divendres, 27 de febrer del 2009
L'Àlex Hinno va donar un to més combatiu i d'accions. Sense defugir l'anàlisi de la situació i coma català-palestí que és va demanar als assistents que es sumessin a la campanya de 
dilluns, 23 de febrer del 2009
Gaza: i desprès de l'ocupació, què? Taula Rodona el dimecres 25 a 2/4 de 8 al Centre Cívic La Sedeta
Aprofito per convidar-vos a la Taula Rodona que sobre les conseqüències de l'ocupació de Gaza i les perspectives actuals del conflicte.
Desprès dels bombardejos, dels centenars de morts, ferits, de la destrucció de milers de casses, escoles, hospitals... què ha canviat? Com segueix sent la vida diària? Com s'organitzen les dones? Quins canvis pot haver-hi desprès de les eleccions a Israel? Hamàs ha sortir reforçada? Quina perspectiva pren el conflicte des de la lògica interna dels palestins dividits entre els partidaris de Hamàs i Fatah? Com viu la comunitat palestina fora de Palestina el conflicte, la massacre dels seus i la divisió interna? Com s'apropen els mitjans de comunicació a un conflicte tan passional, sobre el que tothom té opinió?
Per respendre a aquestes i altres preguntes s'ha organitzat un debat al Centre Cívic La Sedeta el proper dimecres 25 a 2/4 de 8 del vespre, amb el títol Gaza: i desprès de l'ocupació, què? T'hi esperem!!!
diumenge, 22 de febrer del 2009
Hay que plantar cara. El gobierno español niega el 0,7% del IRPF a las ONG catalanas
La Secretaría de Estado de Asuntos Sociales del gobierno del Estado está preparando la orden que regula la convocatoria de ayudas a las ONG para desarrollar los programas sociales con cargo en los fondos recaudados a partir de la casilla "de otros finalidad sociales" del IRPF. Esta orden impediría que una entidad de ámbito local o autonómico pueda solicitar ayudas para desarrollar un programa social a su comunidad. Sólo lo podría hacer si se asocia a una de ámbito estatal para desarrollar un programa supracomunitario.
Es decir, el orden invadiría las competencias del Estatuto de Cataluña y se daría un paso enrerre en la territorialización de estos fondos que desde Cataluña se quiere que sean administrados al 50% entre el Estado y la Generalitat.
En Cataluña el último año se recaudaron 62 millones de euros y es el territorio donde más ciudadanos marcan la casilla (un 57%). De los 40 millones de euros del año 2007 sólo 17 millones fueron a organizaciones no gubernamentales catalanas.
Las organizaciones no gubernamentales catalanas realizan una función social muchas veces imprescindible con respecto a desarrollo de proyectos que tienen como eje común la solidaridad con los sectores más vulnerables para|por una sociedad basada en el beneficio. La Mesa|Tabla de Entidades del Tercer Sector ha hecho una declaración en la cual denuncia la situación a la cual nos puede verter la orden del gobierno español.
Actualmente en Cataluña hay más de 3.000 entidades no lucrativas que luchan por|para la participación, la ciudadanía y la conquista de los derechos sociales y que tienen que tienen como principal
finalidad la inserción y la cohesión social, proyectos de economía solidaria, comunitarios, sociales, ambientales, dirigidos a gente mayor y a la infancia, cooperación internacional, de emergencia y socorro, culturales, de salud y afecciones|aficiones, etc.Esta realidad diversa se reproduce con fidelidad al Distrito de Gràcia de Barcelona más de un centenar de entidades actúan diariamente en la mejora de la calidad de vida de muchos "graciencs i gracienques".
El 40% de los proyectos que desarrollan a las ONG catalanas podrían dejar de existir por|para el simple hecho de ir dirigidos de entidades catalanas a ciudadanos de Cataluña. Así será si próxima la decisión del Gobierno Central de reformar la legislación vigente para que sólo puedan optar al reparto aquellas ONG y entidades sociales de ámbito estatal.
Si finalmente este planteamiento saca adelante se produciría una discriminación hacia las entidades catalanas y por lo tanto un recorte|retal en los fondos destinados a los programas sociales de estas entidades. Eso es especialmente grave en el actual contexto de crisis económica donde hay más necesidades sociales y las ONG necesitan más apoyo que nunca para hacer frente.
Hace falta plantar cara, las declaraciones del Presidente de la Generalitat, de la consejera de Asuntos Sociales, considerando "inadminissible" el orden del Ministerio de Educación y Política Social, anunciando un recurso al Tribunal Constitucional, su un primer paso que hará falta materializarse si no hay una rectificación del Gobierno español.
Desde Gràcia tenemos que apoyar todas las iniciativas que obliguen al gobierno de Zapatero ha cambiar su estrategia de no reconocimiento del trabajo de proximidad de las entidades y ONG catalanas, y lo tenemos que hacer desde la unidad de los partidos, organizaciones, entidades y plataformas.
Traducido del catalán
divendres, 13 de febrer del 2009
La Llei d'Educació a debat amb Dolors Camats i Mercè Civit, dilluns 16 a les 19h a la Biblioteca Vila de Gràcia
Fa pocs dies la totalitat dels sindicats han anunciat una vaga general a l'ensenyament, les darreres propostes de la Conselleria poc consensuades han acabat de posar en entredir el "procés de diàleg". La Vaga coincideix amb els treballs de la Ponència del Parlament que està debaten la proposta de la LLei d'Educació de Catalunya. De tot plegat debatrem a la xerrada que el proper dilluns 16 a les 19 hores farem amb les diputades d'ICV-EUiA i veïnes de Gràcia Dolors Camats i Mercè Civit.
La gent d'ICV i d'EUiA de Gràcia farem tenderets prop dels mercats de la Travessera i L'Estrella repartint una declaració en la qual comminem al conseller Maragall a no pactar la LLei d'Educació amb els partits de la dreta, si això significa deixar fora l'acord a la comunitat educativa (ensenyants, mestres, pares, sindicats...).
El model educatiu una de les qüestions capdals per a la nostra coalició, eix fonamental del Pacte de l'Entesa i pilar bàsic per una societat complexa com la catalana a la qual una part fonamental del seu futur és basa en l'educació que rebin els seus infants.
dimecres, 11 de febrer del 2009
La situación de la clase obrera en España. Un informe comparativo
En general estamos huérfanos de estudios sobre la situación de la clase trabajadora que nos ayuden en nuestra visión política demasiado preñada de intuiciones más que de análisis basados en el conocimiento de la realidad. Cuestiones esenciales cómo saber los cambios que han sufrido la clase trabajadora en los diez últimos años de aumento de la riqueza y cómo se ha distribuido, su composición, el nivel de sindicación, etc, han de permitirnos una mejor "hoja de ruta" que nos permita que esta herramienta organizativa que es IU sea realmente útil a los trabajadores y trabajadoras. Este artículo está firmado, entre otros por Vicenç Navarro y ha sido publicado en El Viejo Topo.
La situación de la clase trabajadora en España. Una comparación con los países de la UE-15 y de EE.UU.Vicenç Navarro, Marta Tur y Miquel Campa | El Viejo Topo | 9-2-2009
La situación de la clase trabajadora en España. Una comparación con los países de la UE-15 y de EE.UU.
Vicenç Navarro, Marta Tur y Miquel Campa | El Viejo Topo | 9-2-2009
Para saber como salir de la crisis actual tenemos que ver como estábamos antes de comenzar
Ahora bien, este indicador no es un buen indicador para saber la calidad de vida de la ciudadanía puesto que si tomamos una moneda internacional, como es el dólar estadounidense, para compararnos con el nivel de riqueza de estos países, entones tenemos que estandarizar el poder de compra de tal dólar en España (donde al ser el nivel de vida más bajo que EEUU, el dólar puede comprar más cosas en nuestro país que en EEUU).
De ahí que deba utilizarse como indicador lo que se llama unidad de poder de compra que es, en este caso, el dólar estandarizado ajustándolo para reflejar su valor real de compra, permitiéndonos así comparar manzanas con manzanas y no manzanas con peras. Pues bien, utilizando esta moneda puede verse en el tabla 1 que España tenía en 2007, uno de los niveles de riqueza más bajos de los países de la UE-15, 29.774 dólares estandarizados comparado con el promedio de la UE-15, 35.307 (ver tabla 1). En Suecia fue de 36.425 dólares estandarizados y en EEUU de 45.604.
De tal tabla pueden deducirse varios hechos. Uno es que la pobreza de España se basa en el gran retraso económico heredado de
Es también importante señalar que la UE-
La tabla 2 muestra otro dato importante: el nivel de productividad, es decir, el valor de los bienes y servicios producidos por una hora de trabajo. Tal indicador es de una gran importancia pues condiciona el nivel de vida de
Parece paradójico que el descenso de la productividad no haya impactado negativamente en el crecimiento del PIB per cápita, o al menos no tanto como parecería suponer del descenso de
La tabla 3 muestra el gran crecimiento de la población ocupada en España, el mayor crecimiento de la UE-15 (8,3% en el periodo 2000-2006, comparado con el promedio de la UE-15, 2,7%) y la tabla 4 muestra el elevado número de horas que un español trabaja (1.655), por encima de la media de la UE-15 (1.616) y a gran distancia de países como Alemania (1.433), Países Bajos (1.391) o Francia (1.568). Este último indicador, por cierto, es un indicador también de la debilidad de los sindicatos, puesto que, en general, a más fuerza de los sindicatos menos horas de trabajo. Suecia, uno de los países con sindicatos más fuertes, un trabajador trabaja 1.576 horas al año; en EEUU, uno de los países con sindicatos más débiles, un trabajador trabaja 1.797.
Estos tres componentes, productividad por hora trabajada, número de trabajadores y número de horas son los determinantes del nivel de riqueza de un país. Pues bien, la tabla 5 descompone los distintos determinantes del PIB per cápita, para permitir comparar países. De tal manera, la tabla 5 muestra que EEUU tiene un PIB per cápita que es el 24% mayor que el promedio de los países más ricos de
En realidad es sólo un 14%, pero ello queda más que compensado porque el trabajador estadounidense trabaja 10% más horas que el promedio de la OCDE y el tamaño de la población activa es un 3% más grande que el promedio de
España por cierto tiene un PIB per cápita que es un 19% más bajo que el promedio de la OCDE lo cual se debe a que tiene una productividad que es un 9% más baja, un número de horas que es un 1% superior al promedio y un porcentaje de la población ocupada que es un 6% menos que el promedio. Podemos ver en tal cuadro que, en general, el hecho de que el PIB per cápita de EEUU, sea mayor que el promedio de la UE-15, se basa primordialmente en que hay más gente trabajando y cada trabajador trabaja más horas.
La tabla 6 muestra porque los trabajadores europeos trabajan menos horas que los estadounidenses. EEUU no tiene vacaciones como mandato legal. El promedio de la UE-15, sin embargo, es de 4,4 semanas (España 4,4). España tiene además 12 días de fiestas además de las vacaciones. Las semanas trabajadas son mayores en EEUU que en la UE-15.
Y la tabla 7 muestra que los permisos de maternidad en EEUU son de 12 semanas sin pago, mientras que en la UE-15 son de 20 semanas con pago. Y el gasto público en escuelas de infancia en dólares estandarizados es de 1.803 dólares por niño en EEUU y 2.808 dólares estandarizados en
Esta pobreza en la red de escuelas de infancia tiene como consecuencia la dificultad de la mujer de poder compaginar las labores familiares con sus proyectos personales. De ahí que donde el gasto público por escuelas de infancia es menor existe un porcentaje menor de mujeres en el mercado de trabajo, y hay también un diferencial mayor de ocupación por género. España tiene una tasa de actividad femenina de 54% comparada con un 72,1% en Suecia. En cambio en ambos países, Suecia y España, el porcentaje entre los hombres que trabajan es muy semejante, 77,3% en España y 76,8% en Suecia (ver tabla 8).
El gran secreto (pues apenas se habla de ello) es que la menor riqueza de España se debe precisamente al menor porcentaje de la mujer que trabaja. De ahí que facilitar la entrada de la mujer al mercado de trabajo a través del desarrollo de lo que en su día llamé el cuarto pilar del bienestar (cuando asesoré a Josep Borrell como candidato del PSOE a la Presidencia de España fue la primera vez que se utilizó tal término de cuarto pilar del bienestar) y que incluía el establecimiento de un derecho universal de acceso a las escuelas de infancia y a los servicios domiciliarios para las personas con dependencia, sea una de las mejores inversiones públicas que puedan hacerse. Es más, la introducción de la mujer al mercado de trabajo crea una demanda de nuevos puestos de trabajo pues alguien tiene que hacer las labores que antes hacía el ama de casa, es decir, cocinar (restaurantes) , limpiar el piso (servicios de limpieza), limpiar la ropa (lavanderías) y un largo etcétera.
Hay una relación clara entre el porcentaje de la mujer que trabaja, y el nivel de riqueza en un país. A mayor porcentaje, mayor riqueza. Esta observación requiere que se enfatice puesto que en España no se ha dado suficiente importancia a tal hecho, centrándose la literatura económica en la baja productividad como causa de la menor riqueza cuando otro factor es la escasa participación de la mujer en el mercado de trabajo. El escaso desarrollo del Estado de Bienestar contribuye a ello. Hay que concienciar a las autoridades económicas que el estado de bienestar es una inversión y no un mero consumo. Es incoherente que constantemente se acentúe la necesidad de traer más inmigrantes para resolver la falta de mano de obra en la economía y se ignora la enorme cantera que supone para el mercado de trabajo el alto porcentaje de mujeres que no trabajan y que desearían trabajar si se les ayudara en el desarrollo de sus responsabilidades familiares.
Es cierto que ha habido un gran crecimiento de la población activa en el mercado de trabajo en el periodo 2000-2006, el más alto de la UE-15 (4,1%; el promedio de la UE-15 es de 2,0%). Y gran parte de este crecimiento han sido inmigrantes y mujeres. Pero la falta de ayuda a la mujer, consecuencia del escaso desarrollo de los servicios de ayuda a las familias, ha forzado un retroceso en la edad de formar una familia y un descenso de la fecundidad (niños nacidos por mujer fértil), siendo España uno de los países con menor fecundidad, hoy no sólo en la UE-15 sino en el mundo.
La tabla 10 muestra la evolución del desempleo en los países de la UE-15 (más EEUU) desde
Entre los que tienen pocos estudios y estudios medios la tasa de desempleo es muy semejante en ambos países, lo cual cuestiona el argumento utilizado por economistas liberales que constantemente atribuyen el elevado desempleo entre personas de escasa cualificación a las rigideces del mercado laboral español. Tales autores proponen que se desregularice todavía más el mercado de trabajo copiando a EEUU, que como el cuadro muestra tiene un porcentaje de desempleo entre tales trabajadores casi idéntico al existente en España.
Otro indicador importante para evaluar la economía de un país es el nivel de los salarios y su crecimiento. La tabla 12 muestra como España, durante el periodo 2000-
La tabla 13 muestra el nivel salarial de varios países tomando el salario de EEUU como punto de referencia. El salario es el de los trabajadores en manufactura, que son los mejor pagados en cualquier país. El cuadro muestra el salario por hora y viene medido en dólares (al precio de mercado) y dólares estandarizados (para averiguar la capacidad adquisitiva del trabajador, comparándolo entre los países). El primero es de mayor uso desde el punto de vista del empresario que puede ver cuanto le cuesta un trabajador en varios países.
El segundo indicador, dólares estandarizados, es más informativo para el trabajador pues le permite saber su propia capacidad adquisitiva, comparando con la de sus compañeros en otros países. En ambos casos se toma el salario del trabajador de la manufactura de EEUU como 100. En tal cuadro podemos ver como (medido en dólares de mercado) España es una de los países que tiene menor salario en el sector manufacturero (es de 79 respecto los 100 de EEUU, para el 2006), lo cual es preocupante porque en realidad el salario de la manufactura de EEUU está por debajo del trabajador de la manufactura de Alemania (144), Gran Bretaña (114), Francia (105), Italia (105), Austria (128), Bélgica (134), Dinamarca (149), Finlandia (126), Irlanda (109), Países Bajos (136) y Suecia (133). Que España sea sólo un 79 sobre 100 es muy preocupante, aún cuando ha aumentado durante el periodo 2000-2006.
En el año 2000 era sólo un 54 sobre 100. Una cifra ligeramente mejor es cuando utilizamos dólares estandarizados, puesto que el nivel de vida de España es inferior al resto de la UE-15, los dólares pueden comprar más y el sueldo permite mayor capacidad adquisitiva. El salario español es un 83 sobre los 100 de EEUU. Pero los datos hablan por sí mismos. Los salarios son bajos y ello no ha tenido la visibilidad mediática que se merece pues es un aspecto muy preocupante.
Pero la eficiencia económica de un país no se mide sólo por la riqueza y el nivel de renta sino también por la distribución de la riqueza y de
Este cuadro analiza la distribución de la renta por familias (households en inglés) puesto que la familia es la unidad básica en el análisis de empleo y consumo. Podemos ver que España es el país, junto con Italia y Grecia, más desigual de la UE-15, y próximo al nivel de desigualdad de EEUU, el país más desigual de los países desarrollados. A la misma conclusión se llega cuando se mira la tasa de la decila superior de renta versus la decila inferior.
España es uno de los países en los que la diferencia en el nivel de renta entre los más ricos y los más pobres es más acentuada. En realidad, es probable que la situación sea incluso peor pues los muy, muy ricos ni siquiera aparecen en las encuestas aleatorias de la población sobre las que se basan estos datos. Y sabemos que el fraude fiscal alcanza enormes dimensiones en España (equivalente a un 10% del PIB). Según las declaraciones de renta, un empresario ingresa menos que un trabajador en España.
La figura 1 expande esta información. Tal figura analiza el porcentaje de la decila inferior y la decila superior en comparación con el promedio de los países presentados. La decila inferior de familias en España recibe una renta que es el 61% de la renta familiar promedio, uno de los porcentajes más bajos, mientras que la decila superior ingresa 214% el nivel de renta familiar promedio, el porcentaje mayor después de EEUU. Los países más igualitarios son Noruega, Suecia, Finlandia, Dinamarca y Holanda. Los más desiguales EEUU, España, Irlanda y Francia. Y en general existe una relación entre desigualdad y pobreza.
A mayor desigualdad, mayor pobreza. La tabla 16 muestra como los países con mayor desigualdad tienen mayor pobreza. España es uno de los países con mayor nivel de pobreza, tanto total (14,3%) como entre niños (16,1%) y entre ancianos (23,4%). Las cifras para EEUU son 17%, 21,9% y 24,7%, respectivamente. Y para Suecia 6,5%, 4,2% y 7,7%, respectivamente. Esta pobreza se basa en tres factores fundamentalmente: los bajos salarios, la baja participación laboral y la escasa capacidad redistribuidora del Estado. Los dos primeros factores los hemos documentado en secciones anteriores. La figura 2 muestra lo último.
Los países nórdicos donde las izquierdas han gobernado más tiempo, el impacto redistribuidor del estado es mucho mayor que en los países como EEUU y España, donde las izquierdas son muy débiles. En España, la escasa capacidad redistributiva del Estado se basa en la escasa progresividad fiscal (incluyendo el enorme fraude fiscal) y el bajo gasto público (el más bajo de la UE-15, 19,8% del PIB, mientras que el promedio de la UE-15 es 27,5%).
Conclusión
La economía española ha sufrido un enorme retraso consecuencia de una dictadura que impuso un enorme retraso económico, político y cultural del país. Mucho se ha hecho durante el periodo democrático pero el enorme poder que las fuerzas conservadoras tienen tanto en el aparato del Estado como en la sociedad civil (desde el mundo empresarial y financiero hasta el mundo mediático) explica que treinta años después España continúe a la cola de la UE-15 en su desarrollo económico y social.
Las derechas son muy poderosas y las izquierdas son muy débiles en España, lo cual es la causa mayor de aquel retraso. España requeriría más reformas sustanciales en sus políticas económicas y sociales, pero requieren para ello un cambio en las relaciones de fuerza que existen en la vida política del país. Los bajos salarios y el escaso desarrollo de su estado de bienestar son reflejo de este gran poder de clase (y de género) que continúan dominando la economía española.
dimarts, 10 de febrer del 2009
La hipócrita moral del Vaticano
Un portavoz del Vaticano acaba de anunciar que excomulgará “a todos los que hayan tenido algo a ver con el asesinato de Eluana Englaro”, así ha reaccionado la cúpula de la Iglesia católica a la muerte de Eluana, después de 17 años en estado vegetativo.Y esto pasa a los pocos días de que el propio Papa anunciara con toda solemnidad que había “reintegrado al seno de la Iglesia” a los seguidores del obispo ultraconservador Lefebvre, acabando así con el cisma. Conozcamos un poco a la Orden lefebvrista: niega el holocausto nazi, reniega del Concilio Vaticano, quiere que las misas sean otra vez en latín como la Edad Media, proclama la superioridad del hombre sobre la mujer…. Para los lefebvristas todo el perdón, toda la misericordia, toda la comprensión....
Ni tras la muerte Eluana y, sobre todo, su familia, pueden estar en paz. Hace pocos días, en este mismo blog, reflexionaba sobre la gran carga de violencia que la Iglesia estaba empleando en impedir la muerte digna de esta chica italiana, el asedio fanático hacia su familia ha sido indigno y monstruoso.
Estas eran las palabras del padre de Eluana poco antes de morir: "Cuando deje de existir volverá a tener una dimensión humana, porque hasta ahora ha vivido en una dimensión inhumana. Mi hija ha sido violada, continuamente invadida en su cuerpo, objeto de una violencia que ella habría definido como inaudita, inconcebible e inaceptable".La Iglesia católica ha intentado en Italia, con la complicidad del gobierno Berlusconi, romper la espina dorsal de un Estado laico como el italiano, proclamando que su moral está por encima de la “ley de los hombres”. La Iglesia católica ha tratado de imponer su ideología a los ciudadanos que no piensan de acuerdo con su catecismo y sus creencias. igual que lo intenta la Conferencia Episcopal española con la ayuda del PP.
La nueva Inquisición nos muestran como de crueles pueden llegar a ser con el fin de imponer su moral (ya vemos de qué clase es con los lefebvristas...) a quienes no queremos vivir bajo su oscurantismo y su tiranía ideológica.
El derecho a una muerte digna està por encima de la "vida eterna" sin consciencia y vegetativa.
Todo mi desprecio por la jerarquía católica que está tanto lejos del sufrimiento humano. Todo mi desprecio hacia esta jerarquía católica que con sus actos protege en su seno a defensores de las tesis negacionistas de los nazis.
Texto traducido del catalán con Internostrum.
Ver el original en: http://blocs.gracianet.cat/roig_i_alternatiu
De nou Euskalherria
Dues notícies entrelligades, dolorosament entrelligades: el dictàment del tribunal suprem anul·lant les llistes d'Askatasuna i D3M i l'atemptat-resposta d'ETA a Madrid. Està clar a qui volen representar Askatasuna i D3M, però em segueixo negant a creure que il·legalitzant partits polítics, negant la veu a una de les parts del conflicte, impedint a una part significativa de la societat basca l'oportunitat a expressar-se políticament i a fer política, s'avanci en el camí de la pau a Euskalherria, us recomeno una visita a la web de l'associació pacifista basca Elkarri.
Sembla que la justícia espanyola, amb l'omnipresent Garzon al capdavant, actua "d'ofici" (amb la complaença del govern, que passaria si s'estigués en un procés de pau?) i no dins d'un àmbit d'excepcionalitat, com hauria de ser la il·legalització d'opcions polítiques.
Crec que això a la fí "dona arguments" dins del món sectari d'ETA, necessitada de justificacions per la seva lluita (àmpliament rebutjada fins i tot per molts votants abertzales, la majoria dels que jo conec) i un Estat que reprimeix opcions politiques no ajuda gens.
Fins i tot el relator de la ONU en el seu informe sobre Euskadi, recentment publicat, critica severament la legislació espanyola vers la il·legalització de partits polítics. Val la pena llegir-lo per la seva "imparcialitat" i la seva claredat.
M'estranya també el mantell de silenci que dins (PNV, PSE...) i fora d'Euskadi (el PP felicitant-se...) té la nul·litat de les llistes abertzales, em recorda aquells temes tabús que molts països tenen dins la seva consciència nacional forjada sobre la massacre d'altres pobles i nacions (França amb Argèlia, els Estats Units amb Vietman, Anglaterra amb Irlanda, Rússia amb Txetxènia, Itàlia amb Etiòpia, Turquia amb Armènia i podríem seguir i seguir...).
Si les anteriors eleccions les va marcar el procés de pau amb ETA, les actuals eleccions les està marcant l'acció repressiva contra el món abertzale. En un parell de setmanes les urnes ens diran fins a quin punt han estat encertades les estratègies dels dos partits que, ara per ara, estan lluitant entre sí per veure qui arriba amb millors condicions a Ajuriaenea (PNV i PSOE) i, per tant, marca la negociació postelectoral que segurament portarà algun tipus de pacte entre ambdós, als quals ja els hi va bé que els escons que anirien als radicals abertzales es reparteixin, bàsicament, entre ells dos.
On quedarà el dret a decidir? Segurament desterrat de l'agenda política per un pacte entre el PNV i el PSE o el PSE i el PNV, amb el qual es repartiran el poder... i el PP? fora de joc, sens fer falta que l'il·leglitzin!!!
Enmig tenim a Eusko Alkartasuna, Aralar i Ezker Batua. No cal dir que jo recolzo l'opció basca, defensora del dret a decidir i signatària del pacte de Lizarra, d'Ezker Batua Berdeak, el seu programa fuig de les promeses impossibles de complir i es nota la feina feta i el coneixement amb el que es fan les propostes i la campanya basada en la lluita contra la crisi, tot apel·lant a no quedar-se "aturat" davant els seus responsables. Fins i tot des d'EUiA, estem organitzant grups per fer d'apoderats i donar un cop de mà als companys i companyes bascos.Crec que el balanç del treball d'Ezker Batua pot veure's en l'excelent balanç de la política d'habitatge, l'augment del parc d'habitatge protegit i, sobretot, l'impuls al lloguer social i l'activació del parc d'habitatge buit amb programes innovadors com Bizigune, la qualificació de per vida dels habitatges protegits o el registre de sol·licitants d'habitatge social, iniciatives que anys desprès han estat incorporades per altres governs com el català o l'espanyol.
Us recomano dos blocs: LEOLO i ARKIMIA del millor en matèria d'habitatge (i no és cap exageració).
Ezker Batua aurrera!!
L'ONU s'està enfonsant en un abisme de vergonya
L'actitud davant la massacre està posant a cadascú en el seu lloc, a uns amb arguments justificadors (Georges Bush, Pilar Rahola o el respectat Joan B. Culla, ... quina vergonya avui a Catalunya Ràdio o l'articles al Periódico!! als quals se'ls hi ha oblidat que milions de palestins son refugiats a Gaza, Cisjordània, Jordània i mig món perquè van ser foragitats de casa seva per crear l'estat d'Israel i a sobre son titllats de terroristes).
A altres per posicionar-se al cantó de les víctimes i reclamant una sortida negociada que reconeixi el dret dels palestins a tenir un Estat propi (organitzacions socials, sindicals, de solidaritat... com Aturem la Guerra, d'esquerres com EUiA, ICV, Revolta...fins i tot el PSC i les Joventuts Socialistes!!!).
D'altres pels seus silencis "neutrals" com ara ERC (quina paradoxa que aquí denunciïn el nacionalisme agressor espanyol -amb tota la raó-, però siguin tant tebis amb el nacionalisme assassí d'Israel!!!). La posició del Govern català és cada vegada més incòmoda i més ciutadans exigeixen que es trenquin les relacions amb Israel fins que no s'aturi aquesta massacre.
D'altres pels seus silencis "complices" tant necessaris per a Israel com els que justifiquen el genocidi que s'està cometen.
I el campió d'aquest silencis està sent l'ONU, el seu Consell de Seguretat i el seu secretari general. Tothom recordarà com ha estat d'incapaç d'emetre una sola resolució que ordeni aturar l'ofensiva absolutament desigual entre el cinquè exercit més poderós i uns milicians armats.
De nou els interessos de la diplomàcia nord-americana s'ha posat al servei de la maquinària de guerra i aboca a l'ONU cap a l'abisme de la vergonya, deixant a la població civil indefensa a mercès d'una mena de ruleta russa on ningú no sap si morirà al cap d'unes hores.
Hi ha una vella dita que explica que "la guerra és la continuació de la política per altres mitjans", en el cas Palestí la frase és més que ajustada, la política ha estat de la negar el drets, tots els drets als palestins... expulsats de la seva pròpia terra, encerclats a Gaza i separats els uns dels altres per un mur a Cisjordània, ara se'ls hi nega i enverina l'aigua, se'ls sotmet a un bloqueig molt m´s dur que el que pateix Cuba... no n'hi ha hagut prou, ara es vol l'extermini físic dels que ells consideren els seus representants (Hamas va guanyar les úniques eleccions democràtiques que es fan als països àrabs!).
D'altres silencis estant sent també clamorosos... Obama; la vella Europa que demostra de nou la seva inoperància, la seva actitud displaent mirant cap a l'altre cantó i fent un viatge per fer veure que li "dol", però no pot fer res; Rússia que opta per callar desprès d'assaltar a sang i fetxe Ossètia del Sud; els "germans àrabs" més preocupats per un impossible "triomf" de Hamàs que no d'aturar a Israel i el propi President Palestí, que va arribar a culpar Hamàs de l'ofensiva, com si estigués esperant que Israel acabi amb Hamàs per tornar a presentar-se com l'únic representant dels Palestins davant una hipotètica negociació, a la qual només li quedarien les engrunes si els palestins de Gaza son massacrats.
Als Palestins els hi queda ara mateix la solidaritat de milions arreu del món que s'han manifestat contra la massacre, diuent que la solidaritat és la tendressa dels pobles, però no n'hi haurà prou amb solidaritat per aturar aquesta guerra carronyera. Caldrà obligar a cada govern en cada país a posicionar-se a favor d'un alto el foc, del reconeixement dels Paletins al seu Estat i a que Israel torni a les fronteres d'abans del 67. Aquí hem de començar pel Govern d'Entesa.
Balanzà: 1300 morts i res a dir?
M’ha sobtat la columna de l’Albert Balanzà d’aquesta setmana a l'Independent de Gràcia. Es declara “cansat” del conflicte entre Israel i Palestina.... com en el seu dia, diu, ho va estar del cas Naseiro. (Un cas de corrupció del PP valencià dels anys noranta); sens dubte dos temes molt comparables. Simplement no l’interessa, ha desconectat i demana que quan es resolgui...”que l’avisin”. Diríem que es declara neutral com si fos Suïssa.
Em dóna
I amb això no vull dir que l’Albert sigui “anti” de cap causa. Simplement em sorprèn que un periodista de raça com ell, sigui “víctima” –suposo que innocent- de la manca de solucions justes a un dels conflictes que recorre transversalment molts altres conflictes al món, però també a casa nostra (com s’ha vist amb la polèmica –absurda i interessada- contra en Joan Saura per haver-se manifestat contra la massacre a Gaza. Com si aquesta derivada catalana del conflicte no fos part de l’estratègia d’atacar el tripartit per haver convertit Catalunya en una terra afavoridora de la violència “antisemita”!!).
22 dies de terror, 1.350 palestins morts, més de 5.000 ferits, la immensa majoria civils sense armes, amb dones, nens i nenes. I ara què? La pau, una pau justa, està encara més lluny.
Israel no podia perdre la guerra... però ha guanyat? Hamàs segueix i encara més reforçat moralment als ulls del món àrab. Amb l’operació “Plom sòlid”, el bombardeig d’ ambulàncies, hospitals, edificis de l’ONU, que s’ha aconseguit a part de destruir Gaza a sang i fetge?
Els túnels es tornen a refer, com el milió i mig de palestins que saben que tornaran a sofrir perquè son el veritable objectiu: la seva destrucció per etapes fins que renunciïn a tot. Que ha quedat dels acords de l’Autoritat Nacional Palestina controlada per l’OLP, que havia confiat en els acords d’Annapolis amb Bush i la seva promesa que abans de la fi del 2008 hi hauria un Estat Palestí? L’OLP ha quedat en evidència davant del seu propi poble: Israel no només impedeix que tinguin un Estat, sinó que ha llençat un ofensiva injustificable de destrucció i mort.
Cada vegada més les raons de l’Estat d’Israel son menys enteses, menys creïbles, malgrat els poderosos mitjans i comentaristes que justifiquen l’atac per destruir la terrorista Hamàs, malgrat que havia guanyat àmpliament les eleccions democràtiques, les més netes del món àrab segons l’ONU.
Arreu d’Europa, als EUA, Àsia i fins i tot l’Amèrica llatina, la mobilització a favor de Palestina ha fet que la “batalla mediàtica” no l’hagi guanyada la potència ocupant, ha obligat a replantejar-se l’ofensiva davant la presa de possessió d’Obama i a aquest ja sap que el món l’està mirant... que farà davant la denúncia de l’ONU d’investigar els bombardejos a les seves seus i escoles?
El poderós Tsahal no ha aconseguit destruir Hamàs, ni aïllar-lo de la població civil, ni avortar la solidaritat internacional amb Gaza. En canvi la sang caiguda taca un Israel cada cop més ignominiós.
La pau a Palestina no pot ser la dels camps de concentració, els cementiris, o el de l’èxode de l’exili palestí, cal construir la convivència entre tots els pobles de la zona, cal que Israel sigui un Estat democràtic i laic, sense Murs d’Apartheid. Cal fer realitat el que israelís i palestins saben que s’ha de fer per avançar en els primers esglaons de la pau: la constitució i reconeixement d’un Estat palestí a Gaza y Cisjordania amb capital a Jerusalem Est.
I aquest somni ha de fer-se amb l’ajut de tots plegats, no amb la indiferència.
M’imagino que a Espanya molts també deuen pensar com l’Albert Balanzà respecte als catalans...molts deuen estar cansats de les nostres reivindicacions: que si finançament, que si estatut, que si independència, que si el català... total fa “300 anys que es queixen”.
Oda Inacabada, memòries de Pasqual Maragall
Les memòries d’en Pasqual Maragall, Oda Inacabada, editat per La Magrana. És llegeix molt bé, té una prosa fluida, no és gens avorrit i, lògicament, es també un viatge per la història contemporània i corrents ideològics (nacionalisme-catalanisme i marxisme-socialdemocràcia-liberalisme, altrament dit l’eix nacional i l’eix social) que han configurar la Catalunya dels nostres dies a partir de les vivències d’un dels seus protagonistes més coneguts (alhora que estimat, polèmic, desprestigiat pels uns i els altres, difamat, visionari...) amb el qual s’entrellaça tota una xarxa de relacions i personatges.
El Llibre s’estructura amb una certa lògica cronològica (malgrat que a vegades pesa més la idea sobre la temporalitat), que s’inicia amb un repàs de la nissaga Maragall –per mi el que destil·la el Maragall més tendre i emocionat-, i acaba en la lluita contra el senyor alemany com un testimoni del seu caràcter tossut i d’una peça.
Pot llegir-se en diferents claus, per a mi la més interessant és la que recorre les classes socials i la relació Catalunya-Espanya, conflicte obert i encara present, que amb diferents noms, ens acompanyen des de fa més de 300 anys. Ara en diem Estatut, finançament, dret a decidir, subsidiarietat, Espanya federal...
El jove Maragall; el Front Obrer de Catalunya i la conformació d’una mena de d’àgora de la qual naixerien diferents esquerres (socialista, trotskista, maoista) en lluita contra el franquisme, en lluita contra elles mateixes i competidores amb el PSUC; les renúncies ideològiques, l’allunyament de la radicalitat i l’aproximació a la socialdemocràcia i el reformisme com a ideologia possibilista i que comparteix amb Pujol; la primera etapa d’alcalde, les relacions amb Felipe González.... desprès el llibre es agafa un ritme un xic cansí amb les Olimpíades com a eix, son pàgines més dedicades a la “justificació” de la seva posició i enfrontament amb la Generalitat presidida per Jordi Pujol.
Interessant el fil conductor entre nacionalisme-patriotisme-catalanisme identitari i el social. Maragall està molt lúcid (es nota que “quien tubo, retubo” des d’una òptica marxista) en l’explicació sobre les capes i sectors socials sobre les quals s’assenten ambdós conceptes dels quals “beuen” o donen ànima als partits catalans.
Brillant la caracterització del nacionalisme identitari, d’arrels cristianes, caracteritzat pel “nosaltres sols” que ha durat més de vint anys en el poder i que ha impedit a CDC fer acords amb el seu medi natural (PSC o ERC). El paper de Jordi Pujol, “l’alter ego”, en la història recent de Catalunya, al qual li reconeix molts mèrits, però al qual també li “dedica” les pàgines més dures a la seva darrera etapa amb una CDC aliada d’Aznar, amb un projecte de país esgotat i aferrada al poder amb els acords amb el PP i el Pacte del Majèstic.
El ritme torna amb la renúncia a l’alcaldia, l”exili a Roma”, la decisió de presentar-se com a candidat a la Generalitat que acabaria donant lloc al Pacte de Tinell, dins d’un acord “catalanista i d’esquerres” –el qual defensa decididament contra la “sociovergència” tant volguda a la Moncloa i els poders econòmics-; la difícil governabilitat d’un govern de coalició, l’Estatut, les esperances i posterior desencís amb Zapatero i l’Espanya plural on Maragall on explica sense gaires embuts els enfrontaments entre el seu “esperit lliure” –que ell identifica amb els desig de canvi de la majoria de catalans- i l’aparell –el barons- del partit del qual n’era president, el relat de la seva soledat dins el PSC i dins el govern ens mostra un Maragall –que si bé guarda les formes narratives- va destil·lant un toc d’amargor, de desencís, de fatiga que malgrat tot, acompanya de retalls de cartes adreçades a Felipe González, a Pujol, a Mitterrand, a Zapatero... en les quals hi ha –sens dubte- traços del seu testament polític.
Us els recomano, Oda Inacabada, més enllà de les anècdotes, històries, justificacions i el testament polític que conforma la part final del llibre, es un testimoni per entendre una part de la nostra realitat escrit amb un aploma lúcida.
Companys i la feble democràcia espanyola
Desdejuno amb el titular periodístic sobre el "reconeixement" del Ministerio de Justicia espanyol al President Companys. Sembla que el govern espanyol vol donar per tancada la qüestió. M'en alegro de veure les declaracions de Montilla i Saura, en la mateixa línia que els dirigents d'ERC, tot rebutjant que aquesta "rehabilitació moral" torni a oblidar el més important: l'anul·lació del Judici. Com sol ser norma, l'Espanya eterna és escadusera, garrepa, malpensada i en el fons feble, molt feble. Pateix del mal de sempre: no s'estima als que per força vol mantener units. Ara caldrà veure si els partits, que donen suport al Govern català, passen de les paraules a l'acció i exigeixen al Govern espanyol la nul·litat del judici al President de la Generalitat republicana. Companys fou víctima del franquisme i ara a la feble democràcia espanyola es segueix tenint por de fins on pot arribar la "deconstrucció" de la transició basada en el "pacte de l'oblit", que la manca de legitimitat dels judicis del franquisme posi en dubte la designació del propi Rei d'Espanya per Franco.Com poden preferir no ferir la sensibilitat dels vestigis de l'"ancien régime" dels militars i jutjes, abans que declarar "nul" el judici a Companys? Com és possible que la propia Espanya democràtica no es rebel·li contra aquesta vergonya que fa tant que dura?
En tenim un exemple recent amb les fosses comunes dels afussellats i com els governs del PSOE (Felipe i Zapatero) han tractat als familiars dels afussellats republicans, dels exiliats, dels vençuts...per Franco i oblidats per la democracia.
Lluís Companys és l'únic president escolllit democràticament que ha estat executat desprès d'un judici sumaríssim, sense cap garantía de judici just, fet sota juridicció militar d'un govern il·legítim, dictatorial, feixista.
És tant clar que un "certificat" signat pel ministre de torn no pot reparar aquesta ignomia que tots els catalans tenim a la memoria, que costa d'entendre que més de trenta anys desprès de la mort del dictador encara la democracia espanyola sigui tant feble com per anar a l'arrel i declarar el judici nul de ple dret com a reparació histórica al que fou predisent del catalans.
Crec que no es tracta de remenar el passat com a alguns els hi agradar dir, "cal mirar endavant", "no deixa de ser un pas...", etc. Perquè ens hauríem de conformar, perquè la nostra història col·lectiva hem d‘explicar-la com un laberint en el qual sempre hem d'entrar per la porta de la justificació?
Crec que la dignitat va primer i Companys és un símbol pel que representa i el seu judici i execució, no poden quedar en l'oblit o el semi-oblit d'un certificat. Cal una reparació histórica que ens permiti entendre el nostre passat col·lectiu, és l'única manera de que el debat sobre el nostre futur com a poble no quedi sempre prenyat del debat sobre el passat.
Us recomeno l'exposició de la Llei de Barris
L'exposició dels projectes de la Llei de Barris mostra un recull de les actuacions més destacades de les cinc convocatòries resoltes fins ara, que han permès impulsar projectes de millora de 92 barris situats en 77 municipis. Entre ells trobareu el del barri de El Coll. Es pot visitar gratuïtament a la sala d'exposicions del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona (al cantó de la Catedral), de 10 a 20 hores, de dilluns a dissabte, fins el proper 27 de febrer. La Catalunya rica ha oblidat sempre aquests barris que considerava la rebotiga on s'allotja, dorm i es reprodueix la mà d'obra que ha de fer servir pels seus negocis. Hi viuen persones sí, però mancades del que avui dia anomenem dret a ciutat, és a dir els drets de ciutadania (educació, equipaments, urbanisme, sanitat, habitatge, serveis socials...) és a dir els serveis públics de qualitat.
Durant molts anys, els de la dictadura, es van crear molts dels barris a les perifèries de les ciutats per malallotjar l'immigració (Can Garcia a manlleu, Sant Roc a Badalona, Turó de la Peira a Barcelona, Can Anglada a Terrassa...), però també es va produir un altres fenomen: la degradacio de nuclis antics i el centre de moltes viles (Balaguer, Tortosa...) on les famílies benestants han anat desplaçant-se a les afores i deixant els habitatges amb poques comoditats a la nova immigració. Aquesta realitat ha fet que una part molt important de la població catalana visquin afectades de greus dèficits de qualitat urbana.
Dèficits urbanístics que afecten amb particular intensitat als barris de classe treballadora amb un índex de població immigrant alt, amb habitatges de baixa qualitat i que troben acompanyades, a més, per una acusada problemàtica social: envelliment, baix nivell de renda, baix nivell educatiu, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials,.Aquesta realitat tampoc es nova, ja la Generalitat republicana ja va elaborar una llei que regenerés els barris que considerava insalubres i on no es podia dur una vida digna. La guerra civil va aturar d'arrel aquesta iniciativa i el franquisme la va agreujar amb la seva política i els barris que va construir son un exemple de barraquisme vertical.
La Generalitat al rebre el traspàs dels barris amb habitatge social va fer una important tasca de rehabilitació d'una part d'aquests barris, però només aquells dels quals n'era propietària i el partit que aleshores governava, CiU, va lligar-ho a una penetració política fent de contrapoder als ajuntaments, quasi sempre d'esquerres. Aquesta pràctica va donar pas a un dels episodis de despotisme més estudiats: adjudicació a dir d'habitatges, subvencions sense cap control, inversions sense cap tipus de concurs públic i un calendari de rehabilitació que tenia més en compte la captació de vots que no els criteris tècnics.
El primer govern catalanista i d'esquerres va voler posar fi a aquesta situació amb la Llei de Barris, la primera llei del nou govern, la qual -mitjançant- un procediment transparent i per concurs públic- va proposar a tots els ajuntament cofinanciar al 50% els projectes de millora que presentessin. Aquest resultat es el que es presenta a l'exposició que es fa al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i en aquests temps que vivim podem veure com la crisi econòmica afecta a uns molts més que a uns que altres, el uns -una minoria- malgrat ser uns dels responsables principals de la crisi econòmica encara volen que la paguem tots nosaltre; els altres som la immensa majoria, son els que en reben les conseqüències, els acomiadaments..., els uns solen viure en barris populars, en molts d'aquests barris han estat històricament desatesos, que podreu veure i (re)conèixer a l'exposició.
A més si en voleu saber més de cada projecte, s'ha creat una xarxa de barris en la qual es comparteixen i transfereixen les experiències de cada actuació a partir del portal e-catalunya. La xarxa s'anomena barris amb projectes.
Deixeu Eluana en pau!!!
La situació creada al voltant del dret a morir dignament d'Eluana Englaro posa en el centre del debat la incompatibilitat entre l'estat laïc basat en drets i deures dels ciutadans (independentment de les seves creencies, ideologies, orientacions...) i la religió que intenta imposar la seva concepció del mon als qui no pensen, senten, opinen com ells, que sembla ser, tenen la veritat absoluta.
Berlusconi estant fent tot el possible per impedir que la familia d'Eliana pugui donar-li una mort digne desprès de 17 anys en coma i amb una "vida" totalment artificial. Fins i tot el tribunal suprem italià ha donat la raó a la família que vol posar fi a una realitat sense retorn. L'esglèsia exigeix a Berlusconi un decret que obligi a l'hospital a mantenir-la amb les constants vitals indefinidament... es veu que això sí que és "vida eterna".
El govern italià posa, doncs, la maquinària de l'Estat (carabineri obligant a alimentar Eluana) a disposició de l'Esglèsia catòlica, la qual en nom de la vida està sotmetent a la familía d'Eluana a una virulenta i violenta campanya sense precedents, acusant a la seva pròpia família "de còmplices d'assessinat", en nom de la vida eterna no importa la violència dels argument, l'angoixa que estan provocant....per l'esglèsia catòlica la fi justifica els mitjans.
Cal una separació total entre l'Estat i l'Esglèsia, entre els drets i les creences. La religió, la moral.... no ha de poder restringir els drets que els ciutadans voluntàriament volen exercir, de la mateixa manera que cap ciutadà que practiqui la religió que cregui més convenient està obligat a exercir-los.
El dret a una mort digne no pot estar regulat per les regles de la moral religiosa.
Aquests dies en els quals el govern espanyol ha rebut a l'ambaixador del vaticà hem hagut de sentir de nou com ens alliçonaven sobre l'avortament, l'eutanàsia, la família, els matrimonis homosexuals... intentant influir en les decisions del Govern i del Parlament a compte dels conflictes pendents i els concordats futurs. És en aquest marc que cal entendre que el PSOE (i el PSC) hagin unit el seus vots al PP per rebutjar una proposta d'IU-ICV-EUiA que pretenia limitar els privilegis de l'esglèsia, facilitar els dret a l'apostasia i iniciar els estudis per presentar una llei sobre la eutanàsia.
En el fons és simple, la religió és una qüestió privada, de cadascú, de cada família si volem, però no pot estar condicionant la vida pública, les escoles, els hospitals... de la mateixa manera que jo no pretenc que un catòlic visqui com jo crec, tampoc accepto que els catòlics (o qui sigui) m'imposi com he de viure, sobreviure o morir.
Deixeu Eluana i la seva família en pau!!!
Berlusconi estant fent tot el possible per impedir que la familia d'Eliana pugui donar-li una mort digne desprès de 17 anys en coma i amb una "vida" totalment artificial. Fins i tot el tribunal suprem italià ha donat la raó a la família que vol posar fi a una realitat sense retorn. L'esglèsia exigeix a Berlusconi un decret que obligi a l'hospital a mantenir-la amb les constants vitals indefinidament... es veu que això sí que és "vida eterna".
El govern italià posa, doncs, la maquinària de l'Estat (carabineri obligant a alimentar Eluana) a disposició de l'Esglèsia catòlica, la qual en nom de la vida està sotmetent a la familía d'Eluana a una virulenta i violenta campanya sense precedents, acusant a la seva pròpia família "de còmplices d'assessinat", en nom de la vida eterna no importa la violència dels argument, l'angoixa que estan provocant....per l'esglèsia catòlica la fi justifica els mitjans.
Cal una separació total entre l'Estat i l'Esglèsia, entre els drets i les creences. La religió, la moral.... no ha de poder restringir els drets que els ciutadans voluntàriament volen exercir, de la mateixa manera que cap ciutadà que practiqui la religió que cregui més convenient està obligat a exercir-los. El dret a una mort digne no pot estar regulat per les regles de la moral religiosa.
Aquests dies en els quals el govern espanyol ha rebut a l'ambaixador del vaticà hem hagut de sentir de nou com ens alliçonaven sobre l'avortament, l'eutanàsia, la família, els matrimonis homosexuals... intentant influir en les decisions del Govern i del Parlament a compte dels conflictes pendents i els concordats futurs. És en aquest marc que cal entendre que el PSOE (i el PSC) hagin unit el seus vots al PP per rebutjar una proposta d'IU-ICV-EUiA que pretenia limitar els privilegis de l'esglèsia, facilitar els dret a l'apostasia i iniciar els estudis per presentar una llei sobre la eutanàsia.
En el fons és simple, la religió és una qüestió privada, de cadascú, de cada família si volem, però no pot estar condicionant la vida pública, les escoles, els hospitals... de la mateixa manera que jo no pretenc que un catòlic visqui com jo crec, tampoc accepto que els catòlics (o qui sigui) m'imposi com he de viure, sobreviure o morir.
Deixeu Eluana i la seva família en pau!!!
El Palau va ser un clam: Palestina!
Desenes d'activistes van aconseguir que el Palau fos un clam solidari a favor de Palestina en el partit de bàsquet entre el Barça i el Maccabi de Tel Aviv. És una manera més de mostrar al món que els crims, les matances, el genocidi contra el poble palestí no pot caure, no caurà, en l'oblit. En les fotos dos activistes d'Aturem la guerra i militants d'EUiA.
Israel ha d'aturar la seva política de guerra i permetre als palestins tenir el seu Estat amb garanties de viabilitat socialment i econòmica, sinó ha de trobar en front el rebuig de la gent farta de veure com moren dones i nens i nenes sota les bombes d'un terror cec i criminal.
Cal una pau justa, que permeti a molts altres pobles emmirellar-se en ella i no com ara, que és font de molts altres conflictes. La pressió popular i massiva seran els rails sobre els quals es posarà en marxa el tren de la pau entre els pobles jueu i palestí. Us deixo amb el bloc de l'Àngels Martínez, on a més hi trobareu un video.
Declaracions del Fòrum Social Mundial
133.000 persones inscrites, corresponents a 142 països. Amb una forta participació local i sense una declaració final conjunta, però amb un full de conclusions de cadascuna de les assemblees temàtiques que es van realitzar en el dia d’ahir: Clima, defensa del aigua, de la terra, dels pobles indígenes, drets humans, ensenyament, la crisi, Palestina, dret dels pobles sense estat, treball i globalització... i l’agenda de l’assemblea de moviments socials... així comença la crònica final que al bloc de Bastida d'EUiA ha fet la gracienca Àngels Tomàs de la seva experiència al Fòrum Social Mundial.
Mentre a Davos (Suïssa) el "líders del sistema" parlaven clar sobre l'onada de conflictes socials que s'albiren, de la destrucció de més de 50.000.000 milions de llocs de treball arreu del planeta i la recepta, quines galtes!, de transferir capital públic per salvar empreses i negocis privats (val la pena llegir l'entrevista a James Petras); a Belem (Brasil) l'assemblea de moviments socials acordava la declaració "No pagarem la crisi, que la paguin els rics", en la qual podem llegir: "Estem davant una crisi global provocada pel capitalisme que no te sortida dins d'aquest sistema. Totes les mesures adoptades per a sortir de la crisi només cerquen socialitzar les pèrdues per a assegurar la supervivència d'un sistema basat en la privatització de sectors estratègics de l'economia, dels servicis públics, dels recursos naturals i energètics, la mercantilització de la vida i l'explotació del treball i la natura, així com la transferència de recursos de la periferia al centro, dels treballadors i treballadores a la classe capitalista" i, alhora, posava en marxa un seguit de mobilitzacions arreu contra e
l capitalisme i la guerra. També la Declaració de l'Assemblea de Dones on es plantegen les accions del proper 8 de març.
l capitalisme i la guerra. També la Declaració de l'Assemblea de Dones on es plantegen les accions del proper 8 de març.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)