Què va ser l'Olimpíada Popular?

Cartell de les Olimpíades Populars (1936)

Es compleixen 80 anys de l’Olimpíada Popular. El 19 de juliol de 1936 més de 6.000 atletes de 23 països i 3.000 folkloristes (avui en diríem colles de cultura popular, castellers, dansaires...) havien de desfilar per l’Estadi Olímpic de Montjuïc . En tres mesos, just desprès del triomf del Front d’Esquerres el febrer de 1936, el Comitè Català Pro Esport Popular va organitzar un esdeveniment esportiu i cultural alternatiu als Jocs Olímpic de Berlin i a la propaganda del règim nazi.

Eren l’alternativa de les classes populars als Jocs Olímpics de l’aristocràcia del Comitè Olímpic Internacional (COI) que l’any 31 havia negat a Barcelona la celebració dels Jocs Olímpic perquè una setmana abans, el 14 d’abril de 1931, s’havia proclamat la II República. Eren l’alternativa de les classes populars a una concepció de l’esport de les elits. 

Eren l’alternativa de les organitzacions, ateneus i clubs populars i obrers a la propaganda nazi de supremacia racial. Eren l’alternativa que enllaçava la pràctica de l’esport com un dret (no feia tant que la vaga de la canadenca havia aconseguit la setmana laboral de les 8 hores) amb el dret a la cultura a l’abast de tothom.

L’Olimpíada Popular també es coneguda com els “Jocs oblidats”. Oblidats per què el cop d’estat feixista i l’inici de la guerra civil van impedir que s’inauguressin, oblidats per 40 anys de franquisme i per 40 anys on el que coneixem com el “pacte de la transició” va enviar  la memòria (ara anomenada històrica) al calaix de l’oblit col·lectiu, però també oblidats pel Comitè organitzador dels Jocs Olímpics del 92 que veien en l’Olimpíada Popular encara un desafiament a la concepció esportiva del COI ara ja convertit en una multinacional (tampoc en fou aliè que el COI estigués presidit per un hereu del franquisme, Joan Antoni Samaranch).

Amb aquestes breus notes, simplement voldria contribuir a que aquesta pàgina de la nostra història, escrita per les organitzacions obreres i populars d’arreu del món (en qualsevol altre país us asseguro que hi haurien tres o quatre pel·lícules sobre les Olimpíades Populars) sigui un xic més coneguda. 

Què va ser l'Olimpíada Popular?

Per entendre l’Olimpíada Popular és convenient recordar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1936. A la capital catalana, però, el 14 d’abril de 1931, onze dies abans de la reunió decisiva del COI, s'havia proclamat la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, a la fi la II República. Finalment els aristòcrates del COI van optar per Berlín (43 vots), en comptes de la republicana i progressista Barcelona (16 vots).

Raons polítiques, però, van tornar a marcar els esdeveniments. El partit nazi va arribar el poder l’any 1933 i Hitler va veure en els Jocs Olímpics de Berlín una gran oportunitat propagandística per al seu règim. Malgrat que diversos països es van plantejar el boicot als Jocs Olímpics de Berlín, aquests es van celebrar el juliol de 1936

La idea dels Jocs Populars

Les eleccions celebrades el febrer de 1936 van donar la victòria al Front Popular, a Espanya, i al Front d’Esquerres, a Catalunya.

Al març del 1936 va néixer el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP), amb l’objectiu de millorar “l’esport popular”, i fer-lo assequible a tothom, en contraposició a l’esport que es practicava en exclusius clubs privats. El CCEP els qui van tenir la idea, l’abril del 1936, d’organitzar uns jocs populars, de caire internacional, com a alternativa als feixistes Jocs Olímpics de Berlín.

Al maig del 1936, el CCEP va constituir el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP). En només tres mesos, entre maig i juliol, es van crear tota mena de comissions, comitès representatius a diverses ciutats espanyoles, es van fer centenars de contactes internacionals, es va fer el programa esportiu i es van organitzar totes les infraestructures. Hi va fer possible la feina d’entitats socials i esportives populars de Catalunya, dels comitès d’obrers i de milers de voluntaris. Les despeses de la Olimpíada Popular van córrer per compte dels govern d’esquerres francès (600.000 francs), govern espanyol (400.000 pessetes) i la Generalitat de Catalunya (100.000 pessetes).

Més de 6.000 atletes

Pabelló a la Plaça Catalunya
de l'Olimpíada Popular

Tot i la proposta de boicot als Jocs Olímpics de Berlín, la majoria de països van optar per anar-hi afirmant que l’assistència a Berlín no significava legitimar el règim nazi.

Amb tot, els organitzadors de l’olimpíada barcelonina van aconseguir, en un temps rècord, la inscripció de més de 6.000 atletes. Aquesta quantitat suposava tot un èxit: cal tenir en compte que als Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1932, hi havien participat 1.429 atletes de 40 països, i als Jocs de Berlín, d’aquell mateix any, hi van participar 4.106 esportistes de 49 països.

L’Olimpíada Popular havia de durar quatre dies, del 22 al 26 de juliol de 1936  però, a causa del gran nombre d’inscripcions, es va decidir ampliar-la a una setmana, la meitat de dies que duraven uns jocs olímpics tradicionals. Es van programar competicions en 19 modalitats esportives: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica i aviació sense motor. Als Jocs Olímpics de Los Angeles de 1932 només hi havia hagut 14 modalitats esportives, i a Berlín, el 1936, en va haver 22.

L’escenari principal de l’Olimpíada seria l’Estadi de Montjuïc, que, per fi, acolliria un gran esdeveniment esportiu. A més, els jocs es desenvoluparien en altres instal·lacions: la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’Estadi de Les Corts del FC Barcelona i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc.

En total es van inscriure atletes de 23 representacions nacionals: Suècia, Suïssa, Hongria, Palestina, Marroc, Noruega, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, l’antiga Txecoslovàquia, Jueus emigrants, Alsàcia, Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya. Gairebé la meitat dels atletes pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya. La delegació internacional més nombrosa va ser la francesa, que va aportar 1.500 atletes.

Es promocionava la presència de dones
amb un paper actiu en l'esport 

El tarannà progressista dels organitzadors va facilitar que hi haguessin equips de nacions sense estat, com Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia i Lorena, o el Marroc, aleshores sota domini francès. A més, es va permetre la inscripció d’un equip representant dels “Jueus emigrats”, que subratllava el caràcter antifeixista de l’esdeveniment.

Un dels fets destacables era l’alta presència de dones esportistes, molt superior a la que va haver a Berlín. Un altre dels trets era que barrejava la participació d’esportistes d’elit (campions d’Europa i participants olímpics) amb la d’esportistes sense experiència en l’alta competició, pels organitzadors responia a l’ideal de l’esport per a tothom. Paral·lelament als actes esportius, l’Olimpíada Popular va programar una extensa oferta cultural amb activitats a bona part dels teatres, casals i ateneus que hi havia repartits per la ciutat.

Un somni trencat

Imatge del Paral·lel el 19 juliol. Barricades al carrer
i cartells de les Olimpíades Populars al "pirulí"

L’acte d’inauguració estava previst de fer-lo el 19 de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, amb la desfilada de més de 5.000 esportistes i 3.000 folkloristes, i el parlament del President de la Generalitat, Lluís Companys. 

El 18 de juliol a la tarda tots els esportistes van desfilar per les Rambles de Barcelona i a l’Estadi es van fer els assajos i la interpretació de l’himne oficial de la Olimpíada Popular, composat per Josep Maria de Sagarra, sota la batuta de Pau Casals

El 19 de juliol, Barcelona va ser despertada pel soroll de trets i una vaga general. S’havia acabat l’Olimpíada Popular: començava la Guerra Civil. 

Y Mas abandona el Palau de la Generalitat...

Us deixo al bloc l'article que el diumenge 10 em va publicar Sin Permiso http://www.sinpermiso.info/textos/la-especial-situacion-de-cataluna-dossier dins d'un dossier especial sobre la situació a Catalunya, en el que també hi ha articles de Xavier Domènech i Guillem Martínez. 

En una primera valoración, casi de urgencia sobre la investidura en tiempo de descuento, seguro que hay aspectos que tendrán más relevancia de lo que ahora conocemos. Incluso de lo sabido el sábado al domingo hay cambios. Creo importante fijarse en los hechos y no en el relato que se nos quiere explicar, especialmente desde las esferas del partido de Artur Mas, que ya en la rueda de prensa quiso presentarse como el “vencedor moral”.

Lo que exigía la CUP se ha cumplido. Artur Mas no será President de la Generalitat. Lo que pedía mucha gente opuesta a sus políticas de recortes y privatizaciones se ha producido: Mas no será President. La pieza más importante ha caído. Cierto el nuevo President pertenece al mismo partido y ha sido, eso dice Mas, designado a por él. Habrá nuevo gobierno con un 45% de consejeros propuestos por ERC. La crisis no está resuelta, ni de lejos, la inestabilidad continuará.

Las izquierdas partidarias de un proceso constituyente propio, tienen una nueva oportunidad para dialogar, compartir y construir una alternativa en la que ejercer la soberanía social y nacional para la mayoría en Catalunya, cuando esa nueva crisis estalle. Ganar la hegemonía es la tarea.  

El no de la CUP a Mas de hace una semana llevó a una situación de crisis que parecía, ante la negativa rotunda de Mas a renunciar a su investidura, llevaba implícita la convocatoria de nuevas elecciones. No ha sido así. Finalmente la crisis se ha resuelto in extremis, Pero la crisis no se ha cerrado. Los componentes que la alimentan siguen ahí.

Se ha cerrado en falso… y rebrotará en cuanto los pasos que ha de dar el nuevo gobierno hacia la ruptura y la República Catalana (la desconexión en la terminología de la declaración del 9 de noviembre) bajo la batuta de CDC sigan el camino de las famosas “estructuras de Estado” que nunca se ejecutaron o no pasaron de intenciones en un Decreto o propuesta de Ley. Y ahora sin Mas de President.

El nuevo gobierno nace debilitado

Debilitado por las forma en la que surge, con un President designado a dedo por Mas, la rueda de prensa sirvió para dejar bien claro quién ungía a quién (al estilo convergente si Pujol nombró a Mas, Mas lo hace con Puigdemont) y por la manera en la que el gobierno logra una “estabilidad” parlamentaria que no fruto de un acuerdo, sino impuesta desde la absoluta desconfianza a la CUP. En la rueda de prensa, Mas llegó al extremo de privarla de su libertad de acción parlamentaria, de tutelar sus votaciones con la incorporación de dos diputados en el grupo de JxSI, la dimisión de dos diputados y el cambio de los que sea preciso para asegurar todo lo anterior. El tono del relato era el del “ojo por ojo, diente por diente”.

Más allá de la votación de investidura a la que la CUP ya había dado su apoyo a cualquier otro candidato, habrá que ver cómo se materializa todo esto. Primero, hay que reconocer que la CUP ha cumplido su palabra: no investirán a Artur Mas. Las draconianas medidas del documento que comprometen a la CUP durarán hasta que la CUP quiera o pueda. Bien pronto habrán votaciones en las que veremos hasta dónde llega ese compromiso o en la propia aprobación de los presupuestos. El concepto de estabilidad parlamentaria será muy diferente para la CUP, como ya se intuyó en las declaraciones de su portavoz o la explicación que han hecho el domingo por la mañana; que para CDC, para la cual  “todo es procés” pues criticar cualquier acción de gobierno, ahondar en los casos de corrupción, privatizaciones,  negocios vinculados a concesiones públicas o no darle apoyo en medidas concretas, implica desautorizar al “gobierno del procés”. ERC sabe muy bien de que va todo esto porque lo sufrió en sus carnes la legislatura anterior, pero aun así se desmarcó varias ocasiones.

Lo que Mas anunció por activa y por pasiva que no pasaría, ha pasado.

Como dice el dicho: aunque la mona se vista de seda mona se queda.  Naturalmente que Mas ha renunciado porque, a pesar de los costes, los beneficios son  superiores. Renunciar ahora daba a CDC algo que tras las elecciones no tendrían: el control de los tempos y conservar la hegemonía del proceso, impedir que operara el eje derecha-izquierda en el proceso, seguir gestionando el 27s y algo imprescindible para todo ello: seguir ostentando el poder institucional mediante la Presidencia de la Generalitat. Costes y beneficios. Sumas y restas. Cualquier fórmula era mejor que ir a elecciones. El Excel de la política. Lo que se debía hacer estaba claro. Cómo hacerlo era toda otra incógnita.

Si la renuncia de Mas despejaba la investidura, quedaba por resolver la estabilidad y las votaciones parlamentarias. Y todo debía resolverse en unas pocas horas. En la resolución de este nudo gordiano (estabilidad y presupuestos) la CUP debería pagar su osadía, expiar su “pecado mortal” de no investir a Artur Mas. Si para Pujol o Millet siempre ha tenido palabras de comprensión, para la CUP hay penitencia “eterna”. El precio a pagar por la CUP debía de ser draconiano, debían firmar una capitulación de tal magnitud que permitiese afirmar que el nuevo gobierno sería “fuerte y estable” y diera lugar a una de las afirmaciones que revelan el “modus operandi” de Mas y la calidad de su concepto de democrática: “Lo que las urnas no nos dieron (la mayoría para gobernar) ahora se ha corregido a través de la negociación“, en referencia a los diputados de la CUP que han de incorporarse “de manera estable” a JxSI y la obligación de la CUP de votar junto a JxSI. Los cambios y dimisiones en el grupo de la CUP los resolvió con un: “la vida es dura”, a modo de desquite personal.

Pero los hechos son tozudos. Y los hechos son que Mas ha renunciado o lo han hecho renunciar. Lo que anunció durante toda la semana que no pasaría, ha pasado. La exigencia de la CUP ha tenido su efecto. En el DAFO de CDC, las debilidades y amenazas eran mucho mayores que las oportunidades y fortalezas para encarar unas elecciones el 6 de marzo,

Lo sucedido el sábado es fruto de las debilidades de CDC y la CUP, que son de diferente naturaleza. Nada de lo sucedido el sábado en Catalunya puede entenderse sin el miedo de CDC de ir a elecciones, sin el miedo de la CUP a afrontar su división interna en medio de un periodo electoral. Sin el miedo de la ANC a ir a las elecciones en un escenario de desmovilización, lo cual también afectaba a ERC. “Ir a elecciones es el peor de los escenarios”. En eso coincidían todos.

Con el recuerdo del 20D en la retina (victoria de EnComuPodem, ERC superando CDC y ésta en cuarto lugar por detrás del PSC que daban por moribundo), la no reedición de la fórmula de Junts pel Sí entre CDC y ERC, el desgaste de Mas de ir a elecciones por no ceder y el lastre de la gestión de gobierno, la corrupción y el fracaso de “tirar el 27s por la borda” llevaban a una conclusión: si no renunciaba ahora a ser Presidente, era altamente improbable que lo fuera tras las elecciones del 6 de marzo.

La principal conclusión es que la CUP entrega su libertad de acción parlamentaria obligándose a votar junto a JxSí toda la legislatura y la manera de garantizarlo es que se acabará conformando un grupo parlamentario con miembros favorables a que en el fondo sea JxSI la que marque los límites de lo que puede votar o no la CUP, que pasa a ser un grupo parlamentario tutelado por JxSI, que a su vez estará tutelado por un President tutelado por Mas. Esta imposición a la CUP no ayudará para nada a ampliar la base social del soberanismo, ni del independentismo entre las clases populares. Ese es el relato de CDC, veremos que contiene de realidad y cuanto de propaganda para hacer más digerible la renuncia de Mas.

En fin, si se confirmase sería un precio muy alto el que paga la CUP, que ya contaba con investir un o una dirigente de CDC, el partido de la derecha catalana. Más teniendo en cuenta la idiosincrasia de una formación anticapitalista, asamblearia y de matriz antiautoritaria. El documento obliga, además, a una autonomía al grupo parlamentario que es extraña al funcionamiento de la CUP donde éste está sometido al mandato de las asambleas. Esta especie de contrato de sometimiento  ha dejado perplejo a propios y extraños.  Más allá de las consecuencias prácticas, la CUP, a ojos de muchos, ha puesto en riesgo uno de sus más preciados bienes: la coherencia política, el bien más preciado por sus activistas sociales, los que siempre están en las luchas sociales, sindicales, contra los CiE, la represión o por las libertades.

El soberanismo no para de crecer hacia la izquierda

A lo largo de estos últimos años la izquierda soberanista (incluyendo aquí a la independentista y la partidaria de ejercer el derecho a la autodeterminación) no ha parado de crecer, mientras el espacio político de CiU no ha parado de disminuir. Uno de los objetivos indisimulados de Mas, tras el 27s, ha sido romper la CUP e intentar mantener ligada a ERC. Dificultar una posible unidad de las izquierdas dentro del movimiento soberanista, en el que la victoria de EnComuPodem el 20D abría nuevas perspectivas, para impedir que la hegemonía del proceso cambiase de bando.

El debate “Mas Si, Mas No” ocultaba, o impedía, un debate mucho más profundo tras las elecciones del 27s donde la suma de JxSI y la CUP no superó el 50%. Cómo ampliar la base social y cómo continuar con un proceso de ruptura constituyente de una República Catalana. La respuesta fue apretar aún más el acelerador para complicar al máximo ese debate. El famoso “tenemos prisa”. Pero en medio de las interminables negociaciones entre JxSI y la CUP, las elecciones del 20D mostraron que la centralidad del soberanismo (y de la mayoría de los catalanes sean independentistas o no) está más cerca de ejercer un referéndum que del unilateralismo sin referéndum. Cómo llevarlo a cabo, cuándo, qué hacer si el Estado lo sigue bloqueando, cómo avanzar en un proceso constituyente no subordinado deberían ser debatidas y acordadas, de lo contrario -como ha pasado en los últimos años- es CDC la que impone su visión e ilusiones y no a la inversa.

Este diálogo entre espacios políticos que conforman lo que conocemos como En Comú, ERC y la CUP es básico, junto a las reivindicaciones y las luchas sociales y económicas para mejorar la situación de centenares de miles de familias que viven en condiciones de extrema dificultad.

La designación de Carles Puigdemont y su investidura dan un respiro a CDC, a su refundación, piedra angular de la estrategia para superar la sombra de Jordi Pujol, y concebida siempre como partido en el poder, le permitirán encararla sin pasar por las urnas. Cierto. Pero también es un tiempo precioso para la izquierda transformadora, rupturista para dialogar, compartir y construir conjuntamente una propuesta de país basada en la justicia social, en los valores republicanos de la libertad, la igualdad y la fraternidad. En el derecho del pueblo catalán de decidir su futuro y también optar por su independencia. De concebir cómo debería ser y cómo debería forjarse una República Catalana sea independiente o decida libremente convivir con el resto de pueblos en igualdad de derechos. Un país gobernado para la mayoría y no por y para una minoría.

La imposición de CDC dentro de JxSi y a la CUP sirve para mantener el poder y su hegemonía, pero también para desdibujar los trazos de clase dentro de la reivindicación de los derechos nacionales de Catalunya y su derecho a decidir, sirve para desdibujar los trazos entre explotados y explotadores, entre quienes aplican las políticas austericidas y quienes las sufren. Y esto es cada vez más evidente, no sólo por la crisis, sino también porque no paran de crecer las desigualdades.

El gobierno Puigdemont será un gobierno débil y pronto surgirán nuevas y más graves contradicciones entre CDC y ERC que las que hubo en la anterior legislatura. Lo iremos viendo a medida que los pasos a dar se tengan que concretar.

Del No a la Guerra al Mai Més (Sobre els atemptats de París)

Els atemptats indiscriminats de París han aixecat una onada de solidaritat ciutadana amb les víctimes. París s'ha convertit en un símbol i els governs europeus volen convertir la solidaritat en una onada patriòtica de suport a la guerra: Estem en guerra i cal respondre amb la guerra clamen els líders europeus. Les portades de la premsa és disfressen de raó d'Estat:  Ens hem de defensar!

Mentrestant, els centenars de milers de refugiats que escapen dels conflictes armats i de la misèria que provoquen cap a la pròpia Europa, han desaparegut del "focus informatiu" i per aquests mateixos governs han passat de ser víctimes a sospitosos.

Per mostrar solidaritat amb totes les víctimes, més d’un centenar d’entitats, associacions, sindicats i partits han elaborat un manifest i convocat per aquest dissabte a les 17h a la Plaça Universitat de Barcelona una manifestació sota el lema “Mai Més” contra els tambors de guerra que els governs europeus fan sonar com a resposta. El No a la Guerra ha de ressonar ben fort i massivament, ha de ser un fre als plans bel·licistes de Rajoy i Rivera, ara amagats per temor a la reacció davant les eleccions del 20D.

Les guerres tots sabem com comencen, amb proclames patriòtiques, amb promeses de victòria i amb l’esquer de donar seguretat als ciutadans. Fem la guerra per acabar amb les guerres... ens diuen, però tota la història de la humanitat  ens ensenya que les raons de les guerres dels “nostres” governs són econòmiques, de conquesta... i mai, mai han resolt res, doncs la guerra és la continuació de la política (de conquesta de les matèries primeres, de governs titella nomenats per multinacionals) per altres mitjans.

Manuel Valls, el primer ministre “socialista” francès, va fer a l’Assemblea Nacional una oda a la por, al sentiment d’inseguretat... ha declarat que Europa no pot acollir més refugiats (de les guerres a les que la UE dóna suport), s’han retallat les llibertats i ha afirmat que França es saltarà les polítiques d’austeritat i retallades socials per augmentar el pressupost de guerra... per això si que hi ha diners!

El trio de les Açores,
Bush, Blair i Aznar

Heus aquí tota el veritable rostre d’uns dirigents europeus contraris a les polítiques de seguretat mundial basada en els drets humans (pobresa zero, treball digne, dret a l’educació i la salut...) i bel·licosament partidaris de la guerra, quan fou precisament la guerra d’Iraq (pel control del petroli) -emmascarada de totes les mentires que avui sabem- una de les raons dels conflictes d’avui.  

Sempre hi ha raons econòmiques darrere les guerres. Sempre hi ha uns (molt pocs) que hi guanyen i sempre hi ha qui hi perd (la immensa majoria). És allò de: “Les vostres guerres, els nostres morts”.

Els atemptats indiscriminats contra la població civil cerquen precisament aquest tipus de resposta, la retallada de les llibertats, el tancament de fronteres, la estigmatització per raó d’origen... El feixisme islamista té els mateixos objectius que l’extrema dreta europea i es retroalimenten. La guerra els justifica i alhora ataquen els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat entre els pobles.

Els atemptats de París han estat com els que quotidianament veiem per la TV a Iraq, Síria, Líban, Iemen, Somàlia, Líbia, Afganistan, Nigèria o Tunísia... on es produeixen la pràctica totalitat d’aquests tipus d’atemptats, amb milers de víctimes, sempre musulmanes. 

No són al cor d’Europa, són en Estats als quals els governs europeus, Rússia i els EE.UU. protegeixen (cadascun als seus i també en guerra entre ells) en nom de la geopolítica i als quals les empreses armamentístiques d’aquests Estats venen armes amb tota impunitat i amb els quals els governs i les multinacionals fan immensos negocis.

Tota la solidaritat amb les víctimes, cap vers als governs que empren als seus mateixos ciutadans com a ostatges per justificar els seus plans de guerra i només fan més insofrible l’espiral de la misèria i pobresa.

Com diu el manifest de la Plataforma Mai Més: "Per això ens tornem a alçar, per dir prou. No permetrem que en el nostre nom s’iniciï una nova guerra, no avalarem cap bombardeig, no acceptarem cap nova retallada de les nostres llibertats, no callarem davant la proliferació de discursos islamòfobs, racistes i feixistes, i no permetrem més lleis xenòfobes ni més centres de detenció il·legals o il·legítims. Per la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la solidaritat, la justícia global i la laïcitat, hem decidit sortir al carrer a dir mai més"

Y la CUP va negar Artur Mas dos cops. Seran tres?

Diumenge passat vaig publicar a SinPermiso al versió en castellà d'aquest article, Y la CUP negó dos veces a Artur Mas, ¿Serán tres? on en forma de crònica periodística faig una valoració política de la setmana que va de l'aprovació de la Declaració d'inici del procés cap a una República Catalana i la fallida doble investidura d'Artur Mas com a President de la Generalitat.

Mas, Junqueras, Rull i Homs al Parlament

Setmana política intensa, espessa, passional i apassionant. D'aquelles que entres en un bar i la gent comenta, discuteix i es discuteix o es dóna la raó. La setmana ve precedida per les reunions de Rajoy i l'intent de formar una Unió Nacional contra el "desafiament secessionista". Rajoy no convoca cap força política catalana. La imatge que projecta és un front anti-català. Ho aconsegueix, en part, però més enllà de les declaracions no hi ha acord sobre els passos a donar. Podemos i IU es desmarquen plantejant la necessitat d'un referèndum. Les estratègies de PP i PSOE, amb Ciutadans d'ariet, volen projectar una imatge d'unitat davant el 20D però ningú vol quedar supeditat a l'altre. El Tribunal Constitucional actuarà de gendarme en un espai desconegut i inexplorat: la Declaració no és un acte de sedició, ja que no és violent, ni tumultuós, s'ha votat en un Parlament elegit democràticament.

Ciutadans, PSC i PP es fotografien junts davant del TC. Estratègia de tensió. L'insten a suspendre el Ple. El TC respon que no pot suspendre el debat... una altra cosa serà la seva actuació si s'aprova la Declaració de la "desconnexió amb Espanya".

Un dilluns al sol

Al dilluns el va precedir un diumenge intens: la CUP no donarà suport a la investidura de Mas i proposa a Junts pel SI (JxSI) tres noms alternatius: Neus Munté (de CDC i actual vicepresidenta), Raül Romeva o Muriel Casals. La CUP està disposada a investir algú de CDC però no a Mas, a qui segueixen considerant vinculat a les retallades i la corrupció. ERC concorrerà per separat de CDC (de "bon rotllo", però tothom sap que competeix pel lideratge) El PP també fa la seva convenció, Moragas i Sánchez Camacho acompanyaran al ministre de la Llei mordassa, riuen les gràcies mentre proclamen totes les amenaces. Es funda com a partit l'escissió d'Unió, un dels seus dirigents, Joan Rigol, demana un "miracle" perquè la CUP voti a Mas i anuncien la seva coalició amb CDC per al 20D, que es dirà Democràcia i Llibertat. EUiA concorrerà amb la coalició catalana En Comú Podem. Forcadell respon a Sáenz de Santamaría "Arribarem fins al final. No tinc por ".

Arriba el dilluns 9 de novembre. Al matí es vota la Declaració d'Inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, al qual se li afegeix un annex de mesures socials, a la tarda primera votació d'investidura d'Artur Mas com a President de la Generalitat.

Just un any després del "procés participatiu" en què 2.400.000 catalans van anar a votar sobre la seva relació amb l'Estat espanyol tot i la prohibició del Tribunal Constitucional. El dia clareja assolellat, al Parlament s'han acreditat més de 350 mitjans de premsa, la majoria d'ells estrangers. L'expectació és màxima: el parlament d'una regió europea planteja la seva voluntat d'iniciar la seva separació d'un Estat. Els 72 vots de JxSI i la CUP treuen endavant la Declaració. Voten en contra els 63 de Ciutadans, PSC, CSQEP i PP. (1)

És la primera vegada que s'aprova en seu parlamentària la voluntat d'una ruptura real amb el règim del 78. La crisi social, econòmica i territorial del Règim monàrquic té la seva baula més feble en l'encaix de Catalunya a Espanya i la Declaració d'un procés constituent cap a una República Catalana és la forma concreta en què s'expressa.

La Declaració insta al Parlament i al futur govern per posar en marxa les lleis i decisions que permetin realitzar aquesta ruptura i no acatar les resolucions del TC contra la sobirania de Catalunya. El guió s'assembla molt al que Javier Pérez-Royo (ara candidat de Podem) dibuixava en una entrevista: "No hay que reformar la Constitución, hay que volarla" (2)

El debat sobre la Declaració transcorre en un to èpic i transcendent dins, però, del previsible. Els arguments són els coneguts a favor i en contra de "la desconnexió amb Espanya". Romeva (JxSI) al·lega el mandat democràtic de les urnes i la majoria de diputats, "no només és un inici, sinó un abans i un després pel que fa a la condició política d'aquest parlament i les institucions catalanes". Anna Gabriel (CUP) l'emmarca en la voluntat de deixar enrere "la Catalunya subordinada, autonòmica, la de les retallades i la corrupció. És un primer pas cap a la república catalana". Tots dos eviten discretament pronunciar-se si amb el 47,8% dels vots es pot iniciar legítimament un procés de "desconnexió", sobre el criteri d'oportunitat de presentar-la abans del 20D, amb quines aliances es compte o amb quina força per mantenir-la davant del envit de l'Estat

El bloc constitucionalista s'alterna entre proclamar, un més alt que l'altre, la indissoluble unitat d'Espanya (PP i Ciutadans) a l'apel·lació del PSC al diàleg amb Espanya "que és impossible si es trenca la legalitat". però, què dialogar amb qui es nega sistemàticament a dialogar? El PP acaba el matí agitant la bandera espanyola als escons.

Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP, coalició entre ICV, Podem, EUiA i Equo) presenta la seva pròpia Declaració. Incideix en el rescat social i en què el procés constituent s'iniciï "després d'un referèndum pactat el 2016". El seu discurs, reclamant "refer la majoria social pel referèndum" qüestiona el que la Declaració pre-configuri el resultat del procés constituent. Intenta situar-se entre els dos blocs ... però vota NO al costat de Ciutadans, PSC i PP a la "declaració d'insurrecció ... que té com a únic objectiu, salvar la cadira d'Artur Mas". El vot NO de CSQEP és desaprovat per un dels seus diputats (3) que planteja l'abstenció i trobar punts d'acord entre JxSI, CUP i CSQEP entorn de la ruptura i el procés constituent. A les xarxes socials es debat sobre la llibertat de vot.

Acaba matí. Rajoy apareix en la televisions i anuncia "tot el pes de la llei" contra la Declaració. Sánchez i Rivera li secunden.

Primer "No" de la CUP a Mas

El fort contingut polític i mediàtic de la Declaració havia deixat en un segon pla la investidura. Els resultats electorals del 27s van donar una victòria en escons (62) de JxSI, però lluny de la majoria absoluta que CDC i ERC comptaven abans de les eleccions (71).

El món convergent i la seva legió d'opinadors a sou consideraven impossible que la CUP negués a Mas la investidura d'un President imputat pel "procés participatiu" del 9 novembre. Van arribar a afirmar que el "TSJC ha fet a Mas President". Mas la va donar com tan segura que va desaparèixer d'escena per concentrar-se en la formació del govern. Va arribar a dir-li a la CUP: "Que m'investeixin com a president i després, si volen, que votin no a tot". Per a una part de la "classe política" la CUP no és més que un apèndix convergent radicalitzat... En els petit comitè era freqüent sentir, responent a la seva "tossuderia", que no aguantarien la pressió de l'axioma "no votar Mas és fer descarrilar el procés". CSQEP va arribar a afirmar que la Declaració era "l'avantsala de l'acord entre JxSI amb la CUP per investir Mas i tapar les polítiques neoliberals i la corrupció".

Baños torna a l'escò desprès de dir NO a Mas

Però la investidura és molt més que votar un president. És també el programa, el govern i un acord d'estabilitat parlamentària... i res d'això estava resolt. L'equació necessita aclarir incògnites i algunes són incompatibles entre si: es pot pactar un programa de rescat social i contra la corrupció i confiar que algú de CDC (sigui o no Mas) el porti a la pràctica? Pot una força que és imprescindible perquè aquest govern es formi, desentendre's de la tasca diària dels consellers? Etcètera...

Mas apareix a la tribuna. El seu discurs (4) no té res a veure amb el que va fer en 2010 que vessava doctrina neoliberal, un govern "business friendly". Mas era l'alumne avantatjat de Merkel. Ni amb el del 2012 després de perdre 12 diputats. Ara es veu obligat a un discurs "social" amb grans concessions per mantenir-se al poder, parla de l'emergència social per la pobresa, de la Renda de Ciutadania (que fins fa dos mesos negava) ... amb picades d'ullet constants a la sostenibilitat, al "bé comú", una reguera de mesures que mai no ha posat en pràctica o que són còpia de les del 2012... En la seva boca sona a fals, buit, sense cos. Ni una referència a la corrupció... Ni una autocrítica a la seva acció de govern anterior.

A Mas li és impossible enarborar en la seva persona els valors de President d'una república lliure, justa i neta de corrupció i ho sap. També sap que la CUP no el votarà. En la seva resposta a Antonio Baños, Mas va aparèixer entre empetitit, dolgut i irònic. La seva veu ja no era potent, sonava a súplica.

PP, Ciutadans i PSC carreguen contra Mas pel "ultimàtum separatista". És acusat de voler ser President a qualsevol preu. "Estan venent Catalunya als antisistema...", intenten treure a la llum les veus, cada vegada més nombroses, no només de les elits econòmiques catalanes, també les dissensions en el propi govern de Mas.

CSQEP llança un discurs carregat de veritats però que resulta irrellevant perquè Mas no sigui elegit. Mas es regira i treu la seva ànima neoliberal contra el discurs de Rabell i defensa com inevitables les polítiques de retallades, privatitzacions o operacions especulatives com la dels casinos de Barcelona World. Però quina és l'alternativa que proposa la coalició d'esquerres? Podria existir un acord entre els que diuen estar per un procés constituent no subordinat i que sumen més vots (28 ERC i 10 CUP costat dels 11 de CSQEP) i que els 30 de CDC quedin en minoria? Podria haver-hi un govern constituent, sense la presidència de CDC, que pivotés entre el rescat social, el procés constituent cap a una república catalana i un referèndum si aquest fos possible? "Que cada pal aguanti la seva vela". No votarà a ningú de JxSI. CSQEP sembla només militar en l'oposició a Mas, crítica lacerada sí, però sense proposta en un moment en què l'Estat puja el to d'amenaça davant d'un procés de ruptura que CSQEP deia defensar en el seu manifest polític (5) enfront del Règim el 78.

La CUP resumeix les seves raons: "L'abast insondable de la corrupció; l'oportunitat de superar les dinàmiques autonomistes i perquè del discurs d'investidura no hem tret conclusions ". Un nou dossier, noves proves poden fer de Mas un candidat a mans de l'Estat i al procés ostatge de la "guerra bruta". Antonio Baños conclou amb un: "torni vostè dijous". Mas escolta amb una ganyota displicent que se li configura a la cara.

Acabada la votació (62 a favor i 73 en contra) Mas es reuneix amb Junqueras, Romeva i Rull. Preparen una oferta a la CUP. Les tertúlies treuen fum. Tothom interpreta. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) convoca els partits independentistes per traslladar la seva "inquietud"... en realitat la inquietud que Mas no sigui elegit i veladament llança un missatge a la CUP: si el dijous no hi ha investidura, l'ANC convocarà mobilitzacions "per la unitat". El #pressingCUP (etiqueta de twitter que acabarà convertint-se en trending topic) comença de debò. Els nois de la CUP deixen de ser aquesta "canalla" simpàtica. La Vanguardia es fa ressò del desassossec en alguns dirigents i consellers "que va més enllà del contingut de la Declaració i les seves formes". L'inconvenient principal és que no ha garantit la investidura. Mas apareix debilitat, la seva estratègia ha fallat.

El dia acaba amb el dictamen del Consell d'Estat (6) que considera que la Declaració "implica la vulneració evident del nucli essencial de la Constitució -la atribució de la titularitat del poder constituent-" i "nega" l'ordre constitucional vigent "proclamant expressament una ruptura amb la primacia incondicional de la Constitució ".

Dimecres frenètic

Es reuneix el Consell de Ministres i demana al TC la suspensió de la Declaració. Tot molt jurídic, molt quirúrgic, com si no es tractés d'un problema polític, com si les eleccions del 27s no haguessin existit, com si el Parlament no fos una representació elegida democràticament. L'Estat segueix autista per a la majoria de catalans i l'estratègia de la por i l'amenaça a càrrecs públics segueix sent la guia: inhabilitacions, instruccions de la Fiscalia General contra "actes de sedició" (actes violents, tumultuosos i que poc quadren amb la votació al Parlament, però omplen portades de diaris.

Mentrestant, Convergència acusa la CUP de bloquejar, abans que el govern del PP, la Declaració aprovada el dia anterior al no investir un govern i que el termini de presentació de les lleis de la "desconnexió" (hisenda pública, seguretat social i procés constituent) que s'han de tramitar en un mes no començarà fins que Mas sigui investit.

El #pressingCUP segueix i un dirigent de CDC declara a El Periódico: "Anirem a mort, no tindrem pietat" si la CUP manté en la negativa. Amenaça amb noves eleccions.

Gabriel, Baños i Salelles sortint de la reunió
amb JxSI al Palau de la Generalitat

Curiosa manera de preparar la reunió que a la tarda han de mantenir els negociadors de JxSI -amb Mas al capdavant- i la CUP al Palau de la Generalitat. A la sortida les cares de la CUP (Baños, Gabriel i Salellas) reflecteixen tensió. No hi ha acord. Mas ha ofert rebaixar les seves atribucions com a President en tres vicepresidències (Munté, Junqueras, Romeva) i que el govern se sotmetrà a una moció de confiança al cap d'un any. La ANC reuneix el seu secretariat i acorda convocar la manifestació "per la unitat". El #pressingCUP fa un altre pas.

Segon "No" de la CUP

És dijous. En l'ambient es respira el fracàs de la reunió del dia anterior. La partida es fa amb les cartes cap per amunt i sense comodins. La incomoditat dels diputats de JxSI és palpable, especialment irritats els de CDC. La nova negativa de la CUP la consideren una humiliació personal a Mas: "ni tan sols es van a abstenir". La CUP redobla la seva exigència d'un candidat de "consens".

Artur Mas desgrana un discurs sense ànima, d'un candidat que se sent impotent. Sobre l'hemicicle sobrevola una realitat que li repeteixen Iceta, Rabell i Banys: si no fos vostè el candidat, hi hauria investidura.

Lluís Rabell de CSQEP

Cadascun treu les seves conclusions. Iceta (PSC) l'acusa de soscavar la presidència a qualsevol preu i li ofereix el seu suport si rectifica. Albiol (PP) ve a dir que tot és un teatre i que l'acord entre JxSI i la CUP està cantat, tan cantat com la reacció de l'Estat davant d'un "Parlament sediciós", semblaria que el PP vol que el "xoc de trens" comenci abans de la campanya electoral. Arrimadas de Ciudadanos, acusa Mas de segrestar al país, als funcionaris ... per ambició de poder i li exigeix ​​que rectifiqui, si ho fa tindrà el seu suport. Rabell nega a Mas qualsevol crèdit, ni capacitat d'unir el poble, "no té credibilitat pel que fa a la corrupció i perquè no té el mandat ciutadà per començar una ruptura unilateral".

La CUP no triga ni un minut a anunciar la seva no "tranquil" en un discurs més incisiu que dimarts. Artur Mas es regira: nosaltres ja hem mogut peça, ara els toca a vostès i adverteix que l'opció de convocar eleccions està sobre la taula, "seria tornar a donar la veu a la gent".

És la primera vegada que un candidat a President no surt elegit en la segona investidura. La sessió acaba en un ambient tens entre els diputats independentistes. La CUP anuncia l'edició d'un fullet amb 53 mesures per arribar a un acord que està a anys llum de l'ideari convergent. Convoquen una assemblea oberta per al 29 de novembre.

La sensació és que dijous la investidura sembla més lluny que dimarts. Novament 62 a 73. L'ANC anuncia la manifestació per al diumenge, el #pressingCUP apareix com una operació per salvar la investidura de Mas, abans ja ho va patir ERC perquè acceptés la llista conjunta.

Divendres de Passió

A Catalunya Ràdio, Oriol Junqueras critica la manifestació convocada per l'ANC, "és un error". Una cosa inaudita fins ara, les crítiques sempre s'havien mantingut portes endins. En unes breus declaracions Mas torna a insistir que no hi haurà més ofertes: "ara li toca moure a la CUP". El grup parlamentari de JxSI es reuneix al monestir de Poblet i es conjuren en públic per blindar Mas com a candidat. L'esquema de negociació JxSI respon a paràmetres "clàssics", posar pressió i oferir "espais de poder", construir un "marc mental" on no investir Mas porta al procés sobiranista cap al precipici, el col·lapse, el desànim. La CUP serà la responsable de malmetre "una oportunitat que tenim a la punta dels dits".

A mig matí apareix el sondeig del CEO de la Generalitat. 2.000 enquestes fetes un mes després de les eleccions. La CUP guanyaria entre 4 i 6 escons. JxSI retrocediria lleugerament. PSC i PP a la baixa. Ciutadans i CSQEP es mantenen. No sembla que el procés sobiranista cotitzi a la baixa. El govern del PP torna a la càrrega després del Consell de Ministres. Noves amenaces.

Amb la votació de dijous s'acaba una primera fase. Forcadell, la presidenta del Parlament, iniciarà una nova ronda de converses. Des de CDC s'adverteix que hi ha temps, però posen una data límit: 4 de desembre. Just abans de l'inici de la campanya del 20D, unes eleccions a les quals la CUP no es presenta, però en les que ERC i CDC competiran de facto per l'hegemonia dins JxSI i en què EnComú-Podem (la coalició liderada per Ada Colau al costat d'ICV, Podem i EUiA) i Ciudadanos apareixen també com a possibles guanyadors.

Un 20D és una oportunitat perquè les forces partidàries de "trencar el cadenat del 78" en expressió de Pablo Iglesias o de la "ruptura democràtica" en boca d'Alberto Garzón, però també Bildu, Anova, BNG, Compromís... no només donin seu suport a un referèndum, sinó siguin aliats del procés constituent a Catalunya, que no és un possibilitat, sinó -de moment- l'única ruptura real. Aquesta aliança seria la millor contribució per arrabassar a Mas i la dreta catalana la seva hegemonia institucional que té lligat de mans el procés sobiranista als seus interessos. Una derrota d'aquest moviment popular, per moltes coses que es puguin i s'han de criticar, seria -sense dubte- una derrota de totes les forces que lluiten per una regeneració democràtica, un procés constituent, un trencament favorable a les classes populars i comportaria un reforçament del Règim i de forces com Ciutadans que són, abans de res, el recanvi "perquè tot segueixi igual".

Fins ara ERC ha escenificat un paper de pont entre CDC i la CUP. Una victòria a les eleccions al Congrés li donaria un plus d'autoritat en el "litigi" sobre el candidat o candidata. El mateix passaria si guanya CDC, reforçaria a Mas ... i al seu torn permetria visualitzar si, "tornar a donar la veu a la gent", li interessa més que canviar de candidat i convertir unes noves eleccions en un plebiscit "Mas si, Mas no ".

Va començar com la "setmana gran" amb la Declaració i pot haver acabat com la "setmana tràgica" que alguns pronostiquen dins de l'independentisme "masista". Els més hiperventilados convergents exigeixen acabar amb la "pastanaga" i treure el "pal" contra la CUP. Veurem si la seva estratègia en una tercera votació els dóna resultat o CDC finalment ha de cedir i JxSI proposar un altre candidat o candidata amb un nou programa. Seguirà ...

PD: En el moment de tancar aquesta edició l'ANC havia decidit suspendre la manifestació pels atemptats de París.

PPD: Desprès de penjar al bloc la versió en català s'han produit les declaracions del conseller Mas-Colell (7)  i de Francesc Homs (8) carregant contra la CUP. Els castellans diuen que "hasta el rabo, todo es toro" i per tant cal emmarcar-les dins la fase de negociació entre JxSI i la CUP. Està clar que a la setmana següent d'aquest crònica, CDC ha decidit deixar de cantó la "pastanaga" i fer servir el "pal", acusant fins i tot als cupaires d'estar recolzants pel PP i C's en un tuit oficial que han esborrat al cap d'unes hores. 

   (1)    http://www.parlament.cat/web/documentacio/altres-versions/resolucions-version        s    (2) http://www.lavanguardia.com/politica/20151006/54437906562/javier-perez-royo-reformar-constitucion-volarla.html (3) https://joanginermiguelez.wordpress.com/2015/11/09/votacio-parlament-proces-constituent-independencia/ 

(4)    http://www.elnacional.cat/wp-content/uploads/2015/11/Discurs-Mas.pdf

(5)    http://catalunyasiqueespot.cat/declaracio-pel-canvi-social-i-politic/

(6)    http://www.elnacional.cat/wp-content/uploads/2015/11/Dictamen-Consell-Estat.pdf

(7) http://www.ara.cat/opinio/No-asfixiem-proces_0_1468653133.html                     

(8) http://www.lavanguardia.com/politica/20151117/30205461234/cdc-cup-condiciones.html

Una República Catalana lliure, justa i neta (molt neta!)

Els tresorers de Convergència i de les seves fundacions (CATDEM i Barcelona Fòrum), el director d’Infraestructures.cat (l’empresa de la Generalitat encarregada de licitar l’obra pública) juntament amb 8 màxims directius d’empreses donants de sumes milionàries a les esmentades fundacions, han estat detinguts acusats pel pagament de comissions il·legals.

El 3% torna a omplir mitjans i tertúlies.

Artur Mas ha donat les explicacions de sempre: Tot està correcte i som objecte de persecució i escarni públic per part de l’Estat. La tesi de la persecució política pel posicionament independentista de CDC és l’argument de defensa. Hi ha corrupció, i també hi ha ús polític contra Catalunya emprant la corrupció.

Però si les acusacions contra CDC ho són contra “el procés” ¿perquè els aparells de l’Estat no actuen contra ERC o la CUP? ¿Pot obviar-se la corrupció i el finançament il·legal perquè l’Estat vulgui desacreditar CDC per desacreditar “el procés”?

Mas ha seguit insistint que les detencions i les sospites sobre el 3% “no han d'obrir cap tipus d'esquerda en el procés sobiranista, perquè jo estic disposat a donar totes les explicacions que siguin necessàries”.

La corrupció és sistèmica, forma part del Règim, de les relacions empresarials... CDC ha mostrat una  connivència amb corruptors i corruptes que va més enllà de la sospita: el cas Palau o de la família Pujol-Ferrusola en són dos exemples.

Tot plegat ja és una esquerda de grans dimensions i les explicacions de Mas ho són sobre tot menys sobre el 3%, donat que, segons ell, “jo no porto les finances i tinc confiança cega en els meus col·laboradors” ara detinguts.

Si volem avançar cap a una sobirania constituent ¿Podem fer-ho amb un President, que alhora ho és d’un partit sobre el qual hi ha, de manera cada cop més insistent, l’evidència de la corrupció, de comissions sobre l’obra pública i finançament il·legal?

Artur Mas, a la roda de premsa esmentada, ha comminat a la CUP, en les seves negociacions amb JxSí sobre la presidència i el programa de Govern, a “fer abstracció” i a “no fer cas de les actuacions de l’Estat”. La Presidència de la Generalitat no és un càrrec simbòlic, reflecteix les relacions de poder i especialment amb el poder econòmic. El 3% és una d'aquelles expressions entre el poder econòmic i el poder polític convergent. L'important, però, és el 97% restant i CDC assegura aquest percentatge al poder econòmic: les privatitzacions, les transferències de diners públics a negocis privats en sanitat, educació, serveis públics etc.

Però la corrupció ha estat present a les eleccions, Catalunya Si Que És Pot ho assenyalà repetidament. Romeva va haver de sortir un cop i un altre a dir que seria bel·ligerant: “corrupció zero” i la CUP ha repetit que no investiria Mas tot vinculant-lo “amb les retallades i la corrupció”. Estem convençuts que no volen fer-li “el joc a l’Estat per fer descarrilar el procés”. Aleshores?

Un inici constituent tacat amb la xacra de la corrupció comporta un descrèdit fins i tot a nivell internacional. ERC, els diputats de JxSI d’esquerres i la CUP estem segurs que ho comparteixen, igual que els de CSQEP.

Entendrà Convergència que el procés constituent no depèn, ni pot dependre, de l’elecció de Mas o algú de CDC?

Ens cal una República Catalana sí, lliure, justa i neta (molt neta!), doncs si no és neta (i molt) potser ens estem jugant no tenir República Catalana i enviar en orris la lluita de tanta gent durant tants anys. Cal fer foc nou.