La història dels Clarion i l'Olimpíada Popular de 1936

El passat 1 de juliol d'enguany, 10 membres del Clarion Cycling Club 1895¹ van sortir en bicicleta des del monument a les Brigades Internacionals a Londres² i van fer 1.600 km pedalejant fins a Barcelona, després de creuar tot França, per participar el 19 de juliol a l’homenatge a l’Olimpíada Popular de 1936 que va fer a l’INEF, al cantó de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Tot just dos dies desprès d’assabentar-se que, per primer cop, les institucions catalanes anaven a retre un homenatge a l’Olimpíada Popular, van decidir fer com els seus predecessors l’any 1936, quan un equip³ de cinc ciclistes dels Clarion va formar part de la delegació Britànica a l’Olimpíada Popular.

No és el primer cop que repeteixen aquest viatge. L’any passat que es complia el 80è aniversari del que havia d’haver estat l’Olimpíada Popular també hi van ser presents, com també hi van ser-hi en el 75è aniversari de l’inici de la guerra civil 4 en una ruta pels itineraris de la guerra civil des de Bilbao a Barcelona⁵.

Quines són les raons perquè el Club Ciclista Clarion 1985, una associació que agrupa unes quantes desenes de ciclistes arreu de Gran Bretanya, tingui aquest lligam amb Barcelona, Catalunya, les Brigades Internacionals i la República?

L’OLIMPÍADA POPULAR, L’ALTERNATIVA ALS JOCS DE HITLER

Els Clarion es van involucrar activament al boicot⁶ als Jocs Olímpics de Berlin de 1936, boicot que prengué força a partir de l’aprovació el setembre de 1935 de les Lleis de Nuremberg, que impulsaven una política antisemita, la persecució política de les organitzacions obreres i de l’ocupació nazi el març del 36 de Renània, una zona desmilitaritzada. 

La voluntat del règim hitlerià de fer de l’Olimpíada de Berlin una fita propagandística del nazisme va trobar un moviment de rebuig i boicot arreu d’Europa i els Estats Units. La proposta de Barcelona d’organitzar uns Jocs alternatius a la concepció elitista de l’esport del Comitè Olímpic Internacional (COI) s’uní a la idea de fer un Jocs clarament antifeixistes i antiracistes confrontats a l’Olimpíada de Berlin i va trobar un suport entusiasta en les organitzacions obreres i sindicals d’arreu del món.

Així, la crida del Comitè Català Pro-Esport Popular, de març de 1936, a organitzar uns Jocs Olímpics basats en els valors de la pau, la igualtat entre homes i dones, la fraternitat entre els pobles, el respecte mutu... en el que poguessin participar indistintament tot tipus d’atletes (i en especial les dones) va trobar molt ràpidament el suport de nombroses federacions esportives i especialment els clubs esportius de sindicats, ateneus i organitzacions culturals que veien en l’Olimpíada Popular 6 l’oportunitat de passar de les paraules als fets. 

El llibre de Carles Santacana i Xavier Pujades “L’altre Olimpíada”⁷, és l’únic sobre l’esport català en l’època de la República i l’Olimpíada Popular. El llibre fa un magnífic i documentat relat del que se’ns dubte, en qualsevol altre país hagués estat portat al cinema o la TV. 

L’Olimpíada Popular, organitzada en només tres mesos (sense mòbils, whatsapp, ni correu electrònic) va ser capaç de mobilitzar més de 5.000 atletes provinents de 23 estats, nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Lorena, Alsàcia o Palestina, regions i ciutats, però també jueus emigrants o exiliats alemanys, amb una gran participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibilitzades en el món de l’esport.

El cop d’estat feixista i l’inici de la guerra civil i la revolució el mateix dia que havien de ser inaugurada l’Olimpíada Popular va impedir la seva celebració⁸. Els atletes van haver de tornar als seus països sense confraternitzar i competir, molts dels catalans i espanyols van anar al front, i alguns dels atletes que venien d’altres països també es van allistar al Comitè de Milícies antifeixistes, sent l’embrió de les Brigades Internacionals, entre ells alguns dels Clarion. 

Quatre d’ells van perdre la vida defensant la República contra el feixisme. Desprès hi tornarem. Primer sapiguem una mica més sobre aquest club ciclista, un dels més antics del món.

ELS ORÍGENS DELS CLARION

A finals del segle XIX, a Gran Bretanya de la revolució industrial, dos fets es van entrellaçar quasi a la perfecció: la popularitat de la bicicleta i les idees del socialisme. Paul Salveson⁹, historiador de la classe obrera britànica, explica com la bicicleta no només era emprada pels obrers per desplaçar-se a la fàbrica des dels suburbis, sinó també els permetia escapar-se de les dures condicions de treball a les fabriques. “Era l’únic luxe que podien permetre’s aquells obrers de finals dels segle XIX, la bicicleta els permetia abandonar la ciutat, poder anar per la carretera sense importar la classe a la que un pertanyés”.

The Clarion era un setmanari d’ideologia socialista. Neix l’any 1891 i en el seu primer número podem llegir: "El Clarion és un diari pensat pels seus redactors per dir la veritat amb franquesa i sense por. Potser no sempre amb raó, però amb honestedat i sempre intentant ser conseqüent amb els seus principis. El seu personal no pretén ser graciós o savi, però si honest. No escriuen per faccions sinó per al poble. No lluiten per la victòria sinó per la veritat. No volen provocar sinó convèncer. On hi hagi la injustícia s’hi rebel·laran. No hi haurà perdó per la covardia, l'egoisme i la corrupció, independentment de en quin estament es produeixi”¹⁰.

A diferència de la majoria dels altres diaris laboristes de la seva època, estava escrit en un estil popular i accessible. Si ens situem en 1891, ens serà fàcil entendre que les cadenes de distribució de diaris estaven vetades per un setmanari socialista que atacava als propietaris de les fàbriques, capitalistes i terratinents, feia campanyes denunciant les precàries condicions de vida de les classes treballadores, especialment en relació als sense llar, la carestia o les pèssimes condicions de l’habitatge.

Els Clarion volien arribar fins el darrer racó per difondre el seu setmanari i la bicicleta va passar a ser una “l’eina revolucionària” per estendre les idees socialistes. Al febrer de 1894 es va celebrar a Birmingham la primera reunió del Socialist Cycling Club. A l’any següent, per Pasqua, es van reunir uns 120 membres i van formar "The National Clarion Cycling Club" amb l'objectiu “de fer propaganda socialista i per promocionar rutes entre els clubs Clarion de diferents pobles i ciutats".

La convocatòria d'una eleccions generals el juliol de 1895 va impulsar l'organització de nous mètodes de propaganda, i van ser els primers en emprar enganxines amb la paraula "Socialisme" que posaven als pals de telègrafs, portes, parets i fins i tot en vaques!11

AMB BICICLETA AL SOCIALISME

El Clarion Cycling Club va ser una de les primeres organitzacions en vincular socialisme amb esport i lleure. Va atreure per milers als ideals del socialisme amb el lema: “La fraternitat és la vida”. 

El nombre de clubs va continuar pujant, 30 cap a finals de 1895, 70 a principis de 1897 i el setmanari va arribar a una tirada de 50.000 exemplars. La seva influència no parava de créixer i era la xarxa d'oci socialista més reeixit Gran Bretanya. 

En un magnífic article els periodistes de La Directa¹², Isaac Vilalta i Eloi Latorre, en fan aquesta descripció: “El moviment Clarion es manifestava com un corrent popular d’ideologia socialista. Ciclisme i socialisme, dos en un. Així, el moviment Clarion va començar a estendre’s a través de les seves sortides ciclistes, però també gràcies a les activitats culturals i socials que ajudaven una societat extremadament urbana i massificada a gaudir d’un entorn més natural. Va ser cadena de l’emancipació de la dona i va impulsar les Clarion Cyclist’s Clubhouses –cases comunals repartides en forma de xarxa per acollir els seus membres”¹³.

Els seus estatuts recollien aquests principis: "Protegir i vetllar pels interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure el suport mutu i la bona camaraderia i treballar pels principis del socialisme". El seu lema es va fer famós arreu: "El companyerisme és vida, la manca de solidaritat porta a la mort".

La principal fortalesa d’aquesta xarxa era el club de ciclisme però incloïa altres activitats:  excursionisme, estudis de camp, cant coral i grups de teatre. L’activitat dels Clarion, sortir de les ciutats industrials per fer un passeig de diumenge amb els seus companys, arribar a qualsevol poble i fer un discurs, difondre el setmanari va cridar l’atenció de la City londinenca. 

Un periodista d’un diari conservador, va escriure: "Molts racons tranquils en els Midlands i el nord d'Anglaterra han estat envaïdes durant els últims dies per un grup de socialistes de ciclisme que es fan dir Club Clarion. S'han esforçat, amb escàs èxit, en propagar els seus punts de vista en els districtes rurals i per anunciar l'òrgan socialista que dóna nom al seu club”14

El Clarion Cycling Club va ser una de les primeres organitzacions en vincular socialisme amb esport i lleure. Va atreure per milers als ideals del socialisme amb el lema: “La fraternitat és la vida”. 

El setmanari es va publicar fins el 1935, i el Nacional Clarion Cycling Club va arribar a tenir diversos campions britànics formats a les seves files com Johnny Ralph.

Actualment els Clarion tenen prop de 2.000 associats vinculats a la pràctica esportiva del ciclisme15 i una associació la “Nacional Clarion Cycling Club 1895” que segueix l’estela dels principis originals i es dedica principalment a difondre i rastrejar en la memòria històrica del moviment obrer. Aquests són els “herois” que sortiran el proper 1 de juliol des del monument a les Brigades Internacionals a Londres.

ELS CLARION A L’OLIMPIADA POPULAR DE 1936

Els Clarion ja participaven en les diferents Olimpíades obrers o les Espartaquiades16 organitzades per sindicats i organitzacions obreres. En el llibre sobre la història dels Clarion de Denis Pye, Fellowship is life: the story of the Clarion Cycling Club (2004), en fa un repàs tant dels participants com dels èxits aconseguits. 

Per això, no té res d’estrany que en la conferència de març de 1936 a Chester, amb 200 delegats, condemnessin els Jocs Olímpics de Berlin: ”La Alemanya feixista, amb la seva discriminació racial i la persecució política és un horror per als esportistes de tot el món. Aquesta conferència fa una crida per que les olimpíades se celebrin en una altra capital i ens neguem a participar en cap acte celebrat per l’Alemanya de Hitler.”

Quan l’Olimpíada Popular pren forma -i troba el finançament del govern de la República francesa del Front Popular (600.000 francs) de la República espanyola (400.000 pessetes) i la Generalitat (100.000 pessetes)- els Clarion decideixen participar-hi amb cinc ciclistes: William Elliot i F. Parnell de la secció de Londres; John S. (Jack) Taylor i Geoff (Jeff) Jackson de Glasgow i G. Hamilton (no es sap de quina secció). 

Els Clarion anaven dins l’equip britànic que va enviar a Barcelona prop de 80 esportistes (5 dones) que participarien en 7 modalitats esportives (futbol, atletisme, boxa, ciclisme, escacs, natació i tennis). A la premsa britànica podrem trobar diversos articles el dia abans de la inauguració, informant de la delegació, el programa i els motius que han dut a celebrar aquest esdeveniment a Barcelona: 

“Demà a les quatre de la tarda s'inaugura l'Olimpíada Popular a Barcelona amb la benvinguda oficial del president del govern català, Sr.. Lluis Companys. Sis mil atletes representant 22 països desfilaran en el seu abillament esportiu pel magnífic estadi de Montjuïc en aquesta històrica jornada. Espanya és tot entusiasme amb aquesta Olimpíada Popular, que tot i els jocs nazis de Berlin, ha aconseguit suport i interès mundial. No és un esdeveniment per a cap partit polític ni una reunió d'estrelles organitzada per astuts empresaris. L'Olimpíada Popular rememora l'esperit original dels Jocs Olímpics, organitzats i presentats per a la ciutadania. No és només joc net i just és també una concentració internacional per donar suport a aquests principis i alhora protestar, d'una manera constructiva, contra els auto-anomenats Jocs Olímpics de Berlin”.15

Jeff Jackson, un dels Clarion que va arribar un 18 de juliol de 1936 va trobar una Barcelona en festa, preparada per rebre als més de 5.000 atletes, 3.000 folkloristes (avui en diríem colles de cultura popular) com la Patum de Berga, castellers, sardanistes, esbarts... d’Andalusia, Extremadura, Astúries o Galícia, però també del Tirol o d’Escòcia i més de 20.000 visitants que omplirien una Barcelona on l’allau va obligar a fer una crida per trobar allotjament on aixoplugar tanta gent doncs les places d’hotel eren més aviat minses.

Aquell 18 de juliol Pau Casals i Orfeó Gracienc assajaven al Palau de la Música¹⁶ el concert que havien de fer el dia següent a l’Estadi Olímpic on Lluís Companys havia de fer el discurs i, al mateix Estadi, una part dels atletes i folkloristes assajaven la cerimònia. La majoria van dormir al mateix estadi, fins que de matinada els trets els van despertar. Començava la guerra civil i la revolució a Barcelona. L’Olimpíada Popular quedava suspesa.

El feixisme impedia per la força de les armes que Barcelona inaugurés el que el COI entenia com un desafiament de les classes populars mentre patrocinava uns Olimpíada presidits per la creu gamada. Malgrat quaranta anys de democràcia, fins avui ens arriba el silenci que va imposar el franquisme (com Samaranch, dirigent franquista en el món de l’esport va fer l’impossible per esborrar el seu record). Són els Jocs Oblidats. per la des-memòria que la transició ens ha deixat en herència.

ELS CLARION I LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

La guerra civil, juntament amb la seva pròpia experiència a Barcelona, van portar als Clarion a convertir-se no només en defensors de la República, sinó en activistes. El comitè nacional dels Clarion va organitzar una conferència sobre la situació a Espanya i refermar la seva solidaritat en la lluita contra el feixisme. Va prendre la resolució d’exigir al govern britànic la fi de la “no intervenció” doncs “la prohibició del govern de donar armament a la República està debilitant el seu poder de lluita” era de facto un recolzament als feixistes armats per Hitler i Mussolini. També feien una crida a transportistes britànics a declarar-se en vaga si es transportaven armes pel bàndol franquista. 

A la conferencia de Durham¹⁷, l’any 1937, els delegats de totes les seccions ja no només critiquen al seu govern, mostren el seu suport a "l’heroica lluita per la llibertat contra les forces del feixisme internacional" i decideixen desafiar l’ordre del govern britànic que volia impedir, per tots els mitjans, que els joves britànics anessin a ajudar a la República allistant-se a les Brigades Internacionals, fins al punt que van rescatar una llei de 1870 que prohibia a qualsevol ciutadà britànic anar a lluitar per ajudar a qualsevol altre país. Els Clarion opten per la solidaritat activa i ajudar a la República amb les Brigades Internacionals.

A la resolució final es pot llegir: “Reconeixent que el feixisme destrueix la llibertat dels esportistes i que l’única sortida que els hi dóna és la de militaritzar-los, aquesta conferència prega als presents que recolzin activament a les forces antifeixistes tant a Gran Bretanya con a l’estranger”18.

DE GLASGOW A BARCELONA

Tonem a Jeff Jackson, el jove ciclista que havia estat a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular. No oblidaria mai la Barcelona que els va rebre amb una desfilada per les Rambles, ni la Catalunya revolucionària alçada en armes i victoriosa davant el feixisme. 

Va tornar al seu Glasgow convençut que la defensa de la República era imprescindible per vèncer el monstre que s’anava apoderant d’Europa i va decidir preparar un viatge per recollir fons pels nens de la República. Poc abans més de 4.000 nens bascos havien arribat, l’abril de 1937, a Gran Bretanya desprès dels bombardejos de Gernika. Encara avui segueix sent la xifra més gran de refugiats arribats en un sol dia.

Jackson, juntament amb Ted Ward (a la fotografia estan agafats de les espatlles) un altre membre de la secció de Glasgow, socialista i internacionalista com ell, van iniciar, el març de 1938, un viatge¹⁹ que a cop de pedal els portaria d’Escòcia a Anglaterra, a creuar tota França i finalment de nou cap a Barcelona. 

Tot el club Clarion de Glasgow va sortir a acomiadar-los. Un cartell anunciava la seva aventura:

                                                       Pedalant a Espanya20

Glasgow-Barcelona

Durant dos anys Espanya ha estat en guerra.

Milers de dones i nens, milers de joves espanyols a la flor de la vida han mort. Malgrat tot, la lluita contra els invasors contínua. I malgrat la fam i els bombardejos, el poble segueix en peu.

I per això, en apreciació de la seva valenta lluita, que és la nostra lluita, ciclistes britànics pedalegen ara cap a Espanya per dur salutacions i bons desitjos al poble.

Un dels pitjors resultats de la guerra és la mort de nens innocents. En el seu camí els ciclistes demanaran suport per ajudar les víctimes. Posa el teu gra de sorra per ajudar a aquests nens.

Sota l'auspici del National Clarion Cycling Club.1938

Van anar parant a les ciutats i pobles on els Clarion tenien cases, conegudes com les Clarion Houses, i que eren les seus de les diferents seccions. A cada lloc els anaven a rebre els ciclistes i cada cop més gent que sortia a mostrar la solidaritat amb la causa de la República espanyola. 

Cada nit la secció local dels Clarion s’encarregava d’organitzar un míting i per quan van arribar al port de Newhaven, al sud d’Anglaterra, ja havien aconseguit tots els diners que esperaven recaptar pels nens. A Dieppe, primer poble desprès de creuar el Canal de la Màniga, els esperaven ciclistes francesos que els van anar acompanyant per etapes fins la frontera catalana.

Jackson i Ward, volien aconseguir al voltant de 70 lliures esterlines de l’època –uns 3.500 euros actuals– però, al final del seu trajecte, n'havien recollit 450 –més de 25.000 euros- que van lliurar a les autoritats republicanes en arribar a Barcelona. 

ELS CLARION A LES BRIGADES INTERNACIONALS

A la conferència de 1937 una de les resolucions aprovades és de condol per la mort de dos membres dels Clarion morts en la defensa de Madrid. No era una qüestió menor doncs implicava, com hem vist abans, desafiar al Govern britànic. Acorden que una suma de vint guinees es comparteixi entre el Comitè d’ajuda mèdica a Espanya i les Brigades Internacionals21.

Dels més de 30.000 voluntaris que van formar les Brigades Internacionals (mai tots alhora), uns 2.000 eren britànics22 (un dels més coneguts n’és George Orwell que va combatre a les milícies del POUM i fa una magnífica descripció de l’ambient revolucionari que es vivia aquells dies al seu llibre Homenatge a Catalunya²³).

Stuart Walsh, en un article publicat al Butlletí semestral del Memorial de les Brigades Internacionals britàniques22 ha documentat (i reconstruït) la història de diferents membres del National Clarion Cycling Club que van lluitar a la guerra civil defensant la República contra el feixisme. Quatre d’ells hi van perdre la vida: Roy Watts, Raymond Cox, Tom Oldershaw i Tom Durban.

Raymond Cox va ser el primer en ser abatut, el 15 de desembre de 1936 en la defensa de Madrid. Tommy Dolan va morir a la batalla del Jarama l'any 1937. El 15 de març del mateix anys també cauria Tom Oldershaw a Belchite (apareix mencionat al llibre de William Rust "Britons in Spain"²⁴) i finalment, Roy Watts a la Batalla de l’Ebre al setembre de 1938. 

Aquesta és una breu biografia de tots ells²⁵:

Roy Watts Treballava com a venedor de mobles a Portsmouth i Leicester, per a la cooperativa obrera Co-op, una de les fundadores del setmanari Clarion. Fou membre del Partit Comunista i sindicalista. Va morir el setembre de 1938 ferit por la munició d’un avió franquista mentre es trobava defensant la seva posició. Tenia 23 anys.En una de les cartes que va enviar mentre estava a les Brigades Internacionals va escriure: "Em sento feliç i orgullós, posant-me al servei dels treballadors d'Espanya en la seva lluita heroica contra les bestialitats del feixisme. No tenim res en comú amb la mentalitat dels feixistes, que glorifiquen la mort com a ideal. Nosaltres som la vida però, precisament perquè l'estimem, no dubtem a sacrificar-la per salvar la humanitat dels enemics de la vida. Molts dels nostres millors camarades han caigut ja i no amaguem el dolor amarg de la seva pèrdua, però les seves morts no són motiu de dol sinó d'acció"

En la darrera carta que va escriure a un amic seu, Dalton, parlant de les seves experiències al front li relatava: "He servit en acció amb l'artilleria antiaèria, infanteria i la unitat de transmissions. He estat en la majoria dels territoris en mans dels republicans i he estat fet presoner. A part de febre i una mica de metralla que m'ha portat tres vegades a l'hospital, puc dir que he sortit fins ara gairebé sense esgarrinxades. He après a estimar aquest país. La bellesa és impressionant. És demolidor passar per aquests preciosos pobles i ciutats després de ser bombardejats pels feixistes. Sé que una experiència com aquesta estimularà als de casa a moure’s contra els responsables. Des del nostre avançament (a la batalla de l’Ebre NdT) la fúria feixista sembla no tenir límit. Sent la guerra el que és, un no pot fer pronòstics amb certesa però espero estar de tornada a casa per Nadal.". No ho va poder fer.

Raymond Cox treballava com oficinista en una constructora a Southampton quan els franquistes van alçar-se en armes contra la República. Era delegat sindical. Havia estat membre fundador de la secció local del club ciclista Clarion i secretari del club per a Londres i sud d'Anglaterra. Va renunciar al seu treball i va pagat de la seva butxaca el viatge per fer-se brigadista. Conegut per Tommy pels seus amics estava entre els primers voluntaris al setembre del 36, en la centúria Tom Mann. També va ser un dels primers a morir, el 15 de desembre del 36, quan va ser ferit mortalment durant l'heroica defensa de Madrid. Va escriure des del front a la mare: "Crec que en lluitar a Espanya estic ajudant a preservar la pau a Europa"25. Tenia 22 anys.

Tom Oldershaw aquesta és la necrològica que va publicar la revista dels Clarion l’octubre de 1938: “Amb el més sincer sentiment hem de dir-los que un soci de la secció de Clapham ha mort als 24 anys. Tom Oldershaw. Fuster de professió, era un dels grans lluitadors de la causa socialista, havia estat president del seu sindicat i membre del Partit Comunista de Battersea. També secretari general del Comitè d'ajuda a Espanya. Va fer un gran treball pel moviment laborista a Battersea. Era un gran ciclista i va fer el viatge, en companyia d'Edgar Priest, per França fins creuar els Pirineus. Era un soci ideal per al club, amb gran sentit de l'humor. Es va allistar com a voluntari en la lluita contra Franco i va estar en l'ofensiva d'Aragó al març d'aquest any. Va quedar ferit i els seus companys no van tenir altra opció que deixar-ho allà. Tots els esforços possibles s'han dut a terme per saber el seu emplaçament, però no es troba en la llista de presoners i tampoc en els hospitals franquistes. Després de mesos d'ansietat ens sentim obligats a concloure que va morir en el camp de batalla. Es realment trist saber que no tenim amb nosaltres aquest company meravellós i heroic.”

Tommy Dolan de Sunderland va ser ferit a la batalla del Jarama i va morir el febrer de 1937, tenia 24 anys.

Tots eren joves, poc més de vint anys. Van deixar famílies, amics, somnis i van anar a lluitar a la Península Ibèrica pels seus ideals de llibertat i justícia que encarnava la República espanyola contra el feixisme.

Altres van tornar a Gran Bretanya i molts d’ells han mantingut viva la flama d’aquells milers de joves, com Colin Bradsworth, de Birmingham, va servir durant dos anys a l'equip mèdic del Batalló Canadenc de Mackenzie-Papineau i va tornar a Anglaterra el 1938. Joe Maiden, capturat i empresonat a la presó de Palència a l'abril de 1938 o Lionel Poxon de Sutton. 

Els Clarion d’avui segueixen donant cops de pedal per honrar la seva memòria i segueixen lluitant pels mateixos valors: una Europa en pau, amb justícia social i lliure de feixismes.

Barcelona, 21 de juny de 2017

David Companyon i Costa, és Director d’estudis i projectes de la Fundació l’Alternativa. Exdiputat d’Esquerra Unida i Alternativa al Parlament de Catalunya

En castellà: http://www.sinpermiso.info/textos/la-historia-de-los-clarion-y-la-olimpiada-popular-de-barcelona-1936

Bibliografia

1.        https://1938glasgow2barcelona2008.wordpress.com/the-national-clarion-cycling-club-1895

2.        https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Monument_a_les_brigades_internacionals_a_londres.JPG

3.        http://www.diarideguerra.com/es/noticias/677/galeria-de-videos.html

4.        http://www.ccma.cat/324/ciclistes-britanics-fan-800-quilometres-per-commemorar-els-75-anys-de-la-marxa-de-les-brigades-internacionals/noticia/2200598

5.        http://parquedelamemoria.org/?p=540

6.        https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007552

7.        http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2016/07/que-va-ser-lolimpiada-popular.html

8.        www.raco.cat/index.php/Aloma/article/download/85860/110863

9.        ^{http://www.paulsalveson.org.uk/railway-staffs-history-network/}

10.       http://ourhistory-hayes.blogspot.com.es/search/label/Clarion

11.       "Fellowship is Life". The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye

12.       I. Vilalta i E. Latorre  https://directa.cat/lolimpiada-tothom-va-guanyar-sense-competir

13.       ^{http://www.paulsalveson.org.uk/railway-staffs-history-network/}

14.       Working Class Moviment Library http://www.wcml.org.uk/wcml/en/our-collections/the-clarion-cycling-club/

15.       https://clarioncc.org

16.       http://ourhistory-hayes.blogspot.com.es/search/label/Clarion

17.       http://memorialdemocratic.gencat.cat/ca/detalls/Activitats_Agenda/Lultim-assaig

18.       Daily Worker. 18 de juliol de 1936

19.       http:/ourhistory-hayes.blogspot.com/search/label/Clarion

20.       https://1938glasgow2barcelona2008.wordpress.com/the-national-clarion-cycling-club-1895/

21.       http://www.brigadasinternacionales.org/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=55

22.       Stuart Walsh http://www.international-brigades.org.uk/sites/default/files/IBMT2-15Web.pdf (pàg. 13 i 14)

23.       Homenatge a Catalunya. George Orwell. http://ww2.educarchile.cl/UserFiles/P0001/File/articles-101780_Archivo.pdf

24.       http://www.international-brigades.org.uk/

25.       "Fellowship is Life". The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye

La Renda Garantida de Ciutadania: Una victòria històrica

L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida  de Ciutadania (RGC) implica aconseguir  el dret social més important desprès de la onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb un 30% de la població per sota del llindar de la pobresa.

Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la Renda Mínima, amb una campanya de veritable criminatilització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436€) per la RGC que a diferència de l’anterior, és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana.

La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: ser majors de 23 anys amb dos anys de residència a Catalunya i haver esgotat altres prestacions i en serà compatible amb altres per dependència, transport o beques menjador. 

Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l'índex de renda de suficiència de Catalunya i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564€) que arribarà al 100% el 2020 (664€).

Hi haurà un complement del 50% de l’ajut per al segon membre del nucli familiar més 100€ mensuals per fill fins a un màxim de tres. El màxim que cobrarà una llar amb dues persones i tres fills serà 1.200€/mes.

A cop d’ull és evident que per les persones que se’n podran beneficiar és un canvi substancial de les condicions de vida. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne) però també és cert que hi estem més aprop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era “generalitzar la cultura del subsidi”.

Què ha passat entre el 2011 i el 2017?

La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d'organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal... amb una campanya sota la premissa “Rescatem les persones!” o  desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya.

Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15M i el rodeja el Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació i una majoria social va situar la necessitat de rescatar a les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per la majoria de la població.

Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita paga i que la mobilització social és el camí, no només per fer front i revertir a les polítiques austericides que Mas va aplicar de la mà de la Troika, sinó també per guanyar l’hegemonia i totes les sobiranies, en un país que el volem capdavanter en que els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat siguin, més enllà de les paraules, una realitat quotidiana per a tothom.

Referèndum, República, Sí!

Us comparteixo l’article, escrit a vuit mans amb Marta Rovira, Mireia Boya i teresa Forcades, que dóna veu a una campanya d’Esquerres per la Indepedència que vol visualitzar com serien els “primers dies” de la República Catalana (el primer acte és farà al barri de Bellvitge de L'Hospitalet de Llobregat) a partir de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i que han estat suspeses, en part o totalment, pel nostre estimat Tribunal Constitucional, convertit ja –a ulls de tothom- en la mà executora del govern del PP i un Estat Espanyol, demofòbic, que nega cap solució política a la reivindicació de la immensa majoria de la societat catalana. Per això el títol de l’article: Referèndum, República SÍ.

Referèndum com expressió democràtica de l’exercici la sobirania. República, no només com una forma de govern (sempre molt superior democràticament a la Monarquia) sinó com la lluita per fer reals els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que han de conformar un govern que neix de baix a dalt a partir d’un procés constituent per construir entre totes el republicanisme del segle XXI. Un repte ineludible que aquells que entenem l'alliberament social i nacional com a part d'un mateix procés d'emancipació de les classes populars.

Aquest és el lema de la nova campanya que posa en marxa la plataforma Esquerres per la Independència. Un lema i una campanya que arriben en el moment precís, ja que en els propers mesos s'haurà de dirimir el futur polític (i per tant, també social, econòmic, cultural, ambiental...) del nostre poble.

La gent d'esquerres, en defensa dels valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, tenim a l'abast, ara i aquí, allò que se'ns va negar fa quaranta anys: construir una societat radicalment democràtica, pròspera, solidària i lliure de l'herència, els mals usos i els peatges de la dictadura franquista.

La construcció de la República Catalana és una oportunitat històrica per superar un règim decadent on la corrupció és sistèmica i en clar retrocés pel que fa a drets socials i llibertats; un instrument per dotar-nos, a través d'un procés constituent popular i participatiu, d'un nou marc polític, jurídic i administratiu que promogui la redistribució de la i l'articulació efectiva del poder popular.

El referèndum és la via per exercir l'internacionalment reconegut dret d'autodeterminació, és a dir, el mecanisme mitjançant el qual, responent a una pregunta binària i diàfana, els pobles poden decidir lliurement el seu futur; principi bàsic per a un ordenament jurídic democràtic.

La realitat, però, és tossuda, i la cultura democràtica de l'Estat espanyol més aviat minsa. Per aquest motiu, allò que el dret internacional preveu i que en altres contrades s'ha exercit sense entrebancs, nosaltres ens ho haurem de guanyar amb tenacitat i determinació, treballant conjuntament el poble organitzat, el conjunt de representants electes i la majoria parlamentària defensora del dret a decidir, tenint clar que la força vital del procés és la del carrer.

Però el referèndum, a més de convocar-lo, cal guanyar-lo.

Per nosaltres la independència va molt més enllà d'una simple modificació de fronteres i a un canvi de banderes, si no que ha de ser entesa com a una oportunitat real de construir un futur millor, de dotar-nos d'un estat, d'una República, que garanteixi els drets fonamentals com l'habitatge, l'educació, la salut i el treball digne, i que doni resposta als reptes i problemes reals com la pobresa, el transport públic, els desequilibris territorials, el respecte al medi natural o la defensa de la llengua com a eina de cohesió social.

Cal una concepció de l'activitat econòmica que asseguri la qualitat i la sostenibilitat de la vida, que superi la divisió sexual del treball i assumeixi conseqüentment la centralitat de les tasques de cura i de reproducció social. Volem construir una República que faci de la igualtat efectiva de dones i homes un eix vertebrador de totes les polítiques públiques i de l'eradicació de les violències masclistes una urgent qüestió d'Estat.

Una República sense discriminacions de gènere, d'orientació sexual, de diversitat funcional o d'origen i que garanteixi tant la plena paritat de dones i homes en tots els espais de deliberació i decisió com la participació de totes les persones al marge dels seus orígens o procedències. A la República que volem construir totes les persones serem nouvingudes i benvingudes.

En definitiva, ara i aquí, volem i podem construir una República on valgui la pena viure-hi i on tots i totes puguem ser veritablement lliures.

És impossible avançar en la construcció d'una societat més justa dins l'actual marc polític, jurídic, administratiu i mediàtic. La reversió de les polítiques de desposseïment de la majoria i el desplegament de polítiques en favor de la justícia social requereixen exercir la plena sobirania constituent i processos d'apoderament popular.

Entenem la construcció de la República Catalana com la millor contribució possible a la solidaritat amb la resta de pobles que pateixen el règim monàrquic espanyol. Estem convençudes i convençuts, i cada dia es fa més palès, que la ruptura democràtica amb un Règim demofòbic a partir del dret de pobles a decidir el seu futur és la millor contribució a què els canvis a l'Estat Espanyol no siguin a pitjor. Ara mateix, i no pas en somnis utòpics, Catalunya pot ser i serà una porta oberta a la llibertat i la justícia social per a tots els pobles, que com a demòcrates desitgem republicans.

Tenim un nou món a l'abast i no podem estalviar esforços per arribar-hi. Ens caldrà fermesa i solidaritat, conviccions i complicitats, mobilitzacions, converses i somriures de victòria. Per això expressem, una vegada més, el nostre suport a Esquerres per la Independència que, inicia la campanya pel Sí, al Referèndum i a la República

Marta Rovira, Mireia Boya, Teresa Forcades, David Companyon.

El despropòsit de les Glòries, el #NyapTrias

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit finalment rescindir el contracte de la UTE que va guanyar el concurs per fer el túnel de Glòries i demanar responsabilitats a les constructores adjudicatàries de l’obra i l’empresa que va fer el projecte.

Ada Colau ha decidit “prendre el control de l’obra” i deixar de dependre d’un projecte mal fet i mal dissenyat, d’un concurs que es va adjudicar amb una baixa temerària de més del 20% (la licitació de 80€ va ser adjudicada per 60€) a una UTE (formada per les constructores Copisa, Rogasa, Comsa i Benito Arnó i Fills) per una obra que apareix en el sumari del jutge del Vendrell que tramita la causa el pagament de comissions del 3% a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Actualment l’obra porta un endarreriment de més de 18 mesos (havien de durar 28 mesos i ja en són 45) que comportava un ajornament sine die de la segona fase de les obres, encara per licitar. 

L’Ajuntament de Barcelona es trobava davant d’una decisió difícil. L’informe encarregat a l’ITEC, més enllà, de certificar la mala qualitat del projecte, els sobrecostos i l’endarreriment de l’obra el que revelava -com especialment preocupant- era la manca de control sobre l’obra, una situació que finalment només té un beneficiari, la UTE que s’havia endut el concurs amb una baixa temerària (i per tant fent una competència deslleial a la resta d’empreses concursants), i que ja anunciava que el sobrecost arribaria al 60% (és a dir, un cost final de 94M€) i sense cap garantia en els terminis de l’obra, doncs havia de ser replantejada de dalt a baix. 

Tot un clàssic, en el qual les constructores acaben decidin de facto el preu final de les obres a base de reformats i més reformats sobre el projecte inicial. 

Finalment qui havia de ser controlat i fiscalitzat en el compliment del contracte és qui acaba decidint els ritmes i els costos i ho fan sabent que dominen el relat, que en realitat tenen "presoners" a uns responsables polítics que no volen donar “males notícies” als veïnatge, i que, en el fons, tenen la paella pel mànec. 

Ben poc contaven que, per fi, tenen davant uns nous gestors de la cosa pública que no s’han deixat impressionar i han decidit fer pública la veritat i els informes sobre el Túnel de Glòries. 

La decisió presa per l’Ajuntament contempla una nova licitació de 40M€ per finalitzar el Túnel, que si s’hi sumen el 43M€ pagats fins ara, queden lluny dels 94M€ previstos per la UTE. Per tant, la decisió municipal està justificada també per raons econòmiques.

L’equip de govern d’Ada Colau estava davant d’una pedra de toc. La cosa anava molt més enllà de posar llums i taquígrafs (imprescindible), d‘explicar la veritat al veïnatge i a l’associació de veïns, ja molt amoïnada pel rosari de notícies vinculades al Túnel de Glòries, de denunciar políticament l’actuació de l’anterior equip de govern municipal i la seva irresponsabilitat en tot aquest desgraciat episodi i naturalment veure com els mitjans (tots sabem les raons) es dediquen molt més a explicar la incomoditat dels veïns i veïnes que a explicar les raons d’aquest desori amb l’obra més important licitada per l’Ajuntament de Barcelona (i que conviu amb l’altre gran nyap com n'és l’estació de La Sagrera que, licitada per l’empresa estatal ADIF, sobreviu moribunda com una gran ferida.)

L’important és preguntar-nos quina és la decisió que s’apropa més a l’interès general, a l'interès de la majoria, que és -o hauria de ser- la principal preocupació de l’Ajuntament. Quan cal prendre decisions, i més si són decisions complexes, que afecten a la ciutadania, cal tenir uns principis que serveixin de guia. 

Si sabem qui hi guanya, també sabem qui -aparentment- hi perd: les veïnes i veïns, que no només estan suportant les obres i els seu endarreriment, sinó que la rescindir el contracte amb la UTE i licitar un nou contracte, implica aturar les obres. 

Plantar-se o cedir i que surti el sol per on vulgui, sempre hi hauria la possibilitat de dir que tot era “culpa del Trias”. És el que podríem dir aconsellen els “manuals”: si tens algú a qui donar-li la culpa, no t’amoïnis. 

Però l’Ajuntament ha decidit agafar el bou per les banyes i aturar l’obra per recuperar el que mai hauria de deixat de tenir: el control de l’obra. Ha estat una decisió valenta de la qual crec que ens hem de felicitar doncs ben poques vegades ha passat i que mostra que l’equip de govern governa amb uns paràmetres ben diferents. Com també ho ha fet envers al contracte de la neteja obrint a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) un expedient sancionador per un pressumpte frau de 3,3M€ i que pot acabar amb la rescissió del contracte.  

L'equip d'Ada Colau pren velocitat de creuer a la meitat del mandat i es mostra fidel a la promesa de "governar obeïnt" i que la ciutat no estigui al servei dels més poderosos. És capaç d’agafar riscos i sortir-se’n del “sentit comú” que dicta la Cambra de Contractistes o dels interessos de la UTE. Els partits de l’oposició, llevat de la CUP que ha donat suport a la proposta de l’equip de govern, han criticat en les seves intervencions la decisió i només han anat a cercar el desgast de la Tinent d’Alcaldia, Janet Sanz. 

És ben curiós que els exconvergents donin lliçons quan són els responsables d’aquest nyap monumental. El túnel de Glòries és un nyap que acabarà sent conegut com el “nyap Trias” per com es va licitar i adjudicar en el darrer tram del seu mandat al març del 2015. Penós, també, que ERC hagi estat més crític amb Barcelona En Comú, acusant-la “de no saber governar” que amb els qui han provocat aquesta situació. Sembla que el manual d’estil d’Alfred Bosch té prohibit criticar als ex-convergents. Estranyes aliances que res tenen a veure ni amb la llibertat, ni amb la República Catalana. Sense paraules. 

Les associacions de veïns de l'entorn de les Glòries (Fort Pienc, Poblenou, Clot Camp de l’Arpa i Sagrada Família), han fet un comunicat de suport a la decisió de l'Ajuntament i alhora crític amb tota la situació creada que us recomano llegir per allò de saber on està l'interès general i qui el defensa. 

Caldria acompanyar la decisió de l'Ajuntament amb un pas decidit per reforçar el control de la ciutadania i les associacions de veïns i veïnes en tot el procés de les decisions i no només com entitats a qui consultar o retre comptes, sinò com fiscalitzadores de que s'està garantint l'interès de la majoria amb els diners públics.

Les ciutats claus contra l’ocupació de Palestina

“Si ets neutral davant la injustícia, et poses de part de l’opressor”. Aquesta frase de Desmond Tutu, un dels líders de la lluita contra l’aparheid emmarca prou bé la moció aprovada per l’Ajuntament de Barcelona de condemna de l‘ocupació israeliana i les polítiques de colonització dels territoris palestins.

Barcelona es compromet a tallar “qualsevol tipus de complicitat amb aquesta ocupació, violació de drets humans i espoli de recursos” a Palestina. 

El text subratlla que malgrat “les reiterades advertències de la comunitat internacional, aquestes no han trobat resposta per part de l’Estat d’Israel, que no ha fet més que intensificar la construcció d’assentaments dins de territoris palestins“. 

La moció ha rebut els vots favorables de Barcelona en Comú, ERC, PSC i CUP. El PP i C’s han votat en contra i el PDECat s’ha abstingut.

El text va més enllà de la condemna formal doncs reconeix la “legitimitat d’iniciatives i campanyes no violentes promogudes per la societat civil palestina i internacional per reivindicar la defensa dels drets humans i del dret internacional humanitari a Palestina”.

Aquest posicionament és tot un reconeixement al moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions), malgrat tots els intents i pressions de l’Estat d’Israel que no només persegueix als seu membres, sinó que ha desplegat tot el seu potent aparell diplomàtic arreu del món contra aquest moviment pacífic.

La moció, però, va més enllà d’un posicionament polític de condemna o solidaritat, intenta construir un escenari d’accions pràctiques que es poden emprendre des de les administracions, per exemple en la seva contractació pública i en aquest sentit, emplaça i s’adreça a la Generalitat per acordar iniciatives conjuntes, Govern i ajuntaments, com el desenvolupament de clàusules administratives en la contractació pública “perquè les empreses respectin els drets humans” i aquelles que no ho facin siguin excloses de poder contractar amb les administracions

La contractació pública, una eina de pressió pels drets humans

Aquesta proposta reforça un projecte vehiculat a través del Fons de Cooperació Local i en el qual col·laboren una desena llarga d’ajuntaments catalans, entitats de solidaritat com Nexes i fundacions, entre elles la Fundació l’Alternativa.

Aquest projecte consisteix en la redacció d’una guia destinada a municipis catalans, per a recolzar-los alhora de que les compres i contractacions que facin corresponguin a uns principis ètics i aquestes compres i contractacions ho siguin amb empreses que respectin als drets humans en zones de conflictes armats internacionals.

Es parteix de la base que els Ajuntaments catalans tenen una responsabilitat i una capacitat d’incidència en el mercat global i que ni les compres ni cap contractació ha de contribuir a la vulneració de drets humans enlloc del món i això implica les empreses armamentístiques, però cal anar més enllà, tenint en compte altres drets humans com ara el dret a la vida, el dret laboral, el dret a la infància, etc.

“Un exemple a seguir”.

Així ho han qualificat des de la comunitat palestina a Catalunya o el moviment Prou Complicitat amb Israel que han qualificat la moció de ” gran pas cap a la conscienciació de les administracions públiques locals en la defensa dels drets humans i per trencar les complicitats que inherentment actuen a favor de l’ apartheid i de l’ocupació de Palestina” i que enllaça amb el suport que l’Ajuntament de la capital de Catalunya ja va donar el setembre passat a la flotilla de Dones cap a Gaza que va salpar del port de Barcelona.

Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia de Barcelona recalcava: “Això no va d’estar a favor d’Israel o de Palestina, sinó d’estar a favor dels drets humans” tot recordant que aquest any es compleixen 50 anys de l’ocupació de Palestina per part de l’Estat d’Israel.

Cataluña en el laberinto autoritario de Rajoy

Article publicat a SinPermiso.info el passat 13 de desembre en el qual reflexiono sobre la creixent tendència autoritària de l'Estat Espanyol envers el sobiranisme català, tendència que forma part del corrent alimentat pel neoliberalisme i els partits populistes de dretes, tant a Europa com en la recent elecció de Trump: Substituir la democràcia per un Estat-Autoritat que tingui como a funció reprimir la possibilitat d'un canvi de sistema.

Más de 400 personas elegidas democráticamente en Catalunya están encausadas judicialmente. Entre ellas, la presidenta del Parlament, diputados, el anterior President, y alcaldesas y concejales. Es una persecución política. Es un ataque a los derechos de personas elegidas democráticamente por el pueblo, y encausadas por ejercer la voluntad popular.

Tras el cambio de ciclo que supusieron las elecciones en Galicia y Euskadi, donde PP y PNV lograron mantenerse en el gobierno, llegó la abstención del PSOE para que Rajoy siga al frente del gobierno del Reino de España. Esa casta que sólo está interesada en mantener su status quo en un régimen corrupto ha conseguido mantenerse a flote.

Pese a ello, la inestabilidad será la normalidad en el próximo periodo, pues siguen sin taponarse las vías de agua que se producen por ser el segundo país más desigual de Europa, por el empobrecimiento y la precarización de las condiciones de vida de millones de personas o la impugnación a la totalidad del régimen por el movimiento soberanista en Catalunya.

Ese cambio de ciclo será más lento de lo que deseábamos, pese a la innegable realidad que suponen los ayuntamientos de cambio o la fuerza que representa Unidos Podemos. La hegemonía sigue en manos de las fuerzas que apuntalan este régimen moribundo que, lógicamente, se resiste a morir y en su resistencia llegará a límites que convertirán la democracia ligth que tenemos en una caricatura del monstruo con la que Gramsci definía los interregnos.

El neoliberalismo de Rajoy tiene todas las condiciones para mutar en un neoliberalismo autoritario.  Ya tenemos la Ley Mordaza, no toleran ni los memes y ahora tendremos juicios políticos.

Un juicio político

Para muestra un botón: la Comisión del Estatuto del Diputado del Congreso ha decidido con los votos a favor de PP, PSOE y C’s seguir adelante con el suplicatorio contra Francesc Homs, diputado de la antigua Convergència. (El suplicatorio es el trámite imprescindible para poder juzgar a un diputado o diputada). En este caso es el Tribunal Supremo que lo quiere someter a juicio por la consulta sobre la independencia de Catalunya del 9 de noviembre de 2014, si la mayoría del Congreso lo aprueba en las próximas semanas.

Los tres partidos del Régimen han rechazado las alegaciones del propio Homs y del resto de partidos que se opusieron (EnComúPodem-Unidos Podemos y las confluencias, ERC, EH Bildu y PNV).

El hecho tiene una especial relevancia. Se trata de juzgar a un diputado, no por un caso de corrupción o por estafa, sino por un motivo claramente político. Todos los partidos contrarios a aprobar el suplicatorio han comparecido en rueda de prensa y han asegurado que rechazan que se procese  a un parlamentario  “por motivos políticos y por sus ideas". Así mismo, lamentaron que el PSOE actúe como “cooperador necesario en este atentado contra la separación de poderes".

Independientemente de si Homs nos cae mejor o peor (quien esto escribe ha combatido desde el escaño en el Parlament de Catalunya y desde la calle en multitud de manifestaciones, su papel en las políticas neoliberales del gobierno de Artur Mas, tan similares a las de Rajoy) con este juicio lo que está en juego es la utilización de las leyes -que no son neutrales- para amordazar el propio concepto de democracia.

Homs será enjuiciado, no por las consecuencias de sus políticas de recortes sociales o por los casos de corrupción de Convergència, sino por ser parte de un gobierno que ejecutó el mandato del Parlament de Catalunya, que fue aprobado por una amplísima mayoría, mi voto entre otros muchos, mandato que reflejaba el clamor popular expresado en las gigantescas manifestaciones de los 11 de setembre de 2012, 2013 y 2014. La realidad es que ahora el Tribunal Supremo realizará un juicio político, que en realidad lo es contra la mayoría de un pueblo cuya ciudadanía quiere votar para resolver un conflicto político.

No está de más recordar como la Ley de partidos, votada por PP, PSOE y CiU (ahora Homs va a probar los ingredientes autoritarios que su partido votó) y que fue creada como una ley de excepción para ilegalizar a los independentistas vascos (jamás para ilegalizar a un partido como el PP que ha sido imputado por corrupción). No es exagerada la comparación con la situación que estamos viendo en la Turquía de Erdogan, donde está exprimiendo al máximo las leyes para ilegalizar o detener al principal partido de la oposición, el partido de izquierdas pro-kurdo HDP. Cambian las formas, no los objetivos: forzar la ley y los poderes del Estado para evitar el debate político y resolverlo democráticamente. En ambos casos, la negación del derecho a la autodeterminación por parte de nacionalismos de Estado.

¿Diálogo? ¿Qué Diálogo?

El momento en el que se ha producido esta votación, a la semana de la formación del nuevo y “dialogante” gobierno Rajoy, en el que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es señalada como la responsable de la “carpeta catalana”, queda claro que el “diálogo” nace muerto en relación a los conflictos abiertos con Catalunya.

Se sigue la senda de la Fiscalía General del Estado que ha llevado el peso de la querella (con la opinión contraria de los fiscales del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya) contra Artur Mas, Irene Rigau y Joana Ortega, también por la votación del 9 de noviembre, o la más reciente contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, por la votación sobre el Comisión de Estudio del proceso constituyente. De nuevo en la querella contra Forcadell se criminalizan las ideas y el debate (la votación no tenía efectos jurídicos) allí donde la soberanía del pueblo está representada por sufragio universal: un Parlamento.

La delegada del Gobierno Rajoy en Catalunya, Llanos de Luna, ha emprendido una cruzada contra los ayuntamientos catalanes, más de 400, que exhiben las “estelades” (banderas independentistas) en sus casas consistoriales o por declarar no festivo el 12 de octubre o la razón que sea…

Por no hablar de las 35 leyes o decretos aprobados por el Parlament que han sido impugnados por el Gobierno del PP y suspendidos por el Tribunal Constitucional, de las cuales, casi la mitad, el 43%, tienen un marcado cariz social como la Ley 24/2015 fruto de una ILP contra la pobreza energética y la emergencia habitacional, la Ley de igualdad entre hombres y mujeres o la Ley del impuesto a las viviendas vacías. Sólo el 28% de las leyes tenía un cariz soberanista, como la Ley de la Agencia Tributaria o la Ley de Consultas Populares vía referéndum.

Impedir cualquier cambio

La mal llamada “judicialización de la política” no es sino el sometimiento de la política a las leyes (que sólo defienden los intereses de una minoría que controla el Estado) y en ese sometimiento se vislumbra una tendencia que va alimentando el neoliberalismo y los partidos populistas de derechas: sustituir la democracia por un Estado-Autoridad que tenga como a función reprimir la posibilidad de un cambio de sistema.

Von Clausewitz, teórico de la ciencia militar moderna, escribió: “la guerra es la continuación de la política pero por otros medios”; hoy bien podría escribir que la “judicialización de la política es la forma de declarar la guerra por otros medios”.  

Manifestació "Per la democràcia"
el 13 de novembre a Barcelona 

¿Cuántos cargos electos acabarán imputados, encarcelados? Este domingo, 13 de noviembre, Barcelona ha vuelto a presenciar una enorme concentración contra la imputación a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell y de los centenares de electos investigados por el aparato judicial. Y el lunes, o el martes, o el miércoles… desde el gobierno volverán a impugnar una ley o se volverá a imputar o denunciar a algún cargo electo por sus ideas políticas, como el concejal de Vic, Joan Coma o a Montserrat Venturós, alcaldesa de Berga, por colgar una bandera. Esta última detenida el mismo día en que se presentaba en sociedad el gobierno Rajoy y los ministros juraban su cargo ante el Rey. Detenida por negarse a declarar ante el juez e imputada por mantener la “estelada” en el balcón del Ayuntamiento. Otro ejemplo de cómo el “Estado de derecho no cederá ni un milímetro ante el desafío separatista” según el ministro de Justicia. En toda Catalunya se produjeron manifestaciones de apoyo a la alcaldesa de la CUP.

Quienes han dirigido la operación para apuntalar a Rajoy –desde grandes empresas, el grupo Prisa, hasta Susana Díaz- siempre pusieron como principal razón “el interés de España”. El PSOE, argumentaban, no podía negociar, ni aceptar los votos de los partidos que cuestionan el “orden constitucional” (desde Unidos Podemos a ERC, pasando por EH Bildu o el PNV). La coartada para esa Unión Sagrada no es otra que “la unidad de España está en peligro”. La derecha y sus apoyos lograron sacar adelante su plan: ninguna negociación, ningún acuerdo, ninguna concesión.

De hecho, en Catalunya se vive una especie de democracia suspendida desde que el Tribunal Constitucional anuló en el 2010 la parte sustancial del “pacto constituyente” entre el Parlament de Catalunya y el Congreso de los Diputados que dio lugar al Estatut de 2006 y que fue sometido a referéndum y aprobado por una mayoría de los catalanes.

En palabras del constitucionalista Javier Pérez Royo fue un “golpe de Estado” pues un tribunal jamás puede definir el “pacto político”. El régimen monárquico ha sido incapaz de rehacer ese pacto constituyente y una gran parte de los catalanes, que consideran Catalunya una nación, decidieron que querían ejercer libremente su derecho a decidir el tipo de relación con el Estado Español. Las fuerzas políticas partidarias de un referéndum, sean soberanistas o independentistas, no paran de crecer y ganar elecciones (cada vez el voto se desplaza más hacia la izquierda, hacia  EnComúPodem o ERC).

A la demanda de un referéndum, que apoyan 83 de los 135 escaños del Parlamento catalán y el 80% de la sociedad catalana, el Estado, su aparato judicial y legislativo, responde con la negativa a toda solución, negociación o diálogo.

De la misma manera que Rajoy afirmaba en su discurso de investidura que nada hay que negociar en el terreno económico pues “hay que cumplir con Bruselas” (es decir, acepta de hecho que España no tiene soberanía para decidir sus políticas públicas, que estas vienen impuestas por la Troika y, por tanto, hay que cumplir y punto), en relación a Catalunya tampoco hay nada que discutir pues no hay más soberanía que la española y ello implica negar la catalana o vasca o gallega… y punto. Cualquier otra interpretación es o será perseguida.

¿Cuántos cargos electos habrá que inhabilitar, detener, enjuiciar o encarcelar? ¿Hasta cuándo permitiremos que el Estado vaya avanzando en medidas autoritarias y sacrificando las libertades colectivas  para negar el reconocimiento y los derechos de las naciones que como Catalunya, Euskadi o Galicia conforman España?  

Es clave para las fuerzas de izquierdas enfrentarse a esta deriva autoritaria para ganar la batalla de la democracia. Una deriva autoritaria que crece en Europa y hemos visto reflejada en el resultado de las elecciones en los EEUU.

La defensa de los derechos y libertades forma parte de la misma lucha contra las consecuencias de los recortes y ataques a los derechos sociales del gobierno Rajoy. Son las dos caras de la misma moneda. Y en esa lucha hay que actuar de  manera independiente y no supeditada a los intereses de quienes invocan la “sagrada unidad de la patria” como Rajoy, Susana Díaz o Rivera porque lo que defienden es apuntalar un Régimen donde siempre ganan la misma clase dominante: la banca, las multinacionales, las patronales…   

Por eso, la recuperación de los valores democráticos y la reconquista de los derechos civiles, laborales y sociales están vinculadas al reconocimiento del derecho a la autodeterminación democrática, es decir al derecho a la independencia de las naciones que configuran España.