La convocatòria ha estat acordada per sis partits polítics representats en quatre grups parlamentaris: Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CiU), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) , Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA ) i la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres ( CUP-AE)
Naturalment, hi ha hagut negociació entre les formacions polítiques, però no ha estat una negociació "en els despatxo " al marge del que reclamava la ciutadania: una consulta que compta amb el suport molt majoritari -superior al 75%- i amb la majoria de partits catalans al Parlament que es van comprometre a convocar-la i han complert. Això també és un "fet diferencial". La negociació ha servit per assegurar la convocatòria i la realització d'una consulta on cada vot val igual i cada ciutadà decideix com ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya. I guanya la majoria. És en la mobilització popular on rau la legitimitat de la consulta.
La pròpia convocatòria ja implica un acte de ruptura amb el règim , permeti aquest la consulta o no. En un fet històric i sense precedents. No hauria arribat fins aquí sense la mobilització popular. Aquest és el fet diferencial del procés a Catalunya: la massiva mobilització popular, pacífica, transversal, interclassista per un objectiu democràtic: una consulta al conjunt de ciutadans de Catalunya sobre la relació de Catalunya amb el Regne d'Espanya. Això no s'ha d'oblidar, el procés cap a la consulta ha arribat fins aquí per la força de la gent, és a la base de la "ruptura democràtica" amb l'actual ordenament jurídic i polític.
La imatge d'unitat reforça l'objectiu democràtic de la consulta.
Les Preguntes
La doble pregunta permet a tots els partidaris de canviar l' "statuts quo" actual (l'Estat de les autonomies, en ple procés de recentralitzador del govern del PP) defensar la celebració d'una consulta d'autodeterminació i votar Si a un Estat català. Amb això és possible que la primera pregunta sumi entre un 60 i un 70 % de la ciutadania. Als que votin afirmativament a la primera pregunta , se'ls demana si volen que aquest Estat sigui independent. Les enquestes donen a aquesta segona opció una majoria del 55%, que significarien al voltant del 45 % del cens. Però ja veurem ... temps al temps. El primer era la convocatòria, ara es tracta que aquesta se celebri i en el procés es gestarà el resultat .
L'acord inclou sol·licitar a l'Estat Espanyol l'autorització per fer la consulta mitjançant la cessió de la competència per la via de l'article 150.2 de la Constitució. Per a això el Parlament de Catalunya aprovarà una resolució que es traslladarà al Congrés dels Diputats, on es votarà. Paral·lelament la presentaran els diputats catalans al Congrés, per si la Mesa del Congrés no accepta que sigui traslladada pel Parlament o la retarda sine die.
En aquesta votació és probable que el "sector sobiranista" del PSC voti conjuntament (cinc diputats com a màxim) amb els partits que l'han proposat. La direcció del PSC s'ha mostrat totalment en contra
La convocatòria de la consulta ha tingut el suport de multitud d'entitats, especialment de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) impulsora, al costat d’Òmnium, de la Via Catalana que va treure més d’un milió de persones al carrer reclamant el dret a la independència.
Especialment significatiu ha estat el suport immediat dels sindicats, especialment de CCOO i UGT, a les preguntes i la data. Sens dubte, són garantia que d'un de les eixos del catalanisme -un sol poble- i del caràcter social de la consulta, entesa no com un debat d'identitats entre catalans i espanyols, sinó com un debat sobre què comunitat política i social vol ser Catalunya. El seu suport incondicional portarà la consulta a les fàbriques en forma de: Quin país volem?
Comença el "compte enrere". Queden 11 mesos.
La mateixa convocatòria de la consulta és un dels fets més rellevants i transcendentals des de la Restauració borbònica i el seu règim bipartidista. A l'edifici constitucional sobre el qual es basa la dominació de classes al Regne d'Espanya, estan apareixent esquerdes: la debilitat de la Monarquia i els seus escàndols, la pèrdua de suport al bipartidisme en totes les enquestes, la submissió dels drets socials a els mercats amb la reforma exprés de l'article 135, la crisi de l'ordenament territorial i l'escanyament financer de l'Espanya de les autonomies...
Els primers càlculs del govern del PP, amb l'acord del PSOE de Rubalcaba, eren que les elits catalanes i el desmarcatge del PSC farien descarrilar el procés i mai hi hauria una convocatòria. Les diferències i contradiccions entre els partits catalans eren airejats cada dia: no es posaran d'acord en la pregunta i la data. Si no es convocava la consulta i era per dissensions entre els partits catalans, "mort el gos, morta la ràbia".
El PP va optar per no fer res, esperar, com deien, que el "suflé" es desinflar i els partits catalans acabessin enfrontats entre si. Era el pronòstic de la FAES, el think tank d'Aznar i la dreta extrema: "abans es trencarà Catalunya que Espanya". De moment la convocatòria és una derrota dels postulats d'Aznar. Bon símptoma.
Per a això van desplegar els arguments de la por (fora de la Unió Europea, fora de l'OTAN, no es podran pagar les pensions, l'atur...); forçar declaracions de dirigents europeus, de les elits empresarials espanyoles i catalanes; inventar "terceres vies", bé fossin de "autonomisme reforçat "amb Duran i Lleida al capdavant o "solucions federalistes " amb Pere Navarro a la cua i així atiar al màxim les dissensions; amenaçar amb congelar el Fons autonòmic de liquiditat i els pagaments de la Generalitat...
Ara la pilota passa a estar a la teulada del govern del PP. La primera resposta ha estat de negació absoluta davant la reclamació d'una consulta democràtica. "Res a parlar, res a negociar". Contra la consulta, l'imperi de la llei (la Constitució), la història (som la nació més antiga del món), la Unió Sagrada del règim monàrquic: "Rajoy i jo ho tenim tot parlat: no hi haurà consulta", segons Rubalcaba. El que és possible entre el Regne Unit i Escòcia , entre Canadà i el Quebec, no és possible entre el Regne d'Espanya i Catalunya.
Els que van canviar en 48 hores la Constitució i ho van fer per ordre escrita de la troica, per sacrificar els drets socials del conjunt d'espanyols a favor de la banca i instaurar el govern de la deutecràcia i l'austericidi sense consultar el poble sobirà, ara segresten la sobirania nacional per negar a una part del poble una consulta en què sigui preguntat si vol, lliurement, seguir formant part del Regne d'Espanya o si vol canviar el seu estatus, conformant un Estat federal o independent .
A aquesta idea d'Espanya centenària de Rajoy, feta sota l'imperi (primer de les armes, ara de la llei) li és difícil entendre que la relació entre els seus pobles ha d'estar basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Qualsevol resposta que no sigui autoritzar la consulta i refer la relació entre els pobles en una llibertat volguda, no farà més que aprofundir el distanciament. En els governants del règim falta intel·ligència i falta política, entesa com a eina per solucionar conflictes i no per enquistar-los i engrandir-los.
Negar, prohibir la consulta implica, més enllà de les paraules, decisions que en si mateixes són un nou element de ruptura del règim. Ja no estarà basat en el "pacte constitucional", una part del poble espanyol (el català que vol exercir l'autodeterminació) haurà estat expulsat d'ell.
Prohibir la consulta, suspendre l'autonomia... reclamen dirigents del PP i el PSOE . Enviar l'exèrcit... clama de la dreta extrema.
PP i PSOE segueixen veient el procés català com un paral·lelisme de la consulta plantejada pel Lehendakari Ibarretxe, que proposava "un Estat basc lliurement associat". La negativa del Congrés dels Diputats, amb Zapatero al capdavant i la suspensió de la proposta pel Tribunal Constitucional van acabar amb la dimissió d'Ibarretxe i la convocatòria d'eleccions autonòmiques. El seu projecte es va dissoldre. Però era un projecte pactat "des de dalt", entre els partits (PNB, EA, EB i Aralar), encara que fos en el marc del Parlament Basc. La diferència substancial amb el procés català està, de nou, en la mobilització popular, que ha anat per davant dels partits: la convocatòria de la consulta és una resposta a aquesta mobilització popular.
Les enquestes d'abans i després de la convocatòria ratifiquen aquesta majoria. L'última, del 14 de desembre, situa el suport al punt més alt i reclama que el govern de Rajoy que l'autoritzi. Fins i tot una part gens menyspreable de votants del PP o Ciutadans es mostren partidaris de la consulta. Entre els votants del PSC, per sobre del 50%. A l'Estat Espanyol (comptant Catalunya) ja són majoria els partidaris que s'autoritzi la consulta (48,5% ) i que siguin únicament els catalans dels consultats (47%).
L'esquerra espanyola
L'esquerra espanyola no pot fer seguidisme de la direcció PSOE. La seva "solució federal" supeditada a una reforma de la Constitució nega el dret d'autodeterminació i la supedita a la voluntat del PP que mai la voldrà aprovar. Per tant, el PSOE només pot pretendre apuntalar el règim i guanyar temps fins a les eleccions de 2015, sense donar cap sortida real.
L'esquerra alternativa espanyola, que ha denunciat conseqüentment el règim de la restauració borbònica, les seves pràctiques corruptes, la seva submissió als mercats i les multinacionals per seguir expropiant les classes populars, ha de tenir una posició activa i sostenir el dret a decidir de Catalunya.
L'esquerra transformadora té un aliat en la consulta plantejada a
Izquierda Unida i les esquerres nacionalistes (BNG, Anova, Amaiur, Compromís, Geroa Bai...) s'han posicionat a favor que el poble català sigui consultat. IU és l'única formació estatal que ho ha fet i això li dóna una legitimitat democràtica que implica un gran capital polític, com el que van tenir els comunistes en la lluita contra la dictadura. La seva defensa d'una República federal que reconegui el dret a decidir dels pobles implica plantejar l'únic projecte capaç de construir un escenari comú i fraternal acceptable per a la majoria dels catalans .
El repte és aconseguir aquesta República federal i el dret a l'autodeterminació i ara és demà. Per a les forces d'esquerres a Catalunya aquesta aliança ha de deixar de ser només possible, per esdevenir un actiu per guanyar l'hegemonia des dels valors socials de l'esquerra, per situar la consulta no en un debat d'identitats (espanyols contra catalans) sinó en un debat social, que parteixi de reconeixement de Catalunya com una nació, amb sobirania per decidir el seu futur.
La consulta a Catalunya és doncs, una aliada dels objectius de qualsevol republicà i qualsevol federalista espanyol, que no entengui, com fa el PSOE, el republicanisme com un epítet decoratiu de treure a passejar de tant en tant, ni el federalisme un sinònim de unió forçada. El futur està en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles.
Per uns Estats Generals de les esquerres socials i polítiques
Ara bé , les esquerres catalanes, sindicats, associacions, marees, plataformes... han d'unir les seves forces no només en les lluites de resistència contra les retallades socials , la crisi, els acomiadaments, els pressupostos de CiU... i exigir a ERC que deixi de donar suport a aquest govern autonòmic conservador, privatitzador i de dretes.
L'objectiu de les esquerres ha de ser guanyar l'hegemonia social durant i després del procés que viurem, hagi consulta o aquesta sigui impedida per l'Estat. Les esquerres catalanes no poden acontentar-se amb donar suport a la consulta apel·lant al principi formal de la democràcia. Cal dotar aquest futur Estat pel qual es pregunta d'esquelet, de músculs, d'ànima.
Una República catalana? Amb quins valors, amb què principis, amb quin ordre social? L'esquerra ha de disputar a CiU el govern i a
.jpg)
Cal que les esquerres, totes les esquerres catalanes, siguin capaces de configurar un espai comú en el qual definir -amb el màxim suport popular- un programa, una mena de "Constitució". La consulta d'autodeterminació forma part dels valors de l'esquerra, ara és imprescindible contestar a cada treballador quin tipus d'Estat seria un Estat català i com de social i democràtic seria, com estaria al servei de les classes populars. És l'única manera que aquestes es mobilitzin perquè la "llibertat nacional" sigui alhora "la llibertat social ". I no hi ha millor repte que aquest.
15 de desembre de 2013
Article traduit del castellà i publicat a SinPermiso (www.sinpermiso.info)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada