Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlament. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de gener del 2016

Y Mas abandona el Palau de la Generalitat...

Us deixo al bloc l'article que el diumenge 10 em va publicar Sin Permiso http://www.sinpermiso.info/textos/la-especial-situacion-de-cataluna-dossier dins d'un dossier especial sobre la situació a Catalunya, en el que també hi ha articles de Xavier Domènech i Guillem Martínez. 

En una primera valoración, casi de urgencia sobre la investidura en tiempo de descuento, seguro que hay aspectos que tendrán más relevancia de lo que ahora conocemos. Incluso de lo sabido el sábado al domingo hay cambios. Creo importante fijarse en los hechos y no en el relato que se nos quiere explicar, especialmente desde las esferas del partido de Artur Mas, que ya en la rueda de prensa quiso presentarse como el “vencedor moral”.
Lo que exigía la CUP se ha cumplido. Artur Mas no será President de la Generalitat. Lo que pedía mucha gente opuesta a sus políticas de recortes y privatizaciones se ha producido: Mas no será President. La pieza más importante ha caído. Cierto el nuevo President pertenece al mismo partido y ha sido, eso dice Mas, designado a por él. Habrá nuevo gobierno con un 45% de consejeros propuestos por ERC. La crisis no está resuelta, ni de lejos, la inestabilidad continuará.
Las izquierdas partidarias de un proceso constituyente propio, tienen una nueva oportunidad para dialogar, compartir y construir una alternativa en la que ejercer la soberanía social y nacional para la mayoría en Catalunya, cuando esa nueva crisis estalle. Ganar la hegemonía es la tarea.  

El no de la CUP a Mas de hace una semana llevó a una situación de crisis que parecía, ante la negativa rotunda de Mas a renunciar a su investidura, llevaba implícita la convocatoria de nuevas elecciones. No ha sido así. Finalmente la crisis se ha resuelto in extremis, Pero la crisis no se ha cerrado. Los componentes que la alimentan siguen ahí.
Se ha cerrado en falso… y rebrotará en cuanto los pasos que ha de dar el nuevo gobierno hacia la ruptura y la República Catalana (la desconexión en la terminología de la declaración del 9 de noviembre) bajo la batuta de CDC sigan el camino de las famosas “estructuras de Estado” que nunca se ejecutaron o no pasaron de intenciones en un Decreto o propuesta de Ley. Y ahora sin Mas de President.
El nuevo gobierno nace debilitado
Debilitado por las forma en la que surge, con un President designado a dedo por Mas, la rueda de prensa sirvió para dejar bien claro quién ungía a quién (al estilo convergente si Pujol nombró a Mas, Mas lo hace con Puigdemont) y por la manera en la que el gobierno logra una “estabilidad” parlamentaria que no fruto de un acuerdo, sino impuesta desde la absoluta desconfianza a la CUP. En la rueda de prensa, Mas llegó al extremo de privarla de su libertad de acción parlamentaria, de tutelar sus votaciones con la incorporación de dos diputados en el grupo de JxSI, la dimisión de dos diputados y el cambio de los que sea preciso para asegurar todo lo anterior. El tono del relato era el del “ojo por ojo, diente por diente”.
Más allá de la votación de investidura a la que la CUP ya había dado su apoyo a cualquier otro candidato, habrá que ver cómo se materializa todo esto. Primero, hay que reconocer que la CUP ha cumplido su palabra: no investirán a Artur Mas. Las draconianas medidas del documento que comprometen a la CUP durarán hasta que la CUP quiera o pueda. Bien pronto habrán votaciones en las que veremos hasta dónde llega ese compromiso o en la propia aprobación de los presupuestos. El concepto de estabilidad parlamentaria será muy diferente para la CUP, como ya se intuyó en las declaraciones de su portavoz o la explicación que han hecho el domingo por la mañana; que para CDC, para la cual  “todo es procés” pues criticar cualquier acción de gobierno, ahondar en los casos de corrupción, privatizaciones,  negocios vinculados a concesiones públicas o no darle apoyo en medidas concretas, implica desautorizar al “gobierno del procés”. ERC sabe muy bien de que va todo esto porque lo sufrió en sus carnes la legislatura anterior, pero aun así se desmarcó varias ocasiones.
Lo que Mas anunció por activa y por pasiva que no pasaría, ha pasado.
Como dice el dicho: aunque la mona se vista de seda mona se queda.  Naturalmente que Mas ha renunciado porque, a pesar de los costes, los beneficios son  superiores. Renunciar ahora daba a CDC algo que tras las elecciones no tendrían: el control de los tempos y conservar la hegemonía del proceso, impedir que operara el eje derecha-izquierda en el proceso, seguir gestionando el 27s y algo imprescindible para todo ello: seguir ostentando el poder institucional mediante la Presidencia de la Generalitat. Costes y beneficios. Sumas y restas. Cualquier fórmula era mejor que ir a elecciones. El Excel de la política. Lo que se debía hacer estaba claro. Cómo hacerlo era toda otra incógnita.
Si la renuncia de Mas despejaba la investidura, quedaba por resolver la estabilidad y las votaciones parlamentarias. Y todo debía resolverse en unas pocas horas. En la resolución de este nudo gordiano (estabilidad y presupuestos) la CUP debería pagar su osadía, expiar su “pecado mortal” de no investir a Artur Mas. Si para Pujol o Millet siempre ha tenido palabras de comprensión, para la CUP hay penitencia “eterna”. El precio a pagar por la CUP debía de ser draconiano, debían firmar una capitulación de tal magnitud que permitiese afirmar que el nuevo gobierno sería “fuerte y estable” y diera lugar a una de las afirmaciones que revelan el “modus operandi” de Mas y la calidad de su concepto de democrática: “Lo que las urnas no nos dieron (la mayoría para gobernar) ahora se ha corregido a través de la negociación“, en referencia a los diputados de la CUP que han de incorporarse “de manera estable” a JxSI y la obligación de la CUP de votar junto a JxSI. Los cambios y dimisiones en el grupo de la CUP los resolvió con un: “la vida es dura”, a modo de desquite personal.
Pero los hechos son tozudos. Y los hechos son que Mas ha renunciado o lo han hecho renunciar. Lo que anunció durante toda la semana que no pasaría, ha pasado. La exigencia de la CUP ha tenido su efecto. En el DAFO de CDC, las debilidades y amenazas eran mucho mayores que las oportunidades y fortalezas para encarar unas elecciones el 6 de marzo,
Lo sucedido el sábado es fruto de las debilidades de CDC y la CUP, que son de diferente naturaleza. Nada de lo sucedido el sábado en Catalunya puede entenderse sin el miedo de CDC de ir a elecciones, sin el miedo de la CUP a afrontar su división interna en medio de un periodo electoral. Sin el miedo de la ANC a ir a las elecciones en un escenario de desmovilización, lo cual también afectaba a ERC. “Ir a elecciones es el peor de los escenarios”. En eso coincidían todos.
Con el recuerdo del 20D en la retina (victoria de EnComuPodem, ERC superando CDC y ésta en cuarto lugar por detrás del PSC que daban por moribundo), la no reedición de la fórmula de Junts pel Sí entre CDC y ERC, el desgaste de Mas de ir a elecciones por no ceder y el lastre de la gestión de gobierno, la corrupción y el fracaso de “tirar el 27s por la borda” llevaban a una conclusión: si no renunciaba ahora a ser Presidente, era altamente improbable que lo fuera tras las elecciones del 6 de marzo.
La principal conclusión es que la CUP entrega su libertad de acción parlamentaria obligándose a votar junto a JxSí toda la legislatura y la manera de garantizarlo es que se acabará conformando un grupo parlamentario con miembros favorables a que en el fondo sea JxSI la que marque los límites de lo que puede votar o no la CUP, que pasa a ser un grupo parlamentario tutelado por JxSI, que a su vez estará tutelado por un President tutelado por Mas. Esta imposición a la CUP no ayudará para nada a ampliar la base social del soberanismo, ni del independentismo entre las clases populares. Ese es el relato de CDC, veremos que contiene de realidad y cuanto de propaganda para hacer más digerible la renuncia de Mas.
En fin, si se confirmase sería un precio muy alto el que paga la CUP, que ya contaba con investir un o una dirigente de CDC, el partido de la derecha catalana. Más teniendo en cuenta la idiosincrasia de una formación anticapitalista, asamblearia y de matriz antiautoritaria. El documento obliga, además, a una autonomía al grupo parlamentario que es extraña al funcionamiento de la CUP donde éste está sometido al mandato de las asambleas. Esta especie de contrato de sometimiento  ha dejado perplejo a propios y extraños.  Más allá de las consecuencias prácticas, la CUP, a ojos de muchos, ha puesto en riesgo uno de sus más preciados bienes: la coherencia política, el bien más preciado por sus activistas sociales, los que siempre están en las luchas sociales, sindicales, contra los CiE, la represión o por las libertades.
El soberanismo no para de crecer hacia la izquierda
A lo largo de estos últimos años la izquierda soberanista (incluyendo aquí a la independentista y la partidaria de ejercer el derecho a la autodeterminación) no ha parado de crecer, mientras el espacio político de CiU no ha parado de disminuir. Uno de los objetivos indisimulados de Mas, tras el 27s, ha sido romper la CUP e intentar mantener ligada a ERC. Dificultar una posible unidad de las izquierdas dentro del movimiento soberanista, en el que la victoria de EnComuPodem el 20D abría nuevas perspectivas, para impedir que la hegemonía del proceso cambiase de bando.
El debate “Mas Si, Mas No” ocultaba, o impedía, un debate mucho más profundo tras las elecciones del 27s donde la suma de JxSI y la CUP no superó el 50%. Cómo ampliar la base social y cómo continuar con un proceso de ruptura constituyente de una República Catalana. La respuesta fue apretar aún más el acelerador para complicar al máximo ese debate. El famoso “tenemos prisa”. Pero en medio de las interminables negociaciones entre JxSI y la CUP, las elecciones del 20D mostraron que la centralidad del soberanismo (y de la mayoría de los catalanes sean independentistas o no) está más cerca de ejercer un referéndum que del unilateralismo sin referéndum. Cómo llevarlo a cabo, cuándo, qué hacer si el Estado lo sigue bloqueando, cómo avanzar en un proceso constituyente no subordinado deberían ser debatidas y acordadas, de lo contrario -como ha pasado en los últimos años- es CDC la que impone su visión e ilusiones y no a la inversa.
Este diálogo entre espacios políticos que conforman lo que conocemos como En Comú, ERC y la CUP es básico, junto a las reivindicaciones y las luchas sociales y económicas para mejorar la situación de centenares de miles de familias que viven en condiciones de extrema dificultad.
La designación de Carles Puigdemont y su investidura dan un respiro a CDC, a su refundación, piedra angular de la estrategia para superar la sombra de Jordi Pujol, y concebida siempre como partido en el poder, le permitirán encararla sin pasar por las urnas. Cierto. Pero también es un tiempo precioso para la izquierda transformadora, rupturista para dialogar, compartir y construir conjuntamente una propuesta de país basada en la justicia social, en los valores republicanos de la libertad, la igualdad y la fraternidad. En el derecho del pueblo catalán de decidir su futuro y también optar por su independencia. De concebir cómo debería ser y cómo debería forjarse una República Catalana sea independiente o decida libremente convivir con el resto de pueblos en igualdad de derechos. Un país gobernado para la mayoría y no por y para una minoría.
La imposición de CDC dentro de JxSi y a la CUP sirve para mantener el poder y su hegemonía, pero también para desdibujar los trazos de clase dentro de la reivindicación de los derechos nacionales de Catalunya y su derecho a decidir, sirve para desdibujar los trazos entre explotados y explotadores, entre quienes aplican las políticas austericidas y quienes las sufren. Y esto es cada vez más evidente, no sólo por la crisis, sino también porque no paran de crecer las desigualdades.


El gobierno Puigdemont será un gobierno débil y pronto surgirán nuevas y más graves contradicciones entre CDC y ERC que las que hubo en la anterior legislatura. Lo iremos viendo a medida que los pasos a dar se tengan que concretar.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Y la CUP va negar Artur Mas dos cops. Seran tres?

Diumenge passat vaig publicar a SinPermiso al versió en castellà d'aquest article, Y la CUP negó dos veces a Artur Mas, ¿Serán tres? on en forma de crònica periodística faig una valoració política de la setmana que va de l'aprovació de la Declaració d'inici del procés cap a una República Catalana i la fallida doble investidura d'Artur Mas com a President de la Generalitat.

Mas, Junqueras, Rull i Homs al Parlament
Setmana política intensa, espessa, passional i apassionant. D'aquelles que entres en un bar i la gent comenta, discuteix i es discuteix o es dóna la raó. La setmana ve precedida per les reunions de Rajoy i l'intent de formar una Unió Nacional contra el "desafiament secessionista". Rajoy no convoca cap força política catalana. La imatge que projecta és un front anti-català. Ho aconsegueix, en part, però més enllà de les declaracions no hi ha acord sobre els passos a donar. Podemos i IU es desmarquen plantejant la necessitat d'un referèndum. Les estratègies de PP i PSOE, amb Ciutadans d'ariet, volen projectar una imatge d'unitat davant el 20D però ningú vol quedar supeditat a l'altre. El Tribunal Constitucional actuarà de gendarme en un espai desconegut i inexplorat: la Declaració no és un acte de sedició, ja que no és violent, ni tumultuós, s'ha votat en un Parlament elegit democràticament.
Ciutadans, PSC i PP es fotografien junts davant del TC. Estratègia de tensió. L'insten a suspendre el Ple. El TC respon que no pot suspendre el debat... una altra cosa serà la seva actuació si s'aprova la Declaració de la "desconnexió amb Espanya".

Un dilluns al sol
Al dilluns el va precedir un diumenge intens: la CUP no donarà suport a la investidura de Mas i proposa a Junts pel SI (JxSI) tres noms alternatius: Neus Munté (de CDC i actual vicepresidenta), Raül Romeva o Muriel Casals. La CUP està disposada a investir algú de CDC però no a Mas, a qui segueixen considerant vinculat a les retallades i la corrupció. ERC concorrerà per separat de CDC (de "bon rotllo", però tothom sap que competeix pel lideratge) El PP també fa la seva convenció, Moragas i Sánchez Camacho acompanyaran al ministre de la Llei mordassa, riuen les gràcies mentre proclamen totes les amenaces. Es funda com a partit l'escissió d'Unió, un dels seus dirigents, Joan Rigol, demana un "miracle" perquè la CUP voti a Mas i anuncien la seva coalició amb CDC per al 20D, que es dirà Democràcia i Llibertat. EUiA concorrerà amb la coalició catalana En Comú Podem. Forcadell respon a Sáenz de Santamaría "Arribarem fins al final. No tinc por ".
Arriba el dilluns 9 de novembre. Al matí es vota la Declaració d'Inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, al qual se li afegeix un annex de mesures socials, a la tarda primera votació d'investidura d'Artur Mas com a President de la Generalitat.
Just un any després del "procés participatiu" en què 2.400.000 catalans van anar a votar sobre la seva relació amb l'Estat espanyol tot i la prohibició del Tribunal Constitucional. El dia clareja assolellat, al Parlament s'han acreditat més de 350 mitjans de premsa, la majoria d'ells estrangers. L'expectació és màxima: el parlament d'una regió europea planteja la seva voluntat d'iniciar la seva separació d'un Estat. Els 72 vots de JxSI i la CUP treuen endavant la Declaració. Voten en contra els 63 de Ciutadans, PSC, CSQEP i PP. (1)
És la primera vegada que s'aprova en seu parlamentària la voluntat d'una ruptura real amb el règim del 78. La crisi social, econòmica i territorial del Règim monàrquic té la seva baula més feble en l'encaix de Catalunya a Espanya i la Declaració d'un procés constituent cap a una República Catalana és la forma concreta en què s'expressa.
La Declaració insta al Parlament i al futur govern per posar en marxa les lleis i decisions que permetin realitzar aquesta ruptura i no acatar les resolucions del TC contra la sobirania de Catalunya. El guió s'assembla molt al que Javier Pérez-Royo (ara candidat de Podem) dibuixava en una entrevista: "No hay que reformar la Constitución, hay que volarla" (2)
El debat sobre la Declaració transcorre en un to èpic i transcendent dins, però, del previsible. Els arguments són els coneguts a favor i en contra de "la desconnexió amb Espanya". Romeva (JxSI) al·lega el mandat democràtic de les urnes i la majoria de diputats, "no només és un inici, sinó un abans i un després pel que fa a la condició política d'aquest parlament i les institucions catalanes". Anna Gabriel (CUP) l'emmarca en la voluntat de deixar enrere "la Catalunya subordinada, autonòmica, la de les retallades i la corrupció. És un primer pas cap a la república catalana". Tots dos eviten discretament pronunciar-se si amb el 47,8% dels vots es pot iniciar legítimament un procés de "desconnexió", sobre el criteri d'oportunitat de presentar-la abans del 20D, amb quines aliances es compte o amb quina força per mantenir-la davant del envit de l'Estat
El bloc constitucionalista s'alterna entre proclamar, un més alt que l'altre, la indissoluble unitat d'Espanya (PP i Ciutadans) a l'apel·lació del PSC al diàleg amb Espanya "que és impossible si es trenca la legalitat". però, què dialogar amb qui es nega sistemàticament a dialogar? El PP acaba el matí agitant la bandera espanyola als escons.
Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP, coalició entre ICV, Podem, EUiA i Equo) presenta la seva pròpia Declaració. Incideix en el rescat social i en què el procés constituent s'iniciï "després d'un referèndum pactat el 2016". El seu discurs, reclamant "refer la majoria social pel referèndum" qüestiona el que la Declaració pre-configuri el resultat del procés constituent. Intenta situar-se entre els dos blocs ... però vota NO al costat de Ciutadans, PSC i PP a la "declaració d'insurrecció ... que té com a únic objectiu, salvar la cadira d'Artur Mas". El vot NO de CSQEP és desaprovat per un dels seus diputats (3) que planteja l'abstenció i trobar punts d'acord entre JxSI, CUP i CSQEP entorn de la ruptura i el procés constituent. A les xarxes socials es debat sobre la llibertat de vot.
Acaba matí. Rajoy apareix en la televisions i anuncia "tot el pes de la llei" contra la Declaració. Sánchez i Rivera li secunden.

Primer "No" de la CUP a Mas
El fort contingut polític i mediàtic de la Declaració havia deixat en un segon pla la investidura. Els resultats electorals del 27s van donar una victòria en escons (62) de JxSI, però lluny de la majoria absoluta que CDC i ERC comptaven abans de les eleccions (71).
El món convergent i la seva legió d'opinadors a sou consideraven impossible que la CUP negués a Mas la investidura d'un President imputat pel "procés participatiu" del 9 novembre. Van arribar a afirmar que el "TSJC ha fet a Mas President". Mas la va donar com tan segura que va desaparèixer d'escena per concentrar-se en la formació del govern. Va arribar a dir-li a la CUP: "Que m'investeixin com a president i després, si volen, que votin no a tot". Per a una part de la "classe política" la CUP no és més que un apèndix convergent radicalitzat... En els petit comitè era freqüent sentir, responent a la seva "tossuderia", que no aguantarien la pressió de l'axioma "no votar Mas és fer descarrilar el procés". CSQEP va arribar a afirmar que la Declaració era "l'avantsala de l'acord entre JxSI amb la CUP per investir Mas i tapar les polítiques neoliberals i la corrupció".
Baños torna a l'escò desprès de dir NO a Mas
Però la investidura és molt més que votar un president. És també el programa, el govern i un acord d'estabilitat parlamentària... i res d'això estava resolt. L'equació necessita aclarir incògnites i algunes són incompatibles entre si: es pot pactar un programa de rescat social i contra la corrupció i confiar que algú de CDC (sigui o no Mas) el porti a la pràctica? Pot una força que és imprescindible perquè aquest govern es formi, desentendre's de la tasca diària dels consellers? Etcètera...
Mas apareix a la tribuna. El seu discurs (4) no té res a veure amb el que va fer en 2010 que vessava doctrina neoliberal, un govern "business friendly". Mas era l'alumne avantatjat de Merkel. Ni amb el del 2012 després de perdre 12 diputats. Ara es veu obligat a un discurs "social" amb grans concessions per mantenir-se al poder, parla de l'emergència social per la pobresa, de la Renda de Ciutadania (que fins fa dos mesos negava) ... amb picades d'ullet constants a la sostenibilitat, al "bé comú", una reguera de mesures que mai no ha posat en pràctica o que són còpia de les del 2012... En la seva boca sona a fals, buit, sense cos. Ni una referència a la corrupció... Ni una autocrítica a la seva acció de govern anterior.
A Mas li és impossible enarborar en la seva persona els valors de President d'una república lliure, justa i neta de corrupció i ho sap. També sap que la CUP no el votarà. En la seva resposta a Antonio Baños, Mas va aparèixer entre empetitit, dolgut i irònic. La seva veu ja no era potent, sonava a súplica.
PP, Ciutadans i PSC carreguen contra Mas pel "ultimàtum separatista". És acusat de voler ser President a qualsevol preu. "Estan venent Catalunya als antisistema...", intenten treure a la llum les veus, cada vegada més nombroses, no només de les elits econòmiques catalanes, també les dissensions en el propi govern de Mas.
CSQEP llança un discurs carregat de veritats però que resulta irrellevant perquè Mas no sigui elegit. Mas es regira i treu la seva ànima neoliberal contra el discurs de Rabell i defensa com inevitables les polítiques de retallades, privatitzacions o operacions especulatives com la dels casinos de Barcelona World. Però quina és l'alternativa que proposa la coalició d'esquerres? Podria existir un acord entre els que diuen estar per un procés constituent no subordinat i que sumen més vots (28 ERC i 10 CUP costat dels 11 de CSQEP) i que els 30 de CDC quedin en minoria? Podria haver-hi un govern constituent, sense la presidència de CDC, que pivotés entre el rescat social, el procés constituent cap a una república catalana i un referèndum si aquest fos possible? "Que cada pal aguanti la seva vela". No votarà a ningú de JxSI. CSQEP sembla només militar en l'oposició a Mas, crítica lacerada sí, però sense proposta en un moment en què l'Estat puja el to d'amenaça davant d'un procés de ruptura que CSQEP deia defensar en el seu manifest polític (5) enfront del Règim el 78.
La CUP resumeix les seves raons: "L'abast insondable de la corrupció; l'oportunitat de superar les dinàmiques autonomistes i perquè del discurs d'investidura no hem tret conclusions ". Un nou dossier, noves proves poden fer de Mas un candidat a mans de l'Estat i al procés ostatge de la "guerra bruta". Antonio Baños conclou amb un: "torni vostè dijous". Mas escolta amb una ganyota displicent que se li configura a la cara.
Acabada la votació (62 a favor i 73 en contra) Mas es reuneix amb Junqueras, Romeva i Rull. Preparen una oferta a la CUP. Les tertúlies treuen fum. Tothom interpreta. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) convoca els partits independentistes per traslladar la seva "inquietud"... en realitat la inquietud que Mas no sigui elegit i veladament llança un missatge a la CUP: si el dijous no hi ha investidura, l'ANC convocarà mobilitzacions "per la unitat". El #pressingCUP (etiqueta de twitter que acabarà convertint-se en trending topic) comença de debò. Els nois de la CUP deixen de ser aquesta "canalla" simpàtica. La Vanguardia es fa ressò del desassossec en alguns dirigents i consellers "que va més enllà del contingut de la Declaració i les seves formes". L'inconvenient principal és que no ha garantit la investidura. Mas apareix debilitat, la seva estratègia ha fallat.
El dia acaba amb el dictamen del Consell d'Estat (6) que considera que la Declaració "implica la vulneració evident del nucli essencial de la Constitució -la atribució de la titularitat del poder constituent-" i "nega" l'ordre constitucional vigent "proclamant expressament una ruptura amb la primacia incondicional de la Constitució ".

Dimecres frenètic
Es reuneix el Consell de Ministres i demana al TC la suspensió de la Declaració. Tot molt jurídic, molt quirúrgic, com si no es tractés d'un problema polític, com si les eleccions del 27s no haguessin existit, com si el Parlament no fos una representació elegida democràticament. L'Estat segueix autista per a la majoria de catalans i l'estratègia de la por i l'amenaça a càrrecs públics segueix sent la guia: inhabilitacions, instruccions de la Fiscalia General contra "actes de sedició" (actes violents, tumultuosos i que poc quadren amb la votació al Parlament, però omplen portades de diaris.
Mentrestant, Convergència acusa la CUP de bloquejar, abans que el govern del PP, la Declaració aprovada el dia anterior al no investir un govern i que el termini de presentació de les lleis de la "desconnexió" (hisenda pública, seguretat social i procés constituent) que s'han de tramitar en un mes no començarà fins que Mas sigui investit.
El #pressingCUP segueix i un dirigent de CDC declara a El Periódico: "Anirem a mort, no tindrem pietat" si la CUP manté en la negativa. Amenaça amb noves eleccions.
Gabriel, Baños i Salelles sortint de la reunió
amb JxSI al Palau de la Generalitat
Curiosa manera de preparar la reunió que a la tarda han de mantenir els negociadors de JxSI -amb Mas al capdavant- i la CUP al Palau de la Generalitat. A la sortida les cares de la CUP (Baños, Gabriel i Salellas) reflecteixen tensió. No hi ha acord. Mas ha ofert rebaixar les seves atribucions com a President en tres vicepresidències (Munté, Junqueras, Romeva) i que el govern se sotmetrà a una moció de confiança al cap d'un any. La ANC reuneix el seu secretariat i acorda convocar la manifestació "per la unitat". El #pressingCUP fa un altre pas.

Segon "No" de la CUP
És dijous. En l'ambient es respira el fracàs de la reunió del dia anterior. La partida es fa amb les cartes cap per amunt i sense comodins. La incomoditat dels diputats de JxSI és palpable, especialment irritats els de CDC. La nova negativa de la CUP la consideren una humiliació personal a Mas: "ni tan sols es van a abstenir". La CUP redobla la seva exigència d'un candidat de "consens".
Artur Mas desgrana un discurs sense ànima, d'un candidat que se sent impotent. Sobre l'hemicicle sobrevola una realitat que li repeteixen Iceta, Rabell i Banys: si no fos vostè el candidat, hi hauria investidura.
Lluís Rabell de CSQEP
Cadascun treu les seves conclusions. Iceta (PSC) l'acusa de soscavar la presidència a qualsevol preu i li ofereix el seu suport si rectifica. Albiol (PP) ve a dir que tot és un teatre i que l'acord entre JxSI i la CUP està cantat, tan cantat com la reacció de l'Estat davant d'un "Parlament sediciós", semblaria que el PP vol que el "xoc de trens" comenci abans de la campanya electoral. Arrimadas de Ciudadanos, acusa Mas de segrestar al país, als funcionaris ... per ambició de poder i li exigeix ​​que rectifiqui, si ho fa tindrà el seu suport. Rabell nega a Mas qualsevol crèdit, ni capacitat d'unir el poble, "no té credibilitat pel que fa a la corrupció i perquè no té el mandat ciutadà per començar una ruptura unilateral".
La CUP no triga ni un minut a anunciar la seva no "tranquil" en un discurs més incisiu que dimarts. Artur Mas es regira: nosaltres ja hem mogut peça, ara els toca a vostès i adverteix que l'opció de convocar eleccions està sobre la taula, "seria tornar a donar la veu a la gent".
És la primera vegada que un candidat a President no surt elegit en la segona investidura. La sessió acaba en un ambient tens entre els diputats independentistes. La CUP anuncia l'edició d'un fullet amb 53 mesures per arribar a un acord que està a anys llum de l'ideari convergent. Convoquen una assemblea oberta per al 29 de novembre.
La sensació és que dijous la investidura sembla més lluny que dimarts. Novament 62 a 73. L'ANC anuncia la manifestació per al diumenge, el #pressingCUP apareix com una operació per salvar la investidura de Mas, abans ja ho va patir ERC perquè acceptés la llista conjunta.

Divendres de Passió
A Catalunya Ràdio, Oriol Junqueras critica la manifestació convocada per l'ANC, "és un error". Una cosa inaudita fins ara, les crítiques sempre s'havien mantingut portes endins. En unes breus declaracions Mas torna a insistir que no hi haurà més ofertes: "ara li toca moure a la CUP". El grup parlamentari de JxSI es reuneix al monestir de Poblet i es conjuren en públic per blindar Mas com a candidat. L'esquema de negociació JxSI respon a paràmetres "clàssics", posar pressió i oferir "espais de poder", construir un "marc mental" on no investir Mas porta al procés sobiranista cap al precipici, el col·lapse, el desànim. La CUP serà la responsable de malmetre "una oportunitat que tenim a la punta dels dits".
A mig matí apareix el sondeig del CEO de la Generalitat. 2.000 enquestes fetes un mes després de les eleccions. La CUP guanyaria entre 4 i 6 escons. JxSI retrocediria lleugerament. PSC i PP a la baixa. Ciutadans i CSQEP es mantenen. No sembla que el procés sobiranista cotitzi a la baixa. El govern del PP torna a la càrrega després del Consell de Ministres. Noves amenaces.
Amb la votació de dijous s'acaba una primera fase. Forcadell, la presidenta del Parlament, iniciarà una nova ronda de converses. Des de CDC s'adverteix que hi ha temps, però posen una data límit: 4 de desembre. Just abans de l'inici de la campanya del 20D, unes eleccions a les quals la CUP no es presenta, però en les que ERC i CDC competiran de facto per l'hegemonia dins JxSI i en què EnComú-Podem (la coalició liderada per Ada Colau al costat d'ICV, Podem i EUiA) i Ciudadanos apareixen també com a possibles guanyadors.
Un 20D és una oportunitat perquè les forces partidàries de "trencar el cadenat del 78" en expressió de Pablo Iglesias o de la "ruptura democràtica" en boca d'Alberto Garzón, però també Bildu, Anova, BNG, Compromís... no només donin seu suport a un referèndum, sinó siguin aliats del procés constituent a Catalunya, que no és un possibilitat, sinó -de moment- l'única ruptura real. Aquesta aliança seria la millor contribució per arrabassar a Mas i la dreta catalana la seva hegemonia institucional que té lligat de mans el procés sobiranista als seus interessos. Una derrota d'aquest moviment popular, per moltes coses que es puguin i s'han de criticar, seria -sense dubte- una derrota de totes les forces que lluiten per una regeneració democràtica, un procés constituent, un trencament favorable a les classes populars i comportaria un reforçament del Règim i de forces com Ciutadans que són, abans de res, el recanvi "perquè tot segueixi igual".
Fins ara ERC ha escenificat un paper de pont entre CDC i la CUP. Una victòria a les eleccions al Congrés li donaria un plus d'autoritat en el "litigi" sobre el candidat o candidata. El mateix passaria si guanya CDC, reforçaria a Mas ... i al seu torn permetria visualitzar si, "tornar a donar la veu a la gent", li interessa més que canviar de candidat i convertir unes noves eleccions en un plebiscit "Mas si, Mas no ".
Va començar com la "setmana gran" amb la Declaració i pot haver acabat com la "setmana tràgica" que alguns pronostiquen dins de l'independentisme "masista". Els més hiperventilados convergents exigeixen acabar amb la "pastanaga" i treure el "pal" contra la CUP. Veurem si la seva estratègia en una tercera votació els dóna resultat o CDC finalment ha de cedir i JxSI proposar un altre candidat o candidata amb un nou programa. Seguirà ...

PD: En el moment de tancar aquesta edició l'ANC havia decidit suspendre la manifestació pels atemptats de París.
PPD: Desprès de penjar al bloc la versió en català s'han produit les declaracions del conseller Mas-Colell (7)  i de Francesc Homs (8) carregant contra la CUP. Els castellans diuen que "hasta el rabo, todo es toro" i per tant cal emmarcar-les dins la fase de negociació entre JxSI i la CUP. Està clar que a la setmana següent d'aquest crònica, CDC ha decidit deixar de cantó la "pastanaga" i fer servir el "pal", acusant fins i tot als cupaires d'estar recolzants pel PP i C's en un tuit oficial que han esborrat al cap d'unes hores. 



divendres, 9 de gener del 2015

La Reforma Horària...una “petita” revolució democràtica

Si moltes malalties avui dia es podrien explicar simplement com a conseqüència de les creixents desigualtats socials, només cal recordar la diferència d’anys de vida entre els barris amb renda més alta de Barcelona comparada amb el barris amb menys renda –fins a vuit anys i augmentant-, també moltes malalties del nostre “temps” es poden explicar per l’estrès que genera la manera en que està organitzada la nostra societat. I aquestes desigualtats o aquesta organització social és fruit d’alguna raó sobrenatural?  En absolut.

Molts països del nostre entorn estan organitzats de maneres ben diverses i com a conseqüència els seus horaris socials són força diversos dels nostres. L’horari laboral, dels serveis o l’escolar sense anar més lluny. Tots els estudis coincideixen que ni més hores a la feina comporten més productivitat, ni més hores a classe millor rendiment, ans al contrari. 

I doncs.. perquè la tendència segueix sent allargar els horaris o a dedicar cada cop menys temps a la cura i educació dels fills? O que aquesta manca de temps s’hagi de suplir “comprant” temps desprès de l’horari escolar i anar a recollir als fills a les set o les vuit de la tarda?

Com fer un punt i apart que ens permeti reflexionar sobre com “retornar” a la ciutadania un dret, el dret al temps com a part dels drets de ciutadania?. Ara que estem debatent quin país volem és imprescindible aquest debat i que un dels seus impulsors en sigui el propi Parlament de Catalunya, doncs una societat que vulgui ser realment democràtica, no pot ser-ho sense que els seus ciutadans tinguin temps per participar de la “cosa pública”, al “bé comú”, que el romans en deien la “res-publica” i d’on deriva el mot República.

El factor temps també és clau perquè la ciutadania pugui participar, debatre i decidir. És clau per a societat on el concepte democràcia no sigui sinònim d’anar a votar cada quatre anys, sinó que inverteixi en l’apoderament permanent dels seus ciutadans. Canviar les estructures del temps laboral, social, educatiu...  és una “petita” revolució democràtica que canviaria de soca-rel moltes coses.


La República Catalana, que molts volem, no pot quedar al marge d’aquest debat i com diuen els promotors de la Comissió d’estudi al Parlament: Ara és l’hora!

Web de la iniciativa per la reforma horària: http://www.reformahoraria.cat/
Video explicatiu: http://dom.cat/fxn

dilluns, 18 d’agost del 2014

El Consell de Garanties avala la Llei contra l'Homofòbia

Aquest 18 d'agost hem tingut una molt bona notícia: La Llei dels drets de les persones LGTBI, també coneguda com la Llei contra homofòbia ha estat avalada pel Dictamen 17/2014 del Consell de Garanties Estatutàries i ho fet per unanimitat. No és només una bona notícia per les persones LGTBI, sinó per a tota la ciutadania de Catalunya, doncs aquesta Llei aprofundeix en els drets de les persones, posant l'accent en el dret a la no discriminació. És un pas més en que els drets no siguin un desig, sinó que siguin reals i efectius.

La Llei aprovada en Comissió (aquí en teniu el text http://issuu.com/davidcompanyon/docs/202-00035_dictamen_revisi__sal/0) no va poder ser aprovada pel Plenari del Parlament de Catalunya del mes de juliol, com estava previst, atesa la impugnació que el PP va fer davant el Consell de Garanties Estatutàries al·legant que la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar homofòbia i la transfòbia -aprovada a la Comissió de Benestar, Família i Immigració- no s’adequava a la Constitució i a l’Estatut d'Autonomia, "en especial l’article 26 bis i el capítol IV del títol IV, sobre el règim d'infraccions i sancions, en general, i més concretament, dels articles 30, 31 i 32."


Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties són contundents contra les al·legacions del PP contra la Llei, que també eren compartides pels diputats i diputades d'Unió que en aquesta Llei van votar conjuntament amb el PP.

El Consell de Garanties Estatutàries acaba el seu dictamen de 45 pàgines amb una única conclusió: "Els articles 26 bis, 30, 31 i 32, i la resta de preceptes del capítol IV del títol IV de la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia i la transfòbia, no són contraris a la Constitució, sens perjudici de les observacions de tècnica legislativa contingudes en el fonament jurídic tercer. Adoptada per unanimitat." 

Aquesta validació per part del Consell de Garanties Estatutàries (aquí teniu el dictamen http://issuu.com/davidcompanyon/docs/dcge_17_2014_lgbti_certcat/0) fa que la llei dels drets de les persones LGTBI i per la eradicació de homofòbia no sigui una llei declarativa, una llei de principis que acaba guardant-se en un calaix. És una Llei "de primera", que caldrà millorar, adequar i ampliar, però de primera amb un Règim sancionador i d'infraccions que ens permet dir que a Catalunya tenim instruments legals per dir que homofòbia és un delicte en tots els àmbits de la vida, no només en el dret penal, sinó també en l'àmbit de les relacions socials, comercials, administratives...

És una Llei pionera no només en l'àmbit cabdal de l'educació, sanitat, serveis socials, esport, espectacles i establiments d'oci... ho és per l'aplicació de la l'article 26 bis sobre la inversió de la càrrega de la prova (pàgines 43 i 43).

Especialment recomanables els apartats sobre els límits a la llibertat d'expressió: "...D’aquí en resulta, com dèiem, que, perquè quedin justificades les restriccions a la llibertat d’expressió o a la ideològica, les conductes prohibides han de contenir uns especials atributs lesius (risc de violència, caràcter vexatori o denigrador, greus actes de discriminació, etc." (pàgina 35). Algun cardenal i més d'un bisbe hauran d'anar amb compte...

En fi, de nou cal dir que res d'això hagués estat possible sense la lluita de tants anys de les entitats LGTBI, una lluita que caldrà continuar ara perquè, una vegada aprovada la Llei, segurament en el Plenari dels dies 1 i 2 d'octubre, aquesta s'apliqui. Com bé veiem cada dia, sense una societat mobilitzada pels seus drets, de poc serveix tenir lleis quan els governs de torn governen contra els drets del poble.

Notcies relacionades:

http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/lhomosexualitat-no-es-una-malatia.html

L'homosexualitat no és una malaltia, l'homofòbia si


http://www.euia.cat/pagina.php?idp=8602

El Parlament aprova, amb el suport d'ICV-EUiA i altres grups, el dictamen de la llei contra la LGTBIfòbia, que inclou un règim sancionador

dilluns, 28 d’abril del 2014

Un immens frau: Les conclusions de la Comissió d'investigació de les Caixes

Aquests dies la premsa s'ha anat fent ressò de les conclusions
de l'anomenada "Comissió d'investigació de les Caixes",  aquí teniu les  del grup parlamentari d'ICV-EUiA: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/conclusions_icv-euia_comissi__caixe/1.

Són les conclusions sobre un període recent del qual encara n'estem vivint les conseqüències i que ha està sent clau, també, per entendre l'actual situació política a Catalunya: La desaparició de les caixes d'estalvi, que concentraven més del 50% de l'estalvi popular, en un brevíssim període de temps fruit d'un procés de fusió, absorció i finalment la seva transformació per llei en bancs, amb la posterior nacionalització, rescat i privatitzacions.

Les conclusions aborden les responsabilitats de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, dels governs de l'Estat de PSOE i PP, el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (que sempre s'havien mostrat contraris al model de caixes), així com del Govern de la Generalitat i la seva passivitat, en aquest immens frau anomenat "estafa financera" i que és fill de la bombolla immobiliària i l'estafa de les preferents, que han deixat sense casa i sense estalvis a centenars de milers de ciutadans i amb especial incidència entre les classes treballadores i populars.

La transformació del sistema financer català ha estat radical.

Caixa Catalunya, Tarragona, Terrassa, Girona, Sabadell, Manlleu, Laietana, Penedès... ja no existeixen. Quasi totes estan nacionalitzades pel FROB o s'han privatitzat i ara són propietat de "CaixaBank" (l'antiga La Caixa), BBVA, Banc de Sabadell, etc. 

Les conclusions per part d'ICV-EUiA són clares: "La crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes ha estat conseqüència d'un enorme frau, Un frau de proporcions gegantines perpetrat per l'elit directiva de les caixes, que es van convertir en els “veritables propietaris” de les entitats i pels màxims responsables polítics, de la regulació, el control i la supervisió de les entitats financeres."

Un frau que té la seva expressió més dramàtica en la comercialització de crèdits hipotecaris, participacions preferents, deute subordinat i altres productes de risc. I que pren la forma més grollera en les desorbitades remuneracions, indemnitzacions i pensions dels directius del sistema financer. 

Un frau que ha provocat l’empobriment de bona part de la societat, ha deixat sense casa milers de persones, ha forçat el tancament d’empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. Com s'assenyala a les conclusions: "Un frau en el qual els responsables de la regulació, la supervisió i el control de les entitats financeres han estat col·laboradors necessaris, quan no inductors”.

Per això, es proposa que la Generalitat es personi com a acusació a tots els procediments judicials, tant als oberts. com als que s’obrin en el futur immediat, contra les males praxis d’entitats financeres, on estiguin afectats ciutadans de Catalunya i "doni suport jurídic a les persones a les quals els seus drets han estat vulnerats pels bancs i/o caixes a fi de que puguin obtenir el dret a la reparació”. 

Un estafa feta amb "nocturnitat i premeditació" enmig d'una crisis financera i econòmica que ha elevat a nivells
Guindos i Rato en la sortida a borsa de Bankia
insuportables el patiment de les classes populars amb nivells d'atur que han comportat un radical descens de les condicions de vida que ha situat Catalunya com una de les regions europees amb més risc de pobresa i desigualtats socials. La crisi financera mundial desfermada a partir de l’any 2007, va coincidir a Espanya amb l’esclat de la bombolla immobiliària que es va anar inflant a partir de finals dels anys 90 amb la constitució de la Unió Econòmica i Monetària, la creació de l’euro com a moneda única i el paper del Banc Central Europeu.

ICV-EUiA exigeix responsabilitats davant de la justícia i proposa que el Parlament reprovi la gestió dels directius de les caixes com Rodrigo Rato o Narcís Serra i retornin indemnitzacions o liquidacions que van cobrar al deixar les entitats d'estalvi i la dels responsables polítics d'aquesta estafa massiva com Luis De Guindos, Elena Salgado, o Pedro Solbes per no comparèixer davant la comissió d'investigació. 


Moratòria de desnonaments i dació en pagament, devolució de les preferents i creació d'una Banca pública

Les conclusions acaben amb 56 propostes i/o recomanacions que ICV-EUiA posarà a votació al Parlament, en destaco tres:

1.- Que la Generalitat decreti “a Catalunya una moratòria de 
desnonaments, fins que no es pugui garantir el
reallotjament adequat en tots els casos seguint les mesures cautelars ordenades pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, d’acord amb la legislació internacional i del comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides”. A les conclusons també es proposa: “incorporar a l’ordenament jurídic la dació en pagament retroactiva i l’expropiació temporal dels habitatges buits, en zones d’acreditada demanda d’habitatge, per destinar-los a règim de lloguer social”.

2.- Devolució immediata, per part de les entitats financeres, dels capitals inicials de les persones que van contractar participacions preferents o deute subordinat, creient que contractaven un producte d’estalvi garantit i sense tenir el perfil d’inversor de risc. 

3.- La creació d'una banca pública que es faria en base a les entitats financeres que es van nacionalitzar com Bankia, CatalunyaCaixa i NovaCaixaGalicia.

dimarts, 22 d’abril del 2014

El día que Rajoy y Rubalcaba hicieron “suya” la Constitución


Empecemos por el final del debate en el Congreso de los Diputados: Un rotundo no de 299 votos en contra (PP, PSOE, UPyD) a la propuesta del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta el próximo 9 de noviembre acordada con el gobierno y el Estado Español; 47 (Izquierda Plural –IU, ICV-EUiA, CHA-, CiU, PNV, AMAIUR, ERC, BNG, Compromís, GBai) a favor, 1 abstención (CC). Era lo previsible, lo esperado, lo anunciado.
La respuesta de los partidos del Régimen puede resumirse así: 1) para  el PP: Renuncien a la consulta y propongan desde Catalunya una reforma de la Constitución a la cual también nos opondremos; 2) el PSOE: Renuncien a la Consulta y acójanse a nuestra propuesta de reforma federal de la Constitución, aunque no pueda llevarse a cabo por la negativa del PP. España es indisoluble y esto se acepta voluntariamente o por imposición.
Un conflicto democrático
Los tres parlamentarios designados por el Parlament de Catalunya, Turull (CiU), Rovira (ERC) y Herrera (ICV-EUiA) defendieron la Consulta como la respuesta a la movilización masiva, popular y transversal de la sociedad catalana fruto del rechazo del Tribunal Constitucional al Estatut de 2006 aprobado previamente en referéndum..
Hasta aquí las coincidencias, Turull hizo un relato democrático, Rovira deslizó su intervención hacia la independencia en un discurso más sentimental que político y Herrera situó el conflicto no en las identidades, sino en la política, en el agotamiento del Estado de las Autonomías y un Régimen incapaz de reconocerse como el Estado más plurinacional de Europa, incapaz de crear un marco de convivencia común y dar respuestas democráticas también a los conflictos sociales, como las Marchas por la dignidad del 22 de marzo.
El debate tubo todos los ingredientes de las “grandes ocasiones”. Un diputado de La Izquierda Plural me daba tres datos que lo ilustra: todos los ministros suspendieron su agenda y estaban presentes en el hemiciclo; la alta asistencia, pues en los plenarios suelen faltar de media entre 20 y 25 diputados, el día del debate sobre la Consulta solo faltaron 3 y lo más “relevante”, la “buena educación” de los diputados del PP, casi no salieron malas voces. El “no” había de ser contundente, pero sin insultos o recriminaciones malsonantes hacia los tres diputados del Parlamento catalán o hacia los grupos que se posicionaron favorablemente (y lo cierto es que apenas hubo).
El ambiente era de expectación. También por la reciente sentencia del Tribunal Constitucional en la que, si bien se volvía a negar que Catalunya sea una nación y su capacidad para celebrar un referéndum de autodeterminación, se dejaba a la negociación política una consulta sobre el llamado “derecho a decidir”. ¿Abriría el gobierno Rajoy alguna puerta, algún atisbo de negociación aunque fuera a futuro?
Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías
Tras el turno de los representantes del Parlament, subió al estrado Rajoy. Ni Consulta, ni negociación, ni terceras vías, ni mejora de la financiación. La primera media hora hizo de abogado del Estado “no se puede negociar lo que no está contemplado en la ley”, la siguiente hizo de registrador de la propiedad “España es de todos sus propietarios y como en una comunidad de propietarios, para cambiar las normas hace falta el acuerdo de todos”. Acabó negando todas las razones sobre las que se basaron los diputados del Parlament de Catalunya, pero sin entrar en ninguna de ellas, “son falsas porque se basan en aravios que no existen”.
No debatió, no argumentó, no dialogó. Rajoy no  tuvo ningún interés en responder alguno de los porqués que han llevado, en tan sólo cuatro años de apoyar el pacto que significaba el Estatut de Catalunya a que el 80% de la sociedad catalana apoye una Consulta sobre la relación entre Catalunya y España, vote lo que vote.
Tras recordar que una Catalunya independiente sería pasto de la siete plagas bíblicas: fuera de la UE, fuera del euro, de la ONU, de los mercados, del BCE… acabo con un estúpido: Yo amo Catalunya “más que ustedes”, que sonó tan hipócrita como el “yo hablo catalán en la intimidad” previo a los pactos Aznar-Pujol.
Su hoja de ruta sigue siendo, como le señaló Joan Herrera, el anticatalanismo que tan buenos resultados le ha dado siempre al nacionalismo español y que con tanto esmero utilizó el PP para recoger millones de firmas contra el Estatut, para posteriormente impugnarlo ante el Tribunal Constitucional.
Rajoy es un presidente de Gobierno que ha dimitido de la política. Las caras de perplejidad y decepción, sobre todo entre los diputados catalanes de CiU y del PSC que asistían al debate desde la tribuna de invitados del Congreso, era palpable. Para unos era un insulto que no hubiera ni insinuado que hay que llegar a algún tipo de acuerdo, como le reclamó Duran i Lleida en su turno: pactar para poder seguir pactando. Para el PSC el discurso de Rajoy deja sin aire a Rubalcaba y su propuesta de reforma de la Constitución. Sin el PP no hay reforma que valga.
El discurso del PP fue, en realidad, el inicio de la campaña electoral de las europeas. Hizo un discurso dirigido a su electorado y puso mucho cuidado en suturar las fugas hacia UPyD y Vox. Por eso el PP había adelantado el debate a primeros de abril, en vez de celebrarlo en junio, como estaba previsto. También aquí Joan Herrera supo leer mejor que Turull y Marta Rovira el debate. Al día siguiente el “dedazo” de Rajoy proclamaba a Cañete candidato, vía sms de Cospedal.
Bipartidismo monárquico: tanto monta, monta tanto
“Solo hay una soberanía, la del pueblo español en su conjunto”. En la Constitución no cabe expresar la voluntad popular de los catalanes, vascos, gallegos... para autodeterminarse. Rubalcaba y Rajoy transitaron por líneas paralelas con el mismo argumentario de fondo: la Constitución… es un muro infranqueable, excusa perfecta para negar la capacidad a la política de negociar, de dar soluciones, de poner en el centro la democracia y las leyes al servicio de la democracia y no ésta al servicio de las leyes.
Ese martes 8 de abril marca el fin de la transición española. Los partidos del Régimen se hicieron “suya” la Constitución, se la hicieron suya en “exclusiva”. Todos los demás que reclamamos el “derecho a decidir” debemos ser “anticonstitucionales”, unos fuera de la ley.
Que la Constitución deje al 70 u 80% de los catalanes fuera de ella parece no preocuparles y si eso deja a los socialistas catalanes fuera de catalanismo político, es un daño colateral. Que todas las mayorías del PSOE en España se hayan aposentado sobre la base de grandes resultados del PSC parece no importar a los socialistas españoles. (Tal vez, como pregona Felipe González o Almunia, el futuro está en los gobiernos de PP-PSOE o PSOE-PP, siguiendo el modelo alemán y así no depender del apoyo de CiU o PNV o, “peor aún”, de IU)
Votar es el problema
Rubalcaba dejó claro a Rajoy que puede contar con él para los asuntos de Estado. Y, desde luego, Catalunya es “el” asunto de Estado. No pudo dejar de aparecer como el muletilla de lujo del PP. Los propios diputados del PP lo jaleaban y reían sus puyas contra la consulta y los diputados del Parlament. 
Hay que reconocerle que sí puso argumentos políticos en defensa de su reforma de la Constitución, en la que tampoco tendría cabida el “Derecho a Decidir”. Para Rubalcaba el problema es precisamente ese: votar. Si Catalunya vota, sea lo sea que vote, daría igual que “no fuera jurídicamente vinculante” –tal como consta en la propuesta del Parlament de Catalunya-, no puede aceptarse ni siquiera para conocer la voluntad mayoritaria, puesto que sí sería “políticamente vinculante”. Y si se vota una vez, se puede votar más veces y en otros sitios.
Por otra parte su propuesta de “diálogo” en forma de reforma constitucional federal: Senado, rechazo a la invasión competencial, reconocimiento de “la singularidad catalana”… sonó antigua, a los años 90, no responde a lo que se exige desde Catalunya: que se la reconozca como la nación que es y que libremente decida su relación o no con España.
Un acuerdo entre las élites
La salida al conflicto para el PSOE, el escenario de acuerdo, sería un pacto entre las élites políticas –se supone que con el visto bueno de las élites económicas- y ese, y sólo ese acuerdo, podría ser sometido a consulta. Se trata de que no sea la ciudadanía la que vote sobre la relación con España, pues si se vota debería negociarse sobre el resultado de la consulta y no sobre otra cosa. Para Rubalcaba el único acuerdo posible es el que corresponde a los partidos mayoritarios, PP y PSOE, y ese acuerdo es el que debería someterse a ratificación por los catalanes, un acuerdo de “mal menor”… ya se sabe: “mejor esto que nada”.
En eso Rubalcaba y Duran Lleida coincidieron. Fue el hombre de CiU en Madrid quien citó a Herrero de Miñon para, dirigiéndose a Rajoy, ofrecerle diferentes salidas constitucionales y proponerle que fuera él quien tomara la iniciativa, en vez de quedarse con un “no y punto”.
Sin duda, no fue una casualidad que Herrero de Miñon, ponente de la Constitución, dos días después del debate, en el Círculo de Economía de Barcelona, plantease que una disposición adicional en la Constitución “adhoc” para Catalunya sería perfectamente constitucional y recordó como se había utilizado  esa fórmula para que las comunidades autónomas de la “vía lenta” –como el País Valencià- accedieran más rápidamente a sus competencias o para el régimen foral navarro. La “tercera vía” no reconocería la soberanía de Catalunya como nación, pero blindaría competencias exclusivas o una mejora de la financiación. El problema para los constructores de las “terceras vías”, es que el PP se siente fuerte en la confrontación y no en el diálogo.
Inmobilismo o democracia
La reforma constitucional federal, que el PSOE ha tardado 36 años en plantear, sólo se ha esbozado para negar el derecho a decidir y, de momento, sólo ha conseguido dividir al PSC, que acabará siendo un partido menor en Catalunya, como pronostican todas las encuestas. Un federalismo que no reconozca la capacidad de los pueblos de unirse libremente, en realidad es “moneda falsa” para atacar a las izquierdas que sí propugnan que el federalismo debe basarse en la libertad y el consentimiento.
Por eso Rubalcaba lanzó un ataque furibundo hacia Izquierda Unida, desafiándola a defender el “derecho a decidir” de los catalanes en Puente Genil o Zamora. De nuevo el autoritarismo de Estado disfrazado de anticatalanismo, en versión PSOE.
Joan Coscubiela, en una réplica memorable, recordó tanto a Rajoy como Rubalcaba, que ellos sí se habían vendido la “soberanía nacional” a los mercados y la banca reformando el artículo 135 de la Constitución en una semana por imposición de Merkel y la Troika, naturalmente sin consultar a la ciudadanía sobre la cual descansa la “soberanía nacional”. Coscubiela, como antes Herrera, situó el debate en términos de derechos sociales y democracia. No en vano la involución democrática de España es proporcional al ataque a los derechos sociales, laborales y cívicos.
Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez–que apareció en el debate perdida y sólo pudo exigir más y más dureza contra los “sediciosos”, hasta encarcelarlos si fuera menester- utilizaron machaconamente el argumento de que el Parlament actúa unilateralmente, “ya han fijado fecha y pregunta”, cuando en realidad era una demostración que el proceso soberanista en Catalunya “va en serio” y el debate en el Congreso era para encontrar un punto de acuerdo.
Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez utilizaron la “táctica” de quienes están también interesados en confundir el método –la consulta- con uno de los resultados -la independencia-. Los tres espadas del inmovilismo dieron alas a quienes sólo quieren que se prohíba la consulta (y así evitarse la negociación con el Estado Español, sea cual sea el resultado de la Consulta) para ir hacía una declaración unilateral de independencia o unas elecciones anticipadas plebiscitarias sin consultar a los catalanes. Herrera y Coscubiela insistieron que nada puede sustituir la consulta, ni la movilización social para conseguirla. En política el orden de los factores sí altera el producto.
Inmobilismo o Democracia. Ese era el debate. Justo dónde lo situó la única fuerza estatal que voto a favor,  Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, CHA), y el resto de partidos que representan la plurinacionalidad del Estado: ERC, CiU, PNV, AMAIUR, BNG, Compromís, GBai, CC. No era un debate entre españoles y catalanes: muchos españoles son favorables a que se realice esa consulta y entienden que ni la Constitución puede ser una “cárcel”, ni se puede mantener a Catalunya a la fuerza en el seno de España.
¿Y ahora qué?
El debate en el Congreso de los Diputados no fue un simple “expediente administrativo”, un simple trámite obligado para mostrar ante Europa el “no” del Estado Español, como lo quisieron plantear  ERC y CiU.
La Consulta en Catalunya forma parte, tal vez la parte más avanzada, de los diferentes procesos de “ruptura democrática” que se están configurando y madurando en el Estado y que la Marcha por la Dignidad del 22 de marzo puso de relieve con su lema de “Pan, trabajo y libertad”, que podíamos leer en su manifiesto: “En 2014 nos encontramos ante una situación extremadamente difícil, una situación límite, de emergencia social, que nos convoca a dar una respuesta colectiva y masiva de la clase trabajadora, la ciudadanía y los pueblos.”.
Los 47 votos a favor del “sí” son aliados, incluidos los votos de Izquierda Unida, la única fuerza estatal que defendió la consulta en Catalunya como parte de los procesos que, como el 22 de marzo, son la denuncia de centenares de miles contra unas leyes y una Constitución que ha convertido la deuda en miseria, el derecho al trabajo, a la vivienda, a una vida digna en una pura mercancía que está empobreciendo a millones para enriquecer, aún más, a unos pocos.
Encontrar espacios de alianza entre los procesos de ruptura con el Régimen, sus élites económicas y sus partidos, debería ser una de las conclusiones, tanto para el movimiento popular por el “derecho a decidir” en Catalunya como para las clases populares a las que se niega el derecho a decidir sobre las políticas impuestas por el Régimen, y de las cuales CiU es tan fiel seguidor.
Rupturas democráticas
La voluntad de ejercer el derecho a decidir no va a desaparecer por el resultado de esa votación. Y esa voluntad está por encima de lo quieran, piensen o decidan los partidos. Esa sociedad movilizada no quiere que Rajoy o Rubalcaba digan que “aman Catalunya”, quiere que simplemente se la respete, quiere decidir y que no decidan por ella.

Esa mayoría movilizada, la fuerza de la gente, es la auténtica protagonista de lo que está pasando, no lo que se votó en el Congreso. Como señaló el escritor gallego Suso del Toto: “El poder votar en esa consulta no es una reclamación de esos partidos que acudieron a las Cortes, ni siquiera es una reclamación nacionalista, es una reclamación cívica. Quieren que se celebre esa consulta los partidarios de una solución y los partidarios de otra, hasta quienes no desearon en su día que se plantease la consulta saben que ahora es necesario poder votar. Ninguna sociedad puede aceptar que se la ahogue o que la encierren. Cuando dicen “la Constitución lo impide” reconocen que la Constitución es un obstáculo para solucionar los problemas. A estas alturas ya da igual lo que ya no tiene remedio: no tiene remedio que el Tribunal Constitucional anulase partes del Estatuto catalán que tenían importancia capital; y no tiene remedio esa votación que afirma que la Constitución es una cárcel para una parte de la ciudadanía. Por cierto, también lo es para buena parte de la ciudadanía que no vive en Catalunya.”
¿Y ahora qué? El Parlament seguirá elaborando la Ley de Consultas, para darle cobertura legal y cuando esté aprobada –a mediados de septiembre- se convocará la consulta el 9 de noviembre, que todo indica que será impugnada por el Gobierno ante el Tribunal Constitucional. A partir de ahí volveremos a transitar en terreno desconocido.
Difícilmente el gobierno de Mas llevará el enfrentamiento hasta romper con la legalidad –CiU es un partido de orden- y veremos cómo conjuga su voluntad de agotar la legislatura al máximo (noviembre de 2016) con la promesa de hacer unas elecciones en forma de plebiscitarias que, a posteriori, legitimasen una Declaración Unilateral de Independencia.
Otro escenario es la suspensión de la autonomía y la Generalitat por el artículo 155 de la Constitución. Las consecuencias serían imprevisibles. Por eso, si se suspende la consulta, posiblemente el siguiente movimiento sería tras las elecciones de marzo de 2015, con el horizonte de una pérdida de la mayoría absoluta del PP y un Congreso de los Diputados donde los partidos del Régimen hayan perdido una parte importante de escaños.  Eso daría un mayor margen de maniobra para acordar la Consulta.
Antes tendremos las elecciones europeas, las movilizaciones en los municipios hasta el próximo 11 de septembre, con otra gran manifestación convocada por l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), entre la Diagonal y la Gran Via de Barcelona que, tras el éxito de la Via Catalana hace un año, mostrará el grado de movilización popular a favor de ejercer el Derecho a Decidir.
La votación en el Congreso de los Diputados no será el punto y final que PP y PSOE querían. El escenario sigue evolucionando hacia una ruptura (o varias rupturas consecutivas y tal vez no sólo en Catalunya) entre la legalidad del régimen monárquico y la legitimidad de la movilización popular y la declaración de soberanía del Parlament de Catalunya.
Sin esa ruptura, sin encontrar apoyos y alianzas en el Estado con los sectores que luchan también por esa ruptura con el Régimen, como hemos analizado antes, difícilmente Catalunya podrá hacer la consulta. Es la misma ruptura con el Régimen necesaria para re-conquistar la soberanía nacional perdida por la sumisión de los gobiernos del PSOE y el PP a la banca y la troika, reconquistar los derechos sociales y el derecho a una vida digna que llevaron a centenares de miles a manifestarse en Madrid el pasado 22 de marzo contra el gobierno Rajoy.
El 9 de noviembre debe ser en España también un día en defensa de los derechos democráticos y sociales: las clases populares en España tienen mucho más que ganar apoyando la consulta en Catalunya que quedándose pasivas, al margen o, peor aún, sucumbiendo al nacionalismo español, que a fin de cuentas sólo tiene interés en mantener el Régimen de la Monarquia como lo que és: un sistema de explotación de clase.
Y ello hace imprescindible la unidad en Catalunya entre federalistas, soberanistas y independentistas, e implica incorporar a la lucha por ejercer el derecho a decidir al máximo de sectores y demandas sociales como han hecho recientemente CC.OO, UGT o la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona.


                 
Article publicat el dia 13 d'abril, pocs dies desprès de la votació a les Corts Generals sobre la Consulta a Catalunya, a la revista SinPermiso http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6849