Aquesta setmana farà
98 anys que Francesc Layret queia ferit de mort davant de casa seva pels trets
dels pistolers de la patronal protegits pel governador civil Martínez Anido. Layret era un malson
tant per la burgesia catalana com per la Monarquia espanyola. Era diputat a
Corts per Sabadell en el moment del seu assassinat i liderava amb un èxit
creixent el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb Lluís Companys i Marcel·li Domingo. Layret es plantejava la
necessitat d’una aliança entre els republicans d’esquerres i el moviment obrer.
Diversos historiadors han posat l’accent en el paper que en aquesta aliança hi
podria tenir Salvador Seguí “el noi del sucre”, secretari general de la
CNT i que havia liderat la vaga de La Canadenca fins aconseguir la jornada de
vuit hores per llei i per tots els treballadors. L’Estat Espanyol va ser el
primer on s’aconsegueix aquesta fita.
La creixent força del catalanisme republicà d'esquerres estava
disputant l’hegemonia a la Lliga Regionalista, que supeditava les
reivindicacions del catalanisme al lideratge d’una burgesia enfrontada a mort
al moviment obrer. El catalanisme republicà confrontava amb l’aliança de la
Lliga amb la Monarquia, cada cop més desprestigiada, i com el propi Cambó afirma: “Jo veia clar l’esforç
que hauria de fer per no deixar-me prendre el moviment per les esquerres” (1).
La Lliga havia fet un gir pronunciat cap a la
dreta, el 1917 Cambó va entrar com ministre
del govern d’Alfons XIII i gir que
es va aprofundir desprès de la vaga de La Canadenca. L’aliança dels republicans
d’esquerres i el moviment obrer contra la oligarquia s’albirava com un enemic
capaç de tombar el règim monàrquic i alhora vincular la llibertat de Catalunya
amb la causa democràtica i obrerista.
Aquest és el rerefons de l’assassinat de Francesc Layret,
un crim d’Estat planificat de dinamitar
el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i
els sectors republicans que combatien tant un estat repressor com una burgesia
catalana que no feia escarafalls a l’autoritarisme emergent arreu d’Europa que
serà l’embrió del feixisme pocs anys desprès i estava disposada a tenir
pistolers a sou per assassinar líders obrers i polítics -el mateix Salvador Seguí
seria assassinat l’any 1923-, participar en el cop d’Estat de Primo de Rivera per salvar una
monarquia corrupte i acabar recolzant el cop d’Estat feixista l’any 1936 contra
la República del general Franco que
acabaria afusellant Lluís Companys, com a President de la Generalitat de
Catalunya, l’any 1940.
Maria Aurèlia
Capmany ho relata magistralment en l’obra de teatre que, va escriure l’any
1971 amb Xavier Romeu, “Preguntes i
respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. En el procés de
documentació d’aquest article vaig trobar-me amb la versió televisiva que van
fer els estudis catalans de TVE l’any 1976 (2) i que us recomano de totes totes.
Us trobareu una obra de teatre que denuncia, en ple franquisme, als mateixos de
sempre: als qui reprimien als obrers
fa cent anys, als qui ho feien fa quaranta i per extensió, als qui reprimeixen
la ciutadania en els nostre dies.
UN FRED MATÍ DEL 30
DE NOVEMBRE DE 1920
El general Severiano Martínez
Anido decreta la il·legalització del sindicat anarquista, la CNT, i l’arrest de
centenars de sindicalistes. A una trentena (3) de líders de la CNT i del PRC d’en
dicta la seva deportació a la fortalesa de La Mola a Maó. Entre els detinguts
està Salvador Seguí. Martínez Anido,
que era l’assistent personal d’Alfonso XIII, acaba de ser nomenat governador
civil de Barcelona i té ordres expresses del rei i del cap de govern, Eduardo
Dato de retornar l’ordre a Barcelona “por todos los medios, aunque haya que
sacrificar a obreros por millares”, com explica el periodista Francesc Madrid
en el seu llibre “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona”. (4)
En Lluís Companys, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel
Partit Republicà Català, en assabentar-se de la detenció de Seguí, ambdós
eren amics des de la infantesa –eren de dos pobles de l’Urgell i els pares de
Seguí treballaven a la hisenda del pare de Companys-, se’n va a la presó Model per
defensar-lo. En arribar, li comuniquen que sobre ell també hi ha ordre de
deportació i és detingut.
Mercè Micó, esposa de Companys, en conèixer la detenció del seu
marit se’n va a la casa de Francesc Layret,
que com que com Companys era advocat i havia defensat desenes de
sindicalistes de la CNT.
La convulsió política a Barcelona
és enorme. Layret desprès de la conversa amb Mercè Micó, truca indignat a
l’alcalde de Barcelona, el commina a intercedir per Lluís Companys, que és
regidor de la ciutat, i que junts vagin a exigir al governador civil la
llibertat de Companys. A primera hora de
la tarda l’alcalde Martínez Domingo
li diu que el governador civil els rebrà i queden a la Plaça Sant Jaume. Layret
acorda amb Mercè Micó que el passi a recollir a les sis de la tarda davant de
casa seva per anar plegats.
Sis de la tarda. Mercè
Micó està dins un taxi, la crònica de La Vanguardia del dia següent dirà que és el taxi 325 de la Companyia General de
Taxis, veu sortir Layret del portal de casa seva al carrer Balmes, 26, entre
Gran Via i Diputació, ajudat d’un amic i amb les seves inseparables crosses que
l’acompanyarien tota la vida com a conseqüència d’una paràlisi que va patir a
l’infantesa.
Es disposa a creuar el carrer quan d’un grup d’homes, que eren a prop
del portal, se li atansen, un d’ells,
amb la pistola a la mà, li etziba set trets, algun d’ells al cap, el deixen
ferit de mort. Mercè MIcó surt del cotxe i horroritzada cau desmaiada desprès
de cridar: “Pobre senyor Layret!”.
Estem en ple centre de Barcelona s’han disparat set trets, però no hi ha
cap policia, ningú acudeix i els pistolers poden fugir sense cap problema. Mai s’obriria
una investigació, mai serien detinguts, mai serien jutjats.
Layret en estat crític i ple de sang es traslladat, en el taxi on
s’esperava la dona de Companys, a un centre sanitari al carrer Sepúlveda. Enmig
del trasbals, amb metges i infermers fent el que poden per salvar-li la vida,
es presenta el governador civil Martínez Anido a “interessar-se” per la vida de
Francesc Layret. Joan Manent, sindicalista anarquista, relata en les seves
memòries: “tots vam tenir clar el perquè
de la seva visita. Volia assegurar-se per ell mateix que l'assassinat s'havia
comès i que ja no tenia res a témer d'aquell home que s'estava debatent contra
la mort” (5). A les deu del vespre moria.
Poc abans, en arribar la nit el vaixell «La Giralda» sortia del moll de
Barcelona, amb els 36 detinguts per ordre de Martínez Anido. L'endemà, quan el
vaixell arribà a la Mola, a Maó, un dels oficials de la tripulació li comunica
a Lluís Companys que Francesc Layret havia estat assassinat. Companys en un article a La Humanitat, uns any desprès, relata aquell moment tot recordant com Salvador Seguí va exclamar: “Ja saben el que han fet, els
vils!”.(6)
Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.
Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.
El seu enterrament, el 2 de desembre, va anar acompanyat d’una vaga
general de protesta, convocada per la CNT. El funeral es convertí en un
colossal acte polític al qual van acudir desenes de milers de persones.
Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes i es
dirigeix cap a les Rambles, la guàrdia civil té ordres d’impedir-ho i comença
una càrrega a sabre, la repressió és tant ferotge que fereix als quatre obrers
que portaven el cos, donen cops de sabre al mateix fèretre que cau a terra i es
trepitjat amb les potes dels cavalls. Davant la reacció de la multitud,
començaren a disparar. Hi hagué desenes de ferits.
QUI ERA FRANCESC LAYRET?
Malauradament la gran
majoria de nosaltres desconeixem qui era Layret, com a molt ens sona el nom,
però poques persones podran situar-lo políticament. Ens han amagat la nostra
pròpia història, és la història dels vençuts que mai no s’explica, com si no
hagués passat mai.
Va estudiar el batxillerat amb Lluís Companys al
Liceu Políglot i junts van fundar l’Associació Escolar Republicana l’any 1900.
Va participar el 1902 en la fundació de l'Ateneu
Enciclopèdic Popular, on va conèixer Salvador Seguí i bona part del que
seria el nucli dirigent de la CNT com Daniel Rebull, Andreu Nin, Angel
Pestaña... L’Ateneu Enciclopèdic, en contraposició de l’elitista Ateneu
Barcelonès, era una veritable universitat obrera que va arribar a tenir més de
20.000 socis quan, per comparar-ho, el Futbol Club Barcelona en tenia 7.000.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se
el 1905 i tres anys desprès seria escollit regidor de l'Ajuntament de
Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, sent regidor de cultura
impulsa, per primer cop, escoles municipals que havien d'impartir
un ensenyament modern, mixt, laic i en català. El Bisbe de Barcelona i la
Lliga de Cambó posaren el crit al cel i van fer tot el possible per dinamitar
aquest projecte que volia materialitzar els criteris pedagògics de Francesc
Ferrer i Guàrdia recollits a L'Escola Moderna (7), fins i tot van recórrer al
govern de Madrid per parar-li els peus a Layret. Malauradament ho van
aconseguir i Barcelona hauria d’esperar a la Segona República per tenir un
projecte educatiu que no fos tutelat per “la santa mare Església”.
També com a advocat, va participar en molts
processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT.
En Layret s’unia l'obrerisme reivindicatiu,
el republicanisme social i el catalanisme polític i
cultural.
Va trencar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana
quan s’alià amb els lerrouxistes per fundar el 1917 el Partit Republicà Català,
un partit fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que demana
integrar-se a la III internacional el 1919.
Layret era un ideòleg i alhora un home d’acció. Fou
director “La Lucha” on sostenia que la ruptura amb el règim només podia venir
bé de l’autoritarisme amb un cop militar (com acabaria succeint amb Primo de
Rivera el 1923) o per la via de la revolució obrera i alhora que només les
esquerres tenien força moral per a reivindicar l’emancipació nacional de Catalunya, donat que la
col·laboració política de la dreta regionalista de la Lliga amb la monarquia la
invalidava. La Lucha va tenir també un gran ressò en destapar múltiples caos de
corrupció vinculats tant al rei, als seus ministres i als prohoms de Règim o de
la Lliga. Per aquestes denúncies va rebre diverses demandes i querelles. (8)
Juntament amb Companys, Layret va emprendre una campanya per
l’organització dels treballadors de la terra, els rabassaires, contra l'explotació
de què eren víctimes per part dels grans terratinents agrupats en l’Institut
Agrari Català Sant Isidre, vinculat a la Lliga de Cambó. Va fer una crida a constituir
un sindicat d’obrers del camp: “Aixequeu els vostres dignes caps de la terra
catalana! No us deixeu befar, ni atropellar! Ajudeu-vos i uniu-vos tots contra
l'opressió i la injustícia al camp”. Finalment aquest sindicat naixeria l’any
1922 amb el nom d’Unió de Rabassaires de
Catalunya (9). Companys va presidir el congrés fundacional i va arribar a
tenir més de 20.000 afiliats, el seu setmanari “La Terra” era el més difós
entre els camperols catalans.
L’ESTAT EN GUERRA CONTRA L’ALIANÇA ENTRE OBRERS I REPUBLICANS
Layret i Companys van forjar una
profunda amistat ja des dels temps d’estudis i amb Salvador Seguí formaren un trio
on l’amistat personal es barrejava amb aquesta aliança política que tots tres
volien assolir entre classe obrera i el catalanisme republicà.
Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’Estat com a la
burgesia catalana que dirigia la patronal de Foment del Treball. La
victòria de la revolució bolxevic a Rússia, barrejada amb els aires
revolucionaris que bufaven a Europa, van decidir a la burgesia catalana a una
guerra oberta contra republicans i anarquistes.
La vaga indefinida de la Canadenca, el 1919, en la que més de
3.000 obrers foren detinguts, marca un abans i un desprès, un enfrontament de
classe contra la burgesia catalana representada per la Lliga, que va mostrar la
seva cara més reaccionària. Cambó explica com posa en marxa forces paramilitars
per aturar als obrers: “Mentre jo era en
el Govern s’havia autoritzat la creació del sometent a Barcelona, la direcció
del qual estava principalment en mans d’homes de la Lliga. Els sometents no
havien encara actuat mai i se’ls prenia molt en broma. Davant l’agreujament de
la situació a Barcelona i l’escassetat de forces de què disposava l’autoritat
militar, s’acordà mobilitzar el sometent confiant-li el manteniment de l’ordre
públic”.(10)
Desprès van venir els anys del pistolerisme patronal amb la cobertura de l’Estat, mig miler de
morts entre 1917-1923, tres quartes parts dels quals les posarien els
sindicalistes: 244 obrers, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 policies
(11).
El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un mercenari
del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs. El grup d'individus que amb Pallàs
participaren en l'atemptat era manat pel famós pistoler del Sindicat Lliure
Carles Baldrich. Tots ells a sou de la patronal, tots ells actuant amb
connivència amb el cap de policia de Barcelona, d’infaust record, Arlegui que
no va obrir cap investigació malgrat ser “vox populi” qui eren els assassins.
Tots ells van quedar impunes com correspon als crims d’Estat. Tots ells estaven
a les ordres de Martínez Anido que havia acceptat l’encàrrec del rei Alfons
XIII de ser governador civil i restaurar l’ordre a Barcelona “matant milers
d’obrers si era necessari”.
I això volia dir atacar la
CNT que comptava llavors amb prop de 500.000 afiliats, la majoria a Catalunya.
La detenció dels seus líders sindicals, aquell 30 de novembre, inicia un etapa
de repressió salvatge.
Martínez Anido va
il·legalitzar la CNT i va clausurar tots els seus locals. Però, com bé sap el
feixisme, no n’hi havia prou, calia destruir les organitzacions obreres i els
seus líders. Per fer-ho calia anar “fins al límit de la llei i una mica més”.
Aquesta “mica més” fou la Llei de fugues
(12), de la qual Martínez Anido en seria el principal impulsor, consistent en
simular la fugida d'un detingut i abatre'l a trets amb aquesta excusa.
La seva fama de repressor
implacable i el seu ferotge anticatalanisme el portaria a ser ministre de
governació amb la dictadura de Primo de Rivera i a ser el primer Ministro de
Orden Público amb la dictadura franquista. Segons el propi Martínez Anido amb
la Llei de fugues es van ordenar més de vuit-centes execucions extrajudicials,
el que avui anomenaríem terrorisme
d’Estat, d’ells més de cinc-cents eren militants anarquistes. El
sindicalista de la CNT, Gregori Daura es considera la primera víctima de la
Llei de Fugues, el 5 de desembre de 1920.
MONUMENT A LAYRET
Amb l’arribada de la
República l’avinguda del Paral·lel passà a dir-se Francesc Layret. L’any 1932
es va iniciar una campanya per aixecar un monument en homenatge a Francesc
Layret i costejar-lo per subscripció popular. El 22 de juny de 1933, el Parlament
de Catalunya va debatre i aprovar una proposta de llei per sumar-se a
l’homenatge. La Lliga de Cambó, però, va votar en contra produint-se un tens
debat dels diputats Pi i Sunyer i Joan Comorera amb el diputat de la Lliga
Duran i Ventosa. Ni tretze anys desprès havien oblidat el seu odi de classe
envers Layret, a l’acta de la sessió podem llegir que la Lliga vota en contra
per la “ideologia netament republicana, socialista, socialitzant o anarquitzant
i la significació laica i antireligiosa”. (13)
Finalment, el 1r de maig de l’any
1934 es va posar la primera pedra del monument a Francesc Layret a la plaça
Sepúlveda (l’actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on fou atès el dia
de l’atemptat. Després dels fets d’octubre del 34, amb la suspensió de
l’autonomia i l’empresonament del govern Companys, el governador militar va
donar l’ordre d’aturar les obre que no es van reprendre fins la victòria del
Front d’Esquerres l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en
presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, el seu vell amic
Lluís Companys ja com President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona
Carles Pi i Sunyer.
Amb la victòria del feixisme
l’any 1939 el monument fou desmantellat. Al diari El Correo Catalán podem
llegir: "Ayer comenzaron las obras
de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en
la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el
que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i
Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un
reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran
motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."
No va ser fins l’any 1977 que es
restitueix el monument a la Plaça Goya. Aquell mateix any els advocats
laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i el Congrés de Cultura
Catalana va col·locar una plaça a la façana de la casa del carrer Balmes on va
viure i també fou assassinat.
VINDICAR I REIVINDICAR LAYRET
Vindicar Layret i el seu llegat polític és també assenyalar que,
98 anys del seu assassinat, 95 del de Salvador Seguí i 78 de l’afusellament de
Lluís Companys, l´únic president escollit democràticament que ha estat
afusellat, l’Estat Espanyol encara no s’ha disculpat, no ha reconegut la seva
responsabilitat en milers de crims, no s’han anul·lat els judicis sumaríssims
ni el judici a Companys. Tots aquests crims d’Estat segueixen en la impunitat.
Els tres van ser
assassinats i conformen una paràbola de l’odi de la burgesia contra la classe
treballadora i les reivindicacions nacionals de Catalunya: Layret, assassinat
en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat.
Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat
contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb
la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els
seus companys de feina. Lluís Companys, lliurat per Hitler a Franco, afusellat
per ser el President de la Generalitat de la Catalunya republicana i
antifeixista.
Reivindicar Layret també és assenyalar que molts dels reptes que estaven
plantejats en aquells dies segueixen vigents avui, també les dificultats, per
fer front un sistema social injust, una economia capitalista que segueix
explotant pobles i precaritza la vida de les classes treballadores i un Estat
que ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva davant al voluntat de
poble de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.
La necessitat de bastir aliances republicanes liderades des de les
esquerres i les classes populars segueix sent un repte i una de les claus per aconseguir
que la República Catalana sigui sinònim de llibertat i justícia social i alhora
per a i obrir un nou temps republicà a
l’Estat.
David Companyon i Costa
Barcelona, 29 de novembre de 2018
NOTES
1.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del
obrerismo en la Barcelona de la
primera
posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 120
3.-
Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, Manuel Salvador i Serrano, Camil Piñón i
Oriola, Francesc Comes i Pagès «Parones» , Vicenç Botella i Moya, Narcís Vidal
i Cucurulla, Josep Vidal i Cucurulla, Eusebi Manzanares i Barrera, Martí
Barrera i Maresma, Miquel Abós i Serena, Antoni Solé i Cuadrat, Josep Viadiu i
Valls, Enric Rueda i López «Rodín», Anicet Palau López i Dalmau, Emili
Albarícies i Alorda, Manuel Nuñez i Garcia, Saturnino Meca Gonzàlez, Dionís
Aroles i Batlló, Antoni Ocaña i Martín, Josep Soler i Guillamet, Manuel
Castariencas i Domingo, Josep Francès i Jarques, Josep Roigé i Rodó, Guillem
Vallès i Bruguera, Daniel Rebull i Cabré «David Rey», Eusebi Jorge Sànchez,
Antoni Calomarde i Costa, Salvador Caracersa i Díaz, José Antonio Gómez
Vicente, Salvador Pascual i Mascaró, Ramon Recasens i Muset, Francesc Arín i
Simó, Jesús Vega i Fernandez, Jaume Albarícies i Descàrrega, Lluís Companys i
Jover, regidor de l'ajuntament de Barcelona i advocat, i Antoni Amador i Obón,
periodista.
4.-
Eduard Tortejada i Eloi Vila en el seu llibre “El viatge de Companys”, Edicions
Rosa dels Vents, recullen del llibre del periodista Francesc Madrid “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de
Barcelona” el testimoni del governador civil Federico Carlos Bas en el que
anuncia la seva destitució i els relata a dirigents sindicals que desprès d’una
reunió entre el govern Dato i Foment del Treball Nacional, la patronal
catalana, s’ha acordat restablir l’ordre a Barcelona “aunque haya que
sacrificar a obreros por millares”. Els anuncia, també, que el general Martinez
Anido ha acceptat l’encàrrec i serà el seu relleu.
5.- Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records
d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París.
París, 1977. pp. 229-241
6.- https://www.ara.cat/opinio/Han-assassinat-Layret_0_2134586531.html
7.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org
7.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org
10.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del
obrerismo en la Barcelona de la
primera
posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 122
11.-
“El viatge de Companys” d’ Eduard Tortejada i Eloi Vila.
