i el govern de Mas. Un acord que Rajoy descartava per endavant i que, a més, deixava la “negociació" en mans dels governs i no de les forces polítiques al Parlament i, per tant, de la representació popular. El PSC ha dimitit de facto de la política i s'ha posat en mans de Mas i de Rajoy, com l’avantsala per situar-se contra la consulta, al costat del PP i Ciutadans a Catalunya i al costat del PP i el PSOE a Espanya, com es plasmar en el brindis davant la Delegació del Govern a Catalunya. El PSC ha mutat de ser el partit principal del catalanisme polític a un psocialisme a la basca dins del bloc identitari.

Les Preguntes

La doble pregunta permet a tots els partidaris de canviar l' "statuts quo" actual (l'Estat de les autonomies, en ple procés de recentralitzador del govern del PP) defensar la celebració d'una consulta d'autodeterminació i votar Si a un Estat català. Amb això és possible que la primera pregunta sumi entre un 60 i un 70 % de la ciutadania. Als que votin afirmativament a la primera pregunta , se'ls demana si volen que aquest Estat sigui independent. Les enquestes donen a aquesta segona opció una majoria del 55%, que significarien al voltant del 45 % del cens. Però ja veurem ... temps al temps. El primer era la convocatòria, ara es tracta que aquesta se celebri i en el procés es gestarà el resultat .

L'acord inclou sol·licitar a l'Estat Espanyol l'autorització per fer la consulta mitjançant la cessió de la competència per la via de l'article 150.2 de la Constitució. Per a això el Parlament de Catalunya aprovarà una resolució que es traslladarà al Congrés dels Diputats, on es votarà. Paral·lelament la presentaran els diputats catalans al Congrés, per si la Mesa del Congrés no accepta que sigui traslladada pel Parlament o la retarda sine die.

En aquesta votació és probable que el "sector sobiranista" del PSC voti conjuntament (cinc diputats com a màxim) amb els partits que l'han proposat. La direcció del PSC s'ha mostrat totalment en contra

i ja ha llançat el missatge que poden ser expulsats i consumar així la crisi permanent en les bases del socialisme català. Si tres d'ells trenquen la disciplina de vot i voten a favor, la resolució s'aprovaria 2/3 dels diputats del Parlament. Aquest nombre de diputats, malgrat no és necessari per a l'aprovació de la resolució, sí que té un alt valor polític i simbòlic.

La convocatòria de la consulta ha tingut el suport de multitud d'entitats, especialment de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) impulsora, al costat d’Òmnium, de la Via Catalana que va treure més d’un milió de persones al carrer reclamant el dret a la independència.

Especialment significatiu ha estat el suport immediat dels sindicats, especialment de CCOO i UGT, a les preguntes i la data. Sens dubte, són garantia que d'un de les eixos del catalanisme -un sol poble- i del caràcter social de la consulta, entesa no com un debat d'identitats entre catalans i espanyols, sinó com un debat sobre què comunitat política i social vol ser Catalunya. El seu suport incondicional portarà la consulta a les fàbriques en forma de: Quin país volem?

Comença el "compte enrere". Queden 11 mesos.

La mateixa convocatòria de la consulta és un dels fets més rellevants i transcendentals des de la Restauració borbònica i el seu règim bipartidista. A l'edifici constitucional sobre el qual es basa la dominació de classes al Regne d'Espanya, estan apareixent esquerdes: la debilitat de la Monarquia i els seus escàndols, la pèrdua de suport al bipartidisme en totes les enquestes, la submissió dels drets socials a els mercats amb la reforma exprés de l'article 135, la crisi de l'ordenament territorial i l'escanyament financer de l'Espanya de les autonomies...

Els primers càlculs del govern del PP, amb l'acord del PSOE de Rubalcaba, eren que les elits catalanes i el desmarcatge del PSC farien descarrilar el procés i mai hi hauria una convocatòria. Les diferències i contradiccions entre els partits catalans eren airejats cada dia: no es posaran d'acord en la pregunta i la data. Si no es convocava la consulta i era per dissensions entre els partits catalans, "mort el gos, morta la ràbia".

El PP va optar per no fer res, esperar, com deien, que el "suflé" es desinflar i els partits catalans acabessin enfrontats entre si. Era el pronòstic de la FAES, el think tank d'Aznar i la dreta extrema: "abans es trencarà Catalunya que Espanya". De moment la convocatòria és una derrota dels postulats d'Aznar. Bon símptoma.

Per a això van desplegar els arguments de la por (fora de la Unió Europea, fora de l'OTAN, no es podran pagar les pensions, l'atur...); forçar declaracions de dirigents europeus, de les elits empresarials espanyoles i catalanes; inventar "terceres vies", bé fossin de "autonomisme reforçat "amb Duran i Lleida al capdavant o "solucions federalistes " amb Pere Navarro a la cua i així atiar al màxim les dissensions; amenaçar amb congelar el Fons autonòmic de liquiditat i els pagaments de la Generalitat...

Ara la pilota passa a estar a la teulada del govern del PP. La primera resposta ha estat de negació absoluta davant la reclamació d'una consulta democràtica. "Res a parlar, res a negociar". Contra la consulta, l'imperi de la llei (la Constitució), la història (som la nació més antiga del món), la Unió Sagrada del règim monàrquic: "Rajoy i jo ho tenim tot parlat: no hi haurà consulta", segons Rubalcaba. El que és possible entre el Regne Unit i Escòcia , entre Canadà i el Quebec, no és possible entre el Regne d'Espanya i Catalunya.

Els que van canviar en 48 hores la Constitució i ho van fer per ordre escrita de la troica, per sacrificar els drets socials del conjunt d'espanyols a favor de la banca i instaurar el govern de la deutecràcia i l'austericidi sense consultar el poble sobirà, ara segresten la sobirania nacional per negar a una part del poble una consulta en què sigui preguntat si vol, lliurement, seguir formant part del Regne d'Espanya o si vol canviar el seu estatus, conformant un Estat federal o independent .

A aquesta idea d'Espanya centenària de Rajoy, feta sota l'imperi (primer de les armes, ara de la llei) li és difícil entendre que la relació entre els seus pobles ha d'estar basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Qualsevol resposta que no sigui autoritzar la consulta i refer la relació entre els pobles en una llibertat volguda, no farà més que aprofundir el distanciament. En els governants del règim falta intel·ligència i falta política, entesa com a eina per solucionar conflictes i no per enquistar-los i engrandir-los.

Negar, prohibir la consulta implica, més enllà de les paraules, decisions que en si mateixes són un nou element de ruptura del règim. Ja no estarà basat en el "pacte constitucional", una part del poble espanyol (el català que vol exercir l'autodeterminació) haurà estat expulsat d'ell.

Prohibir la consulta, suspendre l'autonomia... reclamen dirigents del PP i el PSOE . Enviar l'exèrcit... clama de la dreta extrema.

Realment que implica? Un govern tècnic des de la capital de l'Estat sense cap legitimitat democràtica, que seguirà aplicant una política de retallades socials? Quines conseqüències en l'escena internacional? Quina reacció tindrà el poble català, com se li reprimirà? Tot això per prohibir una consulta democràtica. Pot el PSOE avalar una involució d'aquest calat sense mutar encara més i avalar un govern del PP que accentuarà el seu autoritarisme? Prohibir la consulta catalana tindrà el cost d'arruïnar la feble democràcia espanyola i no solucionarà les causes profundes del conflicte.

PP i PSOE segueixen veient el procés català com un paral·lelisme de la consulta plantejada pel Lehendakari Ibarretxe, que proposava "un Estat basc lliurement associat". La negativa del Congrés dels Diputats, amb Zapatero al capdavant i la suspensió de la proposta pel Tribunal Constitucional van acabar amb la dimissió d'Ibarretxe i la convocatòria d'eleccions autonòmiques. El seu projecte es va dissoldre. Però era un projecte pactat "des de dalt", entre els partits (PNB, EA, EB i Aralar), encara que fos en el marc del Parlament Basc. La diferència substancial amb el procés català està, de nou, en la mobilització popular, que ha anat per davant dels partits: la convocatòria de la consulta és una resposta a aquesta mobilització popular.

Les enquestes d'abans i després de la convocatòria ratifiquen aquesta majoria. L'última, del 14 de desembre, situa el suport al punt més alt i reclama que el govern de Rajoy que l'autoritzi. Fins i tot una part gens menyspreable de votants del PP o Ciutadans es mostren partidaris de la consulta. Entre els votants del PSC, per sobre del 50%. A l'Estat Espanyol (comptant Catalunya) ja són majoria els partidaris que s'autoritzi la consulta (48,5% ) i que siguin únicament els catalans dels consultats (47%).

L'esquerra espanyola

L'esquerra espanyola no pot fer seguidisme de la direcció PSOE. La seva "solució federal" supeditada a una reforma de la Constitució nega el dret d'autodeterminació i la supedita a la voluntat del PP que mai la voldrà aprovar. Per tant, el PSOE només pot pretendre apuntalar el règim i guanyar temps fins a les eleccions de 2015, sense donar cap sortida real.

L'esquerra alternativa espanyola, que ha denunciat conseqüentment el règim de la restauració borbònica, les seves pràctiques corruptes, la seva submissió als mercats i les multinacionals per seguir expropiant les classes populars, ha de tenir una posició activa i sostenir el dret a decidir de Catalunya.

L'esquerra transformadora té un aliat en la consulta plantejada a

Catalunya, un aliat en la radicalitat democràtica que implica per se una transformació. És també l'oportunitat de mobilitzar per a una consulta imprescindible a Espanya: Quina forma d'Estat vol, Monarquia o República? I en cas de la República, Federal? Si o No. Ha de poder decidir el poble.

Izquierda Unida i les esquerres nacionalistes (BNG, Anova, Amaiur, Compromís, Geroa Bai...) s'han posicionat a favor que el poble català sigui consultat. IU és l'única formació estatal que ho ha fet i això li dóna una legitimitat democràtica que implica un gran capital polític, com el que van tenir els comunistes en la lluita contra la dictadura. La seva defensa d'una República federal que reconegui el dret a decidir dels pobles implica plantejar l'únic projecte capaç de construir un escenari comú i fraternal acceptable per a la majoria dels catalans .

El repte és aconseguir aquesta República federal i el dret a l'autodeterminació i ara és demà. Per a les forces d'esquerres a Catalunya aquesta aliança ha de deixar de ser només possible, per esdevenir un actiu per guanyar l'hegemonia des dels valors socials de l'esquerra, per situar la consulta no en un debat d'identitats (espanyols contra catalans) sinó en un debat social, que parteixi de reconeixement de Catalunya com una nació, amb sobirania per decidir el seu futur.

La consulta a Catalunya és doncs, una aliada dels objectius de qualsevol republicà i qualsevol federalista espanyol, que no entengui, com fa el PSOE, el republicanisme com un epítet decoratiu de treure a passejar de tant en tant, ni el federalisme un sinònim de unió forçada. El futur està en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles.

Per uns Estats Generals de les esquerres socials i polítiques

Ara bé , les esquerres catalanes, sindicats, associacions, marees, plataformes... han d'unir les seves forces no només en les lluites de resistència contra les retallades socials , la crisi, els acomiadaments, els pressupostos de CiU... i exigir a ERC que deixi de donar suport a aquest govern autonòmic conservador, privatitzador i de dretes.

L'objectiu de les esquerres ha de ser guanyar l'hegemonia social durant i després del procés que viurem, hagi consulta o aquesta sigui impedida per l'Estat. Les esquerres catalanes no poden acontentar-se amb donar suport a la consulta apel·lant al principi formal de la democràcia. Cal dotar aquest futur Estat pel qual es pregunta d'esquelet, de músculs, d'ànima.

Una República catalana? Amb quins valors, amb què principis, amb quin ordre social? L'esquerra ha de disputar a CiU el govern i a

la burgesia catalana el poder. I només pot fer-ho des de la confrontació sobre el país que volem, sobre els drets socials, els serveis públics, l'educació i la sanitat pública, l'economia del bé comú, el dret a l'habitatge i la paralització dels desnonaments, una banca pública i ètica, desterrant la corrupció i amb els valors republicans, amb la revocació dels càrrecs públics i un govern basat en l'honestedat i l'ètica, radicalment transparent i en què el poble pugui decidir en les qüestions transcendents...

Cal que les esquerres, totes les esquerres catalanes, siguin capaces de configurar un espai comú en el qual definir -amb el màxim suport popular- un programa, una mena de "Constitució". La consulta d'autodeterminació forma part dels valors de l'esquerra, ara és imprescindible contestar a cada treballador quin tipus d'Estat seria un Estat català i com de social i democràtic seria, com estaria al servei de les classes populars. És l'única manera que aquestes es mobilitzin perquè la "llibertat nacional" sigui alhora "la llibertat social ". I no hi ha millor repte que aquest.

15 de desembre de 2013

Article traduit del castellà i publicat a SinPermiso (www.sinpermiso.info)