Raons per canviar el nom al carrer Secretari Coloma

Aquest dies ha ressorgit el debat sobre el canvi de nom del carrer Secretari Coloma, un carrer que neix (o acaba) a la Travessera fins la Ronda del Guinardó, recorrent Camp d’en Grassot, Gràcia Nova i la Salut al Districte de Gràcia.

El debat ha agafat embranzida per dos motius: primer per la proposta de canvi de nom de l’Institut (que porta el mateix nom del carrer) pel de Pepe Rubianes – l’actor galaico-català- o Josep Moncada –l’escriptor en català de la Franja, l’obra més coneguda és Camí de Sirga i que fou veí de Gràcia- i desprès per la proposta a l’Audiència pública del Districte d’un veí demanant el canvi de nom del carrer, tot explicant les seves raons fonamentades en la idiosincràsia de Joan de Coloma, més conegut pel Secretari Coloma.

En ambdós casos l’Independent de Gràcia va fer-se’n ressò i va publicar una enquesta on es veia que la proposta té el suport popular. Fins i tot, el digital La Tortuga de Gràcia va aprofitar per fer-se la “inocentada” d’enguany.

Fa molts anys que entre el veïnat i, sobretot, a l’Institut se’n parla i la Comissió del Nomenclàtor del Districte en va prendre nota fa un temps. Sembla que ara es belluga.

Sempre hi ha hagut, però, els “defensors” de no canviar els noms. Les seves raons sempre són tècnico-economicistes i es camuflen darrera d’evitar “molèsties” al veïnatge i comerciants. També parlen dels costos... però per veure que no és un caprici...

Qui era Joan (o Juan) de Coloma? Aquí teniu una breu ressenya:

Joan de Coloma (Borja, Aragó, 1442 - Saragossa 1515), va ser secretari dels Reis Catòlics. Defensor acèrrim de la Inquisició, va aconseguir la seva instauració a Castella í la creació del Tribunal del Sant Ofici del qual en va ser secretari i va donar el seu suport perquè aquesta entres al Principat de Catalunya. Va ordenar tortures i va dictar condemnes a la foguera a les persones que la Inquisició sentenciava com a culpables d’heretgia.

Fou partidari de l’expulsió dels jueus, malgrat haver-se casat amb una conversa. Va signar el Decret, en nom dels Reis Catòlics, de la seva expulsió dels regnes de Castellà i Aragó. Les seves possessions territorials eren dins el regne d’Aragó, com la baronia d’Alfajarín, i de València, i des de 1512 fou comte de Salinas. (Fonts Vikipèdia, Graciapèdia i Arxiu de la Corona d’Aragó) 

El carrer Secretari Coloma no sempre s’ha dit així. Abans es deia Pau Alsina i abans es va dir de l’Escorxador (que es el que hi havia en els terrenys del que ara és la caserna) i abans carrer d’en Jordà. En Pau Alsina, barceloní fou teixidor i té l’honor de ser el primer diputat de classe treballadora, va ser escollit per representar al Partit Republicà Democràtic a les Corts Generals l’any 1869. També va ser regidor per Barcelona.

Es veu que un carrer de Gràcia porti un nom que El Periódico qualifica, amb altres noms com Antonio López (esclavista) o Espartero (que va bombardejar Barcelona des de Montjuïc), personatges amb un passat gens gloriós que donen nom a carrers de Barcelona, com la “ruta de la infàmia” no és cap molèstia per alguns defensors del “status quo”. Però pels que cada dia hi hem de passar o portem als nostres fills a l’Institut, que passeja el nom de Secretari Coloma per totes les seves activitats, és molt més que una molèstia... és una vergonya per a tots els graciencs i gracienques!!.

Es ben cert que a Gràcia hi ha altres carrers amb noms bé amb poc interès o amb nul·la vinculació amb el nostre territori (com per exemple: Pare Lainez que abans és deia Émile Zola, evocant al gran escriptor francès) i que contrasten amb noms tant nostrats com Llibertat, Fraternitat, Progrés o dels qui la van urbanitzar Rovira, Massens, Grassot, les Tres Senyores... però pocs son tant sagnants com el del Secretari Coloma, que, a més, dona nom a un Institut d’Educació!! Quin exemple pels nostres nois i noies!!

Esperem que el vent de la raó ompli les veles del canvi i el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova tinguin un carrer i un Institut amb un nom ben digne.

En record d'en Justo Domínguez

Quan el divendres 30 a la nit la Montse Vilalta em va trucar per donar-me la notícia de la mort d’en Justo Domínguez vaig sentir la imperiosa necessitat d’escriure... al twitter vaig deixar alguns pensaments d’urgència, de ràbia... i vaig començar a omplir ratlles sobre el paper... era una manera d'acomiadar-me d'ell, d’abraçar-lo i dir-li que seguirem.

L’any 2011 es va acomiadar de molts de nosaltres amb una terrible notícia: la mort d’en Justo. Per més que esperada...sempre procures mentalment que sigui una mica més lluny... però ell n’era el primer coneixedor... aquests dies tothom et diu com sobtava la tranquil·litat amb la que t’explicava el procés de la seva malaltia, te’n parlava com si estigués referint-se a un altre!!

El seu enterrament ha estat el més nombrós que jo hagi vist mai... gent de totes les maneres de pensar i de fer; naturalment molta gent de la UGT i el PSC, de CCOO, de l’esquerra en general... però molta, molta gent del barri, del centre cívic, de la coordinadora d’AMPAS, de l’associació d’amics i amigues de La Sedeta, treballadors del Districte, les infermeres que l’han cuidat en les seves anades i vingudes a l’Hospital del Mar... 

Se’n va anar sent estimat, molt estimat i amb les notes de La Internacional, la cançó d’Eugène Pottier que va dedicar als herois de la Comuna de París i que ha esdevingut en l’himne dels treballadors que com ell, lluitaven per un món lliure d’explotació de l’home per l’home.

La darrera vegada que vam tenir l’oportunitat de xerrar m’ho va dir d’aquella manera que ell deia les coses, molt serenament... David me queda bien poco!! Havia de tornar a ingressar a l’hospital. Era ben conscient que les darreres proves havien resultat de mal averany i el càncer anava guanyant un terreny, el del seu cos, al qual ell sempre li havia presentat lluita, lluita ferotge durant 30 anys.

Et parlava de la malaltia de la mateixa manera que parlava de tots els projectes que tenia al cap, amb coneixement, sabent de què parlava, donava igual si parlava de l’hort del pati de La Sedeta i dels nens i nenes als que ell ajudava a cuidar-lo, o si ho feia sobre el futur de la humanitat, els mercats o el govern de torn...

El vaig conèixer fa ja uns quants anys, com a veí del barri de Camp d’en Grassot. Per als meus ulls de militant de l’esquerra transformadora, ell era un reformista... de la UGT. Vaja que no em delia per coneix-se’l. 

Va ser arran d’una de les lluites contra el tancament de l’IES de La Sedeta que va replegar el suport de totes les escoles públiques de Gràcia, seria cap a l’any 1997 i es dóna la casualitat que en Coscu –l’anterior secretari general de les CCOO- també portava el seu fill a una escola del barri i van coincidir en la defensa de La Sedeta. Podríem dir que va ser el neixament de la coordinadora d'AMPAS de Gràcia, on va tenir un paper fonamental tots aquests anys.

La primera conversa “seriosa” que vaig tenir amb el Justo va ser llavors. Em va impressionar. Jo li parlava de conceptes i ell d’organització. Sempre ha estat un organitzador, però amb una “rara” habilitat: la de saber implicar-te, la de fer-te compartir la il·lusió per l’objectiu. Ell, que havia estat secretari general de la UGT, no era un tipus cregut, que imparteix lliçons... al contrari, sempre escoltava amb una humilitat que ja m’agradaria a mi tenir! En Justo donava mestratge... potser sense saber-ho!

No “conec” doncs el Justo del que parlen els diaris aquests dies, per a mi el Justo era profundament d’esquerres (igualitari, de la cultura del treball i la lluita, unitari, enemic dels afalacs, convençut de lluitar per una societat d’homes i dones lliures, defensor dels drets socials i les obligacions vers la societat, crític amb el poder i les lluites pel poder...). Parlava amb orgull de classe de la seva època de sindicalista a TMB, dels amics comuns que teniem: la Mercè Claramunt i en Miquel Bonilla i, sobretot, de la seva família, la seva dona (també treballadora a TMB) i els seus fills.

Era un luxe tenir algú com ell al cantó. Per mi era un ciutadà il·lustre de Gràcia... tant com l’Albert Musons, un altre “vell rocker” socialista. Espero que més aviat que tard se'l reconegui com a tal.

Alguns de vosaltres sabeu que el mes de març em van acomiadar de la feina... aquest trasbals (com tot...) va tenir alguna cosa bona: una d’elles i de les millors era passar-me alguns divendres al matí per La Sedeta i compartir un cafetó al bar amb el Justo, sempre va tenir paraules d’ànim davant l'acomiadament, però també d’exigència.. “aprovecha el tiempo, formate...”. La seva alegria quan va saber que havia guanyat i tornava a la feina va ser emocionant.

Ell era, com molts de la seva generació, un autodidacta, havia tingut la mala sort de viure en el franquisme, aquella època en la que la gent del poble no tenia altre accés a l’educació que la que un mateix es buscava i ell sempre estava aprenent!!

Una conversa amb ell era començar per fer un repàs de política, de crítica política i us asseguro que no tenia pèls a la llengua... sempre estava a l’aguait de tot, sempre preguntava el teu parer i tenia aquella manera de fer que mai t’imposava la seva opinió per ferm que la defensés... i mira que ens havíem discutit sobre la socialdemocràcia, el govern Montilla, Zapatero, el dret a decidir (del qual t'arrugava el nas, però n’era favorable més favorable que de obligar a cap poble contra la seva voluntat... ell tenia ben clar que era federalista i era crític amb el que anomenava seguidisme del PSC respecte de CiU en el terreny nacional), sobre les primàries entre Hereu i Tura (ell a favor de l’Hereu), sobre ICV-EUiA (li agradava molt en Ricard Gomà...); però també podíem anar fins la guerra civil i tornar.

En Justo em recordava un oncle meu, el tio Daniel, vell militant del PSOE basc, company del Ramon Rubial a l’executiva del socialistes bascos i que, com tants altres, va morir, ja de vell, exiliat a França. Eren gent fetes d’una peça, socialistes i espanyols alhora, però espanyols d’aquells que no concebien Espanya de cap altre manera que la federal, la de la suma i no les imposicions, la del respecte i aprenentatge de la diferència... aquella Espanya de llibertats i republicana que va ser assassinada per Franco i repudiada desprès pels qui havien de lluitar pels seus valors...

Com us deia tenia un munt de projectes...un dels darrers era l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta. La reforma de la plaça de La Sedeta i la possibilitat d’allotjar-hi un centre de serveis socials, va comportar un debat molt agre al barri, una part de tota l’oposició que va suscitar el projecte de reforma tenia un fil conductor: aquella síndrome de les societats benestants que ho volen tot, però res a la vora. Això el trasvalsava...

D’aquelles veus, totes contràries al projecte, no n’hi havia cap que enraonés en clau de futur sobre la necessitat d’equipaments a Camp d’en Grassot i quins. En tot el procés va mancar reflexió, sobre tot veïnal. Aquesta manca d’estructura social, de xarxa social al barri el preocupava molt.

"L'esquerra s'ha deixat pendre l'espai i això ho pagarem molt car...". Va començar a treballar en un projecte comunitari “a favor” i “no a la contra”, era la que tants de cops vam parlar: participació, memòria històrica, gastronomia, esport, actes festius, comunicació... era el que poc temps desprès veuria la llum: l’Associació d’amics i amigues de La Sedeta i projectes com la recuperació de la Memòria industrial de La Sedeta (sindical, de dones, històrica...) i que es va presentar al Districte com a projecte... esperem que es rescati del calaix!!!

A en Justo la gent li tenia molt de respecte, aquell respecte que neix de la manera de ser i de fer, el mateix que li van demostrar a la seva família el dia de l’enterrament, el que neix de l’orgull d’haver fet en la vida el que havíem de fer.

La Sedeta sense ànima

Finalment s’han confirmat els mals auguris i el bar de La Sedeta ha tancat. 

Fa mal als ulls veure els prestatges buits, la barra del bar tant neta, les taules sense vida i la gent que hi deambula orfe… preguntant-se quan hi tornarà ha haver-hi algú servint. Ara s’hi pot accedir per seure’s a llegir el diari… però, es clar, sembla una sala d’espera!, com deia un dels habituals de la partideta de cartes. 

La gent demana i alhora se’n fa creus… els comentaris són de tota mena i cap agradable, fins i tot la rumorologia comença a fer-se un forat sobre els motius que han fet que el bar hagi quedat sense ningú darrera la barra… vaja que els conserges i l’Espe van de bòlit donant explicacions: 

- Aviat posaran unes màquines de cafè i begudes
- Quan?
- No ho sabem, però esperem que la setmana que ve.
- I això no ho podien haver previst?
- Senyora, que vol que li digui… 

Les més repetides: 

- Però quan tornarà a funcionar el cafè?
- A qui li donaran?
- Però la Dolors ja no vindrà més?
- Dos mesos com a mínim? 

Una senyora s’exclamava… això és intolerable!! L’ajuntament diu que no té diners i aquí tanquen el bar… estava convençuda que són “retallades”. 

La veritat és que costa saber que ha passat, com un fet que era conegut de fa mesos (la Dolors ja havia anunciat que no renovaria la concessió del bar) s’ha deixat passar fins al punt que el termini per presentar-se al nou concurs acabava el mateix dia que la Dolors deixava el bar… sense ningú a qui explicar-li com ha estat el projecte que ella ha dut a terme durant més de 10 anys, presentar-li la clientela, els proveïdors… 

Tothom tem que el nou/nova adjudicatari/a del bar no pugui fer-se’n càrrec fins d’aquí uns mesos i mentrestant?… màquines de “vending”… la veritat és per llogar-hi cadires!!! 

Crec que la gent és mereix una explicació doncs estem parlant de l’administració d’un espai públic que dona un servei a molta gent de Camp d’en Grassot. 

Sens dubte els/les que han gestionat tant malament aquest tema per a ells deu ser un tema “menor”, una futesa… però si s’estimessin una mica La Sedeta veurien el mal que han fet, ja no parlo que la gestió allò públic hauria de ser “exemplar” sempre… sinó del munt de gent de totes les edats pels quals La Sedeta i el bar formen part de la seva quotidianitat. 

No vull ni pensar que haurien dit els actuals consellers de CiU, ara en el govern, si això hagués passat estant ells a l’oposició. Però si que demano: Per quan les explicacions?

Cal evitar el tancament del bar de La Sedeta!!

Increïblement aquests darrers dies de l’any al bar de La Sedeta hi ha preocupació: costa de creure, però és possible que el bar s’hagi de tancar temporalment.

Resulta que el termini per presentar ofertes per l’adjudicació de la concessió del bar no acaba fins el 31 de desembre... el mateix dia que acaba la concessió de l’actual adjudicatària: la Dolors que ja va comunicar fa mesos que iniciava un nou projecte personal i que no renovaria la concessió del bar.

Calia, doncs, fer una nova adjudicació i iniciar tots els tràmits administratius... però no s’ha fet amb prou previsió. Això implica que els tràmits de convocar la mesa d’adjudicació, notificacions, fiances, contractes, assegurances i demés, lògicament, no estigui a temps per fer el relleu del bar entre la Dolors i el nou/nova adjudicatari/a.

Ara, des del Districte, s’està buscant a tort i dret algú que pugui fer-se càrrec del bar mentre dura tot el procés administratiu, però es clar, no és gens fàcil trobar-ho a “cuita-correns”.

Si no se’n pot fer càrrec ningú, es possible que el bar del Centre Cívic hagi de tancar-se durant tot el temps que duri “la paperassa”, segurament uns dos mesos si no apareix cap entrebanc més.

Realment sobta la poca capacitat de previsió. Sembla que l’adjectiu “dels millors” cada vegada bé més gran.

Ha de ser dur per algú que ha dedicat cos i ànima a aixecar un bar no només com un negoci on guanyar-s’hi la vida, sinó com un projecte comunitari. La Dolors ha aconseguit del bar fer-hi un espai per on ha passat bona part de la gent que fa possible els projectes del Centre Cívic.

Ha estat l’ànima durant més de 10 anys d’aquest espai amable i acollidor que és el bar del Centre Cívic, per on setmanalment hi passen centenars de persones, punt de trobada per fer la partideta a les cartes o al dòmino, al billar o els escacs, espai per trobades i menjars populars...

Si La Sedeta és quelcom més que un Centre Cívic on es fan activitats, el seu bar és un dels espai vertebradors del barri: ampli, amb preus econòmics, amb bona llum, connexió wi-fi i com deia abans, tot adobat pel bon tracte i servei.

Ni el bar del Centre Cívic es mereix una “aturada tècnica” que pot fer que molts dels seus clients hagin de “buscar-se la vida” durant un bon temps; ni la Dolors és mereixia un comiat així desprès de tanta anys al capdavant del bar,; ni el nou/nova adjudicatari/a... que haurà de remuntar una situació que li vindrà sense haver fet res per merèixer-ho.

En fi.... Dolors et trobarem a faltar. Una abraçada ben gran!!

Escola Univers: La regidora Fandos no porta bones notícies per Nadal

La notícia, cada cop més escampada, de que no s’iniciaran les obres de l’escola Univers de manera que permetin fer “el trànsit” dels nens i nenes que van començar en els barracons (mòduls) de la Plaça del Poble Romaní a la nova Escola Univers està deixant a tothom incrèdul. (Veure l’article de L’Independent http://bit.ly/tk1IOA)

L’educació va ser l’eix prioritari de l’anterior mandat a Gràcia, el salt va ser molt important, doncs veniem d’un dèficit gran en relació a la resta de Barcelona. Com diu l’editorial del setmanari gracienc: mèrit de tots i totes… però d’uns més que d’altres, com s’està veient ara.

L’escola Univers quan va ser programada ho fou perquè en tres anys estaria construïda la nova escola… sinó mai no s’haurien adjudicat les places pels nens de 3 anys, ni els pares i mares haguessin optat per dur-hi els seus fills.

Ja l’any passat el grup parlamentari de CiU, amb el recolzament del PP, va aprovar una esmena que permetia al govern no incloure la partida pressupostària per l’escola Univers. Una esmena que remetia a un informe sobre la seva “viabilitat”… sembla que al Parc de la Ciutadella ningú els ha informat que hi ha desenes de nens i nenes esperant i que no poden seguir el seu itinerari educatiu en aquest mòduls.

L’any 2009 el Districte de Gràcia va fer un importantíssim esforç per adquirir els terrenys de la benzinera del carrer Bailen on s’ha d’ubicar la futura escola. A més, degut a l’escassetat de sòl (i més encara de sòl públic) a Gràcia, el projecte comptava amb la possibilitat de fer-hi un pàrquing en el soterrani i una nova Escola Bressol. Ara tot això se’n pot anar en orris?

L’Ajuntament de Barcelona i l’alcalde Trias, el Districte i la Regidora reaccionen a temps o ens trobarem abocats a una situació indesitjada i indesitjable que tenen per principals víctimes els nens i nenes i els pares, el seu projecte escolar, posa en qüestió el model educatiu i el mapa i els itineraris escolars de la Vila i Camp d’en Grassot.

No és de rebut que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia facin de portaveus dels incompliments de la Generalitat, reunint-se amb les famílies per donar les males notícies. Haurien de posar-se al capdavant de la reivindicació dels pares i mares que volen allò que el govern de Catalunya els hi va prometre i és la seva responsabilitat i que no es altra cosa que una educació de qualitat i de proximitat a la xarxa pública.

Això és el que centenars de pares i mares de Gràcia van demanar en la concentració davant el Districte del passat 18 de novembre convocada per la Coordinadora d’AMPAS de Gràcia per reivindicar els equipaments escolar del Districte: Escola Univers, Institut Vallcarca, Escoles Bressol Jaen i Capolino…(vegeu el bloc http://senseescolabressol.blogspot.com)

Del contrari estan actuant, volgudament o no, d’emissaris de la xarxa concertada o privada, que al final vol dir més despesa pels pares i més benefici pels centres.

Com que la situació és insostenible i absurda alguns buscaran totes les maneres de fer creure que la culpa és dels “altres”. Quina culpa algú es pot demanar? Acabar amb el dèficit estructural d’escoles bressol? Dotar d’equipaments escolars al Districte per completar el mapa escolar? Posar l’educació en el centre de les prioritats? S’hi s’han de sacrificar partides del pressupost no poden ser aquelles que ens asseguren un accés igualitari i equitatiu a l’educació.

Com es pot sacrificar en l’altar dels pressupostos l’educació? Qui futur volem per Catalunya?

Massa interrogants sobre La Sedeta

Si en alguna cosa tothom coincideix és en la necessitat d’una reforma profunda de La Sedeta i amb ella, visualitzar-la com la Plaça Major del Camp d’en Grassot. 

Com reformar-la, amb quins usos, amb quina intensitat... era lògic que comportés un debat intens i a vegades contraposat. Però, insisteixo, un debat que partia d’un acord: la reforma i adequació d’aquest espai emblemàtic de la memòria industrial de Barcelona és del tot necessària.

Fa prop de tres anys el regidor del Districte, Guillem Espriu, va fer la proposta d’aprofitar la reforma de la plaça per fer el centre de Serveis Socials –i donar cobertura als 35.000 habitants del Camp d’en Grassot- en l’espai actualment ocupat per les grades. 

Val a dir que la proposta no estava consensuada i va provocar un rebuig generalitzat adobat amb un munt de rumors malintencionats.

Era necessari un debat comunitari es va poder canalitzar mitjançant un procés participatiu i amb les seves conclusions es va convocar un concurs d’idees al qual es van presentar desenes de propostes per part d’arquitectes: reforma de la plaça, del Casal de joves que hi ha sota les grades, dels accessos....

El mes de juny un jurat (integrat per entitats de Camp d’en Grassot i tècnics de l’Ajuntament) van escollir una proposta guanyadora a la qual se li havia d'encarregar el projecte executiu, lògicament amb les millores que fossin menester.

Han passat 6 mesos i no s’ha avançat res, la plaça segueix tenint un ús intensiu i el seu estat es malmet dia rere dia. Aquest mateix matí una senyora gran ha ensopegat amb una de les arrels que sobresurten del terra, afortunadament no s’ha fet res... però només ha estat qüestió de (bona) sort.

En el darrer Consell de Barri de Camp d’en Grassot-Gràcia Nova la regidora, Maite Fandos, va comunicar al veïnatge present que “volia tornar a mirar-se el projecte”; que “volia parlar-ho amb el Claret i les Teresianes”; que en la seva opinió “el projecte no aprofitava tot l’espai possible...que era partidària d’aprofitar més l’espai i construir-hi més” (ho va dir sense concretar el què). Va obrir un munt d’interrogants sense cap resposta.

Ho va justificar dient que ella es trobava gent pel carrer que li deia que no li agradava el projecte aprovat (jo em deia per mi: carai, i quina gent el coneix?) i que tenia tota la legitimitat per aportar-hi noves propostes.

Alguns dels veïns, especialment l’Àgata, una de les portaveus de la Plataforma que es va constituir per rebutjar la proposta del aleshores regidor Guillem Espriu, va demanar-li expressament si havia dit que la seva opinió era “augmentar la intensitat constructiva a La Sedeta, tot recordant-li que CiU havia estat en contra d’aquesta idea”. La regidora va contestar-li que era una idea que estava estudiant.

Andrés Encinas, de l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta, va fer-li esment de la importància de “respectar” els acords del procés participatiu (val la pena recordar que aquesta Associació era més bé partidària de la proposta de fer un Centre de Serveis Socials) i sobretot, reclamant un calendari de la reforma de La Sedeta.

En el darrer plenari de Districte des del grup d’ICV-EUiA van demanar quan es començarien les obres de reforma. La resposta fou de deu segons: Encara no està fet el projecte executiu... val a dir que en 6 mesos ja el podrien tenir!  Es veu que el que era urgentíssim per a CiU a l’oposició ara ja o ho és. La regidora, una mica molesta per recordar-li el que havia dir al Consell de barri, va tornar a recolzar les seves opinions en la legitimitat de revisar el projecte.

Sense qüestionar cap legitimitat municipal, però amb la convicció de que la reforma de La Sedeta és necessària i urgent, torno a demanar: per quan el calendari d’obres? O esperarem a que algú es faci mal i aleshores tots a córrer?