L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important desprès de la onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb un 30% de la població per sota del llindar de la pobresa.
Si l’any 2011 el govern
Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els
perceptors de la Renda Mínima, amb una campanya de veritable criminatilització
de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436€)
per la RGC que a diferència de l’anterior, és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir tens dret a
rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana.
La RGC està pensada no
com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada
a uns requisits: ser majors de 23 anys amb dos anys de residència a Catalunya i
haver esgotat altres prestacions i en serà compatible amb altres per dependència, transport o beques menjador.
Més de 60.000 llars en podran ser
perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que
tinguin un sou inferior a l'índex de renda de
suficiència de Catalunya i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany
amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564€) que arribarà al
100% el 2020 (664€).
Hi haurà un complement del 50%
de l’ajut per al segon membre del nucli familiar més 100€ mensuals per fill
fins a un màxim de tres. El màxim que
cobrarà una llar amb dues persones i tres fills serà 1.200€/mes.
A cop d’ull és evident que per les persones que se’n podran beneficiar
és un canvi substancial de les condicions de vida. Estem lluny de poder parlar
de dignitat (una feina i un sou digne) però també és cert que hi estem més aprop
i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas
al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat
estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era “generalitzar
la cultura del subsidi”.
Què ha passat entre el 2011 i el 2017?
La clau ha estat la mobilització social. Sense
una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d'organitzacions, plataformes i
entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions
polítiques, el moviment veïnal... amb una campanya sota la premissa “Rescatem les persones!” o desenes de mocions als ajuntaments de les
grans ciutats de Catalunya.
Aquest
alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15M i el rodeja el
Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un
any, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació i una majoria social
va situar la necessitat de rescatar a les persones, abans que els bancs o
el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega
insuportable per la majoria de la població.
Una
important victòria, històrica, que mostra que la lluita paga i que la
mobilització social és el camí, no només per fer front i revertir a les
polítiques austericides que Mas va aplicar de la mà de la Troika, sinó també per
guanyar l’hegemonia i totes les sobiranies, en un país que el volem capdavanter
en que els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat siguin, més
enllà de les paraules, una realitat quotidiana per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada