Les eleccions europees una oportunitat per teixir aliances

Dissabte passat el Consell Nacional d’EUiA va acordar, per una amplia majoria, proposar un referèndum a l’afiliació els dies 7 i 8 de març, sobre la construcció del “nou espai” de les esquerres a Catalunya i les eleccions europees, proposant al company Gerardo Pisarello com a primer candidat d’EUiA a la llista conjunta amb IU.

Diumenge Anova, que conforma amb Esquerda Unida de Galícia l’Alternativa Galega de Esquerda, va acordar mitjançant un referèndum concórrer amb IU i les altres forces d’esquerres a les eleccions europees. Sens dubte les declaracions de Xosé M. Beiras, l’històric líder de l’esquerra independentista gallega, mostrant-s’hi favorable van contribuir a aquesta decisió que va ser prou ajustada. Una molt bona notícia

Dilluns la primera reunió entre IU i la plataforma liderada per Pablo Iglesias, Podemos, va permetre visualitzar un treball conjunt més enllà de convergir electoralment i la necessitat de construir un Bloque Político y Social per fer  un front únic contra les polítiques austericides de la Troika que tant patiment estant portant a les classes populars.

Sumar les forces de les esquerres transformadores, treballar i acordar aliances més àmplies contra al l’Europa neoliberal és un dels objectius més importants de la X Assemblea d’IU i això implica construir amb “els altres” confluències, tot reconeixent que ningú té l’exclusivitat de l’esquerra.

IU, és avui una força a l’alça, per mèrits propis i per demèrits d’altres. És un dels referents de les lluites i marees contra les retallades i privatitzacions i és una alternativa a la crisi social, econòmica, nacional del Règim coronat de la Constitució del 78. IU ja a aconseguit sumar en una mateixa candidatura per les europees a  ICV, Anova, Batzarre, Espazo Ecosocialista, la Confederación Verde... Tant debò s’hi sumin més forces.

És hora de fer passos endavant i a les eleccions europees, EUiA té una oportunitat real de teixir aliances amb sectors de les esquerres contra les polítiques que està destruint drets socials i laborals, expropiant i privatitzant el patrimoni comú que són els serveis públics, l’educació, la sanitat... precaritzant la vida i la salut de la majoria de la població. 

Cal crear ponts entre el conjunt de l’esquerra i els moviments socials, amb el moviment veïnal, amb els sindicats... amb els que ens trobem a les lluites i als carrers.

Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, col•laborador de revistes como Mientras Tanto i SinPermiso, activista a diferents moviments socials com la Plataforma d’Afectats de les Hipoteques i un dels teòrics sobre processos constituents (aquí teniu una entrevista del 2009 http://www.fuhem.es/media/cdv/file/biblioteca/Entrevistas/Entrevista_Gerardo_Pisarello.pdf)

Que en aquesta decisió essencial participi tota EUiA directament i no es faci per delegació,  és un element inseparable de la revolució política que hem de dur endavant, començant per casa nostra perquè aquesta decisió tingui influència en totes les forces amb les que volem construir aquest “nou espai”... que ha de ser engrescador, que és necessari, però també complex perquè les esquerres són complexes. La proposta per Gerardo Pisarello vol dir sumar amb fets per aquesta necessària síntesi col•lectiva de les esquerres.

Però no podem confondre la construcció del “nou espai” o del Bloque Político y Social en un acord electoral, en un debat de persones, ni tant sols en un acord amb “les altres esquerres”.

És també una apel•lació al conjunt de la ciutadania per avançar cap a processos constituents que canviïn de soca-rel les bases d’una societat basada en l’especulació, el lucre, que rescata bancs i no a les persones... i això implica una esquerra que està i és sent representada pel moviments socials, que es fonamenta en la “força de la gent” i no només en la “força dels vots”, que entén les institucions no com una finalitat, sinó com un mitjà per enfortir les lluites pels drets socials, laborals, ecològiques, nacionals...

La proposta d’EUiA cap a la construcció d’un nou espai de

confluència respon a un diagnòstic que segurament compartim amb molts, jo en subratllo un: cap força política  ICV, EUiA, CUP, Procés... ni sindical, ni social, ni veïnal té prou força, capacitat, quadres per enfrontar-se amb possibilitats d’èxit a l’agenda neoliberal que ataca a fons les condicions materials de vida de les classes populars. La unitat és imprescindible per garantir unes condicions mínimament dignes de vida per la majoria de la població.

I construir-lo vol dir fer coses perquè sigui possible, real... perquè el més fàcil és clamar per la unitat amb els altres i no fer res, o millor dir, fer com sempre: repartir els llocs en funció de les majories dels partits dins d’EUiA i si no hi ha acord anar a primàries internes amb un debat només comprensible per a la pròpia afiliació.

Soc dels convençuts que del 15-M, de la lluita i les formes de lluita dels moviments socials han vingut per quedar-se i EUiA ha fet bé en no mirar cap a un altre cantó, sentir-se interpel•lada, auto interpel·lar-se i sobretot, fer “dins de casa” el que diem que cal fer “fora”.

Fa uns mesos un conjunt de companys i companyes d’EUiA (Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pedro Luna i Adriana Sabaté) escrivien el següent: “Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.” Hi estic plenament d’acord.

Donar passos en aquesta direcció també vol dir fer coses diferents, dons si abordem la construcció de la unitat no podem fer les coses com sempre i esperar resultats diferents. La proposta de que un activista social vinculat als moviments socials encapçali la candidatura d’EUiA, com a independent, dóna tot el sentit a allò que vam aprovar a la VI Assemblea d’EUiA “un moviment polític i social contra les polítiques neoliberals i de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes”. 

Sens dubte que “dins de casa” hi ha companyes i companys amb capacitat i el debat quan porta aparellat noms i cognoms és converteix en un debat més difícil, més encara si es vol abordar no des dels acords o desacords polítics, sinó en clau “els de dins” o “els de fora”. Si volem seriosament construir un nou espai que aplegui les esquerres transformadores i partidàries del dret a decidir, hem de creure’ns que “tots som de dins” independentment del carnet, de les sigles. Cal superar els “patriotismes de partit”. 

Per una República Catalana, intervenció a les Jornades de debat de la Fundació Andreu Nin

La Fundació Andreu Nin va organitzar una jornada de debat “Nin, les nacions i la revolució social” al voltant del llibre del fundador del POUM “Els moviments d’emancipació nacional” publicat el 1935. 

La convocatòria de la Jornada expressava la voluntat de la Fundació de “participar en l’apassionant moment polític que es viu a Catalunya, aportant-hi les experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i el POUM en la lluita per l’emancipació de les nacions i molt especialment de Catalunya, en una jornada oberta de formació i debat”

La Jornada va aplegar un nombrós públic al Palau de la Virreina, al bell mig de les Rambles barcelonines, amb dues taules de debat: la primera amb els historiadors Pelai Pagès, Andy Durhan i el dirigent veïnal Lluís Rabell i la segona amb Toni Comin (del col·lectiu Catalunya, Socialisme, Llibertat i exdiputat socialista), Ermengol Gassiot (CGT), Oriol Amorós (diputat d’ERC), Santi Lapeira (portaveu d’Avancem dirigit pel diputat del PSC Joan Ignasi Elena) i jo mateix com a diputat d’ICV-EUiA i militant del POR-L’Aurora, una de les organitzacions que es considera hereva de la lluita del POUM (aprofito per agrair, de nou, la invitació especialment a la presidenta de la Fundació, Teresa Carbonell i als incansables Pello Erdociain i Miguel Salas). 

Al marge de les consideracions polítiques que es van expressar, m’agradaria remarcar el nivell de la Jornada, l'alta participació dels assistents en un debat cabdal per les forces d’esquerres en un moment, un altre cop, històric de la lluita de classes a Catalunya. 

Us deixo aquí el guió de la meva intervenció.

Quan la Fundació Andreu Nin em va proposar de participar en la jornada de debat al voltant del llibre de Nin sobre els moviments d’emancipació nacional, vaig rellegir alguns dels escrits i cartes de Nin. En ells, fins i tot els de 1914 (ara fa cent anys!) sempre trobem una defensa el dret incondicional de les nacions a l’autodeterminació, entès com el dret a la separació, no només com un dret democràtic, sinó com apart de la lluita de les classes treballadores a la seva emancipació social.

En el primer debat s’ha plantejat amb molta justesa que sí bé la història no es repeteix com deia Marx, sí que cal analitzar la lluita pels drets nacionals a l’Estat Espanyol no com una “repetició”, sinó com l’expressió d’una lluita que té un cicle llarg en la història.

Per això vaig trobar especialment interessant una de les cartes entre Nin i Trotsky, del 1930 i per tant abans de que es proclami la 
República, debaten sobre la necessitat que la classe obrera tingui un programa de front comú al voltant de les reivindicacions democràtiques: repartiment de la terra, el vot de les dones, les nacions oprimides… En ella Trotsky i Nin s’interrogaven envers la independència de Catalunya i si ha de ser recolzada per les classes treballadores.

“La classe obrera ha de defensar fins al final les reivindicacions democràtiques declarant que està disposada a recolzar, per la via revolucionaria, el dret de les nacions a l’autodeterminació, inclòs el dret a la separació. 

Pot la classe obrera fer seva la consigna de la separació de Catalunya? Si es tracta de l’expressió de la majoria de la població, sí. 

Com pot expressar-se aquesta voluntat? Mitjançant un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya o per la veu dels principals partits als que segueixen les masses o en fi, per un aixecament nacional a Catalunya (...) 

No cal dir que les consignes democràtiques no volen en cap cas apropar als treballadors a la burgesia republicana, al contrari... alhora que ha de recolzar tot moviment realment democràtic, aplicant sense reserves una política de front únic, cal desenvolupar una lluita intransigent contra la burgesia, desemmascarant el seu doble joc”

Avui tenim entre nosaltres un debat molt semblant; la consulta,

però també sobre un pronunciament del Parlament (una eventual Declaració d’Independència si la consulta es avortada) o un aixecament popular contra l’actuació de la reacció del nacionalisme espanyol contra les aspiracions nacionals de la majoria del poble... i alhora, cap concessió a la burgesia.

En aquest altre, de setembre 1934 en ple bienni negre de la CEDA de Gil Robles, Andreu Nin –ja en ple debat amb Maurin per la fusió de l’Esquerra Comunista amb el Bloc Obrer i Camperol que donaria lloc al naixement del POUM- marca la línia programàtica just abans dels fets d’octubre a Catalunya i Astúries que donarien lloc a una gran repressió contra el moviment obrer i la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

“El moviment nacional a Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç de la reacció. D’aquí se dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant el mateix el proletariat revolucionari:

l. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota atac per part de la reacció.
2. Defendre el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana como un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap la Unión de Repúbliques Socialistes d’Iberia”

Moviments de masses, hegemonia del procés, el paper de les classes socials i en especial de les classes treballadores. La posició de principis que defensava Nin no era altre que la lluita contra l’opressió és consubstancial a la lluita pel socialisme i per tant les classes treballadores no només havien de recolzar la proclamació de la República Catalana, sinó que aquesta proclamació era una “acte d’enorme transcendència revolucionària” com a pas per enderrocar el Règim de la Monarquia espanyola i la millor manera de trobar una relació fraternal entre els pobles i els treballadors amb una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. 

Per Nin, pel POUM, era una també una resposta en solidaritat amb els treballadors oprimits de la resta de l’Estat Espanyol (incloent-hi també Portugal, cal recordar que també la FAI adoptava aquesta proposta iberista)

Nin no proposa un recolzament i prou, no defenia només la implicació “en el moviment d’emancipació nacional de Catalunya”, afirmava que només sota la direcció de les forces obreres “la República Catalunya emancipada del jou espanyol seria el primer pas” cap a una fraternal unió amb la resta de pobles de la Península. Des d’aquesta visió, crec que és necessari, imprescindible la participació de la gent d’esquerres, dels treballadors a l’Assemblea Nacional Catalana, una organització de masses que ha mobilitzat més del 20% de la població catalana el passat 11 de setembre (us imagineu que seria una manifestació equivalent a l’Estat?) canalitzant les aspiracions populars i el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, cal ser-hi per defensar-hi els interessos de les classes populars.

Ho defenso perquè el procés pel Dret a Decidir que vivim a Catalunya ens porta a una oportunitat de canvi radical, d’obrir un procés constituent que hem de fer tot el possible perquè sigui favorable a les classes treballadores. Estem no davant un època de canvis, sinó davant un canvi d’època amb un Règim que està esquerdat per múltiples crisi (social, de legitimitat, econòmica, nacional...).

El que tenim davant és l’oportunitat d’un canvi de règim. Totes les

enquestes a nivell espanyol mostren un deteriorament del bipartidisme espanyol (un dels pilars de Règim de la restauració borbònica del 78), fins i tot un suport gens menyspreable a la consulta a Catalunya i reforça l’opció que IU ha fet a nivell de l’Estat de donar suport a la consulta.

La negativa del Govern Rajoy a la consulta, el seu NO en majúscules, deixa sense espai tercers vies, pactes de la vella política de despatxos i alhora mostra que és sobre “la força de la gent” on s’assenta el Dret a Decidir. I aquesta voluntat no sembla diluir-se malgrat totes les provocacions i amenaces de l’Estat, dels partits del Règim i de les institucions europees..

Nin deia: “Enarborar la bandera de la República Catalana”. Només els il·lusos pensen que la independència és baixar una bandera d’un pal per posar-ne una altre. Pels que volem transformar la societat de soca-rel “Enarborar la bandera de la República Catalana” és un procés de transformació social, de processos constituents que trenquin les costures del Règim.

Una República Catalana que engarjoli als responsables de l’estafa bancària, de l’estafa immobiliària.. i no els indulti, que nacionalitzi les companyies subministradores davant la pobresa energètica en comptes de que es segueixin enriquint en un mercat captiu... que recolzi la “desobediència civil” davant l’Estat que ens oprimeix com a nació i com a classe.

La República Catalana no pot ser perquè ens governin els mateixos. La seva bandera ha de ser contra la pobresa i les seves causes, contra els desnonaments i les seves causes, contra els talls de subministraments i les seves causes, contra la reforma de l’avortament i les seves causes, contra la LOMCE... El contrari, aspirar a la llibertat de Catalunya obligant al poble a sotmetre’s a les lleis que l’empobreixen és una forma de trair les aspiracions de llibertat nacional.

Ningú aspira a la llibertat de Catalunya perquè el seu govern el maltracti més que el que ho fa el govern del partit popular i la troika. Aquest no és un problema “espanyol”, és un problema de classes, és lluita de classes i, de nou, no és acceptable aquells que estan disposats a acceptar consulta per retallades. Tornant a la nostra història, no es tracta de primer guanyar la guerra per fer la revolució desprès. No es tracta de guanyar la consulta i desprès ja construirem un país més just. Només guanyarem aquesta “guerra” si estem disposats a fer un país nou des d’ara. Als catalans ens cal un nou Estat i, sobretot, un Estat Nou.

Aquests dies hem vist, escoltat, sentit com la gran patronal de Foment (integrada a la CEOE) està clarament contra el procés. No paren de fer declaracions, reunions secretes amb Rajoy,

Rubalcaba... amb un únic objectiu, trencar l’espina dorsal del moviment d’emancipació nacional de Catalunya i a impedir la celebració d’una consulta democràtica. Són els mateixos que exigeixen als govern radicalitzar la reforma laboral amb més baixades de sous, d’impostos, més rebaixes de les pensions, dels subsidis d’atur... La burgesia catalana sap molt bé que podrà explotar millor als treballadors catalans dins de l’Estat Espanyol que no pas en una República Catalana.

En el fons va molt bé als ulls de la gran majoria de la població que siguin aquests “grans burgesos catalans” els Lara, Rosell, Godó... els qui reneguin de les aspiracions nacionals de Catalunya. Quan més lluny millor. Per això el govern Mas, que representa els seus interessos de classe i que aplica com ells la reforma laboral -que CiU va votar amb el PP- als treballadors públics o l’aprofita per carregar-se el conveni de TV3 per baixar els sous i acomiadar treballadors, com pot liderar moralment el procés davant de la majoria del país? No és d’estranyar que a Catalunya les expectatives de vot de CiU siguin continuadament a la baixa i que en cap d’elles aparegui un reforçament de CiU.

A la Catalunya d’avui, on han crescut tant les desigualtats, on 250.000 catalans mengen cada dia gràcies als bancs d’aliments, on milers de famílies han estat desnonades mentre la burgesia o se’ls hi ha tallat la llum o l’aigua. Els treballadors de Panrico, Alstom, TV3, els centenars de milers d’aturats... Veuen un govern que no defensa els seus interessos, que malmet les seves condicions de vida, que ataca els serveis públics i els drets socials mentre privatitza la seva gestió o tanca CAPs i llits d’hospital alhora que fa convenis amb les multinacionals de la sanitat...

El que més allunya a una part de les classes treballadores de la lluita d’emancipació nacional són les retallades, les polítiques neoliberals. Per això cal que les classes populars guanyin l’hegemonia del procés, l’hegemonia social i “enarborin la bandera de la República Catalana” per transformar-ho tot.

Però això és tant important que els sindicats des del primer moment hagin donat suport al dret a decidir. Ara cal liderar-lo, doncs què guanyarien les classes treballadores amb el manteniment de l’statu quo? Res.

La gran majoria de catalans són favorables a la consulta, però

aquesta només es farà si el nombre de partidaris de fer la Consulta SIoSI creix dins d’un procés que no té en els partits el seu centre de gravetat, sinó en “la força de la gent”, en la voluntat majoritària de no sotmetre’s a la legalitat monàrquica i d’anar fins al final amb la reivindicació democràtica.

El NO a la Consulta és reaccionari i el fals federalisme d'esquerres li fa el joc quan nega el dret a la independència en nom de la legalitat de l'estat actual i una reforma constitucional impossible legalment pel bloqueig del PP i menys de la mà d’aquells que van reformar la constitució al dictat de la Troika, doncs no és només un NO a separar-se de l'Estat de la Corona i de la Constitució de 1978, implica seguir sotmetent a les classes treballadores al règim de dominació i explotació de classes. Aquesta és també la gran paradoxa d’aquells “esquerranistes anti-nacionalistes” que en nom d’un suposat internacionalisme s'acomoden al nacionalisme d’Estat... espanyol.

La independència de Catalunya és necessària per trencar aquest Règim opressor, el mateix Règim no deixa altre sortida. Un Estat,

una República Catalana lliure implica obrir un procés constituent on les classes treballadores i les seves organitzacions han de liderar-lo i guanyar l’hegemonia social, canviant radicalment les bases d’aquesta societat basada en l’espoli de la riquesa en benefici d’una ínfima minoria i crear-ne una de nova basada en el bé comú, en la propietat comuna, on la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin una realitat i no només un somni, doncs no renunciem a que Catalunya i les classes populars catalanes contribueixin a que algun dia a l’ideal de “a cadascú conforme a la seva capacitat, a cadascú conforme a les seves necessitats”. Aquesta és la millor mostra de solidaritat amb el pobles i les classes treballadores d’Espanya (com deia Nin) i les d’Europa.

Pel dret a la mobilitat: Tarifes socials pel transport públic!

L’augment del transport públic és un abús i clarament injust amb la majoria de la gent. Cada cop més persones estant sent excloses del dret a la mobilitat. És injust que l’àrea metropolitana de Barcelona tingui el preu dels transport més car d’Europa i alhora el salari mínim més baix. 

És injust que el director d’una multinacional pagui el mateix import que un aturat de llarga durada i que ha esgotat la prestació d’atur amb fills al seu càrrec.

No és gens d’estranyar que les mobilitzacions contra l’augment del preu del transport no s’aturin i comptin cada cop amb més suport social perquè es faci marxa enrere a aquest augment, que és un abús de poder. I és que els números canten: l’augment des del 2010 arriba fins el 32% en alguna de les targetes. Si afegim els augments dels subministraments bàsics com aigua, llum i gas, la vida de moltes famílies són cada cop més insuportables.

És imprescindible que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) faci una tarifa social perquè col·lectius especialment vulnerables com el de les persones aturades i en situació de precarietat laboral o social, a famílies nombroses i/o monoparentals perquè no quedin exclosos de l’accés al transport.

Estem en una situació d’emergència social, els preus s'apugen, els

imatge de les protestes contra l'augment del transport

salaris baixen, s’esgoten els subsidis i la pobresa augmenta. La Barcelona pobre (1.002.441) ja quasi duplica la Barcelona benestant (613.000), un 26% de la població ja és “oficialment” pobre i el 52% dels joves està a l’atur, en una Catalunya on no paren de créixer les desigualtats.

El govern Mas i l’Ajuntament de Barcelona no poden seguir vivint en la insensibilitat social i han d’ampliar la bonificació que s’aplica a les persones que cobren el subsidi no contributiu de 400 euros i ampliar-ho –com a mínim a les persones que els seus ingressos són inferiors a 1,5 vegades l'SMI. Aquesta bonificació representa un descompte de prop d'un 80%, però s’aplica a tant poca gent malgrat la crisi que, segons la pròpia ATM, l'any passat només va representar el 0,15% del total recaptat, 692.363,48 euros.

És cert que el govern de l’Estat ha reduït considerablement les

seves aportacions a l’ATM, però això no és excusa perquè l’ATM es negui a reinvertir els 25M€ que preveu amb l’augment del preu del transport en unes tarifes socials i que empreses públiques o que actuen per concessió pública els directius cobrin uns sous desorbitats mentre cada cop més i més gent es queda exclosa de l’accés al transport públic.

De la mateixa manera que existeix la T-12 per a nens menors de 12 anys, cal estendre-ho i fer-ho d’acord amb el seu nivell de renda amb una tarifació social i per abonaments amb tarifa plana a preu reduït, que a més tindria l’efecte de fomentar i fer créixer el nombre d’usuaris. La política de preus de l'ATM, feta sense tenir en compte les necessitats de la majoria, sembla dissenyada per fer més econòmic el transport privat, en cotxe o moto, que el transport públic. L’actual sistema és un còctel insostenible social i ambientalment.

No pot ser que el govern Mas (amb el suport d'ERC), l'Ajuntament de Barcelona i l'ATM (dirigida per CiU i PSC) es rentin les mans i l'única iniciativa social, basada en el bé comú, que s'ha posat en pràctica sigui la T-11 perquè entre els usuaris del transport públic s'abareteixi el bitllet. Per saber-ne més: http://t11targeta.blogspot.com.es/

Sigui com sigui, la FAVB, la CONFAVB, la PTP, Stop Pujades

Transport... juntament amb milers de ciutadans seguirem fent

protestes i denunciant les conseqüències de les polítiques neoliberals, fins que l’ATM modifiqui l'increment de tarifes de 2014 i es posi el dret a l’ús del transport públic en el centre de les polítiques socials.

Altres artícles: L'augment de la T-10 és un abús de poder:

http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2014/01/desde-que-la-dreta-esta-governant.html

L'homosexualitat no és una malaltia, l'homofòbia si

Si bé es cert que en termes generals avui ser homosexual no és causa directa d'exclusió social com ho era en el franquisme amb lleis que els perseguien com a delinqüents per la seva orientacion sexual, sí que n'és causa l'homofòbia/transfòbia/lesbofòbia o bisexofòbia i les conseqüències que aquesta discriminació sobre les persones que la pateixen.

La societat segueix tenint uns comportaments estàndars basats en el patriarcat, el masclisme i l'heterosexisme i estableix com a dominant un discurs i unes estructures materials i mentals basats en aquests arquetips i pre-judicis. 

El problema no és que una persona sigui homosexual, lesbiana, bisexual o trans, el problema rau en que vivim en una societat on els comportaments homòfobs encara modelen i dificulten la vida de les persones que tenen aquesta opció sexual i la de les seves parelles, famílies... I aquesta homofòbia és una barrera que dificulta la igualtat d'oportunitats d'una manera constant i quotidiana.

No es tracta de "donar més drets" a les persones LGTB. Es tracta de que els seus drets siguin reals i no formals. Aquest tipus de discriminació no es pot diluir dins de "totes les desigualtats", cal actuar sobre les causes que avui dia encara arrelen a la nostra societat amb una llei que incideixi sobre l'educació, l'esport, el treball... Doncs aquestes persones pateixen també "altres" discriminacions: ser dona, ser discapacitat, ser de classe treballadora i barri popular, ser gran i no tenir pensió, emigrant... 

Només cal veure declaracions recents de bisbes de la jerarquia catòlica on es tracta l’homosexualitat com una malaltia o fins i tot la conseqüència d'anar a una escola d'ideologia no catòlica o assignatures com "educació per a la ciutadania" com declarava el bisbe d'Alcalà, Reig Pla, en un seminari universitari (sic) catòlic. Declaracions que, malgrat totes les lleis anti-discriminació, no són perseguides per les fiscalies o arxivades pels jutjats emparades en la "llibertat d'expressió". 

La llei, consensuada per tot el col•lectiu LGTB de Catalunya i fruit de les lluites contra la discriminació, és doncs una fita important que esperem sigui aprovada el mes de juny al Parlament tal i com fou remesa (en tot cas millorada) als diferents grups parlamentaris i que les polítiques que se'n derivin siguin aprovades dins del Consell LGTB, doncs l'homosexualitat no és cap malatia, l'homofòbia potser sí, la bona noticia és que es cura amb cultura !

Intervenció al Parlament (en video) http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/sequencia/videos?p_cp1=6912980&p_cp2=6913316&p_cp3=6913240

Descarregar la Proposició de llei dels drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l'eradicació de l'homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia http://issuu.com/davidcompanyon/docs/proposta_de_llei

“Les causes que provoquen l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia són diferents, i per tant és necessària una llei específica” 

(nota del web d'EUiA)

Comença el tràmit decisiu del projecte de llei contra l’homofòbia al Parlament. Aquest dimecres a la tarda han arrencat les compareixences dels diversos col•lectius i experts en l’àmbit LGTB que, en els propers mesos, exposaran a la comissió d’Igualtat les seves opinions sobre la norma, que reivindica la pràctica totalitat de les entitats LGTB a Catalunya, i que va ser registrada al Parlament a petició seva per part d’ICV-EUiA i la resta de grups d’esquerres.

Aquest dimecres han intervingut en aquesta comissió el president de Gais Positius, Quim Roqueta; el portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, Eugeni Rodríguez; Joana López, de l’Associació de Transsexuals de Catalunya; Elena Longares, coordinadora de Lesbianes a Catalunya; i Emilio Ruiz, president del Casal Lambda. En nom d’ICV-EUiA ha intervingut a la sessió el diputat David Companyon, que, enfront dels grups conservadors que volen retallar la proposta de llei, ha reivindicat que “les causes que provoquen l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia són diferents, i per tant és necessària una llei específica”.

Quim Roqueta ha començat lamentant com les retallades han afectat els col•lectius LGTB, per exemple obligant a tancar, fa tan sols unes setmanes, el Telèfon Rosa que prestava assistència a les persones LGTB. Eugeni Rodríguez, del FAGC, ha recordat per la seva banda tota una sèrie de pràctiques i crims homòfobs succeïts darrerament a Catalunya, com el grup autoanomenat ‘Pilla-pilla’ que assetjava homosexuals a l’entorn de Granollers, la batuda dels Mossos a bars d’ambient del Raval el Dia de l’Alliberament Gai, i ha advertit que el col•lectiu LGTB no tolerarà retallades a la proposta: “Una llei que ens descafeïni i com ens han descafeïnat tota la vida, no la volem”, ha dit. Joana López ha recordat la situació d’especial vulnerabilitat del col•lectiu transsexual i Elena Longares ha ressaltat la manca de visibilitat de les dones lesbianes.

El diputat d'ICV-EUiA ha fet esment en el seu discurs de la recent sortida de l’armari del primer futbolista que ha jugat durant anys en primera línia, l’exinternacional per Alemanya Thomas Hitzlsperger, que es declara gai, que es va produir fa tan sols poques setmanes. Davant d’això, el diputat ha constatat que “seguim tenint una societat patriarcal, masclista, i heterosexista”. “Seguim tenint uns arquetips sexistes que asseguren que uns són superiors, i altres no”, ha lamentat Companyon, que per això ha reivindicat que és necessària una llei específica per combatre les discriminacions que provoquen aquests arquetips.

Companyon ha contestat així els grups conservadors, i especialment el PP, que s’oposa a l’aprovació de la norma. Companyon ha recordat també que segons la memòria de la fiscalia de delictes d’odi, un 16% de tots els delictes de discriminació que es produeixen a Catalunya són delictes d’homòfobia, lesbòfobia i transfòbia. Malgrat això, no hi ha estadístiques completes sobre aquesta xacra. La llei permetria tenir-ne, i a més oferiria instruments per combatre-la. Cal aprovar la norma, ha resumit Companyon, “entre altres coses, també pel dret a la reparació”.

"Els fets s’obstinen en demostrar la urgència de la llei”

L’escoltaven nombrosos activistes LGTB, entre ells alguns de l’Àrea de Llibertats Afectivo-Sexuals d’EUiA, que han assistit a aquesta sessió tan significativa. El seu coordinador, Miquel Soler, ha recordat el caràcter pioner al món d’aquesta norma, i ha advertit que “si aquesta llei fracassa estarem defraudant a col•lectius d’arreu del món que necessiten que algú faci de punta de llança”.

Aquestes compareixences han demostrat “que no es tracta d’una llei sobrera, accessòria, sinó que queda molt justificada i és imprescindible”. Sobre l’argument del PP que considera que fer una llei específica “estigmatitza”, Soler ha respost lamentant aquest discurs “paternalista” i lamentant que “allò que estigmatitza és la manca d’eines contra l’homofòbia”. Ha recordat el caràcter pioner d’aquesta norma al món. “Ens estan mirant des de molts països on la situació és molt més greu que aquí, amb l’esperança que aquest model es propagui”. 

Han estat alguns dels activistes que han assistit a la comissió, com els històrics Armand de Fluvià i Jordi Petit; així com Gerardo Ariza, l’amic de l’empresari gai Juan Andrés Benítez, mort l’octubre del 2013 després de patir un placatge per part de diversos mossos; o les noves entitats EnFemme i el Col•lectiu Transsexuals de Catalunya.

Ara és demà: SI a la Consulta, NO als Pressupostos Antisocials

En el termini d’una setmana el Parlament ha tingut dues votacions molt significatives: La proposició de llei al Congrés dels Diputats de la cessió de la competència per convocar consultes i l’aprovació dels Pressupostos del 2014.

De la combinació de les votacions es pot dibuixar els espais en els quals transcorre el posicionament dels diferents partits i sobretot, les mobilitzacions pel Dret a Decidir o contra les retallades als drets socials. En la combinació d’ambdues, com va fer moltíssima gent l’11 de setembre de 2013 és on crec que situar els fonaments de la Catalunya que volem.

La votació majoritària no ha expressat, però, aquesta combinació de lluita nacional i social. Ha estat el SI a la Consulta i SI als Pressupostos. És l’acord CiU-ERC que vincula la consulta uns Pressupostos clarament continuadors d’aquells que CiU va pactar amb el PP envers les retallades en polítiques socials, seguint els “manaments” de la Troika. Sens dubte era un mal averany la pròrroga del Pressupost del 2013. ERC ha donat suport a uns comptes de dretes, neoliberals, privatitzadors.

Per mostra un botó: Les partides en  salut és redueixen el 16,3%, la despesa en ensenyament per alumne cau un 28%. El conjunt de la despesa social es situa a nivells de 2004... amb un milió de catalans més, amb un 23% de la població en atur, amb un 55% dels joves sense feina. 

Cap desacatament a les imposicions del Govern Rajoy, als límits de dèficit, cap impost adreçat a les grans fortunes, etc.. Vincular Consulta i Pressupostos és un segrest de la democràcia que reclamem a l’Estat, al qual ERC no hauria d’haver-se prestat.

ICV-EUiA s’ha situat clarament en el SI a la Consulta perquè la ciutadania s’expressi democràticament sobre la relació de Catalunya amb Espanya i el NO als Pressupostos que segueixen carregant sobre les classes populars i en cap cap sobre els que més tenen, en una Catalunya que es situa al capdavant de les desigualtats socials.

Cap esmena, ni cap de les propostes d’ICV-EUiA per augmentar els ingressos ha estat acceptada per CiU i ERC. per gravar les rendes altes i activitats més contaminats, atacar el frau fiscal, augmentar la base impositiva de l’impost de successions a qui hereti més d’1M€ o l’impost de Patrimoni. Aquí teniu un resum de les propostes per recaptar més de 2.000M€ http://www.icveuia.cat/icv-euia-presenta-ms-dun-centenar-desmenes-a-la-llei-de-mesures-per-recaptar-ms-de-2-071-milions-deuros/

Aquest era el compromís: 100% amb el Dret a Decidir SI, 100% en defensa dels Drets socials. A les mobilitzacions i les lluites, als ajuntaments i al Parlament. Però aquest espai en el que és situa ICV i EUiA no és un espai “propietat” de la coalició, és un espai en construcció, que cal engrandir, enfortir i ampliar basat no en la “gestió” sinó en bastir alternatives compartides per la transformació real.

En aquesta perspectiva és situa la trobada “Ara és demà” que el proper 1 de febrer a l’antiga fàbrica de Fabra i Coats (http://araesdema.cat/). 

És, ha de ser, un primer pas no només de debat i diagnosi pel bé comú, sinó d’accions de transformació, denúncia o desobediència civil, on l’activisme social hi té el paper clau en la confluència amb altres espais, moviments i superar els "patriotismes" de partit.

Un pas més en la ConsultaSIoSI

La votació del Parlament de Catalunya en la qual 87 diputats i diputades de CiU, ERC, ICV-EUiA i 3 del PSC que no van seguir la consigna de vot de la direcció del seu grup i amb la resta de diputats i diputades van aprovar enviar una proposició de llei Congrés dels Diputats en la qual es demana que aquest aprovi la cessió de la competència (d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució que preveu transferir o delegar a una Comunitat Autònoma una competència exclusiva de l’Estat) per organitzar referèndums a Catalunya i així fer una  consulta al conjunt de la ciutadania envers la relació de Catalunya amb Espanya. 

La cessió és una de les vies mitjançant la qual es pot donar resposta a la voluntat majoritària del poble català tal i com s’ha expressat a les massives mobilitzacions des del 2010.

La votació és el primer pas en el terreny legal més enllà de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament ara fa un any. És el primer pas efectiu per exercir el dret a l’autodeterminació, que té l’expressió concreta a la pregunta i la data de la Consulta, el 9 de novembre de 2014. Aquest era l’acord. Però la pedra angular segueix sent la celebració de la consulta. Aquest element és cabdal i substantiu.

L’aprovació per part del Congrés dels Diputats d’aquesta proposta de llei, implicaria la celebració d’un referèndum dins “d’un pacte de legitimitats” entre l’Estat Espanyol i Catalunya en la línia del que va succeir entre el Canadà i el Quebec o entre la Gran Bretanya i Escòcia. Era imprescindible proposar a qui ostenta la “sobirania” que, per sobre de la visió “nacional espanyola”, prevalgués una consulta democràtica àmpliament reclamada per la ciutadania.

La consulta, encara que dins la legalitat espanyola, es rebutjada frontalment pels  partits que representen el nacionalisme d’Estat. Per ells fóra com reconèixer la sobirania de Catalunya (i per extensió del País Basc, Galícia...) i que la legitimitat del Règim s’ha de basar en la democràcia per sobre de la legalitat de la Constitució de 1978 on la nació espanyola “unitària i indissoluble” desposseïa de sobirania  les anomenades “nacionalitats històriques” i que consagrà al restauració borbònica desprès de la dictadura feixista.

Tot indica que les Corts espanyoles rebutjaran majoritàriament aquest pacte polític perquè la ciutadania de Catalunya sigui consultada. PP, PSOE, UPyD, UPN ja s’hi ha pronunciat clarament en contra i que Izquierda Unida (IU) i les forces de les esquerres nacionalistes (Bildu, BNG, GBAi...) hi votaran a favor.

El “plan de Rajoy” no és altre que impedir la consulta

En aquesta estratègia té el suport del PSOE a l’Estat i de Ciudadanos al Parlament. Malauradament el NO a la Consulta de PP i C’s és la negació  a trobar una solució democràtica a una realitat: l’esgotament del model autonòmic i el trencament del “pacte constitucional” que implica la sentència del Tribunal Constitucional, però també la reforma de l’article 135 que consagra el governs de l’austericidi i la deutocràcia. PP i C’s van votar no a cap consulta i a cap pregunta. Aquest és un altre dels espais: NO a la Consulta i NO als Pressupostos.

La direcció del PSC ha decidit “sindicar” el vot dels altres 16 diputats a les rengleres del “NO” a la consulta i fer-ho al·legant que els governs espanyol i català no han arribat a un acord previ a la petició de transferència de la competència per fer el referèndum, malgrat el Govern Rajoy s’ha negat a qualsevol acord. És un error “igualar” a qui té la potestat de transferir la competència amb qui la demana. A qui vol fer la consulta i a qui la nega amb “por tierra, mar y aire”. No és el mateix i en tot cas el PSC supedita la seva acció política  a allò que facin Rajoy i Mas... tot evitant incomodar al PSOE.

El vot del PSC debilita el camp del “dret a decidir”. Fa menys creïble la seva proposta federal. Quin federalisme és aquest que per existir necessita el vist i plau de Rajoy i nega una consulta als ciutadans de Catalunya? Alhora, s’allunya d’una part molt significativa de militants i votants del PSC partidaris, com la gran majoria de la població, de que és faci un referèndum i el poble decideixi i no comparteixen la necessitat de recolzar a CiU per fer la consulta. 

Bona prova d'això, és que lluny d'apaivagar-se amb mesures disciplinàries, la crisi s'ha agreujat dins d'un PSC que ha deixat de ser, com li agrada als seus dirigents definir-se: "un mirall de la societat catalana".

La CUP van optar, tot i haver signat la proposta de llei, per abstenir-se subratllant que no reconeixen la “legalitat espanyola”. La seva abstenció va impedir que la votació assolís els 2/3 dels vots, una xifra simbòlica en la dialèctica de la legitimitat doncs és necessària per aprovar un canvi de marc legal com per exemple l’Estatut o altres lleis similars. Potser una tàctica de votar dos que sí i una abstenció hagués estat més útil. La seva abstenció s'emmarca, però, en el SI a la consulta, la pregunta i la data, en el mateix espai d'un NO als Pressupostos que són “una declaració de guerra a les classes populars”. 

Els Pressupostos continuen malmeten les condicions de vida de la majoria, consoliden els anteriors pressupostos de CiU i PP: retallades en els serveis públics,  en sanitat, educació, serveis socials, cultura, suport als municipis, accés a l’habitatge... Els Pressupostos seran legals però no legítims, i aquesta no pot venir d'una partida per fer la consulta com pretèn ERC. 

El govern de Mas segueix submís a les polítiques neoliberals, cal fer-los fora, socialment són el més semblant al govern Rajoy, per això provoca tants dubtes en els que pensen que no acabarà desobeïnt l'Estat per convocar una consulta que és irrenunciable per la majoria dels catalans. 

L'espai que representa la CUP,  Procés Constituent, 

ICV i EUiA, el que poden representar sectors del socialisme d'esquerres favorables al dret a decidir o els moviments socials, sindicats, organitzacions defensores dels drets civils, etc.. 

Tots aquests espais expressen, per separat i amb diferències, la necessitat de canviar l'hegemonia social i tots ells enllacen amb la mobilització popular, bé pel Dret a Decidir -inclòs el dret a la independència- indissociable dels drets socials. 

Cap espai té, però, prou força per separat per canviar l'hegemonia social del neoliberalisme en favor dels interessos de la majoria i, es torna cada cop més imprescindible, trobar-se no només en les lluites, sinò també compartir aquests espais i no competir per ells.

El Decret de Pobresa Energètica, màrqueting en mans del Govern

El Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU i ERC, aprovarà el mal anomenat Decret Llei sobre la “Pobresa energètica”.

Què sentirem als mitjans? Que queden protegides de talls de subministrament entre els mesos de novembre a març les famílies que no puguin pagar. Però quines famílies podran acollir-se? Les que tinguin uns ingressos per sota de 569,12€ mensuals (7.967,73€ anuals). És a dir, cobrar 600€ mensuals t’impedeix accedir a les condicions que estableix el Decret, i tothom sap que bé es pot viure amb 600€ desprès de pagar el menjar, l'habitatge, els rebuts...! Aquí teniu el Decret: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/dllei-modifica-codi-consum-cataluny

Què passarà amb l'import dels rebuts que la família no pot pagar? El deute acumulat s’haurà de pagar en el termini que s’acordi amb la companyia, prorratejat en sis mesos. L’Agència de Consum farà de mitjancera entre les famílies i les companyies, però aquestes tindran la darrera paraula fora dels mesos de “treva hivernal”... poques vegades la paraula "treva" ha estat més falsa.

No només no és cap solució, sinò que pot acabar endeutant a les famílies per anys amb les companyies subministradores. Una vegada més propaganda per fer bullir l’olla i tranquil·litzar consciències davant una realitat cada cop més evident, més crua, més difícil d’amagar: l’augment de la pobresa, l’augment de les desigualtats socials, l’augment de la malnutrició infantil...

Les dades ens diuen que a Catalunya el 26,7% de la població està en risc de pobresa, les pròpies dades de l’IDESCAT reconeixen que el 13% té dificultats per poder pagar les rebuts i es calcula que gairebé un milió de persones no podran mantenir encesa la calefacció aquest hivern. Creu Roja en el seu darrer informe assegura que el 58% de les persones que atén pateix pobresa energètica: és a dir, no poden escalfar adequadament el seu habitatge o no poden pagar els rebuts de la llum, aigua o gas.

Les causes que generen aquesta precarietat energètica estan clarament vinculades a la crisi, l’atur i l’exclusió social i als alts preus de l’energia, l’aigua, el gas etc. Les conseqüències són clares; Tall dels subministres per les companyies i per tant, risc d’endeutament, impacte sobre la salut física i mental de les persones, especialment de la gent gran.

Els talls dels subministraments de la llum, l’aigua o el gas en ple hivern s’afegeix a la cadena de drames socials com els desnonaments. L’empobriment no és una qüestió estadística, són centenars de milers de famílies, són nens que han d’estudiar amb fred, són gent gran que no pot escalfar-se o posar la rentadora.

El Decret aprovat per CiU i ERC és una declaració de covardia. No generalitza a tot l’any l’impediment del tall dels subministraments, les famílies acumularan el deute i si no el poden pagar de novembre a març, com podran d’abril a octubre? Com podran pagar el rebut actual i l’endarrerit? Es converteixen en deutors de les companyies subministradores i si no poden pagar els faran el tall a partir del més d’abril. Això sí, desprès d’una farragosa carrera d’obstacles burocràtics que cal fer en els 10 dies desprès de rebre el primer avís de tall.

Com sempre el govern d’Artur Mas és fort amb els dèbils i dèbil
amb els forts. Naturalment deu ser més prioritari socialment seguir subvencionant La Vanguardia que crear un fons social per fer front a aquesta situació d'emergència social i sobretot, no preveu cap mesura, impost o compensació perquè una part dels beneficis d'Endesa, Gas Natural-Fenosa, Iberdrola, HC Energía, Repsol, BP i CEPSA, etc.. es destini a la creació d’aquest fons social.

El preu de l'energia –l'electricitat ha pujat un 80% en els darrers deu anys– i la progressiva mercantilització del mercat energètic, que ha beneficiat a les principals operadores de l'Estat, quasi totes elles privatitzades pels governs del PP i el PSOE en les quals podem trobar a nombrosos exministres d’ambdós partits en un magnífic exemple de “portes giratòries” del sector públic cap el privat d’aquells que van aprovar lleis fetes a mida d’aquesta oligarquia.

I mentre tota això passa, quasi en silenci, quasi sense ningú que ho
expliqui, les empreses subministradores van augmentat els rebuts i van augmentant de forma escandalosa els seus beneficis multimilionaris a costa de fer cada cop més difícil l’accés a uns serveis bàsics i imprescindibles per una vida digna.

Reprodueixo el manifest de l’Assemblea d’Aturats i Aturades sobre el Decret

DAVANT UN DECRET LLEI QUE DEFRAUDA LA LLUITA CONTRA LA POBRESA ENERGÈTICA

Al llarg de l'any 2013 el moviment de treballadors/es sense ocupació de Catalunya al costat d'altres entitats va presentar mocions en diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Barcelona, que finalment van ser aprovades, en defensa del dret de les persones i famílies sense feina i recursos al subministrament dels serveis bàsics d'aigua, llum i gas, i en conseqüència, que no patissin el tall d'aquest subministrament per impagament de les factures, sense generar per això un deute impagable.

El 7 de novembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una Moció sobre pobresa energètica que intentava respondre a aquesta demanda, i que obligava al Govern de la Generalitat a desenvolupar les lleis i normes per fer-la efectiva.

El 23 de Desembre de 2013, el govern promulgava el Decret Llei 6/2013 pel qual es modifica la llei que regulava el Codi de Consum de Catalunya, on s'estableixen normes i requisits per a la suspensió del tall del subministrament de llum i gas durant el període de novembre a març (ambdós inclosos) per a les persones i famílies que acreditin la seva situació de vulnerabilitat, mantenint l'obligació de pagar el deute acumulat entre el període d'abril a octubre del mateix any.

Davant aquest Decret del Govern de la Generalitat signat pel President Sr Artur Mar i el conseller d'empresa i ocupació Sr Felip Puig , volem manifestar:

1.- Ens sentim decebuts i burlats, davant d'una limitació temporal absurda i irracional. Les persones i famílies sense feina i recursos necessiten aquests serveis bàsics de llum i gas durant tot l'any: Il·luminar les llars, cuinar el menjar, permetre el funcionament de la nevera per conservar els aliments, rentar la roba, etc.

2.- Mostra una gran insensibilitat social, i poc sentit de la realitat, exigir el pagament del deute pel subministrament d'aquests serveis a persones i famílies, que sense ocupació ni recursos suficients seguiran sense poder fer front al deute acumulat. No es pot hipotecar el futur de la ciutadania en condicions de vulnerabilitat!

Per tot això, exigim al Govern de la Generalitat la modificació d'aquest decret llei abans que finalitzi el mes de març de 2014, de manera que s'ampliï a tot l'any la suspensió del tall de subministrament de llum i gas al col · lectiu de persones i famílies en condicions de vulnerabilitat, i que es condoni el deute per impagament d'aquests serveis a aquestes persones i famílies.

Exigim també, que la condonació d'aquest deute vagi a càrrec dels beneficis de les empreses de llum i gas, i que mentre això no es faci efectiu el Govern de la Generalitat assumeixi la responsabilitat pressupostària que li correspon, i no derivi als ajuntaments la totalitat de la càrrega d'aquest deute.

Requerim al Govern de la Generalitat a posar en marxa amb criteris de transparència, integració i respecte a la pluralitat social la Taula sobre pobresa energètica que compleixi les funcions contingudes en la moció. En aquest sentit reiterem la nostra sol · licitud en tant Coordinadora del moviment de treballadors/es sense ocupació de Catalunya a participar en aquesta Taula.

Prat del Llobregat, 8 gener 2014