dimarts, 3 de gener del 2012

En record d'en Justo Domínguez




Quan el divendres 30 a la nit la Montse Vilalta em va trucar per donar-me la notícia de la mort d’en Justo Domínguez vaig sentir la imperiosa necessitat d’escriure... al twitter vaig deixar alguns pensaments d’urgència, de ràbia... i vaig començar a omplir ratlles sobre el paper... era una manera d'acomiadar-me d'ell, d’abraçar-lo i dir-li que seguirem.

L’any 2011 es va acomiadar de molts de nosaltres amb una terrible notícia: la mort d’en Justo. Per més que esperada...sempre procures mentalment que sigui una mica més lluny... però ell n’era el primer coneixedor... aquests dies tothom et diu com sobtava la tranquil·litat amb la que t’explicava el procés de la seva malaltia, te’n parlava com si estigués referint-se a un altre!!

El seu enterrament ha estat el més nombrós que jo hagi vist mai... gent de totes les maneres de pensar i de fer; naturalment molta gent de la UGT i el PSC, de CCOO, de l’esquerra en general... però molta, molta gent del barri, del centre cívic, de la coordinadora d’AMPAS, de l’associació d’amics i amigues de La Sedeta, treballadors del Districte, les infermeres que l’han cuidat en les seves anades i vingudes a l’Hospital del Mar... 

Se’n va anar sent estimat, molt estimat i amb les notes de La Internacional, la cançó d’Eugène Pottier que va dedicar als herois de la Comuna de París i que ha esdevingut en l’himne dels treballadors que com ell, lluitaven per un món lliure d’explotació de l’home per l’home.

La darrera vegada que vam tenir l’oportunitat de xerrar m’ho va dir d’aquella manera que ell deia les coses, molt serenament... David me queda bien poco!! Havia de tornar a ingressar a l’hospital. Era ben conscient que les darreres proves havien resultat de mal averany i el càncer anava guanyant un terreny, el del seu cos, al qual ell sempre li havia presentat lluita, lluita ferotge durant 30 anys.

Et parlava de la malaltia de la mateixa manera que parlava de tots els projectes que tenia al cap, amb coneixement, sabent de què parlava, donava igual si parlava de l’hort del pati de La Sedeta i dels nens i nenes als que ell ajudava a cuidar-lo, o si ho feia sobre el futur de la humanitat, els mercats o el govern de torn...

El vaig conèixer fa ja uns quants anys, com a veí del barri de Camp d’en Grassot. Per als meus ulls de militant de l’esquerra transformadora, ell era un reformista... de la UGT. Vaja que no em delia per coneix-se’l. 

Va ser arran d’una de les lluites contra el tancament de l’IES de La Sedeta que va replegar el suport de totes les escoles públiques de Gràcia, seria cap a l’any 1997 i es dóna la casualitat que en Coscu –l’anterior secretari general de les CCOO- també portava el seu fill a una escola del barri i van coincidir en la defensa de La Sedeta. Podríem dir que va ser el neixament de la coordinadora d'AMPAS de Gràcia, on va tenir un paper fonamental tots aquests anys.

La primera conversa “seriosa” que vaig tenir amb el Justo va ser llavors. Em va impressionar. Jo li parlava de conceptes i ell d’organització. Sempre ha estat un organitzador, però amb una “rara” habilitat: la de saber implicar-te, la de fer-te compartir la il·lusió per l’objectiu. Ell, que havia estat secretari general de la UGT, no era un tipus cregut, que imparteix lliçons... al contrari, sempre escoltava amb una humilitat que ja m’agradaria a mi tenir! En Justo donava mestratge... potser sense saber-ho!

No “conec” doncs el Justo del que parlen els diaris aquests dies, per a mi el Justo era profundament d’esquerres (igualitari, de la cultura del treball i la lluita, unitari, enemic dels afalacs, convençut de lluitar per una societat d’homes i dones lliures, defensor dels drets socials i les obligacions vers la societat, crític amb el poder i les lluites pel poder...). Parlava amb orgull de classe de la seva època de sindicalista a TMB, dels amics comuns que teniem: la Mercè Claramunt i en Miquel Bonilla i, sobretot, de la seva família, la seva dona (també treballadora a TMB) i els seus fills.

Era un luxe tenir algú com ell al cantó. Per mi era un ciutadà il·lustre de Gràcia... tant com l’Albert Musons, un altre “vell rocker” socialista. Espero que més aviat que tard se'l reconegui com a tal.

Alguns de vosaltres sabeu que el mes de març em van acomiadar de la feina... aquest trasbals (com tot...) va tenir alguna cosa bona: una d’elles i de les millors era passar-me alguns divendres al matí per La Sedeta i compartir un cafetó al bar amb el Justo, sempre va tenir paraules d’ànim davant l'acomiadament, però també d’exigència.. “aprovecha el tiempo, formate...”. La seva alegria quan va saber que havia guanyat i tornava a la feina va ser emocionant.

Ell era, com molts de la seva generació, un autodidacta, havia tingut la mala sort de viure en el franquisme, aquella època en la que la gent del poble no tenia altre accés a l’educació que la que un mateix es buscava i ell sempre estava aprenent!!

Una conversa amb ell era començar per fer un repàs de política, de crítica política i us asseguro que no tenia pèls a la llengua... sempre estava a l’aguait de tot, sempre preguntava el teu parer i tenia aquella manera de fer que mai t’imposava la seva opinió per ferm que la defensés... i mira que ens havíem discutit sobre la socialdemocràcia, el govern Montilla, Zapatero, el dret a decidir (del qual t'arrugava el nas, però n’era favorable més favorable que de obligar a cap poble contra la seva voluntat... ell tenia ben clar que era federalista i era crític amb el que anomenava seguidisme del PSC respecte de CiU en el terreny nacional), sobre les primàries entre Hereu i Tura (ell a favor de l’Hereu), sobre ICV-EUiA (li agradava molt en Ricard Gomà...); però també podíem anar fins la guerra civil i tornar.


En Justo em recordava un oncle meu, el tio Daniel, vell militant del PSOE basc, company del Ramon Rubial a l’executiva del socialistes bascos i que, com tants altres, va morir, ja de vell, exiliat a França. Eren gent fetes d’una peça, socialistes i espanyols alhora, però espanyols d’aquells que no concebien Espanya de cap altre manera que la federal, la de la suma i no les imposicions, la del respecte i aprenentatge de la diferència... aquella Espanya de llibertats i republicana que va ser assassinada per Franco i repudiada desprès pels qui havien de lluitar pels seus valors...

Com us deia tenia un munt de projectes...un dels darrers era l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta. La reforma de la plaça de La Sedeta i la possibilitat d’allotjar-hi un centre de serveis socials, va comportar un debat molt agre al barri, una part de tota l’oposició que va suscitar el projecte de reforma tenia un fil conductor: aquella síndrome de les societats benestants que ho volen tot, però res a la vora. Això el trasvalsava...

D’aquelles veus, totes contràries al projecte, no n’hi havia cap que enraonés en clau de futur sobre la necessitat d’equipaments a Camp d’en Grassot i quins. En tot el procés va mancar reflexió, sobre tot veïnal. Aquesta manca d’estructura social, de xarxa social al barri el preocupava molt.

"L'esquerra s'ha deixat pendre l'espai i això ho pagarem molt car...". Va començar a treballar en un projecte comunitari “a favor” i “no a la contra”, era la que tants de cops vam parlar: participació, memòria històrica, gastronomia, esport, actes festius, comunicació... era el que poc temps desprès veuria la llum: l’Associació d’amics i amigues de La Sedeta i projectes com la recuperació de la Memòria industrial de La Sedeta (sindical, de dones, històrica...) i que es va presentar al Districte com a projecte... esperem que es rescati del calaix!!!

A en Justo la gent li tenia molt de respecte, aquell respecte que neix de la manera de ser i de fer, el mateix que li van demostrar a la seva família el dia de l’enterrament, el que neix de l’orgull d’haver fet en la vida el que havíem de fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada