Votar i Decidir

Avui 8 d'abril, el Congrés dels Diputats debatrà la proposta del Parlament català que s'autoritzi un referèndum a Catalunya.

El govern ja ha declarat que s'oposarà. Farà el mateix el PSOE de Rubalcaba, que es mostra incapaç de tenir una política diferenciada del PP, i UPyD. Per contra, han anunciat el seu vot favorable Izquierda Plural (integrada per Izquierda Unida, ICV-EUiA i Chunta Aragonesista), ERC, CiU, PNB, GBai, BNG i Bildu.

A ningú se li escapa la importància d'aquesta sessió parlamentària. Una important majoria del poble català ha expressat en grans mobilitzacions seva decidida voluntat d'exercir el dret a decidir el seu propi futur i la seva relació amb la resta de pobles d'Espanya.

És un dret democràtic reconegut per l'ONU i per tots els fòrums internacionals i, però, la majoria del Parlament espanyol està disposada a negar-ho, a no reconèixer la sobirania del poble català .

Els que s'oposen argumenten que Catalunya no té dret ni capacitat per decidir, que aquesta decisió depèn del conjunt dels pobles que avui componen Espanya. Això és el que diu l'actual Constitució, que també parla de la indissolubilitat de la nació espanyola.

Però és evident que hi ha una contradicció entre el desig del poble català i l'actual Constitució de la Monarquia, les enquestes parlen de prop d'un 80% a favor de votar per decidir.

És una contradicció que s'estén a molts terrenys, ja que també parla del dret al treball amb gairebé 6 milions d'aturats; o del dret a un habitatge quan s'han desnonat a milers de famílies; o d'una salut i educació pública mentre se les retalla i privatitza.

Si el PP i el PSOE van canviar la Constitució de la nit al dia per garantir que cobrin els creditors, també es pot ajustar perquè el poble català, o altres pobles d'Espanya, puguin exercir un dret democràtic.

No és només un problema entre Catalunya i Espanya. És un problema democràtic entre el desig d'un poble de decidir i la negativa antidemocràtica d'un règim en crisi política i social.

Interessa a tota la classe treballadora, resideixi a Madrid, Sevilla, Barcelona o Bilbao. La unitat de la classe treballadora contra el govern del PP, contra les seves polítiques neoliberals i les seves retallades de drets i llibertats exigeix ​​la defensa de tots els drets democràtics.

El dret del poble català a decidir també pot ser un pas per alliberar-se del govern del PP, de les seves polítiques antisocials i de l'actual règim monàrquic.

El PP i el PSOE volen indisposar a Espanya contra el poble català. La llibertat i la democràcia és que els pobles decideixin i un cop hagin votat puguin establir les millors i més lliures relacions, i no relacions imposades o no desitjades.

Això és el que avui es debat al Parlament. La Izquierda Plural serà l'única força política d'àmbit estatal que defensarà aquest dret democràtic i els seus diputats i diputades són de Ciudad Real, Aragó, Madrid, Astúries, Andalusia, Catalans... votaran a favor del dret a decidir, a favor de la democràcia contra l'immobilisme.

Ple sobre la pobresa: Un debat entre 11 cotxes de luxe i un 26% de catalans en risc d'exclusió

Que Catalunya està en una situació d’emergència social, ja és difícil que ho negui algú. Aquest és el diagnòstic de totes les entitats socials, que alhora denuncien s’ha emprat la crisi com a excusa de retallar despesa social, retallar serveis públics i drets socials i laborals. Ara bé, què fer? Això són figues d’un altre paner.

El Parlament ha celebrat un Ple monogràfic sobre la pobresa i les desigualtats. Un Ple impulsat per PSC, ICV-EUiA i la CUP. Les tres formacions van sol·licitar que els 30’ (deu per grup) d’explicació dels motius del Ple fossin emprats per les entitats socials i fossin elles les que expliquessin aquesta situació d’emergència social amb especial incidència a les classes i barris populars.

El partit del govern, CiU, i el partit que li dona suport, ERC, s’hi van negar emparant-se en el Reglament del Parlament. Fals, simplement no volien. Escoltar en seu parlamentària la veu de les entitats socials potser faria enrogir a més d’un il·lustre diputat o diputada. Per la “vella política” és millor rebre’ls als despatxos i recordar-los que en bona part depenen de les subvencions del Govern, subvencions que cobren tard i malament.

Per això, dos dies abans del Ple i  al mateix Parlament, ICV-EUiA, PSC i CUP vam fer l'#OpenPobresa, on van parlar més de trenta entitats socials, veïnals, sindicals, empreses d’inserció, etc. Aquí en teniu un resum, en vídeo, de l’#OpenPobresa https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Rpjg61NJREo

Govern Mas: "Ni un euro més per lluitar contra la pobresa"

El dia abans del Ple, el portaveu del govern ja va advertir, criticant l’#OpenPobresa,  que no es destinaria “ni un euro més” a lluitar contra la pobresa, la portaveu d’Unió va insistir-hi i el portaveu de CDC, Jordi Turull, va reblar el clau: “cal acabar amb la cultura del subsidi i parar la mà”. Declaracions vergonyats, que obvien les subvencions al Grup Godó, Abertis, el rescat bancari, les elèctriques… és a dir, tots aquells oligopolis que han generat la crisis i segueixen guanyant milers de milions mentre tantes famílies s’enfonsen en la desesperació.

ICV-EUiA, va denunciant les causes i conseqüències de l’augment de les desigualtats socials: el 20% dels catalans acapara el 44% dels ingresos, mentre que el 20% més pobre només el 6% o l’augment del frau fiscal, el que ha portat a Catalunya ha convertir-se, malgrat ser una regió rica en termes de PIB per càpita a la UE, en la segona regió amb més desigualtat social.

Però aquest no era un Ple només per fer “diagnòstics”, sinó per mesures aquí i ara i per això ens vam centrar en  que s’aprovés un acord per revisar els Pressupostos aprovats per CiU i ERC a fi de canviar les partides i incrementar ingressos per abordar

propostes concretes: partides obertes per la RMI i les beques menjador, o que la Carta de Serveis socials inclogui el dret a l’alimentació de tal manera que tota persona tingui dret a tres àpats diaris, que es debateixi i aprovi la ILP de la Renda Garantida Ciutadana que ha recollit més de 120.000 signatures, que és canviï el decret contra la pobresa energètica (al qual només s’han pogut acollir 50 famílies, malgrat que afecta al 15% de les llars catalanes… ) a fi que es condoni el deute de les famílies i siguin els multimilionaris beneficis de les empreses subministradores les que sufraguin el dret de les famílies a escalfar la seva llar o que l’aigua ragi de l’aixeta... Són un exemples. Cap de les propostes va ser aprovades.

El Govern va mostrar una manca de lideratge clamorosa i Mas es va “amagar” darrera la intervenció de sis consellers i conselleres que van oferir una lletania que es pot resumir en que el Govern de CiU és un govern dèbil políticament i sobretot, dèbil davant els qui s’estan enriquint amb la crisi. Com sempre la culpa és de la “manca d’eines”, però cap voluntat de prioritzar les que tenen en favor dels que més ho necessiten.

No hi ha cosa que faci més mal al procés pel Dret a Decidir dels catalans i catalanes que aquesta política classista que deixa en la cuneta als que pitjor ho estan passant i els utilitza d’hostatges cap a Ítaca.  

Si quelcom ha quedat palès en aquest debat, és que CiU no posa en centre de l’acció de govern la lluita contra les desigualtats i les seves causes, com sempre es neguen a fer un impost a les grans fortunes que no es cap mesura “revolucionària” i existeix a multitud de països com França. El debat al Parlament s’ha mogut, doncs, entre el “negacionisme” classista de CiU “ni un euro més” i les hipèrboles d’ERC entre la realpolitik de “consulta a canvi de retallades” i l’intent de mostrar perfil social per maquillar la insensibilitat de CiU. Van presentar conjuntament déu resolucions farcides de les bones intencions de sempre, però cap compromís de modificar el pressupost. Per  l’unionisme de PP i C’s una de les causes de la pobresa és el procés sobiranista,..

No es pot mirar cap a un altre cantó

Les xifres no deixen lloc a dubtes: 27% de la població, 2,2 milions de catalans, (sobre) viu per sota del llindar de la pobresa (un 10% en pobresa extrema), 300.000 catalans mengen gràcies al Banc d’Aliments, un de cada quatre infants, 300.000, (sobre) viu en risc d’exclusió social i 50.000, d’acord amb l’informe del Síndic de Greuges, pateixen malnutrició infantil…

Dels 630.000 aturats  un de cada tres dels aturats no cobra cap tipus de prestació econòmica per desocupació, ni contributiva ni assistencial. Més de 25.000 desnonaments i la “nova pobresa” que afecta a mig milió de treballadors, fruit de  la reforma laboral i l’atac als salaris i cobren sous lleugerament per sobre del salari mínim, amb feines precàries. Bona mostra de tot això és un recent estudi sobre la desigualtat social a Barcelona: la renda per habitant del barri de Baró de Viver és 8 vegades inferior a la de Pedralbes, on una persona viu 8 anys de mitjana que al Baró de Viver. Una pobresa que té rostre de dona i les afecta amb especial cruesa com van explicar les associacions d'infermeres pediatres a la Comissió d'infància del Parlament.

Mentratant, en aquesta mateixa Catalunya hi ha qui acumula onze cotxes de luxe, com el fill de Jordi Pujol. Com hem deia una veïna al mercat que és voluntària en una parròquia: Què en pot fer algú d'onze cotxes? El seu pare faria bé de fer-li vendre i que donessin els diners al Banc d'aliments. Savi consell, li vaig dir, encara que jo preferia una societat que acabés amb les causes de la pobresa i impedís aquesta riquesa obscena...

Bé, tornant al Ple... decebedores conclusions, malgrat que ha tingut la virtut de “visibilitzar” la realitat tant cops amagada de la pobresa i les desigualtats, les causes i les entitats que hi lluiten cada dia per pal·liar-la... i alhora la conclusió de què no serà dins el murs del Parlament, sinó la mobilització de Plataformes com la PAH, les marxes contra l'atur o la recentment creada Aliança contra la pobresa energètica o StopPujades al transport públic i la conscienciació social, com es podrà canviar la correlació de forces contra aquest sistema social i econòmic generador de tanta injustícia i patiment.

Ara és demà.... i no tenim temps per perdre.

Perquè augmenta el dèficit de la Generalitat?

Aquesta setmana passada al Ple del Parlament s’han debatut els comptes de la Generalitat del 2011, els comptes del primer govern d’Artur Mas. Uns comptes en els que malgrat totes les promeses electorals va créixer l’atur, el dèficit i el deute... i les desigualtats, conseqüència de les prioritats del govern de CiU, marcades per la seva agenda neoliberal de transferir recursos públics a negocis privats i les retallades als serveis públics, les prestacions socials, l’educació, la sanitat... 

Hagués estat d’esperar que amb els mils de milions retallats als serveis públics, el dèficit hagués baixat, per això Mas explicava que eren necessaris tants “sacrificis”. Però no, al contrari, els comptes de la Generalitat del 2011 mostren com el govern de CiU ha augmentat el dèficit i que aquest va créixer més i a una velocitat més gran que amb els governs d’esquerres. 

L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha estat de poc més de 35.500 milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51% més, que el 2010.

I també han augmentat el dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fent comptes veurem que en set anys dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va créixer a raó de 328M€ de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan sols un any, el deute de la Generalitat ha crescut a raó de 510M€ cada mes, una vegada i mitja més.

Perquè creix el dèficit malgrat les grans retallades?

El saldo pressupostari (dèficit o superàvit) és la diferencia entre els ingressos públics i despeses públiques. Per tant, el saldo sigui negatiu (dèficit) o positiu (superàvit) depèn de la relació entre ingressos i despeses: són les dues fulles d’unes estisores.

Què genera el dèficit? La manca d’ingressos. Perquè han caigut tant els ingressos? Bàsicament per la manca d’equitat fiscal. L’Agència Tributària xifrava per al període 2008-2011 que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61% era degut a la baixada de la pressió fiscal i només el 39% a la caiguda per l’activitat econòmica.

Si la pressió fiscal s’hagués mantingut en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria, inclús mantenint l’injust sistema de finançament de Catalunya, uns ingressos de més de 7.000M€ per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes com Vicenç Navarro o Albert Recio no van mai a TV3.

Els ingressos públics d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, el 2011 només significaven el 35 per cent al conjunt de l’Estat i a Catalunya. Mentrestant, al conjunt d’Europa l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió fiscal que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de deu punts?

Si això li sumem el sempre tolerat i estimulat frau fiscal de les grans fortunes i les grans empreses, estimat en 16.000M€ a Catalunya, tenim la quadratura del cercle.

Sis raons perquè creix el dèficit a Catalunya

Tenim dèficit perquè les lleis que han aprovat el Partit Socialista, el Partit Popular i CiU, permeten a les grans fortunes no pagar els seus impostos, i permeten que siguin socialment insolidaris. Aquí exposo breument els sis principals motius:

1. Per l’efecte de les reduccions fiscals que han beneficiat a les grans fortunes, com la supressió de l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi notablement. 
2. Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000 milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors. 
3. Per la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització dels salaris. 
4. Per les retallades en la despesa pública, que naturalment contrauen l’economia. 
5. Per un sistema de finançament injust amb els catalans i catalanes. 
6. Per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.

Aquesta situació és mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals i en el model productiu, basat en l’especulació i en lleis fetes a mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem un basat en el bé comú i en el patrimoni col·lectiu.

La meva intervenció al Plenari del Parlament, que reprodueixo més a baix, va concloure així: “El 2011 estàvem a l’edat fosca de la macroeconomia, com deia Krugman. L’austeritat neolliberal, la privatització del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança. Aquest és el mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança molta gent, la més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat. Però no ens resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que s’organitza per aconseguir-les”

Intervenció al Ple del Parlament sobre el Compte General de la Generalitat

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/sequencia/videos?p_cp1=6970820&p_cp2=6971841&p_cp3=6971087  (video)

Gràcies, presidenta. Consellers, conselleres, diputats, diputades... Síndic major, síndiques i síndics i resta de personal que conforma la Sindicatura de Comptes, benvinguts al Parlament.

Vull començar la meva intervenció expressant el rebuig d’Iniciativa i Esquerra Unida a la voluntat del Govern de l’Estat de suprimir la Sindicatura de Comptes, voluntat explicitada a l’Informe de la Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas, el conegut informe Cora.

La sindicatura és un organisme que emana de l’Estatut de Catalunya, però els seus orígens es remunten a finals del segle XIII; existeix, ni més ni menys, des de fa quasi set-cents anys. No tot va néixer amb la Constitució de 1978. Aquest sembla un petit detall sense importància per a un govern que ara vol suprimir-la sota la mateixa excusa amb què s’han suprimit serveis i drets socials: reduir la despesa i garantir la unitat de mercat.

Ens imaginem com seria la fiscalització dels comptes de la Generalitat i del seu sector públic amb inspectors desplaçant-se sis-cents quilòmetres des de la capital de l’Estat? O és que potser el que pretenen és convertir la Sindicatura de Comptes en una delegació del Tribunal de Cuentas?

El xantatge a l'autogovern

L’informe Cora és la punta de llança de la recentralització i l’anul·lació política de l’autogovern. Sotmetre-s’hi implica reformar l’Estatut i derogar la Llei de la sindicatura. Volen que el Parlament de Catalunya legisli per reformar l’Estatut i suprimir la Sindicatura de Comptes o el Síndic de Greuges. I aquesta contrareforma sí que la podrà votar el poble de Catalunya? Aquí sí que ens deixaran votar?

I com ho pretén fer l’Estat? Doncs, condicionant el finançament del Fons de liquiditat autonòmic al compliment de l’informe Cora. I això, diputats i diputades, només té un nom: xantatge contra la voluntat de l’autogovern. Si l’informe Cora és el diàleg que ofereix el Govern central, no és d’estranyar que la majoria social de catalanes i catalans que volen redecidir la seva relació amb l’Estat espanyol segueixi creixent, perquè són molts els que veuen la supervivència de Catalunya com a nació cada cop més com una quimera sota un règim que cada cop té més de despòtic i menys de democràtic.

Per una Sindicatura al servei dels interessos del poble

Des d’Iniciativa i des d’Esquerra Unida creiem que cal reforçar i potenciar la Sindicatura de Comptes, no només com el garant dels comptes de la Generalitat mitjançant la seva fiscalització; també hauria de ser un dels organismes clau en l’anàlisi de la gestió pública i garantir que aquesta es faci conforme a l’interès general. No és acceptable que els informes de la sindicatura assenyalin greus irregularitats en la contractació pública, en la tramitació de subvencions, desviacions dels costos de l’obra pública o la utilització de la figura de mitjà propi per fer contractacions directes en comptes de concursos públics, pràctiques que poden ser l’avantsala de la corrupció i de corrupteles, i després, diputats i diputades, no passi pràcticament res.

Bé, s’aproven resolucions que, com tantes altres, després molt poques vegades es compleixen, perquè simplement no hi ha l’obligació de complir-les. Ho hem vist en la comissió d'investigació de la sanitat catalana, on els informes de la sindicatura han format part de la documentació estudiada. Es van fer informes durant anys sense que tinguessin cap efecte, sense que rectifiquessin les males pràctiques habituals i que els seus responsables seguissin com si res amb el joc de les portes giratòries.

I voldria aprofitar avui per felicitar l’Albano i la Marta Sibina que van ser vetats a l’esmentada comissió; són els editors de la revista Cafè amb Llet, i volia felicitar-los per l’absolució que l’Audiència de Barcelona ha fet sobre les denúncies de pràctiques corruptes a la sanitat catalana.

Diputats i diputades, els informes de la Sindicatura de Comptes haurien de vincular els comptes també amb la gestió i els objectius a assolir. Els en posaré un exemple. I em sap greu... (Pausa.) Ah, no!, està aquí. Aprofito que hi ha el conseller de Salut; pensava que havia marxat. Els en posaré un exemple, deia. El conveni signat pel CatSalut l’abril de l’any 2011 amb Capio i Hospital General de Catalunya per a l’atenció d’aguts al Vallès Occidental per un import de 17,5 milions d’euros, pregunto, afecta el fons de maniobra negatiu del Consorci Sanitari de Terrassa degut a la menor activitat? Quins pacients que poden ser atesos a la sanitat pública al Parc Taulí de Sabadell i per contra es deriven cap a Capio per ordre del CatSalut..., porta com a conseqüència el tancament de llits, reducció d’activitat i reducció de plantilla a l’Hospital de Sabadell?

Respondre aquestes preguntes... (Veus de fons.) Conseller, li demano..., si després vol, pren el torn de rèplica. Entenc que m’hagi de dir alguna cosa, però després, en el torn de rèplica, si vol pot fer-ho.

Respondre aquestes preguntes, li dic, conseller, sobre la gestió és cabdal, perquè, si no, hi ha el perill que els informes de la Sindicatura de Comptes siguin emprats per aquells que desprestigien el sector públic com a ineficient, quan en realitat el que ha passat és que s’estan derivant recursos del sector públic cap al sector privat.

I quan analitzem la gestió del pressupost del CatSalut, sorgeix una pregunta. Es compleix l’article 4 de l’Estatut de Catalunya, sobre els principis rectors dels poders públics, que diu que haurien de ser els següents: promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives? Hi insisteixo, reals i efectives? I, conseller, això deu incloure les llistes d’espera, no? Reals i efectives per a tots els ciutadans.

Està bé que la sindicatura sigui prudent, la seva naturalesa ho demana, però a la prudència caldria afegir-hi valentia i restar-hi prevencions i alguns silencis.

L'increment del dèficit

Entrant en l’anàlisi del Compte general del 2011, l’informe segueix mostrant una situació preocupant envers el dèficit, que es va incrementar bàsicament per sis motius

Per l’efecte de la reducció de la pressió fiscal que beneficia les grans fortunes, com la supressió de l’impost de patrimoni o de successions, i a les grans empreses, com la baixada de l’impost de societats, que ha fet que la seva recaptació disminueixi notablement. Per la manca de polítiques contra el frau fiscal, que generen en gran mesura aquestes grans fortunes i les grans empreses: prop de 16.000 milions d’euros a Catalunya; que, a més, s’aprofiten d’una política d’inspecció fiscal deficient i d’un sistema judicial ineficient contra els defraudadors. Tercer, la crisi econòmica, que genera menys recaptació fiscal per la baixada de la demanda interna i el consum a causa de l’atur massiu i la precarització dels salaris. Per les retallades en la despesa pública, que naturalment contrauen l’economia. Per un sistema de finançament injust amb els catalans i catalanes. I per la deslleialtat de l’Estat en no complir els compromisos que emanaven de les disposicions addicionals de l’Estatut.

Avui tornarem a sentir que el tripartit va incrementar el deute, el dèficit. Naturalment, ho faran obviant que Catalunya va augmentar la seva població en un 20 per cent, i per tant la demanda de serveis públics, que es van incrementar les ajudes a les famílies, implementar programes socials, d’acollida; contractant milers de mestres, mossos, bombers; construint milers d’habitatges socials; rehabilitant barris oblidats durant anys i panys; que es van fer escoles, hospitals, jutjats, comissaries, carreteres, desdoblant eixos viaris.

Hi havia un govern que intentava construir la Catalunya social. I, naturalment, podem discutir si va ser encertat continuar amb la política de creixement expansiu; si no s’haurien d’haver posat en qüestió infraestructures heretades, com la línia 9. Es podran dir moltes coses, i naturalment algunes amb raó.

Però la promesa del Govern dels millors era reduir el dèficit. Ho van fer? Després d’una destralada històrica dels serveis públics, de tancar escoles i suprimir la sisena hora a les escoles públiques, de tancar plantes d’hospitals públics per ampliar concerts amb els privats, de tancar les urgències i molts CAP, com el de la Guineueta, que protesta cada dia que tenim plenari a les portes del Parlament, d’aturar la construcció d’escoles, de parcs de bombers, etcètera, van reduir el dèficit? No. L’han augmentat. Senyor Turull, l’han augmentat. Segons el compte general, el deute del 2011 va créixer més i a una velocitat més gran que amb els governs d’esquerres. L’endeutament de la Generalitat durant el 2011 ha estat de poc més de 35.500 milions d’euros, 7.500 milions més, un 26,51 més que el 2011.

I també han augmentat el dèficit, en 1.500 milions, fins arribar als 6.700 milions d’euros. Fem comptes. (Veus de fons.) Senyor Turull, tranquil. Fem comptes. Durant set anys dels governs d’esquerres, el deute de la Generalitat va créixer a raó de 328 milions d’euros de mitjana mensual. Amb el Govern dels millors, en tan sols un any, el deute de la Generalitat ha crescut 510 milions d’euros de mitjana mensual, una vegada i mitja més. Són els comptes que estem veient avui.

2011: Els pressupostos pactats amb el PP

Per a Iniciativa - Esquerra Unida el dret a decidir no pot ser una arma de distracció massiva; no volem ni podem perdre la memòria. 

El pressupost del 2011 va ser el primer dels pressupostos del Govern d’Artur Mas, pressupostos, cal recordar-ho, aprovats amb el vistiplau del Partit Popular, com reflecteixen les hemeroteques. Els recordo alguns titulars: «Convergència i Unió i el Partit Popular han arribat a un acord per aprovar els pressupostos de la Generalitat.» Un altre, la presidenta del Partit Popular català, Alícia Sánchez-Camacho, a El matí de Catalunya Ràdio: «L’acord dels pressupostos ja està signat.» Un altre: «La líder del Partit Popular assegura que el pacte pressupostari no té res a veure amb l’accés dels populars a l’alcaldia de Badalona i Castelldefels, i ha anunciat que l’acord que han tancat amb Convergència i Unió posa les bases per a un pacte en l’àmbit sanitari de cara a l’any que ve i la reducció de la despesa farmacèutica.»

Els dos partits de dretes de Catalunya es van posar ràpidament d’acord a aprovar uns pressupostos més lesius per a la ciutadania del nostre país –bé, disculpin; hi ha qui ho va aplaudir–, com una oportunitat de fer negoci amb els serveis públics i va imposar, amb el canvi de govern, la seva agenda neoliberal i privatitzadora. Mirin, si no, què deia aleshores Foment del Treball: «La política pressupostària ha de centrar-se en la reducció de dèficit a tots els nivells de l’Administració, centrant prioritàriament aquest esforç en la reducció de la despesa pública corrent i no en l’increment dels ingressos públics.»

El govern de les desigualtats

I no puc deixar d’estar-me de dir que els pressupostos que avui analitzem compten amb la major de les iniquitats feta per un govern un dia d’estiu: milers de ciutadans van deixar de percebre el PIRMI i van ser considerats possibles defraudadors. El seu presumpte delicte, ser pobres. El Govern dels millors va mostrar el seu pitjor rostre, el de la insensibilitat social. Això sí, els 30 milions d’euros per a les escoles d’elit que segreguen per sexes segueixen sent intocables –el 2011, el 2012, el 2013, el 2014–, mentre milers de perceptors de la PIRMI (remor de veus) –sí, senyors i senyores diputades–, mentre milers de perceptors de la PIRMI segueixen sense cobrar.

El compte general que avui aprovem és el d’un govern fort amb els febles i feble amb els forts, el del Govern de les desigualtats. 

Naturalment, sempre han intentat fer veure que no hi havia més alternativa a les retallades; Rajoy va dir el mateix al cap de pocs mesos. Però vostès mateixos s’han desmentit amb l’elaboració del pressupost del 2014. Sí que hi havia alternatives: ara han recuperat successions, han aprovat l’impost als dipòsits bancaris. Si haguessin fet això el 2011, com va proposar Iniciativa i Esquerra Unida, moltes de les retallades, del patiment social i dels acomiadaments no haurien existit. 

Si ho haguessin fet llavors, s’haurien ingressat 1.200 milions d’euros el 2011, el 2012, el 2013, el 2014. Si s’hagués aconseguit recaptar només el 10 per cent del frau fiscal, s’haurien recaptat 1.600 milions d’euros. Però, clar, estaven ocupats potser pactant la reforma laboral o la Llei d’estabilitat pressupostària.

Tots sabem que, si no s’ingressa més del que es gasta, es genera dèficit, però per què ingressem menys? I aquest és el principal problema, la manca d’equitat fiscal. Els ingressos públics d’abans de la crisi significaven el 41 per cent del PIB, i han caigut el 2011 fins al 35 per cent. Per què tanta diferència amb la resta d’economies d’Europa, on l’any 2011 es seguia mantenint la mateixa pressió fiscal que el 2007, el 45 per cent del PIB? Com s’explica aquesta diferència de deu punts?

L’Agència Tributària xifrava per al període 2008-2011 que del 100 per cent de la caiguda d’ingressos el 61 per cent era degut a la baixada de la pressió fiscal i només el 39 per cent a la caiguda per l’activitat econòmica. 

Si la pressió fiscal s’hagués mantingut en la mitjana similar a l’eurozona, això significaria, inclús mantenint l’injust sistema de finançament que tenim, uns ingressos de més de 7.000 milions d’euros per a la Generalitat. Llàstima que això els economistes de capçalera del Govern no ens ho expliquen mai. Deu ser per això que economistes com Vicenç Navarro no van mai a TV3.

Les lleis que permeten als més rics ser insolidaris

Tenim dèficit perquè les lleis que vostès han aprovat –Partit Socialista, Partit Popular i Convergència– permeten a les grans fortunes no pagar els seus impostos, i és perquè es permet que siguin socialment insolidaris, situació que es mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals. Perquè no es tracta només de dir quina part del pastís ens tocaria. El que ha passat és que el pastís és molt més petit. Per això trobem a faltar en la resolució que es presenta una anàlisi dels ingressos de la Generalitat.

Els deia que la situació es mantindrà, siguem independents o no, si no es planteja un canvi profund en les estructures fiscals i en el model productiu, que està basat en l’especulació i en lleis fetes a mesura dels oligopolis i les empreses del BOE. En necessitem un basat en el bé comú i en el patrimoni col·lectiu.

El 2011 estàvem a l’edat fosca de la macroeconomia, com deia Krugman: "L’austeritat neolliberal, la privatització del patrimoni públic ens porta a una economia sense esperança". Aquest és el mirall dels comptes del 2011, que van abocar a la desesperança molta gent, la més feble, la més vulnerable i la més necessitada d’equitat. Però no ens resignem: cada cop més gent creu que hi ha alternatives i que s’organitza per aconseguir-les.

Les eleccions europees una oportunitat per teixir aliances

Dissabte passat el Consell Nacional d’EUiA va acordar, per una amplia majoria, proposar un referèndum a l’afiliació els dies 7 i 8 de març, sobre la construcció del “nou espai” de les esquerres a Catalunya i les eleccions europees, proposant al company Gerardo Pisarello com a primer candidat d’EUiA a la llista conjunta amb IU.

Diumenge Anova, que conforma amb Esquerda Unida de Galícia l’Alternativa Galega de Esquerda, va acordar mitjançant un referèndum concórrer amb IU i les altres forces d’esquerres a les eleccions europees. Sens dubte les declaracions de Xosé M. Beiras, l’històric líder de l’esquerra independentista gallega, mostrant-s’hi favorable van contribuir a aquesta decisió que va ser prou ajustada. Una molt bona notícia

Dilluns la primera reunió entre IU i la plataforma liderada per Pablo Iglesias, Podemos, va permetre visualitzar un treball conjunt més enllà de convergir electoralment i la necessitat de construir un Bloque Político y Social per fer  un front únic contra les polítiques austericides de la Troika que tant patiment estant portant a les classes populars.

Sumar les forces de les esquerres transformadores, treballar i acordar aliances més àmplies contra al l’Europa neoliberal és un dels objectius més importants de la X Assemblea d’IU i això implica construir amb “els altres” confluències, tot reconeixent que ningú té l’exclusivitat de l’esquerra.

IU, és avui una força a l’alça, per mèrits propis i per demèrits d’altres. És un dels referents de les lluites i marees contra les retallades i privatitzacions i és una alternativa a la crisi social, econòmica, nacional del Règim coronat de la Constitució del 78. IU ja a aconseguit sumar en una mateixa candidatura per les europees a  ICV, Anova, Batzarre, Espazo Ecosocialista, la Confederación Verde... Tant debò s’hi sumin més forces.

És hora de fer passos endavant i a les eleccions europees, EUiA té una oportunitat real de teixir aliances amb sectors de les esquerres contra les polítiques que està destruint drets socials i laborals, expropiant i privatitzant el patrimoni comú que són els serveis públics, l’educació, la sanitat... precaritzant la vida i la salut de la majoria de la població. 

Cal crear ponts entre el conjunt de l’esquerra i els moviments socials, amb el moviment veïnal, amb els sindicats... amb els que ens trobem a les lluites i als carrers.

Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, col•laborador de revistes como Mientras Tanto i SinPermiso, activista a diferents moviments socials com la Plataforma d’Afectats de les Hipoteques i un dels teòrics sobre processos constituents (aquí teniu una entrevista del 2009 http://www.fuhem.es/media/cdv/file/biblioteca/Entrevistas/Entrevista_Gerardo_Pisarello.pdf)

Que en aquesta decisió essencial participi tota EUiA directament i no es faci per delegació,  és un element inseparable de la revolució política que hem de dur endavant, començant per casa nostra perquè aquesta decisió tingui influència en totes les forces amb les que volem construir aquest “nou espai”... que ha de ser engrescador, que és necessari, però també complex perquè les esquerres són complexes. La proposta per Gerardo Pisarello vol dir sumar amb fets per aquesta necessària síntesi col•lectiva de les esquerres.

Però no podem confondre la construcció del “nou espai” o del Bloque Político y Social en un acord electoral, en un debat de persones, ni tant sols en un acord amb “les altres esquerres”.

És també una apel•lació al conjunt de la ciutadania per avançar cap a processos constituents que canviïn de soca-rel les bases d’una societat basada en l’especulació, el lucre, que rescata bancs i no a les persones... i això implica una esquerra que està i és sent representada pel moviments socials, que es fonamenta en la “força de la gent” i no només en la “força dels vots”, que entén les institucions no com una finalitat, sinó com un mitjà per enfortir les lluites pels drets socials, laborals, ecològiques, nacionals...

La proposta d’EUiA cap a la construcció d’un nou espai de

confluència respon a un diagnòstic que segurament compartim amb molts, jo en subratllo un: cap força política  ICV, EUiA, CUP, Procés... ni sindical, ni social, ni veïnal té prou força, capacitat, quadres per enfrontar-se amb possibilitats d’èxit a l’agenda neoliberal que ataca a fons les condicions materials de vida de les classes populars. La unitat és imprescindible per garantir unes condicions mínimament dignes de vida per la majoria de la població.

I construir-lo vol dir fer coses perquè sigui possible, real... perquè el més fàcil és clamar per la unitat amb els altres i no fer res, o millor dir, fer com sempre: repartir els llocs en funció de les majories dels partits dins d’EUiA i si no hi ha acord anar a primàries internes amb un debat només comprensible per a la pròpia afiliació.

Soc dels convençuts que del 15-M, de la lluita i les formes de lluita dels moviments socials han vingut per quedar-se i EUiA ha fet bé en no mirar cap a un altre cantó, sentir-se interpel•lada, auto interpel·lar-se i sobretot, fer “dins de casa” el que diem que cal fer “fora”.

Fa uns mesos un conjunt de companys i companyes d’EUiA (Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pedro Luna i Adriana Sabaté) escrivien el següent: “Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.” Hi estic plenament d’acord.

Donar passos en aquesta direcció també vol dir fer coses diferents, dons si abordem la construcció de la unitat no podem fer les coses com sempre i esperar resultats diferents. La proposta de que un activista social vinculat als moviments socials encapçali la candidatura d’EUiA, com a independent, dóna tot el sentit a allò que vam aprovar a la VI Assemblea d’EUiA “un moviment polític i social contra les polítiques neoliberals i de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes”. 

Sens dubte que “dins de casa” hi ha companyes i companys amb capacitat i el debat quan porta aparellat noms i cognoms és converteix en un debat més difícil, més encara si es vol abordar no des dels acords o desacords polítics, sinó en clau “els de dins” o “els de fora”. Si volem seriosament construir un nou espai que aplegui les esquerres transformadores i partidàries del dret a decidir, hem de creure’ns que “tots som de dins” independentment del carnet, de les sigles. Cal superar els “patriotismes de partit”. 

Per una República Catalana, intervenció a les Jornades de debat de la Fundació Andreu Nin

La Fundació Andreu Nin va organitzar una jornada de debat “Nin, les nacions i la revolució social” al voltant del llibre del fundador del POUM “Els moviments d’emancipació nacional” publicat el 1935. 

La convocatòria de la Jornada expressava la voluntat de la Fundació de “participar en l’apassionant moment polític que es viu a Catalunya, aportant-hi les experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i el POUM en la lluita per l’emancipació de les nacions i molt especialment de Catalunya, en una jornada oberta de formació i debat”

La Jornada va aplegar un nombrós públic al Palau de la Virreina, al bell mig de les Rambles barcelonines, amb dues taules de debat: la primera amb els historiadors Pelai Pagès, Andy Durhan i el dirigent veïnal Lluís Rabell i la segona amb Toni Comin (del col·lectiu Catalunya, Socialisme, Llibertat i exdiputat socialista), Ermengol Gassiot (CGT), Oriol Amorós (diputat d’ERC), Santi Lapeira (portaveu d’Avancem dirigit pel diputat del PSC Joan Ignasi Elena) i jo mateix com a diputat d’ICV-EUiA i militant del POR-L’Aurora, una de les organitzacions que es considera hereva de la lluita del POUM (aprofito per agrair, de nou, la invitació especialment a la presidenta de la Fundació, Teresa Carbonell i als incansables Pello Erdociain i Miguel Salas). 

Al marge de les consideracions polítiques que es van expressar, m’agradaria remarcar el nivell de la Jornada, l'alta participació dels assistents en un debat cabdal per les forces d’esquerres en un moment, un altre cop, històric de la lluita de classes a Catalunya. 

Us deixo aquí el guió de la meva intervenció.

Quan la Fundació Andreu Nin em va proposar de participar en la jornada de debat al voltant del llibre de Nin sobre els moviments d’emancipació nacional, vaig rellegir alguns dels escrits i cartes de Nin. En ells, fins i tot els de 1914 (ara fa cent anys!) sempre trobem una defensa el dret incondicional de les nacions a l’autodeterminació, entès com el dret a la separació, no només com un dret democràtic, sinó com apart de la lluita de les classes treballadores a la seva emancipació social.

En el primer debat s’ha plantejat amb molta justesa que sí bé la història no es repeteix com deia Marx, sí que cal analitzar la lluita pels drets nacionals a l’Estat Espanyol no com una “repetició”, sinó com l’expressió d’una lluita que té un cicle llarg en la història.

Per això vaig trobar especialment interessant una de les cartes entre Nin i Trotsky, del 1930 i per tant abans de que es proclami la 
República, debaten sobre la necessitat que la classe obrera tingui un programa de front comú al voltant de les reivindicacions democràtiques: repartiment de la terra, el vot de les dones, les nacions oprimides… En ella Trotsky i Nin s’interrogaven envers la independència de Catalunya i si ha de ser recolzada per les classes treballadores.

“La classe obrera ha de defensar fins al final les reivindicacions democràtiques declarant que està disposada a recolzar, per la via revolucionaria, el dret de les nacions a l’autodeterminació, inclòs el dret a la separació. 

Pot la classe obrera fer seva la consigna de la separació de Catalunya? Si es tracta de l’expressió de la majoria de la població, sí. 

Com pot expressar-se aquesta voluntat? Mitjançant un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya o per la veu dels principals partits als que segueixen les masses o en fi, per un aixecament nacional a Catalunya (...) 

No cal dir que les consignes democràtiques no volen en cap cas apropar als treballadors a la burgesia republicana, al contrari... alhora que ha de recolzar tot moviment realment democràtic, aplicant sense reserves una política de front únic, cal desenvolupar una lluita intransigent contra la burgesia, desemmascarant el seu doble joc”

Avui tenim entre nosaltres un debat molt semblant; la consulta,

però també sobre un pronunciament del Parlament (una eventual Declaració d’Independència si la consulta es avortada) o un aixecament popular contra l’actuació de la reacció del nacionalisme espanyol contra les aspiracions nacionals de la majoria del poble... i alhora, cap concessió a la burgesia.

En aquest altre, de setembre 1934 en ple bienni negre de la CEDA de Gil Robles, Andreu Nin –ja en ple debat amb Maurin per la fusió de l’Esquerra Comunista amb el Bloc Obrer i Camperol que donaria lloc al naixement del POUM- marca la línia programàtica just abans dels fets d’octubre a Catalunya i Astúries que donarien lloc a una gran repressió contra el moviment obrer i la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

“El moviment nacional a Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç de la reacció. D’aquí se dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant el mateix el proletariat revolucionari:

l. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota atac per part de la reacció.
2. Defendre el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana como un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap la Unión de Repúbliques Socialistes d’Iberia”

Moviments de masses, hegemonia del procés, el paper de les classes socials i en especial de les classes treballadores. La posició de principis que defensava Nin no era altre que la lluita contra l’opressió és consubstancial a la lluita pel socialisme i per tant les classes treballadores no només havien de recolzar la proclamació de la República Catalana, sinó que aquesta proclamació era una “acte d’enorme transcendència revolucionària” com a pas per enderrocar el Règim de la Monarquia espanyola i la millor manera de trobar una relació fraternal entre els pobles i els treballadors amb una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. 

Per Nin, pel POUM, era una també una resposta en solidaritat amb els treballadors oprimits de la resta de l’Estat Espanyol (incloent-hi també Portugal, cal recordar que també la FAI adoptava aquesta proposta iberista)

Nin no proposa un recolzament i prou, no defenia només la implicació “en el moviment d’emancipació nacional de Catalunya”, afirmava que només sota la direcció de les forces obreres “la República Catalunya emancipada del jou espanyol seria el primer pas” cap a una fraternal unió amb la resta de pobles de la Península. Des d’aquesta visió, crec que és necessari, imprescindible la participació de la gent d’esquerres, dels treballadors a l’Assemblea Nacional Catalana, una organització de masses que ha mobilitzat més del 20% de la població catalana el passat 11 de setembre (us imagineu que seria una manifestació equivalent a l’Estat?) canalitzant les aspiracions populars i el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, cal ser-hi per defensar-hi els interessos de les classes populars.

Ho defenso perquè el procés pel Dret a Decidir que vivim a Catalunya ens porta a una oportunitat de canvi radical, d’obrir un procés constituent que hem de fer tot el possible perquè sigui favorable a les classes treballadores. Estem no davant un època de canvis, sinó davant un canvi d’època amb un Règim que està esquerdat per múltiples crisi (social, de legitimitat, econòmica, nacional...).

El que tenim davant és l’oportunitat d’un canvi de règim. Totes les

enquestes a nivell espanyol mostren un deteriorament del bipartidisme espanyol (un dels pilars de Règim de la restauració borbònica del 78), fins i tot un suport gens menyspreable a la consulta a Catalunya i reforça l’opció que IU ha fet a nivell de l’Estat de donar suport a la consulta.

La negativa del Govern Rajoy a la consulta, el seu NO en majúscules, deixa sense espai tercers vies, pactes de la vella política de despatxos i alhora mostra que és sobre “la força de la gent” on s’assenta el Dret a Decidir. I aquesta voluntat no sembla diluir-se malgrat totes les provocacions i amenaces de l’Estat, dels partits del Règim i de les institucions europees..

Nin deia: “Enarborar la bandera de la República Catalana”. Només els il·lusos pensen que la independència és baixar una bandera d’un pal per posar-ne una altre. Pels que volem transformar la societat de soca-rel “Enarborar la bandera de la República Catalana” és un procés de transformació social, de processos constituents que trenquin les costures del Règim.

Una República Catalana que engarjoli als responsables de l’estafa bancària, de l’estafa immobiliària.. i no els indulti, que nacionalitzi les companyies subministradores davant la pobresa energètica en comptes de que es segueixin enriquint en un mercat captiu... que recolzi la “desobediència civil” davant l’Estat que ens oprimeix com a nació i com a classe.

La República Catalana no pot ser perquè ens governin els mateixos. La seva bandera ha de ser contra la pobresa i les seves causes, contra els desnonaments i les seves causes, contra els talls de subministraments i les seves causes, contra la reforma de l’avortament i les seves causes, contra la LOMCE... El contrari, aspirar a la llibertat de Catalunya obligant al poble a sotmetre’s a les lleis que l’empobreixen és una forma de trair les aspiracions de llibertat nacional.

Ningú aspira a la llibertat de Catalunya perquè el seu govern el maltracti més que el que ho fa el govern del partit popular i la troika. Aquest no és un problema “espanyol”, és un problema de classes, és lluita de classes i, de nou, no és acceptable aquells que estan disposats a acceptar consulta per retallades. Tornant a la nostra història, no es tracta de primer guanyar la guerra per fer la revolució desprès. No es tracta de guanyar la consulta i desprès ja construirem un país més just. Només guanyarem aquesta “guerra” si estem disposats a fer un país nou des d’ara. Als catalans ens cal un nou Estat i, sobretot, un Estat Nou.

Aquests dies hem vist, escoltat, sentit com la gran patronal de Foment (integrada a la CEOE) està clarament contra el procés. No paren de fer declaracions, reunions secretes amb Rajoy,

Rubalcaba... amb un únic objectiu, trencar l’espina dorsal del moviment d’emancipació nacional de Catalunya i a impedir la celebració d’una consulta democràtica. Són els mateixos que exigeixen als govern radicalitzar la reforma laboral amb més baixades de sous, d’impostos, més rebaixes de les pensions, dels subsidis d’atur... La burgesia catalana sap molt bé que podrà explotar millor als treballadors catalans dins de l’Estat Espanyol que no pas en una República Catalana.

En el fons va molt bé als ulls de la gran majoria de la població que siguin aquests “grans burgesos catalans” els Lara, Rosell, Godó... els qui reneguin de les aspiracions nacionals de Catalunya. Quan més lluny millor. Per això el govern Mas, que representa els seus interessos de classe i que aplica com ells la reforma laboral -que CiU va votar amb el PP- als treballadors públics o l’aprofita per carregar-se el conveni de TV3 per baixar els sous i acomiadar treballadors, com pot liderar moralment el procés davant de la majoria del país? No és d’estranyar que a Catalunya les expectatives de vot de CiU siguin continuadament a la baixa i que en cap d’elles aparegui un reforçament de CiU.

A la Catalunya d’avui, on han crescut tant les desigualtats, on 250.000 catalans mengen cada dia gràcies als bancs d’aliments, on milers de famílies han estat desnonades mentre la burgesia o se’ls hi ha tallat la llum o l’aigua. Els treballadors de Panrico, Alstom, TV3, els centenars de milers d’aturats... Veuen un govern que no defensa els seus interessos, que malmet les seves condicions de vida, que ataca els serveis públics i els drets socials mentre privatitza la seva gestió o tanca CAPs i llits d’hospital alhora que fa convenis amb les multinacionals de la sanitat...

El que més allunya a una part de les classes treballadores de la lluita d’emancipació nacional són les retallades, les polítiques neoliberals. Per això cal que les classes populars guanyin l’hegemonia del procés, l’hegemonia social i “enarborin la bandera de la República Catalana” per transformar-ho tot.

Però això és tant important que els sindicats des del primer moment hagin donat suport al dret a decidir. Ara cal liderar-lo, doncs què guanyarien les classes treballadores amb el manteniment de l’statu quo? Res.

La gran majoria de catalans són favorables a la consulta, però

aquesta només es farà si el nombre de partidaris de fer la Consulta SIoSI creix dins d’un procés que no té en els partits el seu centre de gravetat, sinó en “la força de la gent”, en la voluntat majoritària de no sotmetre’s a la legalitat monàrquica i d’anar fins al final amb la reivindicació democràtica.

El NO a la Consulta és reaccionari i el fals federalisme d'esquerres li fa el joc quan nega el dret a la independència en nom de la legalitat de l'estat actual i una reforma constitucional impossible legalment pel bloqueig del PP i menys de la mà d’aquells que van reformar la constitució al dictat de la Troika, doncs no és només un NO a separar-se de l'Estat de la Corona i de la Constitució de 1978, implica seguir sotmetent a les classes treballadores al règim de dominació i explotació de classes. Aquesta és també la gran paradoxa d’aquells “esquerranistes anti-nacionalistes” que en nom d’un suposat internacionalisme s'acomoden al nacionalisme d’Estat... espanyol.

La independència de Catalunya és necessària per trencar aquest Règim opressor, el mateix Règim no deixa altre sortida. Un Estat,

una República Catalana lliure implica obrir un procés constituent on les classes treballadores i les seves organitzacions han de liderar-lo i guanyar l’hegemonia social, canviant radicalment les bases d’aquesta societat basada en l’espoli de la riquesa en benefici d’una ínfima minoria i crear-ne una de nova basada en el bé comú, en la propietat comuna, on la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin una realitat i no només un somni, doncs no renunciem a que Catalunya i les classes populars catalanes contribueixin a que algun dia a l’ideal de “a cadascú conforme a la seva capacitat, a cadascú conforme a les seves necessitats”. Aquesta és la millor mostra de solidaritat amb el pobles i les classes treballadores d’Espanya (com deia Nin) i les d’Europa.

Pel dret a la mobilitat: Tarifes socials pel transport públic!

L’augment del transport públic és un abús i clarament injust amb la majoria de la gent. Cada cop més persones estant sent excloses del dret a la mobilitat. És injust que l’àrea metropolitana de Barcelona tingui el preu dels transport més car d’Europa i alhora el salari mínim més baix. 

És injust que el director d’una multinacional pagui el mateix import que un aturat de llarga durada i que ha esgotat la prestació d’atur amb fills al seu càrrec.

No és gens d’estranyar que les mobilitzacions contra l’augment del preu del transport no s’aturin i comptin cada cop amb més suport social perquè es faci marxa enrere a aquest augment, que és un abús de poder. I és que els números canten: l’augment des del 2010 arriba fins el 32% en alguna de les targetes. Si afegim els augments dels subministraments bàsics com aigua, llum i gas, la vida de moltes famílies són cada cop més insuportables.

És imprescindible que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) faci una tarifa social perquè col·lectius especialment vulnerables com el de les persones aturades i en situació de precarietat laboral o social, a famílies nombroses i/o monoparentals perquè no quedin exclosos de l’accés al transport.

Estem en una situació d’emergència social, els preus s'apugen, els

imatge de les protestes contra l'augment del transport

salaris baixen, s’esgoten els subsidis i la pobresa augmenta. La Barcelona pobre (1.002.441) ja quasi duplica la Barcelona benestant (613.000), un 26% de la població ja és “oficialment” pobre i el 52% dels joves està a l’atur, en una Catalunya on no paren de créixer les desigualtats.

El govern Mas i l’Ajuntament de Barcelona no poden seguir vivint en la insensibilitat social i han d’ampliar la bonificació que s’aplica a les persones que cobren el subsidi no contributiu de 400 euros i ampliar-ho –com a mínim a les persones que els seus ingressos són inferiors a 1,5 vegades l'SMI. Aquesta bonificació representa un descompte de prop d'un 80%, però s’aplica a tant poca gent malgrat la crisi que, segons la pròpia ATM, l'any passat només va representar el 0,15% del total recaptat, 692.363,48 euros.

És cert que el govern de l’Estat ha reduït considerablement les

seves aportacions a l’ATM, però això no és excusa perquè l’ATM es negui a reinvertir els 25M€ que preveu amb l’augment del preu del transport en unes tarifes socials i que empreses públiques o que actuen per concessió pública els directius cobrin uns sous desorbitats mentre cada cop més i més gent es queda exclosa de l’accés al transport públic.

De la mateixa manera que existeix la T-12 per a nens menors de 12 anys, cal estendre-ho i fer-ho d’acord amb el seu nivell de renda amb una tarifació social i per abonaments amb tarifa plana a preu reduït, que a més tindria l’efecte de fomentar i fer créixer el nombre d’usuaris. La política de preus de l'ATM, feta sense tenir en compte les necessitats de la majoria, sembla dissenyada per fer més econòmic el transport privat, en cotxe o moto, que el transport públic. L’actual sistema és un còctel insostenible social i ambientalment.

No pot ser que el govern Mas (amb el suport d'ERC), l'Ajuntament de Barcelona i l'ATM (dirigida per CiU i PSC) es rentin les mans i l'única iniciativa social, basada en el bé comú, que s'ha posat en pràctica sigui la T-11 perquè entre els usuaris del transport públic s'abareteixi el bitllet. Per saber-ne més: http://t11targeta.blogspot.com.es/

Sigui com sigui, la FAVB, la CONFAVB, la PTP, Stop Pujades

Transport... juntament amb milers de ciutadans seguirem fent

protestes i denunciant les conseqüències de les polítiques neoliberals, fins que l’ATM modifiqui l'increment de tarifes de 2014 i es posi el dret a l’ús del transport públic en el centre de les polítiques socials.

Altres artícles: L'augment de la T-10 és un abús de poder:

http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/desde-que-la-dreta-esta-governant.html