dilluns, 24 de desembre de 2012

El pacte CiU+ERC: Dret a Decidir i lluites de resistència


Comença la X legislatura al Parlament de Catalunya. Artur Mas va acabar l'anterior legislatura (la més curta de la història) amb 62 diputats i ara torna a l'hemicicle amb 50. Ha estat investit amb els vots dels 21 diputats i diputades d’ERC. La investidura de Mas ha coincidit pràcticament amb el primer aniversari de Rajoy (sí, només fa un any…) i amb les pitjors dades econòmiques després de cinc trimestres consecutius de caiguda del PIB (-1,6%), l'atur desbocat i una recessió del consum intern del -3,3%. Pot ser que aquesta legislatura sigui encara més curta…


Aquests dies és interessant llegir les editorials de La Vanguardia o El País. Tots dos coincideixen en acceptar com a "millor opció" que Mas hagués fet com tants altres governants després d'unes eleccions: agafar el programa electoral i desar-lo al calaix després d'apel•lar a la "dura realitat". Segur que el PP o el PSC – PSOE l'haguessin entès bé, ells ho han fet moltes vegades. Això, com a mínim, és el que sembla que pensin els responsables de les patronals, les cambres de comerç, les associacions empresarials i... Duran i Lleida, Rubalcaba i Rajoy que van atacar un possible acord entre CiU i ERC.

El fracàs polític de CiU a la recerca d'una majoria excepcional podia haver estat l'excusa perfecta. Artur Mas, cal reconèixer-ho, no ha volgut ser enterrat a l'abocador de la història pel que hagués estat una estafa monumental als seus votants. Malgrat totes les pressions, el Pacte s'ha materialitzat i Mas ha estat investit amb els 21 vots d'ERC.

La legislatura vindrà marcada per la voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació l'any 2014. Ens agradi o no, com que així ho han pactat CiU i ERC, aquest serà un dels elements clau sobre els quals pivotarà un Parlament amb més protagonisme que mai… ja que aquell que té la paella pel mànec no serà al Palau de la Generalitat, des d’on Mas s’encarregarà de gestionar l'altre aspecte que marcarà la legislatura: les brutals retallades als serveis públics.

Aquesta és la combinació que s'ha batejat com el "Pacte per la Llibertat" (signat el dia 19 per Artur Mas i Oriol Junqueras), que inclou la investidura del primer i el suport als pressupostos del segon. Un pacte barroc, amb multitud de recons, meandres, comitès de seguiment, de transició nacional… que fan presagiar una legislatura on el centre de la política estarà al parc de la Ciutadella (seu del Parlament) més que no pas a la Plaça Sant Jaume (seu del govern).

Pere Navarro, va qualificar el debat entre Mas i Junqueras, d'amable diàleg entre el candidat i el que en teoria és el "cap de l'oposició"… ja que tots dos defensen el mateix programa de govern…

Durant la investidura, va quedar lluny el Mas de 2010, aquell qui es va presentar amb "la millor" tripulació (el govern dels millors) rumb a "l’excel•lència": retallades, estabilització, creixement econòmic i Pacte Fiscal en el terreny nacional. Gairebé no queda rastre d'aquell que donava lliçons a dreta i esquerra, que es presentava com el govern dels negocis "business friendly" (el seu discurs d'investidura de fa dos anys semblava una classe magistral d’ESADE) convençut com estava que seria el primer de la classe de l'austeritat, que feia classes gratuïtes al govern de Rajoy sobre com aplicar les polítiques d'ajust.

Ara el to del discurs no té res a veure. L'arrogància ha desaparegut, el fracàs del "camí cap a l'excel•lència" de les polítiques d'austeritat ha deixat petja. És un líder derrotat pel que fa als seus objectius polítics pel 25N.

Avançar cap al dret a decidir, en això va basar el discurs i la lectura dels resultats electorals: dolents per CiU, bons per a l'autodeterminació. En el terreny econòmic i social desorientat: ni una paraula sobre l'estabilització de les finances, menys encara sobre el creixement. Només s'entrelluquen retallades socials més que mai, més patiment social i més atur. Ja no té discurs… ni solucions. Només laments i queixes cap als seus mestres a Europa: el BCE, el govern alemany i molt especialment cap al/s govern d'Espanya per l’asfíxia financera, fiscal, els incompliments pressupostaris, la deslleialtat i la incomprensió.

Oriol Junqueras, que va fer un discurs sense llegir, no va aparèixer com el salvador que Mas va somiar ser en la campanya electoral. Va ser alhora molt moderat i ferm en la necessitat d'aconseguir la independència amb tot tipus d'arguments econòmics per justificar un pacte a dos que implica a tots els altres.

La raó esgrimida és el moment històric, el més important en 300 anys expliquen en el seu relat per justificar l’acord i les renúncies de cadascun per aconseguir-lo. Històric n’és, sens dubte, governar des de l'oposició i fer oposició des del govern, ja que si bé CiU ha aportat al Pacte allò que s’ha de fer, ERC ha escrit sobre com s’haurà d'aplicar el programa de govern.

El pacte entre CiU i ERC implica que per avançar cap al dret a decidir, s’haurà de patir un doble "via crucis": el de l’Estat espanyol i el d’una agenda de retallades socials sense precedents: 4.000 milions d'euros que atacaran els febles fonaments del mal anomenat "estat del benestar", paralitzaran encara més l'economia, provocaran més atur, menys consum i menys ingressos. ERC ha acceptat que el dret a decidir té un preu i esta disposada a pagar-lo, per salvatge que sigui, per molt que deixi al país runes… ja que, avui per avui, només poden convocar el referèndum d'autodeterminació amb CiU.

No han entès que el dret a decidir és del poble


El "Pacte per la Llibertat" reprodueix, desgraciadament, l'esquema convergent i ERC s'hi ha apuntat. Ells marquen la ruta i les estacions. És un acord fet fora del Parlament i al marge de la societat, de les entitats socials, dels sindicats, i de les associacions que configuren el país… d'aquelles que van sortir al carrer el passat 11 S de manera tan massiva. CiU i ERC han arribat a un acord, però n’han deixat a la resta al marge, com a simples espectadors, no pas com a protagonistes.

Herrera ho va definir bé durant el debat parlamentari: "Han fet que el dret a decidir sigui més petit" que el que sumen les forces disposades a fer que s'exerceixi, han deixat fora a ICV-EUiA, a la CUP i fins i tot al PSC (malgrat totes les ambigüitats que manifesten). No han entès allò que és principal: que el dret a decidir és del poble de Catalunya, de tots els catalans, d’aquells que hi estan a favor, d’aquells que hi estan en contra i dels que dubten. És dels catalans que estan a favor de la independència, dels que són federalistes i dels que són partidaris de continuar essent una comunitat autònoma més de l’Estat espanyol.

Governarà Mas amb el programa de Junqueras?


Oriol Junqueras ha mantingut el discurs manifestat poques hores després de les eleccions fins a la mateixa votació d'investidura: Catalunya necessita un govern i només CiU pot conformar aquest govern; ERC li donarà suport sense entrar al govern sempre que CiU acordi una data per fixar un referèndum sobre la independència. Aquest és l'objectiu de "país".

El qui s'ha hagut de moure ha estat en Mas. CiU pretenia incorporar a ERC al govern i confiava en moderar les pretensions polítiques dels republicans amb el desgast de la "dura realitat". La tossuderia de Junqueras va descol·locar als negociadors de CiU que van començar a dubtar que l’estratègia plantejada. A més Duran la posava en dubte de manera pública, ell preferia negociar a "dues bandes" amb ERC i PSC per "estovar" el maximalisme de Junqueras que s’obstinava en fixar la data de la consulta.

"Maximalisme" que s’acompanyava de mesures socials que haurien de suposar un pal•liatiu als 4.000 milions en retallades que permetés a ERC presentar-se com el moderador del "dogmatisme liberal" de CiU: creació de nous impostos, supressió de l'euro per recepta, reversió d'algunes privatitzacions... La gran patronal, la cambra de comerç, personatges il·lustres acostumats a agafar el telèfon i "aprovar o tombar" lleis… van començar a criticar obertament un acord entre CiU i ERC. Rajoy va carregar contra el possible acord apel·lant al "seny" de CiU. La vicepresidenta va atacar negant qualsevol possibilitat de consulta…

Finalment Mas va entendre que no podia aguantar una negociació de tants dies. La negociació s'estava desgastant i podia provocar distensions cada cop més públiques. ERC va decidir no posar en qüestió l'euro per recepta, les privatitzacions i va donar carta de llibertat a Mas per decidir els seus Consellers. En un dia es van acabar les negociacions i es posava data a la consulta amb una clàusula de salvaguarda "si no es realitza serà per acord entre ambdues formacions". Es consumava la segona derrota de Mas en un mes “horribilis”. També per a horror de Duran i Lleida.

CiU entre dreta i país… ha escollit "país" però "de dretes". Això és el que ha votat ERC… és el que ha votat el "país" diu Junqueras. Si es confirma la continuïtat de Consellers com Boi Ruiz (el privatizador de la sanitat), Mas Collell (pare de les retallades), Irene Rigau (amb tota la comunitat educativa enfrontada)... ERC tindrà difícil fer entendre el seu pacte ja que es trobarà amb la mobilització social de cares.

Entre el país i l’esquerra: el país… encara que sigui de dretes


Quan Junqueras va accedir fa dos anys al lideratge d'ERC va dir aquella frase que era tota una declaració d'intencions que ara adquireix molt més valor: "Entre dreta i esquerra, d'esquerres, entre el país i l'esquerra, el país". Si traduïm la frase al resultat de les eleccions implica que si CiU era capaç de comprometre's "seriosament" amb el referèndum, ERC li donaria el seu suport per investir-lo malgrat la seva política econòmica; si s’havia d’empassar la ideologia progressista de la formació… ho faria.

Però ERC ha fet un salt qualitatiu en el moment d’acceptar el "marc lògic" de l’austericidi imposat per Madrid i Brussel•les: una retallada brutal de 4.000 milions d'euros en sanitat, educació, serveis socials… Tota la rebel·lió enfront de Madrid pel dret a decidir, s'evapora en el terreny social… La llibertat serveix per parlar de Catalunya, no per a la immensa majoria de catalans i catalanes que pateixen cada dia l'atur i la falta de recursos per poder tenir una vida digna, catalans i catalanes que veuen com es degrada exponencialment l'educació, la sanitat… i que veuen com els seus salaris i pensions es redueixen directament o per efecte de la fenomenal escalada de preus de l'aigua, la llum, el gas, el transport…

Per ells només hi ha una frase: si fóssim independents tot aniria millor. Aquesta frase és el remei per digerir-ho tot. Encara que és bo recordar que el pròleg del "Pacte per la Llibertat" va ser l'abstenció d'ERC per protegir a Mas de comparèixer al Parlament per donar explicacions del "cas Palau" en relació al qual la seu nacional de CiU ha hagut de ser hipotecada per fer front a la fiança imposada… Junqueras ha protegit els silencis de CiU en els casos de corrupció.

El PSC amb "el cap sota l’ala"


Mentre es cuinava el pacte entre CiU i ERC, el PSC que es va negar des de les eleccions a "deixar-se estimar" per CiU… va deixar anar de sobte que estaria disposat a formar un "govern de concentració nacional" en el qual seria millor que Mas no hi fos. El sorprenent canvi d'actitud va ser rebut amb alegria en els cercles econòmics i, alhora, va tornar a descol•locar al mateix PSC que no va dissimular les crítiques.

Amb aquest precedent Pere Navarro tenia l'oportunitat d'aparèixer com el "veritable cap de l'oposició". Va començar el seu discurs amb fermesa però es va anar diluint en la falta de claredat. Del govern de concentració ni una sola paraula i, de sobte, anuncia que en relació al dret a decidir el PSC s'abstindrà durant tota la legislatura. Tothom bocabadat.

El PSC es va desactivar en un tema de tanta transcendència "per a tota la legislatura" i ha decidit anul·lar la seva capacitat d'influència… L’abstenció només es pot entendre en clau interna, en relació amb els problemes PSC – PSOE, amb la indefinició sobre què implica reconèixer que Catalunya és una nació a la qual se li nega la sobirania per decidir el seu futur… Aquesta abstenció però és incomprensible per a la majoria de la població que a casa, a la feina i als carrers sí que debatrà com es desenvolupa el procés del dret a decidir. Què va proposar? La reforma constitucional per a un Estat federal i la del Senat. La rèplica de Mas el va empetitir, ja que el PSC no té força davant del PSOE per poder tirar endavant aquesta aposta i la reforma del Senat sona a un "déjà vu" previ al diluvi. Massa repte per a un PSC que està comprant tots els números perquè cada vegada més catalans s'abstinguin de votar-lo.

Què li queda? Oposar-se a les retallades? Sí clar, però el PSC ha perdut molta de la seva arrel i els moviments socials no el reconeixen ni es reconeixen en ell després d'haver votat amb Zapatero els canvis de la Constitució, després d'haver justificat les primeres retallades, després la reforma laboral i després d'haver congelat les pensions. El PSC s'està convertint en un partit menor a Catalunya, no pels seus resultats electorals, sinó sobretot per la seva falta d'ambició nacional i social, per la seva debilitat a l'hora d'interpretar i canalitzar les necessitats de la majoria del poble… Si en algun moment el PSC va ser el millor reflex de com eren els catalans, avui aquest mirall està trencat.

La bancada de la por


El debat entre Alicia Sanchez – Camacho i Mas va ser el d'aquella parella que es divorcia de manera agra. Tot van ser retrets i amenaces per part d'un PP que ha quedat relegat a una espècie de franquícia catalana de la FAES.

Va pujar a l'escenari a visualitzar la ruptura de dos anys de col·laboració entre CiU i PP, ho va fer de manera airada, no va tenir la necessitat de proclamar-se "líder de l'oposició" com Navarro, ella representa una altra oposició: la de l'Espanya del règim de la monarquia borbònica, la de l’obscurantisme, la que castiga als seus fills díscols amb el desterrament de l'imperi de la llei d’un nacionalisme espanyol que està disposat al que faci falta per tal d'impedir una consulta "il·legal" (en la seva "raó"). Només falta citar el "dret de conquesta", tot arribarà. El PP va deixar clar que és un partit incompatible amb la democràcia.

Albert Rivera de Ciutadans va fer un discurs repetitiu, molt dur verbalment contra Mas en un terreny gairebé personal, però que no sap què dir. Alguna ocurrència: contra la corrupció i la política – negoci. La radicalitat espanyolista del PP no deixa a aquest partidet una altra alternativa que la d'imaginar les pors i catàstrofes que implicarien suposadament una consulta democràtica.

PP i Ciutadans no representen més que el 20% dels vots, 28 (19 i 9) diputats dels 135 totals. La seva força radica en la defensa dels privilegis de la "nació espanyola" (sobirana) sobre la "nació catalana" (subsidiària de l'espanyola). La seva defensa miserable de la Llei Wert contra el model d'escola catalana, en nom de la llibertat individual de 16 famílies, és el millor exemple d'aquesta infàmia. Fan de la Constitució del 78 un Mur de Berlín contra el dret a decidir. Són els defensors d'un règim que apareix a Europa, en comparació d'Escòcia i Gran Bretanya o amb Quebec i Canadà, com un Estat reaccionari allunyat dels principis elementals de la democràcia: la llibertat i la fraternitat entre els pobles perquè sigui possible construir una convivència entre iguals.

Dret a decidir sí, retallades socials no


Joan Herrera, en nom d'ICV-EUiA, va començar la seva intervenció citant les mobilitzacions socials, laborals, cíviques, per l'escola catalana... Va embastar un discurs sòlid puntualitzant qui guanya i qui perd amb la crisi, que va tornar a qualificar d'estafa. També va explicar com la crisi s'ha convertit en la principal eina tant en l'àmbit català, com en l'espanyol i en l'europeu per canviar la correlació de forces entre el capital i el treball (rebaixar salaris, drets laborals, augmentar l'exèrcit d'aturats) i com el capital expressa la seva hegemonia social i política negant qualsevol alternativa.

Herrera va parlar alt i clar sobre la necessitat d'exercir l'autodeterminació sense adherir-se al pacte CiU – ERC, pacte que va dir que cal reformular de baix a dalt amb el Parlament com a eix de la legitimitat i no als despatxos del govern: "el dret a decidir també s'ha de vincular al dret a l'educació, a la sanitat, a l'habitatge, a una renda bàsica… ja n'hi ha prou de patiment per la gent".

Durant la rèplica Mas li va etzibar: "Vostè té discurs, però no té solucions". Va ser una frase per a la premsa, per desqualificar les alternatives econòmiques i socials l’austericidi que ICV – EUiA li va plantejar. Per a Artur Mas el dret a decidir va unit a la gestió del dia a dia del govern i a la seva estabilitat, és a dir, a les retallades i la seva lògica econòmica neoliberal.

Semblaria que auditar el deute, declarar una moratòria del pagament a les empreses concessionàries o els peatges a l'ombra, parar els desnonaments, renegociar, revisar o deixar de pagar una part del deute financer de la Generalitat, crear un impost a les grans fortunes o a les empreses que segueixen tenint grans beneficis (tot i la crisi) com La Caixa… i dedicar-ho a un pla de rescat social, seria incompatible amb el suport de CiU al dret a decidir. Herrera va fer una intervenció de l'esquerra que vol transformar, no gestionar.

La intervenció de David Fernàndez, de la CUP, va ser seguida amb gran expectació. En el contingut i el continent va ser impecable. El seu va ser un discurs sobre la necessitat de construir la societat sobre unes noves bases. Va ser una crítica mordaç, ben estructurada. A un Estat espanyol que durant dècades ha intentat desculturalizar els Països Catalans. També va ser una crítica a una Catalunya burgesa que ha fet i segueix fent els seus negocis a costa del patiment de la majoria de la població, "com La Caixa que ha guanyat en aquests tres últims anys de crisi 8.000 milions d'euros". Una crítica contra un govern Mas submís i partícip dels interessos d'aquesta minoria i convertit en un partit – negoci esquitxat de casos de corrupció des dels seus orígens. La seva mà estesa al dret a decidir i el puny tancat contra les retallades: va ser una de les imatges del debat.

Al meu entendre les intervencions d'Herrera i Fernàndez són dignes de tornar a ser escoltades. Haig de confessar que jo vaig aplaudir les dues. Van ser complementàries i auguren una legislatura també diferent en el camp de l'esquerra, ara òrfena amb una ERC aliada de CiU i un PSC abstencionista.

En tots dos discursos hi havia respostes a Mas quan diu que l'esquerra té discurs però no solucions i que no és possible exercir el dret a decidir sense acceptar les retallades socials. Emulant a la PAH li van dir: sí es pot. Sí es pot exercir un dret que és incondicional, que implica el dret a la separació i la formació d'un nou Estat si aquesta és voluntat de la majoria. Un dret que no té preu, i que no pot ser moneda de canvi.

Sí es pot! Sí es pot exercir el dret a decidir sense unes retallades contra la majoria de la població. Hi ha respostes i son dins de la pròpia lluita contra les retallades i dels moviments socials, són a l'economia social i les cooperatives de treball, de consum, de compra; són a l'economia sostenible i verda i a les iniciatives d'economia solidària i de proximitat. A Madrid els sindicats i les plataformes contra la privatització de la sanitat han respost al govern autonòmic no només amb la mobilització, sinó també amb alternatives possibles que farien totalment innecessària qualsevol privatització.

Això implica naturalment canviar les regles, qüestionar el deute, obligar a les grans empreses i a les grans fortunes a "sacrificar-se" pel bé del poble. Com és possible que La Caixa rebi més de 4.000 milions d'euros per quedar-se amb el Banc de València per un euro? Mentre el govern Mas ha privatitzat i augmentat el preu de l'aigua, a París l'ajuntament n’ha municipalitzat la gestió.

Si el pressupost de la Generalitat tingués parets de cristall i estigués controlat per entitats socials, l'austeritat seria un valor i no una coartada perquè els rics siguin cada vegada més rics i els pobres més pobres.

La gent que participa en les mobilitzacions de ben segur que té propostes i respostes que fa poc temps semblaven utòpiques com ha passat amb la dació en pagament impulsada per la PAH. Escoltar al poble no sembla mala resposta. I si no se l’escolta caldrà que acumular forces, teixir aliances i unir les mobilitzacions per tal de ser escoltats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada