(article publicat a SinPermiso el 14 de setembre de 2013)
A les 72 hores de la celebració de la Diada va arribar la
resposta de Rajoy. Fidel al seu estil de no abordar la qüestió de fons i donar
una volta als problemes, ni nomena la consulta que majoritàriament exigeix
la societat catalana sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Ofereix
"diàleg sense data de caducitat", insinua sortides que poden intuir
com "parlem del pacte fiscal: quin seria el preu?” Sembla no haver entès
res als ulls de la majoria dels catalans que volen una cosa: democràcia, poder votar, decidir sobre com
governar la seva vida.
La carta de Rajoy, llarga i reiterativa, sembla una burla i un
menyspreu a la mobilització catalana. Els intents del president Mas, pressionat
pels poders econòmics perquè arribi a algun acord amb el govern de l'Estat,
cauen en un sac foradat. Rajoy es posa unes orelleres i unes ulleres constitucionalistes
totalment opaques.
Rajoy diu que els límits són els de la Constitució. Això ja no
serveix per al poble català i tampoc hauria de servir per a la resta de l'Estat
. Aquesta Constitució és la que, a més de negar el dret democràtic a decidir
que es reivindica a Catalunya, consagra el pagament del deute i els interessos
als bancs per sobre del dret al treball , a l'habitatge digne , a una sanitat i
una educació pública de qualitat després de la reforma de l'article 135 per
part de PSOE i PP.
11s 2013, un punt de no retorn
Si el president Zapatero passarà a la història per no reconèixer i negar obstinadament la crisi, fins que la crisi i la troica li van caure a sobre, Rajoy segueix entestat a buscar circumloquis per negar la consulta i negar la realitat que va expressar aquesta Diada. Les primeres declaracions, en boca del ministre de l'interior Jorge Fernández Díaz, van ser per negar la magnitud de la mobilització, malgrat el ressò que ha tingut internacionalment i recuperar el gastat "mantra" franquista de la "majoria silenciosa".
Ningú pot negar que la "Via Catalana cap a la independència", convocada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser un èxit total. Centenars i centenars de milers de persones, possiblement més del 1.600.000 que s’ha donat com a xifra oficial, van omplir els 480 quilòmetres que van enllaçar del Pertús, a la comarca del Vallespir (la Catalunya Nord), fins Vinaròs al País Valencià. Una cadena humana plena de multitudinàries concentracions a Barcelona, Girona, Figueres, Reus, Amposta, Tarragona, Mataró... 400.000 persones van donar nom , DNI i van dir en què tram de La Via Catalana participarien i... van fer-ho!, la resta es va sumar aquest mateix dia i la Via Catalana es podia haver omplert tres vegades.
Ningú, ni les referències a la majoria silenciosa, pot amagar que es tracta d'un moviment fort, participatiu i amb un objectiu clar: el dret a decidir i la independència de Catalunya. Es pot estar a favor o en contra, es poden buscar les explicacions que es vulguin, però les coses són així.Naturalment que la composició era molt heterogènia, però bàsicament formada per la classes populars. La força de la mobilització va obligar a tothom a pronunciar-se i percebien que si la Via Catalana fracassava en el seu intent d'unir els 480 quilòmetres (per poc que fos) , la lectura que es faria seria la del fracàs del dret a decidir.
Es van convocar diversos actes complementaris per entrellaçar les reivindicacions nacionals amb les reivindicacions pels drets socials i contra les retallades, com "Encerclem la Caixa" per part de Procés Constituent, els sindicats CCOO i UGT i la Plataforma "Prou Retallades"van convocar un ramal de la cadena que començava a la seu de la patronal, la FAVB va cridar també a l'acció donant suport a la cadena. Al llarg de tota la Via Catalana, al costat de l'estelada molta gent va anar amb les samarretes de SOS Educació, de la PAH, contra les retallades. Van ser molts els que van participar perquè Catalunya decideixi i els catalans puguin decidir sobre tot: perquè no retallin les pensions , perquè hi hagi treball , perquè no es privatitzi la sanitat ...
Si la mobilització no hagués estat marcadament independentista s'hagués sumat molta més gent favorable a la consulta, però no a la independència. Si l'ANC hagués fet de pont entre tots els partidaris del dret a l'autodeterminació, a la mobilització se li haurien acabat els adjectius. Es cert, però, que els independentistes (més 40% de la població) està molt mobilitzat, mentre que aquells que propugnen una via federalista o confederal (al voltant del 30%) estan desmobilitzats davant la crua realitat de que "no hi ha ningú amb qui federar" o ja s’han sumat als que votarien sí en un referèndum. A Espanya, tal i com va afirmar de nou Rubalcaba a la Festa de la Rosa del PSC, el PSOE no reconeix el dret a decidir i fa una crida il·lusa a PP i CiU a sumar-se al seu federalisme de conveniència.
Només Izquierda Unida dóna suport a la consulta, però la seva capacitat d'influència encara no és suficient com per generar una alternativa creïble, que passa per reconèixer la capacitat sobirana de Catalunya per realitzar la consulta. Tampoc sembla realista demanar-li a aquesta majoria del 80 % de catalans partidaris del dret a decidir “ara i aquí” que s'esperin a que es proclami una República Espanyola per llavors exercir el dret d'autodeterminació.
La manera d'expressar aquesta opció és també molt precisa: que el poble decideixi. Així de senzill. Així de democràtic. El subjecte polític ha de ser el conjunt del poble de Catalunya. L'intent de que sigui el conjunt d'Espanya qui decideixi sobre Catalunya és, una altra vegada, voler imposar sobre Catalunya el pes de l'Estat espanyol.
La reivindicació catalana té un ritme i una mobilització molt superiors a la que a Espanya es dóna a favor d'una sortida republicana a la crisi (social, econòmica, nacional ) del règim de la segona restauració borbònica. Més aviat s'intueix que la reivindicació dels drets democràtics de Catalunya són el major accelerador d'aquesta crisi.
L'Assemblea Nacional Catalana
L'ANC va néixer fa dos anys (30 d'abril de 2011), amb una
assemblea fundacional multitudinària al Palau Sant Jordi de Barcelona (10 de
març del 2012) i ho va fer dins d’aquest
nou cicle del moviment popular de l'experiència municipalista de consultes a
favor o en contra de la independència i és una entitat ciutadana amb projecció
política de gran impacte per la base de masses mobilitzada i la consciència i
organització que imprimeix i ha aconseguit ser el motor de l'aspiració de
llibertat. Així mateix, aglutina milers de voluntaris.
Inclou una Associació de Municipis per la Independència. Han
anat variant des de l’inici que van proclamar que "els aspectes
socials" haurien d'esperar a la independència per "no dividir" i
han format una sectorial de moviment obrer i intercanvien suports amb CCOO i
UGT, així mateix es van adherir a la convocatòria de l'última vaga general. El fet
social ha passat de dividir a sumar també per fer forta la mobilització
"cap a la independència”.
Aconseguida la gegantina cadena humana -que quedarà per a la
memòria en una gigafoto-, l'ANC s’ha consolidat i marca el full de ruta a
partits i govern. A la Plaça Catalunya es va poder sentir ben fort : "ara
Consulta, sense dilacions", "no en 2016", “la ciutadania
catalana ha de poder decidir, les institucions han de complir amb la Declaració
de sobirania del Parlament”.
L'Assemblea Nacional Catalana és un lloc privilegiat per a la confluència ciutadania i política,
incloses ara les demandes socials. Els mesos vinents diran qui o quins rendibilitzen
aquest àmbit de confluència i qui guanya la hegemonia política.
La mobilització reforça a l'esquerra favorable a exercir el dret a decidir
Aquesta marea humana és fruit d'un moviment popular, transversal,
que va molt més enllà de la composició actual dels partits a Catalunya i que
està metamorfosant el panorama polític català. A les nou del matí del 11- S,
moment en què tots els partits fan -un per un- una ofrena floral a l'estàtua de
Rafael de Casanovas, el més comentat era l'enquesta de la cadena SER:
ratificava el "sorpasso" d'ERC sobre CiU, col·locava a Ciutadans com
a tercera força, ICV- EUiA com a quarta i després al PSC, PP i la CUP.
Però més sorprenents eren les intencions directes de vot: ERC
(20%), ICV-EUiA (11,5%), CiU (11%), C 'S (7,5), CUP (5%), PSC (3,5%), amb el PP
(2%) com a últim partit.
Més enllà de les valoracions, cuines demoscòpiques i vots ocults,
la tendència continuada de totes les enquestes demostra fins a quin punt és
complexa la situació, com afecta fins a l'últim racó de cada partit i de dalt a
baix a tota la societat. La mateixa enquesta seguia mostrant un amplíssim
suport a la consulta i una majoria (52%) favorable a la independència de
Catalunya i una minoria (24%) en contra. L'altre 24% són indecisos i aquests
cada vegada basculen més cap a la majoria. El 80% continua sent partidari de la
consulta i un 74% volen que se celebri encara que no tingui l'acord del Govern
d'Espanya.
La importància d'aquest moviment és que és capaç d'expressar la
voluntat de canvi, el cansament sobre la crisi econòmica, la voluntat de
plantejar sobre noves bases les relacions entre Espanya i Catalunya després del
fracàs dels successius intents de pactar noves formules. Aquesta voluntat de
canvi és l'única manera avui de modificar les relacions imposades, tant sobre
les classes treballadores com sobre els pobles del Regne d'Espanya.
Des de les esquerres , això és el que hauríem de veure com a
positiu : la possibilitat de confluir les lluites pels drets dels pobles i les
lluites socials contra les polítiques neoliberals. L'exigència d'una consulta i
del dret a l'autodeterminació no amaga la crisi social que viu Catalunya. La
lluita pels drets socials és inseparable dels nacionals. Es va veure en el
Concert per la Llibertat al Camp Nou o fins i tot en la mateixa cadena d'aquest
11s.
No és la gran burgesia catalana qui encapçala el moviment ni qui
es beneficia d'ell . Al contrari , la gran burgesia catalana dels Godó , Fainé
, Alemany , Piqué ... és la que reuneix a dinar amb Rajoy a la Moncloa per fer
descarrilar el procés sobiranista.
Els que asseguren -per menysprear- que el moviment està
manipulat i dirigit per CiU haurien d'explicar com és possible que des de
l'anterior 11 setembre, CiU no només va perdre 12 diputats a les eleccions de
novembre de 2012, sinó que totes les enquestes reflecteixen una erosió contínua
de suport popular per la coalició de Mas i Duran, fins a mínims històrics, i un
creixement del seu actual soci ERC, però també d'ICV-EUiA i les CUP (que
combinen la reivindicació nacional amb les lluites contra les retallades
socials). I d'altra banda, per la dreta i el " unionisme" creix Ciutadans
a costa d’un descens constant del PSC, malgrat la seva pseudo-federalisme, i el
PP que més que un partit sembla un apèndix.
La mobilització pel dret a decidir està reforçant les
opcions més a l'esquerra, que reflecteixen millor
el moviment transversal i popular i no a les que estan a la dreta, com CiU.
Una República Catalana
El federalisme que l'esquerra defensa només podria ser una resposta si té com a punt de partida el dret a decidir sense condicions , és a dir inclòs el dret a separar-se, a ser independents . En aquest sentit Joan Josep Nuet (coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa i diputat al Congrés de l'Esquerra Plural per ICV-EUiA) en una conferència celebrada aquesta setmana apostava clarament per un República Catalana, basada en la sobirania del poble català per decidir seu futur i un referèndum vinculant amb una pregunta clara sobre l'Estat propi. Una República Catalana que podria federar lliurement amb els altres pobles d'Espanya (aquesta és la seva opció) o ser independent: que el poble decideixi .
Des de l'esquerra, la reivindicació d'una República Catalana
lliure i social permet unir, entrellaçar de manera "natural" , la
reivindicació nacional i social enfront dels poders econòmics i polítics a
Espanya i Catalunya. Comparteixo aquesta visió , que ell anomena "nou
federalisme " i que possiblement ja tenia nom: "confederal ". Si
el "federalisme" que propugnen alguns sectors socialdemòcrates i fins
i tot més a l'esquerra, és per mantenir les coses com estan o per allargar una
relació imposada, no serveix per a res.
Avui el “federalisme possible” és aquell que accepti prèviament
la sobirania de Catalunya, la constitució d’un Estat propi català (República Catalana)
si així ho vol la majoria dels catalans i catalanes i que accepti que la unió (una
Federació de Repúbliques, una República Federal) només pot ser lliure i volguda.
I això al Reino d’Espanya, hores d’ara, sembla més una quimera que un somni
doncs el “federalisme català” no té parella amb la qui ballar.
David Companyon i Costa és membre
del Consell Nacional d'Esquerra Unida i Alternativa i diputat per la coalició
ICV - EUiA al Parlament català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada