Mas: eleccions o dimissió

La roda de premsa d’Artur Mas va ser un acte de propaganda amb l’objectiu de reforçar el seu lideratge malmès per no haver convocat les eleccions a les quals va comprometre’s, la negativa d’ERC acceptar la imposició de la llista única i pel fet que, malgrat l’allau de dades, avui, a ulls de la majoria de catalans, estem pitjor que fa dos anys.

Mas va concloure, com Rajoy, “que la crisi s’ha superat i ja és història”. Sorprenent balanç. La roda de premsa semblava fer-se en un congrés d’empresaris als quals retés comptes de com n’és de bon gestor  pels “seus interessos”. Hi és cert. El paisatge de la crisi en deixa un panorama on les elits han acumulat riquesa com mai a costa de l’empobriment generalitzat. El seu discurs triomfalista ofenia davant l’emergència social que viuen, cada dia, molts catalans i catalanes.

Cap esment d’un “gir social”. Per Mas la justícia social és aliena al procés i el procés ho és dels pressupostos. Sembla una frase bonica per envernissar-se. Davant el patiment d’un quart de la població que viu en els llindars de la pobresa, la precarització del treball i sous miserables, dels 700.000 aturats (el 60% de llarga durada i el 50% sense cap prestació), els desnonaments, les 200.000 famílies que no poden escalfar casa seva... el silenci que amaga fins a quin punt augmentat de les desigualtats cap autocrítica de les receptes neoliberals que només posen pedaços assistencials absolutament insuficients com recorden, un dia sí i un altre també, des de Càrites a la Creu Roja.

Silenci també davant el fet que un govern que s’omple la boca d’estructures d’Estat en quatre anys ha privatitzat tot el que ha pogut, proclamant el “tot en venda, facin negoci” facin negoci amb allò que és públic i bàsic com la sanitat, l’educació, l’aigua... cap esment sobre nyaps immensos com ATLL o Tabasa.

Cap paraula sobre l’acusació a qui fou secretari general de CiU, Oriol Pujol, de cobrar comissions amb la deslocalització d’empreses mentre acomiadaven milers de treballadors o tornant a dir que “el cas Pujol” és un assumpte privat. La corrupció que ha corcat CiU. És pot parlar de regeneració democràtica i callar davant d’aquesta realitat o els 16.000M€ de frau fiscal d’aquestes elits a les quals representa?

La roda de premsa que anunciava una altra roda de premsa per dijous amb “el desenllaç” sobre el culebrot de les eleccions, però va tenir un contrapunt inesperat al vespre quan uns centenars d’activistes de l’ANC l’esperaven a Girona i li van etzibar: “Eleccions o dimissió”. S’intueix que aquestes darreres setmanes han servit per crear un clima de desconfiança que alhora sigui emprat per no convocar-les... i que el seu lideratge pugui quedar escardat a les urnes, que és on cal decidir no només quin país volem, sinó com el volem: amb pobresa zero i corrupció zero... precisament allò que Mas no pot oferir a les classes populars que veuen el consellers com Boi Ruiz, Rigau, Puig... insensibles al seu patiment.

Cal que el procés surti de les tortuoses negociacions de despatx on Mas ha volgut portar-lo per fer-lo coincidir amb els seus interessos i refundar CiU en el “partit del President”. La independència no reeixirà sense un canvi d’hegemonia en les polítiques econòmiques i socials, i perquè es doni és necessari que el sobiranisme d’esquerres se’ls disputin a les elits a les quals Mas representa, no reeixirà sense justícia social i regeneració democràtica. Això ens juguem en unes eleccions que han de tenir un caràcter constituent cap a una Estat propi, cap una República Catalana.

La Reforma Horària...una “petita” revolució democràtica

Si moltes malalties avui dia es podrien explicar simplement com a conseqüència de les creixents desigualtats socials, només cal recordar la diferència d’anys de vida entre els barris amb renda més alta de Barcelona comparada amb el barris amb menys renda –fins a vuit anys i augmentant-, també moltes malalties del nostre “temps” es poden explicar per l’estrès que genera la manera en que està organitzada la nostra societat. I aquestes desigualtats o aquesta organització social és fruit d’alguna raó sobrenatural?  En absolut.

Molts països del nostre entorn estan organitzats de maneres ben diverses i com a conseqüència els seus horaris socials són força diversos dels nostres. L’horari laboral, dels serveis o l’escolar sense anar més lluny. Tots els estudis coincideixen que ni més hores a la feina comporten més productivitat, ni més hores a classe millor rendiment, ans al contrari. 

I doncs.. perquè la tendència segueix sent allargar els horaris o a dedicar cada cop menys temps a la cura i educació dels fills? O que aquesta manca de temps s’hagi de suplir “comprant” temps desprès de l’horari escolar i anar a recollir als fills a les set o les vuit de la tarda?

Com fer un punt i apart que ens permeti reflexionar sobre com “retornar” a la ciutadania un dret, el dret al temps com a part dels drets de ciutadania?. Ara que estem debatent quin país volem és imprescindible aquest debat i que un dels seus impulsors en sigui el propi Parlament de Catalunya, doncs una societat que vulgui ser realment democràtica, no pot ser-ho sense que els seus ciutadans tinguin temps per participar de la “cosa pública”, al “bé comú”, que el romans en deien la “res-publica” i d’on deriva el mot República.

El factor temps també és clau perquè la ciutadania pugui participar, debatre i decidir. És clau per a societat on el concepte democràcia no sigui sinònim d’anar a votar cada quatre anys, sinó que inverteixi en l’apoderament permanent dels seus ciutadans. Canviar les estructures del temps laboral, social, educatiu...  és una “petita” revolució democràtica que canviaria de soca-rel moltes coses.

La República Catalana, que molts volem, no pot quedar al marge d’aquest debat i com diuen els promotors de la Comissió d’estudi al Parlament: Ara és l’hora!

Web de la iniciativa per la reforma horària: http://www.reformahoraria.cat/

Video explicatiu: http://dom.cat/fxn

Operació Pandora, la Llei Mordassa en proves?

Si dimarts 16 de desembre ens llevàvem una gran operació policial contra un suposat “terrorisme anarquista”, escorcolls d’hores i hores a la Kasa de la Muntanya, ateneus i Centres Socials Okupats...dimecres ens anàvem a dormir amb un altre registre, aquest cop, a l'Ateneu l’Harmonia de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. 

Queda clar que s’ha donat un pas més en la voluntat de vincular moviments socials, espais alternatius, okupacions i ideologies “dissidents” del sistema amb notes de premsa on calculadament apareixen mots com “terrorisme”, “violents”, “anarquistes”... repetits mil i una vegades des de mitjans de comunicacions com si fos una “raó d’estat”. (vegeu l'article del Grup Barnils "Terrorisme anarquista, periodisme d'Estat" http://www.vilaweb.cat/mailobert/4224076/terrorisme-anarquista-periodisme-destat.html)

Res és casual, són els mateixos fils argumentals amb els que el govern Rajoy justifica la Llei de Seguretat Ciutadana, fils argumentals que ens transporten a la generació de “por”, “inseguretat”, “enemics”... pels quals “necessitem un enduriment”, que com molts han assenyalat, ens duu a l’època de les lleis franquistes... en un moment en el qual a l’Estat Espanyol ETA va decretar ja fa cinc anys una alto-el-foc definitiu i incondicional. Aquesta llei no va contra el yihadisme o altres formes de terror, és una llei de dreta extrema, ideològica i repressiva contra la mobilització sindical i la protesta social.

El ministre de l'Interior, Fernández Díaz en una conferència del 2012 a Barcelona explicava el nucli central de la Llei, en aquell moment en elaboració: “... En este mismo contexto deberían situarse algunos de los piquetes sindicales, cuyo papel informativo parece innecesario en la actual cultura de la sobreinformación. Todos estos comportamientos acostumbran a catalogarse como falta... que se saldan con inútiles amonestaciones, multas simbólicas y fracaso coercitivo. Es el mundo al revés, donde los antisistema que viven del sistema se apoderan del espacio público. Estamos frente a una real y constante apropiación indebida, que provoca una pérdida de confianza del ciudadano normal (sic)...”. (podeu llegir-la aqui: http://issuu.com/davidcompanyon/docs/fdez_d__iz____violencia_urbana_la_i/0)

Ara la Llei ja ha passat el primer tràmit al Congrés, fortament

qüestionada política i socialment que senyala com el règim polític en crisi vol defensar-se de les classes populars omplint d'arsenal repressiu la legislació. i ai las! al cap de quatre dies ens trobem una operació “anti-terrorista”... a Barcelona (ves per on! a la ciutat de la Rosa de Foc, la ciutat de les grans mobilitzacions pel dret a decidir). Onze persones han estat detingudes. Milers de persones s'han manifestat a Barcelona i arreu de l’Estat contra aquest atac repressiu i tornarem a fer-ho quantes vegades calgui.

Aquesta Llei, aprovada pel Partit Popular, és el major atemptat contra les llibertats de reunió, expressió i manifestació del règim del 78. Suposa un autèntica destralada als drets individuals i socials criminalitzant la protesta. Aprovada pel PP amb la comprensió de CiU que és l’únic grup que no s’ha compromès ha derogar-la, ans al contrari va assegurar que l’aplicarien.

Les pressions internacionals, el Consell General del Poder Judicial i el Consell General de l'Advocacia han obligat al govern a modificar o eliminar 33 infraccions del projecte original.

El Govern, manipulant els terminis d'esmena, no ha introduït fins a l'últim moment la reforma de la Llei d'Immigració, permetent les devolucions en calent dels immigrants, tot i que el Consell d'Europa ha fet una crida expressa als diputats espanyols a votar en contra.

A partir de l'entrada en vigor de la llei, els i les ciutadanes podran ser detingudes sense cap garantia 6 hores, es restringeix la circulació de les persones per mera decisió administrativa policial i es prohibeixen taxativament les manifestacions davant del Senat, el Congrés i els parlaments de les autonomies, tot i que no estiguin reunits. Les actes de la policia es converteixen, com si es tractés de notaris de la fe pública, en proves jurídiques mentre no es demostri expressament davant els tribunals la seva falsedat.

Aquesta llei és una amenaça, no només contra les recents protestes dels ciutadans contra la crisi econòmica i social en aquesta agonia del règim de la segona restauració borbònica, sinó contra el dret de vaga, els piquets informatius i la llibertat sindical. Ja hi ha hagut exemples en aquest sentit.

El conseller d'Interior, Espadaler, ha fet declaracions acceptant l'aplicació de la "Llei Mordassa", ja el seu antecessor Felip Puig ja va dir: “Anirem fins els límits de la llei i una mica més”. Només cal veure com han desplegat 700 mossos per una macrooperació dissenyada per fer creure de la “necessitat” d’endurir fins al límit la repressió contra la protesta social i la dissidència, ja ho vam veure amb Can Vies.

Quin govern el de Mas! Diu que vol independitzar-se d'Espanya però no té problemes per aplicar la repressió decidida per l'Audiència Nacional. Si cal avançar cap a una República Catalana és també per derogar lleis com aquesta; perquè les llibertats siguin plenes i un tribunal extern no imposi les seves mesures repressives; perquè la policia estigui al servei de la ciutadania i la garantia de les llibertats, no de la repressió.

Breus apunts sobre la conferència d'Oriol Junqueras

Un procés constituent per una República Catalana

La conferència d’Oriol Junqueras ha estat en un punt d’inflexió en el debat post 9n, que havia estat marcat per la conferència d’Artur Mas, que va situar els elements centrals en unes eleccions plebiscitàries (la “consulta definitiva”) amb una llista única de personalitats (polítics, gent de prestigi i tècnics en la qual s'hivernaven les sigles de partits) i un únic punt que expressament obvia els aspectes socials en un full de ruta de 18 mesos amb un govern de político-tècnic que paral·lelament a la creació d’estructures d’Estat es negociava amb l’Estat Espanyol i un referèndum, al cap d’aquest any i mig, per obrir el procés constituent. Si no és donaven aquestes circumstàncies, Mas no convocaria eleccions

Junqueras va situar els eixos centrals en: eleccions immediates, que planteja ja com a constituents per una República Catalana amb diferents llistes de partits o coalicions amb els seus respectius programes i un punt comú per la independència. Exercir des del primer moment com a Estat amb un govern de concentració i construir les estructures d’Estat alhora que es crea legalitat catalana i es redacta la Constitució, que es posarà a ratificació en referèndum. Fort contingut dels aspectes socials com a manera d’ampliar la base social de la independència (tota una auto-esmena d’ERC al seu suport a CiU aquest dos darrers anys) i la necessitat de fer un “país net” en referència a tots els casos de corrupció.

Les principals diferències per rebutjar la “llista única” amb un únic punt programàtic estan en els aspectes socials i econòmics i la lluita contra la corrupció i el frau fiscal, doncs la seva absència faria que molts independentistes o gent disposada a votar opcions favorables a la independència, no ho fessin pel rebuig a les polítiques neoliberals d’un govern Mas tacat també per la corrupció de CiU.

La proposta feta per Junqueras té bastants punts en comú amb la conferència política on EUiA que, partint d’una aliança entre federalistes, sobiranistes i independentistes, proposava un Procés Constituent per la República Catalana i, lògicament, diferències.

Coincideix en la necessitat d’un canvi substancial de les polítiques neoliberals (pobresa zero), l’eradicació de la corrupció sistèmica i el frau fiscal (corrupció zero), convertir la mobilització social en un procés constituent de baix a dalt i l’aspiració a un Estat propi es concreti en una República Catalana i podríem dir que difereix del plantejament d’EUiA en el nom (llistes per la independència, en compte de per la República Catalana, per exemple) i en el com (proclamació immediata de la independència sense una consulta basada en la legalitat catalana).

Si bé es cert que la impugnació de l’Estat a la consulta té per objectiu bloquejar el dret a decidir dels catalans, no hauria de ser que la consulta quedi desdibuixada rere unes eleccions on, amb la llei electoral espanyola, es beneficia als “grans partits” atorgant majories absolutes amb menys del 40% dels vots. El mandat democràtic exigeix que la proclamació de la independència assoleixi més del 50% dels vots i on cada vot tingui el mateix pes, cosa que no passa en unes eleccions per escollir diputats on els vots de Lleida o Girona valen més que els de Barcelona.

Si hi ha eleccions, no es segur que Artur Mas les convoqui d’acord amb les seves pròpies paraules, crec que han de ser constituents i si el resultat dóna un mandat majoritari per iniciar el procés constituent i de ruptura amb la legalitat espanyola, al meu parer caldria una ratificació de la Constitució de la República Catalana en forma de consulta o referèndum vinculant.

A llarg d’aquest darrers mesos he defensat que la gent d’esquerres la manera que tenim de dir independència és República Catalana i que independentista, federalista o confederalista, hores d’ara, aquesta República Catalana lliure i social, només pot passar la proclamació d’un Estat independent doncs el Regne d’Espanya mai no acceptarà una solució democràtica en la que el poble decideixi o en tot cas, aquest pas de exercir la sobirania és la millor manera de trencar el Règim monàrquic que oprimeix socialment a les classes populars arreu de l’Estat.  

Comparteixo, però, amb altres companys i companyes d’EUiA, que la República Catalana, com a subjecte sobirà, ha de poder (almenys teòricament) federar-se, confederar-se o ser independent, d’acord amb la voluntat popular i la Constitució catalana hauria de contemplar-ho.

Entenc la proposta d’ERC com un pas endavant en un aspecte central: guanyar l’hegemonia social de les esquerres i els valors republicans, això implica, no només no fer una “llista única” amb CiU, sinó de facto trencar amb les polítiques neoliberals de les quals el govern d’Artur Mas n’és un dels exponents i això cal fer-ho des d’ara mateix. Ara és l’hora, d’altra manera no aconseguirem l’alliberament nacional i social de les classes populars catalanes. 

És en aquesta perspectiva que són possibles punts d’acord i configurar, perquè no, un espai on des d’ERC, ICV, EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i altres forces, siguin capaces de construir el binomi Estat Nou-Nou Estat a favor de la majoria del poble.

Ara el President va coix. El poble ha de fer camí, un camí constituent amb les dues cames, la nacional i la social.

SIs raons per votar SISI

  
La impugnació i suspensió per part de l’Estat Espanyol i el Tribunal Constitucional han donat al 9N tota la càrrega política que el Govern d’Artur Mas, amb la seva marxa enrere en l’aplicació del decret per fer la consulta –tot acatant l’anterior suspensió del TC- havia perdut en diluir-se en un “procés participatiu”.

La participació i la mobilització en serà la clau d’un procés que va començar en el poble i serà la mobilització del poble la que desafiarà la legalitat espanyola i les estructures del Règim monàrquic. 

Aquest 9n és doncs un pas cap a la ruptura democràtica dins d’un Estat Espanyol que és incapaç de donar una sortida democràtica a la voluntat abastament majoritària de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya de ser protagonistes i decisius en com i quines han de ser les relacions amb l’Estat Espanyol, inclosa l'opció de la independència.

És cert que el 9n no generarà un “mandat democràtic”. L’Estat ha tingut la capacitat de bloquejar un procés deliberatiu i el govern català ha decidit acatar al TC i la legalitat espanyola, però la voluntat d’exercir el Dret a decidir continua creixent i el diumenge seran molt i moltes els que es rebel·laran contra unes lleis que intenten impedir l’exercici de drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió i participació.

Per això resulta incomprensible la posició d’aquells que dient-se d’esquerres es quedaran al sofà veient-ho per la TV... indiferents i suposadament neutrals com el PSC, o altres forces d'esquerres, en una actitud nècia que prefereix mirar el dit en comptes de la lluna. A tots ells ja els va retratar el poeta Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo , cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”

Per tant, aquest 9N és de totes i tots, dels qui s’expressaran

amb la papereta del NO, del SINO i del SISI. Fins i tot d’aquells que votin en blanc o simplement introdueixin a l’urna el que vulguin. 

El termòmetre del 9N està en la quantitat de gent que decideixi posar-se dempeus i rebel·lar-se contra aquest Estat antidemocràtic, autoritari i negador de drets.

Per això l’opció del SISI, ara i aquí, encara pren més força, tot sent conscient que la independència no resolt res per sí mateixa, com no ho resolt a Grècia o Itàlia. És imprescindible canviar la correlació de forces en el que és una mateixa lluita per les llibertats nacionals i els drets socials en un context de capitalisme globalitzat cada cop més incompatible amb una democràcia basada en el poder i sobirania del poble.

I, naturalment, el meu SISI està molt més a prop del SINO d’en Joan Mena o en Joan Herrera que l’entenen com una eina per la "ruptura democrática i procés constituent" que dels qui no volen independitzar-se de La Caixa.

Aquí us deixo, breument les “meves” SIs raons:

*Un SI per la República Catalana, que la vull lliure i social, sobirana i solidària, independent o lliurement federada amb altres repúbliques a Espanya, Ibèriques, dels Països Catalans o d’Europa.

*Un SI perquè el poble decideixi. Per exercir la democràcia directe i participativa que empoderi a la ciutadania i faci néixer una nova relació entre els pobles.

*Un SI a la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles. Mai més un poble al servei d’una Constitució, volem la Constitució de la República Catalana al servei del poble.

*Un SISI perquè vull guanyar l’hegemonia social de les esquerres i posar el poder al servei de les classes populars enfront d’aquells que no volen independitzar-se dels poders econòmics, no volem X. Sala-Martin de ministre d’economia.

*Un SISI contra les polítiques d’autericidi exercides pels governs de Mas i Rajoy i contra la mercantilització i privatització dels drets socials

*Un SISI de ruptura democràtica i per enfortir els processos constituents a Catalunya, l’Estat Espanyol i Europa. Res aproparà més la República als pobles d’Espanya que exercir el dret a decidir, a decidir-ho tot i res aproparà més la llibertat en peu d’igualtat als pobles d’Espanya que la proclamació de la sobirania i la independència de Catalunya .

Ah! I jo votaré per... l'Andreu Nin!

Llibertat pel pres 8719600510. Arnaldo Askatu!

La localitat guipuscoana d'Elgoibar, lloc on va néixer Arnaldo Otegi, farà el proper dissabte 11 d'octubre una manifestació per exigir la seva posada en llibertat. 

La manifestació està organitzada per la plataforma 'Arnaldo Askatu Política Askatu', i coincideix amb el cinquè aniversari de la seva detenció i de la de la resta de condemnats pel cas Bateragune. 

Otegi es troba a la presó de Logronyo des d'octubre de 2009, condemnat per participar en la formació d'un partit polític, Sortu, que avui dia és legal i participa dins les coalicions Bildu i Aralar. A la web http://www.arnaldotegi.com/?lang=pt podreu trobar les adhesions tant d'organitzacions polítiques, socials, sindicals, culturals com a títol individual.

Aquí teniu el comunicat que he adreçat en suport de la manifestació i la llibertat d'Arnaldo Otegi:

Companys i companyes,

Vull donar-vos tot el meu suport a la campanya per l’alliberament d’Arnaldo Otegi i tots els companys empresonats pel cas Bateragunen -Arkaitz, Sonia, Miren i Rafa- i a la manifestació del proper dissabte 11 a Elgoibar.

Arnaldo Otegi s’ha convertit en un símbol de tots els presos polítics a l’Estat Espanyol, un Estat que no ha dubtat en saltar-se les seves pròpies lleis per mantenir un “estat d’excepció permanent” envers els presos bascos i emprar-los com a ostatges contra el procés de pau a EuskalHerria. 

Un Estat que no dubta en empresonar sindicalistes pel fet de ser-ho o de negar qualsevol via de solució democràtica a la reivindicació del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

M’adhereixo, doncs, a la petició de llibertat per Arnaldo Otegi, el pres 8719600510 i el seus companys, fetes des del Parlament Basc fins al premi Nobel de la Pau Desmon Tutu. El seu empresonament és un atac al drets humans i a la nostra dignitat, no ho podem permetre i no ho permetrem.

Arnaldo Askatu!