Apunts graciencs de color Roig i gust Alternatiu

El Partit dels Socialistes de Catalunya a la cruïlla

2012-01-09T13:22:00.000-08:00

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha viscut el seu 12è Congrés en un atzucac produït per la pèrdua continuada d'eleccions i de poder, que l'han situat fora de la centralitat política catalana.

El Congrés ha visualitzat les derrotes, els efectes encara estan per cicatritzar, però el seu objectiu prioritari era recompondre una direcció desacreditada i perduda en un rumb erràtic. Acostumat a governar, després d'ostentar durant 7 anys la presidència de la Generalitat, es va trobar (gairebé) de sobte abandonat per la meitat del seu electorat (del 45,3% al 26,6%), amb un retrocés molt significatiu en les àrees urbanes i metropolitanes.

El PSC s'ha distanciat de la seva base social i aquesta ho ha fet del PSC. Però aquesta no ha estat la discussió ni tampoc s'han analitzat les raons de perquè una bona part de les classes populars i mitjanes li han donat l'esquena per abstenir-se o per transferir el seu vot a CiU i el PP, d'una banda, i cap a ICV -EUiA els que han optat per una opció més a l'esquerra.

El Congrés ha passat de puntetes sobre quin seria el diagnòstic de la seva situació i l'elaboració de propostes que permetin mantenir la confiança dels centenars de milers que l'han votat i recuperar la dels que han deixat de votar-lo. No en va el moviment 15 M, amb la seva crítica radical del paper dels partits socialdemòcrates (també de la resta de les esquerres) com a corretja de transmissió dels interessos del capital, o la vaga general de CCOO i UGT contra les mesures del govern ZP , li han passat factura al PSC.

La principal conseqüència, a tenir molt en compte en l'anàlisi, de l'últim cicle electoral ha estat el gran descens socialdemòcrata (que continua, però, sent la primera força de l'esquerra). Descens que ens porta cap a un cicle dominat per les dretes de CiU i el PP, que ocupen tot el poder de manera gairebé absoluta a Catalunya i Espanya per aplicar un programa radical de retallades de drets socials i laborals, els serveis públics, privatitzacions i empetitiment l'Estat a favor dels mercats i els beneficis privats.

Les classes mitjanes en el centre del discurs

L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ha estat elegit primer secretari pel 75% dels delegats, enfront del 25% que s'ha decantat pel duo Elena-Ros (representants de "Nou Cicle" de Raimon Obiols i del sector "catalanista "d'E Maragall, Tura, Geli ...). El sector de Navarro ha aglutinat al seu voltant el nucli d'alcaldes metropolitans que conserven una minsa part del poder que el PSC tenia fins al 2010. Aquests alcaldes (Bustos, Balmón, Marin, Parlón, el mateix Navarro ...) són les "cares noves" sobre les quals el PSC vol articular la seva renovació.

El pes més rellevant en el nou equip el constitueix el que es coneix com "la federació catalana", el sector del PSC més proper al PSOE en la seva tradició i cultura política. La seva principal preocupació és articular un discurs dirigit a les classes mitjanes, que pateixen l'agudització de la crisi econòmica sota els efectes de l'augment de les taxes i impostos indirectes. Són capes liberal-progressistes, votants tant de CiU com del PSC, preocupades pel manteniment dels drets i llibertats personals davant del retrocés previsible en l'àmbit de l'exercici de la ciutadania amb que amenacen CiU i el PP. Unes classes mitjanes atretes també pel discurs ecologista, que el PSC vol incorporar per aturar el transvasament de vots a ICV-EUiA.

Aquesta visió ha triomfat àmpliament sobre les tesis de "Nou Cicle" de construir noves aliances amb les forces d'esquerres (en un balanç crític, encara que positiu del Govern tripartit) i també sobre les del sector "catalanista", que defensa aprofundir les senyes d' identitat diferenciades del PSC enfront del PSOE i organitzar un grup propi parlamentari al Congrés dels Diputats que rivalitzi amb CiU i ERC amb un projecte català propi. Encara que no es pot oblidar que el sector "catalanista" és un garbuix poc cohesionat i que té punts en comú en la seva proposta estratègica amb el discurs majoritari de buscar aliances amb el nacionalisme convergent davant el Govern central del PP.

El nou primer secretari del PSC, Navarro, va construir l'eix del seu discurs en una proposta de "mà estesa a CiU" per acordar un full de ruta que, en un nou exercici de "equilibrisme" zapaterista, protegeixi els sectors socials més desfavorits , però mantingui la política econòmica neoliberal d'ajust i austeritat iniciada per ZP i que ha aprofundit CiU. Aquesta política neoliberal de "consens per sortir de la crisi "hauria de permetre el PSC reocupar un espai central en la política catalana com a principal partit d'una oposició "responsable" i, al mateix temps, restar protagonisme al PP com a aliat de CiU a Catalunya, utilitzant al seu favor-com va fer CiU a l'oposició les inevitables friccions i xocs amb el Govern Rajoy.

Per això, si el discurs polític del Congrés va situar a les classes mitjanes en el centre de les seves preocupacions, el perfil del PSC com a partit català i els vincles amb el PSOE van ser l'altre eix sobre el qual pilotar les propostes. Les conclusions són clares: es descarta tenir grup propi i un projecte de construcció nacional per a Catalunya autònom del PSOE i de CiU. El que és especialment significatiu en un moment en què el federalisme és un concepte buit de contingut al PSOE, incapaç de resistir les pressions neocentralistes del PP i d'UPyD.

Seguirà el PSC a remolc de la burgesia catalana sense un projecte propi de construcció nacional, després de l'enorme frustració política de la reforma de l'Estatut i davant del desafiament polític del pacte fiscal proposat per CiU. Un pacte fiscal que pretén oferir com a sortida de la crisi econòmica un major autogovern de Catalunya i subordinar el social a l'àmbit nacional, entès com una negociació d'interessos fiscals entre la burgesia catalana i l'espanyola.

Res reflecteix millor l'actual hegemonia de CiU que el "mantra" del pacte fiscal: CiU exigeix a tots els partits que donin suport al govern Mas, sota acusació en contra de "trair Catalunya". S'arriba fins i tot a plantejar un desafiament teòric al govern Rajoy amb la convocatòria de referèndum, s'agita l'independentisme amb el "Espanya ens roba" ... Però la realitat fins ara és que CiU pacta amb el PP a tots els nivells, tot i que Rajoy no para de donar-los carabasses amb el pacte fiscal.

El PSC té el llast, en la seva oposició a CiU, el no haver sabut posar fi a l'injust desequilibri fiscal pel que Catalunya rep menys per habitant que la resta de la major part de les autonomies. La socialdemocràcia catalana finalment sempre s'ha supeditat als interessos del PSOE, temorosa de la reacció de la resta de les autonomies i del PP.

La nova executiva

La relació orgànica amb l'aparell del PSOE ha quedat també reforçada per la designació de Daniel Fernández com a secretari d'organització en substitució de José Zaragoza, nou home fort del PSC a Madrid ... en substitució del mateix Fernández.

En realitat la nova executiva és una combinació d'aquestes "cares noves" i del vell equip de Montilla (nomenat senador autonòmic tot i que la majoria de dirigents era contrari a la seva designació) amb Corbacho, Chacón, Zaragoza, Rangel, Collboni, Nadal i Iceta (ratificats com a responsables del grup parlamentari, en detriment de figures emergents com Martínez-Sempere, Laia Bonet o Eva Granados, que és el vincle amb la UGT). La resta de l'executiva és una combinació dels equilibris amb el sector de Joan Ignasi Elena-Àngel Ros, les JSC i les federacions. Destaca la incorporació de Ferran Pedret del col · lectiu Inflexió, que reclama una política nítidament d'esquerres.

Al Congrés, el debat polític sobre les alternatives socials a la crisi ha estat el que ha ocupat menys temps. En tot cas, el centre del debat no ha girat sobre la política, sinó sobre les persones i els equips. Pocs han dit les coses pel seu nom i el guió és esperar que sigui la crisi i la gestió de CiU, cada vegada més contestada socialment, la qual retorni els vots al PSC. Ara serà en els congressos locals, com el de Barcelona, on pugui sorgir una oportunitat per a un debat de fons real.

El fracàs del projecte de Pasqual Maragall

La crisi econòmica ho inunda tot, també a tots els partits. Per què a afectat tant el PSC? A més de la crisi, que altres causes han portat tantes derrotes?

El projecte del PSC era liderar Catalunya des d'una visió social acoblada a un projecte federal vinculat a una entesa amb Espanya, en què Catalunya veuria reconeguda la seva condició de nació amb drets històrics i un acord fiscal just. Maragall ho va visualitzar en un nou Estatut. Per això va buscar construir un bloc polític hegemònic amb l'acompanyament d'ERC (que buscava des de l'esquerra inter-classista desbancar CiU com a eix central del nacionalisme) i d'ICV-EUiA.

El projecte nacional del PSC va fer aigües per la tensió amb el PSOE-sota pressió del PP-i la por de veure acusat de "nacionalisme excloent", el dictamen del Tribunal Constitucional retallant un Estatut negociat per Zapatero amb Mas, aprovat pel Parlement de Catalunya i votat en referèndum, i la mobilització de CiU i els poders mediàtics de la burgesia catalana i la premsa madrilenya (que han utilitzat totes les desqualificacions possibles contra el Govern tripartit en el terreny nacional i social).

Davant la sordesa de l'Espanya oficial, sorgeix de nou el relat victimista de CiU, que va rendibilitzar, molt més que les opcions sobiranistes, els fruits de l'enorme manifestació del 10J contra la sentència de l'Estatut. La crisi ja era la principal preocupació dels catalans i CiU es presentava com la garantia nacional per fer-hi front.

Però CiU ha utilitzat el crèdit així acumulat no per avançar en el dret a decidir, sinó per llançar un anatema desqualificador contra un PSC esgotat per les contradiccions internes, pels conflictes dins del govern d'esquerres, per la incompetència de Zapatero davant la crisi i les relacions amb Catalunya.

El PSC no ha estat capaç de respondre als grans desafiaments de la societat catalana, ni emancipar-tant de la visió de CiU de Catalunya, com del PP d'Espanya. CiU segueixen sent "els d'aquí" i el PSC apareix contínuament com subsidiari del PSOE (i per extensió d'Espanya), mentre que a la resta de l'estat és presentat com un partit gairebé "separatista" pel PP (i una part del PSOE ).

Com a la resta de partits socialdemòcrates en el govern, el PSC li ha estat més fàcil adaptar-se a un model heretat de creixement i al discurs neoliberal, recórrer al deute en comptes fer una política fiscal progressiva, que en definitiva has de cobrar als "votants". Durant anys, l'ampliació del petit estat del benestar a Catalunya s'ha finançat en el mercat del deute, no mitjançant la recaptació impositiva (fins i tot emprant el marge d'una administració autonòmica amb poca autonomia fiscal i financera com Catalunya).

És més, es va sumar acríticament a l'estupidesa de ZP que "baixar impostos era d'esquerres" i la va practicar suprimint els impostos de patrimoni, de successions ... cedint a les pressions del poder econòmic i de CiU i del PP, amb gran satisfacció d'una ERC en ple gir soci-liberal.

L'estret camí per on transitar

El PSC té doncs un difícil i estret camí per refer-se i recuperar la confiança del seu electorat.

A la seva esquerra té ICV-EUiA, amb una oposició nítida al govern de CiU recolzat pel PP. Oposició tant a les formes autoritàries de Mas, com al contingut de les seves polítiques, que va més enllà del Parlament per situar-se en les lluites dels moviments socials contra els retallada. Una oposició que denuncia així mateix la regressió social que Mas suposa a Catalunya des de la vessant ideològica, perquè la batalla també està en el terreny de les idees.

No en va una recent enquesta de La Vanguardia atorga a ICV-EUiA la millor valoració en la tasca d'oposició al govern CiU, per davant del PSC i ERC. Aquesta valoració queda reforçada pel fet que Joan Herrera és el segon polític més ben valorat (per darrere de Mas), però per davant de Joaquim Nadal i Pere Navarro del PSC i Oriol Junqueras d'ERC.

L'enquesta projecta uns hipotètics resultats en els que mentre CiU i PP mantindrien els obtinguts en les eleccions autonòmiques, el PSC segueix baixant, i només ERC (que recull la desintegració del partit de Laporta) i ICV-EUiA pujarien de manera notable: entre 4 i 5 escons cadascun.

ICV-EUiA està recollint els fruits d'una coherent defensa del llegat social del Govern tripartit i de la defensa dels drets socials i els serveis públics enfront de les polítiques neoliberals de Mas.

Curiosament, en l'enquesta de La Vanguardia la valoració dels catalans del Govern tripartit és més aviat positiva o regular (56%) que negativa (43%) i, si bé suspenia en les seves polítiques econòmiques i contra la crisi, en canvi la nota era positiva en un 75% per a les polítiques socials, de sanitat, medi ambient i llengua catalana. El sorprenent és que a la pregunta si CiU ho hagués fet millor, la resposta en tots els casos és negativa en més d'un 50%.

Malgrat el clima de oponió que reflecteix l'enquesta, el Congrés del PSC vol desmarcar-se d'una oposició contundent i ferm al govern Mas i marcar distàncies amb ICV-EUiA, a la qual consideren part de la "cultura d'oposició", mentre que ells representarien la "cultura de govern" de les esquerres.

Navarro, Belmón, Fernández, Nadal han intentat per diferents vies enviar un missatge a CiU en relació als propers pressupostos: "... Entenem que cal fer retallades, estem disposats a una entesa si poden modular i suavitzar ...".

I això en un moment d'hores baixes del Govern de CiU. Els abusos en la gestió de les nòmines dels empleats públics, fruit de la prepotència amb la que governa, i els efectes de les retallades que han aplicat fan que-com indiquen les enquestes de La Vanguardia i la del Centre d'Estudis d' Opinió-suspengui en la seva gestió, com també tots els consellers , especialment aquells que tenen relació amb els serveis públics. La veritat per als ciutadans és que després d'un any ... Catalunya va a pitjor: més retallades, més atur, més desesperança.

Només Mas es salva. CiU encara és vista com la millor opció per sortir de la crisi. Però el crèdit se li esgota: Mas ja ha anunciat la seva incapacitat per treure a Catalunya de la crisi, de complir la seva promesa de reduir l'atur a la meitat i proclama, un dia sí i altre també, que no hi ha alternatives a les retallades i dóna un pas més en proclamar que les retallades "són per salvar Catalunya de la intervenció d'Espanya", com li ha passat a la Generalitat Valenciana.

La volta de rosca de Rajoy

Però el govern de Mariano Termidor no necessita CiU per governar i li ha aigualit l'argument a Artur Mas. Amb retallades o sense ja ha llançat la seva aposta contra les comunitats autònomes: Els seus pressupostos han de tenir el vistiplau del ministeri d'economia, abans de ser aprovats en els respectius parlaments.

És una declaració "de guerra" que ha estat qualificada d'"inadmissible i inacceptable" pel portaveu de la Generalitat. Però Mas sap que les mesures provenen dels "think tank" de Merkel i Sarkozy dels que fins fa dos dies es proclamava alumne avantatjat, el primer de la classes en retallades socials.

El "no" a la investidura de Rajoy, que ni va nomenar el "pacte fiscal" malgrat les súpliques de Duran i Lleida, ja va ser un senyal inequívoc que el PP no havia de fer concessions a CiU. Ara va a provar la seva pròpia medicina ... l'ortodòxia neoliberal i no li agradarà ... CiU fa retallades socials "per Catalunya" i el PP li retalla a Catalunya drets nacionals "per Espanya" .

De fet l'anunci del PP és com una segona part de la sentència del Tribunal Constitucional, la primera va retallar els drets nacionals i lingüístics, la llei que prepara el PP ataca directament l'autonomia financera de la Generalitat posant-de facto-tot l'Estat autonòmic sota tutela. Una regressió cap a la reestatalización en tota regla que farà les delícies d'UPyD ... ara ja no és el cafè per a tots ... és oli de ricí per a tots i per a Catalunya són dos tasses.

L'excusa del dèficit de les autonomies (la majoria governades pel PP i aquestes tenen un dèficit espectacular) és perfecta per a la política "recentralitzadora" del PP i que ja portava mesos reclamant a ZP. S'entreveu un llarg període de conflictes entre autonomies i l'Estat ... que pot acabar amb una altra reforma constitucional exprés que atac al títol VIII de la Constitució per la via del control pressupostari

De l'eufòria de 2008 al desert del 2011

El PSC, que dominava tots els ressorts del poder polític el 2008, ara transita per un desert desconegut en 30 anys d'existència i s'ha de presentar davant Mas oferint-se com "fidel escuder", esperant convertir-se en el valedor de les classes mitjanes castigades per la crisi .

Els socialistes catalans també s'han apuntat a la "geometria variable" de CiU, però a l'inrevés. Si CiU, en minoria al Parlament, espera pactar amb PP, PSC i ERC depenent de la llei a aprovar, el PSC espera que aquesta geometria variable es torni impossible per l'èmfasi recentralitzador del PP i es faci insuportable als ulls de l'electorat convergent seguir els acords amb els populars de Sánchez-Camacho a Catalunya i amb Rajoy a Espanya.

Històricament la burgesia catalana mai ha trencat "la corda" que lliga els seus interessos als d'Espanya, més difícil sembla en els moments actuals que CiU no només trenqui amb el PP per l'atac a l'Estatut i l'autogovern-com li exigeixen PSC i ICV-EUiA-i avanç cap a la independència-com li exigeixen ERC i Solidaritat-, sinó de trencar amb el PP implica aïllar-se de l'Europa neoliberal que aplaudeix les mesures de Rajoy i Guindos.

El PSC s'ofereix una vegada i una altra a CiU a canvi de ser un soci estable, a canvi que Mas enterri la "geometria variable" que els fa aparèixer com un apèndix, com un producte de "usar i llençar".

Però els resultats de l'entrevista de Navarro amb Mas han estat bastant escassos, de pura cortesia. CiU no vol col · laborar amb el PSC, vol utilitzar-lo i ja està. Vol que avali les seves polítiques d'austeritat i retallades socials i es calli com penitència per esporgar els seus pecats al Govern tripartit.

Mas no vol un acord estable amb el PSC que li permeti aparèixer a aquest com un element moderador de la seva política de contrareformes radicals, en les que coincideix amb el PP. Se li esgotaria a més una de les coartades favorites que justifiquen la seva política de retallades: la "malgastadora gestió" del Govern tripartit. En aquests termes, el PSC el camí a la seva dreta se li fa pràcticament intransitable i insofrible.

En aquesta disjuntiva estratègica, el PSC no remunta, segueix en caiguda lliure i perdent percentatge de vot i la confiança del seu electorat. En la valoració de líders, Nadal és millor considerat pels votants d'ERC i PP que pels seus. El mateix passa amb Navarro, nou primer secretari del PSC, a qui els votants de tots els partits (de CiU a ICV-EUiA) el valoren millor que els propis del PSC. És només una enquesta, però una mostra evident que "alguna cosa no va bé".

Com apuntàvem, el moviment 15 M ha passat factura al PSC més que a altres partits. El "no ens representen" ha ressonat alt i fort en un electorat progressista que ha constatat l'enorme distància entre l'ètica i la realitat d'unes estructures de partit en què predominen els "senyors de la política" amb privilegis, sous i dietes pròpies d'una casta al marge del poble, un poble que anava acumulant efectius en les files de l'atur mes a mes.

El PSC, després d'un any, no recull cap fruit de la seva política conciliadora amb Mas (facilitar la seva investidura) i de la seva oposició de guant blanc (el 31% creu que hauria de ser més dura), al contrari retrocedeix en suport social, mentre que ICV-EUiA i ERC pugen. La majoria percep el congrés del "nou PSC" com "més del mateix" i el proper Congrés del PSOE pot afegir més llenya al foc.

La fi de la idea federal?

En el debat a les files del socialisme espanyol també es juga una part important del Congrés del PSC, com si d'una segona volta es tractés. I no perquè una de les candidates sigui militant del PSC, Carme Chacón, sinó perquè l'altre candidat, Pérez Rubalcaba, va fer una presentació de la seva candidatura que signaria el mateix Bono.

El discurs de Rubalcaba, ple de retòrica, exigia un mateix discurs del PSOE per a tot Espanya - "la mateixa veu" - en una clara al · lusió a Chacón, però sobretot un torpede al concepte federal que, almenys formalment fins ara, havien tingut els socialistes espanyols. Rubalcaba va destil · lar un discurs en què l'Espanya diversa està de més, és un dèficit i creu que una part del seu electorat li ha donat l'esquena per ser massa tou cap als nacionalismes (una altra vegada el repudiat Govern tripartit ...). El PSOE ha de tornar a ser un "partit nacional".

Naturalment, els mitjans catalans han posat de relleu el gir de Rubalcaba i la incomoditat de Navarro, no tant per decantar-se per un dels candidats en competició, sinó perquè això allunya el PSC d'una part del seu electorat i de la seva base popular, que entenen el "catalanisme polític" com a part d'un projecte federal, així com del sector de votants que no estan disposats a votar un partit que "no defensa els interessos de Catalunya".

La nova etapa necessita un Front social d'esquerres

El PSC ha passat per la seva XII Congrés sense abordar els desafiaments plantejats per la globalització econòmica. La nova executiva haurà d'abordar una estratègia d'aliances en el camp social i polític.

La nova etapa requereix acumular forces a partir de les lluites contra la precarització d'una part important de la societat catalana (un 25% ja viu per sota dels llindars de la pobresa). Una acumulació de forces per generar alternatives en benefici de les classes treballadores i populars i que necessita de la més àmplia aliança de les forces d'esquerra, sindicats, 15 M, moviments socials, associacions ... i ha d'estar forjada en les mobilitzacions. El PSC pot tenir un lloc si mira cap a l'esquerra.

No fer-ho és deixar pas lliure a les polítiques conservadores que alimenten la por, l'atur i la precarització ... brou de cultiu per als populismes demagògics (PP + PxC) i identitaris, que estimulen el conservadorisme i la resignació davant la llei de la selva. I sense abordar aquests problemes de fons, el PSC seguirà a la cruïlla, mirant a la dreta i sense estratègies d'aliances a la seva esquerra

¿Girarà el PSC cap a l'esquerra, cap als moviments socials? Una part del seu electorat i quadres així ho volgués. El PSC segueix sent el partit més votat de les esquerres i cal tendir ponts per sumar a un front social per articular una resposta àmplia i contundent a les polítiques de submissió de CiU als mercats i l'Europa de Merkel i Sarkozy.

L'augment de suports d'ICV-EUiA, fins i tot amb el reconeixement que al seu treball d'oposició donen les enquestes (amb el seu reflex a nivell de l'Estat a IU, o en el cas basc a Amaiur), no és suficient per resistir o aturar la ofensiva neoliberal contra les condicions de vida de les classes treballadores, el desmantellament del ja feble estat del benestar, la retallada dels drets socials i els serveis públics. Cap partit, ni sindicat, ni moviment social té la força suficient per plantar cara per si sol.

El PSC hauria de sortir d'aquest camí tan estret per on transita. Esperem que quan ho faci agafi el camí cap a l'esquerra.

Raons per canviar el nom al carrer Secretari Coloma

2012-01-09T08:30:00.000-08:00

Aquest dies ha ressorgit el debat sobre el canvi de nom del carrer Secretari Coloma, un carrer que neix (o acaba) a la Travessera fins la Ronda del Guinardó, recorrent Camp d’en Grassot, Gràcia Nova i la Salut al Districte de Gràcia.

El debat ha agafat embranzida per dos motius: primer per la proposta de canvi de nom de l’Institut (que porta el mateix nom del carrer) pel de Pepe Rubianes – l’actor galaico-català- o Josep Moncada –l’escriptor en català de la Franja, l’obra més coneguda és Camí de Sirga i que fou veí de Gràcia- i desprès per la proposta a l’Audiència pública del Districte d’un veí demanant el canvi de nom del carrer, tot explicant les seves raons fonamentades en la idiosincràsia de Joan de Coloma, més conegut pel Secretari Coloma.

En ambdós casos l’Independent de Gràcia va fer-se’n ressò i va publicar una enquesta on es veia que la proposta té el suport popular. Fins i tot, el digital La Tortuga de Gràcia va aprofitar per fer-se la “inocentada” d’enguany.

Fa molts anys que entre el veïnat i, sobretot, a l’Institut se’n parla i la Comissió del Nomenclàtor del Districte en va prendre nota fa un temps. Sembla que ara es belluga.

Sempre hi ha hagut, però, els “defensors” de no canviar els noms. Les seves raons sempre són tècnico-economicistes i es camuflen darrera d’evitar “molèsties” al veïnatge i comerciants. També parlen dels costos... però per veure que no és un caprici...

Qui era Joan (o Juan) de Coloma? Aquí teniu una breu ressenya:

Joan de Coloma (Borja, Aragó, 1442 - Saragossa 1515), va ser secretari dels Reis Catòlics. Defensor acèrrim de la Inquisició, va aconseguir la seva instauració a Castella í la creació del Tribunal del Sant Ofici del qual en va ser secretari i va donar el seu suport perquè aquesta entres al Principat de Catalunya. Va ordenar tortures i va dictar condemnes a la foguera a les persones que la Inquisició sentenciava com a culpables d’heretgia.

Fou partidari de l’expulsió dels jueus, malgrat haver-se casat amb una conversa. Va signar el Decret, en nom dels Reis Catòlics, de la seva expulsió dels regnes de Castellà i Aragó. Les seves possessions territorials eren dins el regne d’Aragó, com la baronia d’Alfajarín, i de València, i des de 1512 fou comte de Salinas. (Fonts Vikipèdia, Graciapèdia i Arxiu de la Corona d’Aragó)

El carrer Secretari Coloma no sempre s’ha dit així. Abans es deia Pau Alsina i abans es va dir de l’Escorxador (que es el que hi havia en els terrenys del que ara és la caserna) i abans carrer d’en Jordà. En Pau Alsina, barceloní fou teixidor i té l’honor de ser el primer diputat de classe treballadora, va ser escollit per representar al Partit Republicà Democràtic a les Corts Generals l’any 1866. També va ser regidor per Barcelona.

Es veu que un carrer de Gràcia porti un nom que El Periódico qualifica, amb altres noms com Antonio López (esclavista) o Espartero (que va bombardejar Barcelona des de Montjuïc), personatges amb un passat gens gloriós que donen nom a carrers de Barcelona, com la “ruta de la infàmia” no és cap molèstia per alguns defensors del “status quo”. Però pels que cada dia hi hem de passar o portem als nostres fills a l’Institut, que passeja el nom de Secretari Coloma per totes les seves activitats, és molt més que una molèstia... és una vergonya per a tots els graciencs i gracienques!!.

Es ben cert que a Gràcia hi ha altres carrers amb noms bé amb poc interès o amb nul·la vinculació amb el nostre territori (com per exemple: Pare Lainez que abans és deia Émile Zola, evocant al gran escriptor francès) i que contrasten amb noms tant nostrats com Llibertat, Fraternitat, Progrés o dels qui la van urbanitzar Rovira, Massens, Grassot, les Tres Senyores... però pocs son tant sagnants com el del Secretari Coloma, que, a més, dona nom a un Institut d’Educació!! Quin exemple pels nostres nois i noies!!

Esperem que el vent de la raó ompli les veles del canvi i el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova tinguin un carrer i un Institut amb un nom ben digne.

En record d'en Justo Domínguez

2012-01-03T08:07:00.001-08:00

Quan el divendres 30 a la nit la Montse Vilalta em va trucar per donar-me la notícia de la mort d’en Justo Domínguez vaig sentir la imperiosa necessitat d’escriure... al twitter vaig deixar alguns pensaments d’urgència, de ràbia... i vaig començar a omplir ratlles sobre el paper... era una manera d'acomiadar-me d'ell, d’abraçar-lo i dir-li que seguirem.

L’any 2011 es va acomiadar de molts de nosaltres amb una terrible notícia: la mort d’en Justo. Per més que esperada...sempre procures mentalment que sigui una mica més lluny... però ell n’era el primer coneixedor... aquests dies tothom et diu com sobtava la tranquil·litat amb la que t’explicava el procés de la seva malaltia, te’n parlava com si estigués referint-se a un altre!!

El seu enterrament ha estat el més nombrós que jo hagi vist mai... gent de totes les maneres de pensar i de fer; naturalment molta gent de la UGT i el PSC, de CCOO, de l’esquerra en general... però molta, molta gent del barri, del centre cívic, de la coordinadora d’AMPAS, de l’associació d’amics i amigues de La Sedeta, treballadors del Districte, les infermeres que l’han cuidat en les seves anades i vingudes a l’Hospital del Mar...

Se’n va anar sent estimat, molt estimat i amb les notes de La Internacional, la cançó d’Eugène Pottier que va dedicar als herois de la Comuna de París i que ha esdevingut en l’himne dels treballadors que com ell, lluitaven per un món lliure d’explotació de l’home per l’home.

La darrera vegada que vam tenir l’oportunitat de xerrar m’ho va dir d’aquella manera que ell deia les coses, molt serenament... David me queda bien poco!! Havia de tornar a ingressar a l’hospital. Era ben conscient que les darreres proves havien resultat de mal averany i el càncer anava guanyant un terreny, el del seu cos, al qual ell sempre li havia presentat lluita, lluita ferotge durant 30 anys.

Et parlava de la malaltia de la mateixa manera que parlava de tots els projectes que tenia al cap, amb coneixement, sabent de què parlava, donava igual si parlava de l’hort del pati de La Sedeta i dels nens i nenes als que ell ajudava a cuidar-lo, o si ho feia sobre el futur de la humanitat, els mercats o el govern de torn...

El vaig conèixer fa ja uns quants anys, com a veí del barri de Camp d’en Grassot. Per als meus ulls de militant de l’esquerra transformadora, ell era un reformista... de la UGT. Vaja que no em delia per coneix-se’l.

Va ser arran d’una de les lluites contra el tancament de l’IES de La Sedeta que va replegar el suport de totes les escoles públiques de Gràcia, seria cap a l’any 1997 i es dóna la casualitat que en Coscu –l’anterior secretari general de les CCOO- també portava el seu fill a una escola del barri i van coincidir en la defensa de La Sedeta. Podríem dir que va ser el neixament de la coordinadora d'AMPAS de Gràcia, on va tenir un paper fonamental tots aquests anys.

La primera conversa “seriosa” que vaig tenir amb el Justo va ser llavors. Em va impressionar. Jo li parlava de conceptes i ell d’organització. Sempre ha estat un organitzador, però amb una “rara” habilitat: la de saber implicar-te, la de fer-te compartir la il·lusió per l’objectiu. Ell, que havia estat secretari general de la UGT, no era un tipus cregut, que imparteix lliçons... al contrari, sempre escoltava amb una humilitat que ja m’agradaria a mi tenir! En Justo donava mestratge... potser sense saber-ho!

No “conec” doncs el Justo del que parlen els diaris aquests dies, per a mi el Justo era profundament d’esquerres (igualitari, de la cultura del treball i la lluita, unitari, enemic dels afalacs, convençut de lluitar per una societat d’homes i dones lliures, defensor dels drets socials i les obligacions vers la societat, crític amb el poder i les lluites pel poder...). Parlava amb orgull de classe de la seva època de sindicalista a TMB, dels amics comuns que teniem: la Mercè Claramunt i en Miquel Bonilla i, sobretot, de la seva família, la seva dona (també treballadora a TMB) i els seus fills.

Era un luxe tenir algú com ell al cantó. Per mi era un ciutadà il·lustre de Gràcia... tant com l’Albert Musons, un altre “vell rocker” socialista. Espero que més aviat que tard se'l reconegui com a tal.

Alguns de vosaltres sabeu que el mes de març em van acomiadar de la feina... aquest trasbals (com tot...) va tenir alguna cosa bona: una d’elles i de les millors era passar-me alguns divendres al matí per La Sedeta i compartir un cafetó al bar amb el Justo, sempre va tenir paraules d’ànim davant l'acomiadament, però també d’exigència.. “aprovecha el tiempo, formate...”. La seva alegria quan va saber que havia guanyat i tornava a la feina va ser emocionant.

Ell era, com molts de la seva generació, un autodidacta, havia tingut la mala sort de viure en el franquisme, aquella època en la que la gent del poble no tenia altre accés a l’educació que la que un mateix es buscava i ell sempre estava aprenent!!

Una conversa amb ell era començar per fer un repàs de política, de crítica política i us asseguro que no tenia pèls a la llengua... sempre estava a l’aguait de tot, sempre preguntava el teu parer i tenia aquella manera de fer que mai t’imposava la seva opinió per ferm que la defensés... i mira que ens havíem discutit sobre la socialdemocràcia, el govern Montilla, Zapatero, el dret a decidir (del qual t'arrugava el nas, però n’era favorable més favorable que de obligar a cap poble contra la seva voluntat... ell tenia ben clar que era federalista i era crític amb el que anomenava seguidisme del PSC respecte de CiU en el terreny nacional), sobre les primàries entre Hereu i Tura (ell a favor de l’Hereu), sobre ICV-EUiA (li agradava molt en Ricard Gomà...); però també podíem anar fins la guerra civil i tornar.

En Justo em recordava un oncle meu, el tio Daniel, vell militant del PSOE basc, company del Ramon Rubial a l’executiva del socialistes bascos i que, com tants altres, va morir, ja de vell, exiliat a França. Eren gent fetes d’una peça, socialistes i espanyols alhora, però espanyols d’aquells que no concebien Espanya de cap altre manera que la federal, la de la suma i no les imposicions, la del respecte i aprenentatge de la diferència... aquella Espanya de llibertats i republicana que va ser assassinada per Franco i repudiada desprès pels qui havien de lluitar pels seus valors...

Com us deia tenia un munt de projectes...un dels darrers era l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta. La reforma de la plaça de La Sedeta i la possibilitat d’allotjar-hi un centre de serveis socials, va comportar un debat molt agre al barri, una part de tota l’oposició que va suscitar el projecte de reforma tenia un fil conductor: aquella síndrome de les societats benestants que ho volen tot, però res a la vora. Això el trasvalsava...

D’aquelles veus, totes contràries al projecte, no n’hi havia cap que enraonés en clau de futur sobre la necessitat d’equipaments a Camp d’en Grassot i quins. En tot el procés va mancar reflexió, sobre tot veïnal. Aquesta manca d’estructura social, de xarxa social al barri el preocupava molt.

"L'esquerra s'ha deixat pendre l'espai i això ho pagarem molt car...". Va començar a treballar en un projecte comunitari “a favor” i “no a la contra”, era la que tants de cops vam parlar: participació, memòria històrica, gastronomia, esport, actes festius, comunicació... era el que poc temps desprès veuria la llum: l’Associació d’amics i amigues de La Sedeta i projectes com la recuperació de la Memòria industrial de La Sedeta (sindical, de dones, històrica...) i que es va presentar al Districte com a projecte... esperem que es rescati del calaix!!!

A en Justo la gent li tenia molt de respecte, aquell respecte que neix de la manera de ser i de fer, el mateix que li van demostrar a la seva família el dia de l’enterrament, el que neix de l’orgull d’haver fet en la vida el que havíem de fer.

La Sedeta sense ànima

2012-01-03T03:53:00.000-08:00

Finalment s’han confirmat els mals auguris i el bar de La Sedeta ha tancat.

Fa mal als ulls veure els prestatges buits, la barra del bar tant neta, les taules sense vida i la gent que hi deambula orfe… preguntant-se quan hi tornarà ha haver-hi algú servint. Ara s’hi pot accedir per seure’s a llegir el diari… però, es clar, sembla una sala d’espera!, com deia un dels habituals de la partideta de cartes.

La gent demana i alhora se’n fa creus… els comentaris són de tota mena i cap agradable, fins i tot la rumorologia comença a fer-se un forat sobre els motius que han fet que el bar hagi quedat sense ningú darrera la barra… vaja que els conserges i l’Espe van de bòlit donant explicacions:

- Aviat posaran unes màquines de cafè i begudes
- Quan?
- No ho sabem, però esperem que la setmana que ve.
- I això no ho podien haver previst?
- Senyora, que vol que li digui…

Les més repetides:

- Però quan tornarà a funcionar el cafè?
- A qui li donaran?
- Però la Dolors ja no vindrà més?
- Dos mesos com a mínim?

Una senyora s’exclamava… això és intolerable!! L’ajuntament diu que no té diners i aquí tanquen el bar… estava convençuda que són “retallades”.

La veritat és que costa saber que ha passat, com un fet que era conegut de fa mesos (la Dolors ja havia anunciat que no renovaria la concessió del bar) s’ha deixat passar fins al punt que el termini per presentar-se al nou concurs acabava el mateix dia que la Dolors deixava el bar… sense ningú a qui explicar-li com ha estat el projecte que ella ha dut a terme durant més de 10 anys, presentar-li la clientela, els proveïdors…

Tothom tem que el nou/nova adjudicatari/a del bar no pugui fer-se’n càrrec fins d’aquí uns mesos i mentrestant?… màquines de “vending”… la veritat és per llogar-hi cadires!!!

Crec que la gent és mereix una explicació doncs estem parlant de l’administració d’un espai públic que dona un servei a molta gent de Camp d’en Grassot.

Sens dubte els/les que han gestionat tant malament aquest tema per a ells deu ser un tema “menor”, una futesa… però si s’estimessin una mica La Sedeta veurien el mal que han fet, ja no parlo que la gestió allò públic hauria de ser “exemplar” sempre… sinó del munt de gent de totes les edats pels quals La Sedeta i el bar formen part de la seva quotidianitat.

No vull ni pensar que haurien dit els actuals consellers de CiU, ara en el govern, si això hagués passat estant ells a l’oposició. Però si que demano: Per quan les explicacions?

Cal evitar el tancament del bar de La Sedeta!!

2011-12-28T05:02:00.000-08:00

Increïblement aquests darrers dies de l’any al bar de La Sedeta hi ha preocupació: costa de creure, però és possible que el bar s’hagi de tancar temporalment.

Resulta que el termini per presentar ofertes per l’adjudicació de la concessió del bar no acaba fins el 31 de desembre... el mateix dia que acaba la concessió de l’actual adjudicatària: la Dolors que ja va comunicar fa mesos que iniciava un nou projecte personal i que no renovaria la concessió del bar.

Calia, doncs, fer una nova adjudicació i iniciar tots els tràmits administratius... però no s’ha fet amb prou previsió. Això implica que els tràmits de convocar la mesa d’adjudicació, notificacions, fiances, contractes, assegurances i demés, lògicament, no estigui a temps per fer el relleu del bar entre la Dolors i el nou/nova adjudicatari/a.

Ara, des del Districte, s’està buscant a tort i dret algú que pugui fer-se càrrec del bar mentre dura tot el procés administratiu, però es clar, no és gens fàcil trobar-ho a “cuita-correns”.

Si no se’n pot fer càrrec ningú, es possible que el bar del Centre Cívic hagi de tancar-se durant tot el temps que duri “la paperassa”, segurament uns dos mesos si no apareix cap entrebanc més.

Realment sobta la poca capacitat de previsió. Sembla que l’adjectiu “dels millors” cada vegada bé més gran.

Ha de ser dur per algú que ha dedicat cos i ànima a aixecar un bar no només com un negoci on guanyar-s’hi la vida, sinó com un projecte comunitari. La Dolors ha aconseguit del bar fer-hi un espai per on ha passat bona part de la gent que fa possible els projectes del Centre Cívic.

Ha estat l’ànima durant més de 10 anys d’aquest espai amable i acollidor que és el bar del Centre Cívic, per on setmanalment hi passen centenars de persones, punt de trobada per fer la partideta a les cartes o al dòmino, al billar o els escacs, espai per trobades i menjars populars...

Si La Sedeta és quelcom més que un Centre Cívic on es fan activitats, el seu bar és un dels espai vertebradors del barri: ampli, amb preus econòmics, amb bona llum, connexió wi-fi i com deia abans, tot adobat pel bon tracte i servei.

Ni el bar del Centre Cívic es mereix una “aturada tècnica” que pot fer que molts dels seus clients hagin de “buscar-se la vida” durant un bon temps; ni la Dolors és mereixia un comiat així desprès de tanta anys al capdavant del bar,; ni el nou/nova adjudicatari/a... que haurà de remuntar una situació que li vindrà sense haver fet res per merèixer-ho.

En fi.... Dolors et trobarem a faltar. Una abraçada ben gran!!

Escola Univers: La regidora Fandos no porta bones notícies per Nadal

2011-12-27T09:14:00.000-08:00

La notícia, cada cop més escampada, de que no s’iniciaran les obres de l’escola Univers de manera que permetin fer “el trànsit” dels nens i nenes que van començar en els barracons (mòduls) de la Plaça del Poble Romaní a la nova Escola Univers està deixant a tothom incrèdul. (Veure l’article de L’Independent http://bit.ly/tk1IOA)

L’educació va ser l’eix prioritari de l’anterior mandat a Gràcia, el salt va ser molt important, doncs veniem d’un dèficit gran en relació a la resta de Barcelona. Com diu l’editorial del setmanari gracienc: mèrit de tots i totes… però d’uns més que d’altres, com s’està veient ara.

L’escola Univers quan va ser programada ho fou perquè en tres anys estaria construïda la nova escola… sinó mai no s’haurien adjudicat les places pels nens de 3 anys, ni els pares i mares haguessin optat per dur-hi els seus fills.

Ja l’any passat el grup parlamentari de CiU, amb el recolzament del PP, va aprovar una esmena que permetia al govern no incloure la partida pressupostària per l’escola Univers. Una esmena que remetia a un informe sobre la seva “viabilitat”… sembla que al Parc de la Ciutadella ningú els ha informat que hi ha desenes de nens i nenes esperant i que no poden seguir el seu itinerari educatiu en aquest mòduls.

L’any 2009 el Districte de Gràcia va fer un importantíssim esforç per adquirir els terrenys de la benzinera del carrer Bailen on s’ha d’ubicar la futura escola. A més, degut a l’escassetat de sòl (i més encara de sòl públic) a Gràcia, el projecte comptava amb la possibilitat de fer-hi un pàrquing en el soterrani i una nova Escola Bressol. Ara tot això se’n pot anar en orris?

L’Ajuntament de Barcelona i l’alcalde Trias, el Districte i la Regidora reaccionen a temps o ens trobarem abocats a una situació indesitjada i indesitjable que tenen per principals víctimes els nens i nenes i els pares, el seu projecte escolar, posa en qüestió el model educatiu i el mapa i els itineraris escolars de la Vila i Camp d’en Grassot.

No és de rebut que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia facin de portaveus dels incompliments de la Generalitat, reunint-se amb les famílies per donar les males notícies. Haurien de posar-se al capdavant de la reivindicació dels pares i mares que volen allò que el govern de Catalunya els hi va prometre i és la seva responsabilitat i que no es altra cosa que una educació de qualitat i de proximitat a la xarxa pública.

Això és el que centenars de pares i mares de Gràcia van demanar en la concentració davant el Districte del passat 18 de novembre convocada per la Coordinadora d’AMPAS de Gràcia per reivindicar els equipaments escolar del Districte: Escola Univers, Institut Vallcarca, Escoles Bressol Jaen i Capolino…(vegeu el bloc http://senseescolabressol.blogspot.com)

Del contrari estan actuant, volgudament o no, d’emissaris de la xarxa concertada o privada, que al final vol dir més despesa pels pares i més benefici pels centres.

Com que la situació és insostenible i absurda alguns buscaran totes les maneres de fer creure que la culpa és dels “altres”. Quina culpa algú es pot demanar? Acabar amb el dèficit estructural d’escoles bressol? Dotar d’equipaments escolars al Districte per completar el mapa escolar? Posar l’educació en el centre de les prioritats? S’hi s’han de sacrificar partides del pressupost no poden ser aquelles que ens asseguren un accés igualitari i equitatiu a l’educació.

Com es pot sacrificar en l’altar dels pressupostos l’educació? Qui futur volem per Catalunya?

Massa interrogants sobre La Sedeta

2011-12-23T11:00:00.000-08:00

Si en alguna cosa tothom coincideix és en lanecessitat d’una reforma profunda de La Sedeta i amb ella, visualitzar-la comla Plaça Major del Camp d’en Grassot.

Com reformar-la, amb quins usos, amb quina intensitat... era lògic quecomportés un debat intens i a vegades contraposat. Però, insisteixo, un debatque partia d’un acord: la reforma iadequació d’aquest espai emblemàtic de la memòria industrial de Barcelona és deltot necessària.

Fa prop de tres anys el regidor del Districte,Guillem Espriu, va fer la proposta d’aprofitar la reforma de la plaça per ferel centre de Serveis Socials –i donar cobertura als 35.000 habitants del Camp d’enGrassot- en l’espai actualment ocupat per les grades.

Val a dir que la propostano estava consensuada i va provocar un rebuig generalitzat adobat amb un muntde rumors malintencionats.

Era necessari un debat comunitari es va podercanalitzar mitjançant un procésparticipatiu i amb les seves conclusions es va convocar un concurs d’idees al qual es vanpresentar desenes de propostes per part d’arquitectes: reforma de la plaça, delCasal de joves que hi ha sota les grades, dels accessos....

El mes de juny un jurat (integrat perentitats de Camp d’en Grassot i tècnics de l’Ajuntament) van escollir unaproposta guanyadora a la qual se li havia d'encarregar el projecte executiu, lògicamentamb les millores que fossin menester.

Hanpassat 6 mesos i no s’ha avançat res, la plaça segueixtenint un ús intensiu i el seu estat es malmet dia rere dia. Aquest mateix matíuna senyora gran ha ensopegat amb una de les arrels que sobresurten del terra,afortunadament no s’ha fet res... però només ha estat qüestió de (bona) sort.

En el darrer Consell de Barri de Camp d’en Grassot-Gràcia Nova la regidora, MaiteFandos, va comunicar al veïnatge present que “volia tornar a mirar-se elprojecte”; que “volia parlar-ho amb el Claret i les Teresianes”; que en la sevaopinió “el projecte no aprofitava tot l’espai possible...que era partidària d’aprofitarmés l’espai i construir-hi més” (ho va dir sense concretar el què). Va obrir un munt d’interrogants sense capresposta.

Ho va justificar dient que ella es trobavagent pel carrer que li deia que no li agradava el projecte aprovat (jo em deiaper mi: carai, i quina gent el coneix?) i que tenia tota la legitimitat peraportar-hi noves propostes.

Alguns dels veïns, especialment l’Àgata, unade les portaveus de la Plataforma que es va constituir per rebutjar la propostadel aleshores regidor Guillem Espriu, va demanar-li expressament si havia ditque la seva opinió era “augmentar la intensitat constructiva a La Sedeta, totrecordant-li que CiU havia estat en contra d’aquesta idea”. La regidora vacontestar-li que era una idea que estava estudiant.

Andrés Encinas, de l’Associació d’Amics iAmigues de La Sedeta, va fer-li esment de la importància de “respectar” elsacords del procés participatiu (val la pena recordar que aquesta Associació eramés bé partidària de la proposta de fer un Centre de Serveis Socials) isobretot, reclamant un calendari de la reforma de La Sedeta.

En el darrer plenari de Districte des del grupd’ICV-EUiA van demanar quan es començarien les obres de reforma. La respostafou de deu segons: Encara no està fet el projecte executiu... val a dir que en 6mesos ja el podrien tenir! Es veu que el que era urgentíssim per a CiUa l’oposició ara ja o ho és. La regidora, una mica molesta per recordar-liel que havia dir al Consell de barri, va tornar a recolzar les seves opinions enla legitimitat de revisar el projecte.

Sense qüestionar cap legitimitat municipal,però amb la convicció de que la reforma de La Sedeta és necessària i urgent,torno a demanar: per quan el calendari d’obres? O esperarem a que algú es facimal i aleshores tots a córrer?

Adèu al Bar ELS PILONS

2011-11-05T10:29:00.000-07:00

Aquesta setmana caminant per la Travessera a l'alçada del Torrent del Mariner -antic límit de la Vila de Gràcia amb el municipi de Sant Martí de Provençals, abans que tots dos fossin annexionats a Barcelona- em vaig trobar amb les màquines enderrocant el que era el Bar Els Pilons, antiga seu d'una de les colles més antigues de Sant Medir.

La sensació va ser de buidor, de nostàlgia... feia anys que l'havien tancat i que la casa on vivien l'amo (sempre, sempre amable i atent) i el seu fill David... estava desocupada... però hi seguia sent amb el seu cartell i les parets que durant molts anys van estar pintades amb motius mariners. Els Pilons era conegut com "el port mariner de Gràcia" i lloc on vaig sentir les primeres havaneres: El meu avi, Quan jo tenia quatre anys, La bella Lola, Mare vull ser mariner... Cada any a la festa dels comerciants de Nova Travessera davant d'Els Pilons el so melangiós s'apropiava de tots nosaltres...

Per mi, per molts altres de la meva edat -ja rondant la cinquantena- Els Pilons era un dels llocs de trobada, d'encontre. Sabies que sempre et trobaries algú conegut, un company d'escola -jo vaig anar al Claret, que està just a la vorera d'enfront- o amic del carrer -en aquella època la vida, els jocs, els estius... els passaves al carrer i cada dia tenies l'oportunitat de conèixer algun noi o noia que alhora era conegut d'algú altri...-. Només us diré que a Els Pilons em vaig prendre la primera cervesa... que per cert segueix sense agradar-me gaire!!

D'aquella època pre-adolescent el meu món no era massa gran i podria dir-vos que en els dos extrems hi havia dos bars: Els Pilons a la Travessera de Gràcia i l'Argentina al carrer Marina amb pare Claret (bar que va canviar d'amos -el porten dos germans en Ramiro i l'Àngel- ja fa uns quants anys i que és un dels llocs més "cosmopolites" i acollidors, totalment recomanable!!).

A Els Pilons hi havia un munt de fotografies antigues penjades de com era el nostre petit barri. Eren tant sorprenents vistes trenta o quaranta anys desprès... La Travessera quasi sense cotxes, el cinema que hi havia a Sicília tocant a la Travessera, cinema on el meu pare em portava de petit i sempre em compraven una xocolatina de la que col·leccionava els cromos (com m'agradava fer col·leccions de tot!), les fàbriques de rajoles, de fustes...sí el meu petit barri era un barri amb moltes fàbriques i petits tallers d'artesans i gent menestral... penseu que ens portaven la llet de vaca a casa cada dia!!

El nostre petit barri que ningú (o quasi bé ningú) sabia que tenia nom: Camp d'en Grassot (vam descobrir-ho arran de les lluites per salvar La Sedeta de les màquines i que La Caixa en fes pisos -vaja vem "salvaguardar la memòria històrica i el patrimoni industrial de Gràcia"... sense saber-ho!!.. ara hi ha el bar del Centre Cívic, regentat per la Dolors i també és un lloc sensacional per passar-hi una estona i trobar-te mig món). Encara que jo vivia a Sardenya (aquell carrer que quan plovia es tornava marró com una riera...) just a la "frontera" entre Gràcia i el Baix Guinardó... també sense saber-ho!!

Quantes coses no sabíem per la ignorància del nostre passat imposada pel franquisme!!

En fi... tinc un atac de melangia i l'edat no perdona!!!

Declarat NUL el meu acomiadament d'INCASÒL

2011-11-05T09:16:00.000-07:00

Benvolguts, benvolgudes

Vull donar-vos les gràcies a totes i tots els que meu trucat, escrit, abraçat, acompanyat i donat ànims.

Heu estat la gent que s'indigna contra la injustícia i l'abús, gent que està en tots els colors de l'arc (naturalment molt més de les esquerres plurals, però fins i tot la consellera del PP a Gràcia i militants de CiU)... esperem que es compleixi la sentència i pugui simplement anar a treballar i que independentment de com un pensi, sigui o estimi, a cadascú se'l consideri pel seu treball i esforç.

JA TENIMSENTÈNCIA!!

la jutgessa del Jutjat Social 19 de Barcelona ha fallat:

“..ESTIMO la demanda interpuesta por D. DAVID COMPAÑONCOSTA frente a INSTITUT CATALÀ DEL SÒL siendo parte el Ministerio Fiscal porDESPIDO NULO POR VULNERACIÓN DE DERECHOS FUNDAMENTALES O SUBSIDIARIAMENTEIMPROCEDENTE i...

Declaro la NULIDADdel despido de 22-03-2011 condeno a la demandada a que READMITA al demandanteal puesto de trabajo que desempeñaba, con abono de los salarios desde que eldespido se produjo hasta que la readmisión tenga lugar”

En fi la sentencia és llarga i es fonamenta en quel’acomiadament per part d’INCASÒL no va ser per causes econòmiques, niorganitzatives sinó que...

“...se despide a untrabajador con cargo directivo, vinculado primero a la empresa pública ADIGSA itras veinte años de servicio se incorporó a INCASÒL, que milita activamente enun partido político de signo diverso al partido actualmente en el gobierno y aquién se ha puesto en cuestión públicamente en el ejercicio de su actividadpolítica municipal con ataques hacia su persona por parte de destacadosmiembros de la coalición política gobernante...”

És la primera sentència i segur que n’arribaran mésque reconeixeran la nul·litat i improcendència d'altres acomiadaments per raons ideològiques i improcedents(resta de companys i companyes d’INCASÒL, de l’Agència de l’Habitatge (antigaADIGSA), del Servei Meteorològic, de GISA, etc... ).

Vull donar-vos lesgràcies de nou pel suport, ànims i carinyo que m’heu mostrat al llarg d’aquestsmesos... creieu-me la solidaritat és el que dona força a la lluita pels dretslaborals i de llibertat ideològica.

Ara comença una nova etapa, dilluns m’he de presentar almeu lloc de treball en compliment de la sentència... que és possible que siguirecorreguda i per tant... seguirem lluitant!!!

El conseller Cleries fa de Joan Laporta... i Duran d'extra al Polònia (i 2)

2011-10-26T15:07:00.000-07:00

Un conegut d’una fundació que fa molts des de fa anys col·labora en la contractació de persones en risc d’exclusió en diverses administracions, em comentava les declaracions del conseller Cleries sobre l'informe de la Taula del Tercer Sector i mig en conya, mig en serio: “.. igual que allò que va dir en Laporta als socis del Barça...”que no estamos tan mal!!... me sabe mal que se dejen embaucar!!”. Doncs sí, sembla que al conseller li molesten les xifres i prefereix que no es diguin... “que no estamos tan mal”... un parell de dies desprès en Duran Lleida apareix d'extra al Polònia per tornar a fer conyeta amb el jornalers andalusos...i de pas fer un mitin contra el "tripartit"

És planteja el nus de la qüestió: la voluntat política de “desmantellar” l’Estat del benestar traspassant diners públics a beneficis privats, convertint als usuaris dels serveis públics en clients de mútues, escoles privades concertades, venent-se els blocs d’habitatge social,etc.

L’argument és d’allò més simple: si ho anem dient l’únic que creem és frustració i pessimisme i no ajudem a la recuperació del país. És el mateix argument que el conseller de Sanitat i la consellera d’Ensenyament fan servir davant els sindicats i la societat: compte que de tant parlar de retallades en l’educació i la sanitat pública... no l’acabeu desprestigiant!!

Sense ganes d’ofendre. Això sí que es una gran lliçó de cinisme!!. D’aquell que s’ensenya a les escoles de negoci. La culpa sempre és de l’altre!

El govern retalla drets socials i sí ens mobilitzem, ho denunciem, expliquem les raons i les conseqüències... aleshores sembla que no som “responsables”, que no som “bons catalans” i escampem el pessimisme!.

Que el govern i el Districte de Gràcia acorden no pressupostar les Escoles Univers i l’Institut Vallcarca o no fer més escoles bressol... millor que no se’n parli gaire. Tornem a la vella actitud farisaica de l’oasi català que tants bons fruits va donar: el cas Palau

Així podrem seguir insinuant que a Catalunya la pobresa es estructural i no si pot fer gaire cosa (Mas dixit) i que si hi pobres no és per les mancances de l’estructura social i productiva de Catalunya, segons la "doctrina oficial" a Catalunya no tenim pobresa... tenim dropos, ganduls que són una mena de defraudadors com els del PIRMI.

I si no en va haver-hi prou a l’estiu amb l’escandalosa gestió que van fer amb el PIRMI, deixant a milers de famílies en ple mes d’agost reclamant dies i dies el cobrament del xec de 430€, deixant als treballadors/res de serveis socials com gent que no fa bé la seva feina... arriba el “senyoret” Duran i acusa al jornalers andalusos de gent que es passa el dia al bar...a costa dels catalans...

De nou la vella fórmula enfrontar pobles, que tan li agrada al PP, d’acusar els pobres de la seva misèria mentre es guarda un “respectuós silenci” davant les injustícies del camp andalús en mans del seus amics de “fino moriles”, és calla davant el frau fiscal multimilionari i es viu a tot luxe en un hotel de cinc estrelles a Madrid.

I no tenen vergonya de fer-ne conya de tot plegat al Polònia, on TV3 va oferir-nos un mitin d'en Duran. Al final confondran la ficció amb la realitat i no s'adonen que cauen en una versió "xavacana" que no arriba a la categoria de vodevil.

Un govern responsable davant de la profunditat de la crisi actual, estaria pensant en com garantir un mínim d’ingressos als milers de persones sense cap tipus d’ingrés, perquè puguin viure amb uns mínims de dignitat a la que tenen dret com a ciutadans... Una renda garantida de ciutadania basada una fiscalitat més justa, en la que pagui més qui més tingui i és protegeixi a les persones que no tenen feina i no tenen ingressos per cobrir les seves necessitats bàsiques i no en fer "gags" ofensius al Polònia.

En fi que opinarà en Laporta...dels seu imitador i els còmics d'en Duran?

El conseller Cleries fa de Joan Laporta (I)

2011-10-24T23:55:00.000-07:00

Fa pocs dies es commemorava el Dia internacional per l'eradicació de la pobresa. És un dia d’aquells en que la gent, la molta gent que a Catalunya ho passa malament apareix en forma de números.

La molta gent que no arriba a final de mes, que malgrat tenir feina, estan mal pagats, amb contractes precaris; la molta gent gran que subsisteixen amb pensions indignes i amb proutes dificultats viuen sovint en habitatges amb mal estat, mal escalfats...

En els números de la pobresa apareixen cada vegada més nens i nenes que ja tenen un futur negre... però al conseller de Benestar Social no li agraden aquests números i menys encara les raons per explicar-los i ha renyt a les entitats socials de “crear alarmisme” amb les xifres.

Un conegut d’una fundació que fa molts des de fa anys col·labora en la contractació de persones en risc d’exclusió en diverses administracions, em comentava les declaracions del conseller Cleries sobre l'informe de la Taula del Tercer Sector i mig en conya, mig en serio en deia: “.. igual que allò que va dir en Laporta als socis del Barça...”que no estamos tan mal!!... me sabe mal que se dejen embaucar!!”. Doncs sí, sembla que al conseller li molesten les xifres i prefereix que no es diguin... “que no estamos tan mal”.

Perquè estava tan enfadat el conseller Cleries?

Les entitats social denunciaven en un manifest que a Catalunya hi ha més de 690.000 persones en atur, tres vegades més que l’any 2007. 87.000 llars de Catalunya no perceben cap tipus d’ingrés i 187.000 depenen de les prestacions socials. Que el 20’4% de la població viu sota el llindar de la pobresa; per això 1 de cada 5 catalans és pobre.

Que 87.000 llars de Catalunya no perceben cap tipus d’ingrés i 187.000 depenen de les prestacions socials.

Que el 20’4% de la població viu sota el llindar de la pobresa; per això 1 de cada 5 catalans és pobre.

Hores d’ara els nivells d’atur i de precarietat laboral de Catalunya s’han disparat per la crisi econòmica i ja actualment tenim 161.262 persones sense cap cobertura, i les previsions són que d’aquí a final d’any un 68’9% de les persones que reben alguna prestació d’atur l’hauran exhaurit i per tant la situació personal, econòmica i social d’ aquestes serà més vulnerable, i les posa en perill d’exclusió social. Sort que “no estem tant malament!!”

La Taula del Tercer Sector posava de relleu que les retallades socials del Govern Mas està realitzant en educació, sanitat, habitatge...no han fet més que agreujar les problemàtiques i desigualtats socials. Totes elles, més d’un centenar que agrupen a més de 5.000 petites entitats, consideren que la crisi no justifica les mesures del Govern que agreugen i incrementen la crisi.

(seguirà...)

Famílies angoixades, escoles sense fer.

2011-10-19T05:00:00.000-07:00

En els pressupostos del 2011, CiU i PP van bloquejar la construcció de l’escola Univers i l’Institut Vallcarca. Perquè?

Ahir un mare em preguntava, angoixada, quan es faria l’escola Univers. Em comentava que els pares no tenen cap informació i que comencen a circulars rumors de que el solar de l’antiga benzinera es vol fer servir per traslladar-hi provisionalment el mercat de l’Abaceria mentre durin les obres...

Hem vaig quedar estranyat i preocupat. La veritat és que quan no hi informació veraç el rumors corren lliurement. Li vaig explicar el que sabia:

En el passat Plenari del Districte el meu grup, ICV-EUiA, va presentar una proposició que instava a la regidora a “exigir al Govern de la Generalitat de Catalunya l’acompliment dels acords signats (entre l’Ajuntament i la Generalitat) per a la construcció dels equipaments escolars de l’escola Univers i l’Institut Vallcarca”. La moció va ser aprovada.

Això que vol dir? Que el nou equip de govern del Districte té el mandat del Plenari de “fer el que calgui” perquè es facin les escoles, claus per completar el mapa escolar de Gràcia.

Ho faran? Tenim dubte raonables. Aquesta és la situació a dia d’avui:

IES Vallcarca ha d’acollir l’equip docent i l’alumnat de l’IES Bosch i Gimpera, únic institut dels barris del Nord. Hi havia un acord consensuat que aquesta actuació és clau per enfortir la cohesió social i prestigiar l’escola pública. Això permetria també alliberant espai per l’escola Montseny, veïna del Bosch i Gimpera.

El CEIP Univers. Actualment en funcionament en mòduls prefabricats. La seva construcció és urgent doncs hi hauran d’anar-hi els nens que van començar fa dos anys. A més hi haurà una escola bressol i un aparcament públic. És clau per reordenar el mapa escolar dels barris de La Vila i Camp d’en Grassot.

L’any 2009 es programen el CEIP Univers i l’IES Vallcarca. L’Ajuntament cedeix el solar de Vallcarca i compra el solar de la benzinera desprès d’una dura negociació amb els propietaris. Quin sentit té que l'Ajuntament s'hagi gastat uns diners (que són de tots i totes) i que ara no s'estigui fent l'escola?

El mes de gener de 2011 el setmanari L'Independent publicava un notícia on informava que les obres començaven el 2012 i estarien enllestides el 2013 (veure la notícia L'Independent). Lògicament perquè unes obres comencin cal un projecte i un pressupost. Veiem com està la "cosa".

El febrer de 2011, El Consorci d’Educació informa que està signat el Conveni entre Ajuntament i Generalitat per fer el projecte executiu en el cas d’Univers, no així en l’IES Vallcarca.

El juny de 2011 el projecte executiu de l’escola Univers s’adjudica a BIMSA (empresa municipal doncs es farà càrrec de l’aparcament situat als fonaments). La Generalitat no ha disposat del finançament. L’IES Vallcarca segueix igual.

El juliol de 2011 el grup parlamentari d’ICV-EUiA presenta al Parlament una Resolució que diu: “El Parlament de Catalunya insta al Govern a garantir el finançament i inici de les obres de l’Institut Vallcarca i a informar a la comunitat educativa de l’Institut Bosch i Gimpera... i a l’Ajuntament de Barcelona del calendari previst per la finalització de les obres i funcionament del nou centre”. Una altra igual es va presentar per l’Escola Univers.Ambdues es van aprovar per unanimitat.

El mateix juliol ICV-EUiA va presentar una esmena als pressupostos de la Generalitat perquè s’habilités la partida pressupostària per la seva construcció. CiU i PP hi van votar en contra. Això si que són fets i no paraules.

Que van fer? Van aprovar-se una disposició als pressupostos que diu: “El govern abans de finalitzar l’any 2011, ha de presentar un informe que contingui un anàlisi de les necessitats i programació d’actuacions per establir les prioritats a l’hora de porta a terme les infraestructures educatives següents:... 43 escoles i Instituts, d’ells 12 de Barcelona, entre ells Univers i Vallcarca (que representen el 20% dels de Barcelona).

Més FETS:

Hores d’ara l’informe no està fet. Sembla que el que tothom sap a Gràcia sobre les necessitats educatives, mapa i itineraris escolars, cohesió social, prestigiar l’escola pública... sembla que a CiU i PP no ho tenen clar, necessiten més informes. Com és possible?

O bé... CiU de Gràcia no transmet al grup parlamentari de CiU, quines son les necessitats inajornables en matèria d’educació. O bé, com ha passat amb les escoles bressol, la manca de diligència i interès està endarrerint la construcció de les escoles bressol... mentre que el regidor d’educació de Barcelona va dient que no en faran més i que el seu model és concertar amb la privada... i mentrestant donar xecs a les famílies perquè es busquin la vida?

Contrasta amb el fet que no tinguin cap problema en ampliar, amb diners del tots i totes, els concerts a escoles privades d'elit que fins i tot segreguen per sexe i tenen el català com un llengua més.

En fi... desprès de les explicacions, la mare en qüestió tenia una mica més d’informació i tenia una cosa clara: l’Escola Univers no caurà del cel... caldrà lluitar-la.

Estic segur que ho aconseguirem, el prestigi i la qualitat de l’escola pública a Gràcia és un compromís de tots i totes.

Vallcarca: Solars buits? No! Habitatges socials

2011-10-17T01:27:00.000-07:00

Com en tot a la vida, hi ha coses més conegudes que altres, també passa amb "les retallades" que els governs de la Generalitat i l'Ajuntament.

Així el tancament d'urgències de l'hospital de l'Esperança o Sant Pau i Creu Roja fan que les retallades en salut o en educació estiguin en boca de tothom.

Menys conegudes són les aturades de projectes com les estacions del metro de la L9 als barris del Nord o els plans sobre projectes com la reforma de la plaça de La Sedeta o el Pla de Barris a El Coll.

Si que sabem que l'aturada del Pla de Reordenació Urbanística a Vallcarca suposa un cop molt dur a la regeneració del nucli antic de Vallcarca. Aquest procés ja excessivament dilatat en el temps, amb interessos que han ratllat l'especulació urbanística.

El setmanari L'Independent se'n feia ressò aquesta setmana després d'una moció del grup municipal d'ICV-EUiA al Plenari del Districte (que en el seu article atorga equivocadament a CiU, veure L'independent ) amb la notícia: "El Districte habilitarà els solars buits de Vallcarca per dignificar el barri". Ens alegrem que la moció que vam presentar hagi tingut conseqüències immediates.

Els antecedents ens expliquen com el principal propietari privat és la constructora Núñez i Navarro i atès el mercat immobiliari ARA no té cap interès en dur endavant el projecte urbanístic... deixant a l'Ajuntament la "patata calenta" (l'anterior i l'actual) de seguir amb les expropiacions que en realitat són ferides obertes en forma de solars buits i un edifici per reallotjats que ja s'ha fet famós per la l'estètica i l'ètica.

Aquesta part de Vallcarca, on abans tot eren casetes, horts i rierols, ara sembla ben bé l'estampa d'una ciutat en runes o un formatge gruyère, per la quantitat de solars buits que hom troba donant-hi un passeig. Sembla que entris en una altre món.

Per això al darrer Plenari ICV-EUiA va presentar una moció, aprovada per unanimitat, perquè la vintena de solars buits que encara no han estat habilitats per a usos públics, se'ls hi doni un ús que, a més de ser públic, i aturi la imatge de degradació d'aquesta part de Gràcia.

Malauradament la lliçó no pot ser cap altre que processos tant sensibles per als ciutadans com els reallotjaments urbanístics no poden fer-se des de la llunyania en la gestió del dia a dia (doncs la gent pateix cada dia l'incertessa del futur de les seves cases), ni l'Ajuntament pot deixar en mans dels interessos d'una constructora el que és prioritari: l'interès de Gràcia que no pot ser altre que el de la seva gent.

Mentrestant haurem de seguir veient com aquest solars resten erms? Quan a Gràcia només hi ha 32 habitatges socials i tanta gent necessita un habitatge a un preu assequible, haurem de seguir veient aquest espectacle fill d'una especulació sense altre sentit que el benefici d'uns pocs contra les necessitats de molts?

Volem les Escoles Bressol de Jaen i Caspolino

2011-10-12T08:25:00.000-07:00

En el procés d'ideació, planificació, redacció del projecte i construcció de qualsevol equipament públic sovint apareixen entrebancs i dificultats de tipus tècnic, econòmic, jurídic... El que permet superar-les és quelcom que es té o no es té: la voluntat, la decisió política de trobar-hi solucions.

En el mandat anterior es van més que triplicar les escoles bressol i en totes hi va haver-hi traves i problemes a superar, alguns de molta dificultat com en el cas de l'EB Gat Negre. Sempre es van resoldre. Hi havia voluntat, coratge i una aposta molt nítida per donar resposta a les necessitats de moltes famílies gracienques: que l'educació de 0-3 anys sigui atesa amb qualitat i a un preu assequible dins de Gràcia.

Quan el nou govern de la Generalitat de CiU va fer-se càrrec del Consorci d'Educació de Barcelona (60% Generalitat, 40% Ajuntament) i va trobar-se amb les dificultats a resoldre, simplement no hi va posar l'interès, les ganes, la voluntat de resoldre'ls. Pocs mesos desprès en vam saber el perquè: en declaracions del regidor de l'equip Trias quedava clara la voluntat (ara sí!) de no fer més escoles bressols públiques, fins i tot van arribar a dir que no es faria l'escola bressol de Jaen.

Ara desprès de que les proposicions al Plenari del Districte sobre les escoles bressol resultessin guanyadores (votades sempre a favor per PSC, ICV-EUiA i UxB) no sabem on estem, si el govern Trias les tirarà endavant o no. Sabem que des del Districte s'ha tirat tota la culpa a "l'herència", desviant la responsabilitat clau (perquè era el moment de fer-ho) del Consorci d'Educació de Barcelona, on la Generalitat va deixar caure les escoles bressol - de la mateixa manera que ho ha fet en els pressupostos de la Generalitat del 2011 amb l'Escola Univers i IES Vallcarca, negant-lis la corresponent partida pressupostària per a la seva construcció... a l'espera d'un informe que justifiqui la seva construcció!!!

Caldrà seguir fent tota la pressió possible perquè al més aviat possible siguin una realitat, que aquests solars que tant ha costat aconseguir per fer-hi equipaments públics s'omplin de les rialles dels infants, que el dret a una educació de qualitat no sigui un negoci, ni es privatitzi.

Les famílies que hi tenen el dret a portar els seus infants a les escoles bressol Jaén i Caspolino segueixen la lluita. Es reuneixen a l'AA.VV. de la Vila de Gràcia i han remés el següent correu i una carta. Aquí les teniu:

"Si ets una família afectada de les EBM Jaén o Caspolino, posa't en contacte amb nosaltres a l'email senseescolabressol@gmail.com i et comentarem les mesures que estem prenent. Gràcies. Famílies afectades EBM Jaén i Caspolino."

CARTA DE LES FAMÍLIES AFECTADES

Al sorteig del juny per l'assignació de plaça a les escoles bressol públiques de Gràcia, constaven dues escoles Caspolino i Jaén que encara no s'havien construït. La informació que l'IMEB donava en aquells moments a les famílies que havien de fer la preinscripció era que les escoles s'obririen al gener o febrer del 2012, i amb aquesta informació algunes famílies vam optar per posar com a primera opció una d'aquestes dues escoles.

Després del sorteig, el següent pas era formalitzar la matricula, però les famílies de Jaén i Caspolino vam rebre un sms on ens comunicaven que ens avisarien per carta de la data de matricula. Al setembre vam rebre la carta, però aquesta era per avisar-nos que l'escola no s'inauguraria fins al curs vinent, al setembre del 2012 i on no se’ns oferia cap tipus de solució ni alternativa.

Arran d'això, les famílies ens hem anat buscant fins a constituir-nos en una plataforma d'afectats. Hem contactat amb el Col·lectiu Ronda i ens estan fent l'assessorament. A nivell legal no tenim gaires opcions perquè es tracta d'educació no obligatòria, però igualment tenim ganes de, com a mínim, fer molt soroll. Tenim el suport de les indignades de Gràcia, de l’associació de veïns de Gràcia que ens deixa el local per reunir-nos i de la coordinadora d’AMPAS de Gràcia, més enllà de la nostra causa particular, aquesta mobilització forma part de la lluita contra les retallades i per una escola pública de qualitat....

Bé doncs, a banda d’informar-vos del tema, també us volia demanar la vostra col·laboració, estem buscant famílies afectades per a ser quants més millors. Divendres volem bombardejar l’IMEB amb instàncies i necessitem trobar més famílies, si sabeu d’algú podeu reenviar-li aquest mail i dir-li que contacti amb nosaltres a la següent adreça: jaen.no.existe@gmail.com.

Moltes gràcies i fins aviat!

NOTES SOBRE EL PLENARI

2011-10-09T15:56:00.000-07:00

Era el segon Plenari, però el primer de gestió amb el nou equip de govern de CiU i per tant tenia el seu "morbo", d'alguna manera la partida començava, noves cartes i noves regles. La primera nota positiva era que la Sala de Plens estava pràcticament plena de públic, entitats, veïns i veïnes, tècnics municipals, companys de partit dels consellers...

Primer es celebrà un Ple Extraordinari. L'Elsa Blasco (ICV-EUiA) prenia possessió del càrrec de Presidenta. Ho va fer amb un discurs senzill, recordant que "dues dones estaven al capdavant de Gràcia i que li agradaria que es notés que les dones tenim unes altres maneres", discurs senzill però carregat d'intencions que podríem resumir en "yo no soy mujer florero..." (tot parodiant la lletra de "Ella baila sola), com desprès es veuria. També es va escollir a Xavier Barberà (PSC) i es conformava el nou cartipàs gracienc, l'equip de govern i les seves funcions... això si, al plenari de desembre ho tornarem a canviar, sembla que CiU no han tingut temps amb tres mesos per pactar-ho amb la resta de grups.

Acabat el Plenari Extraordinari va començar l'ordinari amb l'informe de la Regidora. Val a dir que la Maite Fandos, va fer un discurs purament de gestió (al millor estil Espriu) fent-nos un relat de les coses que han passat al Districte en els darrers dos mesos (festes majors, Diada, temporada d'estiu als centres cívics, llei de barris...). Va ser clara en subratllar que la gran part de l'explicat era fruit de l'obra de govern de l'anterior mandat... però coi! una mica de política hagués anat bé: línies mestres, full de ruta... sembla que no hi ha eixos més enllà de l'anar fent, això sí amb l'inconfusible estil "bonrotllista i pragmàtic" de Fandos, es just reconèixer que va aprovar, això sí amb una nota justeta... que no és poc.

El torn dels portaveus va ser un moment "experiencial". El to, la forma, el contingut, les propostes... també hi havia expectació.

La portaveu del PP es va oferir com aliada, però advertint a CiU que no es vol deixar utilitzar, diferenciant-se en temes com els okupes i les festes alternatives (obsessions recurrents del PP que CiU va agrair per poder fer-li una rèplica al més pur estil Espriu), L'Alba Metge d'UxB, va tenir un bona intervenció, ben construïda i travada...d'esquerres i independentista.. vaja que igual en Portabella podria prendre'n nota.

En Roger Amigó (ICV-EUiA) va tenir una intervenció de principis i intencions, flexible, de defensa d'allò que és públic i contra les retallades, de la participació i la radicalitat democràtica. Reconeixent el que s'ha fet bé i criticant i posant l'accent amb el que s'ha fet malament: manca d'interès per tirar endavant les llars d'infants, indefinicions vers l'escola pública, la situació sanitària al Districte després de les retallades en salut...Un bon discurs amb un però.. que jo diria que si el llegeixes tindria una lectura i si l'escoltes en tindries una altra més "dolça".

En Carles Maggí va desbrossar una intervenció ben construïda, nítida, sense concessions cap a la Regidora, al seu paper com a Tinent d'Alcalde i el poc temps per a les tasques a Gràcia... com en el cas d'en Roger, una intervenció amb dues lectures, aquesta més "agre".

Finalment va arribar el torn d'en Víctor Cullell en nom de CiU. Sincerament vaig trobar a faltar l'estil del Carles Agustí, més polític, incisiu i lúcid. En Cullell va estar adulador en excés cap a Fundació, les associacions que fan tai i qual cosa... la meitat de la intervenció va ser insubstancial... i curiosament va ser l'únic en referir-se a "coses que no havien reeixit" a la Festa Major, quan la resta de portaveus va fer especial esment a posar per endavant Gràcia i no allò que només es fa servir per "posar en dubte al govern municipal". Deu ser que té vocació de controlar-ho tot. La guinda va ser acusar al PP i PSC de partits sucursalistes (confon Espanya amb Barcelona???) perquè els seus regidors adscrits estaven seguts a dalt amb els consellers i no a baix a la primera fila de cadires.

Aquest va ser un dels moments "experiencials". L'Elsa li va etzibar al portaveu de CiU que era ella, com a presidenta, la que dirigia el debat i que "de comú acord amb la Regidora" havien acordat que els regidors adscrits estiguessin a dalt, ni no a baix, per "dignitat a allò que representen". En fi, tots van estar bastant estrets, especialment on seuen les noves conselleres Montse Aguilera (ICV-EUiA) i Alba Metge (UxB) a la qual els seus companys la van obsequiar amb una barra que es falcava amb la taula i la cadira perquè les rodes no poguessin rodolar i llençar-la de la tarima a les cadires.

Va començar el torn de Proposicions on es va veure que el govern Trias està en una minoria més minoritària que la d’Hereu. Les presentades per PSC, ERC i ICV-EUiA van guanyar. La construcció de les escoles bressol de Jaen i Caspolino, l’augment de les places a les bressoles i la construcció de l’escola Univers i l’Institut Vallcarca, van comptar amb el suport dels partits d’esquerra i CiU i del PP o hi van votar a favor o es van abstenir. L'Independent

Val a dir que foren els consellers els que van respondre a la majoria de les propostes i preguntes, en un estil menys personalista que dóna més protagonisme al consellers. Vaig trobar ben preparada la consellera Berta Clemente. Seriosa i argumentant... això sí, tot és culpa de “l’herència”.

La Regidora només es va reservar una de les preguntes, la feta per ICV-EUiA sobre la situació dels graciencs que cobren la PIRMI desprès del canvi de normativa de la Generalitat i que vaig defensar posant èmfasi en les raons ideològiques que hi ha darrera la manera d’actuar del govern de Mas, però vaig aportar dades que mostren que no estava en absolut justificat la manera en que CiU ha atacat els pobres i no la pobresa, insinuant un frau massiu (dels 420€ mensuals) que alhora de la veritat ha estat de menys del 2% i que posava entredir la tasca dels professionals de serveis socials. La veu de CiU i de l’alcalde Trias ha restat muda contra el frau fiscal a Hisenda, multimilionari i que aquest sí permetria impulsar l’economia productiva i generar llocs de treball.

Es van defensar també les Declaracions Institucionals en favor del model d’immersió lingüística en català a l’escola i de les associacions que impulsen el “Correllengües” arreu dels països de parla catalana, presentades per UxB i llegides per al Presidenta.

Un bon final de Plenari que va donar pas a l’Audiència pública on de nou van tenir més importància els problemes particulars (que sens dubte són el que més preocupa a cada un), que intervencions sobre el model de ciutat, de mobilitat, d’escoles, sanitat, participació... llevat de la intervenció de la CUP que en una intervenció sense límit –que ens agradaria a alguns grups- va llegir el seu programa sencer... en el que tenim moltes coincidències. Una però voldria ressenyar la qual va portar la darrera intervenció de la Regidora, en referència a la Travessera de Dalt amb la qual cosa vam constatar que la parada de la L9 a Muntanya-Park Güell no es farà (i sembla que no farà res per evitar-ho) i això farà s'avanci sobre l'ordenació de la Travessera de Dalt, però a mesura que parlava es ficava en un jardí de noves consultes als ciutadans que no sabem en què consisteixen, l'import i els projectes.

Per la meva part un autocrítica també en el to massa “mitinero”... en fi, ho corregirem per un més subtil... però era el meu aniversari i em vaig fer un regal amb aquell: “contra la immersió lingüística: NO PASSARAN!!”

La crisi del finançament o el finançament de la crisi

2009-03-28T01:44:00.000-07:00

L’estupor segueix creixent en el sí del govern català, passen els mesos i el govern Zapatero segueix incomplint l’Estatut (que per altra banda és una llei orgànica de l’Estat). Fins i tot el conseller d’economia, Castells, ha donat per bona la hipòtesi que Catalunya es despengui de l’acord entre la resta de Comunitats i l’Estat.

Recordem que l’Estatut fixa unes bases per mesurar la contribució de Catalunya a la hisenda estatal i que es poden resumir en: una vegada efectuada la contribució , Catalunya no perdi posicions respecte al que ha de rebre de l’Estat i la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, és a dir que l’acord no estigui condicionat o bloquejat per altres comunitats en el consell de política fiscal... el que seria un pas cap el model basc i navarrès de concert econòmic.

La manca d’acord està duent el nerviosisme al Govern i està carregant les piles a l’oposició que exigeix que la part Catalana que trenqui la negociació (cal tenir barra per part dels convergents que critiquen tant a fons un model... que ells van pactar amb el PP, i que dir del PP que s’apunta a totes les crítiques per l’incompliment del govern de Madrid, mentre tenen l’Estatut recorregut al Tribunal Constitucional).

L’atzucac es tan considerable que Montilla ha hagut de cridar a l’ordre als seus propis correligionaris del PSC, per posar fi a les crítiques provinents d’altres consellers d’ERC, que poden plantar-se i fins i tot deixar el govern per recolzar-lo puntualment des del Parlament (com està fent en l’Ajuntament de Barcelona) o la posada en escena de Saura “revelant” la xifra que Solbes ofereix (entre 1.200 i 2.000M€ en compte dels 3.000-3.500M€ que esperava el Govern català).

El Govern “amic” de Zapatero no està ajudant a donar cap alegria als socialistes catalans. Montilla ha sortit de nou ha demanar calma, però el temps polític s’esgota i la crisi econòmica està sent molt més dura que el que les xifres del pressupost català reflectien.

El propi Castells ha reconegut que el 2009 la caiguda del PIB serà superior al 3%, la qual cosa pot situar l’atur sobre el mig milió de persones, amb la conseqüent crisi i fractura social, tensió amb els sindicats i mobilitzacions. La caiguda en la recaptació d’impostos i la manca d’acord en el finançament estan deixant lligat de mans i peus al govern català, el qual no té quasi competències en polítiques fiscals que puguin alleugerar la situació. La manca de recursos econòmics del govern català està portant a l’anunci de mesures que darrera no tenen finançament o estan basades en el deute comprat a un preu caríssim, mesures que per altra banda s’estan mostrant ineficients per reactivar una economia basada en el binomi totxo-hipoteca, immobiliàries-bancs, un model esgotat i al qual ningú li havia previst un recanvi.

El 2010 és encara una incògnita... en negatiu, ningú s’atreveix a fer una previsió, ans al contrari cada cop hi menys profetes de l’optimisme i les enquestes no fan més que reflectir la desconfiança generalitzada en la situació econòmica, la brusca caiguda del consum intern, del nombre de turistes i pernoctacions. Mentrestant, el conjunt de la banca anuncia uns guanys conjunts de 16.000 milions d’euros....

Ens apropen a una cruïlla on crisi econòmica, finançament, crisi de govern, relació amb el govern Zapatero, model d’Estat entraran en un conflicte agut.

Unes puntualitzacions a L'Independent de Gràcia (a propòsit de la càrrega dels Mossos)

2009-03-20T15:52:00.000-07:00

A L'Independent de Gràcia d'aquesta setmana, a l'apartat de Política, l'Albert Balanzà signa un article amb el titular "EUiA demana explicacions a ICV per les càrregues policials pel pla Bolonya".

Vull fer unes puntualitzacions, doncs el titular pot donar peu a confusions:

1.- EUiA de Gràcia no ha demanat, ni demanarà, cap explicació a ICV de Gràcia per una raó molt senzilla: els Mossos d'Esquadra estan sota el comandament de la conselleria d'Interior, no de l'agrupació de Gràcia dels nostres socis de coalició.

2.- A preguntes de l'Albert Balanzà sobre si presentaríem una declaració o moció en el proper Plenari de Districte, li vaig contestar que primer ens havíem de reunir l'Assemblea d'EUiA i desprès traslladaríem la nostra posició al Comitè de Coordinació que tenim ambdues organitzacions a Gràcia, que és on cal acordar una posició conjunta, si es creu necessari, com ho seria el fet de presentar una moció al Districte.

3.- Les declaracions les vaig fer com a David Companyon, conseller d'ICV-EUiA al Districte de Gràcia, no com a conseller d'EUiA enfrontat a ICV. Com queda palès en el mateix article la posició del portaveu de la coalició a Gràcia, Roger Amigó, i la meva no son diferents en absolut.

4.- EUiA ha manifestat la seva posició en una declaració que es pot trobar al web (www.euia.cat) que entre altres coses diu: "..L´actuació policial d´ahir al migdia i, especialment, al vespre i a la nit als carrers de Barcelona s´ha de qualificar de desproporcionada. Les actuacions policials que es van viure, per les informacions de què disposem, són greus i inacceptables....".

L'Assemblea de mitjans de comunicació d'EUiA, atesa la greu repressió que van rebre més de 30 periodistes, ha fet el següent comunicat.

5.- El meu rebuig en com es va gestionar l'operatiu per part dels comandaments policials. El meu desencís vers la visualització política que aquesta càrrega policial dóna de l'esquerra transformadora que vol gestionar amb polítiques d'esquerres la seguretat. La meva preocupació vers molts simpatitzants i militants, molts d'ells joves universitaris, que -com molts de nosaltres- entenem que no es qüestió de demanar excuses, sinò de dimissions i canvis de responsabilitat. La meva esperança és que el succeït serveixi per replantejar-se aquest tipus de polítiques que ens allunyen de la nostra base electoral i debiliten el suport social al govern d'esquerres.

6.- La meva solidaritat amb el periodista de l'Independent, Èric Lluent, ferit a la manifestació. El seu article a la contraportada de l'Independent: "El 'no a la guerra' comença a casa", és una peça periodística de gran qualitat. Estic completament d'acord amb ell.

"FEM FRONT A LA CRISI". Dissabte 14 manifestació unitària a les 17h a la Via Laietana

2009-03-13T17:53:00.000-07:00

CC.OO. i UGT han convocat una manifestació unitària amb el lema FEM FRONT A LA CRISI. S'ha elaborat un manifest amb el qual es vol posar de relleu que la crisi no l'han de pagar els treballadors i treballadores, ni les seves famílies. El Manifest remarca especialment la deficient gestió de la crisi que s'està fent des del govern espanyol i fa un segut de propostes en el terreny de la indústria i els serveis, l'ocupació i el territori i la inversió pública.

Més d'un centenar d'entitats s'ha adherit a la manifestació que començarà davant de la seu de Foment del Treball, la patronal catalana, a la Via Laietana.

El sector financer, les grans constructores, les immobiliàries, les multinacionals... ells son els que desprès d'anys de grans beneficis, fets sota una economia especulativa amb els vist i plau dels diferents governs, que han actuat al seu dictat tot ocultant al poble, a les famílies, el riscos d'una situació que tard o dora havia d'esclatar, com així ha estat amb la bombolla immobiliària o la borsa; apostant per un creixement insostenible i desmesurat.

Les demandes sindicals són clares. Ara, ens cal posar èmfasi en que la crisi la pagui qui l’ha provocat, qui ha fet beneficis extraordinaris durant les últimes dècades, i si mes no qui te els diners, és a dir les grans empreses multinacionals i les primeres fortunes d’arreu.

Cal posar fi a una economia basada exclusivament en el benefici basat en l'especulació, l'explotació de la força de treball i la natura. Cal posar rumb cap a una societat que posi l'interès de la majoria per sobre del benefici d'un accionariat que només prima el resultat immediat. Cal tornar a parlar d'una economia social a favor del poble, que redistribueixi la riquesa. Cal que la societat es basi en el principi marxista de "a cadascú segons la seva necessitat, a cadascú segons la seva capacitat".

Comencen a fer visible que una altre món és possible...Dissabte sortim al carrer, fem sentir la nostra veu!!!

El Club Esportiu Europa un club de primera... en solidaritat i innovació

2009-03-10T12:40:00.001-07:00

La iniciativa que ha emprès el Club Esportiu Europa, el centenari club del barri de Gràcia de Barcelona, amb la Fundació Nexe és francament encomiable, no només per apostar per la solidaritat, sinò per la senzillesa de la proposta, que pots ser fàcilment replicable en altres entitats, empreses, associacions...

Es tracta de que l'Europa donarà a Nexe 1 euro per cada treballador que té en plantilla (des de jugadors a acomodadors) i la proposta és que s'hi afegueixin també els pares dels nens i nenes de l'escola de futbol, etc... podrien recollir fins a uns 1.400 euros als projectes que desenvolupa Nexe Fundació, dedicada bàsicament a projectes amb nens amb transtorns als quals se'ls hi ofereix l’oportunitat de desenvolupar-se plenament com a persona i d’integrar-se en la societat.

Els diners recollits per l'Europa permetran millorar l'atenció individualitzada en les necessitats mèdiques, pedagògiques i psicosocials amb especial èmfasi als infants amb pluridiscapacitat.

EUROPA... tú si que ets gran!!!!

A l'estàtua de la Victòria, uns dels darrers símbols franquistes, li queden pocs dies

2009-03-09T16:23:00.000-07:00

Si fa uns dies vam veure com es desmantellava el monument al Passeig Josep Tarradelles que el règim feixista de Franco va erigir al fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera, ara li toca a l'estàtua de la Victòria que els franquistes van situar a la confluència de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, l'antiga plaça Cinc d'Oros.

(veure reportatge del Diari de Barcelona districtes-diari-de-barcelona.php)

ICV-EUiA del Districte de l'Eixample va recollir una iniciativa plantejada des del Districte de Gràcia, arran d'una iniciativa de govern proposada per ICV-EUiA de Gràcia, de retirar l'esmentada estàtua (que està en una de les portes d'entrada de la Vila de Gràcia) per la seva condició de monument franquista. La moció presentada a l'Eixample ha estat aprovada amb el vots d'ICV-EUiA, PSC, ERC i CiU. El PP s'hi va abstenir en una demostració més "desmemòria històrica".

Tal com publica l'Independent (a l'enllaç l'article complert a la pàgina 5) d'aquesta setmana: "L’Ajuntament de Barcelona culminarà el procés de retirada de símbols vinculats al franquisme, accelerat el mes passat amb la desmuntada del monument a José Antonio de l’avinguda Josep Tarradellas, actuant contra l’estàtua de la Victòria de la plaça del Cinc d’Oros, a l’encreuament del passeig de Gràcia amb la Diagonal, la porta d’entrada a Gràcia. Dimarts el ple de l’Eixample, seguint la idea llançada des d’ICV-EUiA de Gràcia, va aprovar la retirada de la figura.

La proposició d’ICV-EUiA al consell plenari, que va comptar amb el vot a favor del PSC, CiU i ERC i l’abstenció del PP, aprova que “una vegada rebut l’informe preceptiu de la comissió d’escultures de l’Ajuntament de Barcelona, l’estàtua de la Victòria sigui retirada del seu emplaçament a la via pública”.

Sens dubte cal avançar molt més en la recuperació de la memòria històrica... però un pas com aquest sempre ajuda....

Rubianes, et trobarem a faltar…

2009-03-01T11:17:00.000-08:00

La genialitat irreverent, radical, lúcida, sense pèls a la llengua, d’aquells que diu les coses pel seu nom. Rubianes no va regalar mai les orelles al poder, però sobretot d’aquells que de sempre han tingut el poder “pel segles dels segles”…

La lluita per la memòria, que ara s’anomena “històrica”, però ell l’anomenava de la dignitat, com en l’obra de teatre “Lorca somos todos”, contra la qual l’Espanya de la caverna, el tricorni i la sagristia va voler boicotejar.

Imagino que, com molta gent , quan aquest matí m’he assabentat de la mort d’en Pepe Rubianes he sentit una tristor profunda, una buidor irreparable. Ens quedaran els seus monòlegs galaico-catalans…

M’agradaria destacar, inclús per sobre de la seva vessant artística, la seva visió solidària i compromesa, el seu lligam irrenunciable amb “els d’abaix”, amb el poble que la seva lluita és la del dia a dia, com en les vetllades solidàries “Guanya’t el cel amb el pare Manel” on va fer la seva última aparició a sobre d’un teatre. Un home solidari aquí o a l’Àfrica on va anar en els darrers anys a aprendre, a conèixer, a endegar projectes allà i aquí com la darrera obra teatral “La sonrisa etíope”.

Pepe, et trobarem a faltar…, com deia el poema de Bertolt Brech “tu ets dels imprescindibles….”

Éxit de participació en la xerrada sobre Palestina

2009-02-27T13:01:00.000-08:00

Més de 70 persones es van aplegar el dimecres 25 en el debat sobre la situació a Palestina: "Gaza, desprès de la massacre, i ara què?", celebrat al Casal Cívic La Sedeta.

La Taula va comptar amb el professor de Relacions Internacionals de la UAB, Ferran Izquierdo; la periodista de TV3 i editora del programa "30 minuts", Cristina Rivas; el representant de la Casa de Palestina, Àlex Hinno i la representant de la Plataforma contra les violències de gènere, Montserrat Vilà. L'acte va ser presentat pel conseller de cooperació i solidaritat del Districte de Gràcia, David Companyon i el va cloure la consellera de la Dona, Cinta Llansat. Al final els assistents van realitzar nombroses preguntes sobre la realitat a Palestina i Israel.

Ferran Izquierdo va dibuixar una situació dramàtica enla que va qualificar a Israel de potencia colonitzadora "que practica mètodes de neteja ètnica". Va remarcar que no és un conflicte entre iguals i que veu molt difícil un procés negociador doncs el "fort no té res a negociar amb el dèbil". Creu que nomes la pressió popular a nivell internacional i que els seus dirigents siguin jutjat per crims a la humanitat pot debilitar la posició d'Israel i que es vegi forçada a negociar. Es va mostrar molt escèptic sobre el paper de la nova administració Obama.

Va qualificar a Gaza i Cisjordània com a "veritables camps de presoners a l'aire lliure, rodejats d'un mur que els ofega, on tot el control està en mans de l'exèrcit d'Israel, des de l'aigua als continuus check-point".

Va fer una anàlisi molt acurada sobre Hamàs i la divisió entre els palestins, va afirmar "que fins ara el poble havia lograt queles èlits palestines no s'enfrontessin entre elles, però la debilitat del poble ara ja no ho ha pogut aturar", malgrat que crític amb els mètodes de Hamàs i altres faccions, entèn que no es pot igualar el dret a la legítima defensa i de la resistència d'un país ocupat amb l'ús descontrolat i impune que Israel empra per colonitzar el territori de Palestina.

Cristina Rivas va fer un relat en primera persona de l'experiència viscuda per ella en el reportatge que, com a periodista de TV3, va fer recentment a Israel, en el qual intentaven entendre el perquè del suport majoritari de la població jueva a la massacre que s'estava vivint aquells dies contra la població a Gaza, bàsicament civil i desarmada, que va causar 1300 morts, 400 d'ells nens. El reportatge també va mostrar que sentien i què feien diferents activistes israelís contra la guerra empresa pel seu govern. En el transcurs de la seva feina mentre rodaven, l'exèrcit israelí va disparar un pot de gassos, a molt poca distància, contra els periodistes que estaven filmant: ella va ser ferida i encara ha de fer servir una crossa per caminar. El seu relat va ser frapant.

L'Àlex Hinno va donar un to més combatiu i d'accions. Sense defugir l'anàlisi de la situació i coma català-palestí que és va demanar als assistents que es sumessin a la campanya de boicot a Israel, als seus productes o als seus equips de bàsquet -com el partit Barça-Maccabbi-; que diferents organitzacions a nivell internacional han iniciat per pressionar al govern jueu i a la comunitat internacional que tolera els crims contra la humanitat que cada dia succeixen a Palestina.

Va mostrar-se convençut que ara mateix és inviable la creació d'un Estat Palestí doncs el Mur, la colonització continuada de terra per part dels colons, etc.. a reduït l'espai on actualment viuen els Palestins al 22% del que era Palestina l'any 1947 quan l'ONU va fundar l'Estat d'Israel i va fer fora de les seves llars a més de 800.000 palestins convertint-los en refugiats". Va ser molt crític amb els acords de les conselleries d'Indústria i Innovació i la Vicepresidència del Govern català.

Finalment Montserrat Vilà va explicar el viatge de suport a les dones palestines que havia organitzat l'ONG espanyola Mujeres Artistas i que havia convidat a la Plataforma contra la Violència de Gènere. Havien anat ha demanar al Govern israelí que deixés lliures a més de 90 dones que estan empresonades, des de fa anys algunes, sense cap acusació formal. Durant dies van fer concerts a diferents ciutats palestines i havien de fer-ne un a Tel-Aviv, la capital d'Israel, però es va suspendre...el mateix dia van començar els bombardejos sobre Gaza. A més de l'esferidor dia a dia de les dones i les nenes palestines que va relatar, el seu testimoni va mostrar la doble opressió de la dona palestina, com a dona i com a membre d'un país oprimit, massacrat...

Malgrat la dura realitat, tothom va deixar clar l'esperança de que el poble palestí venci en la seva lluita, que també és la nostra.

Gaza: i desprès de l'ocupació, què? Taula Rodona el dimecres 25 a 2/4 de 8 al Centre Cívic La Sedeta

2009-02-23T09:54:00.000-08:00

Aprofito per convidar-vos a la Taula Rodona que sobre les conseqüències de l'ocupació de Gaza i les perspectives actuals del conflicte.

Desprès dels bombardejos, dels centenars de morts, ferits, de la destrucció de milers de casses, escoles, hospitals... què ha canviat? Com segueix sent la vida diària? Com s'organitzen les dones? Quins canvis pot haver-hi desprès de les eleccions a Israel? Hamàs ha sortir reforçada? Quina perspectiva pren el conflicte des de la lògica interna dels palestins dividits entre els partidaris de Hamàs i Fatah? Com viu la comunitat palestina fora de Palestina el conflicte, la massacre dels seus i la divisió interna? Com s'apropen els mitjans de comunicació a un conflicte tan passional, sobre el que tothom té opinió?

Per respendre a aquestes i altres preguntes s'ha organitzat un debat al Centre Cívic La Sedeta el proper dimecres 25 a 2/4 de 8 del vespre, amb el títol Gaza: i desprès de l'ocupació, què? T'hi esperem!!!

Hay que plantar cara. El gobierno español niega el 0,7% del IRPF a las ONG catalanas

2009-02-22T13:37:00.000-08:00

La Secretaría de Estado de Asuntos Sociales del gobierno del Estado está preparando la orden que regula la convocatoria de ayudas a las ONG para desarrollar los programas sociales con cargo en los fondos recaudados a partir de la casilla "de otros finalidad sociales" del IRPF. Esta orden impediría que una entidad de ámbito local o autonómico pueda solicitar ayudas para desarrollar un programa social a su comunidad. Sólo lo podría hacer si se asocia a una de ámbito estatal para desarrollar un programa supracomunitario.

Es decir, el orden invadiría las competencias del Estatuto de Cataluña y se daría un paso enrerre en la territorialización de estos fondos que desde Cataluña se quiere que sean administrados al 50% entre el Estado y la Generalitat.

En Cataluña el último año se recaudaron 62 millones de euros y es el territorio donde más ciudadanos marcan la casilla (un 57%). De los 40 millones de euros del año 2007 sólo 17 millones fueron a organizaciones no gubernamentales catalanas.

Las organizaciones no gubernamentales catalanas realizan una función social muchas veces imprescindible con respecto a desarrollo de proyectos que tienen como eje común la solidaridad con los sectores más vulnerables para|por una sociedad basada en el beneficio. La Mesa|Tabla de Entidades del Tercer Sector ha hecho una declaración en la cual denuncia la situación a la cual nos puede verter la orden del gobierno español.

Actualmente en Cataluña hay más de 3.000 entidades no lucrativas que luchan por|para la participación, la ciudadanía y la conquista de los derechos sociales y que tienen que tienen como principal finalidad la inserción y la cohesión social, proyectos de economía solidaria, comunitarios, sociales, ambientales, dirigidos a gente mayor y a la infancia, cooperación internacional, de emergencia y socorro, culturales, de salud y afecciones|aficiones, etc.

Esta realidad diversa se reproduce con fidelidad al Distrito de Gràcia de Barcelona más de un centenar de entidades actúan diariamente en la mejora de la calidad de vida de muchos "graciencs i gracienques".

El 40% de los proyectos que desarrollan a las ONG catalanas podrían dejar de existir por|para el simple hecho de ir dirigidos de entidades catalanas a ciudadanos de Cataluña. Así será si próxima la decisión del Gobierno Central de reformar la legislación vigente para que sólo puedan optar al reparto aquellas ONG y entidades sociales de ámbito estatal.

Si finalmente este planteamiento saca adelante se produciría una discriminación hacia las entidades catalanas y por lo tanto un recorte|retal en los fondos destinados a los programas sociales de estas entidades. Eso es especialmente grave en el actual contexto de crisis económica donde hay más necesidades sociales y las ONG necesitan más apoyo que nunca para hacer frente.

Hace falta plantar cara, las declaraciones del Presidente de la Generalitat, de la consejera de Asuntos Sociales, considerando "inadminissible" el orden del Ministerio de Educación y Política Social, anunciando un recurso al Tribunal Constitucional, su un primer paso que hará falta materializarse si no hay una rectificación del Gobierno español.

Desde Gràcia tenemos que apoyar todas las iniciativas que obliguen al gobierno de Zapatero ha cambiar su estrategia de no reconocimiento del trabajo de proximidad de las entidades y ONG catalanas, y lo tenemos que hacer desde la unidad de los partidos, organizaciones, entidades y plataformas.

Traducido del catalán

La Llei d'Educació a debat amb Dolors Camats i Mercè Civit, dilluns 16 a les 19h a la Biblioteca Vila de Gràcia

2009-02-13T06:12:00.000-08:00

Fa pocs dies la totalitat dels sindicats han anunciat una vaga general a l'ensenyament, les darreres propostes de la Conselleria poc consensuades han acabat de posar en entredir el "procés de diàleg". La Vaga coincideix amb els treballs de la Ponència del Parlament que està debaten la proposta de la LLei d'Educació de Catalunya. De tot plegat debatrem a la xerrada que el proper dilluns 16 a les 19 hores farem amb les diputades d'ICV-EUiA i veïnes de Gràcia Dolors Camats i Mercè Civit.

La gent d'ICV i d'EUiA de Gràcia farem tenderets prop dels mercats de la Travessera i L'Estrella repartint una declaració en la qual comminem al conseller Maragall a no pactar la LLei d'Educació amb els partits de la dreta, si això significa deixar fora l'acord a la comunitat educativa (ensenyants, mestres, pares, sindicats...).

El model educatiu una de les qüestions capdals per a la nostra coalició, eix fonamental del Pacte de l'Entesa i pilar bàsic per una societat complexa com la catalana a la qual una part fonamental del seu futur és basa en l'educació que rebin els seus infants.

La situación de la clase obrera en España. Un informe comparativo

2009-02-11T06:42:00.001-08:00

En general estamos huérfanos de estudios sobre la situación de la clase trabajadora que nos ayuden en nuestra visión política demasiado preñada de intuiciones más que de análisis basados en el conocimiento de la realidad. Cuestiones esenciales cómo saber los cambios que han sufrido la clase trabajadora en los diez últimos años de aumento de la riqueza y cómo se ha distribuido, su composición, el nivel de sindicación, etc, han de permitirnos una mejor "hoja de ruta" que nos permita que esta herramienta organizativa que es IU sea realmente útil a los trabajadores y trabajadoras. Este artículo está firmado, entre otros por Vicenç Navarro y ha sido publicado en El Viejo Topo.

La situación de la clase trabajadora en España. Una comparación con los países de la UE-15 y de EE.UU.

Vicenç Navarro, Marta Tur y Miquel Campa | El Viejo Topo | 9-2-2009

Para saber como salir de la crisis actual tenemos que ver como estábamos antes de comenzar la crisis. Veamos, pues, en primer lugar el nivel de riqueza de España en 2007, (según los últimos datos publicados de la OCDE que permiten una comparación internacional) . El indicador más común utilizado para analizar el nivel de riqueza de un país es el PIB per cápita según el precio de mercado de las divisas.

Ahora bien, este indicador no es un buen indicador para saber la calidad de vida de la ciudadanía puesto que si tomamos una moneda internacional, como es el dólar estadounidense, para compararnos con el nivel de riqueza de estos países, entones tenemos que estandarizar el poder de compra de tal dólar en España (donde al ser el nivel de vida más bajo que EEUU, el dólar puede comprar más cosas en nuestro país que en EEUU).

De ahí que deba utilizarse como indicador lo que se llama unidad de poder de compra que es, en este caso, el dólar estandarizado ajustándolo para reflejar su valor real de compra, permitiéndonos así comparar manzanas con manzanas y no manzanas con peras. Pues bien, utilizando esta moneda puede verse en el tabla 1 que España tenía en 2007, uno de los niveles de riqueza más bajos de los países de la UE-15, 29.774 dólares estandarizados comparado con el promedio de la UE-15, 35.307 (ver tabla 1). En Suecia fue de 36.425 dólares estandarizados y en EEUU de 45.604.

De tal tabla pueden deducirse varios hechos. Uno es que la pobreza de España se basa en el gran retraso económico heredado de la dictadura. En 1979 España tenía, y de mucho, el nivel más bajo de los países que luego constituirían la UE-15. Su crecimiento, muy acentuado hasta el año 2000 (mayor que el promedio de la UE-15) descendió a partir de aquel año, creciendo menos que el promedio de la UE-15.

Es también importante señalar que la UE-15 ha crecido más rápidamente (en PIB per cápita) que EEUU durante el período 1950-1997 y durante el periodo 1997-2007. España, por cierto, creció más que EEUU durante todo el periodo 1979-2007. En realidad, EEUU ha crecido muy poco desde los años noventa. Basado en estos datos, no se entiende el gran entusiasmo por el “modelo liberal estadounidense” pues su desempeño ha sido menos exitoso que el de la UE-15 y el de España, al menos en cuanto al crecimiento per cápita se refiere.

La tabla 2 muestra otro dato importante: el nivel de productividad, es decir, el valor de los bienes y servicios producidos por una hora de trabajo. Tal indicador es de una gran importancia pues condiciona el nivel de vida de la población. Podemos ver como el nivel de productividad de España ha ido aumentando, aproximándose más y más al nivel de productividad de EEUU, considerado como 100. Una nota preocupante, sin embargo, es que el nivel de productividad en España, en realidad, ha disminuido desde 1989, habiendo crecido muy poco desde entonces. En la UE-15 el descenso ha sido mucho menor.

Parece paradójico que el descenso de la productividad no haya impactado negativamente en el crecimiento del PIB per cápita, o al menos no tanto como parecería suponer del descenso de la productividad. Ello se debe a dos factores: uno es el crecimiento del número de gente que trabaja y otro el número de horas por trabajador.

La tabla 3 muestra el gran crecimiento de la población ocupada en España, el mayor crecimiento de la UE-15 (8,3% en el periodo 2000-2006, comparado con el promedio de la UE-15, 2,7%) y la tabla 4 muestra el elevado número de horas que un español trabaja (1.655), por encima de la media de la UE-15 (1.616) y a gran distancia de países como Alemania (1.433), Países Bajos (1.391) o Francia (1.568). Este último indicador, por cierto, es un indicador también de la debilidad de los sindicatos, puesto que, en general, a más fuerza de los sindicatos menos horas de trabajo. Suecia, uno de los países con sindicatos más fuertes, un trabajador trabaja 1.576 horas al año; en EEUU, uno de los países con sindicatos más débiles, un trabajador trabaja 1.797.

Estos tres componentes, productividad por hora trabajada, número de trabajadores y número de horas son los determinantes del nivel de riqueza de un país. Pues bien, la tabla 5 descompone los distintos determinantes del PIB per cápita, para permitir comparar países. De tal manera, la tabla 5 muestra que EEUU tiene un PIB per cápita que es el 24% mayor que el promedio de los países más ricos de la OCDE. Pero ello no se debe a que sea un 24% más productivo que el promedio, tal como constantemente se indica en la prensa económica española.

En realidad es sólo un 14%, pero ello queda más que compensado porque el trabajador estadounidense trabaja 10% más horas que el promedio de la OCDE y el tamaño de la población activa es un 3% más grande que el promedio de la OCDE. El hecho de que el PIB per cápita es mayor en EEUU que en la UE-15 se debe primordialmente a que hay más gente trabajando y cada trabajador trabaja más tiempo que en la UE-15.

España por cierto tiene un PIB per cápita que es un 19% más bajo que el promedio de la OCDE lo cual se debe a que tiene una productividad que es un 9% más baja, un número de horas que es un 1% superior al promedio y un porcentaje de la población ocupada que es un 6% menos que el promedio. Podemos ver en tal cuadro que, en general, el hecho de que el PIB per cápita de EEUU, sea mayor que el promedio de la UE-15, se basa primordialmente en que hay más gente trabajando y cada trabajador trabaja más horas.

La tabla 6 muestra porque los trabajadores europeos trabajan menos horas que los estadounidenses. EEUU no tiene vacaciones como mandato legal. El promedio de la UE-15, sin embargo, es de 4,4 semanas (España 4,4). España tiene además 12 días de fiestas además de las vacaciones. Las semanas trabajadas son mayores en EEUU que en la UE-15.

Y la tabla 7 muestra que los permisos de maternidad en EEUU son de 12 semanas sin pago, mientras que en la UE-15 son de 20 semanas con pago. Y el gasto público en escuelas de infancia en dólares estandarizados es de 1.803 dólares por niño en EEUU y 2.808 dólares estandarizados en la UE-15. En España, el más bajo de la UE-15, es sólo 1.234 dólares estandarizados.

Esta pobreza en la red de escuelas de infancia tiene como consecuencia la dificultad de la mujer de poder compaginar las labores familiares con sus proyectos personales. De ahí que donde el gasto público por escuelas de infancia es menor existe un porcentaje menor de mujeres en el mercado de trabajo, y hay también un diferencial mayor de ocupación por género. España tiene una tasa de actividad femenina de 54% comparada con un 72,1% en Suecia. En cambio en ambos países, Suecia y España, el porcentaje entre los hombres que trabajan es muy semejante, 77,3% en España y 76,8% en Suecia (ver tabla 8).

El gran secreto (pues apenas se habla de ello) es que la menor riqueza de España se debe precisamente al menor porcentaje de la mujer que trabaja. De ahí que facilitar la entrada de la mujer al mercado de trabajo a través del desarrollo de lo que en su día llamé el cuarto pilar del bienestar (cuando asesoré a Josep Borrell como candidato del PSOE a la Presidencia de España fue la primera vez que se utilizó tal término de cuarto pilar del bienestar) y que incluía el establecimiento de un derecho universal de acceso a las escuelas de infancia y a los servicios domiciliarios para las personas con dependencia, sea una de las mejores inversiones públicas que puedan hacerse. Es más, la introducción de la mujer al mercado de trabajo crea una demanda de nuevos puestos de trabajo pues alguien tiene que hacer las labores que antes hacía el ama de casa, es decir, cocinar (restaurantes) , limpiar el piso (servicios de limpieza), limpiar la ropa (lavanderías) y un largo etcétera.

Hay una relación clara entre el porcentaje de la mujer que trabaja, y el nivel de riqueza en un país. A mayor porcentaje, mayor riqueza. Esta observación requiere que se enfatice puesto que en España no se ha dado suficiente importancia a tal hecho, centrándose la literatura económica en la baja productividad como causa de la menor riqueza cuando otro factor es la escasa participación de la mujer en el mercado de trabajo. El escaso desarrollo del Estado de Bienestar contribuye a ello. Hay que concienciar a las autoridades económicas que el estado de bienestar es una inversión y no un mero consumo. Es incoherente que constantemente se acentúe la necesidad de traer más inmigrantes para resolver la falta de mano de obra en la economía y se ignora la enorme cantera que supone para el mercado de trabajo el alto porcentaje de mujeres que no trabajan y que desearían trabajar si se les ayudara en el desarrollo de sus responsabilidades familiares.

Es cierto que ha habido un gran crecimiento de la población activa en el mercado de trabajo en el periodo 2000-2006, el más alto de la UE-15 (4,1%; el promedio de la UE-15 es de 2,0%). Y gran parte de este crecimiento han sido inmigrantes y mujeres. Pero la falta de ayuda a la mujer, consecuencia del escaso desarrollo de los servicios de ayuda a las familias, ha forzado un retroceso en la edad de formar una familia y un descenso de la fecundidad (niños nacidos por mujer fértil), siendo España uno de los países con menor fecundidad, hoy no sólo en la UE-15 sino en el mundo.

La tabla 10 muestra la evolución del desempleo en los países de la UE-15 (más EEUU) desde 1979 a 2006. España ha tenido siempre un elevado desempleo, mayor que el de otros países. La tabla 11 muestra que tal desempleo en todos los grupos educacionales es mayor (excepto en los estudios básicos) que el promedio de la UE-15 y que la mayoría de países de tal comunidad. Es interesante señalar, sin embargo, que estos porcentajes son, como muestra la tabla 11, muy similares a los de EEUU (excepto entre los universitarios que es mucho más elevado en España, 2,6% en EEUU y 6,2% en España).

Entre los que tienen pocos estudios y estudios medios la tasa de desempleo es muy semejante en ambos países, lo cual cuestiona el argumento utilizado por economistas liberales que constantemente atribuyen el elevado desempleo entre personas de escasa cualificación a las rigideces del mercado laboral español. Tales autores proponen que se desregularice todavía más el mercado de trabajo copiando a EEUU, que como el cuadro muestra tiene un porcentaje de desempleo entre tales trabajadores casi idéntico al existente en España.

Otro indicador importante para evaluar la economía de un país es el nivel de los salarios y su crecimiento. La tabla 12 muestra como España, durante el periodo 2000-2006 ha sido el país que ha experimentado menor crecimiento de los salarios en el sector privado. Sólo un crecimiento del 0,1% en el salario por hora, comparado con un 2,3% en Suecia, un 1,8% en Dinamarca, un 2,1% en Finlandia, un 3,1% en Noruega, un 1% en EEUU, un 1,4% en Países Bajos, etc. Este dato es preocupante porque los salarios en España son bajos.

La tabla 13 muestra el nivel salarial de varios países tomando el salario de EEUU como punto de referencia. El salario es el de los trabajadores en manufactura, que son los mejor pagados en cualquier país. El cuadro muestra el salario por hora y viene medido en dólares (al precio de mercado) y dólares estandarizados (para averiguar la capacidad adquisitiva del trabajador, comparándolo entre los países). El primero es de mayor uso desde el punto de vista del empresario que puede ver cuanto le cuesta un trabajador en varios países.

El segundo indicador, dólares estandarizados, es más informativo para el trabajador pues le permite saber su propia capacidad adquisitiva, comparando con la de sus compañeros en otros países. En ambos casos se toma el salario del trabajador de la manufactura de EEUU como 100. En tal cuadro podemos ver como (medido en dólares de mercado) España es una de los países que tiene menor salario en el sector manufacturero (es de 79 respecto los 100 de EEUU, para el 2006), lo cual es preocupante porque en realidad el salario de la manufactura de EEUU está por debajo del trabajador de la manufactura de Alemania (144), Gran Bretaña (114), Francia (105), Italia (105), Austria (128), Bélgica (134), Dinamarca (149), Finlandia (126), Irlanda (109), Países Bajos (136) y Suecia (133). Que España sea sólo un 79 sobre 100 es muy preocupante, aún cuando ha aumentado durante el periodo 2000-2006.

En el año 2000 era sólo un 54 sobre 100. Una cifra ligeramente mejor es cuando utilizamos dólares estandarizados, puesto que el nivel de vida de España es inferior al resto de la UE-15, los dólares pueden comprar más y el sueldo permite mayor capacidad adquisitiva. El salario español es un 83 sobre los 100 de EEUU. Pero los datos hablan por sí mismos. Los salarios son bajos y ello no ha tenido la visibilidad mediática que se merece pues es un aspecto muy preocupante.

Pero la eficiencia económica de un país no se mide sólo por la riqueza y el nivel de renta sino también por la distribución de la riqueza y de la renta. Una economía es más eficiente cuando distribuye entre más y más gente la riqueza creada. Y ahí tenemos también un problema grave. España es uno de los países más desiguales de la UE-15. La tabla 15, muestra el valor del Coeficiente de Gini (un indicador que mide la distribución de la renta de un país, siendo 0 total igualdad y 1 total desigualdad, es decir que toda la renta se concentra en los más ricos) para los países de la UE-15 y EEUU.

Este cuadro analiza la distribución de la renta por familias (households en inglés) puesto que la familia es la unidad básica en el análisis de empleo y consumo. Podemos ver que España es el país, junto con Italia y Grecia, más desigual de la UE-15, y próximo al nivel de desigualdad de EEUU, el país más desigual de los países desarrollados. A la misma conclusión se llega cuando se mira la tasa de la decila superior de renta versus la decila inferior.

España es uno de los países en los que la diferencia en el nivel de renta entre los más ricos y los más pobres es más acentuada. En realidad, es probable que la situación sea incluso peor pues los muy, muy ricos ni siquiera aparecen en las encuestas aleatorias de la población sobre las que se basan estos datos. Y sabemos que el fraude fiscal alcanza enormes dimensiones en España (equivalente a un 10% del PIB). Según las declaraciones de renta, un empresario ingresa menos que un trabajador en España.

La figura 1 expande esta información. Tal figura analiza el porcentaje de la decila inferior y la decila superior en comparación con el promedio de los países presentados. La decila inferior de familias en España recibe una renta que es el 61% de la renta familiar promedio, uno de los porcentajes más bajos, mientras que la decila superior ingresa 214% el nivel de renta familiar promedio, el porcentaje mayor después de EEUU. Los países más igualitarios son Noruega, Suecia, Finlandia, Dinamarca y Holanda. Los más desiguales EEUU, España, Irlanda y Francia. Y en general existe una relación entre desigualdad y pobreza.

A mayor desigualdad, mayor pobreza. La tabla 16 muestra como los países con mayor desigualdad tienen mayor pobreza. España es uno de los países con mayor nivel de pobreza, tanto total (14,3%) como entre niños (16,1%) y entre ancianos (23,4%). Las cifras para EEUU son 17%, 21,9% y 24,7%, respectivamente. Y para Suecia 6,5%, 4,2% y 7,7%, respectivamente. Esta pobreza se basa en tres factores fundamentalmente: los bajos salarios, la baja participación laboral y la escasa capacidad redistribuidora del Estado. Los dos primeros factores los hemos documentado en secciones anteriores. La figura 2 muestra lo último.

Los países nórdicos donde las izquierdas han gobernado más tiempo, el impacto redistribuidor del estado es mucho mayor que en los países como EEUU y España, donde las izquierdas son muy débiles. En España, la escasa capacidad redistributiva del Estado se basa en la escasa progresividad fiscal (incluyendo el enorme fraude fiscal) y el bajo gasto público (el más bajo de la UE-15, 19,8% del PIB, mientras que el promedio de la UE-15 es 27,5%).

Conclusión

La economía española ha sufrido un enorme retraso consecuencia de una dictadura que impuso un enorme retraso económico, político y cultural del país. Mucho se ha hecho durante el periodo democrático pero el enorme poder que las fuerzas conservadoras tienen tanto en el aparato del Estado como en la sociedad civil (desde el mundo empresarial y financiero hasta el mundo mediático) explica que treinta años después España continúe a la cola de la UE-15 en su desarrollo económico y social.

Las derechas son muy poderosas y las izquierdas son muy débiles en España, lo cual es la causa mayor de aquel retraso. España requeriría más reformas sustanciales en sus políticas económicas y sociales, pero requieren para ello un cambio en las relaciones de fuerza que existen en la vida política del país. Los bajos salarios y el escaso desarrollo de su estado de bienestar son reflejo de este gran poder de clase (y de género) que continúan dominando la economía española.

La hipócrita moral del Vaticano

2009-02-10T11:21:00.000-08:00

Un portavoz del Vaticano acaba de anunciar que excomulgará “a todos los que hayan tenido algo a ver con el asesinato de Eluana Englaro”, así ha reaccionado la cúpula de la Iglesia católica a la muerte de Eluana, después de 17 años en estado vegetativo.

Y esto pasa a los pocos días de que el propio Papa anunciara con toda solemnidad que había “reintegrado al seno de la Iglesia” a los seguidores del obispo ultraconservador Lefebvre, acabando así con el cisma. Conozcamos un poco a la Orden lefebvrista: niega el holocausto nazi, reniega del Concilio Vaticano, quiere que las misas sean otra vez en latín como la Edad Media, proclama la superioridad del hombre sobre la mujer…. Para los lefebvristas todo el perdón, toda la misericordia, toda la comprensión....

Ni tras la muerte Eluana y, sobre todo, su familia, pueden estar en paz. Hace pocos días, en este mismo blog, reflexionaba sobre la gran carga de violencia que la Iglesia estaba empleando en impedir la muerte digna de esta chica italiana, el asedio fanático hacia su familia ha sido indigno y monstruoso.

Estas eran las palabras del padre de Eluana poco antes de morir: "Cuando deje de existir volverá a tener una dimensión humana, porque hasta ahora ha vivido en una dimensión inhumana. Mi hija ha sido violada, continuamente invadida en su cuerpo, objeto de una violencia que ella habría definido como inaudita, inconcebible e inaceptable".

La Iglesia católica ha intentado en Italia, con la complicidad del gobierno Berlusconi, romper la espina dorsal de un Estado laico como el italiano, proclamando que su moral está por encima de la “ley de los hombres”. La Iglesia católica ha tratado de imponer su ideología a los ciudadanos que no piensan de acuerdo con su catecismo y sus creencias. igual que lo intenta la Conferencia Episcopal española con la ayuda del PP.

La nueva Inquisición nos muestran como de crueles pueden llegar a ser con el fin de imponer su moral (ya vemos de qué clase es con los lefebvristas...) a quienes no queremos vivir bajo su oscurantismo y su tiranía ideológica.

El derecho a una muerte digna està por encima de la "vida eterna" sin consciencia y vegetativa.

Todo mi desprecio por la jerarquía católica que está tanto lejos del sufrimiento humano. Todo mi desprecio hacia esta jerarquía católica que con sus actos protege en su seno a defensores de las tesis negacionistas de los nazis.

Texto traducido del catalán con Internostrum.
Ver el original en: http://blocs.gracianet.cat/roig_i_alternatiu

De nou Euskalherria

2009-02-10T03:57:00.000-08:00

Dues notícies entrelligades, dolorosament entrelligades: el dictàment del tribunal suprem anul·lant les llistes d'Askatasuna i D3M i l'atemptat-resposta d'ETA a Madrid.

Està clar a qui volen representar Askatasuna i D3M, però em segueixo negant a creure que il·legalitzant partits polítics, negant la veu a una de les parts del conflicte, impedint a una part significativa de la societat basca l'oportunitat a expressar-se políticament i a fer política, s'avanci en el camí de la pau a Euskalherria, us recomeno una visita a la web de l'associació pacifista basca Elkarri.

Sembla que la justícia espanyola, amb l'omnipresent Garzon al capdavant, actua "d'ofici" (amb la complaença del govern, que passaria si s'estigués en un procés de pau?) i no dins d'un àmbit d'excepcionalitat, com hauria de ser la il·legalització d'opcions polítiques.

Crec que això a la fí "dona arguments" dins del món sectari d'ETA, necessitada de justificacions per la seva lluita (àmpliament rebutjada fins i tot per molts votants abertzales, la majoria dels que jo conec) i un Estat que reprimeix opcions politiques no ajuda gens.

Fins i tot el relator de la ONU en el seu informe sobre Euskadi, recentment publicat, critica severament la legislació espanyola vers la il·legalització de partits polítics. Val la pena llegir-lo per la seva "imparcialitat" i la seva claredat.

M'estranya també el mantell de silenci que dins (PNV, PSE...) i fora d'Euskadi (el PP felicitant-se...) té la nul·litat de les llistes abertzales, em recorda aquells temes tabús que molts països tenen dins la seva consciència nacional forjada sobre la massacre d'altres pobles i nacions (França amb Argèlia, els Estats Units amb Vietman, Anglaterra amb Irlanda, Rússia amb Txetxènia, Itàlia amb Etiòpia, Turquia amb Armènia i podríem seguir i seguir...).

Si les anteriors eleccions les va marcar el procés de pau amb ETA, les actuals eleccions les està marcant l'acció repressiva contra el món abertzale. En un parell de setmanes les urnes ens diran fins a quin punt han estat encertades les estratègies dels dos partits que, ara per ara, estan lluitant entre sí per veure qui arriba amb millors condicions a Ajuriaenea (PNV i PSOE) i, per tant, marca la negociació postelectoral que segurament portarà algun tipus de pacte entre ambdós, als quals ja els hi va bé que els escons que anirien als radicals abertzales es reparteixin, bàsicament, entre ells dos.

On quedarà el dret a decidir? Segurament desterrat de l'agenda política per un pacte entre el PNV i el PSE o el PSE i el PNV, amb el qual es repartiran el poder... i el PP? fora de joc, sens fer falta que l'il·leglitzin!!!

Enmig tenim a Eusko Alkartasuna, Aralar i Ezker Batua. No cal dir que jo recolzo l'opció basca, defensora del dret a decidir i signatària del pacte de Lizarra, d'Ezker Batua Berdeak, el seu programa fuig de les promeses impossibles de complir i es nota la feina feta i el coneixement amb el que es fan les propostes i la campanya basada en la lluita contra la crisi, tot apel·lant a no quedar-se "aturat" davant els seus responsables. Fins i tot des d'EUiA, estem organitzant grups per fer d'apoderats i donar un cop de mà als companys i companyes bascos.

Crec que el balanç del treball d'Ezker Batua pot veure's en l'excelent balanç de la política d'habitatge, l'augment del parc d'habitatge protegit i, sobretot, l'impuls al lloguer social i l'activació del parc d'habitatge buit amb programes innovadors com Bizigune, la qualificació de per vida dels habitatges protegits o el registre de sol·licitants d'habitatge social, iniciatives que anys desprès han estat incorporades per altres governs com el català o l'espanyol. Us recomano dos blocs: LEOLO i ARKIMIA del millor en matèria d'habitatge (i no és cap exageració).

Ezker Batua aurrera!!

L'ONU s'està enfonsant en un abisme de vergonya

2009-02-10T02:53:00.000-08:00

L'actitud davant la massacre està posant a cadascú en el seu lloc, a uns amb arguments justificadors (Georges Bush, Pilar Rahola o el respectat Joan B. Culla, ... quina vergonya avui a Catalunya Ràdio o l'articles al Periódico!! als quals se'ls hi ha oblidat que milions de palestins son refugiats a Gaza, Cisjordània, Jordània i mig món perquè van ser foragitats de casa seva per crear l'estat d'Israel i a sobre son titllats de terroristes).

A altres per posicionar-se al cantó de les víctimes i reclamant una sortida negociada que reconeixi el dret dels palestins a tenir un Estat propi (organitzacions socials, sindicals, de solidaritat... com Aturem la Guerra, d'esquerres com EUiA, ICV, Revolta...fins i tot el PSC i les Joventuts Socialistes!!!).

D'altres pels seus silencis "neutrals" com ara ERC (quina paradoxa que aquí denunciïn el nacionalisme agressor espanyol -amb tota la raó-, però siguin tant tebis amb el nacionalisme assassí d'Israel!!!). La posició del Govern català és cada vegada més incòmoda i més ciutadans exigeixen que es trenquin les relacions amb Israel fins que no s'aturi aquesta massacre.

Val la pena llegir el manifest que ahir es va llegir a la Plaça Sant Jaume on es van aplegar unes 5.000 persones, que es sumen als milers i milers que en pobles i ciutat de Catalunya han demostrat clarament quin és el sentiment majoritari del poble català, com ho va ser en el seu dia amb Bòsnia o Kosovo.

D'altres pels seus silencis "complices" tant necessaris per a Israel com els que justifiquen el genocidi que s'està cometen.

I el campió d'aquest silencis està sent l'ONU, el seu Consell de Seguretat i el seu secretari general. Tothom recordarà com ha estat d'incapaç d'emetre una sola resolució que ordeni aturar l'ofensiva absolutament desigual entre el cinquè exercit més poderós i uns milicians armats.

De nou els interessos de la diplomàcia nord-americana s'ha posat al servei de la maquinària de guerra i aboca a l'ONU cap a l'abisme de la vergonya, deixant a la població civil indefensa a mercès d'una mena de ruleta russa on ningú no sap si morirà al cap d'unes hores.

Hi ha una vella dita que explica que "la guerra és la continuació de la política per altres mitjans", en el cas Palestí la frase és més que ajustada, la política ha estat de la negar el drets, tots els drets als palestins... expulsats de la seva pròpia terra, encerclats a Gaza i separats els uns dels altres per un mur a Cisjordània, ara se'ls hi nega i enverina l'aigua, se'ls sotmet a un bloqueig molt m´s dur que el que pateix Cuba... no n'hi ha hagut prou, ara es vol l'extermini físic dels que ells consideren els seus representants (Hamas va guanyar les úniques eleccions democràtiques que es fan als països àrabs!).

D'altres silencis estant sent també clamorosos... Obama; la vella Europa que demostra de nou la seva inoperància, la seva actitud displaent mirant cap a l'altre cantó i fent un viatge per fer veure que li "dol", però no pot fer res; Rússia que opta per callar desprès d'assaltar a sang i fetxe Ossètia del Sud; els "germans àrabs" més preocupats per un impossible "triomf" de Hamàs que no d'aturar a Israel i el propi President Palestí, que va arribar a culpar Hamàs de l'ofensiva, com si estigués esperant que Israel acabi amb Hamàs per tornar a presentar-se com l'únic representant dels Palestins davant una hipotètica negociació, a la qual només li quedarien les engrunes si els palestins de Gaza son massacrats.

Als Palestins els hi queda ara mateix la solidaritat de milions arreu del món que s'han manifestat contra la massacre, diuent que la solidaritat és la tendressa dels pobles, però no n'hi haurà prou amb solidaritat per aturar aquesta guerra carronyera. Caldrà obligar a cada govern en cada país a posicionar-se a favor d'un alto el foc, del reconeixement dels Paletins al seu Estat i a que Israel torni a les fronteres d'abans del 67. Aquí hem de començar pel Govern d'Entesa.

Balanzà: 1300 morts i res a dir?

2009-02-10T02:48:00.000-08:00

M’ha sobtat la columna de l’Albert Balanzà d’aquesta setmana a l'Independent de Gràcia. Es declara “cansat” del conflicte entre Israel i Palestina.... com en el seu dia, diu, ho va estar del cas Naseiro. (Un cas de corrupció del PP valencià dels anys noranta); sens dubte dos temes molt comparables. Simplement no l’interessa, ha desconectat i demana que quan es resolgui...”que l’avisin”. Diríem que es declara neutral com si fos Suïssa.

Em dóna la impressió que aquest “jo passo”, aquest cansament, a qui ja li va bé és als qui defensen l’actuació de l’exèrcit israelí... ja l’avisaran quan hagin acabat amb els palestins. Suposo que deu haver-hi gent que com ell, prefereix no entrar-hi, total “fa 60 anys que es barallen”...però vegueu a la imatge com s'ha anat reduint a Palestina el territori destinat als palestins!!!.

I amb això no vull dir que l’Albert sigui “anti” de cap causa. Simplement em sorprèn que un periodista de raça com ell, sigui “víctima” –suposo que innocent- de la manca de solucions justes a un dels conflictes que recorre transversalment molts altres conflictes al món, però també a casa nostra (com s’ha vist amb la polèmica –absurda i interessada- contra en Joan Saura per haver-se manifestat contra la massacre a Gaza. Com si aquesta derivada catalana del conflicte no fos part de l’estratègia d’atacar el tripartit per haver convertit Catalunya en una terra afavoridora de la violència “antisemita”!!).

L’Albert Balanzà sembla que està avorrit de sentir-ne parlar, però malgrat el cansament dedica tota una columna a dir-nos que –interpreto jo- no vol prendre posició, ni per uns, ni pels altres. Sembla que si es barallen es perquè volen i en igualtat de condicions. Com que ningú té mai la raó absoluta...

22 dies de terror, 1.350 palestins morts, més de 5.000 ferits, la immensa majoria civils sense armes, amb dones, nens i nenes. I ara què? La pau, una pau justa, està encara més lluny.

Israel no podia perdre la guerra... però ha guanyat? Hamàs segueix i encara més reforçat moralment als ulls del món àrab. Amb l’operació “Plom sòlid”, el bombardeig d’ ambulàncies, hospitals, edificis de l’ONU, que s’ha aconseguit a part de destruir Gaza a sang i fetge?

Els túnels es tornen a refer, com el milió i mig de palestins que saben que tornaran a sofrir perquè son el veritable objectiu: la seva destrucció per etapes fins que renunciïn a tot. Que ha quedat dels acords de l’Autoritat Nacional Palestina controlada per l’OLP, que havia confiat en els acords d’Annapolis amb Bush i la seva promesa que abans de la fi del 2008 hi hauria un Estat Palestí? L’OLP ha quedat en evidència davant del seu propi poble: Israel no només impedeix que tinguin un Estat, sinó que ha llençat un ofensiva injustificable de destrucció i mort.

Cada vegada més les raons de l’Estat d’Israel son menys enteses, menys creïbles, malgrat els poderosos mitjans i comentaristes que justifiquen l’atac per destruir la terrorista Hamàs, malgrat que havia guanyat àmpliament les eleccions democràtiques, les més netes del món àrab segons l’ONU.

A Catalunya, a desenes de ciutats i pobles, centenars de milers de ciutadans han demanat una pau justa, han palesat la solidaritat amb el patiment del poble palestí (igual que ho seria davant del patiment del poble jueu per l’extermini nazi) exigint un canvi profund a favor dels drets del poble palestí i el seu dret a existir com a poble, reclamant la fi de la venda d’armes a Israel o la congelació de les relacions Catalunya-Israel.

Arreu d’Europa, als EUA, Àsia i fins i tot l’Amèrica llatina, la mobilització a favor de Palestina ha fet que la “batalla mediàtica” no l’hagi guanyada la potència ocupant, ha obligat a replantejar-se l’ofensiva davant la presa de possessió d’Obama i a aquest ja sap que el món l’està mirant... que farà davant la denúncia de l’ONU d’investigar els bombardejos a les seves seus i escoles?

El poderós Tsahal no ha aconseguit destruir Hamàs, ni aïllar-lo de la població civil, ni avortar la solidaritat internacional amb Gaza. En canvi la sang caiguda taca un Israel cada cop més ignominiós.

La pau a Palestina no pot ser la dels camps de concentració, els cementiris, o el de l’èxode de l’exili palestí, cal construir la convivència entre tots els pobles de la zona, cal que Israel sigui un Estat democràtic i laic, sense Murs d’Apartheid. Cal fer realitat el que israelís i palestins saben que s’ha de fer per avançar en els primers esglaons de la pau: la constitució i reconeixement d’un Estat palestí a Gaza y Cisjordania amb capital a Jerusalem Est.

I aquest somni ha de fer-se amb l’ajut de tots plegats, no amb la indiferència.

M’imagino que a Espanya molts també deuen pensar com l’Albert Balanzà respecte als catalans...molts deuen estar cansats de les nostres reivindicacions: que si finançament, que si estatut, que si independència, que si el català... total fa “300 anys que es queixen”.

Oda Inacabada, memòries de Pasqual Maragall

2009-02-10T02:44:00.000-08:00

Les memòries d’en Pasqual Maragall, Oda Inacabada, editat per La Magrana. És llegeix molt bé, té una prosa fluida, no és gens avorrit i, lògicament, es també un viatge per la història contemporània i corrents ideològics (nacionalisme-catalanisme i marxisme-socialdemocràcia-liberalisme, altrament dit l’eix nacional i l’eix social) que han configurar la Catalunya dels nostres dies a partir de les vivències d’un dels seus protagonistes més coneguts (alhora que estimat, polèmic, desprestigiat pels uns i els altres, difamat, visionari...) amb el qual s’entrellaça tota una xarxa de relacions i personatges.

El Llibre s’estructura amb una certa lògica cronològica (malgrat que a vegades pesa més la idea sobre la temporalitat), que s’inicia amb un repàs de la nissaga Maragall –per mi el que destil·la el Maragall més tendre i emocionat-, i acaba en la lluita contra el senyor alemany com un testimoni del seu caràcter tossut i d’una peça.

Pot llegir-se en diferents claus, per a mi la més interessant és la que recorre les classes socials i la relació Catalunya-Espanya, conflicte obert i encara present, que amb diferents noms, ens acompanyen des de fa més de 300 anys. Ara en diem Estatut, finançament, dret a decidir, subsidiarietat, Espanya federal...

El jove Maragall; el Front Obrer de Catalunya i la conformació d’una mena de d’àgora de la qual naixerien diferents esquerres (socialista, trotskista, maoista) en lluita contra el franquisme, en lluita contra elles mateixes i competidores amb el PSUC; les renúncies ideològiques, l’allunyament de la radicalitat i l’aproximació a la socialdemocràcia i el reformisme com a ideologia possibilista i que comparteix amb Pujol; la primera etapa d’alcalde, les relacions amb Felipe González.... desprès el llibre es agafa un ritme un xic cansí amb les Olimpíades com a eix, son pàgines més dedicades a la “justificació” de la seva posició i enfrontament amb la Generalitat presidida per Jordi Pujol.

Interessant el fil conductor entre nacionalisme-patriotisme-catalanisme identitari i el social. Maragall està molt lúcid (es nota que “quien tubo, retubo” des d’una òptica marxista) en l’explicació sobre les capes i sectors socials sobre les quals s’assenten ambdós conceptes dels quals “beuen” o donen ànima als partits catalans.

Brillant la caracterització del nacionalisme identitari, d’arrels cristianes, caracteritzat pel “nosaltres sols” que ha durat més de vint anys en el poder i que ha impedit a CDC fer acords amb el seu medi natural (PSC o ERC). El paper de Jordi Pujol, “l’alter ego”, en la història recent de Catalunya, al qual li reconeix molts mèrits, però al qual també li “dedica” les pàgines més dures a la seva darrera etapa amb una CDC aliada d’Aznar, amb un projecte de país esgotat i aferrada al poder amb els acords amb el PP i el Pacte del Majèstic.

El ritme torna amb la renúncia a l’alcaldia, l”exili a Roma”, la decisió de presentar-se com a candidat a la Generalitat que acabaria donant lloc al Pacte de Tinell, dins d’un acord “catalanista i d’esquerres” –el qual defensa decididament contra la “sociovergència” tant volguda a la Moncloa i els poders econòmics-; la difícil governabilitat d’un govern de coalició, l’Estatut, les esperances i posterior desencís amb Zapatero i l’Espanya plural on Maragall on explica sense gaires embuts els enfrontaments entre el seu “esperit lliure” –que ell identifica amb els desig de canvi de la majoria de catalans- i l’aparell –el barons- del partit del qual n’era president, el relat de la seva soledat dins el PSC i dins el govern ens mostra un Maragall –que si bé guarda les formes narratives- va destil·lant un toc d’amargor, de desencís, de fatiga que malgrat tot, acompanya de retalls de cartes adreçades a Felipe González, a Pujol, a Mitterrand, a Zapatero... en les quals hi ha –sens dubte- traços del seu testament polític.

Us els recomano, Oda Inacabada, més enllà de les anècdotes, històries, justificacions i el testament polític que conforma la part final del llibre, es un testimoni per entendre una part de la nostra realitat escrit amb un aploma lúcida.

Companys i la feble democràcia espanyola

2009-02-10T02:36:00.000-08:00

Desdejuno amb el titular periodístic sobre el "reconeixement" del Ministerio de Justicia espanyol al President Companys. Sembla que el govern espanyol vol donar per tancada la qüestió. M'en alegro de veure les declaracions de Montilla i Saura, en la mateixa línia que els dirigents d'ERC, tot rebutjant que aquesta "rehabilitació moral" torni a oblidar el més important: l'anul·lació del Judici. Com sol ser norma, l'Espanya eterna és escadusera, garrepa, malpensada i en el fons feble, molt feble. Pateix del mal de sempre: no s'estima als que per força vol mantener units. Ara caldrà veure si els partits, que donen suport al Govern català, passen de les paraules a l'acció i exigeixen al Govern espanyol la nul·litat del judici al President de la Generalitat republicana.

Companys fou víctima del franquisme i ara a la feble democràcia espanyola es segueix tenint por de fins on pot arribar la "deconstrucció" de la transició basada en el "pacte de l'oblit", que la manca de legitimitat dels judicis del franquisme posi en dubte la designació del propi Rei d'Espanya per Franco.Com poden preferir no ferir la sensibilitat dels vestigis de l'"ancien régime" dels militars i jutjes, abans que declarar "nul" el judici a Companys? Com és possible que la propia Espanya democràtica no es rebel·li contra aquesta vergonya que fa tant que dura?

La "memòria democràtica" que ens va segrestar el franquisme durant els quaranta anys de dictadura , requereix d'unes polítiques públiques que recuperin la dignitat d'aquells que van ser executats, condemnats, exiliats. I això és el que li manca a les promeses de Govern Zapatero, el compromís politic. Aquesta manca de compromis finalment fa que la seva política no sigui més que un aparador amb frases que acaben sent buides de contingut.

En tenim un exemple recent amb les fosses comunes dels afussellats i com els governs del PSOE (Felipe i Zapatero) han tractat als familiars dels afussellats republicans, dels exiliats, dels vençuts...per Franco i oblidats per la democracia.

Lluís Companys és l'únic president escolllit democràticament que ha estat executat desprès d'un judici sumaríssim, sense cap garantía de judici just, fet sota juridicció militar d'un govern il·legítim, dictatorial, feixista.

És tant clar que un "certificat" signat pel ministre de torn no pot reparar aquesta ignomia que tots els catalans tenim a la memoria, que costa d'entendre que més de trenta anys desprès de la mort del dictador encara la democracia espanyola sigui tant feble com per anar a l'arrel i declarar el judici nul de ple dret com a reparació histórica al que fou predisent del catalans.

Crec que no es tracta de remenar el passat com a alguns els hi agradar dir, "cal mirar endavant", "no deixa de ser un pas...", etc. Perquè ens hauríem de conformar, perquè la nostra història col·lectiva hem d‘explicar-la com un laberint en el qual sempre hem d'entrar per la porta de la justificació?

Crec que la dignitat va primer i Companys és un símbol pel que representa i el seu judici i execució, no poden quedar en l'oblit o el semi-oblit d'un certificat. Cal una reparació histórica que ens permiti entendre el nostre passat col·lectiu, és l'única manera de que el debat sobre el nostre futur com a poble no quedi sempre prenyat del debat sobre el passat.

Us recomeno l'exposició de la Llei de Barris

2009-02-10T02:30:00.000-08:00

L'exposició dels projectes de la Llei de Barris mostra un recull de les actuacions més destacades de les cinc convocatòries resoltes fins ara, que han permès impulsar projectes de millora de 92 barris situats en 77 municipis. Entre ells trobareu el del barri de El Coll. Es pot visitar gratuïtament a la sala d'exposicions del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona (al cantó de la Catedral), de 10 a 20 hores, de dilluns a dissabte, fins el proper 27 de febrer.

La Catalunya rica ha oblidat sempre aquests barris que considerava la rebotiga on s'allotja, dorm i es reprodueix la mà d'obra que ha de fer servir pels seus negocis. Hi viuen persones sí, però mancades del que avui dia anomenem dret a ciutat, és a dir els drets de ciutadania (educació, equipaments, urbanisme, sanitat, habitatge, serveis socials...) és a dir els serveis públics de qualitat.

Durant molts anys, els de la dictadura, es van crear molts dels barris a les perifèries de les ciutats per malallotjar l'immigració (Can Garcia a manlleu, Sant Roc a Badalona, Turó de la Peira a Barcelona, Can Anglada a Terrassa...), però també es va produir un altres fenomen: la degradacio de nuclis antics i el centre de moltes viles (Balaguer, Tortosa...) on les famílies benestants han anat desplaçant-se a les afores i deixant els habitatges amb poques comoditats a la nova immigració. Aquesta realitat ha fet que una part molt important de la població catalana visquin afectades de greus dèficits de qualitat urbana.

Dèficits urbanístics que afecten amb particular intensitat als barris de classe treballadora amb un índex de població immigrant alt, amb habitatges de baixa qualitat i que troben acompanyades, a més, per una acusada problemàtica social: envelliment, baix nivell de renda, baix nivell educatiu, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials,.

Aquesta realitat tampoc es nova, ja la Generalitat republicana ja va elaborar una llei que regenerés els barris que considerava insalubres i on no es podia dur una vida digna. La guerra civil va aturar d'arrel aquesta iniciativa i el franquisme la va agreujar amb la seva política i els barris que va construir son un exemple de barraquisme vertical.

La Generalitat al rebre el traspàs dels barris amb habitatge social va fer una important tasca de rehabilitació d'una part d'aquests barris, però només aquells dels quals n'era propietària i el partit que aleshores governava, CiU, va lligar-ho a una penetració política fent de contrapoder als ajuntaments, quasi sempre d'esquerres. Aquesta pràctica va donar pas a un dels episodis de despotisme més estudiats: adjudicació a dir d'habitatges, subvencions sense cap control, inversions sense cap tipus de concurs públic i un calendari de rehabilitació que tenia més en compte la captació de vots que no els criteris tècnics.

El primer govern catalanista i d'esquerres va voler posar fi a aquesta situació amb la Llei de Barris, la primera llei del nou govern, la qual -mitjançant- un procediment transparent i per concurs públic- va proposar a tots els ajuntament cofinanciar al 50% els projectes de millora que presentessin. Aquest resultat es el que es presenta a l'exposició que es fa al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i en aquests temps que vivim podem veure com la crisi econòmica afecta a uns molts més que a uns que altres, el uns -una minoria- malgrat ser uns dels responsables principals de la crisi econòmica encara volen que la paguem tots nosaltre; els altres som la immensa majoria, son els que en reben les conseqüències, els acomiadaments..., els uns solen viure en barris populars, en molts d'aquests barris han estat històricament desatesos, que podreu veure i (re)conèixer a l'exposició.

A més si en voleu saber més de cada projecte, s'ha creat una xarxa de barris en la qual es comparteixen i transfereixen les experiències de cada actuació a partir del portal e-catalunya. La xarxa s'anomena barris amb projectes.

Deixeu Eluana en pau!!!

2009-02-10T02:28:00.000-08:00

La situació creada al voltant del dret a morir dignament d'Eluana Englaro posa en el centre del debat la incompatibilitat entre l'estat laïc basat en drets i deures dels ciutadans (independentment de les seves creencies, ideologies, orientacions...) i la religió que intenta imposar la seva concepció del mon als qui no pensen, senten, opinen com ells, que sembla ser, tenen la veritat absoluta.

Berlusconi estant fent tot el possible per impedir que la familia d'Eliana pugui donar-li una mort digne desprès de 17 anys en coma i amb una "vida" totalment artificial. Fins i tot el tribunal suprem italià ha donat la raó a la família que vol posar fi a una realitat sense retorn. L'esglèsia exigeix a Berlusconi un decret que obligi a l'hospital a mantenir-la amb les constants vitals indefinidament... es veu que això sí que és "vida eterna".

El govern italià posa, doncs, la maquinària de l'Estat (carabineri obligant a alimentar Eluana) a disposició de l'Esglèsia catòlica, la qual en nom de la vida està sotmetent a la familía d'Eluana a una virulenta i violenta campanya sense precedents, acusant a la seva pròpia família "de còmplices d'assessinat", en nom de la vida eterna no importa la violència dels argument, l'angoixa que estan provocant....per l'esglèsia catòlica la fi justifica els mitjans.

Cal una separació total entre l'Estat i l'Esglèsia, entre els drets i les creences. La religió, la moral.... no ha de poder restringir els drets que els ciutadans voluntàriament volen exercir, de la mateixa manera que cap ciutadà que practiqui la religió que cregui més convenient està obligat a exercir-los. El dret a una mort digne no pot estar regulat per les regles de la moral religiosa.

Aquests dies en els quals el govern espanyol ha rebut a l'ambaixador del vaticà hem hagut de sentir de nou com ens alliçonaven sobre l'avortament, l'eutanàsia, la família, els matrimonis homosexuals... intentant influir en les decisions del Govern i del Parlament a compte dels conflictes pendents i els concordats futurs. És en aquest marc que cal entendre que el PSOE (i el PSC) hagin unit el seus vots al PP per rebutjar una proposta d'IU-ICV-EUiA que pretenia limitar els privilegis de l'esglèsia, facilitar els dret a l'apostasia i iniciar els estudis per presentar una llei sobre la eutanàsia.

En el fons és simple, la religió és una qüestió privada, de cadascú, de cada família si volem, però no pot estar condicionant la vida pública, les escoles, els hospitals... de la mateixa manera que jo no pretenc que un catòlic visqui com jo crec, tampoc accepto que els catòlics (o qui sigui) m'imposi com he de viure, sobreviure o morir.

Deixeu Eluana i la seva família en pau!!!

El Palau va ser un clam: Palestina!

2009-02-10T02:24:00.000-08:00

Desenes d'activistes van aconseguir que el Palau fos un clam solidari a favor de Palestina en el partit de bàsquet entre el Barça i el Maccabi de Tel Aviv.

És una manera més de mostrar al món que els crims, les matances, el genocidi contra el poble palestí no pot caure, no caurà, en l'oblit. En les fotos dos activistes d'Aturem la guerra i militants d'EUiA.

Israel ha d'aturar la seva política de guerra i permetre als palestins tenir el seu Estat amb garanties de viabilitat socialment i econòmica, sinó ha de trobar en front el rebuig de la gent farta de veure com moren dones i nens i nenes sota les bombes d'un terror cec i criminal.

Cal una pau justa, que permeti a molts altres pobles emmirellar-se en ella i no com ara, que és font de molts altres conflictes. La pressió popular i massiva seran els rails sobre els quals es posarà en marxa el tren de la pau entre els pobles jueu i palestí. Us deixo amb el bloc de l'Àngels Martínez, on a més hi trobareu un video.

Declaracions del Fòrum Social Mundial

2009-02-10T02:09:00.000-08:00

133.000 persones inscrites, corresponents a 142 països. Amb una forta participació local i sense una declaració final conjunta, però amb un full de conclusions de cadascuna de les assemblees temàtiques que es van realitzar en el dia d’ahir: Clima, defensa del aigua, de la terra, dels pobles indígenes, drets humans, ensenyament, la crisi, Palestina, dret dels pobles sense estat, treball i globalització... i l’agenda de l’assemblea de moviments socials... així comença la crònica final que al bloc de Bastida d'EUiA ha fet la gracienca Àngels Tomàs de la seva experiència al Fòrum Social Mundial.

Mentre a Davos (Suïssa) el "líders del sistema" parlaven clar sobre l'onada de conflictes socials que s'albiren, de la destrucció de més de 50.000.000 milions de llocs de treball arreu del planeta i la recepta, quines galtes!, de transferir capital públic per salvar empreses i negocis privats (val la pena llegir l'entrevista a James Petras); a Belem (Brasil) l'assemblea de moviments socials acordava la declaració "No pagarem la crisi, que la paguin els rics", en la qual podem llegir: "Estem davant una crisi global provocada pel capitalisme que no te sortida dins d'aquest sistema. Totes les mesures adoptades per a sortir de la crisi només cerquen socialitzar les pèrdues per a assegurar la supervivència d'un sistema basat en la privatització de sectors estratègics de l'economia, dels servicis públics, dels recursos naturals i energètics, la mercantilització de la vida i l'explotació del treball i la natura, així com la transferència de recursos de la periferia al centro, dels treballadors i treballadores a la classe capitalista" i, alhora, posava en marxa un seguit de mobilitzacions arreu contra el capitalisme i la guerra. També la Declaració de l'Assemblea de Dones on es plantegen les accions del proper 8 de març.

Us deixo uns interessants articles, per si voleu aprofundir-ne, que reflexionen sobre els moviments socials aplegats en el Fòrum. El primer és de Carlos Taibo publicat a El Público i s'anomena "Belem frente a Davos", el segon és de Carlos Abel Suárez i es titula "Foro Social Mundial: Lo queremos todo"; l'altre apareix a la revista electrònica Mientras Tanto i està signat per J.A. Estévez; el quart és del diputat Joan Herrera que en el seu bloc planteja el repte d'interpretar la crisi i un darrer, més crític, d'Emir Sader "La hora de las alternativas".

Relleu a Comissions Obreres!!

2008-12-26T10:44:00.000-08:00

Amb relalativa sorpresa, però amb franca alegria, rebo la notícia del triomf de Toxo a la secretaria general de Comissions Obreres. Seré franc, desitjava la derrota de Fidalgo. Han estat masses les "brauconades" del fins ara secretari general contra la concepció federal tant de CC.OO, com de l'Estat.

Fidalgo s'havia convertit en un dels màxim valedors de la visió centralista i jacobina. Sempre va posar-se del cantó del nacionalisme espanyol en temes com l'Estatut de Catalunya, el reclamat traspàs de les polítiques actives de treball i formació, o de la seguretat social.

Especialment virulent ha estat seu enfrontament a la direcció catalana de la CONC, de la ha volgut reconèixer el seu caràcter de sindicat naciona, el darrer episodi ha estat impugnar el tot just celebrat congrès de la CONC perquè no es celebrès abans que el acaba de destronar-lo, intent del qual en va sortir escaldat i que ha estat en l'oriigen de la seva derrota davant el fins ara número 2, Ignacio Fernández Toxo. Tampoc l'han beneficiat les seves excel·lens relacions amb el món polític i empresarial.

Fidalgo, bon vent i barca nova!!

El Consell del Districte de Gràcia es posiciona a favor de la despenalització de l´avortament

2008-12-15T13:46:00.000-08:00

L´Ajuntament del Districte de Gràcia va aprovar ahir, en Consell plenari, una moció a favor de la despenalització de l´avortament. La proposta va sorgir del conseller d´EUiA, David Companyon, i va ser presentada conjuntament amb el conseller d'ICV, Roger Amigó. Hi van votar favorablement els grups municipals PSC i ERC, amb uns arguments sòlids i en contra el PP amb els arguments conservadors de sempre que voregen sempre la culpabilitat de les dones (alguna cosa hauran fet..) i de CiU, que li agradaria ser "progre" però encara confon que modificar la llei de l'avortament no significa que més dones avortaran sinó que ho faran en millors condicions i en el fons, prefereixen el jutge per "tutelar" a les dones, com si fossin menors d'edat permanents.

La moció dóna recolzament a dues veïnes de Gràcia, la Conxa i la Conxita, que s'havien autoinculpat com a forma de denunciar l'assetjament al qual encara moltes dones es veuen sotmeses perquè l'actual llei no garanteix el dret a decidir d'una dona al seu propi cos. Hores d'ara es cada cop més necessari una nova llei, que posi l'accent en la prevenció, en el sistema públic sanitari i la defensa dels professionals de la sanitat que

Cayo Lara, nou coordinador d'IU

2008-12-14T11:10:00.000-08:00

Rebo la notícia, Cayo Lara ha estat escollit coordinador d'IU. Finalment el PCE s'ha fet amb les regnes d'IU, portava molts anys fent l'impossible per aconseguir-ho, culpant de tots els mals Gaspar Llamazares. La majoria d'EUiA vam apostar per un coordinador/a que realment ens permetès superar la divisió interna i situés IU en la lluita real, la transformés en una eina útil al servei dels treballadors, cercant la unitat de classe lluny de proclames estérils per radicals que semblin. Joan Josep Nuet tenia les condicions per ser-ho, però no s'ha aconseguit sumar prou, malgat la feina ben feta .... Tots sabíem també que el líder de la federació madrilenya és home acostomat a "calentar-se al sòl que més escalfa..." i aquest era Cayo Lara.

La crida a la vaga general de Cayo Lara pot semblar "música celestial" a algunes oïdes, però té més possibilitats que sigui un crit en el desert sinò es lliga a la lluita sindical, a la lluita contra els expedients a cada fàbrica, a la lluita les conseqüències diàries de la crisi capitalista sobre les famílies treballadores... Tots sabem que IU per si sóla no pot organitzar una Vaga General que no sigui una proclama sectària i que fer girar el govern cap a l'esquerra (el de Madrid i el d'aquí) n'ha de ser el primer pas... perque IU sigui l'organització i la veu dels desposeïts.