CiU ha guanyat, però Mas ha quedat com un líder menystingut pel seu error estratègic i s'enfronta a la tasca d’estructurar un nou govern des d’una posició de debilitat. Tres partits ERC, PSC i PP amb un pes semblant (ERC dobla representació, PSC pateix un altre daltabaix i el PP es manté), ICV-EUiA que augmenta la seva influència, Ciutadans triplica escons i les CUP substitueixen a SI com a mostra de la radicalització. Set partits que mostren una societat catalana molt plural i mobilitzada en l'eix nacional (Catalunya – Espanya) i l'eix social (Esquerra – Dreta).
Si analitzem les eleccions des de l'òptica del Regne d'Espanya, els resultats són un pas més en la crisi del règim de partits, que és la base de la Monarquia, i mostren l'esgotament del sistema autonòmic de la Constitució. El resultat (en aquest sentit) presenta una relació amb les eleccions basques, on el primer i segon partit són “nacionalistes i autodeterministes”. Els dos grans partits espanyols amb prou feines compten amb el 27% dels vots (i el PSC segueix essent un “mal de cap” per a Rubalcaba).
L'aritmètica resultant de les eleccions, en principi, permetria a CiU governar indistintament amb ERC, amb el PSC o amb el PP, però en unes condicions molt més precàries, resultat bàsicament de:
a) La derrota política dels objectius que perseguia CiU: confirmar la seva política de retallades socials a l’estela de la reivindicació nacional que pretenia conduir segons els seus interessos. La pèrdua de 12 diputats implica la necessitat de pactar i d’acceptar un viratge i un “tempo” condicionats per ERC.
b) La crisi s'aguditza sense cap perspectiva de millora. 840.000 aturats, 200.000 famílies que viuen del asistencialisme (sense cap tipus d’ingrés), el 25% dels catalans per sota de l'índex de pobresa, 100 desnonaments diaris, 1 de cada 5 nens que viu en pobresa extrema…
c) Les mobilitzacions socials no han cessat abans, durant i després de la campanya. No és només la vaga general, són les manifestacions contínues i les tancades, que expressen el trencament del teixit de la societat catalana. Aquest serà el taló d’Aquil·les d’ERC, entre el carrer i el Parlament i la pressió combinada a la seva esquerra que exerciran ICV-EUiA i les CUP.
d) La petició de la Generalitat d'acudir al Fons de Liquiditat Autonòmica implica una Generalitat intervinguda pels “homes de negre” del Ministerio de Hacienda i l'obligatorietat de complir les condicions imposades.
Un govern “natural” de CiU i ERC
Així ho venen els opinadors habituals de CiU que durant tres mesos s'havien convertit a la causa “nacional”. Però no és el govern preferit per l’establishment català (ni per Duran Lleida, líder d’Unió que compta amb 13 dels 50 diputats de CiU), que veuria amb millors ulls un govern de CiU i PSC per diferents raons (entre les quals no és menor la “aversió” a ERC).
Un pacte entre els dos “perdedors” és com tindrien més influència. Les elits volen estabilitat i en aquest acord veuen la possibilitat que hi hagi “una mica de tot”: una mica en el pacte fiscal, una mica en el debat nacional, però sense “aventures” i una mica de reorientació de les polítiques econòmiques que estan portant a la ruïna a la petita i mitja empresa.
Però els socialistes s'han “descartat” com a socis d'una fórmula en la qual no serien més que una crossa sense personalitat. Els passaria el mateix en un govern “tripartit” de CiU, ERC i PSC (proposat per alguns dirigents del PSC i més explícitament per Carod Rovira) on no tindrien res a guanyar: apareixerien com a “còmplices” de les retallades socials i alhora com un fre al procés del “dret a decidir”, que serà el leitmotiv de l'acord entre Mas i Junqueras. Així mateix, l’entrada en aquest govern “a tres” causaria una gran perplexitat al PSOE i donaria més munició al PP de Rajoy.
El PSC prefereix i necessita “llepar-se les ferides” incapaç de traçar una línia estratègica i tàctica a causa del seu menor pes polític, de les diferències d'orientació en la seva direcció i del fet d’encaparrar-se a donar respostes al dret a decidir amb un federalisme irreal, de les critiques a unes retallades que van avalar al govern Zapatero i, per si faltava alguna cosa, de el recent cas de corrupció a Sabadell.
Una aliança entre PP i CiU és pràcticament irrepetible. Implicaria la renúncia de CiU a qualsevol agenda nacional, cosa que suposaria un enorme frau polític, i no seria assumible per a les seves bases socials més populars, que van sobrepassar i descol·locar a la direcció de CiU després de la manifestació de l'11 S. El matrimoni amb el PP camina cap al divorci: retrets mutus i amenaces de CiU de trencar la “col·laboració” a la Diputació i als Ajuntaments com Badalona o Castelldefels. El PP basa la seva política en el fet de ser el “comercial” de Rajoy a Catalunya i el refugi dels privilegis d'una Espanya incapaç de reconèixer-se com el que és: plurinacional i plurilingüe, com s'ha vist en la proposta de Llei d'Educació del ministre d’ (in) cultura Wert.
ERC apareix per a CiU com l'única opció concreta en aquest moment concret… És la “majoria natural” per a una part de les bases d'ambdues formacions; però aixeca tots els recels de la burgesia catalana, que abans de res és burgesia i sap que governar amb ERC implica accelerar l'agenda nacional, el referèndum d'autodeterminació... I això és endinsar-se en un “món desconegut”, lluny del tradicional “seny”, del pactisme pragmàtic que ha guiat a CiU durant tota la seva existència.
Les elits de la burgesia catalana saben que és el que implica un enfrontament amb l'Estat governat per un PP amb majoria absoluta i capitanejat des de l'ombra per la FAES, la dreta extrema: posar en risc les seves relacions i negocis. En fi, els Fainé, Alemany, Godó… intueixen que governar “gràcies” a ERC és pujar al “Dragon Khan” de la inestabilitat, imatge amb la qual tantes vegades La Vanguardia va ridiculitzar al Tripartit.
Veurem fins quan mantenen a Mas, per a qui tampoc tenen un relleu. A l'horitzó s'albira una crisi a les bases socials que donen suport a CiU: la gran burgesia amb els seus negocis, la petita burgesia ofegada econòmicament i que creu que és a causa de l'asfíxia fiscal de l'Estat i les classes populars que, castigades per l'atur i les retallades, creuen que amb la independència Catalunya viuria molt millor. Objectivament tenen interessos contraposats i satisfer-los alhora és impossible en un context de crisi econòmica.
Cap a aquestes darreres, les classes populars, és cap a on es dirigeix l'estratègia d'ERC, que ha llançat un “hastag” per explicar el seu possible acord amb CiU “tenim pressa” i ha arribat a posar data al referèndum (setembre de 2013). CiU té de tot menys pressa: no en va van convocar les eleccions per seguir en el poder quatre anys més i van posar data a un referèndum en el… 2020.
Un acord amb dues velocitats molt diferents. ERC prefereix una legislatura de curta durada: referèndum al més aviat possible i noves eleccions que serveixin per recollir els fruits de la seva estratègia. CiU la necessita el més longeva possible: necessita tot el temps de legislatura del que pugui disposar recompondre la seva base social de la duríssima “agenda social” de retallades, atur i patiment. Van prometre que amb un “govern dels millors” i que amb CiU “se sortiria de la crisi” i poden arribar al Referèndum amb un país esgotat i desesperat per la crisi.
Junqueras, el líder d'ERC, ha deixat clar que el suport a CiU no implica entrar al govern. És més, vol exercir de líder de l'oposició. Una altra vegada ens endinsem en el desconegut, en el “Dragon Khan”: ser govern a l'ombra i oposició al sol. El seu suport, argumenta, és obligat pel resultat electoral i per accelerar el suport a la consulta.
Sap que no pot donar suport a un govern neoliberal durant molt temps sense que ERC en pateixi les conseqüències. No entrar al Govern permet que sigui CiU la que aparegui com a responsable del patiment de molts catalans. Junqueras vol utilitzar la tàctica de “la puta i la Ramoneta” (una espècie de personatge amb doble personalitat) que va ser com Jordi Pujol va qualificar el seu suport “des de fora” als governs de Suárez, González i Aznar.
CiU no té molt on escollir: es troba en mans d'ERC. Sembla que pensin: “qui dia passa, any empeny”. Estan “condemnats a entendre's”… el contrari podria desembocar en noves eleccions i cap dels dos sembla estar-hi interessat per l'incert que podria ser el resultat. Millor entendre's… ara com ara.
Per això ERC vol capitalitzar el més aviat possible un canvi de “rumb social” en les polítiques econòmiques més lesives per a les classes populars: l'euro per recepta, que la Generalitat augmenti la seva recaptació impositiva amb la recuperació dels impostos de patrimoni i successions. Nous impostos a les grans superfícies, a les nuclears, dipòsits bancaris etc. Impostos que ja existeixen en altres territoris de l’Estat.
És cert que serà millor que res, però només aconseguiran ajornar una mica l'agonia que Joan Herrera qualifica de “cercle desastrós”. Al malalt se li aplica una teràpia per aplacar els símptomes, però no es tracten les causes de la malaltia.
CiU tindrà com a contrapartida una ERC que es posarà la soga al coll del dèficit i de les retallades amb el seu aval per a la investidura i votarà a favor dels pressupostos amb la major retallada a la despesa social de la història: 4.000 milions d'euros.
De moment ERC, en plena negociació, manté el silenci en relació a l'afirmació del conseller d'Interior, Felip Puig, sobre la utilització de bales de goma pels mossos el dia de la vaga general i que li va costar la pèrdua d'un ull a Ester Quintana. Les imatges àmpliament difoses a les xarxes socials han demostrat que Puig va mentir al Parlament i que va ocultar un informe intern. La indignació ha crescut i la petició de dimissió de Puig s'ha generalitzat. ERC oficialment s'absté de dir res. De la mateixa manera com ho va fer en la votació per demanar la compareixença de Mas al Parlament en relació al major cas de corrupció a Catalunya, el cas Palau, pel qual CiU ha hagut d'hipotecar la seva seu per pagar la fiança imposada pel jutge.
Tots dos pugen al mateix vaixell i comencen a remar, cap a Ítaca? La mitologia ens explica que només un hi va arribar i que la resta dels companys d'Ulisses van morir pel camí...
Mas formarà un govern feble, el més feble de la història autonòmica de Catalunya. No només perquè governar en minoria ho implica, sinó perquè un govern que no pot aplicar el seu programa, sinó que es veu força a aplicar el “dels altres” (del PP en el terreny econòmic i el d’ERC en el terreny nacional), neix sense força, moral ni lideratge.
Quina “fulla de ruta” porta al referèndum?
Queda per veure quin serà el “full de ruta” nacional, com es guanyarà la majoria social per celebrar el referèndum d’autodeterminació?Aquesta majoria necessita aliances socials i també aliances amb la resta de l'Estat, a qui cal exigir el reconeixement de Catalunya com a nació sobirana amb dret a decidir el seu futur, a decidir seguir unida a Espanya com una Comunitat Autònoma, com una part d'un Estat federat o bé decidir la separació; fins i tot primer separar-se i després federar-se. En tot cas, Espanya ha de reconèixer a Catalunya el poder de decidir i això implica el reconeixement de la seva sobirania: és una necessitat democràtica per poder seguir convivint en igualtat i sense privilegis d'uns territoris per sobre d'uns altres.
Aquest “full de ruta” necessita molt més que una majoria parlamentària. Necessita un amplíssim acord social que impliqui al Parlament català, però també a les entitats i associacions de tot tipus, sindicats, col•legis professionals, moviments socials, etc. Cal un debat, també a nivell internacional, per donar legitimitat democràtica a tot el procés, especialment si el govern de Rajoy es nega a concedir a Catalunya el dret a realitzar la consulta.
Però a més, cal un debat no en clau d'identitats nacionals, sinó de comunitat política, d'interès comú. “Som un sol poble”: sobre aquesta divisa s'ha forjat la Catalunya moderna i això implica un debat sobre el país que volem i per tant un “procés constituent” en el qual la majoria de la població vegi reflectits els seus interessos i necessitats.
És aquest el plantejament de CiU i d’ERC? No ho sabem. Seria aconsellable que anés en aquest sentit, ja que tenir la majoria parlamentària, fins i tot una àmplia majoria, (si es té en compte que ICV-EUiA està clarament disposada a que el dret a decidir s'exerceixi aquesta legislatura), no implica tenir la majoria social, que és més que el 51%.
Més retallades: un cop de destral de 4.000 milions d’euros
El “full de ruta” social va ser anunciat per Artur Mas dos dies després de les eleccions: una nova retallada de 4.000 milions d'euros. Més gran que la dels dos anys anteriors. Naturalment, com ho va fer Rajoy, va amagar les seves intencions durant la campanya electoral, amagant també les conseqüències d’aquestes noves retallades que “afectaran amb certa gravetat aspectes bàsics de l'estat del benestar”.
Mas repeteix com un “mantra” que el deute privat s'ha convertit en deute sobirà i que les imposicions de la UE i del FMI obliguen a pagar el deute abans d’atendre les necessitats socials de la població. L'ofec financer de la Generalitat conseqüència de la impossibilitat d'obtenir crèdit, la deslleialtat del govern de Rajoy amb la flexibilitat del dèficit…
Però no hi ha res que li faci desertar de la política econòmica d'austeritat dogmàtica que implica un bucle “infernal”: menys activitat econòmica, menys ingressos, més deute = més retallades i més atur i tornem a començar.
El “govern dels millors” ha demostrat ser una drecera d'incapaços i d’inútils amb les seves receptes de “retallades, estabilització i recuperació”. I el desconcert polític pel resultat recollit ha afegit una total incapacitat per reorientar la política econòmica cap a uns postulats més favorables a la majoria de la població. Mentre, el dèficit, que asseguraven que controlarien, s'ha disparat molt més que amb el Tripartit.
CiU analitza el “nou temps” polític sense la política, és presonera de les seves obsessions neoliberals i del dogmatisme de l'austeritat. Segons el seu relat no hi cap més opció que la submissió al BCE i a Merkel. “Ni Hollande es lliura d'ells”, clama Mas com un escut contra les crítiques de l'esquerra.
Mas repeteix a ERC, una vegada i una altra, que qualsevol acord de govern passa per “gestionar” aquesta retallada descomunal en les polítiques socials. Però es fa difícil d’imaginar que aquest no suposi posar a bona part dels catalans a la vora del “precipici social”.
ERC sembla disposada a acompanyar CiU per un temps. Però les “receptes socials” de Junqueras són engrunes davant la descomunal destralada que representa retallar 4.000 milions d'euros en sanitat, educació, serveis socials… De moment només es tracta d’una declaració. Quan es concreti, per exemple, en què i com es retalla el 15% del pressupost de sanitat (ja retallat durant els dos últims anys), quan es passi del paper a la realitat, aleshores veurem una ERC votant a favor… per responsabilitat amb la Catalunya de CiU?
Si acceptem el símil del mateix Mas que diu que ens estem apropant al precipici, què proposaran ells als catalans? Saltar al buit, quan tots sabem que uns salten amb paracaigudes i uns altres sense? Pot un govern portar al poble cap al precipici sense que aquest es rebel•li? Es poden seguir mantenint els compromisos amb les multinacionals, els peatges a l'ombra…? Es pot seguir pagant el deute i els seus interessos sense auditar-la? Es pot seguir permetent un frau fiscal sistèmic que és quatre vegades superior a les retallades anunciades? Es pot seguir tolerant que les caixes i els bancs segueixin desnonant, mentre els pisos buits es compten per desenes de milers…?
Com es pot acceptar que els que més tenen no siguin els que més contribueixen? Com pot ser que els causants de la crisi, d'aquesta estafa globalitzada, segueixin multiplicant exponencialment els seus beneficis en detriment dels interessos de la immensa majoria de la població? Com es pot acceptar que La Caixa rebi 4.000 milions dels pressupostos de l'Estat per quedar-se el Banc de València pel preu d'un euro, mentre s'obliga a Catalunya a retallar en 4.000 milions les polítiques socials que afecten a milions de ciutadans? Com es pot acceptar que empreses amb beneficis acomiadin (com en el cas de Telefònica) milers de persones per augmentar els seus beneficis i substituir als treballadors acomiadats per uns d’altres amb llocs de treball precaris?
Aquestes preguntes no són “catalanes”, naturalment, són gregues, portugueses, espanyoles, irlandeses… també alemanyes o franceses.
Si Syriza hagués guanyat les eleccions gregues hauria plantejat la qüestió clau que, tard o d'hora, caldrà respondre: si aquestes són les regles del joc… cal canviar-les i si no es pot, caldrà desobeir-les. Com ho fa diàriament la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, el moviment contra l'euro per recepta, la vaga de fam contra els acomiadaments a Telefónica, els tancaments per la sanitat pública… És el primer pas contra lleis manifestament injustes amb el poble. La desobediència civil no és solament una forma de lluita justa, és la manera d'expressar que és justament la nostra supervivència allò que està en joc, i no només el fet de redistribuir millor els bens. I aquests moviments i aquestes lluites socials sí que ens representen.
La situació tendeix cap a l'emergència social a una velocitat cada vegada major. Cap govern per si sol, cap partit per si sol, cap sindicat en solitari pot fer front a aquesta situació. És necessari el plantejament d'una àmplia base social i política que trenqui el “marc lògic” del que ja s’anomena “austericidi”, una àmplia base social que qüestioni el pagament d'un deute que, alhora que és il·legítim (en la seva major part) és impagable. Un deute que ja es menja la major part dels pressupostos i que només serveix per sanejar els balanços dels bancs i els seus accionistes (aquest 1% que posseeix el 60% de la riquesa mundial) a costa del patiment de la majoria (l'altre 99%).
David Companyon i Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada