diumenge, 1 de març del 2009

Rubianes, et trobarem a faltar…

La genialitat irreverent, radical, lúcida, sense pèls a la llengua, d’aquells que diu les coses pel seu nom. Rubianes no va regalar mai les orelles al poder, però sobretot d’aquells que de sempre han tingut el poder “pel segles dels segles”…

La lluita per la memòria, que ara s’anomena “històrica”, però ell l’anomenava de la dignitat, com en l’obra de teatre “Lorca somos todos”, contra la qual l’Espanya de la caverna, el tricorni i la sagristia va voler boicotejar.

Imagino que, com molta gent , quan aquest matí m’he assabentat de la mort d’en Pepe Rubianes he sentit una tristor profunda, una buidor irreparable. Ens quedaran els seus monòlegs galaico-catalans…

M’agradaria destacar, inclús per sobre de la seva vessant artística, la seva visió solidària i compromesa, el seu lligam irrenunciable amb “els d’abaix”, amb el poble que la seva lluita és la del dia a dia, com en les vetllades solidàries “Guanya’t el cel amb el pare Manel” on va fer la seva última aparició a sobre d’un teatre. Un home solidari aquí o a l’Àfrica on va anar en els darrers anys a aprendre, a conèixer, a endegar projectes allà i aquí com la darrera obra teatral “La sonrisa etíope”.

Pepe, et trobarem a faltar…, com deia el poema de Bertolt Brech “tu ets dels imprescindibles….”
-->

1 comentari:

  1. Estás nominado para el Premio Limonada. Más detalles en mi blog http://ventanasdelfalcon.blogspot.com/ . Un abrazo y a seguir así.

    ResponElimina