dimecres, 21 de novembre del 2018

Els Màrtirs de Chicago. Història del 1r de maig.


Potser us sona que el 1r de maig, Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores, es commemora l’execució dels Màrtirs de Chicago. La II Internacional va acordar el 20 de juliol de 1889 que cada 1 de maig fos una jornada de lluita amb l'objectiu de conquerir la jornada laboral a vuit hores. Perquè es va escollir aquesta data? Què va passar aquell 1 de maig de 1886?

Per respondre-ho cal anar uns anys enrere. L'Associació Internacional dels Treballadors (AIT, coneguda també com la Primera Internacional), en el seu Congrés de Ginebra a l'agost de 1866, va acordar com a reivindicació central per tot el moviment obrer la jornada de vuit hores, com una condició prèvia sense la qual fracassarien tots els altres intents de millores i l'emancipació mateixa de la classe obrera.


Des d’aleshores aquesta reivindicació estaria estretament vinculada a l’organització independentment de la classe obrera i la consciència, del que El Manifest Comunista anomenaria, d’una classe “en sí” a una classe “per a sí”.

Les diferents lluites per assolir aquesta reivindicació portarien a la Federació Nord-americana del Treball, al seu quart congrés, realitzat el 17 d'octubre de 1884, a aprovar una resolució per la que des de l'1 de maig de 1886 la durada legal de la jornada de treball hauria de ser de vuit hores, declarant la vaga si no s'obtenia aquesta reivindicació.

Durant tot un any es va preparar i, a principis de 1885, una circular va recórrer de mà en mà les files del proletariat en Estats Units. Amb les següents paraules, va fer una crida a realitzar accions de tota la classe l'1 de maig de 1886:

"Un dia de rebel·lió, no de descans! 
Un dia no ordenat pels portaveus jactanciosos 
de les institucions que tenen encadenat 
al món del treballador. 
Un dia en què el treballador 
fa les seves pròpies lleis 
i té el poder d'executar-les! 
Tot sense el consentiment 
ni aprovació dels que oprimeixen i governen. 
Un dia en què amb tremenda força la unitat 
de l'exèrcit dels treballadors es mobilitza 
contra els que avui dominen el destí dels pobles de tota nació. 
Un dia de protesta contra l'opressió i la tirania,
contra la ignorància i la guerra de tota mena. 
Un dia en què començar a gaudir 
`vuit hores de treball, vuit hores de descans, 
vuit hores per al que ens doni la gana". (1)


En aquells moments als Estats Units la jornada laboral estava fixada entre 14 i 18 hores, depenent de la voluntat dels patrons. La premsa capitalista va qualificar el moviment vaguista com un «deliri de llunàtics poc patriotes». Això és que podem llegir al New York Times: “Les vagues per a obligar al compliment de les vuit hores poden fer molt per a paralitzar la nostra indústria, disminuir el comerç i frenar la renaixent prosperitat de la nostra nació, però no assoliran el seu objectiu” o al Philadelphia Telegram deia: “Les desfilades de carrer, les banderes vermelles, les fogoses arengues de truans i demagogs que viuen dels impostos d'homes honestos però enganyats, les vagues i amenaces de violència, assenyalen la iniciació del moviment”. (2)

Chicago havia estat destruïda per un incendi el 1871 i va haver de ser reconstruïda, passà de ser una ciutat comercial a ser un centre industrial. Tot plegat va atraure molta mà d’obra i el 45% de la ciutat estava composada per classe obrera industrial majoritàriament d’immigrants de nombroses nacionalitats, principalment irlandesos, italians, alemanys, eslaus... molts d’ells fugint de les lleis antiobreres i la repressió dels governs europeus contra els moviment obrer.

A Chicago van portar les seves idees i formes de lluita, era un dels centres anarcocomunistes més potents dels Estats Units i amb una llarga tradició de vagues com la del ferrocarril en la qual van ser assassinats més de 50 vaguistes. Les condicions dels treballadors, però, eren bastant pitjors que en altres ciutats del país. Les lluites obreres eren durament reprimides, fins i tot fora d’unes lleis que ja eren per sí antisindicals, mitjançant forces paramilitars de la patronal -el que a Catalunya coneixeríem més tard com “pistolers de la patronal”- i la policia (no per casualitat Chicago va acabar sent el paradís de la màfia).

Malgrat totes les pressions, l’1 de maig de 1886 més de 300.000 treballadors es van declarar en vaga arreu dels Estats Units aturant-se més de 12.000 fàbriques. 


A Detroit, 11.000 treballadors van marxar en una desfilada de vuit hores. A Nova York, una marxa amb torxes de 25.000 obrers va passar com torrent de Broadway a Union Square; 40.000 van fer vaga. En Cincinnati un batalló obrer amb 400 rifles Springfield va encapçalar la desfilada. A Louisville, Kentucky, més de 6000 treballadors, negres i blancs, van marxar pel Parc Nacional violant deliberadament l'edicte que prohibia l'entrada de gent de color. Paral·lelament, uns altres 200.000 obrers van conquistar les vuit hores a les seves fàbriques amb la simple amenaça de realitzar-la.

LA REVOLTA DE HAYMARKET

La vaga del 1r de maig a Chicago va començar amb una gran manifestació de més de 30.000 treballadors a la plaça Haymarket i es va centrar contra l’empresa McCormick –fabricant de maquinària agrícola, la única fàbrica que seguia treballant gràcies als esquirols– i exigint la jornada de vuit hores. La policia va carregar amb una duresa extrema causant la mort a diverses persones i molts ferits. Les mobilitzacions van continuar a Chicago el dia 2 en solidaritat amb dels 1.200 obrers acomiadats de la McCormick. Mentre Spies, un dels condemnats feia un discurs davant milers d’obrers, uns quants centenars van anar a ocupar la fàbrica i fer fora els esquirols. La policia va disparar contra els treballadors que havien entrat a la fàbrica per aturar-la i van matar-ne sis i ferit a dotzenes. El 3 de maig, lluny d’aturar-se el moviment vaguista, 80.000 obrers van sortir en manifestació. (3)

El creixement del moviment i la força que mostrava la classe treballadora van fer saltar les alarmes dels capitalistes locals que van començar a preparar la resposta per a esclafar el moviment. Organitzaren grups de paramilitars i de “rebentavagues” amb atacs contra els treballadors en vaga, i a través de la premsa, assenyalaven dirigents obrers. El Chicago Mail posava als líders anarquistes August Spies i Albert Parsons en el punt de mira i cridava a fer-los servir d’escarment. Eren dos dels dirigents que havien destacat en la direcció del moviment obrer. 

A la concentració convocada pel 4 de maig a la plaça Haymarket, malgrat estar autoritzada per l’alcalde, enmig dels discursos, la policia comença a reprimir als concentrats i a disparar, matant un nombre indeterminat d’obrers (mai es va investigar) i ferint-ne a més de 200. Enmig dels trets, esclata una bomba llençada, segons la policia, des de les files dels vaguistes. Mata un policia i en fereix una dotzena. La premsa burgesa clama per venjança i el governador d’Illinois declara l’estat de setge i el toc de queda. 

En els dies següents es van detenir centenars d'obrers, els quals foren colpejats i torturats. S’inicien les detencions arbitràries i tortures. August Spies, Samuel Fielden, Oscar Neebe, Michael Schwab, George Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons y Louis Lingg, són detinguts sota l’acusació d’assassinat del policia.

Es van realitzar una gran quantitat de violacions de domicili i la premsa comença una campanya de difamacions i calumnies. El director del Chicago Daily alerta que “estem davant d’una repetició dels motins de la Comuna de París” i ja dicta sentència en nom del “Comitè Civil” format pels patrons, capitalistes i burgesos: “Què millors sospitosos que la plana major dels anarquistes. A la forca els bruts assassins, rufians vermells comunistes, monstres sanguinaris, fabricants de bombes, gentola que no són una altra cosa que la ressaga d'Europa que va buscar les nostres costes per a abusar de la nostra hospitalitat i desafiar a l'autoritat de la nostra nació, i que en tots aquests anys no han fet una altra cosa que proclamar doctrines sedicioses i perilloses!” (4)

UN MUNTATGE JUDICIAL, UN CRIM DE CLASSE
El judici als Màrtirs va ser una paròdia de justícia. En realitat, no hi va haver cap prova contra d'ells, no es va comprovar que fossin ells els que llancessin la bomba i l'única "prova" en contra seva va ser que alguns dels articles incendiaris escrits en la premsa anarquista d'aquests anys "podrien "haver incitat a qui va llançar la bomba a fer-ho. 

La llei de d’Illinois permetia condemnar als ‘còmplices’ al mateix càstig que als autors (mai capturats), de manera que la sentència que reclamava era la pena de mort. La majoria dels arrestats ni tan sols eren a Haymarket durant els fets. (5) 

Des del començament del judici va ser clar que se'ls jutjava en la seva condició d'anarquistes i líders del moviment obrer a Chicago, no perquè la "evidència" (inexistent, d'altra banda) els inculpés de manera alguna. El fiscal Grinnell ho deixava ben clar en el seu discurs final adreçat al jurat: "La llei està sent jutjada, l'anarquia està sent jutjada. Aquests homes han estat seleccionats, escollits pel Gran Jurat i acusats perquè han estat líders. No són més culpables que els milers d'homes que els segueixen. Senyors del Jurat, condemnin a aquests homes, facin d'ells un exemple, condemnin-los a la forca i salvin a les nostres institucions, a la nostra societat" (5) 

Després d’un judici presidit per un jutge obertament hostil als treballadors, un jurat de “ciutadans respectables”, del qual s’havia exclòs cap persona que pogués ser vagament sospitosa de militància sindical o simpaties pels treballadors, van ser declarats culpables. La justícia mai no ha estat neutre, com bé hem vist a casa nostra recentment, sinó que defensa uns interessos de classe i al poder establert. En l’exercici de cinisme habitual, la premsa culpà els mateixos acusats de la seva condemna per les seves idees, confirmant de fet que el que es condemnava no eren uns fets violents sinó al moviment organitzat dels treballadors. Fischer, Parsons, Engel, Spies i Lingg són condemnats a la forca. Fielden i Swabb, a cadena perpètua i Neebe a treballs forçats.

UNA ONADA DE SOLIDARITAT S’EXTENGUÉ ARREU 

La solidaritat s’estengué a tot el món, i el moviment obrer respongué amb mobilitzacions a nombroses ciutats americanes i europees. Es va crear un gran moviment de masses a tot el món que clamava per les vuit hores, es van fer milers d’actes i circulaven peticions per al seu alliberament amb centenars de milers de signatures. A Alemanya, d’on eren originaris la majoria dels condemnats, la reacció dels treballadors van ser tant gran que el canceller Bismarck va prohibir tota reunió pública durant sis setmanes. 

La causa dels Màrtirs de Chicago va unir sectors socialistes, comunistes i anarquistes d’arreu del món. Els màrtirs de Chicago es van convertir en un símbol, i foren extraordinàriament didàctics de cara a mostrar què podia esperar el moviment obrer d’un sistema de façana democràtica però que emprava la màxima repressió i violència, per esclafar les reivindicacions dels treballadors. Una resolució de l’AIT conclouria: “Totes les lleis estan dirigides contra la classe treballadora. Per tant, en la seva lluita contra el sistema vigent, els treballadors no han d’esperar cap ajut de cap partit capitalista. Han d’assolir la seva emancipació pels seus propis mitjans”. 

Quan al juliol de 1889 es reunia a París el Congrés que donaria lloc al naixement de la II Internacional, el principal sindicat nord-americà, la AFL, va enviar un missatge cridant als treballadors a convertir el 1r de maig en un dia internacional de lluita per la jornada de 8 hores. Així, des del 1r de maig de 1890, es commemora internacionalment als Màrtirs de Chicago.

ELS CINC MÀRTIRS
Finalment arriba l’11 de novembre de 1886. August Spies, Albert Parsons, George Engel y Adolf Fischer són executats a la forca, Louis Lingg, es va suïcidar el dia abans per evitar la forca. Tres obrers més, Samuel Fielden, Oskar Neebe i Michael Schwab, van passar diversos anys a presó fins que van ser posats en llibertat per manca de proves.
José Martí, l’heroi de la revolució cubana, aleshores corresponsal a Chicago del diari La Nación de Buenos Aires, va relatar així la l’execució dels Màrtirs de Chicago: “...surten de les seves cel·les. Es donen la mà, somriuen. Els llegeixen la sentència, els subjecten les mans per l'esquena amb manilles, els cenyeixen els braços al cos amb una faixa de cuir i els posen una mortalla blanca com la túnica dels catecúmens cristians. A baix hi ha la concurrència, asseguda en una filera de cadires davant del cadafal com en un teatre... Fermesa en el rostre de Fischer, pregària en el de Spies, orgull en el del Parsons, Engel fa un acudit a propòsit de la seva caputxa, Spies crida: «la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara». Els hi abaixen les caputxes, després un senyal, un soroll, el parany cedeix, els quatre cossos cauen i s'engronsen en una dansa espantable...” (6)
En conèixer el veredicte un rere l’altre, s’adreçaren al jurat durant amb uns discursos que per la seva serenitat, convicció indestructible i per la seva combativitat constitueixen un dels més bells testimonis en la lluita dels pobles; van ser traduïts a diversos idiomes.

Albert Parsons (nord-americà, 39 anys) periodista, espòs de la que seria una de les principals dirigents anarquistes Lucy González Parsons (7) amb una història de pel·lícula, amb ella va fundar el diari The Socialist de l’AIT. Malgrat que es va provar que no va estar present en el lloc, fou jutjat i condemnat igualment. Era el més conegut de tots els que van ser condemnats. Aquest va ser el seu al·legat al judici: "Jo com a treballador he exposat el que creia justos clams de la classe obrera, he defensat el seu dret a la llibertat i a disposar de la feina i dels fruits del treball. Jo crec que els representants dels milionaris de Chicago organitzats us reclama la nostra immediata extinció per mitjà d'una mort ignominiosa. ¿I quina justícia és la vostra? Aquest procés s'ha iniciat i s'ha seguit contra nosaltres, inspirat pels capitalistes, pels que creuen que el poble no té més que un dret i un deure, el de l'obediència. El capital és el sobrant acumulat de la feina, és el producte de la feina. La funció del capital es redueix actualment a apropiar-se i confiscar per al seu ús exclusiu i el seu benefici el sobrant de la feina dels que creen tota la riquesa. El sistema capitalista està emparat per la llei, i de fet la llei i el capital són una mateixa cosa. Creieu que la guerra social s'acabarà penjant-nos de la forca bàrbarament? Ah no! Sobre el vostre veredicte quedarà el del poble americà i el del món sencer. Quedarà el veredicte popular per dir que la guerra social no ha acabat per tan poca cosa." Va acabar amb una frase que ha perdurat fins els nostres dies en la consciència de moltes generacions: “Let the voice of the people be heard!” (Deixeu que s’escolti la veu del poble) (8) 


Georg Engel (alemany, 50 anys, tipògraf). "Per quina raó se m'acusa d'assassí? Per la mateixa que vaig haver d'abandonar Alemanya, per la pobresa, per la misèria de la classe treballadora. Només per la força podran emancipar els treballadors, d'acord amb el que la història ensenya. En què consisteix el meu crim? En què he treballat per l'establiment d'un sistema social on sigui impossible que mentre uns s'amunteguen milions altres cauen en la degradació i la misèria. Així com l'aigua i l'aire són lliures per a tothom, així la terra i les invencions dels homes de ciència han de ser utilitzats en benefici de tots. Les vostres lleis estan en oposició amb les de la natura, i mitjançant elles robeu a les masses el dret a la vida, la llibertat, el benestar. Jo no combato individualment als capitalistes; combato el sistema que dóna privilegi. El meu més ardent desig és que els treballadors sàpiguen qui són els seus enemics i els seus amics."

Adolf Fischer (alemany, 30 anys, periodista). Aquest va ser el seu discurs davant el jurat: Solament haig de protestar contra la pena de mort que m'imposen perquè no he comès cap crim... però si haig de ser penjat per professar les meves idees anarquistes, pel meu amor a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, llavors no hi tinc cap inconvenient. Ho dic ben alt: disposin de la meva vida. (9)

Hessois Auguste Spies (alemany, 31 anys, periodista). Així va ser el seu discurs: Honorable jutge, la meva defensa és la seva pròpia acusació, els meus pretesos crims són la seva història. [...] Pot sentenciar-me, però almenys que se sàpiga que a l'estat d'Illinois vuit homes van ser sentenciats per no perdre la fe en l'últim triomf de la llibertat i la justícia.

Louis Linng (alemany, 22 anys, fuster) per a no ser executat es va suïcidar en la seva pròpia cel·la. En el judici va sentenciar: No, no és per un crim pel que ens condemnen a mort, és pel que aquí s'ha dit en tots els tons: ens condemnen a mort per l'anarquia, i ja que se'ns condemna pels nostres principis, jo crido ben fort: sóc anarquista! Els menyspreo, menyspreo la seva ordre, les seves lleis, la seva força, la seva autoritat. Enforqueu-me!

Més de mig milió de persones van assistir al seguici fúnebre en el que va ser la major demostració obrera feta mai i que s’albirava desprès d’un any de milers d’actes arreu del país denunciant el muntatge policial i judicial on van assistir centenars de milers aixecant una onada de solidaritat que va servir per difondre fins l’últim racó les idees de l’emancipació obrera i a que milions de treballadors s’afiliessin als sindicats.



LA LLUITA, EL MILLOR HONOR ALS MÀRTIRS DE CHICAGO

La repressió a Chicago va costar la vida de molts treballadors i dirigents sindicals (no se'n coneix el nombre exacte) milers d’acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants italians, espanyols, alemanys, russos, irlandesos, jueus, polonesos i eslaus. La repressió va ser duríssima, però una nova amenaça de vaga va fer que a la fi de 1886 diversos sectors patronals cedissin  i es va conquerir la jornada de vuit hores a diversos centenars de milers d'obrers arreu dels Estats Units. A Catalunya no seria fins 1919 amb la vaga indefinida de La Canadenca, amb més de 4.000 obrers detinguts, que s’aconseguiria la jornada de 8 hores en una de les fites més importants del moviment obrer català. (10)

La història del moviment obrer té en aquesta data del 1er de maig del 1886 una de les seves pàgines més rellevants i cal reivindicar-la. El millor honor als Màrtirs de Chicago, no és que ens recordem d’ells, sinó que seguim lluitant per l’emancipació d’un sistema que injust de soca-rel que es basa en l’explotació i la misèria de la immensa part de la humanitat i més encara en els nostres dies que, com llavors, la propaganda capitalista, neoliberal, burgesa... repeteix incansablement contra tot intent emancipador dels oprimits sigui el 15M, les lluites contra els desnonaments, contra sindicalistes en vaga... que les nostres lluites són un «deliri de llunàtics poc patriotes», que repeteixen, com aleshores, que no hi ha conflicte de classes malgrat que les desigualtats socials no paren de créixer i l’1% acumula més riquesa que mai incrementant el nivell d’explotació, precarietat i saqueig dels recursos naturals per part de les multinacionals.

Al llarg d’aquests 131 anys, la classe treballadora ha lluitat per l’emancipació humana i la fi de l’explotació, i ha aconseguit grans conquestes laborals, socials i democràtiques. Avui els enemics de sempre de llibertat, la igualtat i la fraternitat segueixen entestats a demostrar-nos que, fet i fet, l’única manera d’assolir una vida digna passa necessàriament per organitzar-se com a classe per a l’enderrocament del capitalisme i així guanyar la llibertat com a individus i com a pobles.

NOTES






5.- Extens article que és la Introducció del llibre "Los Orígenes Libertarios del Primero de Mayo: de Chicago a            América Latina" (Ed. Quimantú, Hombre y Sociedad, Libre Iniciativa)            http://www.rebelion.org/noticia.php?id=226063



9.-https://www.portaloaca.com/historia/historia-libertaria/2237-las-ultimas-palabras-de-los-martires-de-chicago.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada