divendres, 19 de setembre del 2014

Esquerres pel SISI, construïm el nou pais


La mobilització gegantina de la Diada i l'aprovació de la Llei de Consultes pel Parlament de Catalunya marquen el curs polític que acaba de començar i que té en un horitzó cada cop més proper el 9 de novembre, la data acordada per realitzar la consulta.

La V ha estat un impuls i una validació popular de la Voluntat de Votar, de que sigui el conjunt de la ciutadania la que decideixi sobre el futur de Catalunya. Com han fet els escocesos que han decidit lliure i democràticament, exercint la seva sobirania, seguir dins la Gran Bretanya. Alguns pensem que el SI ens hagués apropat més a l'Europa dels pobles i construida des de baix, des de la ciutadania i hagués estat un cop dur a l'Europa del capital que ha apostat clarament pel NO. 

Ara cal convocar la consulta i que el Govern de Catalunya obeeixi el mandat popular expressar l'11 de setembre i obeeixi la legalitat catalana si el Tribunal Constitucional suspèn la Llei de Consultes i la consulta del dia 9 de novembre. Té tota la legitimitat, l'acord majoritari del Parlament i, sobretot, la força de la mobilització ciutadana i popular.

També cal, en aquest camí, deixar ben palés que els drets nacionals no poden amagar el drets socials i la necessitat de construir un país lliure, just i net. Una República Catalana on les esquerres socials, polítiques.. volem que siguin majoria. 

Per això, sota el manifest "Construïm el 9país" afirmem que: "...això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric..." 

Col·lectius i diferents persones, activistes socials, veïnals.. i diputats i diputades com Joan Tardà (ERC), Jaume Bosch, Laura Masana, Sara Vilà (ICV-EUiA), David Fernández, Isabel Vallet, Quim Arrufat (CUP) l'hem signat. Si voleu adherir-vos-hi aquí podeu fer-ho: Esquerres pel SíSí

Aquí teniu el video de presentació del manifest feta per Lluís Rabell, president de la FAVB : http://www.youtube.com/watch?v=91NO6_9IALs
i per Abel Rodríguez i Joel Sans, activistes: http://www.youtube.com/watch?v=fZQUH6eIW6U



Manifest

SÍSÍ, construïm el 9 país!
Democràcia, llibertat i justícia social

Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.

Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda

negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.

Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.

Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat

per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.

Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí. Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Un 11 de septiembre decisivo para Catalunya y España

"El pueblo de Cataluña tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano". 
Declaración de soberanía y el derecho a decidir del pueblo deCataluña del Parlamento de Catalunya (23/01/2013)

Nota: Artículo firmado junto a Josep Ferrer i Francesc Matas y publicado el 7 de septiembre en la revista "Sin Permiso" (www.sinpermiso.info)

Donde sea de la piel de toro, en las conversaciones de café o en la prensa, en las entrevistas y declaraciones de dirigentes políticos y de los gobiernos, aparece la consulta soberanista catalana como algo central y controvertido, dotado de una gran presión emocional. La Diada Nacional de Cataluña de este año es crucial para el Reino de España y para Cataluña.

Imagen recreada de la "V" 
El mayor o menor éxito en la masividad del jueves 11 de septiembre será un hecho decisivo tanto para quienes están a favor o en contra de la consulta del 9 de noviembre. La ciudadanía en Cataluña es la clave. El pueblo movilizado es el factor decisivo para efectuar la presión necesaria, con la legitimidad emanada del anhelo y voluntad popular, que encamine a partidos, Parlament, gobierno y presidente de la Generalitat a convocar y organizar la consulta sobre la voluntad democrática de proclamar un nuevo Estado, sobre si este Estado catalán ha de ser independiente o no.

Desde el bloqueo de la reforma del Estatut de Catalunya por el Tribunal Constitucional, la respuesta de la ciudadanía catalana, movilizadada pacíficamente, ha resultado elocuente, como puso de manifiesto el 11 de septiembre de 2010 ("Somos una nación", "Nosotros decidimos"). Desde 2012 Cataluña evoluciona rápidamente hacia la izquierda soberanista 2. Y este desplazamiento no favorece precisamente a CiU.

El imaginario popular, la opinión pública o la consciencia colectiva, es un fenómeno a estudiar detenidamente. Las mil y una causas y reivindicaciones contra los recortes de la austeridad gubernamental y patronal se incorporan en la movilización en curso y a lo que se denomina el proceso de la consulta. Es un giro hacia la izquierda en el que se incluye la defensa de la radicalidad democrática, expresado en propuestas de procesos constituyentes de la ciudadanía, la sociedad y sus instituciones.

El proceso prefigura una situación de pre-ruptura democrática, en la que la Diada del 11 de septiembre y la consulta del 9 de noviembre son jalones decisivos que determinarán el futuro inmediato y a largo plazo en el Reino de España y en Cataluña. Incluido los escenarios electoral autonómico, municipal y general. Ningún partido, sea español o catalán, saldrá indemne de la consulta y su resultado, ninguno saldrá indemne tampoco si ésta no se celebra por la prohibición del Estado y el acatamiento del gobierno catalán. Todo se mueve: lo decisivo es en que dirección.

Consultar y votar es una cuestión de democracia

En Europa, Escocia puede votar sobre su independencia del Reino Unido, en un proceso acordado entre ambos gobiernos y convocado por el primer ministro conservador David Cameron. Habrá referéndum legal el 18 de septiembre y la población decidirá. El Reino Unido contempla y ejerce el derecho a la autodeterminación de los pueblos y naciones.

En Europa, Cataluña no puede votar sobre su independencia del Reino de España según el gobierno PP y el Tribunal Constitucional. La Constitución de 1978 cierra la vía a un referéndum legal español circunscrito a la Autonomía catalana sobre lo que quiere ser Cataluña y si su población quiere mantenerse unida o separarse del Reino de España. 

Para el gobierno del Estado, para el PP y el PSOE, así como UPyD y Ciutadans, los nacionalismos periféricos son nocivos. Para el gobierno y el Tribunal Constitucional la consulta o referéndum es pura y llanamente ilegal. Hacer la consulta no es democrático, al no ser legal por ir contra el orden jurídico constitucional. 

En SinPermiso, Hilary Wainwright3 citaba a Cat Boyd en una reciente reunión en la Cámara de los Comunes: "La independencia de Escocia no es una cuestión de fronteras o banderas, sino de la vida de las personas y como cambiar a mejor.” 

La "V" de la Vía catalana 2014 se convoca con el lema "Ara és l’hora (Ahora es el momento). En el llamamiento se hace referencia a que hay que convocar la consulta y poder votar. La presidenta de la Asamblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, y la de Òmnium Cultural, Múriel Casals, entidades convocantes de la "V" de este 11 de septiembre, añaden que se ha de Votar y Vencer. El acento se ha situado en poder votar democráticamente y en que condiciones, más que en el contenido concreto del voto. Votar en esta consulta es una cuestión democrática. Hacer la consulta se convierte en la prueba definitoria de la democracia española y de la catalana. 

En el caso de que la legalidad constitucional de 1978 del Reino de España, gestionada por unas instituciones en manos de la derecha conservadora, impida la expresión democrática catalana, se hará necesario partir de la legitimidad popular ciudadana para construir una nueva legalidad y un nuevo marco constitucional.

Crisis del estado monárquico de las Autonomías 

El Estado surgido de la segunda restauración borbónica está en una crisis profunda, que abre boquetes por todas bandas. El gobierno del PP se parapeta en una mayoría absoluta parlamentaria que sabe que tiene fecha de caducidad. 

La erosión del sistema bipartidista, la contraproducente política económica y social -ineficaz respecto a la crisis económica y terriblemente injusta para la mayoría de la población-, el desprestigio de la Corona -mal resuelto con una abdicación exprés y un heredero sin respaldo popular-, la recentralización y la crisis fiscal de las autonomías, preceden el envite mayor de la consulta catalana. 

Aznar firmando contra el Estatut de 2006
Quizás explotar el “efecto catalán” acalle por un tiempo las necesidades populares y trabajadoras españolas. Quizás se logre un cierre de filas ante la “amenaza” de que se rompe España, concebida como un sólo país y nación, y permita esconder -como pasa con la corrupción- que este Reino de España y esta Constitución afectan ya de manera muy negativa a toda la población, la española y la catalana. 

Las reivindicaciones de los sindicatos y de las de la Marea de la dignidad ("Pan, Trabajo, Techo") requieren unas libertades democráticas, unas representaciones políticas, y unas instituciones con contenidos sociales, por lo tanto de izquierdas, que les llevarán a buscar alianzas sociales y entre los pueblos para liberarse juntos y todos de este Estado. Cataluña es por ahora el eslabón débil del gobierno del Reino de España. 

El enfoque de Cospedal o Montoro, refiriendo a la violencia que implicaría una ruptura de la unidad de la nación española suenan a lenguaje cuartelero o tabernario, pero no democrático. ¿La consulta y votar serían un acto violento? ¿O lo sería un doble Sí/Sí al Estado catalán y a la independencia? 

La secretaria general del PP y presidenta autonómica de Castilla-La Mancha se lució en Badalona con su propuesta de una gran coalición contra el soberanismo catalán que incluiría al PP, PSC, UDC, C's y UPyD. Pero los previstos interlocutores desdeñaron esta posibilidad que les ponía la soga al cuello. 

Pedro Sánchez, nuevo secretario general del PSOE, ha presentado al presidente Artur Mas en Barcelona la propuesta de su antecesor Alfredo Rubalcaba de un Estado federal, sin mencionar si implica mantener la Monarquía o avanzar hacia una República. Hemos de hacer el ejercicio de suponer que previamente tendría que ganar las elecciones con una mayoría suficiente cualificada para abordar los cambios que ofrece. Tras la reforma constitucional, una consulta legal, de la que seguiría excluida de antemano toda posibilidad sobre la constitución de un estado catalán o su separación. Mientras tanto, Cataluña tiene que suspender su consulta y abandonar “delirios de libertad e independencia”.

No es de extrañar que, ante estas andanadas, las perspectivas unionistas, directamente centralistas e involucionistas del PP, con amenazas incluso de suspender la Autonomía, o las federalistas del PSOE, no conciten fervor, no contribuyan a resolver la crisis estatal, y tampoco consigan frenar el descalabro de sus partidos en Cataluña.

El movimiento revolucionario municipalista en 1931 abrió las puertas a la Segunda República española, poniendo fín a la primera restauración borbónica. Por eso vuelven a ser de actualidad las concepciones y propuestas por las que lucharon Joaquín Maurín y Andreu Nin. Su puesta al día abre perspectivas para una República Catalana y una Confederación de Repúblicas Ibéricas.

Pujol hunde política y moralmente al pujolismo y al autonomismo

A menudo sectores de las izquierdas contrarias al derecho a decidir, que son incapaces de entender (o mejor dicho, no quieren entender) que el derecho a la autodeterminación es un derecho democrático, han empleado como argumento la hegemonía de la burguesía catalana en el proceso soberanista. 

Pese a que cotidianamente los diarios nos muestren como la gran burguesía catalana es abiertamente contraria al proceso (Fainé, Lara, Freixenet, Oliu, Rosell, Carceller, etc.) insisten en acusar a las izquierdas que defienden la consulta (ya no digamos si defienden el Sí/Sí, tanto el abiertamente independentista, como el que se presenta como herramienta para avanzar en los procesos de ruptura del Reino de España) de someterse a la burguesía catalana y, por tanto, de dar cobertura a las políticas neoliberales de recortes sociales. Asimilan el papel de ICV-EUiA y la CUP al de ERC, pese a que han animado, participado y estado en primera línea de todas las movilizaciones sociales de denuncia del gobierno de CiU.

Señalan un problema real y sustancial: ¿quién tiene la hegemonía social, política, ética?. Tras la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut, las izquierdas -que acababan una etapa agotadas y divididas por el gobierno tripartito y el fracaso del Estatuto-, estaban muy lejos de poder ejercer ninguna hegemonía. CiU tenía y tiene el gobierno... pero los cambios profundos que está viviendo la sociedad catalana (también la española) son de un alcance muy profundo e incontrolables por los aparatos de los partidos.

En este sentido, la confesión de Jordi Pujol se ha convertido en la confesión del fraude político, social, ético del “pujolismo", la ideología dominante desde los años 80 en Cataluña. El caso del clan Pujol, la confesión de fraude durante 34 años para acumular una fortuna (secreta, como la del Rey, como la de tantos empresarios del régimen…), independientemente de las razones de la misma y de la utilización por parte del Estado de una información que había mantenido oculta durante decenas de años, ha puesto en el centro del proceso soberanista la naturaleza de las élites que han gobernado Cataluña. Como las élites catalanas han utilizado los mecanismos de corrupción, clientelismo e impunidad igual que el resto del Estado. Como el fraude fiscal en Cataluña -superior a los 15.000 millones de euros- es uno de los causantes de los recortes sociales y las medidas de austeridad. Como a la corrupción se ha sumado la impunidad política y judicial.

Millet y el caso Palau han vuelto a salir a escena, al igual que la sede embargada de CDC, como un ejemplo más de la compra de voluntades y del entramado de empresas de la construcción, sanidad, medio ambiente... a las que la adjudicación de concursos públicos servía para financiar a CDC o UDC y al mismo tiempo enriquecer a las familias que vivían en el poder. La primera respuesta de Mas, diciendo que "era un asunto personal de la familia Pujol”, abrió los ojos y los oídos a tanta gente que no quería o hacía esfuerzos por no creer que fuera posible esta "doble moral" con la que Jordi Pujol ha liderado durante tanto años Cataluña.

CiU, que ya había perdido la hegemonía social del proceso que se vive en Cataluña, intentó antes de la primera gran manifestación del 11 de septiembre de 2012 que la reivindicación fuera el "pacto fiscal" con el gobierno de Rajoy  y no “Cataluña, Nuevo Estado de Europa, Independencia". 

La manifestación certificó que el catalanismo viraba del autonomismo y del “peix al cove” tantas veces repetido por Pujol -y que en castellano se traduciría por "más vale pájaro en mano, que ciento volando”- hacia el ejercicio del derecho a decidir: CiU tuvo que enterrar sin solemnidad el "pacto fiscal". Este cambio, surgido del empuje popular, implicó una gran mayoría social que todavía perdura y que, ha medida que avanza, cada vez confia menos en CiU.

Fue el inicio de su pérdida de la hegemonía política. Artur Mas convocó elecciones adelantadas con el convencimiento de que lograría una mayoría absoluta que le permitiría controlar el proceso. El resultado fue catastrófico para CiU. Perdió 12 diputados y el punto de gravedad de los partidos favorables al derecho a decidir giró hacia la izquierda. Las últimas elecciones europeas mostraron esta pérdida, cada vez más acusada, de hegemonía política. Las últimas encuestas, después del caso Pujol, señalan un gran retroceso de CiU, por debajo del 20% de la intención de voto.

La confesión de Jordi Pujol diluye la hegemonía ética o moral que CiU todavía pudiera tener y deja en manos de las izquierdas, especialmente de aquellas que entienden que hay que transformar socialmente la realidad de Cataluña, una oportunidad, única de construir y ganar la hegemonía del proceso que vive Cataluña por el ejercicio de su derecho a la autodeterminación. Esa oportunidad pasa por ganar la hegemonía social, política y moral y por lo tanto construir una verdadera alternativa de poder desde las izquierdas.

ERC es quien va tomando el testigo de la bandera catalana. Pero no lo puede hacer sola, ni emular lo que ha sido CiU. El independentismo de ERC, para enterrar el autonomismo, necesita la alianza con la izquierda de base trabajadora, incluyendo desgajar de CiU el apoyo de una parte de la clase trabajadora catalana.
  
La Consulta, con la movilización para una respuesta ciudadana Sí/Sí, necesita la confluencia del creciente sector independentista de la población catalana con la componente trabajadora y sindicalista que ha asumido y defiende la independencia como un elemento práctico para romper con el estado de la Monarquía y encaminarse a un proceso constituyente democrático republicano.

Ruptura democrática o involución unionista centralista

En este 11 de septiembre el desafío es que la movilización sea tan importante que se convierta en una señal indeleble y firme que la Generalitat y el presidente Artur Mas no tengan otra opción que desacatar la suspensión de la consulta por
parte del tribunal Constitucional. ¿Se atreverá a la desobediencia institucional el presidente catalán? ¿Podrá ser declarado en rebeldía y acusado de prevaricación? El presidente Mas se verá pronto en la tesitura de escoger entre la legalidad constitucional española o apoyarse en la legitimidad ciudadana para acogerse a una legalidad catalana,constituyente de soberanía.

El escenario alternativo, convocar unas elecciones anticipadas en vez de la consulta, puede aún ser más convulsivo para CiU que llevar a cabo su compromiso político. Una lista conjunta entre CiU y ERC es ahora mismo una quimera, no sólo por las consecuencias del caso Pujol, sino por razones políticas, pues ERC exige incorporar el compromiso de una Declaración unilateral de independencia que difícilmente pueden aceptar aquellos que no se atreven a llevar a cabo la consulta. Por otra parte, tal lista conjunta supondría la ruptura entre Mas y Duran, de la coalición CiU, y de los respectivos partidos, que sólo beneficiaria a ERC.

Para muestra, un botón: en el seno del gobierno se han alzado voces, procedentes de miembros de UDC -la vicepresidenta Joana Ortega- y de CDC -Santi Vila-, que abogan por el aplazamiento de la consulta hasta que haya las condiciones legales. El presidente Mas, a instancias de Oriol Junqueras de ERC, ha tenido que matizarlas, sin desautorizarlas. Y el nuevo coordinador general de CDC, Josep Rull, ha asegurado que pondrán las urnas para votar en la consulta… pero da su apoyo a Santi Vila.

Oriol Junqueras ha señalado su disposición a un gobierno de concentración con el único objetivo político de realizar la consulta. Miquel Iceta ha ofrecido al PSC para entrar en un gobierno que aplace la consulta hasta que pueda ser legal mediante una negociación con el Estado central.

En la medida que la fecha de la consulta se acerca y la presión aumenta, será más difícil que puedan convivir en el seno del gobierno que la tiene que llevar a cabo consejeros que, en vez de poner los cinco sentidos en asegurar la realización del voto de la ciudadanía, se dediquen a introducir confusión o aboguen por escenarios distintos a la orientación adoptada por el Parlament para la convocatoria de la consulta.

La danza de posibilidades y escenarios va a ser frenética. El proceso catalán va a experimentar todas las tentaciones que se desplegaron en la transición de la segunda restauración borbónica.

La posibilidad de una gran frustración, de consecuencias impredecibles, planea sobre los estados mayores partidarios en el caso de que no se responda adecuadamente a la suspensión de la consulta.

El Sí/Sí es la base del impulso a la consulta

La opción democrática de la población y la izquierda española es defender el derecho al referéndum en Cataluña, como se hará en el caso de Escocia. Junto a este derecho, la voluntad política de respetar el resultado de la decisión popular. Esta está siendo la política adoptada por el grupo parlamentario de la izquierda Plural en el Congreso.

Esta posición democrática no implica el acuerdo explícito en los contenidos de la consulta, ni en las decisiones que resulten mayoritarias. 

Pero es de suma importancia que la izquierda española deje de considerar este Estado monárquico como legítimo. Una ruptura democrática en Cataluña con este Reino de España abriría un sinfín de posibilidades inéditas para el desarrollo de procesos constituyentes sociales y republicanos en el estado español. La perspectiva de una ruptura democrática hacia una Tercera República se haría posible

Por eso, a toda la izquierda le interesa que el 11 de septiembre en Cataluña sea un éxito y una nueva baza para que se realice la consulta catalana. En este sentido hay que tener en cuenta que la opción política que mejor defiende las aspiraciones catalanas de autogobierno, y los intereses sociales y económicos de las clases populares se expresa en el Sí/Sí a las preguntas de la consulta.

Será a partir del 11 de septiembre, al fragor de cómo llevar a cabo la consulta a pesar de todos los obstáculos legales y políticos estatales, cuando se desplegará el debate sobre la necesidad para la izquierda de abanderar un Sí/Sí que permita y asegure la ruptura política, de forma unitaria y democrática.

La Memòria histórica es útil para la izquierda. La concepción de Salvador Seguí, dirigente histórico de la CNT, nos es especialmente grata y viene como anillo al dedo: 

“En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista. (...) En cambio,  nosotros, los trabajadores, como sea que con una Cataluña  independiente no perderíamos nada, más bien el contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo.

Una Cataluña, liberada del Estado español os aseguro, amigos madrileños, que sería una Cataluña amiga de todos los pueblos de la Península Hispánica y sospecho que quienes ahora pretenden presentarse como los adalides del catalanismo, temen una entente fraternal y duradera con las otras nacionalidades peninsulares.”

Salvador Seguí "El Noi del sucre". Octubre de 1919 en el Ateneo de Madrid. *4

Notas:


David Companyon, es diputado por ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya. Miembro del Consell Nacional de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) y del Consejo Político Federal de Izquierda Unida. Francec Matas Salla es consejero de acción política de EUiA. Josep Ferrer Llop fue Rector de la Universitat Politècnica de Catalunya.

dijous, 4 de setembre del 2014

Sobirania s’escriu amb V de Votar

Tothom és conscient que aquest 11 de setembre és clau. Els que estan a favor i en contra de la Consulta del 9 de novembre. Ho son els que diuen estar a favor de la Consulta, però que aquesta s’ha d’ajustar al “marc legal espanyol” i els que defensem que la Consulta s’ha de fer Si o Si, com també els que volen acabar amb el procés.

Si el procés cap a la autodeterminació i el Dret a Decidir va començar al carrer amb la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i les consultes populars als pobles i ciutats catalanes, és al carrer d’on sortirà la força per exercir-lo. L’èxit ens fa imprescindibles a totes i tots, la V d’aquest 11 de setembre ha de fer irreversible la Consulta, perquè ha arribat el moment d’exercir una sobirania que s’escriu amb la V de Votar. La SoVirania no és una declaració, és exercir el Dret a Decidir.

I fer la consulta va molt més enllà de convocar-la. Tothom n’és ben conscient que el govern del Reino de España i el seu règim, impugnaran la Consulta del 9 de novembre i el Tribunal Constitucional la suspendrà. L’Estat no dóna cap sortida democràtica per consultar a la ciutadania de Catalunya.

L’èxit d’aquest 11 de setembre és impedir que el Govern d’Artur Mas acati la suspensió del Tribunal Constitucional, un Tribunal que és jutge i part. El Govern haurà d’escollir entre la legalitat catalana o la espanyola. Entre donar la veu al poble o actuar com un govern regionalista que sotmet Catalunya a una legalitat que li nega la seva condició de nació, entre complir la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya encara que això impliqui la ruptura amb el Règim o sotmetre’s.

Ara és l’hora... d’inscriure’s a la V i omplir els carrers per
omplir les urnes el 9 de novembre. Els sindicats, entitats veïnals, socials, de cooperació... convoquen als trams 57 i 58, a la Plaça Universitat, per conformar un “Tram Social”. Cal omplir els carrers de la V i fer-ho amb les samarretes de les reivindicacions que hem portat tot aquest temps de lluites contra les retallades socials a l’educació, la sanitat, els desnonaments, per la llengua, contra els acomiadaments, per la Renda Garantida...

Hem de deixar clar que el nostre el nostre SI/SI és per exigir no només el dret democràtic a un nou Estat, sinó també exigint un Estat nou al servei de la majoria del poble i no d’unes elits que volen seguir sotmetent-lo i explotant-lo. Ara és l’hora també de fer net i acabar amb les seves pràctiques corruptes, tapades durant tants anys d’autonomisme.

Ni Catalunya és un poble mesell, ni oblidem que la burgesia catalana, com hem vist amb el clan Pujol, sempre ha emprat les reivindicacions nacionals per fer millors negocis mentre retallava els drets socials i laborals dels treballadors catalans. Com deia Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por”

Per si voleu llegir sencer el discurs sencer de Seguí, dirigent de la CNT, fet l'octubre de 1919 a l'Ateneo de Madrid, aquí teniu l'enllaç, com podreu veure hi ha coses que segueixen sent "d'actualitat" malgrat els quasi cent anys passats: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9508#.VAgaFsV_vTo

dilluns, 18 d’agost del 2014

El Consell de Garanties avala la Llei contra l'Homofòbia

Aquest 18 d'agost hem tingut una molt bona notícia: La Llei dels drets de les persones LGTBI, també coneguda com la Llei contra homofòbia ha estat avalada pel Dictamen 17/2014 del Consell de Garanties Estatutàries i ho fet per unanimitat. No és només una bona notícia per les persones LGTBI, sinó per a tota la ciutadania de Catalunya, doncs aquesta Llei aprofundeix en els drets de les persones, posant l'accent en el dret a la no discriminació. És un pas més en que els drets no siguin un desig, sinó que siguin reals i efectius.

La Llei aprovada en Comissió (aquí en teniu el text http://issuu.com/davidcompanyon/docs/202-00035_dictamen_revisi__sal/0) no va poder ser aprovada pel Plenari del Parlament de Catalunya del mes de juliol, com estava previst, atesa la impugnació que el PP va fer davant el Consell de Garanties Estatutàries al·legant que la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar homofòbia i la transfòbia -aprovada a la Comissió de Benestar, Família i Immigració- no s’adequava a la Constitució i a l’Estatut d'Autonomia, "en especial l’article 26 bis i el capítol IV del títol IV, sobre el règim d'infraccions i sancions, en general, i més concretament, dels articles 30, 31 i 32."


Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties són contundents contra les al·legacions del PP contra la Llei, que també eren compartides pels diputats i diputades d'Unió que en aquesta Llei van votar conjuntament amb el PP.

El Consell de Garanties Estatutàries acaba el seu dictamen de 45 pàgines amb una única conclusió: "Els articles 26 bis, 30, 31 i 32, i la resta de preceptes del capítol IV del títol IV de la Proposició de llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia i la transfòbia, no són contraris a la Constitució, sens perjudici de les observacions de tècnica legislativa contingudes en el fonament jurídic tercer. Adoptada per unanimitat." 

Aquesta validació per part del Consell de Garanties Estatutàries (aquí teniu el dictamen http://issuu.com/davidcompanyon/docs/dcge_17_2014_lgbti_certcat/0) fa que la llei dels drets de les persones LGTBI i per la eradicació de homofòbia no sigui una llei declarativa, una llei de principis que acaba guardant-se en un calaix. És una Llei "de primera", que caldrà millorar, adequar i ampliar, però de primera amb un Règim sancionador i d'infraccions que ens permet dir que a Catalunya tenim instruments legals per dir que homofòbia és un delicte en tots els àmbits de la vida, no només en el dret penal, sinó també en l'àmbit de les relacions socials, comercials, administratives...

És una Llei pionera no només en l'àmbit cabdal de l'educació, sanitat, serveis socials, esport, espectacles i establiments d'oci... ho és per l'aplicació de la l'article 26 bis sobre la inversió de la càrrega de la prova (pàgines 43 i 43).

Especialment recomanables els apartats sobre els límits a la llibertat d'expressió: "...D’aquí en resulta, com dèiem, que, perquè quedin justificades les restriccions a la llibertat d’expressió o a la ideològica, les conductes prohibides han de contenir uns especials atributs lesius (risc de violència, caràcter vexatori o denigrador, greus actes de discriminació, etc." (pàgina 35). Algun cardenal i més d'un bisbe hauran d'anar amb compte...

En fi, de nou cal dir que res d'això hagués estat possible sense la lluita de tants anys de les entitats LGTBI, una lluita que caldrà continuar ara perquè, una vegada aprovada la Llei, segurament en el Plenari dels dies 1 i 2 d'octubre, aquesta s'apliqui. Com bé veiem cada dia, sense una societat mobilitzada pels seus drets, de poc serveix tenir lleis quan els governs de torn governen contra els drets del poble.

Notcies relacionades:

http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/lhomosexualitat-no-es-una-malatia.html

L'homosexualitat no és una malaltia, l'homofòbia si


http://www.euia.cat/pagina.php?idp=8602

El Parlament aprova, amb el suport d'ICV-EUiA i altres grups, el dictamen de la llei contra la LGTBIfòbia, que inclou un règim sancionador

dimecres, 23 de juliol del 2014

Solidaritat amb Gaza. Boicot a Israel

Fa dues setmanes que l'exèrcit israelià bombardeja per terra, mar i aire la petita franja de Gaza, on hi malviuen més de dos milions de palestins sotmesos, des de fa anys, a un setge sense treva. L’Estat d’Israel està aplicant un càstig col·lectiu i brutal a la població palestina, però no mata per error, forma part de l'estratègia de fer desaparèixer Palestina del mapa, per fer desaparèixer Parlestina de les nacions del món. 

Fins ara han mort més de 600 palestins, el 80% d'ells civils i

un 30% nens i hi ha més de 3.000 ferits. Cada dia que passa se ​​suma mig centenar de morts més, en un espectacle dantesc de crims de guerra que els organismes de Nacions Unides a la franja no fan més que denunciar.

La nova operació militar israeliana contra Gaza, una més de

les que es repeteixen intermitentment des de 2001, té el seu
origen en el fracàs del pla de pau del secretari d'estat dels EUA Kerry, davant la negativa del govern ultradretà de Netanyahu d'avançar en la solució dels dos estats i la fi de l'ocupació de Gaza i Cisjordània.

La formació d'un govern d'unitat palestina entre l'OAP i Hamas va ser el detonant real de l'actual operació de càstig col · lectiu, que va estar precedida de noves autoritzacions de construccions de colons ultraortodoxos a Cisjordània, tot i que es justifiqui en el segrest i assassinat de tres joves israelians -venjat per l'extrema dreta israeliana cremant viu un jove palestí-i el llançament de coets des de Gaza. Fins ara han mort 4 civils i 25 militars israelians. 


El govern de la barbàrie

Netanyahu ha mantingut la unitat del govern de dretes israelià, tot i els escàndols de corrupció, amb la por a l'amenaça permanent. Primer va ser Hamas, després Iran, després el gihadisme d'Al-Qaeda, ara per acabar amb la unitat palestina ... sempre amb la voluntat d’anar esborrant Palestina del mapa.

I davant cadascuna d'aquestes 
suposades amenaces, la resposta ha estat bombardejar Gaza, aterroritzar tota la
població, celebrar un nou sacrifici humà de centenars d'innocents per destruir els túnels i els coets sobre els quals s'assenta la resistència palestina a la Franja de Gaza. Fins ara, aquesta carnisseria ha estat inútil: Hamas segueix governant Gaza amb el suport dels seus habitants i la seva capacitat de resistència ha augmentat, tot i el terrible preu que ha pagat per això. 

Pressionar el govern israelià perquè posi fi immediatament a aquesta barbàrie no depèn d'un nou pla nord-americà o europeu. Depèn de la capacitat de mobilització solidària que erosioni política i econòmicament l'estratègia militar d'Israel- A Israel a través de les manifestacions per la pau. A

la resta del món amb protestes massives que culminin amb un boicot efectiu dels productes israelians com exigeix ​​la campanya BDS i amb el suport humanitari a les víctimes de Gaza.

I a Catalunya? 


Cal exigir al govern de CiU i al seu soci parlamentari, que Catalunya trenqui les relacions comercials amb l’Estat d’Israel, els convenis signats recentment pel president de la Generalitat en la recent visita que va fer a Israel i deixi de fer negocis o comprar serveis amb empreses israelites o d’ensinistrar-hi els Mossos d’Esquadra. Països com Xile, Bolívia i Equador, per exemple, ja han mostrat que sí es pot trencar els llaços amb un Estat que viola sistemàticament els drets humans.

El silenci ignominiós del govern Mas, la suposada neutralitat 
“davant els dos bàndols” és en realitat complicitat
amb la massacre i l’aparheid israelià.

Això és el que hem volgut assenyalar aquest matí, des d'ICV-EUiA, al Parlament de Catalunya perquè el govern català condemni els bombardejos a Gaza i suspengui acords comercials amb Israel. Aquí teniu la intervenció al Plenari: 

Com li ha recordat Joan Herrera a Artur Mas aquest matí al Parlament, en paraules de Desmond Tutu: "Si ets neutral en situacions d'injustícia has triat el costat de l'opressor" perquè això va d’opressors i oprimits.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Les retallades i l'incendi d'Horta de Sant Joan


Homenatge en el lloc
on van morir els
cinc bombers

El 21 de juliol de 2009 és un dia marcat en la memòria de tots els bombers de Catalunya: la mort de cinc bombers a l’incendi d’Horta de Sant Joan. Des de llavors cada any a les 12h tots els parcs de bombers de la Generalitat treuen els vehicles al carrer des de tots els parcs i fan sonar les sirenes durant un minut en senyal de dol i en record dels seus companys morts en acte de servei. 

Aquest matí he rebut un escrit de la secció sindical de la UGT dels Bombers de la Generalitat, que podeu trobar més a baix (i que segurament cap mitjà reproduirà). En ell hi ha una severa crítica als actuals responsables de la Conselleria d’Interior: “Desprès d’haver ultratjat la memòria de les víctimes i maltractat als bombers amb sancions, decrets i circulars abusives, aquest any el departament d’interior demana un minut de silenci en record a les víctimes de l’incendi d’Horta de Sant Joan”. Cal recordar que l’any passat la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis va imposar una sanció per haver fet aquest minut de silenci...! 

L’escrit explica, amb un deix d’amargor, a més de la manca endèmica d'assumpció de responsabilitats en relació a l'incendi d'Horta, també la situació actual del cos de bombers de la Generalitat i com les continues retallades, la manca d’efectius i la nul·la voluntat de diàleg de la Conselleria està degradant les condicions de treball, els parcs de bombers i la capacitat operativa d’un servei públic que és essencial per la comunitat. 

No fa gaires dies el programa de TV3 “Sense Ficció” feia un reportatge “El gran silenci” sobre l’incendi seguint el fil narrador de Josep Pallàs, l’únic bomber dels GRAF de Lleida que va sobreviure, malgrat les greus ferides, aquell fatídic 21 de juliol: http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=54002 

En ell s’insistia en la tesi de que la desgràcia fou un accident pràcticament inevitable. Sense entrar en el fons de l’escrit (no tinc prou capacitat per fer-ho) que considera errònia aquesta conclusió, ni en les múltiples preguntes que hi han esmerçat, la reflexió que em produïa la seva lectura era: com podem seguir, cinc anys desprès, en aquesta situació? Com poden sentir-se els Bombers, un cos format per servidors públics que moltes vegades posen la seva vida en perill en benefici de la comunitat, tant menystinguts pel Govern

Al crit d’alerta sobre les raons de l’incendi d’Horta de Sant Joan i les conclusions que el Parlament va aprovar en una Comissió d’Investigació, però que el govern segueix ignorant i bona part de les mateixes segueix sense aplicar-se (http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b656.pdf), s’hi afegeix una severa reflexió sobre l’actual situació tot esmentat l'incendi del 2012 a l'Alt Empordà i el de Tivissa d’aquest estiu. 

Els bombers de la Generalitat han protagonitzat en el darrer any i mig nombroses mobilitzacions, la darrera contra el Decret que els imposa un augment unilateral de la jornada de treball en 102 hores/any que s’afegeix a la retallada dels sous i a la manca d’efectius per la no reposició de les jubilacions i dels bombers que passen –per diferents raons d’edat, accident...- a “segona activitat”, és a dir, no estan operatius a primera línia de foc. 

Algú podria dir que són moments difícils, de pressupostos escadussers, que les retallades afecten tothom... etcètera. Però realment la Conselleria d’Interior està aprofitant aquesta situació per dur a la pràctica un veritable canvi de model dins el cos de bombers i com en tants altres serveis públics, n’és l’excusa per implantar un model que tendeix cap a la precarització, porta d'entrada de la privatització. 

No minven els recursos destinats a contractar empreses i serveis privats, en canvi s’eliminen recursos públics estructurals, el manteniment dels parcs de bombers i del material imprescindible com el vestuari ignífug estan en unes condicions absolutament lamentables (i en alguns parcs de bombers que he pogut visitar, diria que indignes, on els bombers han de pagar de seva butxaca reparacions que fa anys estan demanades) i tot això passa amb una clamorosa manca de capacitat de diàleg i d’arribar a acords precisament en el moment que més necessari seria mostrar aquesta voluntat. 

Si alguna cosa va mostrar la darrera compareixença del conseller Espadaler, el dia de la presentació de la campanya anti-incendis, és que feia oïdes sordes als plantejaments de la totalitat dels sindicats de bombers CC.OO. UGT, CATAC, COS (les trobareu al final del bloc) quan van comparèixer a la pròpia Comissió d’Interior i que mostrà clarament la situació de precarització en la que la Conselleria d’Interior està portant al cos de Bombers. Lluny d’això, la resposta és el Decret d’augment de jornada laboral feta al marge de l’acord i del mateix Comitè de Seguretat i Salut Laboral, pocs dies abans de l’inici de la campanya anti-incendis. 

Al conseller Espadaler se l’ha valorat –en positiu o en negatiu- bàsicament en relació a la seva actuació envers al Cos de policia dels Mossos d’Esquadra i en especial als casos Ester Quintana, Benítez, Bayart, Can Vies... que tenen lògicament un gran ressò mediàtic. 

Al meu parer, qualsevol valoració no pot obviar el fracàs al capdavant dels Bombers de la Generalitat, d’una gestió encapçalada per un Director General, Ramon Parés, mancat de capacitat de diàleg –entès no com un diàleg de sords, de reunions com un mer tràmit, sinó com l’eina per arribar a punts de trobada i acords- semblaria que el que més valora el Conseller, és la fermesa disfressada d’autoritarisme envers al cos de Bombers de la Generalitat... justament tot el contrari que requereix la situació o a algú li sembla possible abordar un canvi de model en la política pública d’emergències sense el principal actiu d’aquest model com ho són, entre altres, els bombers? 


NI UN MINUT DE SILENCI

Manifest de la secció sindical d'UGT de Bombers de la Generalitat

Cinc anys després del tràgic accident d'Horta de Sant Joan, els Bombers i familiars, ens seguim debatent entre sentiments de dolor, de ràbia, d'impotència i d’injustícia.

Els que llavors jutjaven avui són jutjats i exhibeixen sense pudor l’ interès partidista que els va moure llavors a ser tan crítics. Les propostes correctores de CiU, llavors a l'oposició, convertides en armes demolidores contra el Govern, són incomplertes avui sense respectar la memòria de les víctimes ni la seguretat dels bombers.

Aquests dies assistim amb perplexitat a una catarsis institucional en la que els dolents es converteixen en herois i les víctimes en culpables, intentant tancar una ferida que encara supura.

En un país on la assumpció de responsabilitat es confon amb culpabilitat,           és normal que a hores d’ara cap responsable polític ni operatiu hagi assumit la responsabilitat que li pertoca per les conseqüències del desgavell organitzatiu i operatiu d’Horta de Sant Joan. 

Desprès d’haver ultratjat la memòria de les víctimes i maltractat als bombers amb sancions, decrets i circulars abusives, aquest any el departament d’interior demana un minut de silenci en record a les víctimes de l’incendi d’Horta de Sant Joan.

Davant d’aquest acte de cinisme institucional, els bombers no volem callar ni un minut i volem parlar, no volem que es tanqui en fals una investigació que se’ns ha negat de forma premeditada i que ens ha de donar les respostes que tant necessitem, no tant per buscar responsables com per donar les eines per que una situació semblant no es torni a repetir.

Com és possible que una situació d’atrapament simultani de més de 100 bombers amb 5 morts i un de greu, continuï sent considerat un accident inevitable sense cap anàlisi més, pels mateixos professionals que davant de la Jutgessa de Gandesa van criticar el dispositiu a tort i dret?

Com és possible que continuem emulant el mateix model d’extinció, l’americà, que és el que més morts en extinció a provocat al món?

Països com Australia i Canadà, no recomanen l’ús de la Fire Shelter per donar una falsa sensació de seguretat que fa afrontar el foc de manera massa ofensiva.

Com es possible que encara continuem fent servir les mateixes mesures de protecció reactives que van provocar el fatal desenllaç?

Quines varen ser les dinàmiques de treball que van fer creure a tots els bombers que una zona era segura quant no ho era?

Que feien en mig d’un perímetre amb aquell potencial de retorn i sense recolzament aeri? 

Com és possible que fiquem dins l’incendi a agents de l’extinció sense localització GPS o fins i tot sense comunicació directe amb els comandaments del sinistre? 

Com és possible que els bombers continuem fent front al foc amb els mateixos equips caducats de fa 5 anys?

Aquestes i moltes més preguntes són les que els bombers necessitem donar resposta. I no una resposta política, sinó técnica i experta.

No podem donar per bona la llagrimosa justificació de l’accident inevitable e imprevisible, per que els professionals de l’extinció sabem que el més previsible d’un gran incendi forestal és precisament la seva imprevisió. 

Aquesta setmana es compleix també dos anys de l'incendi forestal de l'Empordà en el que es van tornar a posar de manifest les mateixes mancances.

El foc de Tivissa del passat 15 de Juny ens va deixar un sentiment agredolç, dolç al sentir de boca d’uns dels responsables del dispositiu destacar que es va prioritzar la seguretat dels bombers per sobre de l’extinció, i agre per que van ser els mateixos responsables que van poder aplicar el mateix criteri al foc d’Horta de Sant Joan evitant les conseqüències que vam arribar a tenir.

Quantes víctimes més haurem de suportar per poder afrontar l'incendi i la gestió forestal com un assumpte de país?

Sense partidismes, sense fer de l’emergència un negoci, on fundacions, associacions, agrupacions i professionals busquin la seva part del pastís en forma de subvenció. La lluita contra el foc forestal és una lluita desigual on les forces naturals sempre s’imposaran a la supèrbia humana d’intentar controlar-les.

És en la prevenció i en la gestió del bosc on hem de posar tots els nostres esforços i mentrestant dotar els professionals de l'extinció de suficients recursos per afrontar l'emergència amb garanties de poder protegir-se i de poder protegir la població.

Avui, mentre escrivim aquestes línies, molts companys segueixen arriscant la seva vida en la lluita contra el foc forestal, una lluita desigual on la supèrbia humana vol posar límits a les forces de la natura, viu reflexa d’aquesta societat on la cobdícia i la supèrbia humana marquen els nostre destí.

Tot i això seguirem lluitant amb entrega, noblesa i abnegació de servidors públics en la bonica tasca de socórrer als més necessitats. 

Avui els bombers volem seguir pagant un deute contret amb els nostres amics i companys, un deute que no saldarem mai. El deute de la memòria i sobretot el de la lluita, la lluita per que alguna cosa així no torni a passar. Pel contrari el seu sacrifici haurà estat inútil.

Homenatge als 5 bombers morts a Horta de St. Joan
dels Bombers de Mollerussa 21/07/2014
No podem permetre que Horta caigui a l’oblit com volen alguns, perquè els pobles que obliden la seva historia estan condemnats a repetir-la. 

Avui 21 de Juliol a les 12h en punt del migdia, com cada any, els bombers de la Generalitat treure’m els vehicles als carrers de Catalunya per fer sonar les sirenes durant un minut en senyal de dol i de record als nostres companys caiguts en acte de servei. 

“Bon viatge pels guerrers que al seu poble son fidels...”: Ramon Espinet, Jaume Arpa, Jordi Moré, David Duaigües, Pau Costa, molts ànims Josep Pallàs.
-----------------
Intervenció dels sindicats de Bombers de la Generalitat a la Comissió d'Interior del Parlament el passat 20 de febrer de 2014