L’11 de setembre és la festa nacional, sí,
però no és un dia festiu més. Pels qui compartim els valors republicans de
llibertat, igualtat i fraternitat, l’11 de setembre és un dia de lluita per les
llibertats de Catalunya. No és una festa institucional i no pot ser-ho mentre
Catalunya no recuperi la seva sobirania com a nació per exercir el seu dret a
la autodeterminació, un dret que no és atorgat pels Estats, sinó inherent a
totes les nacions.
El 80% dels catalans i catalanes vol
decidir en llibertat quin ha de ser el seu futur, quina ha de ser la seva
relació amb la resta de pobles i decidir democràticament sobre la independència,
la federació, la confederació o seguir com una autonomia del Regne d’Espanya.
Sempre serà més democràtic que sigui la ciutadania la que modifiqui o ratifiqui
les fronteres que no pas les elits al voltant d’una taula o els exèrcits en un
conflicte.
El dret a l’autodeterminació és un dret
incondicional. És a dir, no admet condicions, ni
excuses, ni és admissible sotmetre’l a la voluntat de l’Estat que el nega doncs
de facto és renunciar-hi. Només la ferma voluntat d’exercir-lo, amb o sense
permís, es podrà arribar a pactar les condicions per celebrar-lo i que el seu
resultat sigui vinculant.
La crisi de Règim que embolcalla l’11 de
setembre d’enguany, de la qual n’és mostra evident la repetició d’eleccions i
les investidures fallides té una de les seves raons fonamentals en l’esgotament
del Règim de les autonomies i en la deriva autoritària que no té altra resposta
que la judicialització, la repressió i l’atac a les institucions catalanes.
Un Règim i uns governs al servei dels grans
poders econòmics, que han permès que la banca es rescatés amb els diners que es
retallaven de l’educació, la sanitat, les pensions, una banca que té beneficis
multimilionaris mentre segueix exigint més reformes laborals, més acomiadaments
i abaixar més els salaris, un Règim coronat per una monarquia corrupte que ha
tingut com a representant a Catalunya una CDC que ha estat la campiona en casos
de corrupció i en retallades socials.
Per tant, jo aniré a totes les mobilitzacions
i actes reivindicatius, la caràcter internacionalista com l’homenatge a Salvador Allende, la
commemoració convocada per EnComúPodem a Sant
Boi del 40 aniversari de
l’únic acte de ruptura democràtica que va permetre el retorn de la Generalitat
republicana i a la concentració a Barcelona convocada per Òmnium i l’ANC sota
el lema: Endavant República
Catalana. Hi desitjo que totes, les convoqui qui les convoqui, siguin un
èxit massiu.
Comparteixo la crítica de que sovint s’ha volgut dotar a
l’11s d’un marcat accent partidista que ha allunyat a molta gent, de la mateixa
manera que una part de les classes populars no pot admetre que el mateix govern
que vol liderar l’anomenat “full de ruta” segueixi sense revertir les
retallades en educació o sanitat, planificant el BCN World o subvencionant les
escoles d’elit de l’OPUS.
Però com va dir Ada
Colau: “Hi més motius per
ser-hi, que per no ser-hi”. No
ens podem quedar de braços creuats, cap força política ha liderat mai cap canvi
social mirant-se la mobilització social des del sofà de la història. Davant el
procés de criminalització contra les nostres institucions i els seus
representants, davant la intransigent negativa poder exercir el dret a decidir,
cal sortir al carrer i reclamar els
nostres drets nacionals i socials.
I ho faig des del convenciment que les
forces progressistes, populars i treballadores han de liderar la conquesta de
totes les sobiranies que conformen el Bé Comú, que són l’anhel d’una República
Catalana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Les aliances
necessàries per exercir les nostres sobiranies i llibertats es faran, també,
amb les forces i la gent que l’11 de setembre sortirà la carrer i es
mobilitzarà per exercir-la, amb o sense permís.
